Entre l’article que he llegit l’última nit de les Tretze Roses hi ha una imatge que il·lustra la peça que no puc treure’m del cap. No és la tàpia del cementeri ni el moment dels trets, que l’article no necessita descriure perquè tots sabem què espera al final de la història. És una cosa molt més insignificant. Una marca sobre un expedient. Una creu blava resseguida de roig.
La presó de Ventas utilitzava aquell senyal per identificar les dones condemnades a la pena màxima. Entre el final de la guerra i 1943, vuitanta presoneres procedents d’aquella presó van rebre la mateixa marca. Supose que era una manera ràpida d’ordenar els papers, una indicació perquè qualsevol funcionari poguera saber, només mirant la coberta, quin era el destí de la dona que hi havia al darrere.
No sé qui va decidir que havia de ser una creu. Potser ningú no hi va pensar gaire. Ho va considerar un signe administratiu com qualsevol altre, triat perquè resultava fàcil de dibuixar i impossible de confondre. L’article no explica que tinguera una intenció religiosa i seria injust atribuir-la sense proves. Però, així i tot, em costa mirar-la sense pensar en tot allò que representa una creu per a un cristià: el sofriment, el perdó, la pietat, la promesa que la mort no tindrà l’última paraula. Ací, en canvi, la creu no protegia ningú. No demanava misericòrdia. No assenyalava el lloc on s’havia produït una mort, sinó la persona que havia de morir.
En la fotografia es veu l’expedient de Pilar Bueno Ibáñez. Davall de la creu apareixen unes quantes dades escrites a màquina: vint-i-sis anys, modista, soltera, instrucció sí, religió catòlica. Em quede mirant aquest últim detall. Catòlica. La mateixa fitxa que ho certificava portava al damunt el senyal de la seua execució.
No sé què pensaria la persona que va traçar aquelles dues ratlles. Potser no pensava res. I aquesta possibilitat, lluny de tranquil·litzar-me, encara em resulta més inquietant. Algú va agafar primer un llapis blau i després un de roig. Va dibuixar una línia vertical i una altra d’horitzontal. Un gest senzill, quasi mecànic. En acabant deixaria l’expedient damunt d’una pila i continuar amb la faena.
La burocràcia té aquesta capacitat: convertir l’horror en un tràmit. Allí on nosaltres veiem una jove de vint-i-sis anys, algú només havia de veure un expedient correctament identificat.
L’article conta que, aquella última nit, una funcionària va entrar a la galeria de menors de la presó de Ventas i pronuncià els noms de Martina Barroso, Victoria Muñoz i Ana López Gallego. Elles sabien què significava aquella crida. Les altres preses les ajudaren a vestir-se. Una de les testimonis recordaria després que les mans de les companyes tremolaven molt més que les de les condemnades.
Hi ha un detall que em costa especialment. Quan Ana ja estava vestida, va preguntar si portava les mitges dretes. Les altres li van respondre que sí, encara que cap d’elles no havia estat capaç de mirar-les.
No sé per què aquesta pregunta fa tant de mal. Potser perquè durant un instant retorna aquella jove al món ordinari, al lloc d’on mai no hauria d’haver estat arrancada. Posar-se unes mitges, comprovar-ne la costura, arreglar-se abans d’eixir. Gestos que qualsevol podria fer davant d’un espill abans d’anar a treballar, de visitar algú o de passejar per la ciutat. Però ella es preparava per a ser conduïda davant d’un escamot d’afusellament.
També escrigueren cartes de comiat des de la capella. Una de les dones que va conservar el record d’aquella nit digué que semblaven escolars fent els deures. La comparació és terrible perquè no necessita elevar-les a cap categoria heroica. No les converteix en estàtues ni en figures llunyanes. Les deixa assegudes davant d’un paper, inclinades sobre unes paraules que havien d’arribar a casa quan elles ja no hi foren.
Potser una d’elles es va quedar uns segons sense saber com començar. La podem imaginar pensant en sa mare, en una germana, en objectes que deixava abandonats damunt d’una cadira, a la casa familiar. Potser intentà que la lletra no revelara la por. No ho sé. Davant d’aquelles cartes només podem imaginar la dificultat d’acomiadar-se de la vida quan encara s’és massa jove per haver aprés a fer-ho.
Les condemnaren per «adhesió a la rebel·lió». Sempre m’ha resultat difícil entendre fins on pot arribar la perversió de les paraules. Els qui havien donat suport a un colp d’estat contra un govern legítim jutjaven per rebel·lió aquells que havien defensat la legalitat republicana o compartien una ideologia que el nou règim havia convertit en delicte. Els vencedors no sols s’apropiaren de les institucions. També s’apropiaren del llenguatge i obligaren les paraules a declarar a favor seu.
Les execucions es produïren en un context d’enduriment de la repressió després de l’assassinat del comandant de la Guàrdia Civil Isaac Gabaldón. Cap de les Tretze Roses no havia participat en aquell crim. Però la seua mort havia de servir d’escarment. No importava tant allò que havien fet com allò que representaven. Eren militants, comunistes, socialistes, dones joves que havien imaginat una societat diferent de la que els vencedors volien imposar.
No tinc prou coneixements jurídics per a saber quin nom exacte donaríem hui a aquella persecució. Podríem parlar de repressió política, de crims de la dictadura o de persones castigades per la seua ideologia. Però, per davall de les categories, hi ha una paraula més senzilla que em torna una vegada i una altra: odi.
Odi contra qui pensa d’una altra manera. Contra qui viu fora del model que algú ha decidit considerar l’únic legítim. Contra qui posa en dubte una veritat presentada com a sagrada. Un odi que, quan disposa de presons, jutges militars, armes i funcionaris, deixa de ser només un sentiment i es converteix en una maquinària.
Per això em costa entendre que encara hi haja qui contemple el franquisme amb indulgència, com si es poguera separar l’ordre que deia representar de la violència que necessità per imposar-lo. Abraçar el franquisme és acceptar també aquella idea del món: que hi ha persones amb dret a decidir qui pertany a la comunitat i qui n’ha de ser expulsat; qui mereix una vida i qui pot convertir-se en una creu dibuixada damunt d’un expedient.
Potser algú em dirà que jutge el passat amb els ulls del present. És possible. No soc historiador i desconec molts dels matisos d’aquells anys. Però hi ha coses per a les quals no sé si cal tanta distància. Una jove preguntant si porta les mitges dretes abans de ser afusellada no necessita gaire context perquè entenguem la injustícia. Tampoc una mare que, en pocs dies, perd un fill i una filla. Ni unes dones escrivint cartes de comiat com si foren escolars acabant una tasca.
I torne a la creu. Blava, perfilada de roig, damunt del nom de Pilar Bueno. No sé què volia dir per a qui la va dibuixar, més enllà del seu ús administratiu. Però jo no puc evitar veure-hi alguna cosa capgirada. Un signe que havia parlat de compassió convertida en l’avís d’una mort sense misericòrdia. Dues ratlles de colors que determinaven el futur d’aquella dona. I una administració que, abans de conduir-la davant dels fusells, havia tingut la precaució de deixar la seua mort perfectament anotada.
