Categoria: Política

Ningú no té dret a decidir qui pot continuar sent persona

Les paraules no poden pronunciar-se des d’un govern sense conseqüències. No perquè siguen ofensives, ni perquè siguen provocadores, ni perquè puguen ferir sensibilitats, sinó perquè travessen una línia que qualsevol societat que es diga democràtica hauria de considerar infranquejable. Quan un ministre afirma que hi ha persones que no mereixen viure, que cada nit se n’haurien de matar trenta o quaranta, i arriba fins i tot a negar-los la condició de persones, ja no estem davant d’una opinió política que ens agrade més o menys. Estem davant de la deshumanització expressada des del poder. I això és molt més greu.

Podem discutir sobre una guerra. Podem discutir sobre terrorisme, sobre legítima defensa, sobre operacions militars, sobre seguretat, fronteres o responsabilitats. Podem discrepar profundament sobre totes aquestes qüestions. Però hi ha una cosa que no hauria d’admetre discussió: cap governant pot decidir que un grup d’éssers humans ha deixat de ser humà.

Perquè sabem on comença aquest camí. Comença canviant les paraules. Deixem de parlar de persones i comencem a parlar de coses, d’enemics absoluts, d’éssers indignes de continuar vius. Després la mort deixa de tenir nom i cognoms i es converteix en una xifra. Trenta. Quaranta. Cada nit. I arriba un moment que matar ja no sembla matar. Sembla una operació administrativa. A mi és això, potser, el que més m’esgarrifa. No solament la brutalitat del que es diu, sinó la normalitat amb què es diu. La tranquil·litat amb què un home amb responsabilitats de govern pot parlar de matar desenes de persones com qui parla d’un objectiu que cal complir abans de l’endemà.

No soc jurista internacional, però sé una cosa molt elemental: els drets humans no existeixen únicament per protegir les persones que ens agraden, les que pensen com nosaltres o les que considerem innocents. Existeixen precisament perquè ningú no puga decidir arbitràriament qui té dret a continuar sent persona. Per això aquestes declaracions haurien de tenir conseqüències. Conseqüències polítiques, diplomàtiques i, si correspon, judicials. Els governs democràtics no haurien de mirar cap a un altre costat. Les institucions europees no haurien de refugiar-se en comunicats buits. I els ciutadans tampoc no hauríem d’acceptar que una barbaritat com aquesta desaparega de l’actualitat al cap de dos dies, substituïda per la següent notícia.

No demane venjança. Demane responsabilitat. No demane que es neguen drets a qui nega els drets dels altres. Demane exactament el contrari: que la democràcia demostre que els drets, les lleis i els límits també serveixen quan és difícil aplicar-los. I tampoc no accepte que denunciar aquestes paraules puga confondre’s amb atacar un poble, una religió o una comunitat. Criticar Ben-Gvir no és atacar els jueus. Denunciar un governant israelià no és condemnar tota la societat israeliana. Precisament perquè rebutgem les culpabilitats col·lectives, hem d’assenyalar amb claredat les responsabilitats individuals.

El que ha dit aquest ministre ho ha dit ell. I és ell qui n’ha de respondre. Durant massa temps hem repetit que les grans atrocitats no comencen quan apareixen els morts. Comencen abans. Comencen quan algú aconsegueix convéncer-nos que determinada gent val menys. Quan deixem de sorprendre’ns davant d’un llenguatge que separa els humans entre els qui mereixen viure i els que no. Quan ens acostumem.

Per això no crec que aquesta siga una declaració més dins del soroll terrible d’aquesta guerra. Hi ha moments en què una societat ha de saber dir prou. Prou a convertir la mort en una quota. Prou a decidir qui mereix viure. Prou a negar la humanitat de tot un poble. I sobretot, prou al silenci còmode dels qui encara pensen que mirar cap a una altra banda els deixa fora de tot això. Perquè arriba un punt en què callar davant de determinades paraules ja no és prudència. És permetre que continuen avançant

Sospitosos habituals

El senyor Puig té una dèria amb la gent que arriba al país. Només cal llegir «Diagnòstic, teràpia i esperança» al diari ARA del 8 d’agost. Fins i tot quan no la nomena, la deixa asseguda al banc dels acusats. No necessita ni esmentar-los. La immigració és el subjecte el·líptic de bona part del text: allò que no diu, però vol que el lector pose dins de cada buit.

El mecanisme és prou clar. Puig enumera problemes reals —habitatge inaccessible, salaris baixos, degradació de la sanitat i de l’ensenyament— i després introdueix la seua causa predilecta: «la població continua creixent a un ritme molt superior a la capacitat de resposta d’aquests serveis». Formalment, parla de població; políticament assenyala la gent que arriba. I la pregunta sobre PISA —«algú dubta que els resultats […] haurien estat pitjors […] si els centres haguessin exclòs només un 5% de l’alumnat?»— acaba de deixar el missatge damunt la taula: hi ha una part de l’alumnat que fa baixar el nivell, encara que no s’atrevisca a identificar-la obertament.

El truc consisteix a presentar una interpretació ideològica com si fora una deducció tècnica inevitable. Però entre el creixement demogràfic i el deteriorament dels serveis hi ha moltes decisions polítiques que desapareixen del seu diagnòstic: la insuficiència de la inversió, les privatitzacions, la segregació escolar, la concentració de l’alumnat vulnerable en determinats centres, la precarització del treball docent i sanitari, l’especulació immobiliària, els pisos turístics, la falta d’habitatge públic i un model econòmic que necessita mà d’obra barata.

Puig veu correctament una contradicció: Catalunya creix en PIB, però aquest creixement no millora la vida de la majoria. El problema és que, quan busca responsables, mira sobretot cap avall. No pregunta prou qui contracta amb salaris miserables, qui es beneficia dels lloguers desorbitats, qui especula amb el sòl o qui ha decidit que els serveis públics no cresqueren al mateix ritme que la població. La gent que arriba apareix com la causa del col·lapse; els qui obtenen beneficis del model, com una força gairebé natural i innominada.

El diagnòstic pot semblar socialdemòcrata; el boc expiatori, però, és el de sempre.

Una casa, moltes cases

He llegit l’article “Celebrem la unanimitat del Consell”, de l’advocada i professora Montserrat Nebrera, publicat a Nació el passat 5 d’agost, sobre el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries i m’ha deixat pensant. Potser perquè parla d’una qüestió que no conec prou i davant la qual em falten eines. Ella és doctora en dret. Jo no. Ho dic perquè no voldria que aquestes paraules semblaren una impugnació jurídica ni l’intent —una mica ridícul per part meua—, d’esmenar-li la plana a qui sap molt més que jo sobre la Constitució i els límits d’una llei.

Puc entendre, almenys en termes generals, el que explica. Una proposició de llei pot nàixer d’una preocupació legítima i, tanmateix, estar mal redactada. Pot envair competències que corresponen a l’Estat, haver estat tramitada massa de pressa o contenir mesures tan generals que acaben tractant de la mateixa manera situacions molt diferents. També entenc que no es pot limitar un dret perquè sí i que les lleis, sobretot quan afecten la propietat, han de ser precises i proporcionades. No és això el que em costa d’acceptar. El dubte em ve una mica després.

