Els bolígrafs de la vergonya.

Dilluns de vesprada, als despatxos immaculats de la Conselleria d’Educació, els bolígrafs d’ANPE i del CSIF van estampar una d’eixes signatures que fan olor de capitulació. En un tres i no-res, en una maniobra dissenyada per la factoria de propaganda de Carmen Ortí, la unitat sindical de la comunitat educativa valenciana s’esquerdava per la seua branca més “tendra”. 

Anem als fets, perquè la demagògia dels comunicats oficials és directament proporcional a la seua manca de categoria moral. El CSIF ha acceptat una almoina salarial de 200 euros trossejada en còmodes terminis que s’estiren fins a l’any 2028. Una proposta que qualsevol mestre amb dos dits de front sap que la inflació d’aquest 2026 ja s’ha empassat abans de nàixer. Però el que fa que la ràbia del carrer siga monumental no és només la misèria de la xifra. És el menyspreu sagnant al sacrifici de la gent.

Com li explica el CSIF als seus propis afiliats que, després de tenir-los tres setmanes buidant-se la butxaca a la vaga indefinida, perdent més de 1.000 euros de la nòmina de maig, han decidit lliurar les armes a canvi de la mateixa proposta de fum que es va rebutjar fa quinze dies? Amb quina cara tornarà un alliberat d’eixes sigles a xafar la sala de profes d’un col·legi públic d’Elda, de Sagunt o de Torrent? Han agafat l’esforç econòmic i l’estabilitat de les famílies dels docents i els han utilitzat com a moneda de canvi per a aconseguir una foto de salvament per a la Conselleria.

El parany de la Generalitat era transparent: necessitaven una crossa domèstica per a poder construir el relat del “retorn a la normalitat” i criminalitzar els sindicats de classe (STEPV, CCOO, UGT) que es mantenen dempeus. Volien reduir una esmena a la totalitat del seu model educatiu a una simple baralla de cèntims. Però els mestres tenim molta memòria. Ens va en la feina. El professorat no som al carrer només per la targeta de la guardiola; hi som perquè el setembre ja truca a la porta amb el tancament en bloc de línies de la pública als pobles i barris, amb ràtios massificades i amb una escola inclusiva completament asfixiada de recursos especialitzats.

CSIF i ANPE han comprat la pau dels despatxos, però s’han quedat absolutament despullats davant de la realitat. Creure que l’STEPV —la força que recull la majoria absolutíssima de la representació a l’escola pública— recularà perquè l’administració ha comprat dues signatures cosmètiques és no entendre absolutament res de la dignitat valenciana. La història dels nostres claustres ens ensenya que els drets no es negocien al comptat i a terminis de misèria.

La unitat sindical s’ha trencat, sí, però s’ha blindat i radicalitzat al carrer. El “passeig de la vergonya” de dilluns a les portes de la Conselleria és el preludi de la implosió de les sigles que han clavat el genoll. Els mestres valencians ja estem comptant les baixes d’afiliació massives. Perquè la nòmina es recupera treballant, però la dignitat dels qui es giren d’esquena als seus companys a mitjanit no es recupera ni en cent triennis.

El Consell ha aconseguit el seu titular per a les xarxes i els seus mitjans de “cabotà” subvencionats i el CSIF els seus pastissets de bufet lliure. Mentrestant, a les aules, la flama continua encesa. Qui es pense que els claustres acatarem aquest xantatge en silenci és que no sap de quin fang estan fetes les nostres escoles. La vaga continua, la raó és nostra, i de la traïció dels despatxos naixerà, com sempre, la victòria del carrer.

Molts diners per a sostenir el sistema, pocs per transformar l’aula

Els pressupostos no són mai només una suma de números. Són una declaració política. De fet, la mateixa memòria explicativa dels pressupostos de la Generalitat per al 2026 ho diu amb tota claredat: “el pressupost és el reflex financer de l’estratègia política d’un govern, l’expressió xifrada de les polítiques públiques que vol desenvolupar”. Per això, quan els mestres de l’educació pública sortim al carrer, no estem discutint només una nòmina, una ràtio o una substitució. Estem discutint el lloc que ocupa l’escola pública en les prioritats reals del país.

