Política – filant prim

El parany del “ja és massa tard”: la darrera coartada del capitalisme fòssil.

Perdoneu-me la insistència. El passat 10 de juliol, sota el títol “Estem avisats”, ja parlava sobre l’efecte contraproduent de presentar la problemàtica ecològica de manera que el lector acabés veient-se sobrepassat. Avui vull insistir perquè això també pot portar a una mena de “realisme” que sovint ens fa caure en la fatalitat i, de retruc, en la submissió perfecta per a no canviar absolutament res.

Durant dècades, els qui es beneficiaven del motor de destrucció ecològica global van tindre una estratègia clara: el negacionisme. “El clima sempre ha canviat”, deien. “Són cicles naturals”, repetien des de despatxos encatifats. Però la realitat no deixa d’imposar-se a colp d’incendis devastadors, sequeres extremes i pluges torrencials que ja no es poden amagar sota l’estora. Davant l’evidència incontestable, el discurs dels qui es resisteixen al canvi ha hagut de mutar. I ho ha fet cap a una narrativa molt més subtil, però infinitament més perillosa: el fatalisme.

Avui, els comentaris en fòrums i xarxes socials ja no diuen que el canvi climàtic siga mentida. Ara diuen que “ja no estem en situació de canviar res” i que, per tant, “és absurd frenar el creixement econòmic”. El nou dogma és senzill: com que la catàstrofe és inevitable, continuem amb la festa fins que s’apague la llum. Xafem l’accelerador directe cap al penya-segat perquè, total, “ja anem massa ràpid”.

Aquesta actitud no és realista. És una capitulació còmoda. És la coartada perfecta perquè res no canvie.

El parany comença fent-nos creure que la solució depenia de nosaltres, com a individus. Ens van convéncer que salvar el planeta consistia a tancar l’aixeta mentre ens rentàvem les dents o a comprar bosses de roba, mentrestant un grapat de multinacionals buidaven aqüífers i cremaven tones de carbó per minut. Quan ens adonem que eixa “responsabilitat individual” és del tot insuficient davant la magnitud del problema, la reacció lògica de la ciutadania és la frustració i l’apatia. “Si res del que faig importa, em desentenc del futur”.

I és just ací on el poder econòmic guanya la partida. Un ciutadà que creu que el món s’acaba i que no pot fer-hi res és un ciutadà que deixa d’exigir responsabilitats. És algú que es plega a la curtesa de mires d’uns governs que només “gestionen” a quatre anys vista, incapaços d’aplicar polítiques estructurals i valentes que vagen més enllà del pròxim cicle electoral.

El fatalisme climàtic obri la porta també, i de bat a bat, a un altre monstre polític: l’econacionalisme de l’extrema dreta. Quan s’accepta que el col·lapse climàtic és inevitable i que els recursos seran cada vegada més escassos, el discurs de la cooperació internacional s’enfonsa. El relat es converteix en un joc de supervivència nacional: “Si el vaixell s’enfonsa, blindem les nostres fronteres, guardem el que tenim i que s’ofegue la resta”. És una transició ecològica autoritària que fa de la por i de l’exclusió la seua única bandera.

Per a trencar aquest bucle suïcida, hem d’entendre que el fatalisme no és un diagnòstic científic, sinó un producte de màrqueting polític dissenyat per a mantindre els beneficis d’uns pocs. El canvi climàtic no és un interruptor de “sí o no”, de “tot o res”. Cada dècima de grau que aconseguim contindre gràcies a la reducció d’emissions compta. Cada hectàrea de bosc que salvem compta. No estem davant d’un final tancat, sinó d’un escenari en disputa constant.

Per a activar la societat, cal canviar de relat. L’ecologisme no pot continuar sent un catàleg de prohibicions i renúncies que espante les classes populars. Ha de ser un projecte de desitjabilitat social: reduir la jornada laboral per a guanyar temps lliure i de vida; recuperar l’espai públic per a ciutats més respirables, lliures de fums i de sorolls; garantir un transport públic gratuït i eficient perquè la transició verda no siga un luxe només a l’abast dels qui es poden comprar un cotxe elèctric de darrera generació.

La transició ecològica serà socialment justa o, simplement, no serà. Necessitem, ara més que mai, la planificació d’estats i d’organismes supranacionals decidits a plantar cara als lobbies de l’energia i la indústria fòssil. Però els governs només faran aquest pas si la ràbia i la por individuals es transformen en indignació i pressió col·lectiva als carrers.

La resignació és el luxe dels qui creuen que el seu estatus els salvarà de la tempesta. Per a la resta de la humanitat, lluitar per un futur viable no és una opció ideològica: és, ras i curt, pura defensa pròpia.

Fotografia: Omer Messinger / Getty Images.

Qui adoctrina els nostres fills?

Ja hem descobert que, quan algú posa en conversa paraules com neutralitat, sembla que la protegeix de qualsevol mena de crítica. Qui podria oposar-se a una escola neutral? Qui defensaria que un mestre convertira l’aula en una sucursal d’un partit polític? La qüestió, però, no és aquesta. La qüestió sempre és una altra: qui decideix què és neutral i què deixa de ser-ho?

La proposta de Vox de crear una mena de vigilància ideològica sobre els centres educatius parteix d’una premissa aparentment irreprotxable. Diu que vol protegir els alumnes de l’adoctrinament. Però les idees no s’han de jutjar pel nom que es donen a elles mateixes, sinó pels efectes que produeixen. I darrere d’aquesta paraula tan pulcra, tan ben pentinada, s’amaga una vella temptació: la de controlar el relat.

Els règims autoritaris mai no comencen prohibint els llibres. Comencen preguntant-se per què cal llegir determinats llibres. Mai no tanquen una porta d’un colp. Primer hi col·loquen un vigilant. Algú que observe, que anote, que determine si allò que s’explica és acceptable. Després arriba la resta gairebé sense esforç. El professor deixa de parlar d’un tema perquè sap que pot generar una denúncia. La directora evita convidar una associació perquè no vol problemes. El claustre renuncia a una activitat perquè la tranquil·litat acaba pesant més que la llibertat. No cal prohibir res. N’hi ha prou d’aconseguir que la por faça la feina.

La censura més eficaç no és la que imposa un govern. És la que cadascú s’imposa a si mateix.

Perquè la neutralitat absoluta no existeix. Mai no ha existit. Triar què s’explica ja és una decisió. Triar què s’omet també. Explicar la Segona República sense parlar del colp d’estat és una opció ideològica. Explicar el franquisme sense la repressió és una opció ideològica. Parlar dels drets humans, però silenciar qui els va vulnerar també ho és. L’única diferència és que hi ha ideologies que aconsegueixen disfressar-se de sentit comú.

L’escola no existeix perquè els alumnes hi entren sense idees. Existeix perquè aprenguen a discutir-les. El seu deure no és fabricar ciutadans obedients, sinó persones capaces de distingir un fet d’una opinió, una prova d’un prejudici, una argumentació d’un eslògan. Això exigeix professors formats, crítics i lliures. No professors espantats.

És revelador que els qui reclamen aquesta neutralitat no acostumen a considerar ideològic el que ells mateixos defensen. Els incomoda parlar de feminisme, però no de família tradicional. Els sembla propaganda explicar la persecució de les persones homosexuals, però no reivindicar una determinada concepció moral de la societat. Troben adoctrinament en els estudis sobre el canvi climàtic, però no en la negació sistemàtica del consens científic. La neutralitat sempre coincideix, curiosament, amb les seues pròpies conviccions.

