El dret a no haver de fugir

La immigració i els seus efectes “perversos” no para d’ocupar portades, tertúlies i discursos oportunistes. Se’n parla com un dels grans problemes del nostre temps i, quasi sempre, les solucions són les mateixes: vigilar més, limitar les entrades, reforçar les fronteres, alçar murs més alts. Barrar el pas, en definitiva. Protegir allò que considerem nostre davant d’aquells que venen de fora.

No conec totes les dades, per la qual cosa no sabria calcular quantes persones podem acollir sense posar en dificultats els serveis públics. Entenc que els recursos no són infinits i que cap país pot afrontar tot sol un moviment de població d’aquesta magnitud. Però, precisament per això, em sorprén que el debat acabe quasi sempre a les nostres fronteres, com si el problema començara en el moment en què una barca arriba a la costa o un grup de persones intenta travessar una tanca de filferro.

Abans d’arribar fins ací, totes aquelles persones —condició que comparteixen amb nosaltres i que no hauríem d’oblidar mai— vivien en algun lloc. Tenien una casa, una família, uns amics, una llengua, uns costums i una manera pròpia d’entendre el món. Tenien un treball, un tros de terra, un negoci menut o uns pares dels quals tindre cura. Els seus fills anaven a escola o haurien volgut anar-hi. És a dir, tenien i aspiraven a una vida. Potser difícil, potser molt diferent de la nostra, però una vida vinculada a un paisatge i a unes persones.

Costa imaginar que algú abandone tot això per gust, que pose la seua vida en mans d’un traficant, que travesse un desert o que puge els fills a una embarcació precària simplement perquè ha sentit parlar dels avantatges d’Europa. Potser hi ha persones mogudes només pel desig legítim de prosperar. Però moltes altres marxen perquè quedar-se ja no és una possibilitat. Perquè no hi ha treball, perquè no poden alimentar la família, perquè una guerra ha destruït totes les seues opcions, perquè són perseguides o perquè el futur s’ha convertit en una quimera davant dels seus ulls.

Quan pense en elles, em faig una pregunta molt senzilla: si pogueren viure dignament a la seua terra, quantes emprendrien un viatge tan dur?

Tendim a donar per fet que el millor futur sempre és remot —el sant que fa més miracles és el que està més lluny, deia l’àvia—, en els països més rics, com si la prosperitat només poguera consistir a arribar fins ací. Però potser el millor futur és aquell que es pot construir a prop, al costat dels pares que es fan grans, dels germans, dels amics, dels carrers coneguts i de les tombes dels avantpassats. Potser una persona no somia instal·lar-se a milers de quilòmetres de casa. Potser només somia simplement poder viure sense por allà on va nàixer.

Per això trobe a faltar que parlem molt més de què podem fer als països d’origen. No per pagar-los i impedir que la seua població no puga eixir, ni perquè convertisquen el seu territori en una frontera avançada d’Europa. Tampoc per exercir una caritat que els mantinga dependents. Parle de contribuir a crear unes condicions que permeten a la gent quedar-s’hi, que no es vegen obligats a fugir.

No podem lamentar que hi haja persones obligades a fugir i, alhora, ignorar les guerres que alimentem, les armes que venem, els recursos que extraiem o les condicions comercials que imposem. No podem voler els seus minerals, la seua pesca, el seu petroli o la seua mà d’obra barata i després sorprendre’ns perquè una part de la seua població busca ací allò que no pot trobar a casa. Tenint en compte que som responsables de bona part de les desgràcies del món, no podem comportar-nos com si no tinguérem res a veure amb cap d’elles.

Ajudar els països d’origen no ens eximeix, mentrestant, d’atendre dignament les persones que arriben. Qui fuig d’una guerra, d’una persecució o d’una fam no pot esperar dècades que les polítiques internacionals donen resultat. Hi ha vides que necessiten protecció ara. L’acolliment i el treball als llocs d’origen no haurien de presentar-se com a solucions contràries, perquè responen a moments diferents d’un mateix drama. Cal socórrer qui ja ha hagut de fugir i, alhora, evitar que molts altres es vegen obligats a fer-ho.

Potser mai no aconseguirem que desapareguen les migracions, i tampoc crec que això siga desitjable. Les persones sempre s’han mogut i continuaran fent-ho. Viatjar, conéixer altres llocs, buscar oportunitats o començar una vida nova forma part de la llibertat humana. El problema no és que algú vulga marxar. El problema és que no puga quedar-se.

Per això, abans de preguntar-nos quantes persones caben entre nosaltres, hauríem de preguntar-nos quantes podrien continuar vivint entre els seus si tingueren pau, treball i esperança. Potser no podem assegurar un futur digne a tot el món, però sí que podem deixar de mirar només cap a la frontera i començar a mirar també la terra aspra on germina la desesperació.

El repte no hauria de consistir únicament a decidir a qui deixem entrar, sinó a construir un món en què ningú no haja d’abandonar els seus per poder sobreviure. Perquè emigrar hauria de ser un dret, però no una condemna. I quedar-se a la pròpia terra, prop dels qui estimem, hauria de ser una opció de futur per tothom.

Foto de Riad Hydar

Ningú no té dret a decidir qui pot continuar sent persona

Les paraules no poden pronunciar-se des d’un govern sense conseqüències. No perquè siguen ofensives, ni perquè siguen provocadores, ni perquè puguen ferir sensibilitats, sinó perquè travessen una línia que qualsevol societat que es diga democràtica hauria de considerar infranquejable. Quan un ministre afirma que hi ha persones que no mereixen viure, que cada nit se n’haurien de matar trenta o quaranta, i arriba fins i tot a negar-los la condició de persones, ja no estem davant d’una opinió política que ens agrade més o menys. Estem davant de la deshumanització expressada des del poder. I això és molt més greu.

Podem discutir sobre una guerra. Podem discutir sobre terrorisme, sobre legítima defensa, sobre operacions militars, sobre seguretat, fronteres o responsabilitats. Podem discrepar profundament sobre totes aquestes qüestions. Però hi ha una cosa que no hauria d’admetre discussió: cap governant pot decidir que un grup d’éssers humans ha deixat de ser humà.