Nebrera afirma que impedir la compra d’habitatges a determinades persones a causa de la seua situació patrimonial ultrapassa els límits del que pot admetre una economia de mercat com la nostra. I és ací on alguna cosa no m’acaba de quadrar. Potser no he entés bé el seu raonament. Però em pregunte si el dret a la propietat privada comporta necessàriament el dret a continuar adquirint propietats sense cap més límit que els diners disponibles.

No em sembla que siga exactament el mateix defensar la casa on viu una família que defensar la possibilitat que una persona, una empresa o un fons d’inversió compren deu, cinquanta o cinc-cents habitatges. En tots dos casos parlem de propietat, certament, però les conseqüències no són les mateixes. Una casa pot ser el lloc on algú viu, cria els fills, guarda els seus llibres i acaba familiaritzant-se amb els sorolls que recorren la nit del seu habitatge. També pot ser només una xifra dins d’una cartera d’inversions. El bé és el mateix. La seua funció, no. Deu ser aquesta diferència la que em costa veure en l’article.

No sé gaire de dret constitucional, però sí que sé —com ho sap qualsevol que mire els preus dels pisos o escolte les converses de la gent més jove que intenta accedir-hi— que l’habitatge és un bé limitat. Si algú en compra molts, els altres no desapareixen, és clar, però en queden menys a l’abast de qui només en necessita un. I quan la compra massiva es concentra en determinats barris o ciutats, els preus pugen, els lloguers es tornen inassumibles i la gent acaba marxant dels llocs on havia imaginat tenir la seua vida.

Potser no hi ha una relació directa i matemàtica entre cada habitatge acumulat i cada persona que es queda sense casa. La realitat deu ser més complicada. Però costa creure que una cosa no tinga res a veure amb l’altra.

La Constitució reconeix el dret a la propietat privada. També diu que aquesta propietat té una funció social. I, en un altre article, parla del dret a un habitatge digne i de l’obligació dels poders públics d’impedir l’especulació. No sabria explicar amb precisió com han de conciliar-se aquests principis quan entren en conflicte. Segurament és ací on comença la faena dels juristes. Però, llegits des de la ignorància d’un ciutadà qualsevol, no sembla que un haja d’esborrar necessàriament l’altre. Més aviat sembla que ens obliguen a buscar algun equilibri.

La paraula propietat imposa molt. Té al darrere una història, unes garanties i també una por comprensible: la por que algú puga llevar-nos allò que és nostre. Però jo no estic pensant en això. No pense en una administració que entra en una casa i expulsa qui hi viu. Pense en una societat que es pregunta si l’habitatge ha de poder acumular-se sense límits, fins i tot quan aquesta acumulació dificulta que altres persones accedisquen a una llar. I no acabe d’entendre per què formular aquesta pregunta hauria de situar-nos fora de l’economia de mercat.

De fet, vivim envoltats de mercats regulats. No podem edificar on vulguem, destinar qualsevol local a qualsevol activitat ni fer amb un terreny tot allò que ens permetria la nostra capacitat econòmica. Acceptem normes perquè entenem que les decisions particulars tenen efectes sobre els altres. L’habitatge, precisament perquè és imprescindible per a viure, no hauria de ser l’excepció.

Això no significa que la proposició de llei qüestionada pel Consell siga correcta. Potser no ho és, perquè ha volgut resoldre amb una prohibició massa simple un problema molt més complex. No és igual qui té una part d’una casa heretada que qui compra edificis sencers. No és igual una segona residència familiar que cent pisos adquirits com a actius financers. Una norma que no distingisca aquestes situacions probablement serà injusta, ineficaç o totes dues coses alhora.

Però que aquesta llei puga estar mal feta no respon a la pregunta que em continua rondant pel cap: fins a quin punt el dret a tenir propietats pot dificultar el dret dels altres a tenir-ne una per viure?

Tampoc sé si la unanimitat del Consell resol del tot aquesta qüestió. Resol, o almenys assenyala, els problemes jurídics d’un text concret. No necessàriament el problema social que aquell text, amb més o menys encert, pretenia afrontar. Les lleis es poden retirar o corregir. Els preus continuen pujant. Els habitatges continuen concentrant-se. I moltes persones continuen dedicant una part desmesurada del sou a conservar un sostre que mai no sentiran completament seu.

Al final de l’article, Nebrera, amb certa ironia, recorda que tenir propietats resulta més transversal a les ideologies del que alguns volen admetre. Segurament té raó. La incoherència no és patrimoni de cap partit. Però descobrir que algú que critica el negoci immobiliari mentre també participa en ell, pot desacreditar la persona; no sé si desacredita la preocupació. Una hipocresia no fa desaparéixer un problema.

Potser tot es redueix a una distinció molt elemental. Una cosa és protegir el dret a la propietat. Una altra, considerar que qualsevol límit a l’acumulació d’habitatges constitueix un atac contra aquest dret. Entre totes dues afirmacions hi ha un espai enorme, ple de matisos jurídics que segurament desconec, però també de vides concretes.

No tinc una solució. Ni tan sols sé quina seria la manera més justa de regular-ho. Només em costa acceptar que la llibertat de comprar moltes cases haja de pesar sempre més que la necessitat de disposar-ne d’una. Potser la llei del Parlament no era la resposta. Però la pregunta, em sembla, continua intacta.

Foto de Jakub Zerdzicki

La inutilitat de l’argument

La segona peça de l’exemplar del diari La Vanguardia de dissabte passat que m’agradaria comentar és l’article titulat “Inutilisme en versió multilateral”, signat per Miriam González Durántez i que mira de posar en qüestió la candidatura de Yolanda Díaz a dirigir l’OIT. El problema no és que qüestione la idoneïtat de la ministra, sinó que pretén demostrar-ne la inutilitat mitjançant una anècdota lingüística, una caricatura personal i una comparació imprecisa amb una Europa idealitzada. I francament, quan el sarcasme ocupa el lloc de les dades, la crítica deixa de fiscalitzar el poder i comença simplement a fabricar un ninot de falla.

D’entrada, el títol ja substitueix el judici per la sentència. «Inutilisme» no designa una política concreta ni una insuficiència determinada. És una qualificació global de la persona. L’autora no diu que Díaz no reunisca algun requisit, que la seua candidatura siga feble o que existisquen alternatives millors. Suggereix que forma part d’una manera d’actuar basada a col·locar inútils en organismes internacionals. Això condiciona tota la lectura. L’article no investiga una candidatura, sinó que busca confirmar una condemna anunciada des del títol. Una crítica una mica més raonada hauria de preguntar-se què sap fer la candidata, quina experiència aporta, quin projecte defensa i quins resultats ha obtingut. Anomenar-la inútil abans d’examinar aquests elements no és una conclusió, és un prejudici convertit en titular.

