Immigració – filant prim

Quantes evidències necessitem?

Les paraules sempre tenen una història al darrere que arrosseguen inevitablement. Paraules que no poden pronunciar-se com si acabaren de nàixer, exemptes de significat, perquè duen adherides, com una segona pell, les veus dels qui les digueren abans, els uniformes que les acompanyaren, els vençuts i les víctimes contra els quals foren pronunciades. “Ja hem passat” és una d’aquelles expressions.

Quan Aliança Catalana, des del seu compte, respon així a una publicació que reproduïa el cartell antifeixista Aixafem el feixisme, de Pere Català i Pic, no estava fent únicament una malifeta de mal gust. La frase remetia, conscientment o no —i costa creure en la innocència d’un responsable polític—, al “Ya hemos pasado” amb què el franquisme va escarnir el “No passaran” després de la derrota republicana. Per tant, no és una expressió qualsevol. És el crit dels vencedors davant dels vençuts; la burla i el desig d’humiliació dels qui havien destruït la democràcia contra els qui intentaren defensar-la.

Sílvia Orriols va manar després que es retirara el missatge i va afirmar que no s’havia volgut fer mofa de l’antifeixisme, sinó dels qui, segons ella, banalitzen el feixisme per interessos electorals (sic). Però la rectificació no esborra la pregunta: com pot una formació que es proclama democràtica respondre “Ja hem passat” davant d’una imatge on una espardenya catalana esclafa una esvàstica? Què és exactament allò que diu que ha passat? I al costat de qui es col·loca quan ho diu?

Podríem considerar-ho una relliscada. Una imprudència. L’excés verbal d’algú que administrava un compte en una xarxa social i no va saber mesurar la càrrega històrica de les paraules. Podríem fer-ho si es tractara d’un fet aïllat. Però quasi al mateix temps, Aliança Catalana felicitava l’extrema dreta alemanya pels seus resultats electorals a Saxònia-Anhalt. I no ho feia amb la fredor protocol·lària de qui reconeix una victòria electoral que no comparteix. Parlava de “magnífics resultats”, d’una Alemanya que obria “una porta a l’esperança” i d’una “cita amb la història” a la qual Catalunya no faltaria. De nou, les paraules.

Alternative für Deutschland no és una formació conservadora convencional. És un partit d’extrema dreta nu i cru, amb corrents assenyalats per l’ultranacionalisme, la xenofòbia i els vincles amb sectors extremistes. Aliança Catalana no ho ignora. Els contactes entre totes dues formacions venen d’abans; hi ha hagut reunions, invitacions i voluntat expressa de col·laboració. No som, per tant, davant d’una coincidència casual, sinó davant d’una afinitat buscada i exhibida.

Potser convindria que qualsevol persona que contempla militar o votar Aliança Catalana s’aturara un instant. No perquè haja d’acceptar les etiquetes que li imposen els adversaris del partit. Tampoc perquè haja de renunciar a les seues preocupacions sobre la immigració, la inseguretat, la llengua o el futur nacional de Catalunya. Totes aquestes qüestions poden i han de ser discutides en democràcia. Però precisament per això cal preguntar-se què hi ha darrere de les respostes simples que AC ofereix a problemes profundament complexos.

És possible estimar Catalunya sense necessitar un enemic interior. És possible defensar la llengua catalana sense convertir l’origen o la religió d’una part de la població en una sospita permanent. És possible exigir una política migratòria ordenada sense atribuir col·lectivament als immigrants la delinqüència, la degradació dels serveis públics o la pèrdua d’una identitat. I és possible defensar la independència sense buscar aliats entre aquells moviments europeus que conceben la nació com una propietat ètnica, culturalment uniforme i vigilada.

Aliança Catalana ha entés una cosa que la política tradicional sovint ha volgut ignorar: hi ha por, malestar i sensació d’abandonament. Hi ha barris on els serveis públics són insuficients, sous que no permeten viure, dificultats d’integració que seria absurd negar i ciutadans que perceben que ningú no escolta les seues inquietuds. El problema és què està fent-se amb aquest malestar. Es tracta de comprendre’n les causes i buscar-hi solucions o d’assenyalar el veí més vulnerable? Es reforcen els serveis públics o es culpa qui també els necessita? Es construeix una comunitat o es decideix qui mereix formar-ne part?

El populisme identitari funciona perquè ofereix un relat reconfortant. Nosaltres érem una comunitat plena fins que uns altres arribaren i començaren a destruir-la. Tot allò que ens passa té un culpable recognoscible. No cal examinar la precarietat laboral, l’especulació immobiliària, la desigualtat, la falta d’inversió pública o la incompetència dels governs. N’hi ha prou de mirar el color de la pell, el vel d’una dona o el nom d’un xiquet a la llista de l’escola. I és ací on apareix el cavall de Troia.

L’extrema dreta contemporània no acostuma a anunciar que pretén destruir la democràcia. Es presenta a les eleccions, ocupa els parlaments i invoca constantment la voluntat popular. Però la democràcia és molt més que comptar vots. També és preservar la igualtat davant la llei, protegir les minories, respectar el dissident, limitar el poder i reconéixer que cap majoria pot expulsar una part de la societat de la seua condició humana. La degradació democràtica comença quan acceptem que hi ha ciutadans menys dignes, drets que depenen de l’origen i persones que han de demostrar cada dia que mereixen continuar entre nosaltres.