Perquè sabem on comença aquest camí. Comença canviant les paraules. Deixem de parlar de persones i comencem a parlar de coses, d’enemics absoluts, d’éssers indignes de continuar vius. Després la mort deixa de tenir nom i cognoms i es converteix en una xifra. Trenta. Quaranta. Cada nit. I arriba un moment que matar ja no sembla matar. Sembla una operació administrativa. A mi és això, potser, el que més m’esgarrifa. No solament la brutalitat del que es diu, sinó la normalitat amb què es diu. La tranquil·litat amb què un home amb responsabilitats de govern pot parlar de matar desenes de persones com qui parla d’un objectiu que cal complir abans de l’endemà.

No soc jurista internacional, però sé una cosa molt elemental: els drets humans no existeixen únicament per protegir les persones que ens agraden, les que pensen com nosaltres o les que considerem innocents. Existeixen precisament perquè ningú no puga decidir arbitràriament qui té dret a continuar sent persona. Per això aquestes declaracions haurien de tenir conseqüències. Conseqüències polítiques, diplomàtiques i, si correspon, judicials. Els governs democràtics no haurien de mirar cap a un altre costat. Les institucions europees no haurien de refugiar-se en comunicats buits. I els ciutadans tampoc no hauríem d’acceptar que una barbaritat com aquesta desaparega de l’actualitat al cap de dos dies, substituïda per la següent notícia.

No demane venjança. Demane responsabilitat. No demane que es neguen drets a qui nega els drets dels altres. Demane exactament el contrari: que la democràcia demostre que els drets, les lleis i els límits també serveixen quan és difícil aplicar-los. I tampoc no accepte que denunciar aquestes paraules puga confondre’s amb atacar un poble, una religió o una comunitat. Criticar Ben-Gvir no és atacar els jueus. Denunciar un governant israelià no és condemnar tota la societat israeliana. Precisament perquè rebutgem les culpabilitats col·lectives, hem d’assenyalar amb claredat les responsabilitats individuals.

El que ha dit aquest ministre ho ha dit ell. I és ell qui n’ha de respondre. Durant massa temps hem repetit que les grans atrocitats no comencen quan apareixen els morts. Comencen abans. Comencen quan algú aconsegueix convéncer-nos que determinada gent val menys. Quan deixem de sorprendre’ns davant d’un llenguatge que separa els humans entre els qui mereixen viure i els que no. Quan ens acostumem.

Per això no crec que aquesta siga una declaració més dins del soroll terrible d’aquesta guerra. Hi ha moments en què una societat ha de saber dir prou. Prou a convertir la mort en una quota. Prou a decidir qui mereix viure. Prou a negar la humanitat de tot un poble. I sobretot, prou al silenci còmode dels qui encara pensen que mirar cap a una altra banda els deixa fora de tot això. Perquè arriba un punt en què callar davant de determinades paraules ja no és prudència. És permetre que continuen avançant

Ara tot és “educació inclusiva”

Anem a pams, la peça suposadament periodística titulada Les escoles incorporen professionals sanitaris per reforçar l’educació inclusiva, que va publicar el diari ARA el 10 d’agost de 2026, no és una notícia. És un «contingut patrocinat», que és la manera elegant de dir que algú ha pagat perquè la seua propaganda aparega disfressada d’informació. L’etiqueta hi és, sí, però la peça té titular, fotografia, entradeta i redacció periodística. Tot està pensat perquè el lector la reba com una notícia, encara que no ho siga. I el que ens volen vendre és que posar professionals sanitaris en alguns centres educatius servirà per «reforçar l’educació inclusiva».

A veure: si hi ha alumnes que necessiten determinades cures durant l’horari escolar, és evident que han de rebre-les. I també és evident que una cura sanitària invasiva l’ha de fer una persona preparada, no un mestre, una vetlladora o qualsevol altre treballador del centre a qui toque assumir-la perquè no hi ha ningú més. Fins ací, res a discutir. Però això no és el mateix que fer una escola inclusiva.

La inclusió no consisteix a posar una infermera al centre i poder fer-se una fotografia al seu costat. Inclusió és que un alumne puga estar dins de l’aula, participar, aprendre i formar part del grup. És disposar dels mestres, educadors, vetlladors, orientadors i especialistes que necessita. És reduir unes ràtios que fan impossible atendre bé la diversitat. Una infermera pot atendre perfectament una necessitat mèdica. El que no farà és resoldre tots aquests problemes.

Per això resulta tan irritant l’ús que fan de la paraula «inclusió». L’agafen, la buiden de contingut i la col·loquen damunt de qualsevol mesura perquè tot semble més modern, més social i més progressista. Garantir l’atenció sanitària d’un alumne pot ser necessari perquè puga anar a escola, però això, per si sol, no el converteix en un alumne realment inclòs.

La mateixa publicitat explica que la prova pilot va atendre 204 casos en 57 centres, dins d’una població de prop de 22.000 alumnes. Però no diu quant costarà el desplegament, quants professionals es contractaran, quantes hores estaran en cada escola ni si una mateixa persona haurà d’anar passant d’un centre a un altre. Tampoc explica com han decidit que la prova ha estat «un èxit». Ho diuen els mateixos departaments que l’han organitzada i hem de donar-ho per bo. Un acte de fe, vaja.

Mentrestant, continuem tenint aules massificades, manca de vetlladors, baixes que no es cobreixen, especialistes insuficients i mestres que han de fer equilibris diaris per atendre alumnes amb necessitats molt diferents. Cap d’aquests problemes desapareixerà perquè hi haja un professional sanitari unes hores al centre.

Potser la mesura és necessària i està ben pensada. Però, si és així, que ens expliquen quants alumnes la necessiten, quant costarà, com s’organitzarà i quins resultats esperen obtenir. El que no haurien de fer és pagar un publireportatge, embolicar una actuació sanitària amb la paraula «inclusió» i presentar-la com si hagueren començat a resoldre els problemes estructurals de l’escola.

Les cures sanitàries s’han de garantir, per descomptat. Però la inclusió educativa és tota una altra cosa. I, pel que sembla, encara hi ha qui no ha entés —o no vol entendre— què significa.