L’article pren com a punt de partida una entrevista en què Díaz va necessitar que li repetiren una pregunta en anglés. La competència lingüística és rellevant per a un càrrec internacional, evidentment. Però perquè aquest fet servira com a argument seriós caldria precisar altres coses, com ara quin nivell real té la ministra o bé fins a quin punt la direcció política d’un organisme depén de la fluïdesa lingüística o de la mediació, la negociació i el lideratge, posem per cas. L’article no fa res d’això. Passa directament de l’entrebanc lingüístic al Duolingo, d’aquest a la incapacitat i de la incapacitat a la inutilitat. No és el mateix advertir una mancança que convertir-la en una essència. L’autora no demostra que Díaz siga incapaç de dirigir una organització internacional; només mostra que va tenir dificultats per entendre una pregunta en una situació concreta. La distància entre totes dues afirmacions és enorme, i l’article la recorre amb ironia, no amb proves.

L’article contraposa les polítiques laborals de Díaz a les dels «països avançats», especialment en matèria de pràctiques formatives, formació professional i sistemes duals. Però no identifica amb precisió els països, les normes, els resultats ni les diferències institucionals. L’autora invoca Europa com una figura retòrica davant la qual la política espanyola ha d’aparéixer inevitablement provinciana. Sense dades, sense països concrets i sense explicar els efectes socials de cada model, la superioritat europea és només una escenografia.

També trobe que hi ha un ús abusiu i sistemàtic de la caricatura personal. Les referències a les sandàlies, a la condició d’«influenciadora», o a la possibilitat que les reunions es convertisquen en un «festival» busquen generar una atmosfera de ridícul. És bastant qüestionable voler adoptar l’aparença d’una crítica institucional, però després treballar amb recursos de la desqualificació personal. La candidata queda representada com una dona superficial, mal preparada, extravagant i incapaç de moure’s en ambients internacionals. Així, és difícil no percebre un component de menyspreu social i, potser, de caricatura de gènere en l’atenció prestada a la indumentària, a la gestualitat i a la imatge pública de la ministra. Si hagués estat un candidat i home, hauria estat descrit amb la mateixa insistència sobre el calçat, l’aparença o la condició d’influenciador? Li ha quedat bastant lleig. 

Al final, l’article adverteix que nomenar polítics sense mèrit debilita la credibilitat dels organismes multilaterals. Aquesta preocupació és legítima. Però si el multilateralisme mereix respecte, també mereix alguna cosa més que una columna construïda sobre el sarcasme. La defensa de les institucions internacionals no pot consistir a traslladar-hi les desqualificacions casolanes i després lamentar que s’hagen polititzat.

I que conste que soc del parer que fiscalitzar una candidatura internacional és necessari. També preguntar-se si el Govern utilitza aquests organismes com a destinació per als seus dirigents. Però aquesta fiscalització perd força quan substitueix les proves per la sornegueria, els criteris per la caricatura i la comparació per una Europa imaginària. Potser Yolanda Díaz no siga la millor candidata per dirigir l’OIT. L’article, tanmateix, no ho demostra. Només demostra que és possible declarar inútil una persona sense haver-se pres la molèstia d’avaluar-la.

Francament, esperava una mica més de criteri per part dels opinadors de La Vanguardia. Això sí, arribats a aquest punt —sense haver-me llegit l’editorial, encara— la condició ideològica del diari crec que ja m’ha quedat meridianament clara.

Pactar amb els separatistes

Aquest matí, en un acte de debilitat i mentre buscava un exemplar de la revista EL TEMPS, he caigut en la temptació de comprar l’exemplar del dia de La Vanguardia, en la seua versió en català. En descàrrec meu m’agradaria dir que he sucumbit sobretot per les pàgines sobre crítica literària que he vist que tenia incorporades, i trobar diaris que oferisquen durant l’estiu opinions sobre llibres publicats, no és fàcil. També he comprat el Diari de Sabadell, però crec que aquesta qüestió la deixaré per a un altre moment. 

Confesse que és el primer cop que el llegisc, aquest diari. Així que m’he decidit a fer una immersió que em permetés fer-me una composició de lloc. He invertit un bon grapat d’hores fins a empassar-me’l sencer. Bo, m’he botat les xafarderies de rigor, que són l’àpat lleuger de l’estiu, segurament, i les pàgines esportives. Però he invertit paciència i atenció en els articles d’actualitat política i d’opinió, especialment.

Hi ha tres articles sobre els quals m’agradaria poder afegir una petita discrepància que ningú no m’ha demanat, és cert. Però allà va. 

El primer el signa Juan-José López Burniol i el titula “Examen de consciència (1)”. El nucli real del text és que l’autor accepta formalment la legitimitat del Govern espanyol i dels mecanismes parlamentaris, però converteix l’acord amb els independentistes en una desqualificació moral absoluta: no seria només una decisió equivocada, ni una cessió excessiva, sinó una traïció i una pèrdua de la pròpia identitat.

La frase en concret que m’ha cridat l’atenció és: «Pactar amb els separatistes és més greu que una traïció: és deixar de ser un mateix». Si no ho he entés malament el conflicte territorial ja no és concebut com una discrepància política, sinó com una “amenaça existencial”. No es discuteix què convé fer amb Catalunya o amb Euskadi; es defensa una determinada idea d’Espanya com si fos, alhora, la pròpia identitat personal.

Espanya no és un estat que puga organitzar-se de diverses maneres, sinó una realitat anterior a la democràcia, gairebé natural i sagrada. Una sola nació, un sol subjecte polític i una sola sobirania concebuda com a indivisible. Les altres identitats nacionals poden ser tolerades com a folklore, cultura regional o sentiment privat, però no com a subjectes polítics amb voluntat pròpia. Quan aspiren a decidir, deixen de ser una diversitat interna i passen a ser percebudes com una insurrecció.

D’ací prové l’asimetria moral. El nacionalisme espanyol rarament es reconeix a si mateix com a nacionalisme: es presenta com a normalitat, sentit comú, constitucionalisme o simple defensa de l’Estat. En canvi, el nacionalisme català o basc és qualificat d’ideologia, egoisme, supremacisme o deslleialtat. Una identitat es considera universal; les altres, particulars i sospitoses.

La paraula «separatista» pot descriure tècnicament qui pretén separar un territori, però en aquest discurs no és descriptiva: és una acusació. Funciona com «sediciós», «enemic interior» o «traïdor». Permet evitar la pregunta incòmoda: per què una part considerable d’una societat democràtica ha arribat a desitjar un estat propi? En lloc d’examinar les causes, es condemna moralment el desig. Així no cal escoltar-lo ni oferir-li cap resposta política.

Hi ha també una concepció patrimonial de l’Estat. Catalunya o Euskadi són imaginades com a parts que “pertanyen” a Espanya, no com a comunitats formades per ciutadans que poden discutir democràticament la seua relació amb l’Estat. Per això, quan algú proposa negociar amb els seus representants, alguns ho viuen com si el govern entregara una propietat nacional a qui pretén sostraure-la. El verb ja no és «negociar», sinó «cedir», «vendre», «humiliar-se» o «trair».

