Cal agrair profundament a la consellera d’Interior la seua última i revolucionària aportació a la ciència de l’educació. En ple debat sobre la falta de recursos, les ràtios i la pèrdua de comprensió lectora, el govern ha trobat la solució definitiva: enviar els Mossos d’Esquadra a fer “mediació i control” a les escoles. Com és que a cap pedagog de prestigi se li havia acudit abans?
L’escola catalana ha viscut enganyada durant dècades de mètodes tous. Ens hem gastat fortunes en psicopedagogs, orientadors i educadors socials quan el que realment necessitàvem per resoldre un conflicte al pati era un furgó dels antiavalots. La “mediació”, com tothom sap, és molt més efectiva quan es fa amb casc, armadura i una porra extensible a la cintura. El diàleg està sobrevalorat; on estiga una bona ordre d’allunyament dictada al costat de la pissarra de P5, que es traguen les reunions amb les famílies.
A més, el concepte de “control” obre un ventall de possibilitats educatives meravellós. Imagineu la millora de l’eficiència a les escoles de màxima complexitat: en lloc de demanar més mestres o recursos per motivar els nens que passen dificultats, es posa un detector de metalls a l’entrada i un agent fent escorcolls preventius de motxilles. Fora llapis, fora gomes i, sobretot, fora qualsevol heretgia com una bandera de Palestina. L’ordre públic ha d’arribar abans que l’abecedari.
Aquest és el país que ens està quedant: un on els directors de l’administració actuen com a comissaris polítics per salvar la cadira, els informatius semblen publireportatges de Canal 9, i les escoles es confonen amb comissaries de barri. Si un alumne té un dubte existencial o una crisi d’ansietat, que demane hora amb el cap de patrulla del torn de matí. Al cap i a la fi, per què ensenyar-los a pensar si podem ensenyar-los directament a obeir sota vigilància?
Consellera, la seua proposta és sublim. Només un petit detall: quan comencen les detencions preventives a l’hora del menjador, recorde avisar les papereries per veure si podem bescanviar els #valsescola per un joc de manilles homologades. El sector ho agrairà.
L’intent d’agressió d’un conductor a un grup de mestres que tallaven de forma pacífica una via de comunicació no és un fet aïllat ni un simple atac de ràbia al volant. El que va passar ahir és la traducció directa a l’asfalt del “framing” o enquadrament mediàtic. És la traducció exacta de la violència verbal que es cuina diàriament a molts platós de televisió i titulars de premsa. Quan la paraula es llança com un dard des dels mitjans, la violència física acaba apareixent al carrer.
Fa dies que assistim a un bombardeig mediàtic i polític que titlla la vaga dels docents d’”abusiva”, “egoista” o “desproporcionada”. S’utilitzen conceptes tan perillosos com el d’afirmar que els ciutadans són “ostatges” dels manifestants. Si es repeteix aquest relat fins a l’avorriment, s’activa un mecanisme nociu: la deshumanització de qui protesta. El conductor enfurismat ahir ja no veia mestres defensant l’escola pública ni les condicions d’aprenentatge dels nens; només veia un obstacle físic, una molèstia logística que li espatllava la rutina diària.
Aquesta criminalització de la protesta crea una falsa barra lliure moral. L’agressor se sent legitimat perquè creu que actua en nom del “dret a treballar” o de la “gent normal”, convertint-se en l’heroi d’un relat distorsionat. És la victòria perfecta del poder: aconseguir que el penúltim (el conductor estressat per la precarietat del seu dia a dia) es baralle amb l’últim (el mestre mobilitzat que intenta salvar el sistema), mentre els vertaders responsables del conflicte miren l’espectacle des dels seus despatxos blindats, lliures de qualsevol culpa.
Quan comprem el discurs que el dret a no ser molestat en el trànsit és superior al dret constitucional a la dissidència, estem destruint el contracte social. L’agressió d’ahir és el símptoma d’una societat malalta de desinformació, que prefereix colpejar el termòmetre abans que curar la malaltia. Cal aixecar la mirada de l’embús de cotxes i recordar el motiu real de la protesta: perquè una societat que tolera la violència contra els seus mestres és una societat que ja ha renunciat a defensar el seu propi futur.