Foto de Daniil Kondrashin

No, no veuré l’eclipsi

No perquè dubte que serà un fenomen extraordinari. Durant uns minuts, la llum canviarà, el paisatge adquirirà una aparença insòlita i moltes persones sentiran que assisteixen a una interrupció excepcional de l’ordre de les coses. Comprenc perfectament aquesta fascinació. El que em costa més és reconéixer com a pròpia l’expectació que s’ha anat construint al seu voltant.

Fa mesos que els mitjans ens indiquen on hem de posar la mirada. Ens expliquen què veurem, com haurem de veure-ho, quines precaucions haurem de prendre i fins i tot quina emoció haurà d’ocupar-nos el cos. Una experiència que podria haver estat íntima, espontània o simplement casual arriba a nosaltres completament interpretada. Abans que el cel s’enfosquisca, ja sabem que haurem de considerar aquell moment únic, irrepetible i memorable. Potser ho serà. Però resulta difícil distingir entre l’admiració que naix d’un mateix i la que ens ha estat suggerida amb tanta insistència.

Al voltant de l’eclipsi s’ha organitzat també una geografia molt concreta. Se’ns recomana viatjar a determinats llocs, reservar allotjament, ocupar miradors, comprar ulleres, contractar activitats i participar en celebracions preparades amb mesos d’antelació. Els indrets presentats com els millors per contemplar el cel acostumen a ser també aquells on la nostra presència resulta més fàcil de convertir en consum. No sempre se’ns condueix cap al paisatge més adequat per mirar, sinó cap al lloc on la nostra mirada és econòmicament més previsible.

Això és el que em produeix una certa resistència. No el fenomen, sinó la transformació de la curiositat en itinerari, de l’expectació en reserva i de la contemplació en producte. Anirem on ens han dit que hem d’anar, comprarem allò que ens han explicat que necessitem i, quan arribe el moment, alçarem els ulls gairebé alhora. Després farem fotografies molt semblants des de llocs anunciats com a excepcionals i conservarem la sensació d’haver pres una decisió personal.

Els éssers humans som més dirigibles del que ens agrada admetre. No cal que ningú ens impose res. N’hi ha prou a concentrar reiteradament l’atenció sobre un objecte, revestir-lo d’excepcionalitat i deixar que el desig de no quedar-ne al marge faça la resta. Acabem acudint voluntàriament al lloc que algú havia previst per a nosaltres.

No pretenc situar-me fora d’aquest mecanisme. La meua decisió de no veure l’eclipsi també ha nascut de la saturació mediàtica i, en aquest sentit, continua depenent d’allò que rebutja. Si ningú no n’haguera parlat amb tanta insistència, probablement l’hauria contemplat amb curiositat. Fins i tot la negativa és una resposta a la mirada que ens han proposat. Per això no hi ha cap heroisme en la meua renúncia. Només el desig modest de no participar en una emoció que sent massa preparada per endavant. Avui continuaré amb les meues coses i deixaré que l’eclipsi passe sense mi.

Potser la qüestió no és si mirarem o no mirarem el cel. La qüestió és saber quantes vegades, quan creiem haver triat cap a on mirar, algú ja haja decidit el lloc exacte on havíem de col·locar-nos.

Foto de Uélvis Santana

Sospitosos habituals

El senyor Puig té una dèria amb la gent que arriba al país. Només cal llegir «Diagnòstic, teràpia i esperança» al diari ARA del 8 d’agost. Fins i tot quan no la nomena, la deixa asseguda al banc dels acusats. No necessita ni esmentar-los. La immigració és el subjecte el·líptic de bona part del text: allò que no diu, però vol que el lector pose dins de cada buit.

El mecanisme és prou clar. Puig enumera problemes reals —habitatge inaccessible, salaris baixos, degradació de la sanitat i de l’ensenyament— i després introdueix la seua causa predilecta: «la població continua creixent a un ritme molt superior a la capacitat de resposta d’aquests serveis». Formalment, parla de població; políticament assenyala la gent que arriba. I la pregunta sobre PISA —«algú dubta que els resultats […] haurien estat pitjors […] si els centres haguessin exclòs només un 5% de l’alumnat?»— acaba de deixar el missatge damunt la taula: hi ha una part de l’alumnat que fa baixar el nivell, encara que no s’atrevisca a identificar-la obertament.

El truc consisteix a presentar una interpretació ideològica com si fora una deducció tècnica inevitable. Però entre el creixement demogràfic i el deteriorament dels serveis hi ha moltes decisions polítiques que desapareixen del seu diagnòstic: la insuficiència de la inversió, les privatitzacions, la segregació escolar, la concentració de l’alumnat vulnerable en determinats centres, la precarització del treball docent i sanitari, l’especulació immobiliària, els pisos turístics, la falta d’habitatge públic i un model econòmic que necessita mà d’obra barata.

Puig veu correctament una contradicció: Catalunya creix en PIB, però aquest creixement no millora la vida de la majoria. El problema és que, quan busca responsables, mira sobretot cap avall. No pregunta prou qui contracta amb salaris miserables, qui es beneficia dels lloguers desorbitats, qui especula amb el sòl o qui ha decidit que els serveis públics no cresqueren al mateix ritme que la població. La gent que arriba apareix com la causa del col·lapse; els qui obtenen beneficis del model, com una força gairebé natural i innominada.

El diagnòstic pot semblar socialdemòcrata; el boc expiatori, però, és el de sempre.

La creu damunt del nom

Entre l’article que he llegit l’última nit de les Tretze Roses hi ha una imatge que il·lustra la peça que no puc treure’m del cap. No és la tàpia del cementeri ni el moment dels trets, que l’article no necessita descriure perquè tots sabem què espera al final de la història. És una cosa molt més insignificant. Una marca sobre un expedient. Una creu blava resseguida de roig.

La presó de Ventas utilitzava aquell senyal per identificar les dones condemnades a la pena màxima. Entre el final de la guerra i 1943, vuitanta presoneres procedents d’aquella presó van rebre la mateixa marca. Supose que era una manera ràpida d’ordenar els papers, una indicació perquè qualsevol funcionari poguera saber, només mirant la coberta, quin era el destí de la dona que hi havia al darrere.