Potser perquè la neutralitat, quan entra en política, acostuma a ser una màscara. Una manera elegant de dir que unes idees poden circular i unes altres han de justificar permanentment la seua existència.

L’escola no necessita policies ideològics. Necessita bons mestres. Mestres que no diguen als alumnes què han de pensar, però que els ensenyen a pensar. Que els acostumen a desconfiar dels discursos massa simples, de les veritats absolutes i dels qui asseguren posseir-les totes. Mestres que expliquen la història sencera, encara que incomode, i la ciència tal com és, encara que contradiga les creences d’alguns. Mestres que facen preguntes abans que repartir consignes.

Perquè una democràcia madura no es defensa vigilant les aules. Es defensa omplint-les de coneixement.

I hi ha una última paradoxa que convé no perdre de vista. Quan un poder polític decideix crear mecanismes per controlar la «neutralitat ideològica» dels docents, allò que està fent, precisament, és introduir la seua pròpia ideologia dins de l’escola. Amb uniforme de neutralitat, si es vol. Però ideologia, al capdavall.

Potser la pregunta no és qui adoctrina els nostres fills.

Potser la pregunta és qui vol decidir què poden arribar a saber.

Foto de HONG SON

Tinc un amic que té un veí que coneix algú…

Aquest article m’ha sortit llarg. Em sap greu. Però hi ha coses que s’han d’explicar com toca. Perquè les converses de taulell de bar tenen un avantatge: són fàcils d’iniciar i complicades de defensar. I si calgués fer un top-ten, la conversa més suada seria aquella que diu que la població migrant “copa” els serveis socials, que rep ajuda que la gent d’ací no té, que viu de paguetes i que, alhora, ens furta la feina. Aquesta conjuntura és la més curiosa, perquè acusa de no voler treballar i, al mateix temps, de llevar-te el treball. Però ja sabem que les ocurrències —etíliques o no— generades al fons del bar, no necessiten coherència. En tenen prou amb assenyalar un culpable. I troben encaix perfecte en la buidor rancúnia ideològica de l’extrema dreta.

La realitat, quan es mira amb dades i no amb ressentiment, és bastant més complexa. I també més incòmoda per als qui han convertit la migració en una diana electoral.

L’1 de gener de 2026, Espanya superava per primera vegada els deu milions de persones nascudes a l’estranger (dades de l’INE), dins d’una població total de 49,5 milions d’habitants. No parlem, per tant, d’un fenomen marginal, ni d’una anècdota, ni d’una invasió sobtada. Parlem d’una part estructural de la societat actual. Una part que treballa, estudia, cria fills, paga lloguers, obri negocis, cuida majors, neteja cases, serveix taules, reparteix paquets, sosté collites, condueix furgonetes, cotitza i també, com qualsevol altra part de la població, pot caure en la precarietat.

Una de les dades que més ajuda a desmuntar tòpics és la taxa d’activitat (dades que també podem aconseguir en el mateix INE). En el primer trimestre de 2026, la taxa d’activitat de la població estrangera era del 68,49%, mentre que la de la població espanyola era del 57,21%.

Dit així, algú podria llegir la xifra precipitadament i aprofitar-la per a dir: “Ho veus? Ens lleven la feina”. Però aquesta interpretació és falsa, perquè la taxa d’activitat no mesura qui té una feina, sinó qui està dins del mercat laboral. I estar dins del mercat laboral vol dir dues coses: o bé treballar, o bé estar buscant feina activament.

Per entendre-ho millor, imaginem dos grups de cent persones. En un grup hi ha moltes persones jubilades, estudiants o persones que no busquen feina. En l’altre grup hi ha més persones en edat de treballar, més gent que necessita ingressos i més gent que busca una ocupació. El segon grup tindrà una taxa d’activitat més alta, però això no vol dir que estiga “furtant” el treball al primer. Vol dir, simplement, que hi ha més gent intentant guanyar-se la vida.

De fet, la Seguretat Social registrava el juny de 2026 uns 3,36 milions d’afiliats estrangers. Tres milions tres-centes seixanta mil persones cotitzant. No és una nota al marge: és una part important del sosteniment del sistema, perquè quan es parla de pensions, de sanitat, de dependència o de serveis públics, convé recordar que tota persona que treballa i cotitza ajuda a sostindre’ls. També si ha nascut fora.

L’altre tòpic recurrent és el de les ajudes. Es diu que la població migrant rep pagues automàtiques, que arriba i cobra, que viu millor que la gent treballadora d’ací. Però l’Ingrés Mínim Vital, que és una de les principals prestacions estatals contra la pobresa, no funciona així. Per a sol·licitar-lo cal residència legal i efectiva a Espanya de manera continuada durant almenys un any, llevat d’algunes excepcions molt concretes vinculades a situacions de vulnerabilitat extrema. No és una paga universal, ni automàtica, ni reservada a persones estrangeres.

A més, les xifres de l’IMV mostren una realitat ben diferent de la caricatura. Al gener de 2026 arribava a 798.312 llars, en què vivien 2.441.675 persones. La quantia mitjana era de 546,8 euros al mes per llar. No per persona: per llar. I el 41% dels beneficiaris eren menors d’edat. Més encara: el 69,1% de les llars que rebien l’IMV convivien amb menors. Això no parla d’un exèrcit de vividors. Parla de pobresa familiar, de salaris insuficients, de criatures en llars vulnerables, de mares soles, de famílies que no arriben.

Però el discurs de l’extrema dreta necessita convertir la pobresa en sospita. Si una família vulnerable rep ajuda, se la presenta com una amenaça. Si una persona migrant treballa, se l’acusa de furtar la feina. Si no treballa, se l’acusa de viure de les ajudes. Faça el que faça, sempre és culpable. El relat està construït perquè no hi haja eixida.

La pregunta honesta hauria de ser una altra: per què tanta gent, nascuda ací o fora, necessita ajudes per viure? Per què hi ha treballadors pobres? Per què els lloguers s’han menjat els salaris? Per què hi ha ocupacions essencials tan mal pagades? Per què la cura, la neteja, l’hostaleria, el camp descansen sovint sobre cossos migrants precaritzats? El problema no és que una persona vinguda de fora cobre una ajuda si compleix els requisits. El problema és que hem acceptat una economia que necessita mà d’obra barata i després culpa eixa mateixa mà d’obra de tots els mals.

També convé recordar una altra dada: segons el Banc d’Espanya, entre 2022 i 2024 la població estrangera va aportar entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement anual del PIB per càpita. Això no vol dir que la migració no plantege reptes. Evidentment que en planteja: habitatge, escolarització, sanitat, cohesió social, condicions laborals, regularització administrativa, convivència. Però els reptes no es resolen amb odi, sinó amb polítiques públiques. I per a fer bones polítiques públiques cal començar per a dir la veritat.

La veritat és que la població migrant no “copa” els serveis socials com si hi haguera una conspiració organitzada per deixar fora la població autòctona. La veritat és que una part de la població migrant viu en condicions de vulnerabilitat econòmica més elevada. El Banc d’Espanya assenyalava que el 46% de les llars immigrants tenia menys de 15.000 euros anuals d’ingressos, davant del 25% de les llars amb cap de família nascut a Espanya. Quan aquestes llars necessiten ajuda, això no és privilegi: és pobresa.

