Ja hem descobert que, quan algú posa en conversa paraules com neutralitat, sembla que la protegeix de qualsevol mena de crítica. Qui podria oposar-se a una escola neutral? Qui defensaria que un mestre convertira l’aula en una sucursal d’un partit polític? La qüestió, però, no és aquesta. La qüestió sempre és una altra: qui decideix què és neutral i què deixa de ser-ho?
La proposta de Vox de crear una mena de vigilància ideològica sobre els centres educatius parteix d’una premissa aparentment irreprotxable. Diu que vol protegir els alumnes de l’adoctrinament. Però les idees no s’han de jutjar pel nom que es donen a elles mateixes, sinó pels efectes que produeixen. I darrere d’aquesta paraula tan pulcra, tan ben pentinada, s’amaga una vella temptació: la de controlar el relat.
Els règims autoritaris mai no comencen prohibint els llibres. Comencen preguntant-se per què cal llegir determinats llibres. Mai no tanquen una porta d’un colp. Primer hi col·loquen un vigilant. Algú que observe, que anote, que determine si allò que s’explica és acceptable. Després arriba la resta gairebé sense esforç. El professor deixa de parlar d’un tema perquè sap que pot generar una denúncia. La directora evita convidar una associació perquè no vol problemes. El claustre renuncia a una activitat perquè la tranquil·litat acaba pesant més que la llibertat. No cal prohibir res. N’hi ha prou d’aconseguir que la por faça la feina.
La censura més eficaç no és la que imposa un govern. És la que cadascú s’imposa a si mateix.
Perquè la neutralitat absoluta no existeix. Mai no ha existit. Triar què s’explica ja és una decisió. Triar què s’omet també. Explicar la Segona República sense parlar del colp d’estat és una opció ideològica. Explicar el franquisme sense la repressió és una opció ideològica. Parlar dels drets humans, però silenciar qui els va vulnerar també ho és. L’única diferència és que hi ha ideologies que aconsegueixen disfressar-se de sentit comú.
L’escola no existeix perquè els alumnes hi entren sense idees. Existeix perquè aprenguen a discutir-les. El seu deure no és fabricar ciutadans obedients, sinó persones capaces de distingir un fet d’una opinió, una prova d’un prejudici, una argumentació d’un eslògan. Això exigeix professors formats, crítics i lliures. No professors espantats.
És revelador que els qui reclamen aquesta neutralitat no acostumen a considerar ideològic el que ells mateixos defensen. Els incomoda parlar de feminisme, però no de família tradicional. Els sembla propaganda explicar la persecució de les persones homosexuals, però no reivindicar una determinada concepció moral de la societat. Troben adoctrinament en els estudis sobre el canvi climàtic, però no en la negació sistemàtica del consens científic. La neutralitat sempre coincideix, curiosament, amb les seues pròpies conviccions.
Potser perquè la neutralitat, quan entra en política, acostuma a ser una màscara. Una manera elegant de dir que unes idees poden circular i unes altres han de justificar permanentment la seua existència.
L’escola no necessita policies ideològics. Necessita bons mestres. Mestres que no diguen als alumnes què han de pensar, però que els ensenyen a pensar. Que els acostumen a desconfiar dels discursos massa simples, de les veritats absolutes i dels qui asseguren posseir-les totes. Mestres que expliquen la història sencera, encara que incomode, i la ciència tal com és, encara que contradiga les creences d’alguns. Mestres que facen preguntes abans que repartir consignes.
Perquè una democràcia madura no es defensa vigilant les aules. Es defensa omplint-les de coneixement.
I hi ha una última paradoxa que convé no perdre de vista. Quan un poder polític decideix crear mecanismes per controlar la «neutralitat ideològica» dels docents, allò que està fent, precisament, és introduir la seua pròpia ideologia dins de l’escola. Amb uniforme de neutralitat, si es vol. Però ideologia, al capdavall.
Potser la pregunta no és qui adoctrina els nostres fills.
Potser la pregunta és qui vol decidir què poden arribar a saber.