No sé qui va decidir que havia de ser una creu. Potser ningú no hi va pensar gaire. Ho va considerar un signe administratiu com qualsevol altre, triat perquè resultava fàcil de dibuixar i impossible de confondre. L’article no explica que tinguera una intenció religiosa i seria injust atribuir-la sense proves. Però, així i tot, em costa mirar-la sense pensar en tot allò que representa una creu per a un cristià: el sofriment, el perdó, la pietat, la promesa que la mort no tindrà l’última paraula. Ací, en canvi, la creu no protegia ningú. No demanava misericòrdia. No assenyalava el lloc on s’havia produït una mort, sinó la persona que havia de morir.

En la fotografia es veu l’expedient de Pilar Bueno Ibáñez. Davall de la creu apareixen unes quantes dades escrites a màquina: vint-i-sis anys, modista, soltera, instrucció sí, religió catòlica. Em quede mirant aquest últim detall. Catòlica. La mateixa fitxa que ho certificava portava al damunt el senyal de la seua execució.

No sé què pensaria la persona que va traçar aquelles dues ratlles. Potser no pensava res. I aquesta possibilitat, lluny de tranquil·litzar-me, encara em resulta més inquietant. Algú va agafar primer un llapis blau i després un de roig. Va dibuixar una línia vertical i una altra d’horitzontal. Un gest senzill, quasi mecànic. En acabant deixaria l’expedient damunt d’una pila i continuar amb la faena.

La burocràcia té aquesta capacitat: convertir l’horror en un tràmit. Allí on nosaltres veiem una jove de vint-i-sis anys, algú només havia de veure un expedient correctament identificat.

L’article conta que, aquella última nit, una funcionària va entrar a la galeria de menors de la presó de Ventas i pronuncià els noms de Martina Barroso, Victoria Muñoz i Ana López Gallego. Elles sabien què significava aquella crida. Les altres preses les ajudaren a vestir-se. Una de les testimonis recordaria després que les mans de les companyes tremolaven molt més que les de les condemnades.

Hi ha un detall que em costa especialment. Quan Ana ja estava vestida, va preguntar si portava les mitges dretes. Les altres li van respondre que sí, encara que cap d’elles no havia estat capaç de mirar-les.

No sé per què aquesta pregunta fa tant de mal. Potser perquè durant un instant retorna aquella jove al món ordinari, al lloc d’on mai no hauria d’haver estat arrancada. Posar-se unes mitges, comprovar-ne la costura, arreglar-se abans d’eixir. Gestos que qualsevol podria fer davant d’un espill abans d’anar a treballar, de visitar algú o de passejar per la ciutat. Però ella es preparava per a ser conduïda davant d’un escamot d’afusellament.

També escrigueren cartes de comiat des de la capella. Una de les dones que va conservar el record d’aquella nit digué que semblaven escolars fent els deures. La comparació és terrible perquè no necessita elevar-les a cap categoria heroica. No les converteix en estàtues ni en figures llunyanes. Les deixa assegudes davant d’un paper, inclinades sobre unes paraules que havien d’arribar a casa quan elles ja no hi foren.

Potser una d’elles es va quedar uns segons sense saber com començar. La podem imaginar pensant en sa mare, en una germana, en objectes que deixava abandonats damunt d’una cadira, a la casa familiar. Potser intentà que la lletra no revelara la por. No ho sé. Davant d’aquelles cartes només podem imaginar la dificultat d’acomiadar-se de la vida quan encara s’és massa jove per haver aprés a fer-ho.

Les condemnaren per «adhesió a la rebel·lió». Sempre m’ha resultat difícil entendre fins on pot arribar la perversió de les paraules. Els qui havien donat suport a un colp d’estat contra un govern legítim jutjaven per rebel·lió aquells que havien defensat la legalitat republicana o compartien una ideologia que el nou règim havia convertit en delicte. Els vencedors no sols s’apropiaren de les institucions. També s’apropiaren del llenguatge i obligaren les paraules a declarar a favor seu.

Les execucions es produïren en un context d’enduriment de la repressió després de l’assassinat del comandant de la Guàrdia Civil Isaac Gabaldón. Cap de les Tretze Roses no havia participat en aquell crim. Però la seua mort havia de servir d’escarment. No importava tant allò que havien fet com allò que representaven. Eren militants, comunistes, socialistes, dones joves que havien imaginat una societat diferent de la que els vencedors volien imposar.

No tinc prou coneixements jurídics per a saber quin nom exacte donaríem hui a aquella persecució. Podríem parlar de repressió política, de crims de la dictadura o de persones castigades per la seua ideologia. Però, per davall de les categories, hi ha una paraula més senzilla que em torna una vegada i una altra: odi.

Odi contra qui pensa d’una altra manera. Contra qui viu fora del model que algú ha decidit considerar l’únic legítim. Contra qui posa en dubte una veritat presentada com a sagrada. Un odi que, quan disposa de presons, jutges militars, armes i funcionaris, deixa de ser només un sentiment i es converteix en una maquinària.

Per això em costa entendre que encara hi haja qui contemple el franquisme amb indulgència, com si es poguera separar l’ordre que deia representar de la violència que necessità per imposar-lo. Abraçar el franquisme és acceptar també aquella idea del món: que hi ha persones amb dret a decidir qui pertany a la comunitat i qui n’ha de ser expulsat; qui mereix una vida i qui pot convertir-se en una creu dibuixada damunt d’un expedient.

Potser algú em dirà que jutge el passat amb els ulls del present. És possible. No soc historiador i desconec molts dels matisos d’aquells anys. Però hi ha coses per a les quals no sé si cal tanta distància. Una jove preguntant si porta les mitges dretes abans de ser afusellada no necessita gaire context perquè entenguem la injustícia. Tampoc una mare que, en pocs dies, perd un fill i una filla. Ni unes dones escrivint cartes de comiat com si foren escolars acabant una tasca.