Vicent Partal escriu sobre l’amargor independentista. Posa el dit a la nafra, quan descriu un estat d’ànim col·lectiu que molts confonen amb la derrota o l’apatia. Però, i si aquesta amargor no fos el final d’un camí, sinó el resultat d’una traïció estratègica? La sensació que el moviment ha perdut el nord no prové de la inactivitat de la societat, sinó de la intervenció “tòxica” dels partits polítics en un espai que, fins aleshores, era lliure, horitzontal i viu.
La gran paradoxa és que el moviment independentista va arribar al seu punt àlgid quan era autònom, quan la societat civil marcava el ritme i els partits, a contracor, l’havien de seguir. Però el cavall de Troia va entrar el dia que les formacions polítiques van decidir “institucionalitzar” el moviment. En el moment en què els partits van segrestar les sigles i els lideratges, el foc de la revolta es va convertir en la fredor de la gestió. I aquí rau el problema: un partit polític, per definició —i entenem aquesta definició pels seus actes de “prudència”—, busca la supervivència i el poder. Un moviment civil, en canvi, busca la transformació i la dignitat. Són lògiques incompatibles.
El resultat d’aquest segrest és l’escena que veiem avui: unes assemblees de mestres —una de les potes més vitals de la societat civil— on, en comptes d’interlocutors polítics amb voluntat de diàleg, hi trobem agents d’intel·ligència policial. Quan la classe política ha buidat la política de contingut i l’ha substituït per “gestió de l’ordre”, la dissidència passa a ser tractada com un problema d’ordre públic. Els polítics ja no negocien, amenacen, perquè han oblidat (o potser han decidit ignorar) que l’autoritat no es mana amb por, sinó que es guanya amb exemple.
L’amargor de la qual parla Partal, doncs, és la tristesa de veure com el múscul que va fer tremolar un Estat ha acabat domesticat en despatxos i taules de negociació buides. Els partits no han aturat la independència perquè són incapaços; l’han aturat perquè la seua lògica d’institució demana ordre, control i, sobretot, estabilitat per mantenir les cadires.
Potser la solució no és esperar que torne l’espurna política, sinó entendre que la societat civil ha d’aprendre a caminar, una altra vegada, de manera autònoma. Si els mestres, els metges o qualsevol col·lectiu volen guanyar batalles reals, han de deixar de mirar cap al Parlament com a única via de salvació. La societat civil no ha mort, ni s’ha tornat apàtica; simplement ha entés, a cop de decepcions, que quan el partit polític entra a la cuina, la revolució es deixa de cuinar per quedar-se en una simple decoració de plat.
El país continua viu, treballant i protestant, però ho fa a pesar dels seus representants. I en aquesta desconnexió total, en aquest “viure a l’esquena” del sistema, potser és on començarà a néixer, finalment, el contrapoder real que el país necessita.
Imagineu una assemblea de mestres. Gent que dedica el dia a educar els nostres fills parlant de ràtios, de manca de recursos, de l’administració d’un govern dimitit en la seua responsabilitat de donar el suport que cal i de la dignitat d’una professió que sosté el futur del país. Ara, imagineu que la persona que seu al vostre costat, la que pren notes o assenteix quan demaneu millores laborals, no és un docent, sinó un agent de policial, infiltrat. Aquesta imatge no és una distopia de ficció; és el reflex d’una realitat que esquerda els fonaments de la nostra convivència.
L’essència de qualsevol mobilitat social és la confiança. Si convertim les assemblees en escenaris de sospita, estem dinamitant l’únic espai on la ciutadania pot organitzar-se lliurement. Una societat que té por de reunir-se perquè no sap qui té al costat és, inevitablement, una societat més feble i submisa. Quan el Govern s’infiltra en els moviments civils d’arrel professional o social, el missatge que envia és clar: la vostra veu ens fa por, i us estem mirant.