Ningú no qüestiona que defensar la unitat d’Espanya és una posició democràticament legítima. També ho és advertir que, dins del marc jurídic actual, no existeix un dret unilateral de secessió. Però d’això no es desprén que l’independentisme siga il·legítim. Una idea política pot no estar prevista per la llei vigent i, alhora, ser defensable democràticament. Les constitucions no són fenòmens meteorològics, són obres polítiques i poden ser reformades. Precisament la política existeix per transformar en normes els conflictes i les aspiracions que les normes anteriors no han sabut resoldre.

El problema comença quan la unitat territorial deixa de ser una preferència política i es converteix en una prova de moralitat. Aleshores, pactar amb partits independentistes —votats legalment per milions de ciutadans— és presentat com una contaminació. Ja no importa el contingut del pacte, sinó la identitat de l’interlocutor. Aquesta lògica considera que hi ha representants amb els quals es pot negociar i representants que, encara que hagen estat elegits, haurien de quedar fora del joc polític. És una democràcia condicional: els vots són legítims mentre no qüestionen el marc nacional preestablert.

La frase «deixar de ser un mateix» és especialment reveladora. Expressa una identitat fràgil, incapaç d’imaginar que Espanya puga continuar existint si es reconeix com a composta, plural o plurinacional. Com si reconéixer l’altre implicara desaparéixer. Però una identitat política segura no necessita negar les altres; pot negociar-hi, conviure-hi i fins i tot acceptar que algun dia vulguen marxar.

En el fons, aquesta gent no tem únicament la separació d’un territori. Tem perdre el monopoli sobre la definició d’Espanya. Tem que l’Estat deixe de ser l’expressió natural d’una sola nació i haja d’admetre que dins seu existeixen comunitats que es pensen com a nacions. I aquesta admissió obligaria a substituir el vell esquema de subordinació —una nació i diverses regions— per una relació entre subjectes que exigeixen reconeixement.

La paradoxa és que, en considerar traïció qualsevol negociació, poden acabar fent impossible la convivència que diuen defensar. Un estat no es manté unit només perquè prohibeix separar-se, sinó perquè una majoria suficient dels qui l’integren considera que val la pena continuar-hi. Quan l’única resposta és la desqualificació, la unitat deixa de ser un projecte compartit i es converteix en una imposició. I les imposicions poden preservar fronteres durant un temps, però difícilment construeixen lleialtats.

El nucli del debat és precisament aquest: quan una discrepància política es converteix en una acusació de traïció, ja no es pretén discutir amb l’altre, sinó expulsar-lo moralment de la comunitat democràtica.

I la frase de Burniol és especialment reveladora perquè no diu que pactar siga un error, una imprudència o una concessió excessiva, sinó que suposa «deixar de ser un mateix». És a dir, situa una determinada concepció d’Espanya per damunt de la política i, en certa manera, també de la democràcia. La identitat nacional esdevé intocable; tot allò que la qüestiona ja no és una alternativa legítima, sinó una profanació.

Més que un examen de consciència, d’aquells que es practiquen en el confessionari ombrívol d’una església, el que revela l’article és la necessitat d’un examen democràtic de la pròpia identitat. No perquè crega que l’autor patisca cap trastorn —déu me’n guard!—, sinó perquè ha convertit una qüestió política —la forma territorial de l’Estat i els pactes que la democràcia permet— en una amenaça contra la seua pròpia continuïtat moral. Quan negociar amb l’altre significa “deixar de ser un mateix”, el problema ja no és el pacte: és una idea del jo incapaç d’acceptar la pluralitat, el desacord i la transformació. I una identitat que només pot conservar-se negant la legitimitat de les altres no necessita penitència, sinó aprendre a conviure amb una democràcia que, precisament per ser-ho, no li promet romandre intacta.

El poder no vol respondre davant de ningú

Quan pense en la Cort Penal Internacional, no ho faig imaginant un edifici llunyà, habitat per jutges amb togues protocol·làries i majestuoses, amb fiscals,  amb expedients farcits amb una llengua jurídica que la majoria de nosaltres difícilment arribarem a comprendre. Tota aquella burocràcia solemne que revesteix una institució per donar-li la robustesa que necessita la demostració de la seua autoritat. Pense, més aviat, en allò que gestiona fora de les parets de l’edifici de la seua seu, quan les portes es tanquen. En els éssers humans que han patit la violència d’un poder que no vol límits, que han perdut la casa, els fills, la terra o el nom. Que descobreixen que també els han enretirat fins a l’últim lloc on podien esperar que algú escoltés el seu dolor amb independència dels seus posicionaments ideològics. Allò que més s’aproxima a l’esperança d’una restitució. 

Hi ha una diferència elemental entre negar la competència d’un tribunal i procurar que aquest tribunal deixe d’existir. La primera actitud pertany encara al món del dret: es presenten arguments, s’impugnen resolucions, es discuteix l’abast d’un tractat, es qüestiona la imparcialitat dels jutges. La segona pertany al món de la força: no es pretén demostrar que el tribunal s’equivoca, sinó impedir que puga continuar jutjant.

Els Estats Units han decidit traspassar aquesta frontera. Primer van declarar que les investigacions de la Cort Penal Internacional contra ciutadans nord-americans o israelians constituïen una amenaça extraordinària per a la seua seguretat nacional. Després imposaren sancions personals a jutges i responsables de la Cort. Finalment, el Departament d’Estat ha anunciat una campanya destinada a incapacitar-ne sistemàticament el funcionament i a pressionar altres països perquè se n’aparten

La destrucció d’un tribunal no pateix les estridències com l’esclafit d’una bomba. No alça una columna de fum assenyalant el lloc de l’impacte, ni deixa el carrer ple de runes. Però també arrasa coses. Destrossa la confiança que, més enllà dels governs i dels exèrcits, hi ha alguna instància capaç de dir que la força no ho justifica tot. Que hi ha actes que són considerats criminals malgrat que qui els cometa siga un estat poderós. Tot i que puguen ser presentats com una “necessitat” i que les víctimes no tinguen ni bandera, ni influència, ni aliats.

Quan imagine un món sense aquesta possibilitat, veig una humanitat abatuda i sotmesa, perquè comprenc la indefensió que s’estén sobre tots nosaltres quan la llei retrocedeix davant del poder. Perquè ens obligaria a acceptar que la nostra dignitat no ens pertany del tot; que dependria de la voluntat de qui governa, de qui té les armes, de qui disposa d’elements de coerció per convertir el seu relat en una veritat absoluta i la seua violència en una decisió legítima.

No farien desaparéixer solament el dret a una sentència, sinó el dret a què el patiment fos reconegut. Ens trauria la possibilitat que el dolor deixés de ser una experiència privada i es pogués convertir en una acusació contra qui l’ha provocat. Sense aquesta transformació, la víctima seria condemnada a conservar les proves del seu patiment com qui guarda inútilment les restes d’una casa assolada: sabent què és el que va passar, però sense tenir cap autoritat a la vora que obligués el món a mirar-les. 

