Com pitjor, millor?

Hi ha una idea que escolte cada vegada amb més freqüència i que em produeix un desassossec difícil d’explicar. La defensen persones amb les quals compartisc bona part de les conviccions polítiques i, segurament per això, em costa encara més comprendre-la. Diuen que potser caldria deixar que l’extrema dreta arribara al poder, que governara sense entrebancs, que aplicara el seu programa i que la gent, en comprovar les conseqüències de les seues polítiques, n’acabaria despertant d’una vegada. Que només quan haguérem perdut allò que tenim seríem capaços d’entendre el valor del que havíem aconseguit.

És aquella vella idea del «com pitjor, millor», que reapareix de tant en tant amb l’aparença d’una estratègia política, però que a mi em sembla una aposta extraordinàriament perillosa.

Potser m’equivoque. No tinc cap certesa sobre el comportament de les societats ni pretenc endevinar què passarà demà. Però em costa acceptar que el patiment siga una garantia de lucidesa. Que una persona que perd la faena, que no pot pagar el lloguer o que veu com es deteriora l’hospital on l’atenen haja de comprendre necessàriament qui és responsable de la seua desgràcia. Tant de bo les coses funcionaren així. La història, però, ens ha ensenyat que la desesperació no sempre condueix a la rebel·lia. De vegades condueix a la resignació. I d’altres, a buscar un culpable, qualsevol culpable, encara que siga precisament aquell que menys responsabilitat té en el que ens passa.

Em preocupa, sobretot, la confiança amb què alguns donen per feta una reacció que ningú no pot garantir. Com si hi haguera una llei inevitable segons la qual, després d’un període de destrucció social, arribara una mena de primavera democràtica. Com si les societats disposaren d’un mecanisme de defensa que es posara en marxa automàticament quan el mal esdevinguera insuportable.

Però, i si no fora així? I si la por acabara sent més poderosa que la indignació? I si, després de desmantellar una part dels serveis públics, ens explicaren que els culpables de tot plegat són els immigrants, els pobres, els funcionaris o qualsevol altre col·lectiu convenientment assenyalat? I si una part de la gent s’ho creguera?

Hi ha una altra qüestió que em sembla encara més difícil d’acceptar. Quan algú defensa que les coses han d’empitjorar perquè la societat reaccione, de quines coses està parlant exactament? De les llistes d’espera d’un hospital? De les persones dependents que necessiten ajuda per alçar-se del llit? De les escoles que perden mestres? De les famílies que han de triar entre escalfar la casa o omplir la nevera?

Perquè darrere d’aquella formulació tan contundent hi ha persones de carn i ossos. I em sembla que no tenim dret a convertir les seues vides en el preu necessari d’una hipotètica presa de consciència col·lectiva.

A més, hi ha una contradicció que no aconseguisc resoldre. Si una societat està cansada, empobrida i desconfiada, per què hauríem de suposar que encara tindrà més força per organitzar-se quan les seues condicions de vida empitjoren? La precarietat no sempre deixa temps per a la protesta. Qui arriba exhaust a casa després de treballar tot el dia, qui viu amb la por de perdre el sou o qui ha d’atendre un familiar sense cap ajuda difícilment disposa de les mateixes energies que una persona amb la vida mínimament resolta. De vegades, sobreviure ocupa tot l’espai que hauria de correspondre a la ciutadania.

I encara hi ha un risc que em sembla especialment greu. Els drets democràtics, una vegada erosionats, no es recuperen necessàriament amb la mateixa facilitat amb què es perden. Les institucions poden afeblir-se, els contrapoders poden desaparéixer i els mitjans de comunicació poden quedar sotmesos a pressions que condicionen allò que la gent sap i allò que acaba creient. Esperar que la ciutadania reaccione quan la situació siga insostenible pressuposa que, arribat aquell moment, encara disposarà dels instruments necessaris per a fer-ho.

No voldria que se m’interpretara malament. No estic defensant la resignació, ni que hàgem d’acceptar les injustícies actuals per por que les coses siguen pitjors. Però em sembla que hi ha una distància enorme entre voler canviar una realitat insuficient i confiar que la seua destrucció ens conduirà a una realitat millor.

Potser el que hauríem de preguntar-nos és per què hi ha tanta gent que ja no confia en els qui diuen defensar els seus drets. Per què els serveis públics, que haurien de representar una de les grans conquestes de la democràcia, no sempre són percebuts com una garantia. Per què una part de la ciutadania escolta amb més atenció els qui prometen enderrocar-ho tot que no els qui es comprometen a conservar-ho. I, sobretot, què hem deixat de fer perquè això haja arribat a passar.

No tinc respostes senzilles. Ni crec que n’hi haja. Però em resistisc a pensar que l’única manera de recuperar la confiança de la gent siga permetre que perda allò que encara li queda.

He arribat a una edat en què les grans certeses em desperten més recel que entusiasme. Potser perquè he vist massa vegades com les conseqüències de les decisions polítiques acaben recaient sobre persones que no les han preses. I perquè sé que determinades pèrdues no es reparen amb una victòria electoral posterior. Hi ha malalties que no esperen, infanteses que no es repeteixen i vides que no poden quedar suspeses fins que arriben temps millors.

Per això, cada vegada que escolte aquell «com pitjor, millor», no puc evitar fer-me una pregunta molt senzilla: millor per a qui?

Perquè el pitjor, quan arriba, no és una teoria. I no hi ha cap garantia que, després d’haver-ho perdut tot, ens quede encara la força necessària per a recuperar-ho.

Fotografia de Carla Cerati (1926-2016) Gorizia, Ospedale psichiatrico, 1969

Perdona, fill, però no ens podem permetre que et poses malalt

No sé si l’heu vist. En un anunci televisiu recent, un pare es lamenta de les conseqüències econòmiques de l’accident del seu fill amb el patinet. L’atenció mèdica, segons diu, li suposarà un augment de l’asseguradora i crida enfadat perquè ja tenen prou despeses per a afrontar. L’escena, concebuda per vendre un producte, representa una idea que em costa molt d’assimilar. Un fill pateix un accident i la principal preocupació és el preu econòmic de les conseqüències, no el dolor o la por que de segur està sentint. Hi ha anuncis que et passen per davant sense pena ni glòria, però aquest, en concret et fa preguntar com hem pogut arribar a acceptar normals coses que haurien d’escandalitzar-nos. Com hem pogut arribar fins ací?

Durant dècades, les societats europees van construir, amb dificultats, conflictes i un esforç col·lectiu extraordinari, un sistema de protecció social basat en una idea tan senzilla com revolucionària: hi ha desgràcies que ningú no hauria d’afrontar a soles. La malaltia, la vellesa, la incapacitat o la pèrdua del treball no podien continuar sent qüestions abandonades exclusivament a la fortuna de cadascú. Calia compartir els riscos, perquè tots, sense excepció, estàvem exposats a patir-los. D’aquella convicció va nàixer bona part del que coneixem com l’estat del benestar. No era una concessió generosa dels governants, sinó una conquesta social. La constatació que una comunitat no es defineix únicament per allò que produeix o consumeix, sinó també per la manera com tracta els seus membres quan es troben en una situació de vulnerabilitat. I, precisament, la sanitat pública és, sens dubte, una de les expressions més nobles d’aquell compromís.

No és gratuïta, naturalment. La paguem entre tots. Però precisament en això resideix la seua grandesa: hem decidit contribuir al sosteniment d’un sistema que ens protegeix amb independència de si, en el moment de necessitar-lo, disposem de prou diners. Qui gaudeix de bona salut contribueix a l’atenció de qui està malalt. Qui té més recursos aporta, a través d’un sistema fiscal que hauria de ser progressiu, més que qui en té menys. I qui necessita una intervenció urgent no ha de començar per preguntar quant li costarà. No és caritat. És ciutadania. Per això em resulta tan inquietant que una campanya publicitària puga presentar sense estranyesa una família que calcula les conseqüències econòmiques de l’accident d’un fill. Què ens està passant perquè una situació així resulte versemblant, quotidiana, gairebé inevitable?

Potser la resposta es troba en una transformació que fa anys que avança discretament. Hem anat substituint, en massa àmbits de la vida, la nostra condició de ciutadans per la de consumidors. Allà on abans reconeixíem drets, ara se’ns ofereixen productes. On exigíem garanties col·lectives, ara comparem tarifes. I allà on reclamàvem responsabilitats als poders públics, cada vegada més sovint se’ns convida a buscar una solució individual al mercat. Se’ns parla molt de la llibertat d’escollir. I és cert que poder escollir constitueix un valor important. Però convindria preguntar-nos de quina llibertat parlem. Perquè escollir entre diverses assegurances mèdiques no és el mateix que tenir garantit el dret a l’assistència sanitària. La primera possibilitat depén, en bona part, dels recursos de cadascú. La segona hauria de dependre exclusivament de la necessitat.