George Orwell ens va advertir que el perill del “Gran Germà” no és només el càstig directe, sinó la dissuasió. L’objectiu final de l’espionatge al ciutadà no és detenir delinqüents —perquè en una assemblea de mestres no n’hi ha—, sinó instal·lar una ombra de dubte que faça que el ciutadà mitjà es quede a casa. Per què exposar-se? Per què parlar si puc acabar en un fitxer policial? Aquesta paràlisi és la victòria més dolça de l’autoritarisme: aconseguir que la dissidència muira abans de néixer per pur esgotament psicològic.
La gran paradoxa és que, en una democràcia que es vulga dir sana, la protesta i el conflicte social s’haurien de gestionar des dels despatxos de la política, no des de les unitats d’informació de la policia. Quan un govern recorre a la intel·ligència policial per “monitorar” mestres, està admetent la seua incapacitat per al diàleg. Està canviant la paraula pel seguiment, i el pacte per la vigilància.
No podem permetre que l’ordre públic siga l’excusa per al control polític. La dissidència no s’hauria de dissuadir; s’hauria d’escoltar. Perquè una democràcia que necessita espiar els seus mestres per sentir-se segura, és una democràcia que, en realitat, ja ha perdut tota la seua força moral. Ens calen més taules de negociació i molts menys agents d’incògnit entre el guix i la pissarra.
Cal plantejar una reflexió incòmoda, però necessària, sobre la imatge del País Valencià que constantment ens projecten alguns informatius, especialment TV3. La sensació gairebé sistèmica és que, cada vegada que s’esmenta el País Valencià, el focus recau invariablement sobre qüestions lingüístiques, sobre polèmiques associades a la llengua. Com si la nostra parla fos l’única font de notícies i conflictes. La realitat, però, és molt més rica i complexa.
És innegable que, al País Valencià, l’idioma és un àmbit on, puntualment, sorgeixen tensions, i quan hi ha una “agressió” percebuda contra el català, la resposta ciutadana és immediata i vigorosa. Però és realment aquest l’únic relat que ens defineix? Tenim la percepció que, fora d’aquestes onades de protesta, la vida transcorre amb una normalitat que dista molt de la imatge de “selva vietnamita” on qualsevol catalanoparlant pot ser “abatut per un botifler”, una imatge, per cert, que només contribueix a crear distància i malentesos.
Mentre aquí es consumeix, es debat i es pateix una realitat polièdrica, els informatius semblen tenir una lent fixa que ignora la multitud de temes que realment ens afecten. Temes urgents, que generen debat i preocupació ciutadana. Temes que tenen noms i cognoms, que afecten la qualitat de vida de milers de valencians.
Però no, res d’això té citació ni continuïtat en els titulars d’aquests informatius. Només s’obren amb l’assetjament lingüístic. Això porta a una conclusió fal·laç: que els valencians som un poble conflictiu on parlar català és un tema delicat. I això, ho he de dir amb tota la claredat, és una gran mentida.
La meua pregunta és: són conscients els editors de notícies del mal que estan fent? Són conscients de com estan distorsionant la nostra imatge, tant per als catalans que ens observen com, fins i tot, per a nosaltres mateixos? Aquesta visió reduccionista no només és injusta, sinó que empobreix la comprensió mútua entre territoris veïns i alimenta un estereotip que no es correspon amb la realitat del dia a dia.
Crec fermament que aquesta situació mereix una reflexió més profunda per part dels mitjans implicats. És hora de trencar amb una narrativa tan limitada i d’abraçar la complexitat i la diversitat del País Valencià, oferint una imatge honesta i completa que inclogui tots aquells temes que veritablement preocupen i configuren la vida dels valencians.
Hi ha una idea que cal deixar clara d’entrada, sense embuts: el que vivim en matèria de mobilitat, territori i transport no és fruit de la fatalitat ni d’una complexitat insuperable. És, simplement, una qüestió de voluntat política. O, més exactament, de la seua absència.
