Proust va als bous

No és l’atzar. És l’algoritme. Em busca. Sovint m’astora la caminada amb les deixalles del feixista que m’empudega amb el podrimer del seu discurs o em deixa la bava relliscosa del seu passeig solemne. Això m’ha passat en entropessar-me amb el fragment del Pregó Taurí de la Goyesca de Ronda, perpetrat per Cayetana Álvarez de Toledo, que ha deixat caure a les xarxes. Un fragment on el que em sembla especialment revelador no és que cite Proust —que ja té una certa comicitat involuntària— sinó l’operació intel·lectual que fa amb ell, intentant elevar la tauromàquia del terreny concret —un animal és ferit i mort públicament com a espectacle— fins a una mena de metafísica de la vida: “la vida conté mort”, “la bellesa importa”, “el coratge és imprescindible”.

Ningú no discuteix que la vida conté mort. És veritat. La vida la porta a dintre des del primer instant. Com una ombra enganxada als peus. Morim nosaltres. Mor la gent que estimem. Moren els animals, els arbres, les cases i, fins i tot, la intel·ligència. Tot allò que existeix sembla haver signat, sense saber-ho, un pacte amb la desaparició. Però el problema moral de les corregudes de bous no és aquest. El problema és si el fet que la mort forme part de la vida és prou per a legitimar el patiment i la mort d’un animal i convertir-ho en una representació estètica. És un frau bastant sofisticat, fer passar una constatació ontològica —morim— per una justificació moral —per tant, podem ritualitzar la mort infringida a un altre ésser sensible. 

Però la cosa no acaba ací. Després, en un segon moviment encara més “interessant”, ens trobem fusionades les paraules tauromàquia, nació, tradició i llibertat. Paraules grandiloqüents, antigues, amb llum pròpia, capaces d’il·luminar una plaça sencera i, alhora, d’enfosquir allò que hi passa al centre. Potser per això m’ha inquietat tant veure Proust entrar en una plaça de bous. Ell, que va dedicar tota una vida a perseguir allò que el temps ens furta, a descobrir de quina manera una olor, una música, una textura poden obrir de sobte una esquerda en el present i retornar-nos a una vida que créiem perduda. Proust convocat ara perquè done solemnitat al toc del trompeta, a l’home vestit de llums —que no trobareu en el seu enteniment— per a matar i un animal que no sap res de la nostra literatura (quasi en consonància amb l’autora del pregó).

Diu Cayetana que “heretar no és obeir els morts”  sinó “exercir la llibertat entre els vius”. D’aquesta manera intenta resoldre la contradicció evident entre tradició i elecció moral contemporània. És a dir, la correguda de bous ja no seria defensable perquè “sempre s’ha fet”, argument cada vegada més feble, sinó perquè una nova generació la tria lliurement. Retòricament és hàbil. Però també permet formular-li una rèplica, fent servir les seues pròpies paraules. Precisament perquè heretar no és obeir els morts, una societat pot heretar la tauromàquia i decidir no renovar-la. La tradició no proporciona immunitat moral. I és ací on Proust queda una mica segrestat.

Li serveix com a capital cultural. Busca donar una solemnitat intel·lectual a una defensa que, despullada de literatura, seria molt més elemental. De fet, si ens fixem en l’última seqüència: “hi haurà un home. Un toro. I una ratlla a l’arena”, trobem bona retòrica, però és també una extraordinària operació d’ocultació lingüística. Falta alguna cosa. Perquè no diu “un home armat i un animal que serà ferit fins a morir”. El bou apareix com si participés simètricament en una prova existencial entre dos contendents. Però aquesta simetria és fictícia. L’home coneix el ritual, disposa d’instruments, auxiliar i regles. L’animal no ha escollit estar allí ni comprén el significat cultural que els humans volen atribuir-li a la situació. Això explica també l’abundància de paraules com bellesa, coratge, llibertat, història, cultura, lleialtat, veritat. Són conceptes prestigiosos moralment. Però va acumulant-los en el discurs fins que la mort del bou queda gairebé fora de camp.

Resulta francament pertorbador descobrir que citar Proust no és només un acte de pedanteria. Proust està fent feina política dins del discurs. Està ajudant a transformar una pràctica discutible des del punt de vista del patiment animal en una batalla cultural sobre què significa ser lliure, adult i espanyol. De fet, la frase més discutible de tot el fragment, per a mi, és precisament aquesta: “més adulta”. Perquè suggereix subtilment que qui rebutja la correguda no ho fa per una consideració moral raonada sobre el patiment, sinó perquè és incapaç d’acceptar la mort, la duresa o la complexitat de la vida. I això és una trampa retòrica, convertir la compassió en infantilisme i la crueltat ritualitzada en maduresa. És ací, molt més que en Proust, on crec que hi ha el nervi ideològic del pregó.