La dignitat humana no consisteix únicament a sobreviure. És també no haver d’acceptar que poden fer-nos qualsevol cosa. És saber que hi ha límits, encara que siguen fràgils, més enllà dels quals el poder haurà de retre comptes. Si aquesta frontera desapareix, la por pot acabar convertint-se en una forma de vida. Aprendrem a callar abans que ens obliguen a fer-ho. Aprendrem a no preguntar, a acceptar que hi ha persones que poden ser jutjades i unes altres que, protegides sota la força d’un estat, no hauran de respondre mai.

Això és el que més m’inquieta d’aquesta campanya contra la Cort Penal Internacional. No que alguns presumptes criminals puguen quedar impunes, sinó que la impunitat agafe caràcter de principi polític. Que se’ns diga que al poder no li cal obeir la llei, sinó que és la llei la que ha d’apartar-se quan el poder avança.

Una societat construïda sobre aquesta convicció acaba confonent l’abús de la força amb l’autoritat. Però la força no construeix res que puga ser compartit. Pot alçar murs, ocupar territoris, silenciar testimonis i obligar els derrotats a agenollar-se, humiliar-los. Pot aconseguir obediència. Però no pot crear legitimitat, ni produir justícia. La por no pot ser motor de convivència. Això és el que em preocupa. Que arribem a acceptar la força com l’únic instrument possible de construcció política. Perquè, quan això ocorre, ja no construïm un món, sinó una jerarquia de persones protegides i persones sacrificables. A dalt, situarem aquells que poden actuar amb total impunitat. A sota, aquells a qui només els hi queda l’esperança que el seu calvari resulte útil d’alguna manera per als interessos d’algú més poderós. 

I no ens enganyem. No està plantejant-se un debat. No està parlant-se de la imperfecció que pot tenir la CPI, per exemple. Sabem que aquest, com passa amb tots els tribunals, pot equivocar-se, actuar tard, aplicar la justícia de manera desigual o no aconseguir detenir els acusats. Però no és una correcció el que està plantejant-se sinó una abolició. Corregir un tribunal és una exigència democràtica. Ara bé, destruir-lo perquè ha gosat mirar els poderosos en l’aplicació de la seua força, és una declaració d’impunitat que no podem tolerar. Perquè el que perdem amb això no és una institució, sinó la confiança que la nostra fragilitat no ens condemnarà necessàriament al silenci. La possibilitat que, quan tot ens haja estat arrabassat, ens quede almenys el dret de comparéixer davant del món i dir que allò que ens van fer no fou inevitable, ni legítim, ni acceptable. Que fou un crim. I ningú, per molt poder que ostente, hauria de tenir el dret d’impedir que aquesta paraula siga pronunciada.

El parany del “ja és massa tard”: la darrera coartada del capitalisme fòssil.

Perdoneu-me la insistència. El passat 10 de juliol, sota el títol “Estem avisats”, ja parlava sobre l’efecte contraproduent de presentar la problemàtica ecològica de manera que el lector acabés veient-se sobrepassat. Avui vull insistir perquè això també pot portar a una mena de “realisme” que sovint ens fa caure en la fatalitat i, de retruc, en la submissió perfecta per a no canviar absolutament res. 

Durant dècades, els qui es beneficiaven del motor de destrucció ecològica global van tindre una estratègia clara: el negacionisme. “El clima sempre ha canviat”, deien. “Són cicles naturals”, repetien des de despatxos encatifats. Però la realitat no deixa d’imposar-se a colp d’incendis devastadors, sequeres extremes i pluges torrencials que ja no es poden amagar sota l’estora. Davant l’evidència incontestable, el discurs dels qui es resisteixen al canvi ha hagut de mutar. I ho ha fet cap a una narrativa molt més subtil, però infinitament més perillosa: el fatalisme.

Avui, els comentaris en fòrums i xarxes socials ja no diuen que el canvi climàtic siga mentida. Ara diuen que “ja no estem en situació de canviar res” i que, per tant, “és absurd frenar el creixement econòmic”. El nou dogma és senzill: com que la catàstrofe és inevitable, continuem amb la festa fins que s’apague la llum. Xafem l’accelerador directe cap al penya-segat perquè, total, “ja anem massa ràpid”.

Aquesta actitud no és realista. És una capitulació còmoda. És la coartada perfecta perquè res no canvie.

El parany comença fent-nos creure que la solució depenia de nosaltres, com a individus. Ens van convéncer que salvar el planeta consistia a tancar l’aixeta mentre ens rentàvem les dents o a comprar bosses de roba, mentrestant un grapat de multinacionals buidaven aqüífers i cremaven tones de carbó per minut. Quan ens adonem que eixa “responsabilitat individual” és del tot insuficient davant la magnitud del problema, la reacció lògica de la ciutadania és la frustració i l’apatia. “Si res del que faig importa, em desentenc del futur”.

I és just ací on el poder econòmic guanya la partida. Un ciutadà que creu que el món s’acaba i que no pot fer-hi res és un ciutadà que deixa d’exigir responsabilitats. És algú que es plega a la curtesa de mires d’uns governs que només “gestionen” a quatre anys vista, incapaços d’aplicar polítiques estructurals i valentes que vagen més enllà del pròxim cicle electoral.

El fatalisme climàtic obri la porta també, i de bat a bat, a un altre monstre polític: l’econacionalisme de l’extrema dreta. Quan s’accepta que el col·lapse climàtic és inevitable i que els recursos seran cada vegada més escassos, el discurs de la cooperació internacional s’enfonsa. El relat es converteix en un joc de supervivència nacional: “Si el vaixell s’enfonsa, blindem les nostres fronteres, guardem el que tenim i que s’ofegue la resta”. És una transició ecològica autoritària que fa de la por i de l’exclusió la seua única bandera.

Per a trencar aquest bucle suïcida, hem d’entendre que el fatalisme no és un diagnòstic científic, sinó un producte de màrqueting polític dissenyat per a mantindre els beneficis d’uns pocs. El canvi climàtic no és un interruptor de “sí o no”, de “tot o res”. Cada dècima de grau que aconseguim contindre gràcies a la reducció d’emissions compta. Cada hectàrea de bosc que salvem compta. No estem davant d’un final tancat, sinó d’un escenari en disputa constant.

Per a activar la societat, cal canviar de relat. L’ecologisme no pot continuar sent un catàleg de prohibicions i renúncies que espante les classes populars. Ha de ser un projecte de desitjabilitat social: reduir la jornada laboral per a guanyar temps lliure i de vida; recuperar l’espai públic per a ciutats més respirables, lliures de fums i de sorolls; garantir un transport públic gratuït i eficient perquè la transició verda no siga un luxe només a l’abast dels qui es poden comprar un cotxe elèctric de darrera generació.

