Teatre – filant prim

El fred que queda quan ja no sabem dir-nos res

Fotografia: Montse Vidal.

Ahir vam anar al Teatre Lliure de Barcelona a veure El fill, de Jon Fosse, i en vam sortir amb aquella mena de silenci que no s’acaba quan s’encenen els llums. Hi ha obres que emocionen perquè esclaten; aquesta, en canvi, inquieta perquè es conté. No et sacseja amb grans revelacions ni amb girs dramàtics evidents. Et va encerclant a poc a poc, amb una fredor persistent, fins que entens que el veritable conflicte no és allò que passa, sinó tot allò que els personatges són incapaços de dir-se.

La història sembla senzilla: un pare i una mare esperen el retorn del fill, que fa temps que ha marxat. Viuen en un lloc apartat, fred, gairebé despoblat, on els joves han anat desapareixent i només queden els qui ja no saben si esperen algú o simplement esperen que el temps acabe de passar. Però quan el fill arriba, el retorn no porta alleujament, sinó una tensió encara més difícil de suportar. Perquè amb ell no torna la comunicació. No torna la tendresa. No torna cap forma clara de reconciliació.

El que més colpeix és que els personatges parlen, però no aconsegueixen comunicar-se. Les paraules circulen per l’escena com si foren mobles vells: hi són, ocupen espai, però ja no serveixen per a habitar millor la casa. Diuen coses, les repeteixen, les esquiven, les deixen a mitges. I enmig d’aquesta conversa interrompuda, els silencis acaben sent molt més incòmodes que els diàlegs. No són pauses buides. Són llocs on s’acumula tot: la culpa, la por, l’amor que no sap expressar-se, la ràbia, la vergonya, la distància entre generacions i aquella incapacitat tan humana de dir a temps allò que potser encara salvaria alguna cosa.

La posada en escena ajuda moltíssim: l’espai giratori, amb el públic al voltant, fa que mirem la casa des de dins i des de fora, com si de vegades fórem testimonis íntims i, d’altres, veïns indiscrets que observen a través d’un finestral. Aquesta rotació constant no fa sensació de moviment, sinó més aviat de condemna: tot gira, però ningú no avança.

També és molt potent el contrast entre l’exterior i l’interior. A fora hi ha el fred, la neu, el despoblament, la nit. Però dins de casa no hi ha gaire més escalfor. El muntatge fa visible una cosa terrible: que una família pot convertir-se en un lloc inhòspit fins i tot quan hi ha amor. Potser aquesta és una de les grans dureses de l’obra. No sembla que aquests personatges no s’estimen. El problema és pitjor: s’estimen d’una manera que ja no sap trobar cap forma habitable. L’afecte hi és, però congelat. Com si el temps, la por i els malentesos hagueren anat cobrint-ho tot amb una capa de gel.

El repartiment sosté aquesta tensió amb una precisió admirable. Jordi Figueras i Mercè Pons fan dels pares dues figures travessades per l’espera, la resignació i una mena de dolor antic que ja no necessita alçar la veu. No interpreten només el que diuen, sinó sobretot el que callen. Guillem Balart, com a fill, aporta una presència inquietant, ferida, difícil de llegir del tot: hi ha en ell una barreja de ràbia, fragilitat i desconnexió que fa que cada aparició pese. I Sebastián Mogordoy, com a veí, introdueix un element desestabilitzador, gairebé incòmode, que trenca la immobilitat familiar i alhora n’exposa les esquerdes.

El fill no és una obra amable. Tampoc no crec que vulga ser-ho. És dura, seca, hipnòtica, per moments gairebé asfixiant. Però és també un treball magnífic sobre una de les grans ferides contemporànies: la soledat envoltada de paraules, la família com a espai on tothom hauria de poder parlar i on, massa sovint, ningú no sap com fer-ho. Ens recorda que la incomunicació no sempre naix de l’absència d’amor, sinó de la incapacitat de donar-li forma.