El Govern pot afirmar que Educació és una de les grans polítiques del pressupost. I no estaria mentint. La política 42, Educació, suma 9.362,8 milions d’euros en el pressupost consolidat del sector públic, amb un increment del 18% respecte del pressupost homologat de 2023. També incorpora 101.436 dotacions de personal vinculades a aquesta política. A primera vista, la xifra impressiona. Sembla que l’educació ocupa un espai central. Però la pregunta no és només quant es gasta. La pregunta decisiva és: què sosté aquesta despesa i què transforma realment?

Quan es mira la distribució dels diners, el relat oficial aguanta només a mitges. És cert que hi ha una gran massa de despesa destinada a personal públic. També és cert que el sistema educatiu català necessita una estructura pressupostària enorme per funcionar. Però això no resol la crítica de fons. Una cosa és mantenir un sistema en marxa i una altra molt diferent és respondre a la crisi que denunciem els mestres: ràtios massa altes, sobrecàrrega burocràtica, inclusió sense prou recursos, substitucions insuficients, pèrdua de poder adquisitiu i una sensació creixent d’abandonament dins de l’aula.

L’annex de personal confirma que hi ha una plantilla molt gran. Només en personal docent, hi consten 78.705 dotacions del Departament i 11.176 dotacions del Consorci d’Educació de Barcelona. En total, 89.881 dotacions docents. Aquesta dada impedeix fer una crítica simplista del tipus “no hi ha diners per a personal públic”. Sí que n’hi ha. El problema és un altre: la dimensió de la plantilla pressupostada no demostra que siga suficient per a afrontar la realitat de les aules.

El Govern pot dir que hi ha més docents, més dotacions i més pressupost. Però els mestres podem respondre amb una evidència quotidiana: si la inclusió depén de la bona voluntat del tutor, si les substitucions arriben tard, si la burocràcia devora hores de preparació i si les ràtios continuen dificultant l’atenció individualitzada, aleshores el pressupost pot ser gran i, alhora, insuficient. Aquesta és la clau: una despesa elevada no equival necessàriament a una política educativa justa.

El punt políticament més sensible apareix quan es compara aquesta estructura pública amb el pes de les transferències i els concerts. L’annex d’ajuts i subvencions mostra que el Departament manté una xarxa molt àmplia de finançament cap a actors diversos: corporacions locals, empreses privades, fundacions, entitats sense ànim de lucre, llars d’infants privades i centres concertats. Hi apareixen subvencions a 325 centres privats de llars d’infants, a 90 centres a través de fundacions i a 125 centres a través d’altres institucions sense ànim de lucre. També hi apareixen concerts educatius per nòmina delegada, despeses de funcionament, vetlladors per a alumnat amb necessitats educatives especials i centres d’entorns socioeconòmics desafavorits.

Això no permet dir, amb rigor, que el Govern invertisca més en la concertada que en la pública. Les dades no diuen això. El capítol de personal públic és molt superior. Però sí que permet afirmar una cosa políticament molt rellevant: la concertada i la privada subvencionada no són una anècdota pressupostària. Són una peça estructural del model. No apareixen com una ajuda puntual o marginal, sinó com una arquitectura estable, protegida i perfectament incorporada al funcionament ordinari del sistema educatiu.

Segons els càlculs fets sobre el full d’ingressos i despeses, els concerts educatius se situen al voltant dels 1.466 milions d’euros. Això representa aproximadament un 18,4% del pressupost del Departament d’Educació i Formació Professional i prop del 65% de les transferències corrents del mateix Departament. La dada és políticament incòmoda: mentre els mestres de la pública reclamem més mans, menys alumnes per aula i més recursos directes, el pressupost continua garantint una part molt significativa de recursos a la xarxa concertada.