No crec que tots els votants d’Aliança Catalana siguen feixistes. Seria una afirmació injusta i, sobretot, massa fàcil. Alguns hi arriben pel desencís amb l’independentisme tradicional; altres, per la por; alguns, pel cansament davant d’uns problemes que les institucions no han sabut afrontar. També n’hi haurà que confonguen la duresa amb la valentia i la crueltat verbal amb la sinceritat. Però no ser conscient d’una ideologia no n’anul·la les conseqüències. I arriba un moment en què l’acumulació d’evidències impedeix continuar refugiant-se en la ignorància.

Quan un partit converteix determinats col·lectius en una amenaça, celebra els èxits de l’extrema dreta alemanya i respon “Ja hem passat” davant d’un símbol creat per esclafar el feixisme, potser ja no cal continuar preguntant què és. Potser cal preguntar-se què estem disposats a tolerar perquè ens diu allò que volem sentir.

Qui pense votar Aliança Catalana hauria de mirar més enllà de la bandera amb què el partit embolcalla el seu discurs. Hauria de preguntar-se quina Catalunya hi ha dins d’aquella bandera, qui podrà habitar-la amb plenitud i qui serà condemnat a viure-hi sota sospita. Perquè el país no es defensa reduint el nombre dels qui tenen dret a estimar-lo, sinó construint unes institucions justes i una comunitat on ningú no necessite odiar el veí per sentir-se a casa. La història rarament torna amb el mateix uniforme. Canvia les paraules, els símbols i les formes d’entrar. De vegades ja no desfila pels carrers: es presenta a les eleccions, domina les xarxes i aprén a convertir la por en papereta. Però sempre deixa algun rastre, alguna frase que revela allò que hi ha sota la disfressa. “Ja hem passat”, varen escriure. La qüestió és si, després d’haver-ho llegit, encara podrem dir que no sabíem qui teníem a les portes.

La imatge correspon al cartell antifeixista Aixafem el feixisme, de Pere Català i Pic, al que es fa referència en l’article.

La paraula invasió

Malgrat tota la “desinformació” que s’ha abocat en els mitjans, continue sense saber —i precisament per això— què va passar exactament aquells dies a l’altra banda de la tanca, qui va donar l’ordre, qui va permetre el pas i qui va decidir que uns quants milers de cossos desesperats podien servir per a mesurar la feblesa d’un país. Però hi ha paraules que no exigeixen expertesa per entendre cap a on ens condueixen. Paraules que, només de pronunciar-les, ja assenyalen l’enemic.

Una és invasió.

Ahir es van convocar concentracions en solidaritat amb el poble de Ceuta. Solidaritat és una paraula preciosa. Potser una de les poques que encara conserven alguna cosa neta després de fer-ne un ús, sovint, indegut. Ceuta ha patit, és una evidència. Els seus habitants han vist desbordats els carrers i s’ha trencat aquella sensació de normalitat amb què tots procurem travessar els dies. Hi ha hagut por, negocis tancats, famílies que han viscut sota la incertesa dels esdeveniments. Negar-ho seria una forma de menyspreu. Des de lluny és fàcil demanar serenitat a qui dorm amb la inquietud darrere de la porta. Precisament per això, caldria apropar-se amb molta prudència.

Però la solidaritat de la qual parlàvem abans, arriba acompanyada d’una altra paraula. Diuen que cal defensar Ceuta de la invasió. I aleshores alguna cosa canvia. Ja no veiem persones que caminen, que fugen, que han estat empentades cap a una frontera empeses per la fam, per la misèria, per l’engany o fins i tot per un govern disposat a utilitzar-les. Veiem una massa informe. Una cosa fosca i compacta que avança. Una amenaça sense rostre. La paraula, doncs, fa la seua faena abans que nosaltres ens n’adonem.

Una invasió necessita invasors. Necessita un nosaltres i un ells. Els nostres carrers, les nostres cases, els nostres fills, definits sota un paisatge físic conegut. Els altres, els seus cossos, la seua llengua, el color de la seua pell. No cal dir res més. La resta es va formant a poc a poc, com una taca d’humitat en la paret. Primer és una expressió pronunciada amb indignació. Després una consigna. Finalment, una manera de mirar amb suspicàcia i animadversió qualsevol persona que semble vindre de l’altra banda.

Potser una part dels qui van acudir a les concentracions no són xenòfobs. Segurament molts només van voler manifestar que Ceuta no està sola, que els seus habitants mereixen ajuda i que cap ciutat hauria de suportar sense recursos una situació així. Però les multituds no sempre acaben dient allò que cadascú creia haver anat a dir. De vegades, les paraules dels qui convoquen pesen més que les intencions dels qui hi assisteixen. I quan la solidaritat es construeix sobre la figura d’un enemic, deixa de ser enterament solidaritat.

Si un Estat ha empentat persones cap a la frontera per provocar una crisi, cal investigar-ho i exigir-ne responsabilitats. Però l’Estat que les utilitza i les persones fetes servir no són la mateixa cosa. Confondre-les és concedir als poderosos l’última victòria: que els nostres ulls castiguen precisament aquells dels quals ells s’han servit. Em preocupa aquesta facilitat amb què la por ens permet deixar de veure la realitat.

En les imatges que hem vist fins ara hi ha menors, persones exhaustes, gent que dorm al ras o espera una botella d’aigua. Gent que només hauran travessat una línia buscant una vida que imaginaven menys dura. Però la paraula invasió els iguala a tots. Esborra les diferències, les històries, les culpes concretes i les innocències. Els converteix en una sola criatura a la qual ja no cal escoltar perquè només ha vingut a ocupar-nos. I és aleshores quan la compassió comença a semblar una traïció.

