Categoria: Uncategorized

La Constitució —aquell llibret que sembla tenir la sacralitat d’haver sigut escrit en el mont Sinaí, però que alhora es passen pel forro de l’entrecuix dia sí, dia també els qui més l’esmenten— diu que tothom té dret a un habitatge digne. Ho diu amb aquella solemnitat amb què les lleis pronuncien les paraules que després la realitat abandona miserablement. Habitatge digne. Dues paraules polides per la il·lusió del legislador, impreses en un paper que no passa fred, que no rep notificacions de desnonament imminent i que no sent com els passos de les forces de seguretat de l’amo s’aturen davant de la porta.

Un jutge decideix que, malgrat la vulnerabilitat social de la persona que ara habita la casa on vivia des de feia un bon grapat d’anys, l’ha d’abandonar perquè el propietari té, de sobte, una nova necessitat. La resolució que ha dictat, probablement, estarà ben construïda. Tindrà antecedents, fonaments de dret, terminis i signatures. El lot burocràtic complet. No sabem si hi havia cap frase improcedent i, per això mateix, la llei ha permés que es puga prendre aquella decisió que el jutge s’ha limitat a aplicar. 

I la persona en qüestió, davant la desesperació, acaba suïcidant-se.

Cal dir-ho sense convertir la seua mort en una consigna. Ningú no pot entrar en l’últim pensament d’un ésser humà ni reduir una decisió tan extrema a una sola causa. Hi ha patiments que venen de molt lluny, ferides que ningú veu, una acumulació de derrotes que no és possible encabir en cap expedient. Però aquesta prudència no pot servir-nos d’excusa. No podem mirar cap a una altra banda i fingir que perdre la casa, quan ja es viu al límit, és només un incident contractual.

Una casa no és únicament quatre parets que pertanyen a algú. Per a qui hi viu, és el lloc on deixa les sabates quan ve del carrer, per preservar-la de la incerta pols dels camins que ha recorregut. És el lloc on guarda les fotografies que li arrepleguen els records. És aquella geografia acústica que reconeix amb els ulls tancats: el soroll que fa la nevera de nit, la queixa que fan les lleixes més atapeïdes de la biblioteca, el plaer de les bigues dilatant-se amb el fred de la nit. És l’adreça que ofereix quan li pregunten quin és el seu lloc en el món. És el seu límit entre la seua humanitat i la intempèrie. Traure algú de sa casa no és moure un cos d’un immoble a un altre. De vegades és arrancar-li les arrels de l’última certesa que li quedava.

La llei és precisa. Coneix perfectament el nom del propietari. Sap localitzar la finca, calcular la renda, fixar el termini, ordenar el lliurament de les claus. Però quan arriba el moment de preguntar on anirà la persona expulsada, la precisió desapareix. Aleshores compareixen les llistes d’espera, els informes, les derivacions, els telèfons que no contesten. El dret a la propietat té procediment. El dret a l’habitatge, massa sovint, només té literatura.

I en acabant diem que ningú no podia preveure-ho.

És possible que ningú poguera anticipar-se aquella mort concreta. Però sí que sabem què passa quan una societat abandona les persones quan inicien la seua caiguda lliure. Sabem què significa rebre una ordre de desallotjament quan no n’hi ha una altra porta a punt per a obrir-se. Sabem que la vulnerabilitat no és un concepte administratiu, sinó una vida que sovint penja d’un fil: una pensió escassa, una malaltia, una separació, una cadira buida. Si tallem un d’aquests fils i ens limitem a comprovar que el procediment ha estat correcte, no podem declarar-nos innocents perquè el document portava el segell de l’autoritat incontestable.

La deshumanització del nostre temps ha aprés a parlar amb educació. Concedeix deu dies. Informa dels recursos possibles. Escriu “llançament” allà on una persona llig “ja no tens lloc al món”. Després tanca l’expedient. Allò que més ha crescut en el vocabulari del sistema han estat els eufemismes. I això és el més insuportable. Saber que tot ha funcionat segons la llei i, alhora, que acabe d’una manera tan injusta. El sistema ha pogut complir amb el procediment, però ha estat incapaç de complir amb la suposada condició humana.

La compassió no consisteix a sentir pena quan ja és massa tard. Consisteix a interrompre la caiguda. A mirar i descobrir la persona abans que aquesta acabe sent una nota breu entre les notícies del dia. A entendre que cap resolució sobre un habitatge afecta només metres quadrats, rendes i títols de propietat. Darrere d’una porta hi ha algú intentant conservar la vida que tenia. De manera literal.