Quan l’administració opta per abaixar límits de velocitat i multiplicar radars a l’AP-7 com a resposta al col·lapse del transport pesat, no està resolent res. Està administrant el problema. I ho fa de la manera més simple, més visible i més rendible a curt termini: sancionant. El que no fa és plantejar-se per què hem arribat fins ací ni quina mena de país volem d’aquí a vint o trenta anys.
Aquesta manera de governar no és casual. Forma part d’un patró molt més ampli.
Vivim sota una política que ha substituït el projecte pel gest, la planificació pel titular, la transformació lenta per l’impacte immediat. Grans actes, esdeveniments constants, promoció turística sense límits, fotos, inauguracions, rèdits ràpids. Tot allò que permet dir “això genera economia” sense preguntar-se quina economia, per a qui i a quin preu.
El turisme s’ha convertit en la coartada perfecta. Un teixit fràgil, estacional i sovint precaritzador que serveix per a maquillar la manca d’un model productiu sòlid. Mentrestant, les ciutats es degraden, el paisatge es banalitza, la convivència urbana es tensiona i les infraestructures es posen al límit. I quan col·lapsen, la resposta torna a ser la mateixa: control, restricció, sanció.
No hi ha una mirada sistèmica. Només pedaços.
L’AP-7 és molt més que una autopista saturada de camions. És una metàfora perfecta del país: tot hi passa perquè no hi ha alternatives. Mercaderies, turisme, trànsit internacional, transport local. Ho concentrem tot en un mateix eix i després ens sorprenem del col·lapse.
La pregunta clau és senzilla: si realment es vol reduir el transport pesat per carretera, on és l’alternativa ferroviària?
No parlem de futurismes ni d’utopies. Parlem d’allò que ja funciona a mitja Europa: mercaderies que viatgen majoritàriament en tren, amb el camió relegat a l’últim tram. Parlem de terminals intermodals, de fiabilitat logística, de planificació territorial. Parlem de decisions que requereixen inversió, consens i temps. Exactament el que la política actual evita.
Davant la manca de model, l’administració recorre sempre al mateix mecanisme: traslladar la responsabilitat a l’usuari.
Si hi ha massa camions, abaixem la velocitat. Si hi ha contaminació, prohibim circular. Si hi ha col·lapse, posem radars.
El ciutadà esdevé el problema, mai la víctima d’un sistema mal dissenyat. No se li ofereixen alternatives reals; se li exigeix adaptació. I si no ho fa, se’l multa. Aquesta lògica no construeix civisme, construeix desafecció.
Cal dir-ho clarament: les solucions estan sobre la taula des de fa dècades. Un ferrocarril de mercaderies competitiu, fiable i prioritari. Terminals intermodals ben connectades, repartides pel territori. Incentius econòmics reals per a les empreses que abandonen el camió en trajectes llargs. Fiscalitat ambiental justa, que faça visible el cost real del transport per carretera. Planificació territorial integrada, que no concentre tota la pressió en els mateixos corredors. Governança estable, amb acords que superen el cicle electoral.
Tot això és possible. El que no és possible és fer-ho sense renunciar al rèdit immediat, sense tocar interessos, sense explicar a la ciutadania que alguns canvis requereixen temps.
El problema no és tècnic. És polític i moral.
Cal coratge per a dir que no tot pot passar per la carretera. Per a limitar el creixement turístic quan degrada la vida urbana. Per a invertir en allò que no dona titulars ràpids. Cal coratge per a governar pensant en el país que vindrà, no en la foto de demà.
Sense aquest coratge, continuarem atrapats en la mateixa dinàmica: col·lapse, sanció, malestar, desafecció. I una sensació creixent que l’administració no lidera, només gestiona el deteriorament.
Res del que passa és inevitable. Ni el col·lapse de l’AP-7, ni la dependència del camió, ni la turistificació excessiva, ni la política del radar com a resposta universal.
Tot és una qüestió de voluntat política. De triar entre el soroll i l’estructura. Entre el curt termini i el futur. Entre governar o simplement administrar. I aquesta tria, encara que alguns vulguen amagar-ho, té responsables concrets.