Primer ens diuen que no és el moment de preguntar què els ha dut fins allí. Després, que interessar-se per ells significa oblidar els ceutins. Com si el dolor haguera de repartir-se en bàndols. Com si reconéixer la humanitat d’uns exigira negar la dels altres. Per acabar acceptant que només podem protegir els nostres si deixem de veure com a humans els qui arriben.

Això és el que em costa d’aquestes concentracions. No la solidaritat amb Ceuta, que compartisc, sinó la frontera moral que alguns han dibuixat al seu voltant. Dins, els qui mereixen la nostra por i la nostra tendresa. Fora, una multitud sense nom contra la qual tot sembla justificat.

Potser hauríem de ser capaços de reunir-nos per demanar protecció per als habitants de Ceuta, recursos per als seus serveis públics, investigació seriosa dels fets i responsabilitats polítiques. Però també per exigir que cap persona siga abandonada, colpejada o reduïda a la condició d’enemic pel seu origen. Hauríem de poder sostenir les dues coses sense que ens tremolara la veu. Perquè la solidaritat que només abraça els qui s’assemblen a nosaltres no és solidaritat. És pertinença. I sabem, o hauríem de saber ja, què acostuma a passar quan una societat comença a anomenar invasors els éssers humans que té al davant.

Foto de Mehmet Turgut Kirkgoz

El dret a no haver de fugir

La immigració i els seus efectes “perversos” no para d’ocupar portades, tertúlies i discursos oportunistes. Se’n parla com un dels grans problemes del nostre temps i, quasi sempre, les solucions són les mateixes: vigilar més, limitar les entrades, reforçar les fronteres, alçar murs més alts. Barrar el pas, en definitiva. Protegir allò que considerem nostre davant d’aquells que venen de fora.

No conec totes les dades, per la qual cosa no sabria calcular quantes persones podem acollir sense posar en dificultats els serveis públics. Entenc que els recursos no són infinits i que cap país pot afrontar tot sol un moviment de població d’aquesta magnitud. Però, precisament per això, em sorprén que el debat acabe quasi sempre a les nostres fronteres, com si el problema començara en el moment en què una barca arriba a la costa o un grup de persones intenta travessar una tanca de filferro.

Abans d’arribar fins ací, totes aquelles persones —condició que comparteixen amb nosaltres i que no hauríem d’oblidar mai— vivien en algun lloc. Tenien una casa, una família, uns amics, una llengua, uns costums i una manera pròpia d’entendre el món. Tenien un treball, un tros de terra, un negoci menut o uns pares dels quals tindre cura. Els seus fills anaven a escola o haurien volgut anar-hi. És a dir, tenien i aspiraven a una vida. Potser difícil, potser molt diferent de la nostra, però una vida vinculada a un paisatge i a unes persones.

Costa imaginar que algú abandone tot això per gust, que pose la seua vida en mans d’un traficant, que travesse un desert o que puge els fills a una embarcació precària simplement perquè ha sentit parlar dels avantatges d’Europa. Potser hi ha persones mogudes només pel desig legítim de prosperar. Però moltes altres marxen perquè quedar-se ja no és una possibilitat. Perquè no hi ha treball, perquè no poden alimentar la família, perquè una guerra ha destruït totes les seues opcions, perquè són perseguides o perquè el futur s’ha convertit en una quimera davant dels seus ulls.

Quan pense en elles, em faig una pregunta molt senzilla: si pogueren viure dignament a la seua terra, quantes emprendrien un viatge tan dur?

Tendim a donar per fet que el millor futur sempre és remot —el sant que fa més miracles és el que està més lluny, deia l’àvia—, en els països més rics, com si la prosperitat només poguera consistir a arribar fins ací. Però potser el millor futur és aquell que es pot construir a prop, al costat dels pares que es fan grans, dels germans, dels amics, dels carrers coneguts i de les tombes dels avantpassats. Potser una persona no somia instal·lar-se a milers de quilòmetres de casa. Potser només somia simplement poder viure sense por allà on va nàixer.

Per això trobe a faltar que parlem molt més de què podem fer als països d’origen. No per pagar-los i impedir que la seua població no puga eixir, ni perquè convertisquen el seu territori en una frontera avançada d’Europa. Tampoc per exercir una caritat que els mantinga dependents. Parle de contribuir a crear unes condicions que permeten a la gent quedar-s’hi, que no es vegen obligats a fugir.

No podem lamentar que hi haja persones obligades a fugir i, alhora, ignorar les guerres que alimentem, les armes que venem, els recursos que extraiem o les condicions comercials que imposem. No podem voler els seus minerals, la seua pesca, el seu petroli o la seua mà d’obra barata i després sorprendre’ns perquè una part de la seua població busca ací allò que no pot trobar a casa. Tenint en compte que som responsables de bona part de les desgràcies del món, no podem comportar-nos com si no tinguérem res a veure amb cap d’elles.

Ajudar els països d’origen no ens eximeix, mentrestant, d’atendre dignament les persones que arriben. Qui fuig d’una guerra, d’una persecució o d’una fam no pot esperar dècades que les polítiques internacionals donen resultat. Hi ha vides que necessiten protecció ara. L’acolliment i el treball als llocs d’origen no haurien de presentar-se com a solucions contràries, perquè responen a moments diferents d’un mateix drama. Cal socórrer qui ja ha hagut de fugir i, alhora, evitar que molts altres es vegen obligats a fer-ho.

