Els records, de vegades, tornen encegats d’una llum que mai no va existir. El capvespre a la cuina de la casa dels pares, a l’hora de berenar. La veu acomboiada dels adults travessant una porta després de la feina. La mà que ens endreçava el coll de la camisa abans d’eixir al carrer, cap a l’escola. L’olor de sabó que feia la roba guardada en els calaixos de la còmoda. El rum-rum de la ràdio, sempre engegada, en aquella casa on ja no viu ningú. La memòria guarda aquestes petites joies i, en conservar-les, les separa de la intempèrie que les envoltava. El dolor que ens habitava s’apaga per les vores. Les privacions perden el nom que les definia en el dol de la precarietat. Els silencis que han deixat els grans en marxar, ja no van humitejats de la rancúnia i la por, només aquella quietud amable amb la qual ara ens revisiten. Passats els anys, arribem a creure’ns que hi havia una claror que encenia l’esperança en un món impossible, quan en realitat era ben minsa i entrava a casa entre el badall poruc d’una finestra de casa que mai no vam tenir el valor d’obrir del tot.
La nostàlgia pot arribar a ser un estat de confusió. No enyorem necessàriament el temps passat, sinó la persona que érem en aquell moment, la mirada incompleta amb la qual contemplàvem les coses, aquella sensació de fermesa que sentíem en saber que algú altre sostenia el pes del món mentre nosaltres ens féiem càrrec de la infantesa i que gestionàvem entre el joc i la cridòria al carrer, mentre esperàvem que ens convocaren a taula, per dinar. Quan algú assegura que abans es vivia millor, és possible que no parle de la vida, en el sentit col·lectiu amb el qual ens acumula la història, sinó d’aquell seguit de flaixos, de percepcions que se’ns han quedat enganxats a la junta dels llavis després d’una menja gustosa. L’olor del rent en obrir el pastador de l’àvia; la remor del carrer a la nit, el veïnat assegut a les portes de casa, rogle de cadires i riures; l’estiu i la joventut dels pares, la seua veu sencera i clara. Tot allò ens projecta una felicitat privada i s’escampa, com un oli vessat, sobre el paisatge sencer, confonent la ingenuïtat de la infantesa amb la bondat inexistent d’un règim pervers i l’escalfor d’aquella casa aleshores sense absències amb la temperatura moral d’un país.
Aquesta confusió, tan humana i tan comprensible, s’ha convertit en un discurs polític. La nostàlgia ja no és només un recurs íntim de la memòria, una manera de repassar les coses que hem perdut, sinó una política fantasmagòrica i insidiosa que han posat a circular com una promesa. Davant d’aquest present accelerat, desigual i difícil d’assumir i d’entendre, davant d’un futur que va perdent els accessos a l’esperança, representat molt sovint com una successió d’amenaces, hi ha qui ens ofereix el passat com si encara fos aquella casa intacta a la qual es pogués tornar. Sense dir-nos que, en aquell passat, no tots podien entrar i molta gent —molta!— va perdre la veu i la vida. Ens mostren només la façana restaurada amb uns suposats “ordre, seguretat i família”. Valors amb els quals s’amania la concepció més rància de l’existència. I es deixen la resta, ocult darrere de les cortines.
La maniobra és eficaç, perquè no la fan parlar amb la raó, sinó amb la ferida. A algú que sent que el present li fuig de les mans, no se li ofereixen causes, responsabilitats o solucions complexes. Se li ofereix una imatge. Un país sense conflicte aparent; una comunitat compacta, uniformitzada; un món on cadascú tenia un lloc i les coses tenien un nom estable. Però aquell ordre, quan va existir, no era una font d’harmonia. Fou una distribució imposada de la veu i del silenci, del privilegi i de l’obediència, de les vides que mereixien ser visibles i de les que havien de romandre, empresonades, en la penombra. Dir que cadascú sabia quin era el seu lloc estalvia la pregunta de qui ho havia decidit d’aquesta manera i què li passava a aquell o aquella que intentava abandonar-lo.