Quan Elon Musk es burla de Pedro Sánchez pels resultats electorals a l’Aragó i els atribueix a una suposada “inundació” d’immigrants, no està fent un comentari fora de lloc ni improvisant una gracieta de mal gust. Està fent política. Política bruta, sí, però política al capdavall. I convé prendre-s’ho seriosament.
El relat és conegut, gairebé automàtic: immigrants, decadència, derrota. No importa que no siga cert. No importa que els immigrants regularitzats no voten, ni que unes eleccions autonòmiques no es puguen explicar amb una consigna global. El que importa és que el missatge funcione. I funciona perquè apel·la a una emoció primària: la por. La por sempre va per davant de les dades.
Però seria un error pensar que el centre d’aquesta ofensiva és la immigració. No ho és. És només el vehicle. El veritable conflicte és un altre, molt més profund i inquietant: qui controla l’espai públic digital.
Musk no és un ciutadà opinant. És el propietari d’una infraestructura comunicativa global. Quan parla —o quan retuiteja— no expressa només una idea: activa un algoritme. Decideix què es veu, què s’amplifica, què es deforma. I això el situa en un lloc inèdit: el d’un actor privat amb capacitat d’interferir en el debat democràtic d’estats sencers sense passar per cap mecanisme de responsabilitat.
Les propostes del govern espanyol per regular l’ús de les xarxes, especialment pel que fa a la protecció de menors i a la responsabilitat de les plataformes, toquen un nervi sensible. No perquè limiten la llibertat d’expressió —aquesta és la coartada— sinó perquè qüestionen la llibertat de l’algoritme. És a dir, la llibertat d’un sol home per decidir com es modela la conversa pública.
D’ací ve la burla i l’insult. D’ací ve la reducció del president d’un país a un mem. No és ràbia: és advertència. El missatge implícit és clar: si intenteu regular-nos, us convertirem en objecte de ridícul. És una forma de poder que no necessita cops d’estat ni censura explícita. Només necessita soroll.
El problema no és que Musk riga. El problema és què passa quan el poder riu de la democràcia. Quan la desacredita, quan la simplifica fins a fer-la caricatura. Quan un resultat electoral es converteix en munició per a una guerra cultural global que no té res a veure amb el territori ni amb la gent que hi viu.
No estem davant d’un excés verbal, sinó davant d’una asimetria de poder. Un govern pot equivocar-se, rectificar, caure. Un magnat tecnològic no. No respon davant de ningú. No es presenta a eleccions. No assumeix conseqüències. I, tanmateix, influeix.
Regular aquest poder no és autoritarisme. És sentit democràtic. La llibertat d’expressió no pot ser l’excusa perquè uns pocs decidisquen què veuen i què pensen milions. No es tracta de callar ningú, sinó d’evitar que el soroll organitzat substituïsca el debat.
Potser aquest és el repte del nostre temps: entendre que la democràcia ja no només es defensa a les urnes, sinó també als algoritmes. I que, de vegades, el riure més perillós no és el del bufó, sinó el del propietari de l’escenari.
Anem a fer un exercici de civisme i a explicar a certs espècimens que habiten la fauna política en representativitat d’una part important de la societat, com mostrar indignació (fins i tot ferotge) i explicar per què, sense arribar a emporcar-se la boca com un vulgar aficionat de futbol.
El que assenyalaré, no és un escàndol cridaner. Tampoc un cas de corrupció de maletí, ni una fotografia comprometedora. És una decisió administrativa, tècnica, redactada amb llenguatge jurídic, neutre, que ha passat desapercebuda entre decrets, disposicions i terminis. Però el que ha aconseguit és, en realitat, una cosa molt més profunda: canviar el sentit moral d’allò que havia de ser un dret.
Segons l’article publicat a l’aDiario.es, Mazón va aprovar un decret el desembre de 2024 que estableix que algunes VPO (HPO en català) de promocions privades no mantinguen la protecció de manera permanent, sinó només durant un màxim de 15 a 30 anys, i després podran ser venudes com si foren habitatge de preu lliure. Això significa que, amb el pas del temps, aquelles cases que s’han construït o adjudicat amb preus regulats passen a tenir el mateix valor que altres de mercat, beneficiant els propietaris individuals i els especuladors, en lloc de garantir que es mantinguen dins del parc públic d’habitatge assequible.