No es tracta d’enfrontar artificiosament la sanitat pública i la privada. Hi ha professionals excel·lents en totes dues, i persones que recorren legítimament als serveis privats per motius molt diversos. Tampoc no podem ignorar les deficiències del nostre sistema públic, les llistes d’espera, la falta de professionals en determinades especialitats o les dificultats que pateixen molts pacients per a aconseguir una atenció en un termini raonable. Seria absurd negar-ho. Però aquestes mancances haurien de ser motius per a millorar el sistema, no arguments per resignar-nos a substituir-lo. Perquè hi ha una diferència essencial entre una societat que ofereix alternatives privades a un servei públic sòlid i una altra en què les persones acaben buscant protecció privada perquè han perdut la confiança en allò que hauria de protegir-les a totes. La distància entre aquests dos escenaris és molt més gran del que sembla.

Quan el deteriorament d’un servei públic acaba generant demanda de solucions privades, es produeix una paradoxa que mereix una reflexió seriosa: allò que constitueix un problema per a la ciutadania pot esdevenir una oportunitat de negoci. No cal imaginar conspiracions ni atribuir intencions ocultes a ningú per reconéixer aquesta realitat. És una conseqüència possible del funcionament del mercat, que busca satisfer demandes, també quan aquestes demandes naixen de les insuficiències dels serveis públics. I és precisament per això que els poders públics tenen una responsabilitat que no poden eludir. Perquè la sanitat no és una mercaderia qualsevol.  Ningú no decideix voluntàriament patir un infart, desenvolupar un càncer o tenir un accident. Ningú no pot ajornar una urgència fins que millore la seua economia familiar. I ningú no hauria de veure condicionada la possibilitat de recuperar la salut per la capacitat de negociar amb una asseguradora.

En altres països, com els Estats Units, les dificultats per afrontar les factures mèdiques formen part de la realitat de moltes famílies. I això constitueix una advertència suficient sobre els riscos de vincular una part tan important de la protecció sanitària a la cobertura asseguradora i a la situació econòmica individual. Nosaltres vam escollir un altre camí. Un camí imperfecte, sens dubte, però fonamentat en la convicció que el dret a la salut no podia quedar a mercé de la butxaca de cadascú. I em resistisc a acceptar que ara hàgem de contemplar com una mostra de modernitat allò que, en el fons, podria representar una renúncia. Perquè els drets socials no desapareixen sempre mitjançant una llei que els deroga. De vegades comencen a debilitar-se quan deixem de considerar-los imprescindibles. Quan ens acostumem a pagar individualment per allò que abans defensàvem col·lectivament i acceptem que les diferències econòmiques determinen cada vegada més les nostres possibilitats de viure amb seguretat. I, sobretot, quan oblidem que darrere de qualsevol discussió sobre pressupostos, assegurances, quotes o models de gestió hi ha persones.

Torne al pare de l’anunci. Imagine el moment en què rep la notícia de l’accident del fill. La telefonada inesperada, la por, les preguntes precipitades, la necessitat urgent de saber si està bé. Imagine també l’alleujament de descobrir que rebrà l’assistència que necessita i que la família no haurà de negociar-ne el cost per poder respirar tranquil·la. Aquesta tranquil·litat, tan difícil de valorar mentre no ens falta, és una de les conquestes més extraordinàries de la nostra convivència. No elimina el patiment, no evita les desgràcies ni ens garanteix que tot acabarà bé. Però impedeix que, al dolor de la malaltia o de l’accident, hàgem d’afegir necessàriament l’angoixa de no poder pagar l’atenció mèdica.

Potser hauríem de recordar-ho més sovint. Perquè una societat no retrocedeix únicament quan li arrabassen els drets. També retrocedeix quan deixa de reconéixer-los com a propis i comença a considerar-los privilegis que cadascú s’ha de comprar. I perquè, per damunt de qualsevol debat econòmic o ideològic, hi ha una frase que cap pare ni cap mare hauria d’haver de pronunciar mai davant d’un fill ferit: Perdona, fill, però no ens podem permetre que et poses malalt.

El preu de deixar de pensar

En la mesura que em faig vell, he començat a mirar el món amb aquella desconfiança que ens fa acumular, tant si vols com si no vols, l’experiència. He viscut prou per a saber que les coses que semblen més segures són, sovint, les primeres que podem perdre. Em costa d’entendre, precisament per això, que hi haja persones tan alegrement disposades a renunciar a una part dels seus drets amb l’esperança que algú els resolga els problemes. I encara em costa més comprendre que aquesta renúncia es presente com un acte de llibertat.

No seré jo qui negue el malestar que alimenta determinats discursos. Seria absurd fer-ho. Hi ha gent que treballa i no arriba a final de mes, la gent jove no pot abandonar la casa dels pares, persones majors que esperen mesos una prova mèdica i famílies per a les quals una avaria domèstica representa una catàstrofe econòmica. Hi ha motius per a estar enfadats. Molts. El que em pregunte és si aquesta indignació ens ajuda a reconéixer les causes dels problemes o si, per contra, ens fa especialment vulnerables davant de qui ens ofereix culpables en lloc de solucions. Perquè aquesta és una de les primeres qüestions que hauríem de plantejar-nos. Quan algú ens diu que els nostres problemes tenen un responsable molt concret, especialment si és més pobre, més vulnerable o té menys possibilitats de defensar-se que nosaltres, convindria desconfiar de tanta facilitat.

Pensem en la immigració.

La primera cosa que ens diuen és que els immigrants ens furten la faena, que col·lapsen els hospitals, que viuen de les ajudes (paguetes, en diuen) i que representen una amenaça per a la nostra manera de viure. Però cada dia trobem persones vingudes de fora treballant als camps, netejant habitacions d’hotel, cuidant els nostres majors, atenent negocis o alçant edificis. Persones que cotitzen, paguen impostos, compren aliments i contribueixen al sosteniment de la societat en què viuen.

Això no significa que la immigració no plantege dificultats, ni que les administracions no hagen d’ordenar-la i gestionar-la amb responsabilitat. Significa que no podem convertir milions de persones en una categoria sospitosa sense cometre una injustícia. I que, si una empresa paga salaris miserables o aprofita la indefensió d’algú per explotar-lo, potser hauríem de mirar cap a qui estableix les condicions laborals, no cap a qui les pateix.

Menys impostos i més serveis de qualitat.

Hi ha una altra contradicció que em sembla especialment reveladora. Ens prometen menys impostos i, alhora, millors hospitals, millors escoles, pensions dignes, més policia, millors carreteres i una atenció adequada a les persones dependents. Naturalment, qualsevol administració ha d’evitar el malbaratament. No hi trobem cap virtut a gastar malament els diners públics. Però els comptes han d’eixir. Si reduïm els ingressos, cal explicar quines despeses eliminarem, quins serveis mantindrem i de quina manera els finançarem. No hi ha prou d’assenyalar uns quants càrrecs polítics i assegurar que, amb el seu sou, desapareixeran tots els problemes de la sanitat o de l’educació.

No tinc clar si som conscients del que representa disposar d’un hospital públic. Entrar-hi amb una malaltia greu i saber que l’atenció no dependrà, en principi, dels diners que tenim al banc o del patrimoni del qual disposem per cobrir les despeses que pot suposar un tractament oncològic i greu. O poder enviar un fill a escola encara que el nostre salari siga modest, oferir-los una formació universitària amb les beques de l’administració. O arribar a la vellesa amb una pensió digna després d’haver dedicat la vida al treball. Tot això costa diners. Molts. Però hi ha una cosa que costa encara més: haver de pagar individualment allò que només podem garantir entre tots.

Els impostos, quan són justos i estan ben administrats, constitueixen una forma de solidaritat organitzada. Una manera de repartir riscos que ningú no sap quan haurà d’afrontar. Avui contribuïm a pagar una operació que necessita una persona desconeguda. Demà potser serà aquella persona qui contribuirà a pagar la nostra. No és caritat. És una forma de convivència que ens protegeix de la desgràcia de quedar-nos sols quan més ajuda necessitem. I això em porta a una altra pregunta.

Quina mena de llibertat defensem quan parlem de llibertat?