I ací és on el relat del Govern es debilita. No perquè no hi haja despesa pública. N’hi ha molta. Sinó perquè el pressupost sembla pensat més per mantenir l’equilibri existent que no per alterar-lo. Paga la gran estructura de personal, sosté la xarxa de concerts i reparteix programes d’equitat, beques, menjador, transport, plans d’entorn i inclusió. Però no transmet una voluntat clara de girar el sistema cap a l’aula pública, cap a les condicions materials del professorat i cap a una transformació real de l’escola.

La inclusió n’és un exemple claríssim. El pressupost parla d’alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu, de vetlladors, de centres d’educació especial proveïdors de suport a la inclusió, de menjador, transport i plans educatius d’entorn. Tot això és necessari. Però vist des de l’aula, la inclusió no és una partida dispersa en un annex. És una criatura que necessita atenció, una mestra que no arriba a tot, una tutora que ha de fer de psicòloga, treballadora social i administrativa, una aula amb massa complexitat i massa poca ajuda. El Govern pressuposta dispositius; els mestres demanem condicions reals.

També és significativa la distància respecte del famós horitzó del 6% del PIB en educació. Fins i tot prenent la xifra més ampla, els 9.362,8 milions de la política educativa, la inversió queda molt lluny d’aquest objectiu. Amb les estimacions de PIB que hem utilitzat, se situa aproximadament al voltant del 2,7% del PIB. És a dir: el Govern pot dir que Educació és una prioritat dins del pressupost, però no pot presentar aquesta despesa com una aposta equivalent al 6% del PIB. La diferència no és tècnica; és política.

El conflicte, per tant, no és només laboral. És de model. Els mestres no diem simplement que volen cobrar més —que també, i amb raó, si hem perdut poder adquisitiu i dignitat professional. Diem que l’escola pública està sostenint una pressió que el pressupost no reconeix amb prou contundència. Diem que no es pot parlar d’equitat mentre la inclusió es descarrega sobre docents esgotats. Que no es pot parlar de qualitat mentre les ràtios dificulten ensenyar i acompanyar. Que no es pot parlar d’innovació mentre la burocràcia converteix el mestre en gestor de pantalles i informes.

Així doncs, la conclusió és clara: els pressupostos no abandonen l’educació pública, però tampoc no la rescaten. La mantenen. I en un moment de mobilització docent, això és precisament el problema. Perquè quan un sistema està tensionat, mantenir-lo no és neutral. Mantenir-lo pot voler dir perpetuar les mateixes desigualtats, la mateixa sobrecàrrega i la mateixa distància entre el despatx i l’aula.

El Govern pot demostrar que gasta molt en educació. El que no pot demostrar amb la mateixa força és que aquest pressupost responga al crit que ve dels centres públics. Hi ha diners per sostenir l’estructura. Hi ha diners per mantenir concerts. Hi ha diners per repartir programes i subvencions. Però no queda igualment clar que hi haja una decisió política prou valenta per a posar l’escola pública al centre de debò.

I al final, aquesta és la pregunta que haurien de respondre els pressupostos: no si el sistema continua funcionant, sinó per a qui funciona, a costa de qui funciona i amb quina dignitat el fem funcionar cada dia els mestres.1

  1. Per transparència, vull fer constar que en l’elaboració del text he utilitzat una eina d’intel·ligència artificial com a suport per ordenar la informació, fer comparacions pressupostàries i estructurar l’argumentació. La revisió final, la interpretació política i la responsabilitat del contingut són meues.
    L’article parteix de documentació pressupostària pública —memòria explicativa, annex de personal, annex d’ajuts i subvencions i full pressupostari d’ingressos i despeses— i n’ofereix una lectura política i divulgativa. Les principals magnituds econòmiques que s’hi esmenten deriven de càlculs fets a partir del full pressupostari d’ingressos i despeses, motiu pel qual s’han formulat amb la prudència pròpia d’una anàlisi externa de les dades disponibles. ↩︎

Ni Isidre ni miracles de la ‘Corte’

Els Sants de la Pedra i la memòria esborrada del nostre camp

Cada mes de maig assistim, entre la desídia mediàtica i l’amnèsia col·lectiva, a la celebració de Sant Isidre com a suposat patró dels llauradors i de la pagesia. Ens ho venen com un fet natural, gairebé atemporal, com si la terra hagués portat eixe nom gravat a les entranyes des del principi dels temps. Però en la història de la nostra cultura, les coses rarament són tan ingènues. L’omnipresència de Sant Isidre no és fruit de la devoció espontània; és, en realitat, una imposició cultural de ponent que va esborrar, a còpia d’influència política i centralisme, els autèntics protectors de la nostra terra.