No, senyora Cayetana. L’autèntica hora de la veritat és el moment en què desapareixen Proust, Espanya, la tradició, la música, el vestit de llums i totes les paraules magnífiques que hem anat acumulant. I queda només això. Un ésser viu davant d’un altre. I la possibilitat de decidir què fem amb el poder que tenim sobre ell.

Imatge generada amb IA.

Temps de somnis

Tinc una devoció especial per l’Stephen King. No és d’ara. La ciència-ficció ha estat una constant del meu imaginari, tant literari com cinematogràfic. Com en totes les coses, el detonant el va posar algú proper. En aquest cas, mon pare. I com és comú en la majoria de les dèries encomanades, en va ser responsable sense saber-ho. Ell i una colla d’amics, organitzaven nits de cinema en un patronat que pertanyia a l’església. En aquell moment gestionat per un capellà amb qui mantenien afinitats culturals i també polítiques. Són temps de transició. La gent encara somia impossibles. Eren els que pensàvem, ingènuament, els darrers anys del franquisme. Un divendres a la nit, mon pare, em va agafar després de sopar i em va proposar acompanyar-lo. Projectaven «La amenaza de Andrómeda», del Robert Wise, una pel·lícula del 1971. Per si no el coneixeu, també va dirigir «Sonrisas y lágrimas», però això, com us pugueu imaginar, són altres calces. Tenien un conveni amb un home que arribava carregat amb un projector i diverses bovines que anava muntant i que, com a contraprestació al lògic trencament del clímax, permetien breus descansos al personal per fumar-se una cigarreta. Mon pare era un d’ells. Al fons de la sala hi havia un llençol blanc, que de vegades feia curt, i els espectadors ens ho miràvem asseguts en unes cadires de boga, algunes de les quals atrotinades pel desgast d’hores de catecisme i que gemegaven més que una sénia de fusta sota la nostra impaciència o desfici. Encara em recorde impactat per aquella història distòpica sobre virus extraterrestres que provoquen epidèmies horribles i instal·lacions impossibles sota terra per aturar-los. No fa gaire l’he tornat a veure, allotjada com està en una plataforma digital d’aquestes de pagament i, malgrat el temps i els seus defectes de ritme, encara pot gaudir-se. Si més no, des de la memòria d’un xiquet que descobreix mons inexistents, però que hi són. No li agrairé prou a mon pare aquesta afició. Ni tantes altres coses, evidentment.

Els braços alçats

M’ature davant d’una imatge de la manifestació d’ahir a Madrid. Un grup de gent, molt jove, amb el braç alçat. La salutació romana. Envoltats d’altres amb el rostre desencaixat pels crits d’odi o rancúnia, imagine. Ells, però, romanen impertèrrits. No semblen persones arrossegades per una inèrcia que desconeixen. Hi ha convicció als rostres. Fins i tot, una alegria inquietant, quasi radiant, com si aquell braç estés els obrís una porta i no ens recordés a la resta totes les que el feixisme va tancar.

El que més impacta és que són joves. Molt joves. No han conegut la dictadura, ni han sentit la por de parlar més del compte. Ni saben res de les matinades en què els escamots es passejaven pel poble i s’aturaven davant d’una porta que colpejaven amb la vehemència de l’autoritat violenta que els permetien representar. I tota la casa s’estremia perquè la nit acabava de canviar. No han crescut mirant una cadira buida sense poder preguntar qui seia allà abans. Ni han vist mai els homes que tornaven de la presó amb el cos desfet i la mirada perduda. El dolor d’una humanitat que va costar molt de recuperar. 

I, tanmateix, allà hi són, aixecant el braç.

Potser precisament per això. Perquè no ho han conegut. Perquè per a ells el feixisme que representa pot haver deixat de ser una experiència humana i s’ha convertit en un logo vivent. Un uniforme, una bandera, una música marcial, una fotografia recuperada d’un passat que ja no fa olor del terror de les presons ni de la terra remoguda de les cunetes. Són l’expressió d’una simbologia que algú ha buidat de víctimes. I una imatge així pot semblar, fins i tot, una forma de rebel·lia.

El més terrible, però, és que dubte que tot puga explicar-se per ignorància. Seria massa senzill i massa indulgent. Estic convençut que alguns saben què significa aquell gest. Són conscients de la humiliació i l’amenaça que representa. Saben que és una forma de violència. I és per això que el fan. Hi ha una manera de sentir l’autoritat —que d’altra manera no tindrien— i que consisteix a provocar por als altres. Una força miserable, prestada per a qui no troba altra manera de ser-hi al món. 