Les VPO no naixen perquè sí. No són una categoria urbanística. Són una confessió pública de fracàs col·lectiu. L’administració diu: sabem que el mercat, deixat a la seua lògica, expulsa gent de la possibilitat de viure. I, davant d’això, intervé. No per fer negoci. No per generar oportunitats futures de guany. Si no per garantir una cosa tan elemental com que algú puga habitar un lloc sense que el preu de l’habitatge el condemne a la perifèria de la vida.
Quan una VPO deixa de ser protegida amb el pas dels anys, el que es desprotegeix no és la casa. Es desprotegeix la idea mateixa que l’habitatge podia ser una eina de justícia.
I això és el que indigna.
Perquè, amb aquest canvi, allò que havia sigut un mecanisme de correcció social es converteix, amb el temps, en una oportunitat d’especulació legítima. El missatge implícit és devastador: aprofita la protecció mentre dure, perquè després podràs capitalitzar-la. La política pública deixa de mirar al futur col·lectiu i comença a sembrar futurs beneficis individuals.
I això és una perversió silenciosa.
Perquè ja no parlem d’ajudar qui ho necessita, sinó de com convertir l’ajuda en patrimoni. No és el dret a l’habitatge el que queda garantit, sinó el dret a revalorar-lo quan el mercat ho permeta.
L’habitatge protegit, així, deixa de ser protegit. Es converteix en habitatge amb data de caducitat moral.
I encara hi ha un altre element que punxa més endins: quan aquest canvi es produeix en un context en què ja hi ha sospites sobre adjudicacions dubtoses, la norma deixa de ser abstracta. Comença a fer olor de cas concret. De benefici concret. De noms i cognoms que, potser, algun dia, podran vendre allò que havia nascut per no ser venut.
Aleshores la indignació deixa de ser ideològica. Es torna ètica.
Perquè el que es trenca no és una llei. És la confiança que la llei estava per protegir-nos del mercat, no per facilitar-li el camí. I això és profundament obscé. No perquè siga il·legal. Si no perquè és perfectament legal fer que una política social acabe servint al mateix mecanisme que pretenia corregir.
Això és el que indigna de veritat. Que, sense soroll, sense escàndol, sense titulars cridaners, s’haja aconseguit que el dret a l’habitatge deixe de ser un dret i passe a ser una inversió amb memòria institucional. I quan l’administració comença a fabricar inversions amb allò que havia de ser justícia, la ciutadania deixa de ser subjecte de drets i passa a ser espectadora d’un negoci que es fa amb les seues necessitats.
I d’aquesta manera, senyoreta Belén Navarro, un expressa la seua indignació de manera ordenada, reflexiva i profitosa perquè siga entesa pel seu auditori. Posa valor en la paraula, i fa pedagogia davant dels seus representats, demostrant-los que l’argumentació és l’instrument que un necessita per fer política.
En els darrers dies els mitjans s’han fet ressò de la polèmica al voltant del cicle sobre la Guerra Civil (ara ajornat per Pérez-Reverte després de diverses renúncies a participar-hi). Una mena de taula rodona que, impulsada per l’extrema dreta, pretenia ser un intent polític de trencar el consens històric sobre el franquisme, assolit per la historiografia després de dècades d’investigació rigorosa, i sembrar dubtes sobre fets àmpliament demostrats per convertir-los en matèria d’opinió.
El debat és una eina noble quan es produeix dins d’un marc compartit de realitat. Quan les parts accepten unes regles mínimes de joc, una base comuna de fets. Però quan el que es posa en qüestió és precisament aquesta base —quan s’insinua que potser no està tan clar qui va provocar la guerra, o que potser la repressió no va ser tan greu, o que tot depén del relat que s’explique— el debat deixa de ser un exercici democràtic i es converteix en una distorsió.