Molt abans que la maquinària de la Villa y Corte madrilenya decidís dissenyar un santoral a la seua mida, la pagesia dels Països Catalans mirava al cel amb una angoixa molt concreta. A les terres valencianes i a bona part del Principat, el pitjor malson de l’estiu no era la falta de fe, sinó la pedregada sobtada que podia arruïnar l’esforç de tot un any en qüestió de minuts.

Per això, la devoció popular es girava cap a Sant Abdó i Sant Senén, popularment batejats com els Sants de la Pedra (o de forma més familiar, Sant Nin i Sant Non). La seua festa, el 30 de juliol, responia a un calendari vital i climàtic de trinxera. Eren protectors de suor, fang i cel negre, nascuts de la necessitat real de protegir les collites davant l’adversitat de l’oratge.

El cas del Principat i de la Catalunya Nord és encara més oblidat. Allà, el referent indiscutible de la terra era Sant Galderic, un pagés occità del segle IX a qui es treia en processó per demanar la pluja tan necessitada. Un sant de proximitat, lligat per vincles històrics i lingüístics transpirinencs al nostre teixit rural.

Com es va passar, doncs, d’aquesta riquesa de referents propis al monopoli absolut de Sant Isidre? La resposta no es troba en cap miracle celestial, sinó en una operació de màrqueting polític de primer ordre durant el segle XVII.

L’any 1622, en plena Contrareforma, la monarquia dels Àustries necessitava dotar la seua flamant capital imperial d’un relat històric i religiós potent. La canonització d’Isidre —un camperol de Madrid— va ser l’excusa perfecta. A partir d’aquell moment, mitjançant la pressió de la Corona i d’una Església cada cop més uniformitzadora, la figura del sant madrileny es va anar introduint a la força en el calendari festiu de les perifèries.

Substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic per Sant Isidre va ser un buidatge cultural tan subtil com eficaç: homogeneïtzar els sants protectors era el pas previ i necessari per a homogeneïtzar les lleis, les llengües i les identitats.

Avui en dia, la immensa majoria dels nostres llauradors celebren Sant Isidre sense saber que estan retent homenatge a un producte de la factoria dels Àustries, dissenyat específicament per arraconar la seua pròpia tradició.

Recordar Abdó, Senén o Galderic davant de la imposició d’Isidre no és un exercici de nostàlgia folklòrica de diumenge; és un acte de dignitat i de justícia històrica. Significa rebutjar els eufemismes i els relats oficials que ens venen des de ponent i, sobretot, recordar que la nostra relació amb la terra, amb el clima i amb la memòria col·lectiva mai ha necessitat cap homologació madrilenya per a existir. Diguem-ho també pel seu nom: els nostres treballadors de la terra tenen les seues pròpies arrels, i ja va sent hora de descolonitzar el santoral del nostre camp.

La BRIMO al claustre: la revolució pedagògica de les porres

Cal agrair profundament a la consellera d’Interior la seua última i revolucionària aportació a la ciència de l’educació. En ple debat sobre la falta de recursos, les ràtios i la pèrdua de comprensió lectora, el govern ha trobat la solució definitiva: enviar els Mossos d’Esquadra a fer “mediació i control” a les escoles. Com és que a cap pedagog de prestigi se li havia acudit abans?

L’escola catalana ha viscut enganyada durant dècades de mètodes tous. Ens hem gastat fortunes en psicopedagogs, orientadors i educadors socials quan el que realment necessitàvem per resoldre un conflicte al pati era un furgó dels antiavalots. La “mediació”, com tothom sap, és molt més efectiva quan es fa amb casc, armadura i una porra extensible a la cintura. El diàleg està sobrevalorat; on estiga una bona ordre d’allunyament dictada al costat de la pissarra de P5, que es traguen les reunions amb les famílies.

