No és la primera vegada que puc sentir algú que, interrogat sobre el seu parer sobre l’escola i l’educació en general, manifesta el seu desig autocomplaent, en reivindicar una “escola pràctica”. “Per què no ensenyen als nostres fills a fer la declaració de la renda? Per què no els expliquen com llegir una nòmina o com signar un contracte?”. La pregunta, formulada com si fos una exigència de “sentit comú”, amaga en realitat una rendició absoluta. És la confessió d’una societat que ha decidit que ja no val la pena ensenyar als seus fills a entendre el món, i que es conforma a ensenyar-los a sobreviure a la seua burocràcia.
Volem convertir l’escola en una gestoria de luxe. Volem que el mestre substituïsca el pare, la mare i l’assessor fiscal, potser perquè ens fa vertigen assumir que, com a adults, hem perdut la capacitat —o les ganes— de transmetre els coneixements bàsics de la vida als nostres descendents. Però reduir l’educació a la instrucció de formularis és una trampa. Una trampa que ens converteix en simples peons d’un sistema que no hem de comprendre, només d’obeir.
L’objectiu de l’escola no és crear “usuaris eficients” del sistema. Si ensenyem a un alumne a omplir una casella determinada, estem fent instrucció; si ensenyem a un alumne a pensar, estem fent educació. La diferència és abismal. La burocràcia canvia cada legislatura, les lleis s’esmenen i els formularis queden obsolets en un tancar i obrir d’ulls. En canvi, la capacitat de llegir críticament un text, la capacitat de raonar matemàticament un problema o la capacitat de qüestionar la filosofia d’un contracte social són les úniques eines que realment ens fan lliures.
Qui sap llegir amb rigor, pot llegir qualsevol clàusula abusiva. Qui entén els fonaments de les matemàtiques, pot auditar qualsevol nòmina i descobrir on li estan robant. Qui comprén la història i la filosofia, pot entendre per què el sistema funciona tal com funciona i, el més important, pot decidir que no li agrada i que cal desmuntar-lo.
La demanda de “practicitat” és, en el fons, una forma de covardia. Tenim por que els nostres fills sàpiguen massa sobre el món, perquè això els faria incòmodes, crítics i rebels. Preferim, per tant, que l’escola els ensenye a ser bons contribuents, obedients i predictibles. Estem canviant l’ànima de l’educació per un manual d’instruccions per a la vida administrativa.
Deixem d’exigir a l’escola que faça de gestoria. Deixem que siga un espai d’aprenentatge profund, un lloc on es construïsquen ments capaces de desxifrar la realitat en lloc d’ofegar-se en els seus papers. Si els nostres fills no saben omplir l’imprés de la renda, sempre podran aprendre-ho en una vesprada. Però si no saben pensar, si no saben llegir entre línies i si no saben qüestionar l’autoritat, estaran perduts per sempre. I aquesta, i no cap altra, és l’única utilitat que realment importa.
filant prim 