Aquest article m’ha sortit llarg. Em sap greu. Però hi ha coses que s’han d’explicar com toca. Perquè les converses de taulell de bar tenen un avantatge: són fàcils d’iniciar i complicades de defensar. I si calgués fer un top-ten, la conversa més suada seria aquella que diu que la població migrant “copa” els serveis socials, que rep ajuda que la gent d’ací no té, que viu de paguetes i que, alhora, ens furta la feina. Aquesta conjuntura és la més curiosa, perquè acusa de no voler treballar i, al mateix temps, de llevar-te el treball. Però ja sabem que les ocurrències —etíliques o no— generades al fons del bar, no necessiten coherència. En tenen prou amb assenyalar un culpable. I troben encaix perfecte en la buidor rancúnia ideològica de l’extrema dreta.
La realitat, quan es mira amb dades i no amb ressentiment, és bastant més complexa. I també més incòmoda per als qui han convertit la migració en una diana electoral.
L’1 de gener de 2026, Espanya superava per primera vegada els deu milions de persones nascudes a l’estranger (dades de l’INE), dins d’una població total de 49,5 milions d’habitants. No parlem, per tant, d’un fenomen marginal, ni d’una anècdota, ni d’una invasió sobtada. Parlem d’una part estructural de la societat actual. Una part que treballa, estudia, cria fills, paga lloguers, obri negocis, cuida majors, neteja cases, serveix taules, reparteix paquets, sosté collites, condueix furgonetes, cotitza i també, com qualsevol altra part de la població, pot caure en la precarietat.
Una de les dades que més ajuda a desmuntar tòpics és la taxa d’activitat (dades que també podem aconseguir en el mateix INE). En el primer trimestre de 2026, la taxa d’activitat de la població estrangera era del 68,49%, mentre que la de la població espanyola era del 57,21%.
Dit així, algú podria llegir la xifra precipitadament i aprofitar-la per a dir: “Ho veus? Ens lleven la feina”. Però aquesta interpretació és falsa, perquè la taxa d’activitat no mesura qui té una feina, sinó qui està dins del mercat laboral. I estar dins del mercat laboral vol dir dues coses: o bé treballar, o bé estar buscant feina activament.
Per entendre-ho millor, imaginem dos grups de cent persones. En un grup hi ha moltes persones jubilades, estudiants o persones que no busquen feina. En l’altre grup hi ha més persones en edat de treballar, més gent que necessita ingressos i més gent que busca una ocupació. El segon grup tindrà una taxa d’activitat més alta, però això no vol dir que estiga “furtant” el treball al primer. Vol dir, simplement, que hi ha més gent intentant guanyar-se la vida.
De fet, la Seguretat Social registrava el juny de 2026 uns 3,36 milions d’afiliats estrangers. Tres milions tres-centes seixanta mil persones cotitzant. No és una nota al marge: és una part important del sosteniment del sistema, perquè quan es parla de pensions, de sanitat, de dependència o de serveis públics, convé recordar que tota persona que treballa i cotitza ajuda a sostindre’ls. També si ha nascut fora.
L’altre tòpic recurrent és el de les ajudes. Es diu que la població migrant rep pagues automàtiques, que arriba i cobra, que viu millor que la gent treballadora d’ací. Però l’Ingrés Mínim Vital, que és una de les principals prestacions estatals contra la pobresa, no funciona així. Per a sol·licitar-lo cal residència legal i efectiva a Espanya de manera continuada durant almenys un any, llevat d’algunes excepcions molt concretes vinculades a situacions de vulnerabilitat extrema. No és una paga universal, ni automàtica, ni reservada a persones estrangeres.
A més, les xifres de l’IMV mostren una realitat ben diferent de la caricatura. Al gener de 2026 arribava a 798.312 llars, en què vivien 2.441.675 persones. La quantia mitjana era de 546,8 euros al mes per llar. No per persona: per llar. I el 41% dels beneficiaris eren menors d’edat. Més encara: el 69,1% de les llars que rebien l’IMV convivien amb menors. Això no parla d’un exèrcit de vividors. Parla de pobresa familiar, de salaris insuficients, de criatures en llars vulnerables, de mares soles, de famílies que no arriben.
Però el discurs de l’extrema dreta necessita convertir la pobresa en sospita. Si una família vulnerable rep ajuda, se la presenta com una amenaça. Si una persona migrant treballa, se l’acusa de furtar la feina. Si no treballa, se l’acusa de viure de les ajudes. Faça el que faça, sempre és culpable. El relat està construït perquè no hi haja eixida.