La transició ecològica serà socialment justa o, simplement, no serà. Necessitem, ara més que mai, la planificació d’estats i d’organismes supranacionals decidits a plantar cara als lobbies de l’energia i la indústria fòssil. Però els governs només faran aquest pas si la ràbia i la por individuals es transformen en indignació i pressió col·lectiva als carrers.

La resignació és el luxe dels qui creuen que el seu estatus els salvarà de la tempesta. Per a la resta de la humanitat, lluitar per un futur viable no és una opció ideològica: és, ras i curt, pura defensa pròpia.

Fotografia: Omer Messinger / Getty Images.

Qui adoctrina els nostres fills?

Ja hem descobert que, quan algú posa en conversa paraules com neutralitat, sembla que la protegeix de qualsevol mena de crítica. Qui podria oposar-se a una escola neutral? Qui defensaria que un mestre convertira l’aula en una sucursal d’un partit polític? La qüestió, però, no és aquesta. La qüestió sempre és una altra: qui decideix què és neutral i què deixa de ser-ho?

La proposta de Vox de crear una mena de vigilància ideològica sobre els centres educatius parteix d’una premissa aparentment irreprotxable. Diu que vol protegir els alumnes de l’adoctrinament. Però les idees no s’han de jutjar pel nom que es donen a elles mateixes, sinó pels efectes que produeixen. I darrere d’aquesta paraula tan pulcra, tan ben pentinada, s’amaga una vella temptació: la de controlar el relat.

Els règims autoritaris mai no comencen prohibint els llibres. Comencen preguntant-se per què cal llegir determinats llibres. Mai no tanquen una porta d’un colp. Primer hi col·loquen un vigilant. Algú que observe, que anote, que determine si allò que s’explica és acceptable. Després arriba la resta gairebé sense esforç. El professor deixa de parlar d’un tema perquè sap que pot generar una denúncia. La directora evita convidar una associació perquè no vol problemes. El claustre renuncia a una activitat perquè la tranquil·litat acaba pesant més que la llibertat. No cal prohibir res. N’hi ha prou d’aconseguir que la por faça la feina.

La censura més eficaç no és la que imposa un govern. És la que cadascú s’imposa a si mateix.

Perquè la neutralitat absoluta no existeix. Mai no ha existit. Triar què s’explica ja és una decisió. Triar què s’omet també. Explicar la Segona República sense parlar del colp d’estat és una opció ideològica. Explicar el franquisme sense la repressió és una opció ideològica. Parlar dels drets humans, però silenciar qui els va vulnerar també ho és. L’única diferència és que hi ha ideologies que aconsegueixen disfressar-se de sentit comú.

L’escola no existeix perquè els alumnes hi entren sense idees. Existeix perquè aprenguen a discutir-les. El seu deure no és fabricar ciutadans obedients, sinó persones capaces de distingir un fet d’una opinió, una prova d’un prejudici, una argumentació d’un eslògan. Això exigeix professors formats, crítics i lliures. No professors espantats.

És revelador que els qui reclamen aquesta neutralitat no acostumen a considerar ideològic el que ells mateixos defensen. Els incomoda parlar de feminisme, però no de família tradicional. Els sembla propaganda explicar la persecució de les persones homosexuals, però no reivindicar una determinada concepció moral de la societat. Troben adoctrinament en els estudis sobre el canvi climàtic, però no en la negació sistemàtica del consens científic. La neutralitat sempre coincideix, curiosament, amb les seues pròpies conviccions.

Potser perquè la neutralitat, quan entra en política, acostuma a ser una màscara. Una manera elegant de dir que unes idees poden circular i unes altres han de justificar permanentment la seua existència.

L’escola no necessita policies ideològics. Necessita bons mestres. Mestres que no diguen als alumnes què han de pensar, però que els ensenyen a pensar. Que els acostumen a desconfiar dels discursos massa simples, de les veritats absolutes i dels qui asseguren posseir-les totes. Mestres que expliquen la història sencera, encara que incomode, i la ciència tal com és, encara que contradiga les creences d’alguns. Mestres que facen preguntes abans que repartir consignes.

Perquè una democràcia madura no es defensa vigilant les aules. Es defensa omplint-les de coneixement.

I hi ha una última paradoxa que convé no perdre de vista. Quan un poder polític decideix crear mecanismes per controlar la «neutralitat ideològica» dels docents, allò que està fent, precisament, és introduir la seua pròpia ideologia dins de l’escola. Amb uniforme de neutralitat, si es vol. Però ideologia, al capdavall.

Potser la pregunta no és qui adoctrina els nostres fills.

Potser la pregunta és qui vol decidir què poden arribar a saber.

Foto de HONG SON

Tinc un amic que té un veí que coneix algú…

Aquest article m’ha sortit llarg. Em sap greu. Però hi ha coses que s’han d’explicar com toca. Perquè les converses de taulell de bar tenen un avantatge: són fàcils d’iniciar i complicades de defensar. I si calgués fer un top-ten, la conversa més suada seria aquella que diu que la població migrant “copa” els serveis socials, que rep ajuda que la gent d’ací no té, que viu de paguetes i que, alhora, ens furta la feina. Aquesta conjuntura és la més curiosa, perquè acusa de no voler treballar i, al mateix temps, de llevar-te el treball. Però ja sabem que les ocurrències —etíliques o no— generades al fons del bar, no necessiten coherència. En tenen prou amb assenyalar un culpable. I troben encaix perfecte en la buidor rancúnia ideològica de l’extrema dreta.

La realitat, quan es mira amb dades i no amb ressentiment, és bastant més complexa. I també més incòmoda per als qui han convertit la migració en una diana electoral.

L’1 de gener de 2026, Espanya superava per primera vegada els deu milions de persones nascudes a l’estranger (dades de l’INE), dins d’una població total de 49,5 milions d’habitants. No parlem, per tant, d’un fenomen marginal, ni d’una anècdota, ni d’una invasió sobtada. Parlem d’una part estructural de la societat actual. Una part que treballa, estudia, cria fills, paga lloguers, obri negocis, cuida majors, neteja cases, serveix taules, reparteix paquets, sosté collites, condueix furgonetes, cotitza i també, com qualsevol altra part de la població, pot caure en la precarietat.

Una de les dades que més ajuda a desmuntar tòpics és la taxa d’activitat (dades que també podem aconseguir en el mateix INE). En el primer trimestre de 2026, la taxa d’activitat de la població estrangera era del 68,49%, mentre que la de la població espanyola era del 57,21%.

Dit així, algú podria llegir la xifra precipitadament i aprofitar-la per a dir: “Ho veus? Ens lleven la feina”. Però aquesta interpretació és falsa, perquè la taxa d’activitat no mesura qui té una feina, sinó qui està dins del mercat laboral. I estar dins del mercat laboral vol dir dues coses: o bé treballar, o bé estar buscant feina activament.

Per entendre-ho millor, imaginem dos grups de cent persones. En un grup hi ha moltes persones jubilades, estudiants o persones que no busquen feina. En l’altre grup hi ha més persones en edat de treballar, més gent que necessita ingressos i més gent que busca una ocupació. El segon grup tindrà una taxa d’activitat més alta, però això no vol dir que estiga “furtant” el treball al primer. Vol dir, simplement, que hi ha més gent intentant guanyar-se la vida.