Potser mai no aconseguirem que desapareguen les migracions, i tampoc crec que això siga desitjable. Les persones sempre s’han mogut i continuaran fent-ho. Viatjar, conéixer altres llocs, buscar oportunitats o començar una vida nova forma part de la llibertat humana. El problema no és que algú vulga marxar. El problema és que no puga quedar-se.

Per això, abans de preguntar-nos quantes persones caben entre nosaltres, hauríem de preguntar-nos quantes podrien continuar vivint entre els seus si tingueren pau, treball i esperança. Potser no podem assegurar un futur digne a tot el món, però sí que podem deixar de mirar només cap a la frontera i començar a mirar també la terra aspra on germina la desesperació.

El repte no hauria de consistir únicament a decidir a qui deixem entrar, sinó a construir un món en què ningú no haja d’abandonar els seus per poder sobreviure. Perquè emigrar hauria de ser un dret, però no una condemna. I quedar-se a la pròpia terra, prop dels qui estimem, hauria de ser una opció de futur per tothom.

Foto de Riad Hydar

Sospitosos habituals

El senyor Puig té una dèria amb la gent que arriba al país. Només cal llegir «Diagnòstic, teràpia i esperança» al diari ARA del 8 d’agost. Fins i tot quan no la nomena, la deixa asseguda al banc dels acusats. No necessita ni esmentar-los. La immigració és el subjecte el·líptic de bona part del text: allò que no diu, però vol que el lector pose dins de cada buit.

El mecanisme és prou clar. Puig enumera problemes reals —habitatge inaccessible, salaris baixos, degradació de la sanitat i de l’ensenyament— i després introdueix la seua causa predilecta: «la població continua creixent a un ritme molt superior a la capacitat de resposta d’aquests serveis». Formalment, parla de població; políticament assenyala la gent que arriba. I la pregunta sobre PISA —«algú dubta que els resultats […] haurien estat pitjors […] si els centres haguessin exclòs només un 5% de l’alumnat?»— acaba de deixar el missatge damunt la taula: hi ha una part de l’alumnat que fa baixar el nivell, encara que no s’atrevisca a identificar-la obertament.

El truc consisteix a presentar una interpretació ideològica com si fora una deducció tècnica inevitable. Però entre el creixement demogràfic i el deteriorament dels serveis hi ha moltes decisions polítiques que desapareixen del seu diagnòstic: la insuficiència de la inversió, les privatitzacions, la segregació escolar, la concentració de l’alumnat vulnerable en determinats centres, la precarització del treball docent i sanitari, l’especulació immobiliària, els pisos turístics, la falta d’habitatge públic i un model econòmic que necessita mà d’obra barata.

Puig veu correctament una contradicció: Catalunya creix en PIB, però aquest creixement no millora la vida de la majoria. El problema és que, quan busca responsables, mira sobretot cap avall. No pregunta prou qui contracta amb salaris miserables, qui es beneficia dels lloguers desorbitats, qui especula amb el sòl o qui ha decidit que els serveis públics no cresqueren al mateix ritme que la població. La gent que arriba apareix com la causa del col·lapse; els qui obtenen beneficis del model, com una força gairebé natural i innominada.

El diagnòstic pot semblar socialdemòcrata; el boc expiatori, però, és el de sempre.

Els alumnes no són el problema

La tercera peça a comentar de l’exemplar de La Vanguardia del dissabte 1 d’agost podria haver-me-la estalviat: “Ens importa l’escola?”, però el senyor Miquel Puig —que és qui la signa— no perd l’ocasió de fer-nos notar la seua exquisida xenofòbia —cosa que ja vaig criticar sobre un article publicat al diari ARA— i, en aquest cas, fent referència a un tema que em toca de prop i sobre el que no vull passar de llarg. Perquè el problema és encara més greu del que suggereix el simple menyspreu envers la immigració. L’article construeix una cadena causal tramposa en què acaba convertint una part de l’alumnat en la causa física de la decadència de l’escola.

El punt de partida és una incidència tècnica ja ben coneguda per tothom: diversos centres haurien aplicat a la mostra PISA els criteris d’exclusió de les proves catalanes, més amplis que els de l’OCDE. Aquests criteris inclouen dos grups diferents: alumnat incorporat recentment que encara no domina prou les llengües de la prova i alumnat amb necessitats educatives especials derivades de discapacitats. Però Puig els fon en una sola categoria i conclou: «Una quarta part dels alumnes tenen necessitats educatives especials.»

Això no es desprén necessàriament del que ell mateix acaba d’explicar. No és equivalent ser un alumne nouvingut que encara aprén català o castellà, que tenir una discapacitat física, psíquica o sensorial. En confondre-ho, converteix una dificultat lingüística transitòria en una deficiència personal. És una manera de patologitzar la immigració.

Tot seguit afegeix que, «en aquestes condicions», els resultats «no poden ser sinó mediocres». La frase és brutal perquè no parla de manca de recursos, de concentració escolar, de desigualtat socioeconòmica, de ràtios, d’aules d’acollida o de segregació. La mediocritat apareix com una conseqüència gairebé natural de la presència d’aquests alumnes. Els xiquets no són presentats com a persones a les quals el sistema ha d’educar, sinó com una càrrega estadística que deteriora el resultat dels altres.

Hi ha, per tant, una doble estigmatització. D’una banda, envers l’alumnat immigrant; de l’altra, envers l’alumnat amb discapacitats o necessitats específiques, del qual també pressuposa que només pot produir resultats mediocres. L’article sembla lamentar no que aquests alumnes no reben l’atenció que necessiten, sinó que la seua inclusió impedisca exhibir unes puntuacions millors.