I la pobresa no hauria de convertir-se en una competició entre pobres.

Aquest és el gran parany del discurs xenòfob: enfrontar el treballador precari d’ací amb el treballador precari d’allà; fer creure a qui no arriba a final de mes que el seu enemic és qui encara arriba amb més dificultat; ocultar que els grans beneficiaris de la precarietat no són les famílies migrants, sinó els qui paguen salaris baixos, els qui especulen amb l’habitatge, els qui retallen serveis públics i després assenyalen les cues que ells mateixos han provocat.

I no ens oblidem del populisme identitari que practica l’extrema dreta més “nostrada”. Es diu que “els immigrants” dificulten el manteniment de la llengua del país. La immigració treballadora i precaritzada, arriba a un lloc on el català ja és una llengua socialment afeblida, amb pocs incentius reals per aprendre-la, amb cursos insuficients i amb una pressió ambiental enorme del castellà o de l’anglés. Una altra cosa és la gentrificació lingüística: negocis, zones turístiques, restauració, hoteleria, habitatge de luxe, coworkings i comerços orientats a una clientela global on la llengua de prestigi ja no és ni tan sols el castellà, sinó l’anglés.

La desaparició del català a molts espais públics no és culpa d’una família vulnerable que acaba d’arribar, sinó d’un model econòmic que ha convertit barris sencers en aparadors turístics. El català no desapareix d’un restaurant perquè hi treballe una persona nascuda fora; desapareix quan el negoci decideix que la clientela que importa és la que parla anglés, quan la carta s’escriu per al visitant i no per al veí, quan la ciutat deixa de ser ciutat i passa a ser producte.

No cal idealitzar la migració per a defensar una mirada justa. Les societats reals són complexes. Hi ha conflictes, tensions i problemes. Però una cosa és parlar seriosament de recursos, planificació, drets i deures, i una altra molt diferent és fabricar un boc expiatori. Quan es diu “els immigrants ens lleven les ajudes” o “ens furten la feina”, no s’explica un problema: s’està simplificant fins a fer-lo mentida.

Les dades no confirmen el mite. Mostren una realitat més ampla: població migrant que treballa, que busca feina, que cotitza, que sosté sectors essencials, que contribueix al creixement i que, massa sovint, també pateix precarietat. No hi ha cap raó legítima per a negar els problemes. Però tampoc n’hi ha cap per acceptar que la mentida siga el preu de la por.

No ens sobren migrants; ens falten drets, salaris dignes, habitatge assequible i serveis públics ben finançats. I quan el poder aconsegueix que mirem cap avall per buscar culpables, quasi sempre és perquè no mirem cap amunt per trobar responsables.

Estem avisats

Hi ha articles sobre el canvi climàtic que tenen la virtut d’explicar-nos, amb dades i mecanismes físics, la magnitud del que està passant. Ens parlen de l’Àrtic, del corrent en jet, de l’escalfament del Mediterrani, de les onades de calor marines, de les DANES, dels bloquejos atmosfèrics, dels rècords que cauen un darrere l’altre com si el clima haguera decidit deixar de fer concessions a la nostra incredulitat. Són textos necessaris, evidentment. Sense aquesta mena de diagnòstics encara viuríem en la fantasia confortable que tot plegat és una exageració de quatre alarmistes.

Però també hi ha un risc. Quan el relat del desastre és massa gran, massa absolut, massa incontestable, pot produir l’efecte contrari del que pretén. Ens deixa quiets, no ens activa, ens enfonsa. Ens converteix en espectadors d’una catàstrofe que sembla escrita abans que nosaltres hi puguem fer res.

És una paradoxa cruel. La informació que hauria de despertar-nos pot acabar adormint-nos d’una altra manera. Ja no amb la son del negacionisme, sinó amb la son de l’abandonament.

Perquè quan algú ens diu que l’Àrtic s’escalfa tres o quatre vegades més ràpid que la resta del planeta, que el Mediterrani és una caldera, que les onades de calor seran més freqüents, més llargues i més mortíferes, que els estius que recordàvem ja no tornaran, la primera reacció no sempre és política ni cívica. Sovint és íntima. Una mena de cansament anticipat. Una pregunta muda: i ara què? Què pot fer una persona normal davant d’una cosa tan immensa?

Aquesta és, probablement, una de les batalles més importants dels pròxims anys: impedir que la consciència climàtica derive en fatalisme. Perquè el fatalisme és molt còmode per als qui volen que no canvie res. Si tot està perdut, no cal regular res. Si tot és inevitable, no cal protegir ningú. Si la catàstrofe és natural, no cal revisar l’urbanisme, ni els horaris laborals, ni la gestió de l’aigua, ni la pobresa energètica, ni la manera com hem omplit de ciment els camins de l’aigua que ara torna a recordar.

Convé dir-ho clarament: no estem davant d’un destí. Estem davant d’una conseqüència.

La calor que ve no és una maledicció bíblica inevitable. És el resultat d’un model de vida, de producció i de consum que ha tractat l’atmosfera com un abocador invisible. Però també és el resultat de decisions concretes, municipals, autonòmiques, estatals i globals. I, precisament per això, no totes les conseqüències estan escrites amb la mateixa tinta.

Sí, farà més calor, hi haurà episodis més extrems, viurem estius que posaran a prova els cossos, les ciutats, els camps, els hospitals, les escoles i la resistència emocional d’una societat sencera. Però entre un episodi climàtic extrem i una tragèdia social hi ha una cadena de decisions. Hi ha barris amb arbres i barris sense ombra. Hi ha cases ben aïllades i pisos convertits en forns. Hi ha persones grans acompanyades i persones grans soles. Hi ha treballadors que poden adaptar els horaris i treballadors obligats a cremar-se sota el sol. Hi ha municipis amb refugis climàtics i municipis que encara consideren una plaça dura, sense un arbre, una forma moderna de progrés.

La calor no mata igual a tothom. Aquesta és una de les grans veritats que hauríem de repetir fins que deixara de semblar una frase i començara a semblar un programa polític.

Que la humanitat sobreviurà al canvi climàtic pot ser cert i, alhora, profundament imprecís. Perquè la humanitat és una paraula massa gran, massa abstracta. Qui és la humanitat? El turista que pot fugir a una casa climatitzada? La dona major que viu sola en un quart sense ascensor? El llaurador que contempla impotent com moren els arbres? El xiquet que dorm en una habitació que no baixa de trenta graus? La infermera que encadena torns en un hospital saturat? El treballador de la construcció que no pot triar quedar-se a casa perquè la factura arriba igualment?

La pregunta no és només si sobreviurem. La pregunta és com sobreviurem, qui sobreviurà millor i a qui deixarem abandonat a la intempèrie.

Per això em sembla tan important canviar el to de la conversa. No per suavitzar el diagnòstic. No per vendre optimisme barat. No per fingir que tot s’arreglarà amb quatre plaques solars, unes bicicletes i una campanya institucional amb fulles verdes al cartell. L’esperança embotellada és una altra forma d’engany. Però l’apocalipsi sense eixida també ho és, perquè ens roba l’única cosa que encara pot servir-nos: la capacitat d’actuar.