Vivim un temps pertorbador que fabrica desemparament per oferir, després, enemics. Un jove, un adolescent, que ignora el futur que tindrà, pot sentir-se insignificant. Creure que habita una societat on se sent exclòs i creu que són els altres qui decideixen per ell. I és llavors quan algú, en absència o dimissió d’un raonament, li assenyala un culpable. El diferent, el foraster, l’immigrant. El pobre. La dona que no vol callar el fet de ser menystinguda. El dissident. El que estima diferent. De sobte, el seu malestar té una causa simple i el món, que abans era confús, acaba dividit entre els seus i els altres. Aquesta és una de les més antigues habilitats del feixisme: oferir una “comunitat” a canvi d’una víctima.

Les xarxes socials —amb l’inestimable suport dels mitjans de comunicació— han posat la resta. Han convertit la política en gesticulació. La ideologia en estètica. La crueltat, en espectacle. Potser alguns es van aplegar com en un joc, una broma, per provocar, per escandalitzar els adults, qüestionar l’autoritat, per aconseguir uns segons de glòria dins d’una pantalla. Però aquestes “bromes” van vestint una casa on, en acabant, s’instal·larà l’odi per tots els racons. La ironia permet apropar-se al monstre sense haver de confessar que ens atrau. I, a força de repetir el gest, arriba un dia que ja no sabem si encara estem jugant o si el joc ens ha convertit en allò que fingíem ser. 

Em pregunte què és el que no hem sabut transmetre. Segurament vam explicar el feixisme com una lliçó d’història que només aportava dates, noms i batalles, però no vam saber explicar aquell llarg hivern que va representar sobre la vida de moltíssimes famílies. El fred d’una cel·la i el dolor de les pallisses. Les dones, les àvies, fent quilòmetres a peu per portar-los un poc de menjar i la il·lusió d’una mica de consol. El fred d’una mare que prega, esperant que retorne aquell que s’han emportat. El fred d’una fossa oberta, de nit. Potser vam donar per fet que la democràcia seria una mena de sistema immunitari davant de l’odi i que s’inocularia per a sempre en els organismes que van sobreviure i que van vindre després. No vam comprendre que la memòria, si no es fa present, també mor. I si moren els testimonis, arriben els mercaders del passat. N’esborren el dolor, el frivolitzen, treuen els uniformes que tenien enterrats sota tones de sang i els netegen. Redrecen banderes i transvesteixen els botxins en personatges d’ordre. Llavors la dictadura ja no sembla una multitud de vides trencades, sinó una època en què —diuen— les coses estaven més clares, més definides. Sempre hi ha algú disposat a vendre aquest relat a canvi d’una falsa llibertat.

El que més por em fa no és el braç alçat. És l’entusiasme. Aquella alegria de saber-se membres d’alguna cosa, malgrat que la pertinença supose treure-li a algú la seua condició humana. Perquè el feixisme no apareix necessàriament quan apareixen les armes. Es presenta abans, quan humiliar ja no et fa vergonya, quan la compassió és considerada una feblesa. Quan el dolor alié es pot relativitzar o convertir en una xifra. Quan una multitud confon l’escalfor del ressentiment amb el de la fraternitat. I no ho és. És només una foguera que s’alimenta dels altres, de les víctimes que assenyalen els instigadors de l’odi. 

La joventut d’aquells braços no assenyalen solament el passat. Assenyalen una possibilitat de present. Ens adverteixen que cap societat queda vacunada per haver patit una dictadura i que la barbàrie no sempre torna amb el rostre que recordàvem. De vegades torna amb un somriure innocent, mentre va enregistrant-se amb un telèfon, orgullós de la seua ignorància. Només té dinou anys i creu que acaba d’inventar un gest que, en realitat, va carregat de morts.

No hauríem de mirar-los amb menyspreu, però tampoc amb condescendència. Cal mirar-los amb la gravetat del que representen. I tornar a posar les víctimes d’aquell genocidi sota els símbols que ara aixequen. Posar noms concrets darrere de les xifres. Les mares, els fills, les cases buidades de matinada, el consol que mai no va arribar i els ossos que encara esperen sota la terra.

Un braç alçat pot semblar un gest insignificant. Un instant. Una provocació. Però la història ens ha ensenyat que, quan molts saluden el feixisme, moltes consciències es veuen obligades a abaixar la mirada i sempre acaba havent-hi algú que mai més podrà alçar-se.

La paraula invasió

Malgrat tota la “desinformació” que s’ha abocat en els mitjans, continue sense saber —i precisament per això— què va passar exactament aquells dies a l’altra banda de la tanca, qui va donar l’ordre, qui va permetre el pas i qui va decidir que uns quants milers de cossos desesperats podien servir per a mesurar la feblesa d’un país. Però hi ha paraules que no exigeixen expertesa per entendre cap a on ens condueixen. Paraules que, només de pronunciar-les, ja assenyalen l’enemic.