El passat que se’ns ven en aquestes proclames és un país que mai no va existir. Si més no, no d’igual manera per a tots. Potser va ser suportable per a aquells que no van haver de patir persecucions perquè vivien confortablement encaixats en la norma. Per a qui tenia algú que responia per ell —un padrí ben posicionat—, un cognom que obria portes, una llengua que no li calia amagar, una sexualitat “normativa” que no el condemnava, una fe que endiumenjava en l’oficialitat hipòcrita d’alguna església o una actitud prou covarda per a no discutir-la. Perquè una època no pot jutjar-se només a partir dels records de les persones a qui el poder va permetre viure al marge de la repressió. També està feta d’aquells que no van poder contar-ho, dels qui van emigrar, dels qui van ser empresonats, depurats, humiliats o assassinats. De les dones (totes!) obligades a ser una minoria civil i moral. Dels treballadors obligats a acceptar la precarietat i una disciplina de silenci, sense queixes ni reivindicacions. De les famílies, espantades, que no podien respondre a certes preguntes dels fills, perquè ni tan sols podien fer-se.
Aquesta operació de maquillatge del franquisme és especialment perillosa. No estem parlant d’un decorat antic, de fotografies en blanc i negre, d’una manera més parsimoniosa de travessar els dies. Parlem d’una dictadura que va sorgir a partir d’una guerra, iniciada per un cop d’estat contra la democràcia i que van bescanviar per la repressió, el terror, la censura i l’eliminació sumària de la discrepància. Que entre els plecs d’aquell temps hi hagués persones que s’estimaren, celebraren festes, criaren fills, treballaren i conegueren instants de felicitat no converteix el sistema que les envoltava en un sistema amable. La vida obri escletxes fins i tot en els murs més durs, però resulta pervers atribuir-li al mur la llum que aconseguia deixar passar.
La gent troba manera de viure els seus afectes també sota les dictadures, riure enmig de la pobresa, preparar dinars mentre està lliurant-se una guerra, fer créixer plantes als balcons de la casa on viu empresonada. Aquesta capacitat humana de rescatar una mica de vida en condicions adverses és digna d’admiració, però no pot servir per a absoldre-les condicions. Els moments de joia dels nostres avis no van ser un mèrit del franquisme. Van ser una forma de resistència davant la grisor, l’escassetat i la por que la dictadura havia naturalitzat. No podem confondre una cosa amb l’altra.
És fals dir que tornar signifique recuperar. No cal citar Einstein per a saber que la història no permet repetir un tracte en sentit contrari i trobar cada referència que vam tenir al lloc on la vam deixar. Invocar el passat no ens tornarà la gent que ha marxat, ni la joventut, ni els carrers sense trànsit, perquè les estructures familiars, laborals i veïnals eren unes altres. No ens tornarà aquella suposada senzillesa, perquè el món que la feia possible —amb totes les seues proteccions i totes les seues injustícies— ja no existeix. El que sí que pot retornar són les jerarquies, els silencis, la sospita contra el diferent, l’autoritarisme, la idea perversa que hi ha drets excessius i vides que demanen massa. La nostàlgia promet la casa, però només conserva la clau d’aquell soterrani fosc i humit que va ser el crim de la dictadura.
La insatisfacció és un terreny molt fèrtil per a aquells que ens venen aquesta política. Quan les institucions democràtiques no garanteixen una vida digna, quan el treball ja no et protegeix de la pobresa, l’habitatge es converteix en un privilegi impossible d’assumir i la incertesa ocupa el lloc que abans reservàvem al futur, la defensa abstracta dels drets pot semblar insuficient. No basta dir a la gent que mai no havia tingut tanta llibertat si aquesta llibertat ha de ser exercida des de l’angoixa, la solitud o la impossibilitat d’arribar a final de mes. La democràcia no pot limitar-se a recordar-nos tot allò que podríem perdre. Ha de tenir més presència, demostrar que la dignitat no és una paraula que podem trobar escrita i llegir en una llei, sinó un valor inalienable que no ens expulsarà de la casa on vivim, que tindrem un metge que atendrà les nostres indisposicions i flaqueses físiques, una escola que no abandonarà els nostres fills i ens permetrà una vellesa que no serà castigada amb l’ostracisme ni la misèria.