I torne a la creu. Blava, perfilada de roig, damunt del nom de Pilar Bueno. No sé què volia dir per a qui la va dibuixar, més enllà del seu ús administratiu. Però jo no puc evitar veure-hi alguna cosa capgirada. Un signe que havia parlat de compassió convertida en l’avís d’una mort sense misericòrdia. Dues ratlles de colors que determinaven el futur d’aquella dona. I una administració que, abans de conduir-la davant dels fusells, havia tingut la precaució de deixar la seua mort perfectament anotada. 

Una casa, moltes cases

He llegit l’article “Celebrem la unanimitat del Consell”, de l’advocada i professora Montserrat Nebrera, publicat a Nació el passat 5 d’agost, sobre el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries i m’ha deixat pensant. Potser perquè parla d’una qüestió que no conec prou i davant la qual em falten eines. Ella és doctora en dret. Jo no. Ho dic perquè no voldria que aquestes paraules semblaren una impugnació jurídica ni l’intent —una mica ridícul per part meua—, d’esmenar-li la plana a qui sap molt més que jo sobre la Constitució i els límits d’una llei.

Puc entendre, almenys en termes generals, el que explica. Una proposició de llei pot nàixer d’una preocupació legítima i, tanmateix, estar mal redactada. Pot envair competències que corresponen a l’Estat, haver estat tramitada massa de pressa o contenir mesures tan generals que acaben tractant de la mateixa manera situacions molt diferents. També entenc que no es pot limitar un dret perquè sí i que les lleis, sobretot quan afecten la propietat, han de ser precises i proporcionades. No és això el que em costa d’acceptar. El dubte em ve una mica després.

Nebrera afirma que impedir la compra d’habitatges a determinades persones a causa de la seua situació patrimonial ultrapassa els límits del que pot admetre una economia de mercat com la nostra. I és ací on alguna cosa no m’acaba de quadrar. Potser no he entés bé el seu raonament. Però em pregunte si el dret a la propietat privada comporta necessàriament el dret a continuar adquirint propietats sense cap més límit que els diners disponibles.

No em sembla que siga exactament el mateix defensar la casa on viu una família que defensar la possibilitat que una persona, una empresa o un fons d’inversió compren deu, cinquanta o cinc-cents habitatges. En tots dos casos parlem de propietat, certament, però les conseqüències no són les mateixes. Una casa pot ser el lloc on algú viu, cria els fills, guarda els seus llibres i acaba familiaritzant-se amb els sorolls que recorren la nit del seu habitatge. També pot ser només una xifra dins d’una cartera d’inversions. El bé és el mateix. La seua funció, no. Deu ser aquesta diferència la que em costa veure en l’article.

No sé gaire de dret constitucional, però sí que sé —com ho sap qualsevol que mire els preus dels pisos o escolte les converses de la gent més jove que intenta accedir-hi— que l’habitatge és un bé limitat. Si algú en compra molts, els altres no desapareixen, és clar, però en queden menys a l’abast de qui només en necessita un. I quan la compra massiva es concentra en determinats barris o ciutats, els preus pugen, els lloguers es tornen inassumibles i la gent acaba marxant dels llocs on havia imaginat tenir la seua vida.

Potser no hi ha una relació directa i matemàtica entre cada habitatge acumulat i cada persona que es queda sense casa. La realitat deu ser més complicada. Però costa creure que una cosa no tinga res a veure amb l’altra.

La Constitució reconeix el dret a la propietat privada. També diu que aquesta propietat té una funció social. I, en un altre article, parla del dret a un habitatge digne i de l’obligació dels poders públics d’impedir l’especulació. No sabria explicar amb precisió com han de conciliar-se aquests principis quan entren en conflicte. Segurament és ací on comença la faena dels juristes. Però, llegits des de la ignorància d’un ciutadà qualsevol, no sembla que un haja d’esborrar necessàriament l’altre. Més aviat sembla que ens obliguen a buscar algun equilibri.

La paraula propietat imposa molt. Té al darrere una història, unes garanties i també una por comprensible: la por que algú puga llevar-nos allò que és nostre. Però jo no estic pensant en això. No pense en una administració que entra en una casa i expulsa qui hi viu. Pense en una societat que es pregunta si l’habitatge ha de poder acumular-se sense límits, fins i tot quan aquesta acumulació dificulta que altres persones accedisquen a una llar. I no acabe d’entendre per què formular aquesta pregunta hauria de situar-nos fora de l’economia de mercat.

De fet, vivim envoltats de mercats regulats. No podem edificar on vulguem, destinar qualsevol local a qualsevol activitat ni fer amb un terreny tot allò que ens permetria la nostra capacitat econòmica. Acceptem normes perquè entenem que les decisions particulars tenen efectes sobre els altres. L’habitatge, precisament perquè és imprescindible per a viure, no hauria de ser l’excepció.

Això no significa que la proposició de llei qüestionada pel Consell siga correcta. Potser no ho és, perquè ha volgut resoldre amb una prohibició massa simple un problema molt més complex. No és igual qui té una part d’una casa heretada que qui compra edificis sencers. No és igual una segona residència familiar que cent pisos adquirits com a actius financers. Una norma que no distingisca aquestes situacions probablement serà injusta, ineficaç o totes dues coses alhora.

Però que aquesta llei puga estar mal feta no respon a la pregunta que em continua rondant pel cap: fins a quin punt el dret a tenir propietats pot dificultar el dret dels altres a tenir-ne una per viure?

Tampoc sé si la unanimitat del Consell resol del tot aquesta qüestió. Resol, o almenys assenyala, els problemes jurídics d’un text concret. No necessàriament el problema social que aquell text, amb més o menys encert, pretenia afrontar. Les lleis es poden retirar o corregir. Els preus continuen pujant. Els habitatges continuen concentrant-se. I moltes persones continuen dedicant una part desmesurada del sou a conservar un sostre que mai no sentiran completament seu.

Al final de l’article, Nebrera, amb certa ironia, recorda que tenir propietats resulta més transversal a les ideologies del que alguns volen admetre. Segurament té raó. La incoherència no és patrimoni de cap partit. Però descobrir que algú que critica el negoci immobiliari mentre també participa en ell, pot desacreditar la persona; no sé si desacredita la preocupació. Una hipocresia no fa desaparéixer un problema.