Una és invasió.

Ahir es van convocar concentracions en solidaritat amb el poble de Ceuta. Solidaritat és una paraula preciosa. Potser una de les poques que encara conserven alguna cosa neta després de fer-ne un ús, sovint, indegut. Ceuta ha patit, és una evidència. Els seus habitants han vist desbordats els carrers i s’ha trencat aquella sensació de normalitat amb què tots procurem travessar els dies. Hi ha hagut por, negocis tancats, famílies que han viscut sota la incertesa dels esdeveniments. Negar-ho seria una forma de menyspreu. Des de lluny és fàcil demanar serenitat a qui dorm amb la inquietud darrere de la porta. Precisament per això, caldria apropar-se amb molta prudència.

Però la solidaritat de la qual parlàvem abans, arriba acompanyada d’una altra paraula. Diuen que cal defensar Ceuta de la invasió. I aleshores alguna cosa canvia. Ja no veiem persones que caminen, que fugen, que han estat empentades cap a una frontera empeses per la fam, per la misèria, per l’engany o fins i tot per un govern disposat a utilitzar-les. Veiem una massa informe. Una cosa fosca i compacta que avança. Una amenaça sense rostre. La paraula, doncs, fa la seua faena abans que nosaltres ens n’adonem. 

Una invasió necessita invasors. Necessita un nosaltres i un ells. Els nostres carrers, les nostres cases, els nostres fills, definits sota un paisatge físic conegut. Els altres, els seus cossos, la seua llengua, el color de la seua pell. No cal dir res més. La resta es va formant a poc a poc, com una taca d’humitat en la paret. Primer és una expressió pronunciada amb indignació. Després una consigna. Finalment, una manera de mirar amb suspicàcia i animadversió qualsevol persona que semble vindre de l’altra banda.

Potser una part dels qui van acudir a les concentracions no són xenòfobs. Segurament molts només van voler manifestar que Ceuta no està sola, que els seus habitants mereixen ajuda i que cap ciutat hauria de suportar sense recursos una situació així. Però les multituds no sempre acaben dient allò que cadascú creia haver anat a dir. De vegades, les paraules dels qui convoquen pesen més que les intencions dels qui hi assisteixen. I quan la solidaritat es construeix sobre la figura d’un enemic, deixa de ser enterament solidaritat.

Si un Estat ha empentat persones cap a la frontera per provocar una crisi, cal investigar-ho i exigir-ne responsabilitats. Però l’Estat que les utilitza i les persones fetes servir no són la mateixa cosa. Confondre-les és concedir als poderosos l’última victòria: que els nostres ulls castiguen precisament aquells dels quals ells s’han servit. Em preocupa aquesta facilitat amb què la por ens permet deixar de veure la realitat.

En les imatges que hem vist fins ara hi ha menors, persones exhaustes, gent que dorm al ras o espera una botella d’aigua. Gent que només hauran travessat una línia buscant una vida que imaginaven menys dura. Però la paraula invasió els iguala a tots. Esborra les diferències, les històries, les culpes concretes i les innocències. Els converteix en una sola criatura a la qual ja no cal escoltar perquè només ha vingut a ocupar-nos. I és aleshores quan la compassió comença a semblar una traïció.

Primer ens diuen que no és el moment de preguntar què els ha dut fins allí. Després, que interessar-se per ells significa oblidar els ceutins. Com si el dolor haguera de repartir-se en bàndols. Com si reconéixer la humanitat d’uns exigira negar la dels altres. Per acabar acceptant que només podem protegir els nostres si deixem de veure com a humans els qui arriben.

Això és el que em costa d’aquestes concentracions. No la solidaritat amb Ceuta, que compartisc, sinó la frontera moral que alguns han dibuixat al seu voltant. Dins, els qui mereixen la nostra por i la nostra tendresa. Fora, una multitud sense nom contra la qual tot sembla justificat.

Potser hauríem de ser capaços de reunir-nos per demanar protecció per als habitants de Ceuta, recursos per als seus serveis públics, investigació seriosa dels fets i responsabilitats polítiques. Però també per exigir que cap persona siga abandonada, colpejada o reduïda a la condició d’enemic pel seu origen. Hauríem de poder sostenir les dues coses sense que ens tremolara la veu. Perquè la solidaritat que només abraça els qui s’assemblen a nosaltres no és solidaritat. És pertinença. I sabem, o hauríem de saber ja, què acostuma a passar quan una societat comença a anomenar invasors els éssers humans que té al davant.