A més, el concepte de “control” obre un ventall de possibilitats educatives meravellós. Imagineu la millora de l’eficiència a les escoles de màxima complexitat: en lloc de demanar més mestres o recursos per motivar els nens que passen dificultats, es posa un detector de metalls a l’entrada i un agent fent escorcolls preventius de motxilles. Fora llapis, fora gomes i, sobretot, fora qualsevol heretgia com una bandera de Palestina. L’ordre públic ha d’arribar abans que l’abecedari.

Aquest és el país que ens està quedant: un on els directors de l’administració actuen com a comissaris polítics per salvar la cadira, els informatius semblen publireportatges de Canal 9, i les escoles es confonen amb comissaries de barri. Si un alumne té un dubte existencial o una crisi d’ansietat, que demane hora amb el cap de patrulla del torn de matí. Al cap i a la fi, per què ensenyar-los a pensar si podem ensenyar-los directament a obeir sota vigilància?

Consellera, la seua proposta és sublim. Només un petit detall: quan comencen les detencions preventives a l’hora del menjador, recorde avisar les papereries per veure si podem bescanviar els #valsescola per un joc de manilles homologades. El sector ho agrairà.

La benzina dels platós

L’intent d’agressió d’un conductor a un grup de mestres que tallaven de forma pacífica una via de comunicació no és un fet aïllat ni un simple atac de ràbia al volant. El que va passar ahir és la traducció directa a l’asfalt del “framing” o enquadrament mediàtic. És la traducció exacta de la violència verbal que es cuina diàriament a molts platós de televisió i titulars de premsa. Quan la paraula es llança com un dard des dels mitjans, la violència física acaba apareixent al carrer.

Fa dies que assistim a un bombardeig mediàtic i polític que titlla la vaga dels docents d’”abusiva”, “egoista” o “desproporcionada”. S’utilitzen conceptes tan perillosos com el d’afirmar que els ciutadans són “ostatges” dels manifestants. Si es repeteix aquest relat fins a l’avorriment, s’activa un mecanisme nociu: la deshumanització de qui protesta. El conductor enfurismat ahir ja no veia mestres defensant l’escola pública ni les condicions d’aprenentatge dels nens; només veia un obstacle físic, una molèstia logística que li espatllava la rutina diària.

Aquesta criminalització de la protesta crea una falsa barra lliure moral. L’agressor se sent legitimat perquè creu que actua en nom del “dret a treballar” o de la “gent normal”, convertint-se en l’heroi d’un relat distorsionat. És la victòria perfecta del poder: aconseguir que el penúltim (el conductor estressat per la precarietat del seu dia a dia) es baralle amb l’últim (el mestre mobilitzat que intenta salvar el sistema), mentre els vertaders responsables del conflicte miren l’espectacle des dels seus despatxos blindats, lliures de qualsevol culpa.

Quan comprem el discurs que el dret a no ser molestat en el trànsit és superior al dret constitucional a la dissidència, estem destruint el contracte social. L’agressió d’ahir és el símptoma d’una societat malalta de desinformació, que prefereix colpejar el termòmetre abans que curar la malaltia. Cal aixecar la mirada de l’embús de cotxes i recordar el motiu real de la protesta: perquè una societat que tolera la violència contra els seus mestres és una societat que ja ha renunciat a defensar el seu propi futur.

L’escola no és una gestoria

No és la primera vegada que puc sentir algú que, interrogat sobre el seu parer sobre l’escola i l’educació en general, manifesta el seu desig autocomplaent, en reivindicar una “escola pràctica”. “Per què no ensenyen als nostres fills a fer la declaració de la renda? Per què no els expliquen com llegir una nòmina o com signar un contracte?”. La pregunta, formulada com si fos una exigència de “sentit comú”, amaga en realitat una rendició absoluta. És la confessió d’una societat que ha decidit que ja no val la pena ensenyar als seus fills a entendre el món, i que es conforma a ensenyar-los a sobreviure a la seua burocràcia.