Potser tot es redueix a una distinció molt elemental. Una cosa és protegir el dret a la propietat. Una altra, considerar que qualsevol límit a l’acumulació d’habitatges constitueix un atac contra aquest dret. Entre totes dues afirmacions hi ha un espai enorme, ple de matisos jurídics que segurament desconec, però també de vides concretes.

No tinc una solució. Ni tan sols sé quina seria la manera més justa de regular-ho. Només em costa acceptar que la llibertat de comprar moltes cases haja de pesar sempre més que la necessitat de disposar-ne d’una. Potser la llei del Parlament no era la resposta. Però la pregunta, em sembla, continua intacta.

Foto de Jakub Zerdzicki

Els alumnes no són el problema

La tercera peça a comentar de l’exemplar de La Vanguardia del dissabte 1 d’agost podria haver-me-la estalviat: “Ens importa l’escola?”, però el senyor Miquel Puig —que és qui la signa— no perd l’ocasió de fer-nos notar la seua exquisida xenofòbia —cosa que ja vaig criticar sobre un article publicat al diari ARA— i, en aquest cas, fent referència a un tema que em toca de prop i sobre el que no vull passar de llarg. Perquè el problema és encara més greu del que suggereix el simple menyspreu envers la immigració. L’article construeix una cadena causal tramposa en què acaba convertint una part de l’alumnat en la causa física de la decadència de l’escola.

El punt de partida és una incidència tècnica ja ben coneguda per tothom: diversos centres haurien aplicat a la mostra PISA els criteris d’exclusió de les proves catalanes, més amplis que els de l’OCDE. Aquests criteris inclouen dos grups diferents: alumnat incorporat recentment que encara no domina prou les llengües de la prova i alumnat amb necessitats educatives especials derivades de discapacitats. Però Puig els fon en una sola categoria i conclou: «Una quarta part dels alumnes tenen necessitats educatives especials.»

Això no es desprén necessàriament del que ell mateix acaba d’explicar. No és equivalent ser un alumne nouvingut que encara aprén català o castellà, que tenir una discapacitat física, psíquica o sensorial. En confondre-ho, converteix una dificultat lingüística transitòria en una deficiència personal. És una manera de patologitzar la immigració.

Tot seguit afegeix que, «en aquestes condicions», els resultats «no poden ser sinó mediocres». La frase és brutal perquè no parla de manca de recursos, de concentració escolar, de desigualtat socioeconòmica, de ràtios, d’aules d’acollida o de segregació. La mediocritat apareix com una conseqüència gairebé natural de la presència d’aquests alumnes. Els xiquets no són presentats com a persones a les quals el sistema ha d’educar, sinó com una càrrega estadística que deteriora el resultat dels altres.

Hi ha, per tant, una doble estigmatització. D’una banda, envers l’alumnat immigrant; de l’altra, envers l’alumnat amb discapacitats o necessitats específiques, del qual també pressuposa que només pot produir resultats mediocres. L’article sembla lamentar no que aquests alumnes no reben l’atenció que necessiten, sinó que la seua inclusió impedisca exhibir unes puntuacions millors.

El gir decisiu arriba quan identifica la causa del problema amb «la incorporació a mig curs d’alumnes provinents de la immigració». La frase podria haver obert una discussió necessària sobre l’escolarització equilibrada, la matrícula viva, la segregació entre centres i la dotació de personal. Però Puig la utilitza per explicar la fugida de la classe mitjana de l’escola pública i sosté que aquesta classe mitjana no s’atreveix a qüestionar la situació «per por de ser acusada de racisme».

Aquest és un recurs habitual, presentar el discurs xenòfob com una veritat prohibida que les persones sensates coneixen, però no poden pronunciar. Així, l’autor no necessita demostrar que la immigració siga la causa principal del deteriorament educatiu. En té prou amb suggerir que tothom ho sap i que només la correcció política impedeix reconéixer-ho.

També resulta reveladora la manera com parla dels «immigrants —barats, no cal dir-ho—». És cert que pretén criticar l’empresariat que reclama mà d’obra barata sense responsabilitzar-se de les conseqüències socials. Aquesta crítica podria ser legítima i fins i tot necessària. Però els immigrants tornen a aparéixer com una massa disponible. Primer com a treballadors a baix preu, després com a fills que omplin les escoles i en fan baixar el nivell. Mai no apareixen com a famílies, ciutadans, contribuents o alumnes amb dret a una educació digna.

L’article ataca en acabant la Fundació Bofill pel seu canvi de nom a Equitat.org i contraposa sarcàsticament equitat i excel·lència. Les cometes al voltant d’«inclusiva» són significatives. La inclusió queda presentada com una indulgència ideològica que obliga a tolerar la mediocritat. Però l’equitat no consisteix a fingir que tots obtenen els mateixos resultats; consisteix a impedir que l’origen familiar, la renda, la llengua o una discapacitat condemnen anticipadament un infant. Sense equitat, l’excel·lència pot acabar sent només el nom distingit que donem a la selecció social.

La qüestió que Puig evita és aquesta: què revela sobre el sistema que una quantitat elevada d’alumnes necessite suport lingüístic o educatiu? Ell respon, implícitament: que en tenim massa. Una mirada amb un compromís cívic més notable respondria: que cal distribuir-los millor entre els centres, dotar les escoles de recursos, reforçar l’acollida lingüística i impedir que alguns centres assumisquen tota la vulnerabilitat mentre d’altres la defugen.

La xenofòbia de la peça, en aquest cas, no es troba tant en un insult explícit com en la gramàtica de l’argument. Els immigrants apareixen sempre associats a tres idees: mà d’obra barata, fugida de la classe mitjana i deteriorament dels resultats. El problema institucional acaba adquirint un cos concret: el cos del xiquet nouvingut assegut a l’aula.

Miquel Puig no pregunta què necessita l’escola per educar tots els infants que la societat posa a les seues mans. Pregunta, en realitat, com pot continuar semblant excel·lent una escola obligada a escolaritzar-los. I en aquesta inversió moral, els alumnes més vulnerables deixen de ser la raó de ser del sistema educatiu per convertir-se en l’obstacle que impedeix que el sistema lluïsca.