Necessitem una esperança adulta. Una esperança sense ingenuïtat. Una esperança que no diga “tot anirà bé”, perquè això ja sabem que no és veritat. Una esperança que diga: “hi ha coses que encara poden anar menys malament si les fem ara, i hi ha vides que es poden salvar si deixem de mirar cap a una altra banda”.

Aquesta esperança no és un sentiment. És infraestructura.

Posar ombra als carrers. Arbrat real, no decoratiu. Rehabilitació d’habitatges. Garantir que cap escola siga un hivernacle al juny. Adaptar horaris laborals. Prohibir determinades feines a l’aire lliure en hores de risc extrem. Obrir biblioteques, centres cívics i equipaments públics com a refugis climàtics. Tenir censades les persones vulnerables. Contactar amb la gent gran quan arriben les nits tòrrides, no deixar-los abandonats. Planificar l’aigua com un bé escàs i no com una promesa electoral. Deixar de construir en zones inundables. Entendre que una vorera amb arbres pot ser una política de salut pública. Assumir que la ciutat del futur no pot continuar sent una planxa de ciment sota un sol cada vegada més violent.

Adaptar-se no és rendir-se. Adaptar-se és protegir la vida. I mitigar no és una mania ideològica: és evitar que l’adaptació es torne impossible.

El canvi climàtic ens obliga a mirar de cara una realitat incòmoda: durant massa temps hem confós benestar amb excés, progrés amb destrucció, llibertat amb consum il·limitat i seguretat amb aire condicionat privat. Però una societat no és segura perquè alguns puguen tancar-se a casa amb refrigeració mentre altres treballen, dormen o emmalalteixen en condicions insuportables. Una societat és segura quan organitza la protecció de tots abans que arribe l’emergència.

Potser aquesta és la idea que hem de rescatar del soroll dels informes, dels gràfics i de les metàfores catastròfiques: no estem condemnats, estem avisats.

I un avís encara no és una sentència. Un avís és una obligació.

Ens diu que cal actuar abans de la següent onada, abans de la pròxima nit sense descans, abans del pròxim incendi, abans de la pròxima DANA, abans que tornem a escoltar, amb la mateixa expressió de sorpresa fingida, que ningú no podia imaginar una cosa així.

Sí que ho podíem imaginar. Ens ho diuen sense parar. Ens ho diu la ciència, ens ho diu el cos quan no pot dormir, ens ho diuen els camps secs, els embassaments exhausts, els carrers sense ombra, les urgències hospitalàries, els avis que no baixen a comprar perquè la ciutat s’ha tornat hostil.

El desastre no serà només climàtic. Serà moral si, sabent-ho, no fem res.

Per això convé llegir els articles que ens espanten, però no quedar-nos a viure dins de l’espant. La por pot ser un principi, però no pot ser una casa. Hem de convertir-la en exigència, en comunitat, en polítiques concretes, en una altra manera de pensar les ciutats i els pobles, en una altra relació amb l’aigua, amb l’energia, amb el territori i amb els altres.

La calor que ve posarà a prova la nostra capacitat de sobreviure. Però, sobretot, posarà a prova la nostra capacitat de no abandonar-nos. De comprendre, d’una vegada, que ningú no se salva del tot a soles.

Foto de Adem Erkoç.

No som el seu enemic

Senyor Feijóo,

Soc una de les persones que vosté ha decidit convertir en sospitosa davant d’un auditori empresarial. Estic de baixa laboral des del mes de novembre passat per una afecció neurològica que em provoca, sovint, pics de dolor incapacitant. Ho dic d’entrada, no per despertar compassió, sinó per posar un cos concret allí on vosté només ha volgut posar una estadística, un cost, una càrrega, una metàfora infame.

Vosté ha parlat de les baixes laborals com d’un “càncer”. Sap perfectament què fa quan tria una paraula així. No és una expressió neutra. No és una exageració innocent. És una manera de construir un enemic. Una manera de dir-li al país que darrere de cada baixa mèdica hi ha una sospita, un excés, una immoralitat encoberta. És una manera de preparar el terreny perquè, quan arriben les retallades, pareguen mesures de sanejament i no agressions contra persones vulnerables.

Jo no soc el seu enemic. No soc un frau, ni una rèmora, ni una amenaça per a l’estat, ni per a les empreses, ni per a l’economia. Soc una persona malalta que voldria tornar a treballar. Un mestre que voldria tornar a l’escola, veure els seus alumnes, recuperar una vida que la malaltia ha interromput sense demanar permís. Si poguera triar, no estaria de baixa. Si poguera imposar-me al dolor amb voluntat, ja ho hauria fet. Però el cos, senyor Feijóo, no sempre obeeix els eslògans de la dreta.

El més greu de les seues paraules no és només la crueltat de la metàfora. És el lloc des d’on la va pronunciar. Davant d’un fòrum empresarial, vosté va decidir que el missatge polític convenient era assenyalar les persones de baixa. No va triar parlar de les llistes d’espera, ni de la salut laboral, ni de la precarietat, de la pressió, de les malalties llargues, del dolor crònic, de les persones que treballen fins que el cos diu prou. Va triar parlar dels treballadors malalts com d’un problema que “no podem pagar”.

Aquest “no podem pagar” és una frase reveladora. Perquè sempre apareix en la mateixa direcció. No podem pagar les baixes. No podem pagar les pensions. No podem pagar els serveis públics. No podem pagar els drets laborals. No podem pagar la dependència. No podem pagar la cura. Però sembla que sempre podem pagar els privilegis fiscals dels de sempre, els rescats dels de dalt, les portes giratòries, les concessions, els negocis fets a l’ombra de l’Estat i les polítiques que converteixen la cosa pública en una oportunitat privada.

Per això la seua frase no és un accident. És un programa polític. És una declaració d’intencions. Vosté no parla només de baixes laborals: parla d’un model de societat. Un model en què la persona malalta ha de justificar-se, el treballador ha de demanar perdó per no rendir, el dret es converteix en sospita i la protecció social passa a ser presentada com una mena d’abús col·lectiu. És el vell discurs de sempre: quan l’economia falla, miren cap avall; quan cal trobar culpables, assenyalen els més febles.

Naturalment que el frau s’ha de perseguir. Però vosté sap que aquest no és el debat real. El frau és l’excusa perfecta per estendre una ombra sobre tothom. Amb el frau com a coartada, es qüestiona la baixa legítima, es prepara el retall, s’exigeix al treballador malalt que demostre una vegada i una altra que pateix de veritat, que no exagera, que no molesta, que no costa massa. És una política de la sospita. I una democràcia decent no pot organitzar la seua protecció social des de la sospita contra els vulnerables.

El que vosté anomena “absentisme” sovint és malaltia. El que anomena “cost” sovint és dolor. El que anomena “problema” sovint és una persona esperant una prova mèdica, una operació, una rehabilitació, un diagnòstic, una millora que no arriba. Hi ha gent que no treballa perquè no pot. Perquè s’ha trencat. Perquè el sistema sanitari arriba tard. Perquè la vida li ha imposat una batalla que ningú no veu des de les tribunes empresarials.