No sé què va pensar aquella persona en l’últim moment. Ningú no ho sap. I precisament per això hauríem de parlar amb respecte, sense utilitzar-la, sense convertir-la en bandera. Però respectar el seu silenci no significa silenciar allò que ha passat. Al contrari. Ens obliga a preguntar-nos quantes vegades més deixarem que una persona arribe a l’última vora mentre les institucions es passen d’una mà a l’altra un dret que la Constitució ha establit amb total claredat.

Una societat no es mesura per la contundència amb què protegeix les coses que tenen amo. Es mesura pel que és capaç de fer quan algú està a punt de quedar-se sense res. Aquesta vegada, darrere de la porta que la justícia va ordenar obrir, no hi havia només un habitatge que calia retornar. Hi havia una persona que necessitava no ser abandonada.

I l’hem abandonada.

Foto de Can Ceylan

Soc de l’Alcúdia de Crespins. Vaig nàixer allí. I he viscut la major part de la meua vida entre aquells carrers que encara podria recórrer amb els ulls tancats. Cantonades on el temps no s’ha mogut del tot, veus que continuen portant-me fins a una infantesa que ja no existeix, a un temps de persones i espais que només conflueixen en el record, però que, d’alguna manera, encara m’esperen. Ara, per raons laborals i sentimentals, visc a Catalunya, però no he deixat de pertànyer al poble. Forma part de la meua biografia en tot el que escric. Una bona part de la meua família continua allí. Hi ha llocs dels quals un se’n va sense acabar d’anar-se’n mai. 

Potser per això dol més.

Dol veure com l’Ajuntament de l’Alcúdia de Crespins, governat amb majoria absoluta pel Partit Popular, ha posat en marxa el procediment per retirar el nom d’Isabel-Clara Simó de l’institut del municipi. Dol, sobretot, sentir l’alcalde afirmar que l’escriptora alcoiana «no representa el nostre poble», com si la cultura haguera de presentar un certificat d’empadronament abans de travessar el terme municipal.

Caldria preguntar-li a l’alcalde què és exactament un poble. Trobe que la seua resposta ens resultaria molt interessant.

És només una suma de cognoms locals, partides rurals, séquies, carrers i accidents geogràfics? És un perímetre dibuixat sobre un mapa? Una frontera menuda dins la qual només poden ser reconeguts aquells que hi han nascut, hi han viscut o hi han estat soterrats? O un poble és també la llengua amb què els seus habitants han aprés a anomenar el món, els llibres que han llegit, les idees que els han ajudat a pensar i les persones que han dignificat la cultura a la qual pertanyen?

Perquè, si Isabel-Clara Simó no pot representar l’Alcúdia de Crespins pel fet d’haver nascut a Alcoi, tampoc no ens podrien representar Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Enric Valor. O fins i tot el mateix alcalde, si em forcen una mica. Hauríem de tancar-los a tots dins del seu terme municipal, com si foren propietats cadastrals i no veus capaces de travessar pobles, comarques, generacions i fronteres.

La cultura, però, no funciona així. La cultura és precisament allò que ens permet eixir del corral sense deixar de saber d’on venim.

El nom d’Isabel-Clara Simó no va aparéixer sobre la façana de l’institut per cap caprici. L’any 2020, quan el centre deixava de ser una secció de l’IES Sivera Font de Canals i necessitava una denominació pròpia, la comunitat educativa va voler que duguera el nom d’una dona rellevant. La proposta va ser aprovada pel Consell Escolar i es va tramitar perquè es convertira en la denominació oficial del centre. Hi havia, per tant, un criteri educatiu, una voluntat de reconéixer una dona i una decisió adoptada per l’òrgan que representava la comunitat escolar.

Ara el PP local pretén presentar aquella elecció com una imposició i la seua retirada com un acte de participació popular. Però la consulta organitzada per l’Ajuntament ofereix cinc noms alternatius i no permet votar per conservar l’actual. Isabel-Clara Simó ja ha estat expulsada de la papereta abans que ningú introduïsca el vot.

Això no és preguntar al poble si vol canviar el nom. És preguntar-li quin nom vol posar després d’haver decidit prèviament que Isabel-Clara Simó ha de desaparéixer.