I potser per això l’obra continua ressonant després. Perquè no ens parla només d’una casa perduda en un paisatge noruec. Ens parla de totes les cases on s’ha fet tard per dir segons què. De totes les converses ajornades. De totes les finestres darrere de les quals algú espera que torne una persona, una explicació o una oportunitat que potser ja no arribarà. En sortir del Lliure, la impressió era aquesta: haver vist una obra breu, sí, però d’una densitat enorme. Una hora de teatre que deixa molt més fred del que dura.

Casa Calores

Foto: Montse Vidal

Hi ha obres que no s’expliquen: es recorden. Casa Calores —una obra de Pere Riera que es representa aquests dies a la Sala de Baix de l’espai Beckett de Barcelona— és una d’aquestes peces que, en acabar, no se’n va amb l’aplaudiment. Es queda. S’enganxa al cos. Torna més tard, quan ja som a casa, quan alguna cosa —un gest antic, una olor, una paraula no dita— obre una esquerda que créiem tancada.

Tota l’acció passa en un terrat. Un espai aparentment neutre, elevat, domèstic. Però el teatre sap fer això: convertir els llocs en símbols sense subratllar-ho. El terrat dels Calores no és només un terrat: és l’eixideta de la iaia, el corral de sa casa, aquell espai on els adults parlaven fluixet i nosaltres, quan érem infants escoltàvem sense entendre-ho tot, però entenent-ho gairebé tot. El lloc on el temps començava a fer-se adult.

Sis actors omplin l’escena amb una versemblança que enganxa, perquè no és impostada. No actuen: habiten. I això és sempre el més difícil quan el que s’explica és senzill. Les històries senzilles —les de família, les de silencis heretats, les de deutes emocionals— són les més complexes d’interpretar. Qualsevol excés les trenca. Aquí, en canvi, tot és mesura, respiració, espera.

La força de l’obra no rau tant en el que s’expressa en paraules i gestos com el que no s’atreveix a dir-se. En els silencis que s’imposen per supervivència. En les ferides que no es tanquen, sinó que cicatritzen malament i acaben definint una manera d’estimar, de fugir, de callar. Perquè fer-se gran, sovint, no és altra cosa que aprendre a marxar. O a deixar anar allò que no podem habitar de la mateixa manera.

Destacaria la magnífica interpretació de Rosa Gamiz, que assumeix el paper de mare amb una naturalitat evocadora. El seu mèrit és precisament aquest: encarnar no només una dona concreta, sinó tota una actitud. La d’aquelles dones que van sostenir famílies senceres amb una força silenciosa, amb una resistència que no demanava reconeixement perquè la societat tampoc no el concedia. Dones que van aprendre a tirar endavant perquè no hi havia alternativa.

Jordi Boixaderas és creïble des del primer minut, sense haver de demostrar res. La seua presència accidental i, alhora, motivada. Aquell home que ha assumit la solitud i la trasllada callant totes les estimes. Sense caure en el judici ni en l’exculpació fàcil. I els quatre joves, interpretats magistralment per Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Júlia Molins —que creixen davant dels nostres ulls— fan visible aquell trànsit incòmode entre l’adolescència i l’edat adulta, quan encara no saps qui ets, però ja intueixes què no vols ser.

Sala Beckett acull aquesta obra com qui sap que el teatre, quan és honest, no ha de fer soroll. Només ha de dir la veritat amb prou delicadesa per a fer-lo recognoscible i, malgrat la seua veu aspra de vegades, no ens obligue a apartar la mirada.

Casa Calores ofereix reconeixement. I això, avui, és un gest radical. Ens recorda que tots venim d’algun terrat semblant. D’alguna casa on vam aprendre a estimar com vam poder. I que, potser, fer-nos grans no és altra cosa que tornar-hi, encara que siga des de la butaca d’un teatre, i mirar-ho tot amb una mica més de pietat.