Però vosté va preferir la frase fàcil. Va preferir l’aplaudiment previsible. Va preferir presentar-se davant del poder econòmic com l’home disposat a posar ordre en el cos dels altres. I això és profundament indecent. Perquè un dirigent que aspira a governar no pot parlar dels malalts com si foren una plaga. No pot convertir un dret laboral en una anomalia moral. No pot insinuar que la dignitat d’una persona depén de la seua productivitat. No pot fer política amb la vulnerabilitat aliena com qui mou una fitxa electoral.

Aquesta és la qüestió de fons: vosté no ha ofés només les persones que estem de baixa. Ha revelat una idea molt pobra de país. Un país on la salut del treballador importa menys que el seu rendiment, on la protecció social és sempre sospitosa, on la malaltia molesta perquè interromp la maquinària, on el poder mira el dolor des del compte de resultats.

Jo no vull viure en aquest país. No vull que els meus alumnes cresquen pensant que una persona val només mentre produeix. No vull que una treballadora amb càncer, un obrer amb l’esquena destrossada, una mestra amb ansietat, un cuidador esgotat, una persona operada o algú amb dolor crònic hagen de sentir-se culpables per necessitar temps, tractament i protecció. No vull una política que ens obligue a triar entre la salut i el salari, entre curar-nos i ser assenyalats, entre descansar per prescripció mèdica i ser tractats com a sospitosos.

Vosté hauria de rectificar. No per estratègia, ni perquè li ho recomane cap assessor o perquè la frase haja generat malestar. Hauria de rectificar perquè un aspirant a president té l’obligació de saber que les paraules tenen conseqüències. I quan les paraules del poder cauen sobre les persones que pateixen, poden convertir-se en una segona forma de dolor.

No tot val per arribar al poder, senyor Feijóo. No val excitar la duresa contra els treballadors per agradar a un auditori empresarial, convertir la fragilitat humana en un argument econòmic. Fer de la compassió una feblesa i de la crueltat una prova de governabilitat.

Perseguisca el frau, si vol. Millore els controls, si cal. Reforce la sanitat pública, reduïsca les llistes d’espera, inspeccione les condicions laborals, estudie per què hi ha tanta gent que cau malalta o queda incapacitada temporalment. Faça política de veritat. Però no ens assenyale. No ens convertisca en el boc expiatori d’un país que vostés només saben mirar per sobre del muscle.

La meua baixa no és un càncer. La meua malaltia no és una culpa. El meu dolor no és una estratègia. I jo, com tantes altres persones, no necessite que vosté em done lliçons de responsabilitat des d’un faristol. Necessite que qui aspire a governar entenga una cosa elemental: una societat decent no es mesura per la duresa amb què tracta els seus malalts, sinó per la dignitat amb què els protegeix.

Foto de Tima Miroshnichenko

Barcelona, ciutat aparador

El Tour de França comença a Barcelona i la ciutat, una vegada més, és convidada a contemplar-se a si mateixa en una pantalla gegant. No importa tant el ciclisme, ni l’esport, ni tan sols la passió legítima de molts aficionats. El que importa és la imatge. El decorat. La postal. Aquesta Barcelona que les institucions continuen oferint al món com si fos una marca de luxe i no una ciutat habitada per gent que treballa, compra el pa, agafa el metro, acompanya els fills a escola, cuida els pares, necessita dormir i té dret a una vida quotidiana que no estiga permanentment subordinada a l’espectacle.

L’Ajuntament ho presenta amb aquella llengua de suro de tots els grans esdeveniments: projecció internacional, impacte mediàtic, retorn econòmic, capitalitat esportiva. El web oficial del Grand Départ diu que el Tour situarà Barcelona “al cor del ciclisme mundial” i que servirà per a mostrar la cultura, el paisatge i la capacitat organitzativa del país. També recorda que la cursa es retransmet a més de 190 països i que el Grand Départ és una plataforma perquè les ciutats ensenyen la seua economia i el seu relat al món. Dit així, tot sembla inevitable, modern, brillant, incontestable. Però darrere d’aquest vocabulari hi ha una pregunta molt senzilla que quasi mai no es formula: qui paga el preu real d’aquesta brillantor?

No parlem només dels diners, encara que també. Barcelona pagarà 9,68 milions d’euros, IVA inclòs, a Amaury Sport Organisation per acollir la sortida del Tour, segons el contracte publicat i recollit per la premsa local. Parlem, sobretot, d’una manera d’entendre la ciutat: com un plató disponible, com una superfície logística, com una successió d’escenaris preparats perquè les càmeres troben el seu enquadrament perfecte. La Sagrada Família, Montjuïc, el litoral, el Passeig de Gràcia, el Fòrum: cada lloc és reduït a teló de fons. La ciutat real, amb les seues contradiccions, les seues ferides i la seua fatiga, desapareix sota una capa de pintura institucional.

La paradoxa és cruel. Ens diuen que aquests esdeveniments connecten Barcelona amb el món, però cada vegada la desconnecten més del seu veïnat. La connecten amb audiències remotes, amb patrocinadors, amb televisions, amb fluxos turístics, amb estadístiques triomfals de retorn econòmic. Però la desconnecten de la vida petita, que és l’única vida que una ciutat té de veritat. Durant el pas del Tour hi haurà talls, desviaments i restriccions de circulació; només les etapes del 5 i el 6 de juliol travessaran 61 municipis d’11 comarques, segons el dispositiu de mobilitat de la Generalitat. A Barcelona, el 4 de juliol, onze línies de bus quedaran sense servei i moltes altres modificaran el recorregut; el metro haurà de reforçar-se per absorbir una alteració que la mateixa ciutat s’ha imposat.

Aquest és el mecanisme. Primer es crea el problema i després es ven com a èxit la capacitat d’administrar-lo. Es talla la ciutat i es presumeix del dispositiu. S’ompli l’espai públic de tanques i es parla de convivència. Es dificulta la vida quotidiana i es diu que és per situar Barcelona al mapa, com si Barcelona no hi fos ja, com si necessités demostrar cada dos anys que encara existeix davant d’Europa. El vell complex de ciutat olímpica ha acabat convertit en una addicció: si no hi ha macroesdeveniment, sembla que la ciutat perda pistonada. Si no hi ha càmera internacional, sembla que el dia no compte.

El més inquietant és que aquesta lògica ja no es presenta com una excepció, sinó com un programa. El conseller d’Esports de la Generalitat ha dit sense embuts que volen “un gran esdeveniment internacional a l’any” a Catalunya. Un a l’any! És a dir: una vida urbana condemnada a la interrupció periòdica, a la provisionalitat, al muntatge i desmuntatge constants, a la ciutat pensada no des de la necessitat dels seus habitants, sinó des del calendari dels grans operadors esportius, turístics i mediàtics. Avui el Tour, ahir la Copa Amèrica, demà el Mundial, despús-demà qualsevol altre artefacte amb prou capacitat per a ocupar carrers, titulars i pressupostos.

I mentrestant, la qualitat de vida es va erosionant amb una discreció quasi administrativa. No passa de colp. No hi ha un dia exacte en què una ciutat deixe de pertànyer als seus veïns. Passa per acumulació. Una setmana no pots circular. Una altra no pots dormir. Una altra no pots pagar el lloguer perquè el barri s’ha convertit en un producte. Una altra t’expliquen que has de suportar les molèsties perquè el món ens mira. I, a poc a poc, el veí descobreix que la seua paciència forma part del pressupost. Que la seua incomoditat és una partida invisible. Que la seua vida és el cost no declarat de la promoció internacional.