Foto de Mehmet Turgut Kirkgoz

El llenguatge convertit en anestèsia

No m’inquieta tant la guerra com la manera de parlar-ne. La sensació que alguna cosa essencial s’ha trencat en la manera d’entendre la decència. Quan una bomba cau sobre una escola d’infants, no hi ha marc ideològic que la purifique. No hi ha relat emancipador que la netege. La llibertat no pot viatjar adherida a la metralla. La facilitat amb què pronunciem “danys col·laterals” és ja una derrota ètica. És una expressió tècnica per evitar dir: cossos menuts sota la runa. Respiracions interrompudes. Alé pur abatut. El llenguatge és el primer camp de batalla. Quan el discurs converteix la mort en instrument pedagògic, alguna cosa profunda s’ha degradat. No és només la guerra. És la celebració de la guerra revestida de virtut. El dolor que habite cada dia m’ha ensenyat una cosa. El patiment no admet justificacions teòriques. El cos no entén de geopolítica. Només sap que li fa mal, que pateix. Perquè una escola bombardejada és això: dolor. No és un moviment estratègic. No és una peça d’escacs. Ni és una victòria cultural. Què ens passa? M’inquieta la paraula utilitzada per tapar la sang. El llenguatge convertit en anestèsia.

Foto de Khaled Akacha

Capitalisme i selecció natural

La selecció natural també la decideix el capitalisme. És cert que els ecosistemes que habitem no miren comptes corrents ni escriptures de propietat. Però el capitalisme sí que pot decidir qui queda exposat i qui disposa d’un lloc on refugiar-se. Qui arriba a temps al diagnòstic. Qui pot pagar-se el tractament. Qui viu en una casa preparada per no coure’s viu quan fa calor, per ser-hi lluny de l’esclat torrencial de l’aigua quan es desborda, de la fàbrica que contamina, del barri on l’aire es torna més espés i la vida, més curta. Els diners no concedeixen la immortalitat, però compren temps. Compren distància respecte dels riscos. Compren, fins i tot, el dret a esperar en unes condicions menys cruels. La pobresa, en canvi, no sent una condició biològica, acaba escrita al cos. En els pulmons, l’esquena, les dents. En aquella malaltia que s’hauria pogut detectar abans. En l’esgotament de qui no pot permetre’s emmalaltir perquè deixar de treballar també és una forma de caure. No sobreviu el més apte. Sobreviu, massa sovint, el més protegit. Ens parlaran de responsabilitat individual, de previsió, de mèrit. Com si totes les persones hagueren començat la cursa des del mateix lloc i amb la mateixa capacitat pulmonar. Com si la possibilitat de resistir una pandèmia, una catàstrofe climàtica o una malaltia greu fora una virtut privada i no el resultat d’un sistema que reparteix de manera desigual la seguretat i la intempèrie. El capitalisme porta camí de modificar les lleis profundes de l’evolució. Perquè ha aprés a administrar la vulnerabilitat. A decidir quins cossos tindran més defenses i quins arribaran al perill ja exhaust. A convertir la desigualtat econòmica en desigualtat davant de la mort. Quan la riquesa compra anys i la pobresa els perd, ja no podem parlar de fatalitat. És una selecció. I no té res de natural.

El dret a no haver de fugir

La immigració i els seus efectes “perversos” no para d’ocupar portades, tertúlies i discursos oportunistes. Se’n parla com un dels grans problemes del nostre temps i, quasi sempre, les solucions són les mateixes: vigilar més, limitar les entrades, reforçar les fronteres, alçar murs més alts. Barrar el pas, en definitiva. Protegir allò que considerem nostre davant d’aquells que venen de fora.

No conec totes les dades, per la qual cosa no sabria calcular quantes persones podem acollir sense posar en dificultats els serveis públics. Entenc que els recursos no són infinits i que cap país pot afrontar tot sol un moviment de població d’aquesta magnitud. Però, precisament per això, em sorprén que el debat acabe quasi sempre a les nostres fronteres, com si el problema començara en el moment en què una barca arriba a la costa o un grup de persones intenta travessar una tanca de filferro.

Abans d’arribar fins ací, totes aquelles persones —condició que comparteixen amb nosaltres i que no hauríem d’oblidar mai— vivien en algun lloc. Tenien una casa, una família, uns amics, una llengua, uns costums i una manera pròpia d’entendre el món. Tenien un treball, un tros de terra, un negoci menut o uns pares dels quals tindre cura. Els seus fills anaven a escola o haurien volgut anar-hi. És a dir, tenien i aspiraven a una vida. Potser difícil, potser molt diferent de la nostra, però una vida vinculada a un paisatge i a unes persones.