De sobte, ens descobrim obligats a explicar, una vegada més, que una dictadura va ser una dictadura. Que un cop d’estat contra un govern legítim no és una opinió, sinó un fet. Que la repressió, l’exili, les cunetes, els afusellaments, els camps de concentració, no són relats alternatius, sinó història documentada. I, tanmateix, ens demanen que ho debatem. Que ho posem sobre la taula amb qui ho qüestiona. Que dialoguem, que siguem oberts, que no caiguem en la temptació de la intransigència.
Això no és pluralisme. És desplaçament.
Perquè, sense adonar-nos-en, deixem de parlar de com reparar una injustícia històrica per començar a discutir si aquella injustícia va existir realment. Deixem de preguntar-nos què fem amb la memòria per haver de justificar que la memòria és necessària. I això desgasta. Desgasta molt més que la discrepància política ordinària, perquè afecta el sòl mateix sobre el qual caminem.
Cal dir-ho amb claredat i sense complexos: hi ha fets que no són opinables. No perquè ho decidim nosaltres, sinó perquè dècades d’investigació rigorosa els han establert amb solidesa. Que la Guerra Civil s’inicia amb un cop d’estat contra un govern legítim. Que la dictadura va exercir una repressió sistemàtica. I que hi ha víctimes, exili, fosses i silencis que no són metàfores.
Això no és una interpretació ideològica. És història documentada.
Hi ha una idea molt estesa que diu que la democràcia consisteix a parlar amb tothom. Però potser la maduresa democràtica consisteix, també, a saber quan no cal seure a segons quines taules. No per menyspreu, no per censura, sinó per responsabilitat. Perquè no tot és opinable i no tot mereix l’estatus de debat. Quan posem al mateix nivell qui defensa la democràcia i qui justifica una dictadura, no estem enriquint el debat: estem desdibuixant la frontera moral que el fa possible.
I potser el gest més honest no és entrar en totes les discussions, sinó preservar l’espai on la realitat encara té sentit. Recordar que la memòria no és un relat entre altres, sinó una responsabilitat col·lectiva. I assumir que, a vegades, la millor defensa del diàleg és negar-se a convertir en debat allò que ja no ho és.
No és replegament. És fermesa.
I potser, avui més que mai, la defensa del diàleg exigeix preservar-lo de les trampes que el buiden de sentit.
Són curiosos els articles d’opinió que ja s’enceten, no amb una idea, sinó directament amb una renúncia. Amb una d’aquelles frases que, endiumenjada de neutralitat, ja t’ha mogut el marc mental mig metre cap al precipici. “La pregunta preocupante es qué pasará si los nuevos partidos derechistas no consiguen rebajar la insatisfacción ciudadana con la política.” D’aquesta manera s’obri la peça. I així, sense més escarafalls, ja tenim normalitzat allò que no hauria de ser normal mai, que l’extrema dreta siga considerada una opció legítima de “gestió del descontentament”. Com si aquesta gent portés al cap la missió de governar i calmar, i no el que realment fan en altres llocs: esdevenir un projecte de ruptura, de càstig i d’erosió de les llibertats.
Si es vol oferir una vertadera reflexió, la pregunta no és què passarà si fracassen. La pregunta és què passa quan arriben. Perquè l’extrema dreta no entrarà a les institucions com qui entra en una base de manteniment d’un taller ferroviari, disposat a arreglar una màquina espatllada, disposada a discutir fins i tot el pressupost. Una vegada siguen dins, el que discutiran serà qui té dret a existir amb dignitat. No venen a reparar res: venen a convertir el malestar existent en una arma, a reorientar-lo cap a objectius fàcils –minories, migrants, feminisme, cultura, mestres, periodistes– i a fer passar la crueltat per lucidesa.
La democràcia, en aquest relat, queda reduïda a una cosa estranyament trista: un mecanisme per “processar” el descontentament. Una olla de pressió amb una vàlvula. Una manera de deixar eixir vapor. I ja està. Però si això és tot el que creiem que és la democràcia, ja hem perdut abans de començar. Perquè una democràcia no és només el dret a castigar el govern de torn. És, sobretot, el dret a no ser humiliat pel poder. És el conjunt de garanties que impedeixen que una majoria circumstancial puga convertir-se en una màquina de persecució.