El gir decisiu arriba quan identifica la causa del problema amb «la incorporació a mig curs d’alumnes provinents de la immigració». La frase podria haver obert una discussió necessària sobre l’escolarització equilibrada, la matrícula viva, la segregació entre centres i la dotació de personal. Però Puig la utilitza per explicar la fugida de la classe mitjana de l’escola pública i sosté que aquesta classe mitjana no s’atreveix a qüestionar la situació «per por de ser acusada de racisme».

Aquest és un recurs habitual, presentar el discurs xenòfob com una veritat prohibida que les persones sensates coneixen, però no poden pronunciar. Així, l’autor no necessita demostrar que la immigració siga la causa principal del deteriorament educatiu. En té prou amb suggerir que tothom ho sap i que només la correcció política impedeix reconéixer-ho.

També resulta reveladora la manera com parla dels «immigrants —barats, no cal dir-ho—». És cert que pretén criticar l’empresariat que reclama mà d’obra barata sense responsabilitzar-se de les conseqüències socials. Aquesta crítica podria ser legítima i fins i tot necessària. Però els immigrants tornen a aparéixer com una massa disponible. Primer com a treballadors a baix preu, després com a fills que omplin les escoles i en fan baixar el nivell. Mai no apareixen com a famílies, ciutadans, contribuents o alumnes amb dret a una educació digna.

L’article ataca en acabant la Fundació Bofill pel seu canvi de nom a Equitat.org i contraposa sarcàsticament equitat i excel·lència. Les cometes al voltant d’«inclusiva» són significatives. La inclusió queda presentada com una indulgència ideològica que obliga a tolerar la mediocritat. Però l’equitat no consisteix a fingir que tots obtenen els mateixos resultats; consisteix a impedir que l’origen familiar, la renda, la llengua o una discapacitat condemnen anticipadament un infant. Sense equitat, l’excel·lència pot acabar sent només el nom distingit que donem a la selecció social.

La qüestió que Puig evita és aquesta: què revela sobre el sistema que una quantitat elevada d’alumnes necessite suport lingüístic o educatiu? Ell respon, implícitament: que en tenim massa. Una mirada amb un compromís cívic més notable respondria: que cal distribuir-los millor entre els centres, dotar les escoles de recursos, reforçar l’acollida lingüística i impedir que alguns centres assumisquen tota la vulnerabilitat mentre d’altres la defugen.

La xenofòbia de la peça, en aquest cas, no es troba tant en un insult explícit com en la gramàtica de l’argument. Els immigrants apareixen sempre associats a tres idees: mà d’obra barata, fugida de la classe mitjana i deteriorament dels resultats. El problema institucional acaba adquirint un cos concret: el cos del xiquet nouvingut assegut a l’aula.

Miquel Puig no pregunta què necessita l’escola per educar tots els infants que la societat posa a les seues mans. Pregunta, en realitat, com pot continuar semblant excel·lent una escola obligada a escolaritzar-los. I en aquesta inversió moral, els alumnes més vulnerables deixen de ser la raó de ser del sistema educatiu per convertir-se en l’obstacle que impedeix que el sistema lluïsca.

Foto de Mohammed Brzan

La xenofòbia no desapareix perquè se la condemne al primer paràgraf

Miquel Puig comença el seu article Què i qui alimenta la xenofòbia?, publicat el 25 de juliol al diari ARA, declarant que l’augment d’aquesta a Catalunya és un fet repugnant per als qui creuen en la universalitat dels drets humans. És una afirmació que compartisc. Abans d’entrar en matèria, l’autor presenta les credencials morals que haurien de protegir-lo de qualsevol crítica posterior. Una curiosa salvaguarda per acabar atribuint a la immigració els salaris baixos, l’encariment de l’habitatge i la insuficiència dels serveis públics. Però els arguments s’han de jutjar per allò que afirmen i per la manera com construeixen les responsabilitats, no per la professió de fe que els precedeix.

La simplicitat dels seus plantejaments és tan gran que fins i tot aquests perjudicis «inevitables» de la immigració els il·lustra amb una afirmació que posa en boca d’una persona pobra, quan diu que l’immigrant, com que és encara més pobre, li «pren» la beca de menjador (sic). El problema d’aquest plantejament no és que invente tots els fenòmens que descriu. És cert que una arribada ràpida de població augmenta les necessitats d’habitatge, educació, sanitat i protecció social. Negar-ho seria tan simplista com atribuir-li tots els problemes. El problema és convertir aquesta pressió en una conseqüència inevitable de la immigració i, sobretot, situar les persones immigrades en el centre de la cadena causal.

Anem a pams, doncs. Qui ha provocat la crisi de l’habitatge? És cert que l’augment de la població incrementa la demanda residencial. Però d’ací no es dedueix que els immigrants siguen els responsables de la crisi de l’habitatge. El Banco de España identifica com un factor fonamental el creixement molt limitat de l’oferta d’habitatge nou i l’acumulació de dèficits residencials en determinades zones. A més, recomana ampliar el parc públic de lloguer assequible davant la rigidesa de l’oferta.

Entre dir que la immigració genera demanda i afirmar que provoca la crisi hi ha un salt considerable. La crisi depén de quants habitatges es construeixen, de quants es destinen a usos turístics o temporals, de la concentració de l’ocupació en determinades ciutats, de l’escassetat del parc públic, de la regulació del lloguer i de la decisió política de tractar l’habitatge principalment com un actiu d’inversió.

