Miquel Puig comença el seu article Què i qui alimenta la xenofòbia?, publicat el 25 de juliol al diari ARA, declarant que l’augment d’aquesta a Catalunya és un fet repugnant per als qui creuen en la universalitat dels drets humans. És una afirmació que compartisc. Abans d’entrar en matèria, l’autor presenta les credencials morals que haurien de protegir-lo de qualsevol crítica posterior. Una curiosa salvaguarda per acabar atribuint a la immigració els salaris baixos, l’encariment de l’habitatge i la insuficiència dels serveis públics. Però els arguments s’han de jutjar per allò que afirmen i per la manera com construeixen les responsabilitats, no per la professió de fe que els precedeix.
La simplicitat dels seus plantejaments és tan gran que fins i tot aquests perjudicis «inevitables» de la immigració els il·lustra amb una afirmació que posa en boca d’una persona pobra, quan diu que l’immigrant, com que és encara més pobre, li «pren» la beca de menjador (sic). El problema d’aquest plantejament no és que invente tots els fenòmens que descriu. És cert que una arribada ràpida de població augmenta les necessitats d’habitatge, educació, sanitat i protecció social. Negar-ho seria tan simplista com atribuir-li tots els problemes. El problema és convertir aquesta pressió en una conseqüència inevitable de la immigració i, sobretot, situar les persones immigrades en el centre de la cadena causal.
Anem a pams, doncs. Qui ha provocat la crisi de l’habitatge? És cert que l’augment de la població incrementa la demanda residencial. Però d’ací no es dedueix que els immigrants siguen els responsables de la crisi de l’habitatge. El Banco de España identifica com un factor fonamental el creixement molt limitat de l’oferta d’habitatge nou i l’acumulació de dèficits residencials en determinades zones. A més, recomana ampliar el parc públic de lloguer assequible davant la rigidesa de l’oferta.
Entre dir que la immigració genera demanda i afirmar que provoca la crisi hi ha un salt considerable. La crisi depén de quants habitatges es construeixen, de quants es destinen a usos turístics o temporals, de la concentració de l’ocupació en determinades ciutats, de l’escassetat del parc públic, de la regulació del lloguer i de la decisió política de tractar l’habitatge principalment com un actiu d’inversió.
L’immigrant necessita una casa, però no decideix la política urbanística. No fixa els preus del lloguer, no manté pisos desocupats, no converteix edificis residencials en allotjaments turístics i no ha impedit durant dècades la formació d’un parc públic suficient. Sovint, a més, és una de les persones més afectades per l’amuntegament, el subarrendament abusiu i la discriminació immobiliària.
Puig acaba concloent que cal frenar la immigració perquè, si continua el mateix ritme d’arribades, el problema de l’habitatge esdevindrà impossible. Però aquesta conclusió accepta com a immutable tota la resta. La variable que es proposa controlar no és el mercat, sinó les persones que necessiten entrar-hi.
L’exemple de la beca de menjador és encara més problemàtic. A Catalunya, aquests ajuts s’adrecen a famílies en situació socioeconòmica desfavorida. El criteri general és la vulnerabilitat, no l’origen nacional (Educació i Formació Professional). Si dues famílies necessiten una beca i només n’hi ha pressupost per a una, no és la família més pobra qui ha «pres» res a l’altra. És l’Administració qui ha decidit que els recursos siguen insuficients. Presentar-ho d’una altra manera transforma una decisió pressupostària en una confrontació entre pobres.
La frase és poderosa perquè crea una escena fàcil d’entendre: abans hi havia una prestació per a «nosaltres» i ara se l’emporta «un altre». Però esborra les institucions que estableixen els pressupostos, els criteris i la cobertura. L’escassetat sembla natural, com si les beques caigueren del cel en un nombre invariable. Aleshores només queda decidir quin necessitat és legítima i quina persona sobra.
Aquesta és, precisament, una de les estructures elementals del discurs xenòfob: no cal afirmar que l’immigrant siga inferior, perillós o moralment indigne. N’hi ha prou de presentar-lo com un competidor que arriba a disputar uns recursos que pertanyien prèviament als autòctons.
Puig sosté també que, quan un empresari no troba treballadors, l’alternativa a apujar els salaris és contractar un immigrant. Aquest mecanisme pot produir-se en alguns sectors, sobretot quan coincideixen la irregularitat administrativa, la debilitat sindical, la subcontractació i la falta d’inspecció. Però no és una llei natural de la immigració.
Un empresari pot aprofitar la vulnerabilitat d’una persona estrangera per pagar-li menys. Ara bé, el subjecte de la decisió continua sent l’empresari, i les condicions que la fan possible depenen de la legislació, els convenis, la inspecció laboral, el salari mínim i la possibilitat real que el treballador denuncie sense arriscar-se a perdre la faena o la residència.