La consulta no obri una decisió: intenta legitimar-la.

Però encara és més reveladora la justificació política. El PP no es limita a dir que l’autora no tenia una vinculació biogràfica directa amb el municipi. En el seu missatge públic al·ludeix expressament a la seua defensa dels «anomenats Països Catalans» i afirma que aquesta posició divideix el veïnat. És ací on cau la disfressa de la identitat local. El problema no és la distància entre Alcoi i l’Alcúdia de Crespins. El problema és el pensament d’Isabel-Clara Simó, el seu compromís amb la llengua i la seua manera d’entendre el país.

No li lleven el nom perquè no represente el poble. Li’l lleven perquè no representa el poble dòcil, culturalment desarmat i inofensiu que alguns voldrien construir.

El Partit Popular valencià fa temps que ha assumit una part substancial del marc ideològic de Vox. No sempre necessita governar-hi al costat. De vegades n’hi ha prou d’adoptar-ne el vocabulari, les obsessions i els enemics. La llengua es converteix en sospitosa. Els escriptors valencians són examinats segons el grau de docilitat política. La cultura pròpia és tolerada sempre que siga ornamental: una dansa durant les festes, una paraula antiga impresa al programa municipal, una cançó pronunciada sense massa convicció. Però quan aquesta cultura pensa, qüestiona o estableix vincles més enllà del regionalisme folklòric, apareix immediatament l’acusació de catalanisme.

És una tècnica vella: primer es converteix una cultura en enemiga i després es presenta la seua eliminació com una mesura de convivència.

Vox ha fet d’aquesta hostilitat una bandera. El PP, en lloc de disputar-li el terreny, l’ha anat ocupant amb passes cada vegada més segures. Així, allò que hauria de ser una qüestió natural —que un institut valencià porte el nom d’una gran escriptora valenciana— es transforma en una guerra cultural fabricada des del poder. No perquè hi haguera un conflicte real, sinó perquè necessiten produir-lo. Necessiten un enemic insignificant, manejable, una placa que es puga despenjar, un nom contra el qual mobilitzar les pors que no saben convertir en política útil.

Mentrestant, els problemes autèntics de l’educació continuen allí: les infraestructures, els recursos, les condicions en què estudia l’alumnat i treballa el professorat. Una placa resulta més fàcil de retirar que una deficiència de reparar.

Una escriptora morta no convoca una protesta davant l’Ajuntament. No exigeix pressupostos. No respon a les xarxes. Es pot actuar contra la seua memòria amb aquella valentia peculiar que alguns governs només manifesten davant d’allò que no es pot defensar físicament. Però els llibres sí que poden defensar-la. I també els lectors. I les persones que no acceptem que una majoria absoluta atorgue a ningú la propietat moral del poble.

Perquè l’alcalde no és el poble.

El PP no és el poble.

L’equip de govern administra temporalment l’Ajuntament, però no és propietari de la memòria col·lectiva, ni de la identitat, ni del dret a decidir quines veus formen part de la nostra cultura. Guanyar unes eleccions permet governar. No permet dictaminar quina literatura ens representa, quins escriptors són prou purs ni quines idees poden entrar en un institut.

Quan un alcalde afirma que Isabel-Clara Simó no representa «el nostre poble», hauria d’explicar a qui inclou dins d’aquest possessiu. A mi no. A moltes altres persones nascudes o residents a l’Alcúdia de Crespins, tampoc. El poble no parla amb una sola veu, i encara menys amb la del partit que ocupa en cada moment els despatxos municipals.

Així que, no. No utilitzen el poble com una cortina darrere de la qual amagar una decisió ideològica.

Jo no necessite que Isabel-Clara Simó haguera nascut a l’Alcúdia de Crespins perquè em represente. Em representa perquè va escriure en la meua llengua. Perquè va contribuir a donar solidesa i dignitat a una literatura sovint tractada com a menor. Perquè va defensar el dret de pensar sense demanar permís. Perquè la seua obra forma part d’un patrimoni que no s’atura a la porta del terme municipal.

I, sobretot, perquè un institut és un lloc on els joves haurien d’aprendre que el món és més ample que el carrer on han nascut. Posar-li el nom d’una escriptora significa recordar-los cada matí que hi ha paraules més enllà de les consignes, llibres més enllà dels discursos i pensament més enllà de l’obediència.

Potser això és, precisament, el que molesta.