Barcelona no necessita més aparadors. Necessita ombra, habitatge, silenci, transport públic que funcione quan no hi ha càmeres, barris on encara es puga viure sense sentir que un sempre està de pas dins d’un decorat aliè. Necessita recuperar una idea elemental: una ciutat no és millor perquè l’aplaudisquen des de fora, sinó perquè permet viure millor als qui hi són dins.

El Tour passarà, com passen tots aquests esdeveniments. Quedaran les imatges aèries, les declaracions satisfetes, les xifres de retorn, els vídeos promocionals i aquella sensació d’haver estat, durant uns dies, al centre del món. Però també quedarà una altra cosa, més difícil de mesurar: el cansament. La intuïció amarga que Barcelona, de tant voler mostrar-se, ja no sap escoltar-se. I que una ciutat convertida en aparador pot acabar sent això: molt bonica des de fora i cada vegada més inhabitable per dins.

Foto de Oleg Prachuk

Crema el bosc i també la política

Cada vegada que un incendi forestal devasta una part del país, reapareix la mateixa frase: “cal netejar els boscos”. Es diu amb una barreja d’indignació, impotència i sentit comú aparent. I és comprensible. Davant de les imatges del foc avançant, de les columnes de fum, dels veïns confinats, dels animals morts, de les cases amenaçades i de la feina heroica dels bombers, qualsevol voldria trobar una explicació senzilla i una solució immediata.

Però el problema és que els grans incendis del nostre temps ja no admeten solucions simples.

L’incendi de la Bisbal d’Empordà i les Gavarres, amb milers d’hectàrees afectades i milers de persones confinades, ens torna a situar davant d’una evidència que preferim no mirar de cara: el foc ja no és només un accident de l’estiu. És la conseqüència d’un territori abandonat, d’una massa forestal massa contínua, d’una activitat rural debilitada, d’un canvi climàtic que asseca el país i d’una política massa acostumada a actuar quan les flames ja són davant de casa. Segons les informacions publicades, el foc va avançar per una zona amb gran acumulació de combustible vegetal i amb més del 90% de la superfície del massís en mans privades, cosa que complica enormement la gestió forestal coordinada.

Per això convé començar pel principi: gestionar un bosc no vol dir convertir-lo en un jardí. Tampoc vol dir arrasar el sotabosc sense criteri, obrir pistes pertot arreu o fer de cada espai natural una zona domesticada. El bosc no és brut perquè siga bosc. El bosc es torna vulnerable quan queda abandonat dins d’un paisatge que ha perdut el mosaic que durant segles el feia més resistent: camps treballats, pastures, marges, camins, ramats, vinyes, oliverars, zones obertes i pobles habitats.

El que necessitem no és una política de “neteja”, sinó una política de gestió forestal preventiva, sostinguda i intel·ligent.

Això vol dir actuar abans de l’incendi, no després. Vol dir identificar els punts estratègics on el foc pot accelerar-se i convertir-se en incontrolable. Vol dir crear franges i eixos de contenció que trenquen la continuïtat de la vegetació. Vol dir protegir urbanitzacions, masies, càmpings i nuclis habitats situats en zones d’interfície urbana-forestal. La mateixa Generalitat reconeix que cal anar més enllà de la resposta operativa a l’emergència i planteja tres nivells d’intervenció: protecció dels nuclis habitats, gestió estratègica dels massissos i eixos de contenció per limitar la propagació dels grans incendis entre massissos.

Però els plans, per si sols, no apaguen cap foc. Els documents oficials són necessaris, però insuficients si no van acompanyats de pressupost, calendari, personal, continuïtat i control públic. La prevenció no pot dependre de la fotografia institucional posterior a cada catàstrofe. Ha de formar part d’una política estructural de país, al mateix nivell que la sanitat, l’educació o les infraestructures.

Un dels grans errors seria pensar que la prevenció és només una feina dels bombers. Els bombers són imprescindibles, però quan el foc ja ha esclatat sovint només poden contenir, protegir vides i intentar evitar el desastre major. La prevenció real comença molt abans: en la planificació territorial, en la política agrària, en el suport a la ramaderia extensiva, en l’aprofitament forestal sostenible, en la regulació urbanística i en la capacitat de mantenir viu el món rural.

Sabem que els ramats que pasturen en zones forestals ajuden a reduir la biomassa del sotabosc i, per tant, el risc d’incendi, alhora que poden contribuir a mantenir la biodiversitat i els espais oberts si es gestionen de manera equilibrada. No és cap nostàlgia bucòlica. És una eina moderna de prevenció.

També ho són les aclarides selectives, la reducció de la càrrega de combustible en zones estratègiques, la millora dels camins forestals necessaris per a l’actuació d’emergència i la creació de masses forestals menys vulnerables al foc de capçades. Les ajudes públiques ja parlen d’actuacions silvícoles de reducció del combustible, punts estratègics de gestió, franges de baixa càrrega i millora de la xarxa viària forestal. La qüestió és si aquestes mesures arriben tard, si arriben a prou llocs i si tenen la dimensió que exigeix l’emergència climàtica que ja tenim damunt.

El que no podem fer és continuar instal·lats en una contradicció insuportable: alarmar-nos cada vegada que crema el país i oblidar-nos-en quan arriben les pluges, el fred o la següent notícia. La política forestal no pot funcionar a colps d’emoció. No pot dependre de la memòria curta dels governs ni de la paciència infinita dels bombers. No podem permetre que cada incendi siga tractat com una fatalitat inevitable quan sabem perfectament que moltes de les seues conseqüències es poden minimitzar.

No evitarem tots els incendis. Dir això seria enganyar la gent. En un clima més càlid, més sec i més extrem, el foc formarà part del nostre futur. Però sí que podem evitar que cada incendi es convertisca en una catàstrofe anunciada. Podem reduir intensitats. Podem crear discontinuïtats. Podem protegir millor els pobles. Podem dificultar que una espurna es transforme en un monstre. Podem gestionar el territori amb la intel·ligència que exigeix una època que ja no perdona la improvisació.

I això demana coratge polític.

Valor per invertir en prevenció, encara que no done titulars immediats. Per coordinar propietaris privats, administracions, pagesia, ramaderia, tècnics forestals, bombers i ajuntaments. Valor per posar límits reals a activitats de risc els dies de perill extrem. Per explicar que el paisatge que tenim és també el resultat de les decisions que no hem pres. Cal coratge polític per a entendre que la defensa del territori no es fa només amb discursos verds, sinó amb pressupostos, brigades, ramats, plans executats i responsabilitats assumides.

Quan crema un bosc, no crema només una superfície de pins, alzines o matolls. Crema una part de la nostra seguretat, de la nostra memòria, de la nostra capacitat de viure en aquest territori. Però alerta! També crema la coartada dels qui sabien què calia fer i no ho han fet amb prou decisió.

La gestió forestal preventiva no és una mania ecologista ni una despesa prescindible. És una política de supervivència.

I ja fem tard.