La llibertat d’expressar-se no hauria de significar únicament poder dir allò que nosaltres pensem. També hauria de protegir les opinions que ens incomoden. La llibertat de viure segons les meues conviccions no hauria de limitar-se a les conviccions majoritàries. I la defensa de la família no hauria d’exigir que totes les famílies respongueren a un mateix model.

No entenc per què el reconeixement dels drets d’una altra persona hauria de representar una pèrdua dels meus. Que dues persones del mateix sexe puguen estimar-se i formar una família no resta res a la meua. Que una dona dispose d’instruments legals per a protegir-se de la violència no m’impedeix reclamar garanties jurídiques per a tothom. Al contrari. Hauríem de desconfiar d’una idea de llibertat que necessita restringir la dels altres per a sentir-se segura.

També em preocupa aquesta facilitat amb què la paraula democràcia ha acabat reduïda al recompte dels vots. Guanyar unes eleccions dona dret a governar, naturalment. Però no dona dret a convertir les institucions en patrimoni particular, a desprotegir les minories ni a considerar enemic qualsevol que discrepe. La democràcia és també la possibilitat de protestar contra qui governa, de qüestionar una decisió judicial, de denunciar una injustícia, de publicar una informació incòmoda i de defensar idees que no compartim. És acceptar que el poder té límits, especialment quan l’exercim nosaltres.

Potser aquest és un dels aprenentatges més importants que ens hauria d’haver deixat la història, que les llibertats no desapareixen necessàriament d’un dia per l’altre. Poden anar reduint-se entre aplaudiments, en nom de l’ordre, de la seguretat o d’una pàtria que algú pretén representar en exclusiva.

He conegut una societat en què hi havia coses que no es podien dir, llibres que no podien circular lliurement i persones obligades a dissimular allò que sentien. No necessite idealitzar el present per a reconéixer la distància que ens separa d’aquell temps. La democràcia que tenim és imperfecta, sovint decebedora i massa vegades administrada per persones que semblen haver oblidat per a què van ser elegides. Però aquesta imperfecció no converteix les llibertats en prescindibles.

I hi ha encara una qüestió que em resulta dolorosa: la manera com hem acabat parlant dels pobres.

Sospitem de qui rep una ajuda, de qui necessita una prestació, de qui no troba faena o de qui ha hagut d’abandonar el seu país. Com si la pobresa fora una inclinació personal i no una circumstància que pot arribar a qualsevol casa. Com si ningú no haguera perdut mai la salut, la faena, els estalvis o l’estabilitat d’una família d’un dia per l’altre. Per descomptat que cal perseguir el frau. Tot el frau. El de qui cobra una prestació indegudament i el de qui oculta una fortuna per evitar contribuir al sosteniment dels serveis públics. Però em sorprén la desigual intensitat amb què, de vegades, ens indignen aquestes dues conductes, perquè ens hem acostumat massa a exigir explicacions als qui menys tenen i massa poc als qui acumulen més poder.

No pretenc dir que tots els problemes tinguen una solució senzilla. Ni que els partits que han governat fins ara estiguen lliures de responsabilitat. Una part del descrèdit de la política s’ha guanyat a força de promeses incomplides, corrupció, oportunisme i una distància creixent entre les institucions i la vida quotidiana. Seria una ingenuïtat negar-ho. Però precisament perquè sabem tot això hauríem de ser més exigents amb les alternatives. No menys.

Quan algú promet protegir els treballadors, hauríem de preguntar-li quins drets laborals pensa reforçar. Si ens diu que millorarà la sanitat, que ens diga com pensa finançar-la i amb quin personal. Si anuncia una rebaixa general d’impostos, qui en resultarà més beneficiat i quines conseqüències tindrà sobre els serveis comuns. Quan invoca la llibertat, quina llibertat reconeix a les persones que viuen d’una manera diferent de la seua. Contestar a aquestes preguntes no hauria de ser una forma de deslleialtat. Hauria de ser el primer deure de qualsevol ciutadà.

Amb els anys he arribat a valorar especialment una idea que, de tan senzilla, sembla haver perdut prestigi: ningú no hauria de quedar abandonat perquè la vida li haja anat malament. No estic parlant d’una societat sense responsabilitats individuals, ni d’un món on tot siga gratuït i no coste esforç. Parle d’una comunitat que ha decidit posar una part dels seus recursos en comú perquè la malaltia, la pobresa, la discapacitat o la vellesa no condemnen ningú a la indigència. Aquesta decisió col·lectiva és una de les conquestes més importants que hem aconseguit.

Per a mi, hi ha la llibertat de pensar sense por. La possibilitat d’equivocar-nos i rectificar. L’escola que no determina a qui obri la porta en funció del sou dels pares. L’hospital que atén una persona abans de saber quina assegurança disposa. La dignitat de qui treballa, de qui ja no pot treballar i de qui voldria fer-ho, però no troba l’oportunitat. El dret a ser diferents sense haver de demanar perdó.

No sé si tot això cap dins d’una bandera. Sé que ha costat generacions aconseguir-ho, i que seria una desgràcia descobrir-ne el valor només després d’haver-ho perdut. Perquè hi ha coses que, quan desapareixen, no es recuperen simplement canviant de govern. I perquè una societat no es fa més forta quan aprén a abandonar els seus membres més febles. Només es fa més acostumada a mirar cap a una altra banda, a practicar una indiferència homicida. I aquesta, em sembla, és una forma de pobresa de la qual ningú no està completament protegit.

Imatge de Amna Hafeez.

L’home que mira enmig de la fosca

Sobre «Quadern en la penombra», de Manel Alonso i Català

Hi ha dolors que no caben dins de les paraules. Que les desborden, les inutilitzen, les deixen reduïdes a una pobra successió de sons incapaços d’explicar la dimensió de la tragèdia. Hi ha absències que no admeten consol perquè han alterat per sempre l’ordre natural de les coses. La mort d’un fill pertany a aquesta geografia impossible del patiment, a un territori per al qual ningú no ens ha ensenyat el camí. No hi ha brúixola ni mapa. Només una fosca que sembla estendre’s molt més enllà del lloc on arriba la mirada.

He llegit Quadern en la penombra, de Manel Alonso, publicat per Lletra Impresa, en la seua Col·lecció Ovidianes, amb la sensació d’estar travessant, a braç, una mar desconeguda. A cada pàgina he hagut de fer una alenada profunda abans de continuar, com si la lectura m’obligara a submergir-me en unes aigües massa fondes, on la llum arriba afeblida i el silenci adquireix una densitat difícil de suportar. I he imaginat Manel com un nàufrag aferrat a les paraules, a la fusta precària dels llibres, a la música, als petits rituals quotidians que encara li permeten mantenir-se a la superfície.

El dietari, escrit entre el 9 d’agost de 2022 i el 31 de desembre de 2023, és el testimoni d’un home que intenta continuar vivint després de la mort del seu fill menut, Arnau. Però seria injust reduir-lo a la crònica d’un dol. Perquè darrere de la tristesa, que travessa les pàgines com una remor persistent, hi ha una obstinada voluntat de permanència. La d’algú que, havent perdut una part essencial de la seua existència, es resisteix a perdre també la capacitat de mirar el món.

Fa temps, arran de la lectura del seu poemari Com una òliba, vaig trobar una expressió que em semblava adequada per definir Manel Alonso: l’home que mira. Encara avui continue pensant que aquesta és una de les seues qualitats literàries més notables. Manel mira. S’atura davant les coses que els altres deixem passar, escolta allò que sembla insignificant, descobreix en els gestos més humils una bellesa que sovint ens resulta invisible. Però ara la seua mirada ha conegut l’abisme. I no és possible contemplar el món de la mateixa manera després d’haver vist com s’ensorra una part irrecuperable de la pròpia vida.

Arran d’una anotació que fa a propòsit de la pel·lícula Interstellar, quan diu que parla de la història d’un home que, amb enteresa i valor, és capaç de superar els obstacles més grans per aconseguir el seu objectiu, he arribat a pensar que aquest dietari també és, d’alguna manera, el quadern de bitàcola d’una nau extraviada. Una nau que ha abandonat involuntàriament la seua òrbita i que avança per un univers del qual han desaparegut les referències conegudes. El pilot continua al seu lloc, examina els instruments, busca senyals, intenta reconéixer les constel·lacions. Però sap que el viatge ja no el conduirà al destí que havia imaginat. I, tanmateix, continua.