Costa imaginar que algú abandone tot això per gust, que pose la seua vida en mans d’un traficant, que travesse un desert o que puge els fills a una embarcació precària simplement perquè ha sentit parlar dels avantatges d’Europa. Potser hi ha persones mogudes només pel desig legítim de prosperar. Però moltes altres marxen perquè quedar-se ja no és una possibilitat. Perquè no hi ha treball, perquè no poden alimentar la família, perquè una guerra ha destruït totes les seues opcions, perquè són perseguides o perquè el futur s’ha convertit en una quimera davant dels seus ulls.

Quan pense en elles, em faig una pregunta molt senzilla: si pogueren viure dignament a la seua terra, quantes emprendrien un viatge tan dur?

Tendim a donar per fet que el millor futur sempre és remot —el sant que fa més miracles és el que està més lluny, deia l’àvia—, en els països més rics, com si la prosperitat només poguera consistir a arribar fins ací. Però potser el millor futur és aquell que es pot construir a prop, al costat dels pares que es fan grans, dels germans, dels amics, dels carrers coneguts i de les tombes dels avantpassats. Potser una persona no somia instal·lar-se a milers de quilòmetres de casa. Potser només somia simplement poder viure sense por allà on va nàixer.

Per això trobe a faltar que parlem molt més de què podem fer als països d’origen. No per pagar-los i impedir que la seua població no puga eixir, ni perquè convertisquen el seu territori en una frontera avançada d’Europa. Tampoc per exercir una caritat que els mantinga dependents. Parle de contribuir a crear unes condicions que permeten a la gent quedar-s’hi, que no es vegen obligats a fugir.

No podem lamentar que hi haja persones obligades a fugir i, alhora, ignorar les guerres que alimentem, les armes que venem, els recursos que extraiem o les condicions comercials que imposem. No podem voler els seus minerals, la seua pesca, el seu petroli o la seua mà d’obra barata i després sorprendre’ns perquè una part de la seua població busca ací allò que no pot trobar a casa. Tenint en compte que som responsables de bona part de les desgràcies del món, no podem comportar-nos com si no tinguérem res a veure amb cap d’elles.

Ajudar els països d’origen no ens eximeix, mentrestant, d’atendre dignament les persones que arriben. Qui fuig d’una guerra, d’una persecució o d’una fam no pot esperar dècades que les polítiques internacionals donen resultat. Hi ha vides que necessiten protecció ara. L’acolliment i el treball als llocs d’origen no haurien de presentar-se com a solucions contràries, perquè responen a moments diferents d’un mateix drama. Cal socórrer qui ja ha hagut de fugir i, alhora, evitar que molts altres es vegen obligats a fer-ho.

Potser mai no aconseguirem que desapareguen les migracions, i tampoc crec que això siga desitjable. Les persones sempre s’han mogut i continuaran fent-ho. Viatjar, conéixer altres llocs, buscar oportunitats o començar una vida nova forma part de la llibertat humana. El problema no és que algú vulga marxar. El problema és que no puga quedar-se.

Per això, abans de preguntar-nos quantes persones caben entre nosaltres, hauríem de preguntar-nos quantes podrien continuar vivint entre els seus si tingueren pau, treball i esperança. Potser no podem assegurar un futur digne a tot el món, però sí que podem deixar de mirar només cap a la frontera i començar a mirar també la terra aspra on germina la desesperació.

El repte no hauria de consistir únicament a decidir a qui deixem entrar, sinó a construir un món en què ningú no haja d’abandonar els seus per poder sobreviure. Perquè emigrar hauria de ser un dret, però no una condemna. I quedar-se a la pròpia terra, prop dels qui estimem, hauria de ser una opció de futur per tothom.

Foto de Riad Hydar

Ningú no té dret a decidir qui pot continuar sent persona

Les paraules no poden pronunciar-se des d’un govern sense conseqüències. No perquè siguen ofensives, ni perquè siguen provocadores, ni perquè puguen ferir sensibilitats, sinó perquè travessen una línia que qualsevol societat que es diga democràtica hauria de considerar infranquejable. Quan un ministre afirma que hi ha persones que no mereixen viure, que cada nit se n’haurien de matar trenta o quaranta, i arriba fins i tot a negar-los la condició de persones, ja no estem davant d’una opinió política que ens agrade més o menys. Estem davant de la deshumanització expressada des del poder. I això és molt més greu.

Podem discutir sobre una guerra. Podem discutir sobre terrorisme, sobre legítima defensa, sobre operacions militars, sobre seguretat, fronteres o responsabilitats. Podem discrepar profundament sobre totes aquestes qüestions. Però hi ha una cosa que no hauria d’admetre discussió: cap governant pot decidir que un grup d’éssers humans ha deixat de ser humà.