L’immigrant necessita una casa, però no decideix la política urbanística. No fixa els preus del lloguer, no manté pisos desocupats, no converteix edificis residencials en allotjaments turístics i no ha impedit durant dècades la formació d’un parc públic suficient. Sovint, a més, és una de les persones més afectades per l’amuntegament, el subarrendament abusiu i la discriminació immobiliària.

Puig acaba concloent que cal frenar la immigració perquè, si continua el mateix ritme d’arribades, el problema de l’habitatge esdevindrà impossible. Però aquesta conclusió accepta com a immutable tota la resta. La variable que es proposa controlar no és el mercat, sinó les persones que necessiten entrar-hi.

L’exemple de la beca de menjador és encara més problemàtic. A Catalunya, aquests ajuts s’adrecen a famílies en situació socioeconòmica desfavorida. El criteri general és la vulnerabilitat, no l’origen nacional (Educació i Formació Professional). Si dues famílies necessiten una beca i només n’hi ha pressupost per a una, no és la família més pobra qui ha «pres» res a l’altra. És l’Administració qui ha decidit que els recursos siguen insuficients. Presentar-ho d’una altra manera transforma una decisió pressupostària en una confrontació entre pobres.

La frase és poderosa perquè crea una escena fàcil d’entendre: abans hi havia una prestació per a «nosaltres» i ara se l’emporta «un altre». Però esborra les institucions que estableixen els pressupostos, els criteris i la cobertura. L’escassetat sembla natural, com si les beques caigueren del cel en un nombre invariable. Aleshores només queda decidir quin necessitat és legítima i quina persona sobra.

Aquesta és, precisament, una de les estructures elementals del discurs xenòfob: no cal afirmar que l’immigrant siga inferior, perillós o moralment indigne. N’hi ha prou de presentar-lo com un competidor que arriba a disputar uns recursos que pertanyien prèviament als autòctons.

Puig sosté també que, quan un empresari no troba treballadors, l’alternativa a apujar els salaris és contractar un immigrant. Aquest mecanisme pot produir-se en alguns sectors, sobretot quan coincideixen la irregularitat administrativa, la debilitat sindical, la subcontractació i la falta d’inspecció. Però no és una llei natural de la immigració.

Un empresari pot aprofitar la vulnerabilitat d’una persona estrangera per pagar-li menys. Ara bé, el subjecte de la decisió continua sent l’empresari, i les condicions que la fan possible depenen de la legislació, els convenis, la inspecció laboral, el salari mínim i la possibilitat real que el treballador denuncie sense arriscar-se a perdre la faena o la residència.

Puig té raó quan assenyala que alguns sectors econòmics es beneficien de la mà d’obra barata i que els propietaris immobiliaris poden beneficiar-se de l’increment de la demanda. Però, una vegada identificats els beneficiaris, resulta estrany que la principal conclusió siga frenar els treballadors i no reforçar els seus drets, perseguir l’explotació, augmentar els salaris i exigir una contribució fiscal més gran a qui acumula els beneficis. El treballador explotat acaba convertit en responsable del mecanisme que l’explota. Curiós.

La immigració tampoc no pot reduir-se a una massa laboral passiva que consumeix recursos. El Banco de España assenyala que la taxa d’activitat dels estrangers residents a Espanya és de les més elevades de la Unió Europea i superior a la dels nacionals. També ha estimat que la població estrangera va contribuir entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement mitjà anual del PIB per capita entre 2022 i 2024.

Això no significa que tota immigració beneficie de la mateixa manera totes les persones ni que no calga planificar els fluxos. Significa que no és rigorós presentar-ne els efectes negatius com a inevitables i els positius com una burla o una ficció comptable.

L’article també afirma que els immigrants poc qualificats —com també els autòctons poc qualificats— reben més serveis públics dels que aporten i que l’estat del benestar només és sostenible si no augmenta massa el nombre de persones que contribueixen poc.

Aquesta afirmació requeriria una demostració molt més completa que la que ofereix el text. Caldria comptabilitzar cotitzacions, impostos directes i indirectes, edat d’arribada, anys de vida laboral, pensions futures, consum, treball reproductiu, ús dels serveis i aportació a sectors essencials. També caldria comparar persones amb nivells de renda equivalents, no simplement immigrants i autòctons.

En un sistema redistributiu, és normal que una persona amb un salari baix reba en serveis públics més del que paga directament. No és una anomalia introduïda per la immigració: és una de les funcions de l’estat del benestar. Portada fins al final, la lògica de l’article permetria assenyalar també com una amenaça els autòctons pobres, les famílies nombroses, les persones dependents o qualsevol col·lectiu que, en un període determinat, necessite més del que aporta.

Així, el problema deixaria de ser la nacionalitat i passaria a ser la pobresa. Però una societat democràtica no protegeix els pobres perquè resulten fiscalment rendibles, sinó perquè els drets no depenen del saldo individual que cadascú presente davant l’Estat.

La conclusió de Puig és especialment reveladora. Després d’acusar una part de l’esquerra i de la dreta de no voler assumir les seues suposades veritats incòmodes, afirma que allò que alimenta realment la xenofòbia és «la bona fe dels pusil·lànimes».

Això no és una conclusió argumental, sinó una desqualificació. Qui qüestiona que la immigració abaixe inevitablement els salaris, destruïsca l’estat del benestar o siga la causa principal de l’encariment de l’habitatge ja no és algú que discrepa sobre l’evidència o les polítiques públiques. És una persona covarda, feble, incapaç de mirar la realitat.