Aquesta perseverança és, probablement, una de les dimensions més commovedores del llibre. No hi trobem la grandiloqüència de qui es proclama vencedor de la desgràcia, ni la falsa serenitat de qui pretén haver fet les paus amb allò que és irreparable. Hi ha dies, lectures, trobades, desplaçaments, converses, indignació política. I també moments en els quals és inevitable deixar anar un somriure. Hi ha una agenda literària intensa i una necessitat gairebé física d’escriure. Hi ha, sobretot, una rutina pacientment construïda perquè la vida no acabe d’esfondrar-se.

Manel llegeix amb una voracitat admirable. Els llibres li proporcionen companyia, coneixement, consol, però també una manera de continuar dialogant amb el món. No són únicament un refugi on amagar-se del dolor; són finestres que encara pot obrir. Cada autor descobert, cada poema, cada història llegida sembla restituir-li una petita parcel·la de realitat. Quan afirma que la lectura el nodreix, que li dona vida i sentit a les coses, no està formulant una declaració retòrica d’amor a la literatura. Està parlant d’una necessitat vital. Una necessitat que es prolonga en l’escriptura. L’autor escriu per recordar, per ordenar el desgavell interior, per conversar amb els absents i amb els vius. Potser també per impedir que el temps, amb la seua indiferència, acabe desdibuixant allò que estima. Les paraules no restitueixen cap presència, però poden impedir que l’absència es convertisca en oblit.

El dietari s’obri també a les ferides del món, a la injustícia, a la indiferència davant del sofriment dels altres, que Manel no ha deixat de mirar. La pena personal no ha anul·lat la seua consciència del dolor col·lectiu. I això també em sembla significatiu, perquè hi ha tragèdies que podrien justificar un tancament absolut, una renúncia a tot allò que queda fora del propi desengany. Ell, en canvi, conserva la capacitat d’indignar-se, de preocupar-se i, fins i tot, de denunciar les misèries de la política.

Però és quan tomba la mirada cap a les coses petites que la seua escriptura em resulta més lluminosa. Tot això continua existint. I aquesta constatació, aparentment elemental, adquireix una força immensa quan sabem des d’on està escrita. Perquè Manel no contempla aquestes escenes des de la innocència de qui encara confia en una felicitat duradora. Les contempla des del coneixement de la pèrdua. Sap que tot és fràgil, que vivim gairebé de miracle, que qualsevol dia pot obrir-se davall dels nostres peus un buit que no havíem sospitat. Però continua reconeixent la bellesa de les coses. És precisament en aquesta mirada on trobe una de les grans virtuts del llibre. La pena no ha aconseguit destruir del tot la seua capacitat d’admiració. Potser només qui ha sentit tan a prop la desaparició comprén fins a quin punt és prodigiós el gest de llevar-se cada matí, obrir un llibre, escoltar una cançó o veure com el sol torna a eixir.

No voldria, però, confondre aquesta persistència amb una victòria sobre el dolor. Hi ha ferides que no es curen, perquè la seua desaparició significaria, d’alguna manera, una altra pèrdua. L’Arnau continua present en aquestes pàgines, no com una ombra que calga expulsar, sinó com una absència estimada que forma part inseparable de la vida del pare. Potser la qüestió no consisteix a deixar arrere el fill perdut, sinó a trobar una manera de continuar vivint sense abandonar-lo. De fet, la idea d’aquella animeta que la família encén per l’Arnau, perquè l’acompanye en el seu camí, em sembla que converteix tot el dietari en aquest gest. Cada pàgina és una flama discreta enmig de la foscor. No pretén il·luminar l’univers ni abolir la nit. Només mantenir viva una claror suficient perquè l’amor no desaparega.

Acabe la lectura amb la sensació d’haver acompanyat un home durant un tram d’un camí que no hauria volgut recórrer mai. No sé si la literatura salva ningú. Potser seria excessiu atribuir-li una virtut tan poderosa. Sé, però, que de vegades proporciona una manera de resistir, de preservar una part de nosaltres mateixos quan tot sembla convidar-nos a la desaparició.

Manel Alonso continua sent, per a mi, l’home que mira. Però ara sé que darrere dels seus ulls hi ha una penombra que no s’esvairà fàcilment. I que, malgrat tot, encara és capaç de descobrir un cavall enmig del paisatge, el dibuix dels ocells damunt del cel, la música d’un blues, la bondat possible d’un gest. Potser això és el que més m’ha commogut d’aquest llibre: no el relat d’un home que mira de travessar la foscor, sinó el d’algú que, obligat a viure-hi, encara troba motius per a encendre el llum i continuar mirant.

El país que volem ser

Soc valencià. Valencianet, si em permeteu la confessió afectuosa. I visc a Catalunya per raons professionals, però sobretot per una raó molt més difícil d’explicar amb conceptes polítics. Perquè la dona que estime és catalana i un dia vaig decidir que compartir la vida amb ella significava també compartir un lloc, unes preocupacions, una llengua, unes esperances i, inevitablement, algunes ferides.

Potser per això, quan parle de Catalunya, de vegades encara ho faig amb una certa prevenció. Com si haguera de demanar permís abans d’opinar. Com si la meua partida de naixement m’obligara a mantindre una prudent distància davant determinades discussions del país on visc. Però fa temps que em pregunte si aquesta cautela té gaire sentit.

No vaig nàixer a Catalunya, certament. Però hi visc. Hi treballe, pague impostos, estime, patisc les decisions polítiques que es prenen i les que no es prenen. Em preocupa la seua escola perquè forme part del seu engranatge. I perquè crec en l’escola pública. Em preocupa el seu català perquè sé perfectament, com a valencià, què significa veure com una llengua retrocedeix mentre tothom assegura que l’estima molt. Em preocupa la seua cohesió social, el seu futur econòmic, la seua cultura i la possibilitat que continue reconeixent-se a si mateixa d’ací a unes dècades.

No sé si això em converteix en català. Però sí que em converteix, sense cap dubte, en ciutadà de Catalunya. I des d’ací voldria parlar.

Em declare independentista. Però probablement no ho soc per les raons que alguns esperarien. Ho soc, abans de res, perquè crec fermament que les comunitats polítiques han de poder decidir lliurement el seu futur. Crec que una societat que planteja de manera persistent i majoritària una determinada aspiració política ha de poder expressar-la democràticament. I crec que la resposta a les urnes no pot ser mai la por a les urnes.

No necessite pensar que Espanya és un país detestable per voler que Catalunya puga decidir si vol deixar de formar-ne part. No necessite odiar ningú. I això, que em sembla tan elemental, s’ha convertit després del Procés en una distinció cada vegada més necessària. Perquè Catalunya viu una crisi profunda. I no em referisc només a la crisi de l’independentisme. Parle d’una certa incapacitat col·lectiva per imaginar què ve després d’una derrota, d’un fracàs, d’un intent interromput o de com vulguem anomenar allò que va passar.

El Procés va generar una energia extraordinària. Durant uns anys, una part enorme de la societat catalana va arribar a creure que la història podia accelerar-se. No va passar. I el problema no és només que no passara. El problema és que encara no hem sabut pensar políticament què significa que no passara.

Veig massa sovint una independència que ja no sap avançar i, per això, ha convertit la resistència en projecte, argumentacions on senyoregen les paraules resistir, bloquejar, confrontar, impedir, desestabilitzar. Paraules que poden formar part d’una estratègia política en un moment determinat, però que difícilment poden substituir una idea de país.

I aquests dies he tornat a pensar-hi en llegir la proposta amb què ALHORA consulta la seua militància sobre una eventual participació en les eleccions generals. El text parla d’un «programa anti-espanyol, de boicot» i afirma que els seus diputats votarien sempre «en el sentit que més perjudiqui l’estabilitat de l’Estat espanyol».

Confesse que em va produir una enorme tristesa. No perquè em faça por un independentisme contundent. El que em preocupa és un independentisme sense horitzó. Perquè si el criteri de la teua acció política és perjudicar l’altre, has deixat momentàniament de preguntar-te què beneficia els teus. I aquestes dues coses no són necessàriament la mateixa.

Que Espanya siga més feble no significa automàticament que Catalunya siga més forta. Que Espanya siga més ingovernable no significa necessàriament que Catalunya siga més governable. Que una institució espanyola fracasse no implica que una institució catalana funcione millor. Ho hauríem de saber, especialment, les persones d’esquerres. Perquè jo també soc això.

Soc mestre. Però mai no he pensat que ser mestre m’atorgue cap condició especial. Soc un treballador de la docència. Visc del meu salari. Forme part d’aquella immensa majoria de persones que necessitem que els serveis públics funcionen, que les escoles tinguen recursos, que els hospitals ens atenguen, que l’habitatge siga accessible i que arribar a final de mes no es convertisca en una proesa. La meua consciència nacional no ha substituït mai la meua consciència de classe. I precisament per això em costa entendre una política que situa la destrucció de l’adversari per damunt de les condicions materials de la gent a qui afirma representar.