Gegant

Dirigida per @josep_maria_mestres i inspirada en fets reals, #Gegant, obra de Mark Rosenblatt ens ofereix un retrat de l’escriptor Roald Dahl, autor d’èxits com Matilda, Charlie i la fàbrica de Xocolata i Les bruixes. L’acció s’origina a partir d’una crítica polèmica que va escriure per al Literary Review arran de la publicació del llibre “Déu va plorar” (un llibre il·lustrat que mostra la invasió del Líban per part d’Israel), on Dahl fa una mena de discurs cru i antisemita que posa en perill la publicació i la distribució de la seua obra, tant a Anglaterra com als Estats Units. L’acció transcorre a Gipsy House, la residència de Roald Dahl, durant una tarda de l’estiu de 1983, on el seu editor anglés acompanyat d’una representant de l’editorial americana, miren d’apaivagar d’alguna manera el desastre editorial que pot suposar mantenir aquelles afirmacions que han encés, especialment, el públic jueu.

Durant dues hores i mitja assistim a un debat dialèctic, marcat per la càustica de l’escriptor anglés i la prudència de la resta de personatges que —sense defugir l’humor—, ofereixen opinions entre el raonament i el prejudici. Amb un Josep Maria Pou interpretant un paper que sembla fet a mida, tant per l’alçada del personatge original, com per la resta de l’arquitectura dramàtica que cal posar en escena.

M’agradaria destacar —sense per això desmeréixer ningú— el treball de l’actriu @claudiabenitocomas, que interpreta a la directora de vendes americana Jessie Stone i que és capaç de fer-nos sentir, fins i tot, la tensió i la incomoditat d’aquella trobada a través d’una coreografia de gestos que dibuixen l’opressió creixent que la situació va acumulant.

Un goig de representació que va posar dempeus, en acabar, a tot l’auditori i que podeu veure al @teatreromea en el marc del @grecfestivalbcn

Loop

La @salaflyhard de Barcelona és un espai de petit format on tens la sensació que ets perillosament (sobretot per als actors) a dintre de l’obra que s’interpreta.

La història comença amb una filla que aquella mateixa nit marxa a Tasmània a la recerca de noves oportunitats, aprofitant la coneixença i les promeses d’un noi que ha conegut d’allà mateix i amb la força de la joventut que tot ho atropella. Un repte que exposarà davant d’un pare, escultor, capficat en un impossible de bust— metàfora perfecta— que ha mirat tota la vida de definir i amb la motxilla plena d’experiències que necessita discursejar per previndre-la dels possibles fracassos. Un combat dialèctic que posa a prova l’estima o, si més no, la ratifica en l’aparent desavinença.

L’abisme generacional entre pares i fills. Els recursos del bagatge viscut que sembla que s’han de posar en evidència davant els riscos que creiem que pren la descendència. Aquella joventut que vam recórrer i que ara, amb tota la distància, ens pareix un camí de mines que hem d’estalviar amb un mapa que ja no serveix, però que, així i tot, volem cartografiar sense ni permís, ni ajut.

La història té tants apunts en els quals ens podem trobar tan representats que arriba un moment que, quan rius o plores —perquè rius i plores a parts iguals— és de tu mateix de qui et rius o de qui sents certa pena. Del fill que vas ser davant els pares que oprimien els teus desitjos d’esperança (o això pensaves), i del pare que ara ets, i que mai no en té prou col·locant arguments, amb el convenciment que així sí que estructura correctament la bastida que recolzarà l’aventura.
Amb flashbacks que s’interposen per evidenciar el passat que, a poc a poc, es mimetitza en el present representat fins al punt que ja no calen recursos escènics concrets —el canvi de llums— per adonar-se que som en un altre moment, i que els personatges (només dos a l’escenari) són altres, però vivint idèntiques situacions i diàlegs ben semblants.

Així va LOOP, la repetició infinita, el bucle. Madaula i @julia.genis es desafien amb allò que volen arribar i el que va ser. Amb un domini de la interpretació que fa que la versemblança que exposen et traspasse l’ànima.