La nostàlgia, en política, és un discurs reaccionari i incapacitant. Converteix el passat en un mite idealitzat que impedeix analitzar els problemes del present. Una explicació, simple, que cala en la gent que se sent en la intempèrie, posant-li al davant culpables senzills i palpables. El foraster, la feminista, les llengües que reclamen existir, els pobres que encara són més pobres. Qualsevol que ens done un pretext per a descarregar en ell la frustració sense tocar l’estructura que, precisament, l’ha produïda. I a continuació anomenar ordre a la distribució de la por. Moltes persones, cansades de no entendre el que ens està passant, acullen l’argument perquè creuen que així ja tenen una resposta, una frontera i un enemic.
Els drets, mentrestant, s’afebleixen. Van patint una fragilitat que només percebem quan comencen a desaparéixer. Ens hem acostumat a tenir-los de la mateixa manera que acceptem l’automatisme de l’aigua que ix de l’aixeta o la llum que s’encén en prémer un interruptor. Pensem que formen part de la naturalesa de les coses, que una societat com la nostra, que els ha reconegut, ja no pot retirar-los sense deixar de reconéixer-se a ella mateixa. Però un dret no és una característica geològica del país. Tots són una construcció humana. Van nàixer d’un greuge, d’una desobediència arriscada, d’una persona que es va negar a continuar ocupant la marginació que li havien assignat en el seu trajecte. I allò que ha sigut construït també pot ser desmuntat. Peça a peça. Sense estrèpit. Amb una reforma, una excepció, una emergència permanent. Se’l degrada amb un canvi de circumstàncies i deixa de significar res.
La meua àvia deia que aturar-se és començar dues vegades. Pensava que amb allò, valorava la perseverança. Era una d’aquelles sentències casolanes, polides pel temps. Però ara també la sent com una advertència política. Parar el camí dels drets no significa quedar-nos exactament on érem. Hi ha aturades que ja són un retrocés, perquè mentre nosaltres dubtem, altres s’esforcen a canviar el sentit de les paraules, per tornar discutibles les certeses acordades, per convertir la igualtat en excés, la veritat sobre la història en un acte de rancúnia i la compassió envers els altres en un acte de feblesa.
El problema rau en, si una vegada comprés l’error, podrem refer íntegrament el camí? Serà possible recuperar les institucions erosionades, la confiança perduda, la capacitat de conviure amb qui s’ha considerat diferent? Les lleis poden restituir-se. El més complicat és restituir la consciència que les van fer necessàries. Un dret suprimit pot tornar a redactar-se, però ja hi haurà persones expulsades, vides trencades, pors instal·lades a dins de casa. La violència política no només causa víctimes directes, també modifica el clima moral. Ensenya a mirar cap a un altre costat, integra l’abús en el paisatge i deixa en la llengua una pols que costarà generacions treure’s de sobre.
Per això, convé desconfiar d’aquells que ens venen el passat com una solució i ens l’empaqueten com un regal enverinat. No es tracta de viure sense memòria, sinó de reivindicar-la completa. Cal ser capaços de conservar la tendresa de llavors, els espais que ens eren comuns i la por que potser els adults dissimulaven mentre nosaltres berenàvem al caliu d’aquella cuina petita. La memòria democràtica no hauria d’arrabassar-nos els records afables ni culpabilitzar-nos per haver sigut feliços en temps injustos. Hauria d’ajudar-nos a separar aquella felicitat, del desig de poder amb el qual volen apropiar-se-la. La tendresa era de les persones. El silenci era, sovint, la imposició d’un règim genocida i corrupte.
Madurar és això. Aprendre que l’aparent paradís de la infantesa no era un país, sinó una habitació protegida durant unes hores per algú de casa que carregava, fora de l’abast de la nostra mirada, amb les dificultats del món. No podem tornar-hi. I qualsevol que ens prometa aquest retorn sap que menteix.
Podem visitar aquell racó de la memòria. Tocar els objectes que encara conservem d’aquell temps i que guarden l’escalfor i les veus d’aquells que ja no hi són amb nosaltres. Però després, hem de saber tornar i tancar la porta amb cura, tot sabent que cap societat justa no es construeix caminant d’esquena al futur. Perquè el passat pot oferir-nos consol, aprenentatge i arrels, però el que mai no ens tornarà és aquella casa habitable per a tots. I si, seduïts per la seua llum falsejada, consentim que ens desmantellen el patrimoni humà acumulat, potser descobrirem que començar dues vegades ja no era el pitjor. El pitjor serà no recordar en quin punt del camí ens vam perdre.
Foto de Esra Erdem