Hi ha una cosa que l’esquerra i el catalanisme haurien de recordar: els països no són abstraccions. Els països són la gent que hi viu. Catalunya no és només una bandera, una història, una llengua o una aspiració nacional. Catalunya és també la dona que s’alça a les sis per anar a treballar. El jove que no pot independitzar-se perquè no pot pagar un lloguer. La família que espera una visita mèdica. El mestre que intenta que trenta alumnes aprenguen alguna cosa en una aula. El nouvingut que aprén català perquè vol formar part del lloc on ha arribat. L’àvia que continua parlant-lo perquè és la llengua amb què ha estimat tota la vida. Si la independència algun dia ha de tindre sentit, serà per a ells. No contra ningú. Per a ells.

Potser aquesta és la pregunta que ens falta després del Procés. No «què podem fer contra Espanya?». Sinó què podem fer per Catalunya? Com fem que el català torne a ser la llengua del país? Com recuperem una escola pública ambiciosa? Com construïm una economia que no condemne els joves a la precarietat? Com integrem els milers de persones que han arribat al país sense exigir-los que renuncien a qui són però convidant-les, alhora, a formar part d’un nosaltres? Com reconstruïm una majoria política suficient perquè la independència deixe de ser una identitat i torne a ser una possibilitat?

Aquestes preguntes són molt menys excitants que parlar de confrontació. També són infinitament més difícils. Perquè destruir una cosa és relativament senzill. Construir-ne una altra exigeix intel·ligència, paciència, contradiccions, negociació, generositat i temps. Potser ens hem acostumat massa a confondre radicalitat amb estridència.

Jo voldria un independentisme radical en el sentit més literal de la paraula: que anara a l’arrel. A l’arrel del país. A la llengua, l’escola, la cultural, als salaris, a l’habitatge, a la capacitat de conviure, a la democràcia. A la necessitat de construir una comunitat que tinga l’atractiu suficient perquè algú que va nàixer a centenars de quilòmetres d’ací puga arribar un dia i dir: jo també vull compartir aquest futur.

No sé si algun dia Catalunya serà independent. Continue pensant que ha de tindre dret a decidir-ho. Però sí que sé una altra cosa. El país que algun dia vulga ser independent haurà de començar a existir molt abans de la independència. Haurà de demostrar que sap cuidar la seua gent, incorporar els qui arriben, preservar la seua llengua, construir institucions dignes i imaginar un futur que no necessite un enemic per explicar-se.

Perquè una nació que només sap qui és quan mira allò que odia encara no ha acabat de descobrir-se. I perquè, al capdavall, un país no es construeix contra un altre país. Es construeix per a la gent que ha decidit viure-hi. Entre els quals, si m’ho permeteu, també hi soc jo.

Les pensions no estan en fallida

El mercat ja ens té acostumats a la mateixa estratègia, que és més antiga que la tos. Intenta vendre’t coses convencen-te, primer, que no pots viure sense tenir-les. No és necessari ni parlar del producte, no cal ni explicar-lo. Només cal crear la necessitat, o la por en aquest cas. Entabanar-te dient-te que allò que tens —i que ha anat bé tota la vida—, no durarà, és insegur i qualsevol dia deixarà de funcionar. I com bades i t’ho mires amb desconfiança, ja tens a la porta el salvapàtries de torn portant-te la solució. Com la senyoreta del futur, aquella del lleixiu.

Amb les pensions està passant alguna cosa semblant. José María Figaredo, diputat de VOX, fa temps que insisteix a dir-nos que el sistema públic de pensions està trencat, esgotat, condemnat. Ha arribat a parlar de sistema “zombi”, una paraula específica per aconseguir provocar inquietud. Fer referència a allò que camina, però que en realitat és mort. I clar! Si és mort, caldrà organitzar-li el soterrar i buscar l’alternativa.

Però aquest discurs no és innocent.

Perquè Figaredo no es limita a advertir dels problemes que té el sistema de pensions —que els té— ni de les dificultats que provoca l’envelliment de la població —que també són evidents—. El pas següent és defensar un sistema on la part més gran —i sucosa!— de la nostra jubilació depenga de la capitalització, de l’estalvi individual, dels plans privats. És a dir: primer ens diuen que no ens podem refiar de la pensió pública i després ens expliquen que haurem de buscar-nos una altra seguretat.

I aquesta altra seguretat, casualment, s’ha de comprar, vaja!

No cal ser economista per a entendre què significa això. Si milions de treballadors arriben a la conclusió que quan es jubilen l’Estat no podrà pagar-los una pensió digna, què faran aquells que puguen permetre-s’ho? Contractaran un pla de pensions, un fons d’inversió, una assegurança d’estalvi, algun producte financer que els prometa protegir-los d’aquell futur que els han ensenyat a témer. I qui ven aquests productes? Ah, peixet! No sembla una pregunta especialment complicada.

Per això resulta tan interessant observar d’on ixen alguns dels informes amb què Figaredo reforça el seu discurs. Un dels organismes que ha citat és FEDEA, la “Fundación de Estudios de Economía Aplicada”. Una organització que es proclama independent, però que mira per on en el seu patronat hi ha BBVA, Santander, CaixaBank, Banc Sabadell, Banca March i Unicaja, entre altres grans empreses. I, creieu-me, no és una dada decorativa.

Sobretot quan els informes s’utilitzen políticament per defensar un canvi de model que faria créixer extraordinàriament el negoci privat de la jubilació. No fa falta imaginar una reunió secreta en un soterrani, amb banquers fumant puros i decidint com quedar-se les pensions dels jubilats. Les coses importants solen passar de manera molt més prosaica. Hi ha interessos. Hi ha models de societat. I hi ha decisions polítiques que afavoreixen uns interessos o uns altres.

El sistema públic de pensions parteix d’una idea molt senzilla: els riscos de la vida els afrontem col·lectivament. Treballem, contribuïm i, quan arriba el moment en què deixem de treballar, la societat garanteix uns ingressos. No perquè cadascú haja tingut l’habilitat d’invertir bé els seus estalvis, sinó perquè considerem que envellir amb dignitat és un dret.

El model que volen proposar-nos va introduint una altra idea: ocupa’t tu del teu futur. Estalvia, inverteix, contracta i procura que les coses et vagen bé. Per a qui ara té trenta anys, un bon salari, estabilitat laboral i capacitat d’estalvi, pot sonar raonable. Però per a qui ha encadenat contractes temporals, ha cobrat sous baixos, ha passat temporades a l’atur, ha criat fills, ha pagat un lloguer impossible o simplement ha arribat just a final de mes, la cosa canvia una mica.

Perquè hi ha una diferència enorme entre el dret a una pensió i la possibilitat de comprar-se una pensió.

Aquesta diferència és precisament la que el discurs de Figaredo procura difuminar. Naturalment que hem de parlar del futur del sistema públic. Seria irresponsable no fer-ho. Vivim més anys, naixen menys criatures i la proporció entre treballadors i pensionistes està canviant. Tot això exigeix decisions. Però d’ací a proclamar que el sistema està «acabat» hi ha un salt considerable.

De fet, resulta especialment revelador que José Ignacio Conde-Ruiz, subdirector de la mateixa FEDEA i un dels economistes que més ha estudiat les pensions a Espanya, haja afirmat clarament que el sistema de pensions no està fallit. I el detall no és menor.

Quan algú, de manera irresponsable, diu açò s’acaba, busqueu-vos la vida, no fa altra cosa que obrir un mercat (no solucions). I ací és on hem de mirar Figaredo. No només pel que diu, sinó pel lloc cap on vol conduir-nos després d’haver-ho dit.

Perquè quan algú dedica tants esforços a convéncer-nos que una institució pública és inviable, sempre convé preguntar per a qui treballa realment, si representa al poble, a qui diu servir, o a uns altres interessos ocults. Està passant amb la sanitat. Està passant amb l’educació. I passarà amb molts serveis públics. Primer es deteriora la confiança. Després apareix l’alternativa privada com si fora una conseqüència inevitable de les lleis de la naturalesa.

No ho és. És una decisió política.

Les pensions públiques no són un fenomen meteorològic. No plouen del cel ni desapareixen perquè una fórmula matemàtica haja dictat sentència. Depenen de salaris, de cotitzacions, d’ocupació, de productivitat, d’impostos, de polítiques migratòries i, sobretot, de quina part de la riquesa d’un país decidim dedicar a garantir la vellesa dels qui l’han construït.