Puig té raó quan assenyala que alguns sectors econòmics es beneficien de la mà d’obra barata i que els propietaris immobiliaris poden beneficiar-se de l’increment de la demanda. Però, una vegada identificats els beneficiaris, resulta estrany que la principal conclusió siga frenar els treballadors i no reforçar els seus drets, perseguir l’explotació, augmentar els salaris i exigir una contribució fiscal més gran a qui acumula els beneficis. El treballador explotat acaba convertit en responsable del mecanisme que l’explota. Curiós.
La immigració tampoc no pot reduir-se a una massa laboral passiva que consumeix recursos. El Banco de España assenyala que la taxa d’activitat dels estrangers residents a Espanya és de les més elevades de la Unió Europea i superior a la dels nacionals. També ha estimat que la població estrangera va contribuir entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement mitjà anual del PIB per capita entre 2022 i 2024.
Això no significa que tota immigració beneficie de la mateixa manera totes les persones ni que no calga planificar els fluxos. Significa que no és rigorós presentar-ne els efectes negatius com a inevitables i els positius com una burla o una ficció comptable.
L’article també afirma que els immigrants poc qualificats —com també els autòctons poc qualificats— reben més serveis públics dels que aporten i que l’estat del benestar només és sostenible si no augmenta massa el nombre de persones que contribueixen poc.
Aquesta afirmació requeriria una demostració molt més completa que la que ofereix el text. Caldria comptabilitzar cotitzacions, impostos directes i indirectes, edat d’arribada, anys de vida laboral, pensions futures, consum, treball reproductiu, ús dels serveis i aportació a sectors essencials. També caldria comparar persones amb nivells de renda equivalents, no simplement immigrants i autòctons.
En un sistema redistributiu, és normal que una persona amb un salari baix reba en serveis públics més del que paga directament. No és una anomalia introduïda per la immigració: és una de les funcions de l’estat del benestar. Portada fins al final, la lògica de l’article permetria assenyalar també com una amenaça els autòctons pobres, les famílies nombroses, les persones dependents o qualsevol col·lectiu que, en un període determinat, necessite més del que aporta.
Així, el problema deixaria de ser la nacionalitat i passaria a ser la pobresa. Però una societat democràtica no protegeix els pobres perquè resulten fiscalment rendibles, sinó perquè els drets no depenen del saldo individual que cadascú presente davant l’Estat.
La conclusió de Puig és especialment reveladora. Després d’acusar una part de l’esquerra i de la dreta de no voler assumir les seues suposades veritats incòmodes, afirma que allò que alimenta realment la xenofòbia és «la bona fe dels pusil·lànimes».
Això no és una conclusió argumental, sinó una desqualificació. Qui qüestiona que la immigració abaixe inevitablement els salaris, destruïsca l’estat del benestar o siga la causa principal de l’encariment de l’habitatge ja no és algú que discrepa sobre l’evidència o les polítiques públiques. És una persona covarda, feble, incapaç de mirar la realitat.
La paraula serveix per a clausurar la discussió. L’autor es reserva el lloc del valent que s’atreveix a dir allò que els altres no gosen pronunciar. Els discrepants queden reduïts a benpensants ingenus, sentimentalment respectables però intel·lectualment incapaços d’afrontar els fets.
Tanmateix, posar en dubte una explicació monocausal no és pusil·lanimitat. És exigir que la complexitat social no siga substituïda per una intuïció fàcil: hi ha més gent, per tant, hi ha menys recursos per als d’ací. També és legítim preguntar per què el coratge sembla consistir sempre a assenyalar els qui tenen menys poder i no els propietaris, els especuladors, les administracions que no planifiquen o els empresaris que construeixen la rendibilitat sobre la precarietat.
L’article no és un pamflet racista. No atribueix inferioritats culturals o biològiques als immigrants, critica la militarització de les fronteres i reclama més esforços educatius per evitar que els fills de la immigració hereten la pobresa. Seria injust ignorar-ho.
Però també seria ingenu no advertir que reprodueix la gramàtica material de la xenofòbia: els recursos són escassos, els immigrants augmenten, els autòctons pobres en resulten perjudicats i, per tant, cal reduir l’arribada dels primers. La desigualtat es presenta com una disputa horitzontal entre persones vulnerables, mentre queden en segon terme les decisions que distribueixen la riquesa, fixen els salaris, determinen el pressupost social i converteixen l’habitatge en una mercaderia.
Reconéixer que qualsevol augment de població exigeix planificació no és xenofòbia. Tampoc ho és discutir les polítiques migratòries. Però atribuir a la immigració problemes estructurals que les persones immigrades també pateixen, presentar els drets socials com un botí limitat que els nouvinguts arrabassen als autòctons i qualificar de pusil·lànimes els qui ho qüestionen no ajuda a combatre la xenofòbia.
Potser l’alimenta d’una manera més sofisticada: no mitjançant l’odi declarat, sinó convertint la persona estrangera en l’explicació aparentment racional de tot allò que les nostres institucions no han volgut o no han sabut resoldre.