La paraula serveix per a clausurar la discussió. L’autor es reserva el lloc del valent que s’atreveix a dir allò que els altres no gosen pronunciar. Els discrepants queden reduïts a benpensants ingenus, sentimentalment respectables però intel·lectualment incapaços d’afrontar els fets.

Tanmateix, posar en dubte una explicació monocausal no és pusil·lanimitat. És exigir que la complexitat social no siga substituïda per una intuïció fàcil: hi ha més gent, per tant, hi ha menys recursos per als d’ací. També és legítim preguntar per què el coratge sembla consistir sempre a assenyalar els qui tenen menys poder i no els propietaris, els especuladors, les administracions que no planifiquen o els empresaris que construeixen la rendibilitat sobre la precarietat.

L’article no és un pamflet racista. No atribueix inferioritats culturals o biològiques als immigrants, critica la militarització de les fronteres i reclama més esforços educatius per evitar que els fills de la immigració hereten la pobresa. Seria injust ignorar-ho.

Però també seria ingenu no advertir que reprodueix la gramàtica material de la xenofòbia: els recursos són escassos, els immigrants augmenten, els autòctons pobres en resulten perjudicats i, per tant, cal reduir l’arribada dels primers. La desigualtat es presenta com una disputa horitzontal entre persones vulnerables, mentre queden en segon terme les decisions que distribueixen la riquesa, fixen els salaris, determinen el pressupost social i converteixen l’habitatge en una mercaderia.

Reconéixer que qualsevol augment de població exigeix planificació no és xenofòbia. Tampoc ho és discutir les polítiques migratòries. Però atribuir a la immigració problemes estructurals que les persones immigrades també pateixen, presentar els drets socials com un botí limitat que els nouvinguts arrabassen als autòctons i qualificar de pusil·lànimes els qui ho qüestionen no ajuda a combatre la xenofòbia.

Potser l’alimenta d’una manera més sofisticada: no mitjançant l’odi declarat, sinó convertint la persona estrangera en l’explicació aparentment racional de tot allò que les nostres institucions no han volgut o no han sabut resoldre.

Foto de Taylen Lundequam

Tinc un amic que té un veí que coneix algú…

Aquest article m’ha sortit llarg. Em sap greu. Però hi ha coses que s’han d’explicar com toca. Perquè les converses de taulell de bar tenen un avantatge: són fàcils d’iniciar i complicades de defensar. I si calgués fer un top-ten, la conversa més suada seria aquella que diu que la població migrant “copa” els serveis socials, que rep ajuda que la gent d’ací no té, que viu de paguetes i que, alhora, ens furta la feina. Aquesta conjuntura és la més curiosa, perquè acusa de no voler treballar i, al mateix temps, de llevar-te el treball. Però ja sabem que les ocurrències —etíliques o no— generades al fons del bar, no necessiten coherència. En tenen prou amb assenyalar un culpable. I troben encaix perfecte en la buidor rancúnia ideològica de l’extrema dreta.

La realitat, quan es mira amb dades i no amb ressentiment, és bastant més complexa. I també més incòmoda per als qui han convertit la migració en una diana electoral.

L’1 de gener de 2026, Espanya superava per primera vegada els deu milions de persones nascudes a l’estranger (dades de l’INE), dins d’una població total de 49,5 milions d’habitants. No parlem, per tant, d’un fenomen marginal, ni d’una anècdota, ni d’una invasió sobtada. Parlem d’una part estructural de la societat actual. Una part que treballa, estudia, cria fills, paga lloguers, obri negocis, cuida majors, neteja cases, serveix taules, reparteix paquets, sosté collites, condueix furgonetes, cotitza i també, com qualsevol altra part de la població, pot caure en la precarietat.

Una de les dades que més ajuda a desmuntar tòpics és la taxa d’activitat (dades que també podem aconseguir en el mateix INE). En el primer trimestre de 2026, la taxa d’activitat de la població estrangera era del 68,49%, mentre que la de la població espanyola era del 57,21%.

Dit així, algú podria llegir la xifra precipitadament i aprofitar-la per a dir: “Ho veus? Ens lleven la feina”. Però aquesta interpretació és falsa, perquè la taxa d’activitat no mesura qui té una feina, sinó qui està dins del mercat laboral. I estar dins del mercat laboral vol dir dues coses: o bé treballar, o bé estar buscant feina activament.

Per entendre-ho millor, imaginem dos grups de cent persones. En un grup hi ha moltes persones jubilades, estudiants o persones que no busquen feina. En l’altre grup hi ha més persones en edat de treballar, més gent que necessita ingressos i més gent que busca una ocupació. El segon grup tindrà una taxa d’activitat més alta, però això no vol dir que estiga “furtant” el treball al primer. Vol dir, simplement, que hi ha més gent intentant guanyar-se la vida.

De fet, la Seguretat Social registrava el juny de 2026 uns 3,36 milions d’afiliats estrangers. Tres milions tres-centes seixanta mil persones cotitzant. No és una nota al marge: és una part important del sosteniment del sistema, perquè quan es parla de pensions, de sanitat, de dependència o de serveis públics, convé recordar que tota persona que treballa i cotitza ajuda a sostindre’ls. També si ha nascut fora.