I alerta perquè ens volen fer passar com una veritat científica allò que és una opció ideològica. Perquè potser el negoci no consisteix només a vendre plans de pensions. Potser el negoci comença molt abans. Comença el dia que aconsegueixen que deixem de creure en la pensió pública. I per això, quan Figaredo torna a anunciar-nos la seua mort, abans de córrer a buscar una assegurança convindria fer-li una pregunta molt senzilla. 

Qui guanya amb tot açò si nosaltres ens ho creiem?

Imatge creada amb IA

La paraula i els fets

En el transcurs d’una amable conversa a la xarxa X (de Xiuxiuejar, no la d’Elon Musk), em recomanen llegir un article sobre la manipulació dels mitjans i la creació d’opinió. Accepte la proposta i me l’empasse sencer. No és gaire dur de llegir i se li veu el llautó de seguida. Hi ha una frase, en el text en qüestió de «Manipular» d’Alfons Durán-Pich, que sembla insignificant i que acaba sostenint tota la seua argumentació: «ningú no té dret a etiquetar un partit polític». L’autor parla dels mitjans que qualifiquen Aliança Catalana d’extrema dreta —aquest era el motiu de la conversa— i presenta aquesta expressió com una maniobra destinada a desacreditar-la. Però entre posar una etiqueta per estalviar-se una explicació i emprar una categoria després d’haver examinat uns fets hi ha una distància que l’article no recorre. Dona per resolta la qüestió just en el punt on caldria començar a pensar-la.

L’autor té raó quan ens convida a llegir els programes i a observar les actuacions. Una vegada més —per si hi ha hagut alguna rectificació, a la que el partit ens té tan acostumats—, faig recerca del programa d’Aliança Catalana i em trobe, entre altres coses, que defensa una moratòria migratòria. El seu objectiu és tancar les fronteres als immigrants econòmics i afirma que la immigració admissible ha de beneficiar el país sense “diluir” la cultura catalana. També proposa la repatriació dels menors estrangers no acompanyats. No li ho he llegit a la premsa ni ho he escoltat en cap programa televisiu. Són paraules del partit, escrites per a explicar-se davant dels possibles electors. Qualsevol persona pot considerar encertades o equivocades aquestes propostes. Però el que no pot fer és acusar de manipulació a qui les llegeix, les reprodueix sense afegir ni una coma i es pregunta a quina tradició política pertanyen.

La pregunta, naturalment, admet discussió. Una categoria política no és una sentència judicial, i fer-la servir no ens treu la necessitat d’argumentar. Però tampoc esdevé falsa perquè incomode el partit al qual s’aplica. L’article abans esmentat substitueix l’examen de les propostes per una sospita sobre les intencions dels qui les descriuen. Si dius “extrema dreta”, ja no cal escoltar per què ho dius. Has quedat inscrit entre els manipuladors. És una manera prou eficaç de tancar el debat mentre es reclama que el debat siga obert.

Encara resulta més estrany que el senyor Duran-Pich negue als altres el dret a qualificar i, unes línies després, descriga actors polítics concrets amb termes tan carregats de significat com “bel·licistes” o “feixistes”. Potser considera que en aquests casos els fets justifiquen les paraules. I precisament aquest és el criteri que hauria d’acceptar per a Aliança Catalana. Mirar primer els fets i discutir en acabant la precisió de les paraules. La mateixa exigència per a tothom.

L’article fou publicat el 7 de setembre. D’ençà d’aleshores s’ha produït un episodi que permet entendre millor per què importa distingir entre un prejudici i un fet verificable. A la Junta de Portaveus del Parlament, una diputada d’Aliança Catalana va votar a favor de reconsiderar l’amonestació a Vox pels cartells que anomenaven «assassí» Lluís Companys. Després, el partit va dir que el vot havia estat un error i va deixar constància de la seua posició contrària a retirar la sanció. La rectificació també forma part dels fets i s’ha de contar. Però haver rectificat no esborra el vot emés, de la mateixa manera que haver-lo emés no autoritza a inventar la intenció amb què es va fer.

Aquest hauria de ser, al capdavall, el treball modest i difícil de pensar políticament: llegir, comprovar, rectificar quan calga i no concedir a cap formació la facultat de decidir quines preguntes se li poden fer. Els mitjans poden manipular, és clar, no som tan ingenus. També poden equivocar-se els qui els critiquen. El que no ens acosta gens a la veritat és imaginar que la manipulació sempre arriba de fora i que les nostres conviccions ens en protegeixen. Potser comença justament allí, en la tranquil·litat amb què assenyalem els manipulats i mai no ens incloem entre les persones que podrien ser-ho.

Foto de Tara Winstead

La humanitat de les institucions

A casa hem acabat una sèrie de televisió on, malgrat els petits defectes de la trama en la resolució de certes qüestions i la construcció temporal una mica confosa en segons quins moments, s’aboquen idees que no pots deixar anar, per la lucidesa que contenen. La sèrie és Promoción 09, creada per Tom Rob Smith. Segueix les vides i les carreres d’un equip de reclutes de l’FBI mentre se centra en la transformació del sistema de justícia penal dels Estats Units a mesura que s’altera per l’ús creixent de la intel·ligència artificial en la predicció de crims futurs. Idea que, inevitablement, ens duu a Minority Report (2002) i que ja va explorar visionàriament l’Steven Spielberg. Només que ara la IA ja és una realitat.

En un dels capítols, un dels protagonistes es veu obligat a defensar la inclusió de la intel·ligència artificial en la investigació policial. Els seus superiors, escèptics, li posen objeccions. No tot es pot deixar en mans d’una màquina, li venen a dir. Segons ells no es pot permetre que una IA acabe decidint per les persones. La resposta del personatge és inquietant perquè gira l’argument com un calcetí. Després de la inevitable pausa dramàtica li rebla al seu interlocutor que potser les institucions tradicionals ja funcionen, en bona part, artificialment. Continuen oferint respostes fabricades per unes estructures, unes normes i unes inèrcies que pertanyen a un món que ja no existeix. Tal volta ens espanta delegar decisions en una màquina —conclou— mentre acceptem sense alterar-se que moltes de les nostres institucions fa temps que han deixat de mirar la realitat que tenen davant.

La idea em va semblar extraordinària. I només unes hores després vaig comprendre fins a quin punt podia ser, tanmateix, terrible.

La meua dona és advocada. La seua feina sempre és motiu de debat a casa. No fa gaire, precisament arran del cas Maricarmen, parlàvem d’un procediment de desnonament que porta i que està intentant aturar. Una família de sis persones —tres generacions i amb una menor inclosa— esperava que l’administració pogués oferir-los alguna alternativa residencial. Però encara no l’han trobada. El jutjat havia de decidir si mantenia suspés el procediment mentre arribés alguna solució. I la resposta judicial conté aquestes paraules:

«Es evidente que la suspensión del proceso carece de cualquier tipo de objeto si las administraciones públicas competentes no proponen ninguna medida adecuada para hacer frente a la unidad familiar de la persona demandada.»

És difícil llegir aquesta frase sense aturar-se un moment. Com que l’administració que se n’hauria de fer càrrec no ha estat capaç d’aconseguir una solució per a aquella família —i precisament per això!— el jutjat considera que esperar ja no té objecte. 

Hi ha una lògica jurídica al darrere. Naturalment que n’hi ha. Un jutge no pot resoldre les causes que té damunt la taula segons les seues simpaties personals, ni convertir cada procediment en una decisió moral improvisada. Les normes existeixen també per protegir-nos de l’arbitrarietat. La llei limita el poder, estableix garanties, ordena conflictes, protegeix drets. Tot això és cert. Però alguna cosa grinyola més que una sénia de fusta, quan la incapacitat de l’Administració per resoldre un problema acaba convertint-se en la raó per a deixar de protegir qui pateix precisament aquell problema. Com no hem trobat una llar per a vosaltres, ja no té sentit continuar esperant la recerca. Llegit fora del llenguatge jurídic —i ací és sovint on apareix el debat a casa—, resulta difícil defugir la brutalitat de la frase. Però encara hi havia un altre fragment en la resolució que impressiona més: 

«La labor del juzgador consiste en aplicar la ley —juzgando y haciendo ejecutar lo juzgado—.»

En principi, res a objectar. És la llei. És el procediment. És la funció del jutge. És la norma. I és en aquest moment que vaig tornar immediatament a la sèrie, considerant aquell diàleg sobre la intel·ligència artificial, i preguntant-me què significa que una cosa siga realment artificial.