Volem convertir l’escola en una gestoria de luxe. Volem que el mestre substituïsca el pare, la mare i l’assessor fiscal, potser perquè ens fa vertigen assumir que, com a adults, hem perdut la capacitat —o les ganes— de transmetre els coneixements bàsics de la vida als nostres descendents. Però reduir l’educació a la instrucció de formularis és una trampa. Una trampa que ens converteix en simples peons d’un sistema que no hem de comprendre, només d’obeir.

L’objectiu de l’escola no és crear “usuaris eficients” del sistema. Si ensenyem a un alumne a omplir una casella determinada, estem fent instrucció; si ensenyem a un alumne a pensar, estem fent educació. La diferència és abismal. La burocràcia canvia cada legislatura, les lleis s’esmenen i els formularis queden obsolets en un tancar i obrir d’ulls. En canvi, la capacitat de llegir críticament un text, la capacitat de raonar matemàticament un problema o la capacitat de qüestionar la filosofia d’un contracte social són les úniques eines que realment ens fan lliures.

Qui sap llegir amb rigor, pot llegir qualsevol clàusula abusiva. Qui entén els fonaments de les matemàtiques, pot auditar qualsevol nòmina i descobrir on li estan robant. Qui comprén la història i la filosofia, pot entendre per què el sistema funciona tal com funciona i, el més important, pot decidir que no li agrada i que cal desmuntar-lo.

La demanda de “practicitat” és, en el fons, una forma de covardia. Tenim por que els nostres fills sàpiguen massa sobre el món, perquè això els faria incòmodes, crítics i rebels. Preferim, per tant, que l’escola els ensenye a ser bons contribuents, obedients i predictibles. Estem canviant l’ànima de l’educació per un manual d’instruccions per a la vida administrativa.

Deixem d’exigir a l’escola que faça de gestoria. Deixem que siga un espai d’aprenentatge profund, un lloc on es construïsquen ments capaces de desxifrar la realitat en lloc d’ofegar-se en els seus papers. Si els nostres fills no saben omplir l’imprés de la renda, sempre podran aprendre-ho en una vesprada. Però si no saben pensar, si no saben llegir entre línies i si no saben qüestionar l’autoritat, estaran perduts per sempre. I aquesta, i no cap altra, és l’única utilitat que realment importa.

La causa segrestada

Vicent Partal escriu sobre l’amargor independentista. Posa el dit a la nafra, quan descriu un estat d’ànim col·lectiu que molts confonen amb la derrota o l’apatia. Però, i si aquesta amargor no fos el final d’un camí, sinó el resultat d’una traïció estratègica? La sensació que el moviment ha perdut el nord no prové de la inactivitat de la societat, sinó de la intervenció “tòxica” dels partits polítics en un espai que, fins aleshores, era lliure, horitzontal i viu.

La gran paradoxa és que el moviment independentista va arribar al seu punt àlgid quan era autònom, quan la societat civil marcava el ritme i els partits, a contracor, l’havien de seguir. Però el cavall de Troia va entrar el dia que les formacions polítiques van decidir “institucionalitzar” el moviment. En el moment en què els partits van segrestar les sigles i els lideratges, el foc de la revolta es va convertir en la fredor de la gestió. I aquí rau el problema: un partit polític, per definició —i entenem aquesta definició pels seus actes de “prudència”—, busca la supervivència i el poder. Un moviment civil, en canvi, busca la transformació i la dignitat. Són lògiques incompatibles.

El resultat d’aquest segrest és l’escena que veiem avui: unes assemblees de mestres —una de les potes més vitals de la societat civil— on, en comptes d’interlocutors polítics amb voluntat de diàleg, hi trobem agents d’intel·ligència policial. Quan la classe política ha buidat la política de contingut i l’ha substituït per “gestió de l’ordre”, la dissidència passa a ser tractada com un problema d’ordre públic. Els polítics ja no negocien, amenacen, perquè han oblidat (o potser han decidit ignorar) que l’autoritat no es mana amb por, sinó que es guanya amb exemple.