L’altre tòpic recurrent és el de les ajudes. Es diu que la població migrant rep pagues automàtiques, que arriba i cobra, que viu millor que la gent treballadora d’ací. Però l’Ingrés Mínim Vital, que és una de les principals prestacions estatals contra la pobresa, no funciona així. Per a sol·licitar-lo cal residència legal i efectiva a Espanya de manera continuada durant almenys un any, llevat d’algunes excepcions molt concretes vinculades a situacions de vulnerabilitat extrema. No és una paga universal, ni automàtica, ni reservada a persones estrangeres.

A més, les xifres de l’IMV mostren una realitat ben diferent de la caricatura. Al gener de 2026 arribava a 798.312 llars, en què vivien 2.441.675 persones. La quantia mitjana era de 546,8 euros al mes per llar. No per persona: per llar. I el 41% dels beneficiaris eren menors d’edat. Més encara: el 69,1% de les llars que rebien l’IMV convivien amb menors. Això no parla d’un exèrcit de vividors. Parla de pobresa familiar, de salaris insuficients, de criatures en llars vulnerables, de mares soles, de famílies que no arriben.

Però el discurs de l’extrema dreta necessita convertir la pobresa en sospita. Si una família vulnerable rep ajuda, se la presenta com una amenaça. Si una persona migrant treballa, se l’acusa de furtar la feina. Si no treballa, se l’acusa de viure de les ajudes. Faça el que faça, sempre és culpable. El relat està construït perquè no hi haja eixida.

La pregunta honesta hauria de ser una altra: per què tanta gent, nascuda ací o fora, necessita ajudes per viure? Per què hi ha treballadors pobres? Per què els lloguers s’han menjat els salaris? Per què hi ha ocupacions essencials tan mal pagades? Per què la cura, la neteja, l’hostaleria, el camp descansen sovint sobre cossos migrants precaritzats? El problema no és que una persona vinguda de fora cobre una ajuda si compleix els requisits. El problema és que hem acceptat una economia que necessita mà d’obra barata i després culpa eixa mateixa mà d’obra de tots els mals.

També convé recordar una altra dada: segons el Banc d’Espanya, entre 2022 i 2024 la població estrangera va aportar entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement anual del PIB per càpita. Això no vol dir que la migració no plantege reptes. Evidentment que en planteja: habitatge, escolarització, sanitat, cohesió social, condicions laborals, regularització administrativa, convivència. Però els reptes no es resolen amb odi, sinó amb polítiques públiques. I per a fer bones polítiques públiques cal començar per a dir la veritat.

La veritat és que la població migrant no “copa” els serveis socials com si hi haguera una conspiració organitzada per deixar fora la població autòctona. La veritat és que una part de la població migrant viu en condicions de vulnerabilitat econòmica més elevada. El Banc d’Espanya assenyalava que el 46% de les llars immigrants tenia menys de 15.000 euros anuals d’ingressos, davant del 25% de les llars amb cap de família nascut a Espanya. Quan aquestes llars necessiten ajuda, això no és privilegi: és pobresa.

I la pobresa no hauria de convertir-se en una competició entre pobres.

Aquest és el gran parany del discurs xenòfob: enfrontar el treballador precari d’ací amb el treballador precari d’allà; fer creure a qui no arriba a final de mes que el seu enemic és qui encara arriba amb més dificultat; ocultar que els grans beneficiaris de la precarietat no són les famílies migrants, sinó els qui paguen salaris baixos, els qui especulen amb l’habitatge, els qui retallen serveis públics i després assenyalen les cues que ells mateixos han provocat.

I no ens oblidem del populisme identitari que practica l’extrema dreta més “nostrada”. Es diu que “els immigrants” dificulten el manteniment de la llengua del país. La immigració treballadora i precaritzada, arriba a un lloc on el català ja és una llengua socialment afeblida, amb pocs incentius reals per aprendre-la, amb cursos insuficients i amb una pressió ambiental enorme del castellà o de l’anglés. Una altra cosa és la gentrificació lingüística: negocis, zones turístiques, restauració, hoteleria, habitatge de luxe, coworkings i comerços orientats a una clientela global on la llengua de prestigi ja no és ni tan sols el castellà, sinó l’anglés.

La desaparició del català a molts espais públics no és culpa d’una família vulnerable que acaba d’arribar, sinó d’un model econòmic que ha convertit barris sencers en aparadors turístics. El català no desapareix d’un restaurant perquè hi treballe una persona nascuda fora; desapareix quan el negoci decideix que la clientela que importa és la que parla anglés, quan la carta s’escriu per al visitant i no per al veí, quan la ciutat deixa de ser ciutat i passa a ser producte.

No cal idealitzar la migració per a defensar una mirada justa. Les societats reals són complexes. Hi ha conflictes, tensions i problemes. Però una cosa és parlar seriosament de recursos, planificació, drets i deures, i una altra molt diferent és fabricar un boc expiatori. Quan es diu “els immigrants ens lleven les ajudes” o “ens furten la feina”, no s’explica un problema: s’està simplificant fins a fer-lo mentida.

Les dades no confirmen el mite. Mostren una realitat més ampla: població migrant que treballa, que busca feina, que cotitza, que sosté sectors essencials, que contribueix al creixement i que, massa sovint, també pateix precarietat. No hi ha cap raó legítima per a negar els problemes. Però tampoc n’hi ha cap per acceptar que la mentida siga el preu de la por.

No ens sobren migrants; ens falten drets, salaris dignes, habitatge assequible i serveis públics ben finançats. I quan el poder aconsegueix que mirem cap avall per buscar culpables, quasi sempre és perquè no mirem cap amunt per trobar responsables.