Isabel-Clara Simó va reivindicar el sapere aude: atrevir-se a pensar. El PP de l’Alcúdia de Crespins ha utilitzat fins i tot aquell discurs per justificar-ne l’exclusió, sense advertir potser la ironia profunda del gest: un govern que mostra una dona convidant-nos a pensar per explicar-nos per què cal esborrar el seu nom d’un centre educatiu.

Hi ha imatges que contenen tota una política.

Sembla que, per a l’equip de govern del PP, la intolerància i la incultura institucional representen millor l’Alcúdia de Crespins que una de les grans escriptores valencianes contemporànies. Però s’equivoquen. El nostre poble és molt més que aquesta decisió. És més plural que el seu govern, més digne que aquesta maniobra i més intel·ligent que la guerra cultural que intenten importar-li.

El que demane a l’Ajuntament és senzill: que retire aquesta iniciativa, que respecte la decisió de la comunitat educativa i que deixe de convertir la nostra cultura en el camp de batalla dels prejudicis del PP i de Vox.

Que governe el poble, però que no pretenga empetitir-lo.

Perquè el problema no és que Isabel-Clara Simó no represente l’Alcúdia de Crespins. El problema és que hi ha polítics que només reconeixen el poble quan aconsegueixen reduir-lo a la seua pròpia mida.

Hi ha propostes polítiques que tenen la virtut involuntària de retratar tota una manera de governar. Davant d’un problema complex, una resposta simple. Enfront d’una infraestructura saturada, una caixa registradora. Si hi ha una sinistralitat creixent, doncs fotem un peatge. És a dir: com que l’AP-7 és un niu de maldecaps per als governants des que es van alçar les barreres, potser la solució és tornar a posar-ne —de barreres, no flipeu, els governants es queden. Els polítics, de vegades, semblen més simples que el mecanisme d’una botija.

El president Salvador Illa ha obert ara la porta a una “reflexió col·lectiva” sobre si va ser un error demanar “alegrement” la fi dels peatges a l’AP-7. Sí, un atac d’eufòria col·lectiva insostenible. La frase arriba enmig del debat sobre els col·lapses i els accidents en aquesta autopista, i després que els Comuns proposaren mesures com prohibir els avançaments dels camions o obligar els vehicles pesants de més de 7.500 quilos a circular pel carril dret. D’ací a premiar els conductors que facen servir l’intermitent hi ha un pas. També s’hauran quedat a gust.

El problema existeix, això és evident. Ningú no ho hauria de negar. L’AP-7 suporta una pressió enorme i, en alguns trams, especialment a Girona, la presència dels camions en la sinistralitat és alarmant. Segons dades del Mapa de risc de la xarxa viària gironina elaborat pel RACC i el Servei Català de Trànsit, els camions estan implicats en el 55% dels accidents greus a l’AP-7 gironina, tot i representar només el 27% del trànsit.

Ara bé, una cosa és diagnosticar el problema i una altra molt diferent és aprofitar-lo per a ressuscitar una vella solució injusta. Perquè el peatge no resol la sinistralitat. El peatge selecciona qui pot circular. El peatge no crea alternatives: expulsa els qui no poden pagar. El peatge no és una política de mobilitat: és una política de classe amb aparença de solució tècnica.

El més greu és que aquesta discussió apareix com si les persones agafaren el cotxe per capritx. Com si milers de treballadors, famílies, transportistes, estudiants o autònoms decidiren entrar a l’AP-7 per fer esport. Molta gent agafa el cotxe perquè no té una altra opció real. I, abans de fer pagar més a qui ja està obligat a circular, caldria preguntar-se per què no s’ha construït una alternativa ferroviària digna.

On és el corredor mediterrani? Com pot ser que encara continuem parlant-ne com d’una promesa futura, com d’una infraestructura sempre a punt d’arribar i mai del tot arribada? Mentre l’Estat ha cosit Madrid amb línies d’alta velocitat, competència entre operadors, freqüències abundants i preus baixos, l’eix mediterrani continua avançant a empentes i rodolons, amb retards, pedaços i calendaris que semblen escrits sobre l’arena més llepada de la platja.

El Corredor Mediterrani no és una infraestructura, és un estat mental. És entranyable saber que quan el mode d’alta velocitat a Madrid ja es faça per teletransport quàntic, nosaltres encara estarem inaugurant un tram de tres quilòmetres de tercer fil a Castelló, amb un brindis oficial i la promesa que el 2090 —ara sí— connectarem amb Europa.