L’amargor de la qual parla Partal, doncs, és la tristesa de veure com el múscul que va fer tremolar un Estat ha acabat domesticat en despatxos i taules de negociació buides. Els partits no han aturat la independència perquè són incapaços; l’han aturat perquè la seua lògica d’institució demana ordre, control i, sobretot, estabilitat per mantenir les cadires.

Potser la solució no és esperar que torne l’espurna política, sinó entendre que la societat civil ha d’aprendre a caminar, una altra vegada, de manera autònoma. Si els mestres, els metges o qualsevol col·lectiu volen guanyar batalles reals, han de deixar de mirar cap al Parlament com a única via de salvació. La societat civil no ha mort, ni s’ha tornat apàtica; simplement ha entés, a cop de decepcions, que quan el partit polític entra a la cuina, la revolució es deixa de cuinar per quedar-se en una simple decoració de plat.

El país continua viu, treballant i protestant, però ho fa a pesar dels seus representants. I en aquesta desconnexió total, en aquest “viure a l’esquena” del sistema, potser és on començarà a néixer, finalment, el contrapoder real que el país necessita.

El “Gran Germà” a les aules

Imagineu una assemblea de mestres. Gent que dedica el dia a educar els nostres fills parlant de ràtios, de manca de recursos, de l’administració d’un govern dimitit en la seua responsabilitat de donar el suport que cal i de la dignitat d’una professió que sosté el futur del país. Ara, imagineu que la persona que seu al vostre costat, la que pren notes o assenteix quan demaneu millores laborals, no és un docent, sinó un agent de policial, infiltrat. Aquesta imatge no és una distopia de ficció; és el reflex d’una realitat que esquerda els fonaments de la nostra convivència.

L’essència de qualsevol mobilitat social és la confiança. Si convertim les assemblees en escenaris de sospita, estem dinamitant l’únic espai on la ciutadania pot organitzar-se lliurement. Una societat que té por de reunir-se perquè no sap qui té al costat és, inevitablement, una societat més feble i submisa. Quan el Govern s’infiltra en els moviments civils d’arrel professional o social, el missatge que envia és clar: la vostra veu ens fa por, i us estem mirant.

George Orwell ens va advertir que el perill del “Gran Germà” no és només el càstig directe, sinó la dissuasió. L’objectiu final de l’espionatge al ciutadà no és detenir delinqüents —perquè en una assemblea de mestres no n’hi ha—, sinó instal·lar una ombra de dubte que faça que el ciutadà mitjà es quede a casa. Per què exposar-se? Per què parlar si puc acabar en un fitxer policial? Aquesta paràlisi és la victòria més dolça de l’autoritarisme: aconseguir que la dissidència muira abans de néixer per pur esgotament psicològic.

La gran paradoxa és que, en una democràcia que es vulga dir sana, la protesta i el conflicte social s’haurien de gestionar des dels despatxos de la política, no des de les unitats d’informació de la policia. Quan un govern recorre a la intel·ligència policial per “monitorar” mestres, està admetent la seua incapacitat per al diàleg. Està canviant la paraula pel seguiment, i el pacte per la vigilància.

No podem permetre que l’ordre públic siga l’excusa per al control polític. La dissidència no s’hauria de dissuadir; s’hauria d’escoltar. Perquè una democràcia que necessita espiar els seus mestres per sentir-se segura, és una democràcia que, en realitat, ja ha perdut tota la seua força moral. Ens calen més taules de negociació i molts menys agents d’incògnit entre el guix i la pissarra.

Vigilar o educar?

L’educació pública, especialment en els centres anomenats de “màxima complexitat”, es troba a la corda fluixa. Dia rere dia, els docents fem malabarismes per transformar aules en espais de pau, en illes de futur per a joves que, sovint, viuen en entorns on les oportunitats arriben amb comptagotes. Per això, la proposta d’introduir mossos d’esquadra de forma permanent als centres no és només una ocurrència desafortunada; és una esmena a la totalitat de la nostra funció social.