De fet, la Seguretat Social registrava el juny de 2026 uns 3,36 milions d’afiliats estrangers. Tres milions tres-centes seixanta mil persones cotitzant. No és una nota al marge: és una part important del sosteniment del sistema, perquè quan es parla de pensions, de sanitat, de dependència o de serveis públics, convé recordar que tota persona que treballa i cotitza ajuda a sostindre’ls. També si ha nascut fora.

L’altre tòpic recurrent és el de les ajudes. Es diu que la població migrant rep pagues automàtiques, que arriba i cobra, que viu millor que la gent treballadora d’ací. Però l’Ingrés Mínim Vital, que és una de les principals prestacions estatals contra la pobresa, no funciona així. Per a sol·licitar-lo cal residència legal i efectiva a Espanya de manera continuada durant almenys un any, llevat d’algunes excepcions molt concretes vinculades a situacions de vulnerabilitat extrema. No és una paga universal, ni automàtica, ni reservada a persones estrangeres.

A més, les xifres de l’IMV mostren una realitat ben diferent de la caricatura. Al gener de 2026 arribava a 798.312 llars, en què vivien 2.441.675 persones. La quantia mitjana era de 546,8 euros al mes per llar. No per persona: per llar. I el 41% dels beneficiaris eren menors d’edat. Més encara: el 69,1% de les llars que rebien l’IMV convivien amb menors. Això no parla d’un exèrcit de vividors. Parla de pobresa familiar, de salaris insuficients, de criatures en llars vulnerables, de mares soles, de famílies que no arriben.

Però el discurs de l’extrema dreta necessita convertir la pobresa en sospita. Si una família vulnerable rep ajuda, se la presenta com una amenaça. Si una persona migrant treballa, se l’acusa de furtar la feina. Si no treballa, se l’acusa de viure de les ajudes. Faça el que faça, sempre és culpable. El relat està construït perquè no hi haja eixida.

La pregunta honesta hauria de ser una altra: per què tanta gent, nascuda ací o fora, necessita ajudes per viure? Per què hi ha treballadors pobres? Per què els lloguers s’han menjat els salaris? Per què hi ha ocupacions essencials tan mal pagades? Per què la cura, la neteja, l’hostaleria, el camp descansen sovint sobre cossos migrants precaritzats? El problema no és que una persona vinguda de fora cobre una ajuda si compleix els requisits. El problema és que hem acceptat una economia que necessita mà d’obra barata i després culpa eixa mateixa mà d’obra de tots els mals.

També convé recordar una altra dada: segons el Banc d’Espanya, entre 2022 i 2024 la població estrangera va aportar entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement anual del PIB per càpita. Això no vol dir que la migració no plantege reptes. Evidentment que en planteja: habitatge, escolarització, sanitat, cohesió social, condicions laborals, regularització administrativa, convivència. Però els reptes no es resolen amb odi, sinó amb polítiques públiques. I per a fer bones polítiques públiques cal començar per a dir la veritat.

La veritat és que la població migrant no “copa” els serveis socials com si hi haguera una conspiració organitzada per deixar fora la població autòctona. La veritat és que una part de la població migrant viu en condicions de vulnerabilitat econòmica més elevada. El Banc d’Espanya assenyalava que el 46% de les llars immigrants tenia menys de 15.000 euros anuals d’ingressos, davant del 25% de les llars amb cap de família nascut a Espanya. Quan aquestes llars necessiten ajuda, això no és privilegi: és pobresa.

I la pobresa no hauria de convertir-se en una competició entre pobres.

Aquest és el gran parany del discurs xenòfob: enfrontar el treballador precari d’ací amb el treballador precari d’allà; fer creure a qui no arriba a final de mes que el seu enemic és qui encara arriba amb més dificultat; ocultar que els grans beneficiaris de la precarietat no són les famílies migrants, sinó els qui paguen salaris baixos, els qui especulen amb l’habitatge, els qui retallen serveis públics i després assenyalen les cues que ells mateixos han provocat. 

I no ens oblidem del populisme identitari que practica l’extrema dreta més “nostrada”. Es diu que “els immigrants” dificulten el manteniment de la llengua del país. La immigració treballadora i precaritzada, arriba a un lloc on el català ja és una llengua socialment afeblida, amb pocs incentius reals per aprendre-la, amb cursos insuficients i amb una pressió ambiental enorme del castellà o de l’anglés. Una altra cosa és la gentrificació lingüística: negocis, zones turístiques, restauració, hoteleria, habitatge de luxe, coworkings i comerços orientats a una clientela global on la llengua de prestigi ja no és ni tan sols el castellà, sinó l’anglés. 

La desaparició del català a molts espais públics no és culpa d’una família vulnerable que acaba d’arribar, sinó d’un model econòmic que ha convertit barris sencers en aparadors turístics. El català no desapareix d’un restaurant perquè hi treballe una persona nascuda fora; desapareix quan el negoci decideix que la clientela que importa és la que parla anglés, quan la carta s’escriu per al visitant i no per al veí, quan la ciutat deixa de ser ciutat i passa a ser producte.

No cal idealitzar la migració per a defensar una mirada justa. Les societats reals són complexes. Hi ha conflictes, tensions i problemes. Però una cosa és parlar seriosament de recursos, planificació, drets i deures, i una altra molt diferent és fabricar un boc expiatori. Quan es diu “els immigrants ens lleven les ajudes” o “ens furten la feina”, no s’explica un problema: s’està simplificant fins a fer-lo mentida.

Les dades no confirmen el mite. Mostren una realitat més ampla: població migrant que treballa, que busca feina, que cotitza, que sosté sectors essencials, que contribueix al creixement i que, massa sovint, també pateix precarietat. No hi ha cap raó legítima per a negar els problemes. Però tampoc n’hi ha cap per acceptar que la mentida siga el preu de la por.

No ens sobren migrants; ens falten drets, salaris dignes, habitatge assequible i serveis públics ben finançats. I quan el poder aconsegueix que mirem cap avall per buscar culpables, quasi sempre és perquè no mirem cap amunt per trobar responsables.

Estem avisats

Hi ha articles sobre el canvi climàtic que tenen la virtut d’explicar-nos, amb dades i mecanismes físics, la magnitud del que està passant. Ens parlen de l’Àrtic, del corrent en jet, de l’escalfament del Mediterrani, de les onades de calor marines, de les DANES, dels bloquejos atmosfèrics, dels rècords que cauen un darrere l’altre com si el clima haguera decidit deixar de fer concessions a la nostra incredulitat. Són textos necessaris, evidentment. Sense aquesta mena de diagnòstics encara viuríem en la fantasia confortable que tot plegat és una exageració de quatre alarmistes.