La comparació fa mal perquè és concreta. El trajecte Barcelona-València encara pot durar prop de quatre hores de mitjana, amb els serveis més ràpids al voltant de les dues hores i quaranta minuts o dues hores i quaranta-set minuts, segons els planificadors ferroviaris comercials. En canvi, Madrid-València fa anys que funciona com una connexió d’alta velocitat competitiva, amb diversos operadors i temps de viatge inferiors a les dues hores en els serveis ràpids.

La diferència no és només de minuts. És de model de país. Quan hi ha alta velocitat real, freqüències i competència, els preus baixen. La CNMC ha constatat que, després de la liberalització ferroviària, els preus mitjans dels corredors de llarga distància d’alta velocitat han estat entre un 33% i un 42% més baixos que abans. En el primer trimestre de 2026, el preu mitjà sense IVA del Madrid-València era de 26 euros.

Aleshores la pregunta és inevitable: per què una persona pot trobar bitllets molt barats entre Madrid i València i, en canvi, pagar molt més per anar de Barcelona a València, fent un trajecte més llarg, més lent i més mal servit? Per què el corredor que vertebra bona part de l’activitat econòmica, portuària, industrial i demogràfica del país continua tractat com una infraestructura secundària?

I no és només una qüestió de passatgers. També és una qüestió de mercaderies. Si els camions saturen l’AP-7, la resposta seriosa no pot ser simplement fer-los pagar més o posar-los més difícil l’avançament. Cal traure mercaderies de la carretera i pujar-les al tren. Cal una xarxa ferroviària eficient, interoperable, connectada amb ports, polígons i centres logístics. Una cosa que fa dècades que es promet amb el nom solemne de corredor mediterrani.

El mateix nou coordinador del corredor mediterrani, Joan Calabuig, ha situat l’horitzó de la connexió València-Barcelona en alta velocitat a principis de 2028, i encara advertint que, fins i tot amb les obres acabades, caldrà temps addicional per a documentació tècnica i formació de maquinistes. Ha tingut la delicadesa d’avisar-nos amb dos anys d’antelació, no fos cas que ens férem il·lusions. És a dir: el que hauria d’haver sigut una prioritat estructural fa dècades continua sent una promesa amb data provisional!

La CNMC ho diu amb una claredat que hauria d’avergonyir qualsevol responsable públic: el tren guanyaria fins a 4,5 milions de viatgers si el cotxe assumira els costos que genera, i factors com el temps de viatge, la fiabilitat i la connexió porta a porta són claus per fer competitiu el ferrocarril. Però és molt més fàcil tornar a parlar de peatges que construir un sistema ferroviari que permeta a la gent deixar el cotxe a casa.

Per això el debat sobre l’AP-7 és trampós si es formula només en termes de pagar o no pagar. La pregunta no hauria de ser si cal tornar a cobrar peatges. La pregunta hauria de ser per què tanta gent no té cap altra opció que col·lapsar una autopista. La pregunta hauria de ser per què les mercaderies continuen depenent de milers de camions. La pregunta hauria de ser per què l’eix mediterrani continua ferroviàriament castigat mentre altres corredors han rebut inversions, velocitat, freqüència i competència.

No es pot demanar sostenibilitat a la ciutadania mentre se li neguen les eines per ser sostenible. No es pot criminalitzar el conductor si l’Estat no li ha donat tren. No es pot convertir la sinistralitat en coartada per tornar a cobrar. I no es pot parlar de mobilitat moderna mentre el corredor mediterrani continua sent una ferida oberta en el mapa ferroviari.

Si algun dia es vol parlar seriosament de pagament per ús, que siga amb condicions molt clares: sense penalitzar residents ni mobilitat obligada, amb exempcions socials, amb càrrec específic al trànsit pesant de pas, amb recaptació finalista i transparent, i només després d’haver construït alternatives ferroviàries reals. El contrari és el de sempre: socialitzar els errors de planificació i privatitzar-ne la factura.

En resum: passem dècades pagant barreres per finançar un tren que mai no arriba; quan per fi treuen les barreres, l’autopista es col·lapsa perquè el tren continua sense arribar; i la brillant solució dels nostres líders és… tornar a posar les barreres! Una jugada mestra. Benvinguts al bucle infinit de la gestió política dels “nostres” governants, on l’únic que va a alta velocitat és la capacitat de prendre’ns el pèl.