La pregunta honesta hauria de ser una altra: per què tanta gent, nascuda ací o fora, necessita ajudes per viure? Per què hi ha treballadors pobres? Per què els lloguers s’han menjat els salaris? Per què hi ha ocupacions essencials tan mal pagades? Per què la cura, la neteja, l’hostaleria, el camp descansen sovint sobre cossos migrants precaritzats? El problema no és que una persona vinguda de fora cobre una ajuda si compleix els requisits. El problema és que hem acceptat una economia que necessita mà d’obra barata i després culpa eixa mateixa mà d’obra de tots els mals.
També convé recordar una altra dada: segons el Banc d’Espanya, entre 2022 i 2024 la població estrangera va aportar entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement anual del PIB per càpita. Això no vol dir que la migració no plantege reptes. Evidentment que en planteja: habitatge, escolarització, sanitat, cohesió social, condicions laborals, regularització administrativa, convivència. Però els reptes no es resolen amb odi, sinó amb polítiques públiques. I per a fer bones polítiques públiques cal començar per a dir la veritat.
La veritat és que la població migrant no “copa” els serveis socials com si hi haguera una conspiració organitzada per deixar fora la població autòctona. La veritat és que una part de la població migrant viu en condicions de vulnerabilitat econòmica més elevada. El Banc d’Espanya assenyalava que el 46% de les llars immigrants tenia menys de 15.000 euros anuals d’ingressos, davant del 25% de les llars amb cap de família nascut a Espanya. Quan aquestes llars necessiten ajuda, això no és privilegi: és pobresa.
I la pobresa no hauria de convertir-se en una competició entre pobres.
Aquest és el gran parany del discurs xenòfob: enfrontar el treballador precari d’ací amb el treballador precari d’allà; fer creure a qui no arriba a final de mes que el seu enemic és qui encara arriba amb més dificultat; ocultar que els grans beneficiaris de la precarietat no són les famílies migrants, sinó els qui paguen salaris baixos, els qui especulen amb l’habitatge, els qui retallen serveis públics i després assenyalen les cues que ells mateixos han provocat.
I no ens oblidem del populisme identitari que practica l’extrema dreta més “nostrada”. Es diu que “els immigrants” dificulten el manteniment de la llengua del país. La immigració treballadora i precaritzada, arriba a un lloc on el català ja és una llengua socialment afeblida, amb pocs incentius reals per aprendre-la, amb cursos insuficients i amb una pressió ambiental enorme del castellà o de l’anglés. Una altra cosa és la gentrificació lingüística: negocis, zones turístiques, restauració, hoteleria, habitatge de luxe, coworkings i comerços orientats a una clientela global on la llengua de prestigi ja no és ni tan sols el castellà, sinó l’anglés.
La desaparició del català a molts espais públics no és culpa d’una família vulnerable que acaba d’arribar, sinó d’un model econòmic que ha convertit barris sencers en aparadors turístics. El català no desapareix d’un restaurant perquè hi treballe una persona nascuda fora; desapareix quan el negoci decideix que la clientela que importa és la que parla anglés, quan la carta s’escriu per al visitant i no per al veí, quan la ciutat deixa de ser ciutat i passa a ser producte.
No cal idealitzar la migració per a defensar una mirada justa. Les societats reals són complexes. Hi ha conflictes, tensions i problemes. Però una cosa és parlar seriosament de recursos, planificació, drets i deures, i una altra molt diferent és fabricar un boc expiatori. Quan es diu “els immigrants ens lleven les ajudes” o “ens furten la feina”, no s’explica un problema: s’està simplificant fins a fer-lo mentida.
Les dades no confirmen el mite. Mostren una realitat més ampla: població migrant que treballa, que busca feina, que cotitza, que sosté sectors essencials, que contribueix al creixement i que, massa sovint, també pateix precarietat. No hi ha cap raó legítima per a negar els problemes. Però tampoc n’hi ha cap per acceptar que la mentida siga el preu de la por.
No ens sobren migrants; ens falten drets, salaris dignes, habitatge assequible i serveis públics ben finançats. I quan el poder aconsegueix que mirem cap avall per buscar culpables, quasi sempre és perquè no mirem cap amunt per trobar responsables.
