Vicent Partal escriu sobre l’amargor independentista. Posa el dit a la nafra, quan descriu un estat d’ànim col·lectiu que molts confonen amb la derrota o l’apatia. Però, i si aquesta amargor no fos el final d’un camí, sinó el resultat d’una traïció estratègica? La sensació que el moviment ha perdut el nord no prové de la inactivitat de la societat, sinó de la intervenció “tòxica” dels partits polítics en un espai que, fins aleshores, era lliure, horitzontal i viu.
La gran paradoxa és que el moviment independentista va arribar al seu punt àlgid quan era autònom, quan la societat civil marcava el ritme i els partits, a contracor, l’havien de seguir. Però el cavall de Troia va entrar el dia que les formacions polítiques van decidir “institucionalitzar” el moviment. En el moment en què els partits van segrestar les sigles i els lideratges, el foc de la revolta es va convertir en la fredor de la gestió. I aquí rau el problema: un partit polític, per definició —i entenem aquesta definició pels seus actes de “prudència”—, busca la supervivència i el poder. Un moviment civil, en canvi, busca la transformació i la dignitat. Són lògiques incompatibles.
El resultat d’aquest segrest és l’escena que veiem avui: unes assemblees de mestres —una de les potes més vitals de la societat civil— on, en comptes d’interlocutors polítics amb voluntat de diàleg, hi trobem agents d’intel·ligència policial. Quan la classe política ha buidat la política de contingut i l’ha substituït per “gestió de l’ordre”, la dissidència passa a ser tractada com un problema d’ordre públic. Els polítics ja no negocien, amenacen, perquè han oblidat (o potser han decidit ignorar) que l’autoritat no es mana amb por, sinó que es guanya amb exemple.
L’amargor de la qual parla Partal, doncs, és la tristesa de veure com el múscul que va fer tremolar un Estat ha acabat domesticat en despatxos i taules de negociació buides. Els partits no han aturat la independència perquè són incapaços; l’han aturat perquè la seua lògica d’institució demana ordre, control i, sobretot, estabilitat per mantenir les cadires.
Potser la solució no és esperar que torne l’espurna política, sinó entendre que la societat civil ha d’aprendre a caminar, una altra vegada, de manera autònoma. Si els mestres, els metges o qualsevol col·lectiu volen guanyar batalles reals, han de deixar de mirar cap al Parlament com a única via de salvació. La societat civil no ha mort, ni s’ha tornat apàtica; simplement ha entés, a cop de decepcions, que quan el partit polític entra a la cuina, la revolució es deixa de cuinar per quedar-se en una simple decoració de plat.
El país continua viu, treballant i protestant, però ho fa a pesar dels seus representants. I en aquesta desconnexió total, en aquest “viure a l’esquena” del sistema, potser és on començarà a néixer, finalment, el contrapoder real que el país necessita.
filant prim 