Potser ens hem acostumat a associar la paraula amb ordinadors, algoritmes, robots, màquines capaces de donar-nos una resposta més enllà del nostre treball. Però artificial també és allò que ha perdut el contacte amb la matèria viva de què prové. Allò que reprodueix una forma sense recordar-ne ja el sentit. Allò que continua funcionant perquè el mecanisme encara funciona, encara que la raó que el justificava s’haja esvaït.

I ací està la cosa. Una institució pot ser profundament artificial sense que hi haja un sol ordinador decidint dins d’ella. Pot estar formada per persones, persones intel·ligents, honestes, preparades. I, tanmateix, comportar-se com una màquina. Introduïm un cas, comprovem els requisits, apliquem el protocol, produïm una resposta i que passe el següent. 

Però la família, continua allí. Sis persones amb noms, roba dins dels armaris, plats a la cuina, llits que algú haurà de desfer, medicaments en algun calaix. Una família amb una criatura, possiblement, que no entén què vol dir allò de “llançament” —potser esbalaïda per la literalitat de la paraula—, però que entenen perfectament què significa que un adult li diga que ho ha d’arreplegar tot perquè allí, en la casa on han tornat cada dia després del món, ja no poden continuar-hi vivint.

Tot això existeix, però no per al procediment. I aquesta és una de les formes més terribles d’artificialitat institucional. Allò que no cap dins de l’expedient deixa de ser rellevant, encara que continue sent amb tota la seua cruesa fora d’ell. No és que la realitat s’haja esvaït de sobte. És que el sistema ha decidit que no cal mirar-la, veure-la. 

Que conste que no estic proposant que els jutges resolguen segons la seua consciència en contra de les lleis. La meua dona ja m’avisa. Un estat de dret no podria sobreviure gaire temps d’aquesta manera. Tampoc es tracta de negar drets a l’altra part d’un procediment. Els conflictes jurídics ho són precisament perquè hi ha drets, interessos i obligacions que xoquen entre si. La qüestió és una altra.

Què passa quan hem construït normes incapaces d’assumir les conseqüències humanes de la seua pròpia aplicació? Què passa quan l’excepció humana apareix davant nostre i l’única resposta possible és “que no està prevista”? Què ocorre quan una institució continua fent correctament allò que sempre ha fet, però allò que sempre ha fet ja no dona resposta al món en què vivim? Potser aleshores hauríem de començar a distingir entre una institució que funciona i una institució que simplement continua en marxa. I no és el mateix.

Una administració pot continuar tramitant expedients mentre fracassa socialment. Un sistema sanitari pot continuar comptabilitzant visites mentre deixa pacients abandonats durant mesos. Una escola pot continuar expedint notes mentre perd la capacitat d’educar determinats alumnes. Una política d’habitatge pot complir escrupolosament tots els tràmits mentre deixa famílies a la intempèrie. Un jutjat pot produir resolucions jurídicament estructurades mentre la realitat humana queda cada vegada més lluny del llenguatge amb què aquelles resolucions són escrites.

En la forma, tot funciona. Els papers circulen, les notificacions arriben, els terminis vencen, les signatures germinen al final de cada document. El sistema respira. Però les persones s’ofeguen. Això és el que em sembla tan poderós d’aquella idea sobre la intel·ligència artificial.

Ens preocupa —amb raó— que una màquina puga prendre decisions sobre nosaltres sense comprendre realment què significa patir, perdre una casa, quedar-se sense treball, esperar una operació, criar un fill sense ajut, envellir sol, fugir d’una guerra. Ens espanta imaginar un algoritme dient: No compleix els requisits, Sol·licitud denegada, Risc assumible, Cas tancat. Però hauríem de preguntar-nos també quantes vegades ja diem exactament aquestes coses sense necessitat de cap algoritme.

Potser el perill no és només que les màquines aprenguen a comportar-se com nosaltres. El que ens hauria de preocupar és per què nosaltres mantenim intactes institucions que cada vegada s’assemblen més a les màquines. Institucions que processen, classifiquen, deriven, arxiven, contesten i que rarament alcen el cap. I precisament aquest gest és important. Perquè darrere de qualsevol norma, un dia, hi hagué una raó, i algú va pensar que aquella llei havia de protegir alguna cosa, que aquell procediment perseguia una finalitat. Que aquell dret servia perquè alguna persona no quedara indefensa davant d’una altra, davant d’una empresa o davant del mateix Estat.

La llei no naix per produir expedients —en aquest punt, a casa, tots estem d’acord—, naix per ordenar la convivència entre éssers humans. El procediment no és la finalitat, és una ferramenta. I quan la ferramenta comença a comportar-se com si ella mateixa fora l’objectiu de tot plegat, alguna cosa s’ha invertit.

En aquella resolució que abans he esmentat, apareix també una expressió que n’hi ha per a sucar-hi pa. El jutge parla d’interpretar els preceptes «de forma razonable». I aleshores apareix inevitablement una pregunta: raonable per a qui? Respecte de què? Raonable per preservar el ritme d’un procediment o per evitar una suspensió indefinida? Raonable per protegir els drets legítims de la propietat o per a l’Administració que no ha trobat una alternativa? Raonable per a les sis persones que l’endemà no sabran on dormiran?

La raó mai no habita completament fora de la realitat. Una decisió pot resultar perfectament racional dins d’un sistema i profundament absurda quan ix al carrer. Pot ser coherent en el paper i devastadora al voltant d’una taula. Pot cabre perfectament dins d’una resolució i no cabre de cap manera dins de la vida que tenim. Aquesta distància és el que hauríem de vigilar. Perquè les institucions són necessàries. Absolutament necessàries. Precisament per això hauríem d’exigir-los molt més que mera supervivència burocràtica.

Una democràcia no és només un conjunt de normes. És també la capacitat permanent de revisar-les. Una societat madura no hauria de preguntar-se únicament si una llei s’està aplicant correctament. Hauria de preguntar-se periòdicament si aquella llei continua servint per a allò que pretenia protegir.

De vegades tinc la sensació que intentem governar el present amb el vocabulari del passat. I quan el present no cap dins d’aquell codi, culpem el present. No està previst. No compleix els requisits. No concorre el pressupòsit, ni hi ha cobertura legal. És possible que totes aquestes frases siguen jurídicament correctes. Però una societat no pot resignar-se a viure eternament dins del jurídicament correcte si els resultats són humanament insostenibles.

Aquesta és una de les grans confusions del nostre temps: identificar justícia amb mera aplicació normativa. La llei és imprescindible per a arribar a la justícia. Però no sempre hi arriba. I quan no hi arriba, no hauríem de castigar el jutge perquè no invente una llei nova. Hauríem de mirar una mica més amunt. Hem de preguntar-nos per què el legislador no ha creat instruments suficients. Per què l’Administració no té recursos. Per què els serveis públics arriben tard. Per què permetem que els problemes socials acaben transformats en conflictes judicials que exigim després que resolga una persona asseguda davant d’un expedient. No heu pensat mai que potser demanem als jutges que administren les conseqüències d’un fracàs que s’ha produït molt abans d’entrar al jutjat?

Les nostres institucions han deixat de pensar en nosaltres sense que ens n’adonem. Continuen responent, produint documents, celebrant vistes i dictant resolucions. Però han perdut una cosa essencial. La capacitat de preguntar-se per què. Per què existeix aquesta norma, a qui havia de protegir, quina realitat volia ordenar. Què passa quan la seua aplicació produeix exactament el contrari del que una societat humanament decent voldria aconseguir. I això ens retorna, finalment, a la intel·ligència artificial.

Tal vegada la gran diferència entre intel·ligència i automatització no consisteix en la capacitat de donar una resposta. Qualsevol sistema prou sofisticat pot fer això. La intel·ligència apareix quan som capaços de dubtar de la resposta, quan ens plantegem si la pregunta estava ben formulada, quan descobrim que una regla útil en milers de casos anteriors pot ser monstruosa en la següent (la mil u). Apareix quan som capaços de veure la persona abans que l’expedient i recordem que darrere de cada categoria administrativa hi ha una vida que no encaixa a aquestes. Potser això és el més genuïnament humà que ens queda. La capacitat d’alçar el cap i mirar. De dir que açò no pot acabar així.