Però també hi ha un risc. Quan el relat del desastre és massa gran, massa absolut, massa incontestable, pot produir l’efecte contrari del que pretén. Ens deixa quiets, no ens activa, ens enfonsa. Ens converteix en espectadors d’una catàstrofe que sembla escrita abans que nosaltres hi puguem fer res.

És una paradoxa cruel. La informació que hauria de despertar-nos pot acabar adormint-nos d’una altra manera. Ja no amb la son del negacionisme, sinó amb la son de l’abandonament.

Perquè quan algú ens diu que l’Àrtic s’escalfa tres o quatre vegades més ràpid que la resta del planeta, que el Mediterrani és una caldera, que les onades de calor seran més freqüents, més llargues i més mortíferes, que els estius que recordàvem ja no tornaran, la primera reacció no sempre és política ni cívica. Sovint és íntima. Una mena de cansament anticipat. Una pregunta muda: i ara què? Què pot fer una persona normal davant d’una cosa tan immensa?

Aquesta és, probablement, una de les batalles més importants dels pròxims anys: impedir que la consciència climàtica derive en fatalisme. Perquè el fatalisme és molt còmode per als qui volen que no canvie res. Si tot està perdut, no cal regular res. Si tot és inevitable, no cal protegir ningú. Si la catàstrofe és natural, no cal revisar l’urbanisme, ni els horaris laborals, ni la gestió de l’aigua, ni la pobresa energètica, ni la manera com hem omplit de ciment els camins de l’aigua que ara torna a recordar.

Convé dir-ho clarament: no estem davant d’un destí. Estem davant d’una conseqüència.

La calor que ve no és una maledicció bíblica inevitable. És el resultat d’un model de vida, de producció i de consum que ha tractat l’atmosfera com un abocador invisible. Però també és el resultat de decisions concretes, municipals, autonòmiques, estatals i globals. I, precisament per això, no totes les conseqüències estan escrites amb la mateixa tinta.

Sí, farà més calor, hi haurà episodis més extrems, viurem estius que posaran a prova els cossos, les ciutats, els camps, els hospitals, les escoles i la resistència emocional d’una societat sencera. Però entre un episodi climàtic extrem i una tragèdia social hi ha una cadena de decisions. Hi ha barris amb arbres i barris sense ombra. Hi ha cases ben aïllades i pisos convertits en forns. Hi ha persones grans acompanyades i persones grans soles. Hi ha treballadors que poden adaptar els horaris i treballadors obligats a cremar-se sota el sol. Hi ha municipis amb refugis climàtics i municipis que encara consideren una plaça dura, sense un arbre, una forma moderna de progrés.

La calor no mata igual a tothom. Aquesta és una de les grans veritats que hauríem de repetir fins que deixara de semblar una frase i començara a semblar un programa polític.

Que la humanitat sobreviurà al canvi climàtic pot ser cert i, alhora, profundament imprecís. Perquè la humanitat és una paraula massa gran, massa abstracta. Qui és la humanitat? El turista que pot fugir a una casa climatitzada? La dona major que viu sola en un quart sense ascensor? El llaurador que contempla impotent com moren els arbres? El xiquet que dorm en una habitació que no baixa de trenta graus? La infermera que encadena torns en un hospital saturat? El treballador de la construcció que no pot triar quedar-se a casa perquè la factura arriba igualment?

La pregunta no és només si sobreviurem. La pregunta és com sobreviurem, qui sobreviurà millor i a qui deixarem abandonat a la intempèrie.

Per això em sembla tan important canviar el to de la conversa. No per suavitzar el diagnòstic. No per vendre optimisme barat. No per fingir que tot s’arreglarà amb quatre plaques solars, unes bicicletes i una campanya institucional amb fulles verdes al cartell. L’esperança embotellada és una altra forma d’engany. Però l’apocalipsi sense eixida també ho és, perquè ens roba l’única cosa que encara pot servir-nos: la capacitat d’actuar.

Necessitem una esperança adulta. Una esperança sense ingenuïtat. Una esperança que no diga “tot anirà bé”, perquè això ja sabem que no és veritat. Una esperança que diga: “hi ha coses que encara poden anar menys malament si les fem ara, i hi ha vides que es poden salvar si deixem de mirar cap a una altra banda”.

Aquesta esperança no és un sentiment. És infraestructura.

Posar ombra als carrers. Arbrat real, no decoratiu. Rehabilitació d’habitatges. Garantir que cap escola siga un hivernacle al juny. Adaptar horaris laborals. Prohibir determinades feines a l’aire lliure en hores de risc extrem. Obrir biblioteques, centres cívics i equipaments públics com a refugis climàtics. Tenir censades les persones vulnerables. Contactar amb la gent gran quan arriben les nits tòrrides, no deixar-los abandonats. Planificar l’aigua com un bé escàs i no com una promesa electoral. Deixar de construir en zones inundables. Entendre que una vorera amb arbres pot ser una política de salut pública. Assumir que la ciutat del futur no pot continuar sent una planxa de ciment sota un sol cada vegada més violent. 

Adaptar-se no és rendir-se. Adaptar-se és protegir la vida. I mitigar no és una mania ideològica: és evitar que l’adaptació es torne impossible.

El canvi climàtic ens obliga a mirar de cara una realitat incòmoda: durant massa temps hem confós benestar amb excés, progrés amb destrucció, llibertat amb consum il·limitat i seguretat amb aire condicionat privat. Però una societat no és segura perquè alguns puguen tancar-se a casa amb refrigeració mentre altres treballen, dormen o emmalalteixen en condicions insuportables. Una societat és segura quan organitza la protecció de tots abans que arribe l’emergència.

Potser aquesta és la idea que hem de rescatar del soroll dels informes, dels gràfics i de les metàfores catastròfiques: no estem condemnats, estem avisats.

I un avís encara no és una sentència. Un avís és una obligació. 

Ens diu que cal actuar abans de la següent onada, abans de la pròxima nit sense descans, abans del pròxim incendi, abans de la pròxima DANA, abans que tornem a escoltar, amb la mateixa expressió de sorpresa fingida, que ningú no podia imaginar una cosa així.

Sí que ho podíem imaginar. Ens ho diuen sense parar. Ens ho diu la ciència, ens ho diu el cos quan no pot dormir, ens ho diuen els camps secs, els embassaments exhausts, els carrers sense ombra, les urgències hospitalàries, els avis que no baixen a comprar perquè la ciutat s’ha tornat hostil.

El desastre no serà només climàtic. Serà moral si, sabent-ho, no fem res.

Per això convé llegir els articles que ens espanten, però no quedar-nos a viure dins de l’espant. La por pot ser un principi, però no pot ser una casa. Hem de convertir-la en exigència, en comunitat, en polítiques concretes, en una altra manera de pensar les ciutats i els pobles, en una altra relació amb l’aigua, amb l’energia, amb el territori i amb els altres.

La calor que ve posarà a prova la nostra capacitat de sobreviure. Però, sobretot, posarà a prova la nostra capacitat de no abandonar-nos. De comprendre, d’una vegada, que ningú no se salva del tot a soles.

Foto de Adem Erkoç.