Quan parlem de democràcia, no parlem només de votar. Parlem de límits. De drets. De contrapesos. D’institucions que no poden ser convertides en botí. Parlem de l’escola pública com a espai de convivència, no com a diana ideològica. Parlem de la justícia, de la premsa, de la universitat, de la cultura, de la sanitat, de la llibertat de viure sense por.
I ací arriba el punt que més inquieta: l’article dibuixa com a “model ideal” una alternança simple entre dos grans partits, com si el pluralisme fora una avaria del sistema. Com si la diversitat política no fora el reflex natural d’una societat complexa, sinó una “fragmentació” que desordena el mecanisme. Però la pluralitat no és un defecte de la democràcia. És una de les seues formes més honestes: la prova que la societat no cap dins d’un sol relat, ni dins d’un sol eix, ni dins d’una sola cadira.
El bipartidisme no és cap ideal: és una comoditat per als de sempre, que aspiren al poder.
I quan es presenta com a ideal, el que s’està demanant, en el fons, és silenci. Simplificació. Reducció del debat. Menys veus, menys matisos, menys resistències. Com si el problema de la democràcia fora que la gent pensa massa coses alhora.
Però el verí de l’extrema dreta no entra només per la porta gran de la victòria electoral. Entra abans, quan el discurs públic accepta que és “normal” que puguen governar. Quan es tracta la seua arribada com una fase més del joc, com un experiment que pot eixir bé o malament. Com si no sabérem ja què fan quan tenen poder: no necessiten “èxit” econòmic per fer mal. Els basta amb una cosa més profunda: canviar el clima moral. Normalitzar la humiliació. Convertir la sospita en virtut. Fer de l’odi una forma d’ordre.
La pregunta, per tant, no és si sabran “rebaixar la insatisfacció”. La insatisfacció, de fet, és el seu combustible. La necessiten viva, permanent, convertida en ràbia. Perquè la seua política no és la solució del malestar: és la seua administració en forma de guerra cultural. El seu govern ideal no és un país més tranquil: és un país més dividit, més poruc, més cansat, més disposat a renunciar a drets a canvi d’una promesa de seguretat.
I quan això passa, el descontentament ja no és un símptoma democràtic. És una malaltia explotada.
Ens diuen que el risc és que, si fracassen, la gent es desencante i acabe qüestionant la democràcia. Però la democràcia cau quan es tolera que l’autoritarisme es presente com una alternativa legítima. Quan la frontera moral es difumina i el feixisme torna a parlar en veu alta, com si només fora una opinió més.
I potser el més pervers és això: que el relat s’escriu com si el problema fora la decepció del votant. Com si tot depenguera del seu estat d’ànim. Però no. El problema no és l’ànim: és el dany. El problema no és la frustració: és la impunitat. El problema no és que “no calmen” la ciutadania: és que, mentre governen, trenquen coses que després costen dècades de reconstruir.
La democràcia no és una vàlvula d’escapament. És un pacte fràgil. Un pacte de límits i respecte. Un pacte perquè el poder no puga fer de nosaltres el que vulga. I quan el pacte es tracta com un simple mecanisme per canalitzar el malestar, s’està preparant el terreny perquè qualsevol cosa —qualsevol barbaritat— puga ser presentada com a “resposta al descontentament”.
Per això, la pregunta real, la pregunta urgent, no és què passarà si fracassen. La pregunta és: per què estem acceptant, ja des d’ara, que el seu pas pel poder siga una opció assumible?
Perquè hi ha coses que una democràcia no pot permetre’s provar, ni una sola vegada, sense posar-se en perill. I el feixisme —encara que vinga amb corbata, encara que parle de “sentit comú”, encara que prometa ordre— no és un canvi polític. És una ruptura moral.
El fracàs serà que ells arriben. El fracàs per a la democràcia.
filant prim 