Fotografia FERRAN NADEU. El Periódico.

Foto de Yan Krukau.

En peces anteriors hem parlat de les ràtios, de la manca de personal, de la burocràcia que devora el temps docent i d’una xarxa de serveis externs que arriba tard o no arriba i deixa mestres i alumnes esperant infructuosament en l’andana de l’educació. Però hi ha una pregunta que queda flotant i que costa formular en veu alta: com estem formant els futurs mestres que hauran d’afrontar tot això?

Perquè el problema estructural de l’educació no comença a l’escola. Comença abans. A les facultats.

El sistema educatiu arrossega una contradicció molt greu: exigeix als mestres que siguen professionals altament qualificats, amb competències pedagògiques, emocionals, culturals i socials molt complexes, però no garanteix que la formació inicial estiga a l’altura d’aquesta exigència.

Perquè aquesta formació continua pensada, massa sovint, per a una escola que ja no existeix. Una escola ordenada, homogènia, previsible. Una escola on els conflictes són excepcionals, la diversitat és manejable i el mestre pot dedicar-se, amb certa calma, a ensenyar.

Però quan els docents novells arriben a centres de màxima complexitat, el xoc és brutal. No perquè els falte vocació. No perquè no vulguen fer-ho bé. Si no perquè ningú els ha preparat per a la realitat que hi trobaran.

Molts estudiants de magisteri arriben a l’aula universitària amb una idea idealitzada, abstracta o directament naïf de què és fer de mestre. Han fet poques pràctiques reals abans del final de la carrera. Les pràctiques, sovint, són curtes i poc immersives. No s’afronten prou situacions límit: conflicte, diversitat extrema, pobresa, desestructuració familiar, manca de recursos, pressió administrativa constant. Es parla molt de teoria pedagògica i poc del dia a dia real d’un centre de màxima complexitat.

Quan el futur mestre entra per primera vegada en una aula així, no entra a aprendre. Entra a resistir. I el sistema, una vegada més, actua com si això fora un problema individual i no estructural.

Hi ha una altra qüestió que costa encara més de dir, però que molts companys docents compartim en privat: el nivell cultural amb què arriben.  Cada vegada es presenten a les escoles de magisteri estudiants amb un bagatge cultural molt fràgil: poc hàbit lector, dificultats serioses d’expressió escrita, escasses experiències culturals i una relació pobra amb la llengua.

Siguem clars, això no és elitisme. És responsabilitat professional.

Perquè no es pot despertar el gust per la lectura si no s’ha llegit, ni es pot ensenyar a estimar la llengua si no s’ha viscut com a espai de sentit, ni es pot avivar curiositat cultural si un mateix no ha tingut accés real a la cultura.

L’escola pot fer molt, però no pot ser l’únic lloc on es corregeixen totes les mancances acumulades del sistema.

No és culpa dels futurs mestres. Això cal dir-ho clarament.

Els estudiants que arriben a magisteri no són els responsables d’aquesta situació. Són el resultat d’un sistema que ha anat rebaixant l’exigència acadèmica, que ha confós inclusió amb absència de rigor i que ha convertit els estudis de magisteri en una opció aparentment fàcil, quan en realitat haurien de ser una de les formacions més exigents del país.

Perquè la tasca que els espera ho és.

I després, paradoxalment, demanem a aquests professionals que sostinguen una escola cada vegada més complexa, amb menys recursos, menys suport i més responsabilitats.

Si ho mirem amb perspectiva, tot encaixa amb una lògica inquietant. Mestres formats lluny de la realitat. Centres sense prou recursos humans. Xarxes externes saturades. I alumnes que no reben atenció a temps

I al final, la responsabilitat sembla caure sempre sobre la mateixa esquena: la del docent a l’aula.

Potser ha arribat el moment de fer una pregunta incòmoda, però necessària: volem formar mestres per transformar l’escola real o per sostenir una ficció que ja no existeix?

Perquè sense una formació inicial exigent, arrelada al país i culturalment sòlida, tot el que ve després —plans, reformes, discursos— és paper mullat.

I l’escola, una vegada més, paga el preu.

Foto de Marcin PORĘBSKI.