Foto de Engin Akyurt

La paraula «neteja»

Aquests dies, arran de l’aparició d’Aliança Catalana en l’horitzó municipal de Castellar del Vallès, he tingut un petit intercanvi que m’ha deixat pensant. No pel desacord polític —que és legítim i fins i tot saludable en democràcia—, sinó pel camí que pren sovint la conversa quan la frustració social troba una resposta aparentment fàcil: assenyalar els de fora, els més febles, els qui tenen menys capacitat de defensar-se.

El meu comentari inicial era senzill: que algunes persones provinents del nacionalisme o de l’independentisme s’acosten ara a Aliança Catalana no hauria de confondre ningú. No tot allò que parla en nom del país defensa necessàriament un país més just. No tot el que s’embolica amb una bandera és emancipador. Hi ha maneres d’estimar una terra que l’eixamplen, que la volen més culta, més lliure, més digna i més habitable per a tothom; i n’hi ha d’altres que la redueixen a una frontera moral, a una llista de sospitosos, a una identitat administrada des de la por.

La resposta que vaig rebre parlava de cansament, d’enganys, de precarietat, de la sensació que ens volen cada dia més pobres. I ací és on crec que cal anar amb molta cura. Perquè aquest malestar no és inventat. Hi ha gent cansada. Hi ha gent que treballa i no arriba. Hi ha joves que no poden emancipar-se, famílies que pateixen per pagar el lloguer, serveis públics tensionats, salaris que no van al mateix ritme que el cost de la vida i una sensació creixent d’abandonament. Negar això seria una frivolitat.

Però una cosa és reconéixer la ràbia i una altra molt diferent és acceptar la direcció que alguns volen donar-li. Quan la precarietat es tradueix automàticament en sospita contra la immigració, alguna cosa s’ha torçat. Quan els problemes estructurals —habitatge, salaris, fiscalitat, serveis públics, desigualtat, especulació, manca d’inversió— acaben resumits en la presència dels qui han arribat de fora, ja no estem analitzant la realitat: l’estem simplificant fins a fer-la injusta.

En el segon missatge d’aquell intercanvi va aparéixer una paraula inquietant: “neteja”. Es deia que no es tractava de culpar tots els immigrants, sinó de fer una neteja “de qui no s’adapta, de qui delinqueix i fa mal”¹. Però les paraules no són innocents. Una societat democràtica no fa neteges de persones. Una societat democràtica aplica lleis, persegueix delictes concrets, garanteix drets i exigeix responsabilitats individuals. Si algú delinqueix, ha de respondre davant la justícia, siga d’on siga, parle la llengua que parle i tinga l’origen que tinga. Però convertir l’origen en una sospita prèvia és una altra cosa. I és una cosa molt perillosa.

També és perillós parlar d’“adaptació” com si fora una frontera mòbil que sempre decideixen els mateixos. Qui decideix qui s’adapta prou? Qui estableix quina mena de vida, d’accent, de costum, de pell o de nom mereix ser considerada part del poble? Catalunya, si vol continuar sent una comunitat viva, no pot definir-se només per exclusió. La llengua, la cultura i la pertinença no es defensen convertint-les en armes contra els vulnerables, sinó fent-les accessibles, estimades, útils, compartides. Un país no es preserva tancant-lo com una cambra hermètica. Es preserva fent que valga la pena formar-ne part.

El més trist d’aquests discursos és que sovint parteixen d’una ferida real. Hi ha empobriment. Hi ha desprotecció. Hi ha una política massa acostumada a demanar paciència als qui ja no en poden tenir més. Però precisament per això cal desconfiar de les respostes que ofereixen un culpable fàcil i una solució contundent. La història ens ha ensenyat massa vegades que quan una societat empobrida comença a parlar de “netejar” persones, el problema ja no és només econòmic o polític: també és moral.

A mi m’interessa un país que mire de cara les causes de la precarietat. Que parle d’habitatge amb valentia. Que defense salaris dignes. Que enfortisca l’escola, la sanitat i els serveis socials. Que exigisca responsabilitats als qui governen i als qui fan negoci amb la por, amb el sòl, amb els lloguers, amb la desigualtat. Que siga capaç de posar límits als abusos sense convertir col·lectius sencers en enemics.

Per això em sembla important no confondre independentisme amb qualsevol projecte que invoque Catalunya. El país no és només una bandera, ni una frontera, ni una consigna. El país també és la gent que hi viu, que hi treballa, que hi porta els fills a escola, que n’aprén la llengua, que en comparteix els carrers, els problemes i les esperances. Estimar Catalunya no pot voler dir assenyalar els qui menys tenen. Estimar Catalunya hauria de voler dir, sobretot, no permetre que la ràbia justa dels de baix siga utilitzada contra altres que encara són més avall.

Foto de Arturo Añez.

El programa d’Aliança Catalana situa la immigració i la seguretat al centre del seu discurs, amb propostes com la moratòria migratòria i el tancament de fronteres als immigrants econòmics; a Castellar del Vallès, Idescat registra 1.315 persones estrangeres al voltant de 25.395 habitants el 2025, un 5,18%, el que fa encara més discutible parlar d’“immigració massiva” en clau local; i responsables d’Interior han rebutjat establir una relació directa entre immigració i delinqüència, insistint que la delinqüència s’ha de combatre independentment de l’origen. ↩︎

La televisió pública no hauria de convertir-se en sagristia

Graelles interrompudes, retransmissions solemnes, connexions en directe, actes religiosos elevats a categoria d’esdeveniment nacional. No es tracta només d’informar d’una visita rellevant. Es tracta de la manera. Del to. De la reverència. De la incapacitat aparent de mantenir una distància crítica davant una institució religiosa.

Perquè una cosa és cobrir periodísticament la visita d’un cap d’Estat i una altra molt diferent és convertir cada gest, cada benedicció, cada pregària i cada cerimònia en litúrgia televisada. Quan la televisió pública retransmet actes confessionals amb tractament d’assumpte d’interés general, el missatge que envia és molt clar: aquesta fe continua ocupant un lloc privilegiat en l’espai comú.

I això és especialment greu en un Estat que es proclama aconfessional. La ciutadania no és una comunitat de fidels. És una societat plural, feta de creients de moltes religions, de persones no-creients, d’agnòstics, de gent que viu la seua espiritualitat en privat i de gent que no vol cap espiritualitat imposada en l’esfera pública. Per això la funció dels mitjans públics no pot ser amplificar una confessió concreta fins a convertir-la en atmosfera obligatòria.

La cobertura mediàtica d’aquests dies ha tingut alguna cosa d’antiga genuflexió. Com si el país sencer hagués de suspendre la normalitat per assistir a una cerimònia que no pertany a tothom. Com si la benedicció d’un líder religiós fos encara un acte d’Estat. Com si la fe catòlica continuara sent el paisatge natural de la nació i la resta de consciències hagueren d’acceptar-ho en silenci, amb resignació democràtica.

No és anticlericalisme exigir distància. No és intolerància reclamar neutralitat. No és atacar la religió demanar que els mitjans, especialment els públics, no confonguen informació amb devoció. Precisament perquè la llibertat religiosa és important, cap religió hauria de rebre tractament de religió oficial encoberta.

El més vergonyós no és que el Papa parle. És vergonyós que tants altaveus semblen disposats a parlar per ell. Que la cobertura substituïsca l’anàlisi per l’adoració. Que els informatius adopten el ritme de la processó. Que un acte religiós acabe ocupant l’espai simbòlic que hauria de pertànyer a tota la ciutadania.

