Vigilar o educar?

L’educació pública, especialment en els centres anomenats de “màxima complexitat”, es troba a la corda fluixa. Dia rere dia, els docents fem malabarismes per transformar aules en espais de pau, en illes de futur per a joves que, sovint, viuen en entorns on les oportunitats arriben amb comptagotes. Per això, la proposta d’introduir mossos d’esquadra de forma permanent als centres no és només una ocurrència desafortunada; és una esmena a la totalitat de la nostra funció social.

L’escola ha de ser, per definició, un espai segur. Però la seguretat no és l’absència de conflicte garantida per la vigilància; la seguretat és la presència de vincles. En barris on la relació de l’alumnat amb les forces d’ordre sol estar marcada per la tensió, la sospita i el control al carrer, portar l’uniforme dins de l’institut significa carregar-se l’única “treva” que tenen aquests nois i noies. És dir-los, als ulls, que no els veiem com a alumnes a qui cal guiar, sinó com a delinqüents en potència a qui cal controlar.

Quan un centre escolar necessita ajuda, el que demana són mans, no manilles. Demana educadors socials que sàpiguen llegir el que hi ha darrere d’un crit; demana psicòlegs que tinguen temps per atendre el dol d’una pèrdua o el trauma d’un desnonament; demana ràtios que permeten mirar cada alumne a la cara. Substituir aquestes figures per agents policials és una forma de “dimissió pedagògica”. És acceptar que, davant la vulnerabilitat extrema, l’administració ja no té recursos per acompanyar, només per castigar.

A més, aquesta mesura alimenta el perillós fenomen de la criminalització de la pobresa. En un institut d’un barri benestant, un conflicte es resol amb una reunió amb la família i un psicòleg. En un centre de màxima complexitat, amb policia als passadissos, el mateix conflicte pot acabar en un expedient policial. Estem creant ciutadans de segona classe abans i tot que acaben l’ESO.

Com a docents, la nostra feina és ensenyar a pensar, a conviure i a reparar. El conflicte a l’aula és una oportunitat d’aprenentatge, no un atestat. L’escola no pot ser l’avantsala de la presó, sinó la porta d’entrada a una ciutadania plena. Menys uniformes i més educadors; menys por i més confiança. Només així podrem dir, amb dignitat, que estem educant per a la llibertat.