En una peça anterior (L’escola no necessita més plans. Necessita més persones) parlàvem de ràtios, de burocràcia, de plantilles insuficients i de la necessitat urgent de més persones dins de l’aula. Però hi ha una altra realitat que sovint –per no dir quasi sempre–, queda fora del debat públic i que, en centres de màxima complexitat, té un pes enorme: els serveis externs que haurien de sostenir la tasca de l’escola també estan desbordats. De fet, podríem dir que és el nostre “rodalia” de l’educació.

I això té conseqüències molt greus. Perquè l’escola detecta. Però el sistema no arriba.

Els mestres localitzem dificultats molt aviat. A I3 ja es veu clarament quan un nen necessita una mirada especialitzada: dificultats de llenguatge, senyals de trastorns d’aprenentatge, problemes de desenvolupament que demanen una intervenció precoç.

És en aquest moment quan la xarxa hauria d’activar-se. Però no ocorre.

L’EAP¹ (Equips d’Assessorament Psicopedagògic), els logopedes, els serveis d’atenció primerenca, tots aquells recursos que en teoria són la crossa imprescindible de l’escola, arriben tard o, directament, no arriben.

Els professionals fan el que poden. Però no donen l’abast.

Derivem alumnes i se’ns diu que no poden assumir més casos perquè han de prioritzar informes, protocols, tràmits que els ocupen el temps que haurien de dedicar a mirar nens. Detectem situacions des dels primers anys d’escolarització que ningú no pot atendre amb la celeritat que seria necessària.

I així, el temps va passant.

L’alumne avança cursos amb les dificultats intactes. Arriba un moment en què, de sobte, tot es precipita: informes urgents, valoracions tardanes, diagnòstics que arriben quan el nen ja ha passat mitja primària arrossegant un problema que havia estat detectat gairebé des del primer dia.

Mentrestant, el rellotge juga en contra de tots.

El CDIAP ²(Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) té límits d’edat. El CESM³IC (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya) no pot intervenir fins a determinats cursos. Les llistes d’espera van farcint-se. I quan finalment algú pot mirar aquell alumne, han passat quatre anys.

Quatre anys són un món sencer en la vida d’un nen.

A l’aula, això es viu amb una sensació molt clara d’impotència. Sabem què necessita l’alumne. Sabem que cal una intervenció especialitzada i que, si arribara a temps, moltes coses podrien redreçar-se. Però nosaltres no tenim la possibilitat de fer-ho, ni tampoc tenim una xarxa que ho puga fer quan seria necessari.

I mentrestant, el tutor continua fent equilibris impossibles dins d’una aula ja saturada.

Aquesta és una part del problema educatiu que gairebé mai no apareix als titulars. Parlem de plans, de metodologies, de resultats acadèmics. Però molt poc de la xarxa de suport que hauria de fer possible que l’escola no carregue tota sola amb allò que no pot assumir.

Perquè no és només que falten recursos dins del centre. És que també falten recursos fora que haurien d’evitar que el centre es col·lapse. I això, cal repetir-ho de nou, no és una queixa laboral. És una argumentació pedagògica.

Quan el sistema arriba tard, l’alumne ja ha passat. I allò que s’hauria pogut corregir amb una intervenció precoç es converteix en una dificultat crònica que acompanya el nen durant tota la seua escolaritat.

Potser, abans de parlar de nous plans educatius, caldria assegurar que aquesta xarxa bàsica de suport funciona amb la rapidesa i la presència que l’escola necessita.

Perquè detectar no serveix de res si ningú no pot arribar a temps.

1. Són serveis públics del sistema educatiu de Catalunya encarregats de donar suport psicopedagògic i orientació als centres docents. Depenen del Departament d’Educació de la Generalitat i treballen amb escoles, instituts i famílies per afavorir la inclusió i l’atenció a la diversitat. ↩︎
2. Són serveis públics especialitzats de Catalunya dedicats a la detecció, valoració i intervenció en infants de 0 a 6 anys amb trastorns en el desenvolupament o risc de patir-ne. Formen part de la xarxa d’atenció precoç impulsada per la Generalitat de Catalunya i gestionada majoritàriament per entitats concertades. ↩︎
3. És un organisme dedicat a l’atenció i promoció de la salut mental infantil i adolescent a Catalunya. Proporciona serveis clínics, psicopedagògics i socials per a infants, joves i les seves famílies, i col·labora amb escoles i entitats públiques per millorar el benestar emocional juvenil. ↩︎