Perquè sabem on comença aquest camí. Comença canviant les paraules. Deixem de parlar de persones i comencem a parlar de coses, d’enemics absoluts, d’éssers indignes de continuar vius. Després la mort deixa de tenir nom i cognoms i es converteix en una xifra. Trenta. Quaranta. Cada nit. I arriba un moment que matar ja no sembla matar. Sembla una operació administrativa. A mi és això, potser, el que més m’esgarrifa. No solament la brutalitat del que es diu, sinó la normalitat amb què es diu. La tranquil·litat amb què un home amb responsabilitats de govern pot parlar de matar desenes de persones com qui parla d’un objectiu que cal complir abans de l’endemà.

No soc jurista internacional, però sé una cosa molt elemental: els drets humans no existeixen únicament per protegir les persones que ens agraden, les que pensen com nosaltres o les que considerem innocents. Existeixen precisament perquè ningú no puga decidir arbitràriament qui té dret a continuar sent persona. Per això aquestes declaracions haurien de tenir conseqüències. Conseqüències polítiques, diplomàtiques i, si correspon, judicials. Els governs democràtics no haurien de mirar cap a un altre costat. Les institucions europees no haurien de refugiar-se en comunicats buits. I els ciutadans tampoc no hauríem d’acceptar que una barbaritat com aquesta desaparega de l’actualitat al cap de dos dies, substituïda per la següent notícia.

No demane venjança. Demane responsabilitat. No demane que es neguen drets a qui nega els drets dels altres. Demane exactament el contrari: que la democràcia demostre que els drets, les lleis i els límits també serveixen quan és difícil aplicar-los. I tampoc no accepte que denunciar aquestes paraules puga confondre’s amb atacar un poble, una religió o una comunitat. Criticar Ben-Gvir no és atacar els jueus. Denunciar un governant israelià no és condemnar tota la societat israeliana. Precisament perquè rebutgem les culpabilitats col·lectives, hem d’assenyalar amb claredat les responsabilitats individuals.

El que ha dit aquest ministre ho ha dit ell. I és ell qui n’ha de respondre. Durant massa temps hem repetit que les grans atrocitats no comencen quan apareixen els morts. Comencen abans. Comencen quan algú aconsegueix convéncer-nos que determinada gent val menys. Quan deixem de sorprendre’ns davant d’un llenguatge que separa els humans entre els qui mereixen viure i els que no. Quan ens acostumem.

Per això no crec que aquesta siga una declaració més dins del soroll terrible d’aquesta guerra. Hi ha moments en què una societat ha de saber dir prou. Prou a convertir la mort en una quota. Prou a decidir qui mereix viure. Prou a negar la humanitat de tot un poble. I sobretot, prou al silenci còmode dels qui encara pensen que mirar cap a una altra banda els deixa fora de tot això. Perquè arriba un punt en què callar davant de determinades paraules ja no és prudència. És permetre que continuen avançant

Ara tot és “educació inclusiva”

Anem a pams, la peça suposadament periodística titulada Les escoles incorporen professionals sanitaris per reforçar l’educació inclusiva, que va publicar el diari ARA el 10 d’agost de 2026, no és una notícia. És un «contingut patrocinat», que és la manera elegant de dir que algú ha pagat perquè la seua propaganda aparega disfressada d’informació. L’etiqueta hi és, sí, però la peça té titular, fotografia, entradeta i redacció periodística. Tot està pensat perquè el lector la reba com una notícia, encara que no ho siga. I el que ens volen vendre és que posar professionals sanitaris en alguns centres educatius servirà per «reforçar l’educació inclusiva».

A veure: si hi ha alumnes que necessiten determinades cures durant l’horari escolar, és evident que han de rebre-les. I també és evident que una cura sanitària invasiva l’ha de fer una persona preparada, no un mestre, una vetlladora o qualsevol altre treballador del centre a qui toque assumir-la perquè no hi ha ningú més. Fins ací, res a discutir. Però això no és el mateix que fer una escola inclusiva.

La inclusió no consisteix a posar una infermera al centre i poder fer-se una fotografia al seu costat. Inclusió és que un alumne puga estar dins de l’aula, participar, aprendre i formar part del grup. És disposar dels mestres, educadors, vetlladors, orientadors i especialistes que necessita. És reduir unes ràtios que fan impossible atendre bé la diversitat. Una infermera pot atendre perfectament una necessitat mèdica. El que no farà és resoldre tots aquests problemes.

Per això resulta tan irritant l’ús que fan de la paraula «inclusió». L’agafen, la buiden de contingut i la col·loquen damunt de qualsevol mesura perquè tot semble més modern, més social i més progressista. Garantir l’atenció sanitària d’un alumne pot ser necessari perquè puga anar a escola, però això, per si sol, no el converteix en un alumne realment inclòs.