Foto de Mohammed Brzan

La inutilitat de l’argument

La segona peça de l’exemplar del diari La Vanguardia de dissabte passat que m’agradaria comentar és l’article titulat “Inutilisme en versió multilateral”, signat per Miriam González Durántez i que mira de posar en qüestió la candidatura de Yolanda Díaz a dirigir l’OIT. El problema no és que qüestione la idoneïtat de la ministra, sinó que pretén demostrar-ne la inutilitat mitjançant una anècdota lingüística, una caricatura personal i una comparació imprecisa amb una Europa idealitzada. I francament, quan el sarcasme ocupa el lloc de les dades, la crítica deixa de fiscalitzar el poder i comença simplement a fabricar un ninot de falla.

D’entrada, el títol ja substitueix el judici per la sentència. «Inutilisme» no designa una política concreta ni una insuficiència determinada. És una qualificació global de la persona. L’autora no diu que Díaz no reunisca algun requisit, que la seua candidatura siga feble o que existisquen alternatives millors. Suggereix que forma part d’una manera d’actuar basada a col·locar inútils en organismes internacionals. Això condiciona tota la lectura. L’article no investiga una candidatura, sinó que busca confirmar una condemna anunciada des del títol. Una crítica una mica més raonada hauria de preguntar-se què sap fer la candidata, quina experiència aporta, quin projecte defensa i quins resultats ha obtingut. Anomenar-la inútil abans d’examinar aquests elements no és una conclusió, és un prejudici convertit en titular.

L’article pren com a punt de partida una entrevista en què Díaz va necessitar que li repetiren una pregunta en anglés. La competència lingüística és rellevant per a un càrrec internacional, evidentment. Però perquè aquest fet servira com a argument seriós caldria precisar altres coses, com ara quin nivell real té la ministra o bé fins a quin punt la direcció política d’un organisme depén de la fluïdesa lingüística o de la mediació, la negociació i el lideratge, posem per cas. L’article no fa res d’això. Passa directament de l’entrebanc lingüístic al Duolingo, d’aquest a la incapacitat i de la incapacitat a la inutilitat. No és el mateix advertir una mancança que convertir-la en una essència. L’autora no demostra que Díaz siga incapaç de dirigir una organització internacional; només mostra que va tenir dificultats per entendre una pregunta en una situació concreta. La distància entre totes dues afirmacions és enorme, i l’article la recorre amb ironia, no amb proves.

L’article contraposa les polítiques laborals de Díaz a les dels «països avançats», especialment en matèria de pràctiques formatives, formació professional i sistemes duals. Però no identifica amb precisió els països, les normes, els resultats ni les diferències institucionals. L’autora invoca Europa com una figura retòrica davant la qual la política espanyola ha d’aparéixer inevitablement provinciana. Sense dades, sense països concrets i sense explicar els efectes socials de cada model, la superioritat europea és només una escenografia.

També trobe que hi ha un ús abusiu i sistemàtic de la caricatura personal. Les referències a les sandàlies, a la condició d’«influenciadora», o a la possibilitat que les reunions es convertisquen en un «festival» busquen generar una atmosfera de ridícul. És bastant qüestionable voler adoptar l’aparença d’una crítica institucional, però després treballar amb recursos de la desqualificació personal. La candidata queda representada com una dona superficial, mal preparada, extravagant i incapaç de moure’s en ambients internacionals. Així, és difícil no percebre un component de menyspreu social i, potser, de caricatura de gènere en l’atenció prestada a la indumentària, a la gestualitat i a la imatge pública de la ministra. Si hagués estat un candidat i home, hauria estat descrit amb la mateixa insistència sobre el calçat, l’aparença o la condició d’influenciador? Li ha quedat bastant lleig. 

Al final, l’article adverteix que nomenar polítics sense mèrit debilita la credibilitat dels organismes multilaterals. Aquesta preocupació és legítima. Però si el multilateralisme mereix respecte, també mereix alguna cosa més que una columna construïda sobre el sarcasme. La defensa de les institucions internacionals no pot consistir a traslladar-hi les desqualificacions casolanes i després lamentar que s’hagen polititzat.

I que conste que soc del parer que fiscalitzar una candidatura internacional és necessari. També preguntar-se si el Govern utilitza aquests organismes com a destinació per als seus dirigents. Però aquesta fiscalització perd força quan substitueix les proves per la sornegueria, els criteris per la caricatura i la comparació per una Europa imaginària. Potser Yolanda Díaz no siga la millor candidata per dirigir l’OIT. L’article, tanmateix, no ho demostra. Només demostra que és possible declarar inútil una persona sense haver-se pres la molèstia d’avaluar-la.

Francament, esperava una mica més de criteri per part dels opinadors de La Vanguardia. Això sí, arribats a aquest punt —sense haver-me llegit l’editorial, encara— la condició ideològica del diari crec que ja m’ha quedat meridianament clara.

Pactar amb els separatistes

Aquest matí, en un acte de debilitat i mentre buscava un exemplar de la revista EL TEMPS, he caigut en la temptació de comprar l’exemplar del dia de La Vanguardia, en la seua versió en català. En descàrrec meu m’agradaria dir que he sucumbit sobretot per les pàgines sobre crítica literària que he vist que tenia incorporades, i trobar diaris que oferisquen durant l’estiu opinions sobre llibres publicats, no és fàcil. També he comprat el Diari de Sabadell, però crec que aquesta qüestió la deixaré per a un altre moment. 

Confesse que és el primer cop que el llegisc, aquest diari. Així que m’he decidit a fer una immersió que em permetés fer-me una composició de lloc. He invertit un bon grapat d’hores fins a empassar-me’l sencer. Bo, m’he botat les xafarderies de rigor, que són l’àpat lleuger de l’estiu, segurament, i les pàgines esportives. Però he invertit paciència i atenció en els articles d’actualitat política i d’opinió, especialment.

Hi ha tres articles sobre els quals m’agradaria poder afegir una petita discrepància que ningú no m’ha demanat, és cert. Però allà va. 

El primer el signa Juan-José López Burniol i el titula “Examen de consciència (1)”. El nucli real del text és que l’autor accepta formalment la legitimitat del Govern espanyol i dels mecanismes parlamentaris, però converteix l’acord amb els independentistes en una desqualificació moral absoluta: no seria només una decisió equivocada, ni una cessió excessiva, sinó una traïció i una pèrdua de la pròpia identitat.