L’escola ha de ser, per definició, un espai segur. Però la seguretat no és l’absència de conflicte garantida per la vigilància; la seguretat és la presència de vincles. En barris on la relació de l’alumnat amb les forces d’ordre sol estar marcada per la tensió, la sospita i el control al carrer, portar l’uniforme dins de l’institut significa carregar-se l’única “treva” que tenen aquests nois i noies. És dir-los, als ulls, que no els veiem com a alumnes a qui cal guiar, sinó com a delinqüents en potència a qui cal controlar.

Quan un centre escolar necessita ajuda, el que demana són mans, no manilles. Demana educadors socials que sàpiguen llegir el que hi ha darrere d’un crit; demana psicòlegs que tinguen temps per atendre el dol d’una pèrdua o el trauma d’un desnonament; demana ràtios que permeten mirar cada alumne a la cara. Substituir aquestes figures per agents policials és una forma de “dimissió pedagògica”. És acceptar que, davant la vulnerabilitat extrema, l’administració ja no té recursos per acompanyar, només per castigar.

A més, aquesta mesura alimenta el perillós fenomen de la criminalització de la pobresa. En un institut d’un barri benestant, un conflicte es resol amb una reunió amb la família i un psicòleg. En un centre de màxima complexitat, amb policia als passadissos, el mateix conflicte pot acabar en un expedient policial. Estem creant ciutadans de segona classe abans i tot que acaben l’ESO.

Com a docents, la nostra feina és ensenyar a pensar, a conviure i a reparar. El conflicte a l’aula és una oportunitat d’aprenentatge, no un atestat. L’escola no pot ser l’avantsala de la presó, sinó la porta d’entrada a una ciutadania plena. Menys uniformes i més educadors; menys por i més confiança. Només així podrem dir, amb dignitat, que estem educant per a la llibertat.

La imatge del País Valencià a TV3

Cal plantejar una reflexió incòmoda, però necessària, sobre la imatge del País Valencià que constantment ens projecten alguns informatius, especialment TV3. La sensació gairebé sistèmica és que, cada vegada que s’esmenta el País Valencià, el focus recau invariablement sobre qüestions lingüístiques, sobre polèmiques associades a la llengua. Com si la nostra parla fos l’única font de notícies i conflictes. La realitat, però, és molt més rica i complexa.

És innegable que, al País Valencià, l’idioma és un àmbit on, puntualment, sorgeixen tensions, i quan hi ha una “agressió” percebuda contra el català, la resposta ciutadana és immediata i vigorosa. Però és realment aquest l’únic relat que ens defineix? Tenim la percepció que, fora d’aquestes onades de protesta, la vida transcorre amb una normalitat que dista molt de la imatge de “selva vietnamita” on qualsevol catalanoparlant pot ser “abatut per un botifler”, una imatge, per cert, que només contribueix a crear distància i malentesos.

Mentre aquí es consumeix, es debat i es pateix una realitat polièdrica, els informatius semblen tenir una lent fixa que ignora la multitud de temes que realment ens afecten. Temes urgents, que generen debat i preocupació ciutadana. Temes que tenen noms i cognoms, que afecten la qualitat de vida de milers de valencians.

Però no, res d’això té citació ni continuïtat en els titulars d’aquests informatius. Només s’obren amb l’assetjament lingüístic. Això porta a una conclusió fal·laç: que els valencians som un poble conflictiu on parlar català és un tema delicat. I això, ho he de dir amb tota la claredat, és una gran mentida.

La meua pregunta és: són conscients els editors de notícies del mal que estan fent? Són conscients de com estan distorsionant la nostra imatge, tant per als catalans que ens observen com, fins i tot, per a nosaltres mateixos? Aquesta visió reduccionista no només és injusta, sinó que empobreix la comprensió mútua entre territoris veïns i alimenta un estereotip que no es correspon amb la realitat del dia a dia.

Crec fermament que aquesta situació mereix una reflexió més profunda per part dels mitjans implicats. És hora de trencar amb una narrativa tan limitada i d’abraçar la complexitat i la diversitat del País Valencià, oferint una imatge honesta i completa que inclogui tots aquells temes que veritablement preocupen i configuren la vida dels valencians.