La mateixa publicitat explica que la prova pilot va atendre 204 casos en 57 centres, dins d’una població de prop de 22.000 alumnes. Però no diu quant costarà el desplegament, quants professionals es contractaran, quantes hores estaran en cada escola ni si una mateixa persona haurà d’anar passant d’un centre a un altre. Tampoc explica com han decidit que la prova ha estat «un èxit». Ho diuen els mateixos departaments que l’han organitzada i hem de donar-ho per bo. Un acte de fe, vaja.

Mentrestant, continuem tenint aules massificades, manca de vetlladors, baixes que no es cobreixen, especialistes insuficients i mestres que han de fer equilibris diaris per atendre alumnes amb necessitats molt diferents. Cap d’aquests problemes desapareixerà perquè hi haja un professional sanitari unes hores al centre.

Potser la mesura és necessària i està ben pensada. Però, si és així, que ens expliquen quants alumnes la necessiten, quant costarà, com s’organitzarà i quins resultats esperen obtenir. El que no haurien de fer és pagar un publireportatge, embolicar una actuació sanitària amb la paraula «inclusió» i presentar-la com si hagueren començat a resoldre els problemes estructurals de l’escola.

Les cures sanitàries s’han de garantir, per descomptat. Però la inclusió educativa és tota una altra cosa. I, pel que sembla, encara hi ha qui no ha entés —o no vol entendre— què significa.

Foto de Daniil Kondrashin

No, no veuré l’eclipsi

No perquè dubte que serà un fenomen extraordinari. Durant uns minuts, la llum canviarà, el paisatge adquirirà una aparença insòlita i moltes persones sentiran que assisteixen a una interrupció excepcional de l’ordre de les coses. Comprenc perfectament aquesta fascinació. El que em costa més és reconéixer com a pròpia l’expectació que s’ha anat construint al seu voltant.

Fa mesos que els mitjans ens indiquen on hem de posar la mirada. Ens expliquen què veurem, com haurem de veure-ho, quines precaucions haurem de prendre i fins i tot quina emoció haurà d’ocupar-nos el cos. Una experiència que podria haver estat íntima, espontània o simplement casual arriba a nosaltres completament interpretada. Abans que el cel s’enfosquisca, ja sabem que haurem de considerar aquell moment únic, irrepetible i memorable. Potser ho serà. Però resulta difícil distingir entre l’admiració que naix d’un mateix i la que ens ha estat suggerida amb tanta insistència.

Al voltant de l’eclipsi s’ha organitzat també una geografia molt concreta. Se’ns recomana viatjar a determinats llocs, reservar allotjament, ocupar miradors, comprar ulleres, contractar activitats i participar en celebracions preparades amb mesos d’antelació. Els indrets presentats com els millors per contemplar el cel acostumen a ser també aquells on la nostra presència resulta més fàcil de convertir en consum. No sempre se’ns condueix cap al paisatge més adequat per mirar, sinó cap al lloc on la nostra mirada és econòmicament més previsible.

Això és el que em produeix una certa resistència. No el fenomen, sinó la transformació de la curiositat en itinerari, de l’expectació en reserva i de la contemplació en producte. Anirem on ens han dit que hem d’anar, comprarem allò que ens han explicat que necessitem i, quan arribe el moment, alçarem els ulls gairebé alhora. Després farem fotografies molt semblants des de llocs anunciats com a excepcionals i conservarem la sensació d’haver pres una decisió personal.

Els éssers humans som més dirigibles del que ens agrada admetre. No cal que ningú ens impose res. N’hi ha prou a concentrar reiteradament l’atenció sobre un objecte, revestir-lo d’excepcionalitat i deixar que el desig de no quedar-ne al marge faça la resta. Acabem acudint voluntàriament al lloc que algú havia previst per a nosaltres.

No pretenc situar-me fora d’aquest mecanisme. La meua decisió de no veure l’eclipsi també ha nascut de la saturació mediàtica i, en aquest sentit, continua depenent d’allò que rebutja. Si ningú no n’haguera parlat amb tanta insistència, probablement l’hauria contemplat amb curiositat. Fins i tot la negativa és una resposta a la mirada que ens han proposat. Per això no hi ha cap heroisme en la meua renúncia. Només el desig modest de no participar en una emoció que sent massa preparada per endavant. Avui continuaré amb les meues coses i deixaré que l’eclipsi passe sense mi.

Potser la qüestió no és si mirarem o no mirarem el cel. La qüestió és saber quantes vegades, quan creiem haver triat cap a on mirar, algú ja haja decidit el lloc exacte on havíem de col·locar-nos.

Foto de Uélvis Santana