La frase en concret que m’ha cridat l’atenció és: «Pactar amb els separatistes és més greu que una traïció: és deixar de ser un mateix». Si no ho he entés malament el conflicte territorial ja no és concebut com una discrepància política, sinó com una “amenaça existencial”. No es discuteix què convé fer amb Catalunya o amb Euskadi; es defensa una determinada idea d’Espanya com si fos, alhora, la pròpia identitat personal.

Espanya no és un estat que puga organitzar-se de diverses maneres, sinó una realitat anterior a la democràcia, gairebé natural i sagrada. Una sola nació, un sol subjecte polític i una sola sobirania concebuda com a indivisible. Les altres identitats nacionals poden ser tolerades com a folklore, cultura regional o sentiment privat, però no com a subjectes polítics amb voluntat pròpia. Quan aspiren a decidir, deixen de ser una diversitat interna i passen a ser percebudes com una insurrecció.

D’ací prové l’asimetria moral. El nacionalisme espanyol rarament es reconeix a si mateix com a nacionalisme: es presenta com a normalitat, sentit comú, constitucionalisme o simple defensa de l’Estat. En canvi, el nacionalisme català o basc és qualificat d’ideologia, egoisme, supremacisme o deslleialtat. Una identitat es considera universal; les altres, particulars i sospitoses.

La paraula «separatista» pot descriure tècnicament qui pretén separar un territori, però en aquest discurs no és descriptiva: és una acusació. Funciona com «sediciós», «enemic interior» o «traïdor». Permet evitar la pregunta incòmoda: per què una part considerable d’una societat democràtica ha arribat a desitjar un estat propi? En lloc d’examinar les causes, es condemna moralment el desig. Així no cal escoltar-lo ni oferir-li cap resposta política.

Hi ha també una concepció patrimonial de l’Estat. Catalunya o Euskadi són imaginades com a parts que “pertanyen” a Espanya, no com a comunitats formades per ciutadans que poden discutir democràticament la seua relació amb l’Estat. Per això, quan algú proposa negociar amb els seus representants, alguns ho viuen com si el govern entregara una propietat nacional a qui pretén sostraure-la. El verb ja no és «negociar», sinó «cedir», «vendre», «humiliar-se» o «trair».

Ningú no qüestiona que defensar la unitat d’Espanya és una posició democràticament legítima. També ho és advertir que, dins del marc jurídic actual, no existeix un dret unilateral de secessió. Però d’això no es desprén que l’independentisme siga il·legítim. Una idea política pot no estar prevista per la llei vigent i, alhora, ser defensable democràticament. Les constitucions no són fenòmens meteorològics, són obres polítiques i poden ser reformades. Precisament la política existeix per transformar en normes els conflictes i les aspiracions que les normes anteriors no han sabut resoldre.

El problema comença quan la unitat territorial deixa de ser una preferència política i es converteix en una prova de moralitat. Aleshores, pactar amb partits independentistes —votats legalment per milions de ciutadans— és presentat com una contaminació. Ja no importa el contingut del pacte, sinó la identitat de l’interlocutor. Aquesta lògica considera que hi ha representants amb els quals es pot negociar i representants que, encara que hagen estat elegits, haurien de quedar fora del joc polític. És una democràcia condicional: els vots són legítims mentre no qüestionen el marc nacional preestablert.

La frase «deixar de ser un mateix» és especialment reveladora. Expressa una identitat fràgil, incapaç d’imaginar que Espanya puga continuar existint si es reconeix com a composta, plural o plurinacional. Com si reconéixer l’altre implicara desaparéixer. Però una identitat política segura no necessita negar les altres; pot negociar-hi, conviure-hi i fins i tot acceptar que algun dia vulguen marxar.

En el fons, aquesta gent no tem únicament la separació d’un territori. Tem perdre el monopoli sobre la definició d’Espanya. Tem que l’Estat deixe de ser l’expressió natural d’una sola nació i haja d’admetre que dins seu existeixen comunitats que es pensen com a nacions. I aquesta admissió obligaria a substituir el vell esquema de subordinació —una nació i diverses regions— per una relació entre subjectes que exigeixen reconeixement.

La paradoxa és que, en considerar traïció qualsevol negociació, poden acabar fent impossible la convivència que diuen defensar. Un estat no es manté unit només perquè prohibeix separar-se, sinó perquè una majoria suficient dels qui l’integren considera que val la pena continuar-hi. Quan l’única resposta és la desqualificació, la unitat deixa de ser un projecte compartit i es converteix en una imposició. I les imposicions poden preservar fronteres durant un temps, però difícilment construeixen lleialtats.

El nucli del debat és precisament aquest: quan una discrepància política es converteix en una acusació de traïció, ja no es pretén discutir amb l’altre, sinó expulsar-lo moralment de la comunitat democràtica.

I la frase de Burniol és especialment reveladora perquè no diu que pactar siga un error, una imprudència o una concessió excessiva, sinó que suposa «deixar de ser un mateix». És a dir, situa una determinada concepció d’Espanya per damunt de la política i, en certa manera, també de la democràcia. La identitat nacional esdevé intocable; tot allò que la qüestiona ja no és una alternativa legítima, sinó una profanació.

Més que un examen de consciència, d’aquells que es practiquen en el confessionari ombrívol d’una església, el que revela l’article és la necessitat d’un examen democràtic de la pròpia identitat. No perquè crega que l’autor patisca cap trastorn —déu me’n guard!—, sinó perquè ha convertit una qüestió política —la forma territorial de l’Estat i els pactes que la democràcia permet— en una amenaça contra la seua pròpia continuïtat moral. Quan negociar amb l’altre significa “deixar de ser un mateix”, el problema ja no és el pacte: és una idea del jo incapaç d’acceptar la pluralitat, el desacord i la transformació. I una identitat que només pot conservar-se negant la legitimitat de les altres no necessita penitència, sinó aprendre a conviure amb una democràcia que, precisament per ser-ho, no li promet romandre intacta.