Una democràcia madura no necessita agenollar-se per ser respectuosa. Pot rebre un líder religiós, cobrir la seua visita, explicar-ne la importància política i diplomàtica, i alhora mantenir una frontera clara: l’Estat és de tots; la fe, només de qui la professa.

La vida no és patrimoni de ningú

El problema no és que el Papa defense la doctrina de l’Església catòlica. El problema és que ho faça des d’una tribuna institucional i amb la pretensió que una moral particular continue tenint dret de veto sobre la llibertat de tots. Una cosa és predicar una fe als qui lliurement la comparteixen. Una altra, molt diferent, és voler convertir aquesta fe en límit civil per a persones que no la professen, no la reconeixen o, senzillament, no volen que el seu cos, el seu dolor i la seua mort siguen administrats per una autoritat religiosa.

La vida és un bé immens, segurament el primer de tots. Però precisament per això no pot ser tractada com una propietat aliena. No pertany a l’Estat. No pertany a l’Església. No pertany a cap doctrina. No pertany tampoc a aquells que, des d’una posició confortable, decideixen quin grau de sofriment ha de suportar una altra persona perquè la seua idea abstracta de la vida continue intacta. La vida concreta sempre té un cos. Té una pell, una veu, una por, una història, una consciència. I hi ha moments en què parlar de la vida sense parlar del patiment de qui l’habita és una forma d’indecència moral.

Quan l’Església condemna l’eutanàsia en nom de la defensa de la vida, convindria preguntar-li de quina vida parla. Parla de la vida com a principi teològic o de la vida real d’una persona que ja no pot alçar-se, que ja no pot reconéixer-se, que viu atrapada en una degradació irreversible, que no vol ser recordada com una presència desfeta, reduïda a una supervivència sense voluntat? Perquè no és el mateix viure que continuar biològicament. No és el mateix respirar que poder habitar dignament el propi cos. No és el mateix ser cuidat que ser obligat a romandre.

Aquesta és la qüestió que sovint s’amaga darrere de les grans paraules. Ningú no defensa l’eutanàsia com una imposició. Ningú no obliga cap creient a sol·licitar-la. Ningú no arrabassa a cap catòlic el dret de morir d’acord amb la seua fe, amb la seua esperança, amb la seua manera d’entendre el dolor, la transcendència o el final. El que es defensa és exactament el contrari: que ningú no impose als altres la seua manera d’entendre el sofriment. Que una moral religiosa puga ser viscuda per qui la tria, però no patida per qui no l’ha triada.

Aquesta distinció és essencial: un dret no és una obligació. El dret a l’avortament no obliga ningú a avortar. El dret a l’eutanàsia no obliga ningú a morir. El matrimoni igualitari no obliga ningú a casar-se amb una persona del mateix sexe. El divorci no obliga ningú a divorciar-se. Els drets civils amplien l’espai de decisió de les persones; no confisquen la consciència de ningú. En canvi, negar-los sí que imposa. Negar-los sí que converteix una moral privada en una prohibició pública. Negar-los sí que diu a l’altre: el teu cos no et pertany prou, el teu dolor no compta prou, la teua decisió no val prou.

I ací apareix una de les grans contradiccions d’aquest discurs religiós. S’invoca la dignitat humana, però es nega a la persona la possibilitat de decidir sobre el tram més vulnerable de la seua existència. Es parla de compassió, però es converteix el patiment en una mena de deure. Es parla d’acompanyar, però de vegades acompanyar sembla voler dir retenir. Com si l’amor consistira sempre a allargar la vida i mai a escoltar la voluntat de qui ja no vol continuar d’aquella manera. Com si la dignitat fora aguantar-ho tot. Com si la persona desapareguera darrere d’una idea sagrada de la vida que ja no necessita escoltar la vida real.

No hi ha res de noble a perllongar el sofriment contra la voluntat de qui el pateix. No fa millor una societat obligar algú a travessar un final que considera intolerable. No fa més humana una comunitat negar a una persona lúcida, informada i malalta la possibilitat d’acomiadar-se abans que la malaltia li arrabasse la identitat. La grandesa moral no consisteix a imposar resistència als altres, sinó a garantir que cadascú puga afrontar el final segons la seua consciència, les seues conviccions i la seua idea de dignitat.

La mateixa idea val per a l’avortament, encara que siga un debat diferent i amb arestes pròpies. Cap institució religiosa hauria de decidir per una dona què ha de fer amb el seu cos, amb la seua maternitat, amb el seu projecte vital, amb la seua salut, amb la seua por o amb la seua impossibilitat. Es pot considerar l’avortament moralment inacceptable des d’una fe determinada. Es pot no triar-lo mai. Es pot predicar contra ell dins d’una comunitat religiosa. Però allò que no es pot fer en una societat plural és convertir aquesta convicció en una llei que obligue totes les dones, incloses aquelles que no comparteixen aquesta fe.

La democràcia no consisteix a esborrar les creences religioses de l’espai públic. Consisteix a impedir que una creença, per molt antiga, poderosa o respectable que siga per als seus fidels, governe la llibertat civil dels altres. L’Estat ha de protegir també els creients, naturalment. Però protegir-los no significa imposar la seua moral a la resta. Significa garantir que puguen viure segons aquesta moral sense impedir que els altres visquen segons la seua consciència.

Per això resulta tan inquietant aquesta visió patrimonial de la vida. Perquè sota la paraula “vida” s’hi amaga sovint una apropiació. La vida de qui? El cos de qui? El dolor de qui? La decisió de qui? És massa fàcil defensar la vida dels altres quan no s’és qui ha de suportar-ne l’agonia. És massa fàcil convertir el sofriment alié en una prova moral. És massa fàcil parlar d’“ocàs natural” quan la natura, en una habitació de malaltia terminal, pot ser una forma lenta i cruel de despossessió.

La vida ha de ser protegida, sí. Però protegir-la també és protegir la llibertat de qui la viu. També és protegir la seua consciència. També és protegir el dret a no ser reduït a un cos que continua quan la persona ja no pot o no vol continuar d’aquella manera. També és protegir l’amor dels qui acompanyen, perquè l’amor no sempre consisteix a retenir. De vegades, l’amor més difícil és acceptar que l’altre no ens pertany ni tan sols quan el perdem.

L’Església pot proposar el seu camí. Pot viure’l amb coherència. Pot demanar als seus fidels que l’assumisquen. Però no hauria de pretendre que aquest camí siga l’únic permés per a tota la societat. En una democràcia madura, la fe pot orientar consciències, però no segrestar drets. Pot consolar qui hi creu, però no condemnar qui no hi creu a patir d’acord amb una esperança aliena.

El dret a morir dignament no és una cultura de la mort. És, moltes vegades, l’última defensa de la vida entesa com a biografia, consciència i llibertat. El dret a decidir sobre el propi cos no és menyspreu per la vida. És reconeixement de la persona que l’habita. I cap institució, per sagrada que es considere, hauria de situar-se per damunt d’aquesta evidència: una vida sense llibertat sobre si mateixa corre el risc de deixar de ser dignitat per convertir-se en custòdia.

La vida no és patrimoni de ningú. I la dignitat tampoc.

Foto de Matteo Basile