No sabem quina serà finalment la destinació d’aquella família de sis persones. Puc assegurar-vos que la meua dona lluita per elles amb tots els instruments que té a les mans, però també amb tota la voluntat emocional que el cas exigeix. I pensem molt en ells. Els pensem guardant la roba dins d’una bossa, precipitadament; en la criatura que pregunta desconcertada on van ara; en la mare i el pare que busquen una resposta que ignoren. Pensem també en totes les persones que, des d’un jutjat, una administració, uns serveis socials, darrere de la finestreta d’una oficina, intenten fer correctament la seua faena dins dels marges que se’ls han ofert. 

Confiem en el fet que no tothom és cruel. Però això, precisament, és el que més ens inquieta. Perquè els sistemes més deshumanitzats no necessiten persones cruels. Només necessiten persones que facen la seua tasca correctament sense mirar més enllà dels papers que segellen. Potser per això ens espanta tant la intel·ligència artificial. Perquè ens obliga a mirar-nos en un espill. I en apropar-nos prou, descobrim que la pregunta no és únicament fins a quin punt permetrem que les màquines decidisquen sobre les nostres vides. La pregunta verdaderament incòmoda és una altra. 

Quanta intel·ligència queda encara en les institucions que podem continuar anomenant humanes?

Foto de cottonbro studio

Permís de caça

Em permetreu que relacione dues imatges vistes per televisió. La primera —i que no em puc treure del cap—, el jove de Tavernes de la Valldigna, fent tentines, provant de fugir mentre és literalment apallissat per un grup de salvatges de la seua edat, que el fan objecte d’un odi insòlit. Al vídeo —que ells mateixos han enregistrat i penjat públicament—, se sent algú que li crida que torne al Marroc, com si participar d’aquella agressió col·lectiva i covarda li donés l’autoritat d’expulsar ningú a puntades de peu. Se senten riures, també. Algú contempla l’espectacle i el troba divertit. Quina mena de persona hi ha darrere d’aquests riures?

L’altra imatge no és d’aquella nit. Un diputat de les Corts Generals, davant d’una càmera, parlant de migrants, diu que cal “cazarlos a todos, uno por uno”. El diputat en qüestió és José María Figaredo. En aquest cas es referia a Ceuta, i demanava que intervingués l’exèrcit per retornar-los al Marroc. El context de les seues paraules podem situar-lo allà. Va deixar anar més perles, però. Va anomenar “invasors” a aquelles persones. Dies després va voler explicar-se, afinar el sentit que li havia donat a la paraula “caçar”. Fos com fos, el va triar ell, el verb.

No sé si aquella gossada d’adolescents de Tavernes havia sentit mai al senyor diputat. No tinc cap motiu per a afirmar que l’agressió que van perpetrar fos conseqüència directa d’aquell discurs. Però una denúncia moral no necessita inventar una prova. N’hi ha prou de mirar què tenen en comú les dues escenes. En una, un representant públic (sic), parla d’éssers humans com si aquests no tingueren la mateixa condició que ell i les converteix, davant l’audiència, en peces que cal abatre. En l’altra, uns joves, cridant com una llopada, persegueixen i colpegen un xaval perquè el consideren foraster. Entre totes dues hi ha una manera de mirar l’altre, el diferent, que fa temps que demana permís per deshumanitzar-lo.

Sabem que les paraules d’un diputat poden arribar molt lluny. Tenen sovint la porta oberta per entrar a les cases, circular pels telèfons, repetir-se als bars i també als patis dels instituts. Qui ocupa una tribuna pública sap que trobarà gent disposada a prendre’s allò que diu com una autorització. Precisament per això, té una responsabilitat especial quan parla de persones que ja viuen exposades al menyspreu. Pot defensar les polítiques migratòries que considere. Pot reclamar controls i discutir les lleis. És, de fet, el que s’espera que faça. És la seua funció. Però quan diu caçar, i encara afegeix un per un, el que fa és contribuir a presentar aquelles persones com a preses i a ell mateix, com un miserable.

I quina lliçó aprenen els adolescents? Que l’origen d’algú no el fa mereixedor de protecció. Normalitza el menyspreu, perquè té lloc fins i tot entre els qui seuen en un escó i fan les lleis. Aprenen que la violència pot passar per decisió política. Hi haurà qui trobarà les paraules que necessitava per justificar la crueltat que ja portava dins. Mamada a casa. Per aquest motiu, un càrrec públic hauria de pensar en totes aquestes coses abans d’obrir la boca.

Em costa treure’m del cap el pobre xaval de Tavernes que intenta fugir, mentre els altres lladren al seu voltant. De la mateixa manera que em costa acceptar que Figaredo puga continuar parlant en nom de ningú. En un món on la humanitat tingués un pes i un valor real, aquelles afirmacions, aquell desdeny envers persones vulnerables, li hauria costat la inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. Perquè la representació exigeix reconéixer la dignitat de tothom. També la de qui no et votarà mai. Algú que convida obertament a perseguir persones ha renunciat a aquesta obligació.

Espere i desitge que els fets de Tavernes de la Valldigna puguen esclarir-se i s’exigisquen responsabilitats als autors i als còmplices de l’agressió. Mentrestant, als qui tenen un micròfon davant, els exigirem una cosa més elemental: que responguen per les paraules que han triat. Tant de bo la societat no perda el sentit comú i pose, en el seu moment, a cadascú al seu lloc. El jove agredit no era un invasor ni una presa. Era una persona que fugia dels colps. Hauria de ser impossible oblidar-ho.

Foto de Jorge Urosa

La capa

Retornar a la infantesa o no haver-ne sortit encara. Ací rau el dubte. Romandre encara en un nivell que no correspon a l’edat física que tens. Ser encara presoner d’una cosa que s’ha convertit en un submon. Però tant fa. Et lligues un llençol vermell al coll i ja ets Superman. La percepció de les coses canvia. Res no pot parar-te. El reg sanguini sí, ha quedat bloquejat pel doble nus i, amb prou feines, si arriba l’oxigen al cervell. Això li ha passat al personatge de la fotografia. La tela li cau sobre els muscles com una peça de còmic patètica. Ell creu haver adquirit superpoders. És invulnerable a la vergonya. Ha adquirit el dret d’assenyalar desconeguts, d’enfilar-se als cotxes, de colpejar-los. De terroritzar la gent que viatja a dins. Abans era un pobre home, desconcertat, confós, enfadat. Ara és Espanya! I quan adquireix aquesta doble personalitat, qualsevol que se li pose al davant, esdevé l’enemic.

En el seu cas, no necessita saber qui viatja en el vehicle. Com si tingués una percepció extrasensorial, li ha arribat la notícia que són membres d’una perillosa ONG. Ha intentat pronunciar aquella breu reunió de lletres sense vocals. S’ennuega. Sort que ha pogut recórrer a un àudio. L’enemic ve del País Basc, de Navarra. Proetarres. Lot complet. Ràpidament, ha buscat la bandera, se l’ha lligada al coll amb sorprenent perícia —més quan potser encara fa servir sabatilles amb velcro— i, davant la impossibilitat d’articular paraula —té travessades a la gola les tres lletres de fonètica impossible— ha decidit ajudar tothom a base de coces. 

Però mira per on, el cotxe no era el que esperaven. Dins viatjava una diputada de Ceuta —el seu poble—, un activista i, també, una advocada especialitzada en drets humans. Hi havia més concentració neuronal en aquell cotxe que fora. Malgrat els crits amb què han mirat d’identificar-se, per desfer la confusió, els herois d’opereta, no s’han aturat. Han continuat fotent-li llenya al cotxe.

I això és el que fa més por. Tot i l’error —que alguns dels presents han sigut conscients—, no importava. Perquè aquella multitud no s’havia aplegat al port a identificar ningú. Era allí per trobar un enemic. I quan una gentada necessita un enemic, les explicacions fan nosa. Dins del cotxe ja no viatgen persones, només éssers anònims, inconcrets, que mereixen ser caçats, abatuts. 

L’home que salta sobre el cotxe des d’un marge elevat, alça els braços per completar aquell gest tan simiesc que correspon a la salvatjada del moment. Amb aquella teatralitat que concedeix als covards formar part d’una massa. Ell se sent pletòric d’heroïcitat. Si s’ha vist fotografiat, ara mateix estarà demanant el marc per penjar-se’l a la gàbia del zoològic on viu, i per gallejar davant de les visites dient-los que aquell dia va defensar Espanya! Però no hi ha cap pàtria en el seu gest. Només es veu un home atacant un vehicle ocupat, mentre la bandera, convertida en una vulgar disfressa, li tapa l’esquena i la vergonya moral que hauria de tenir.

Els agents són allí, a pocs metres. Miren cap a un altre lloc, d’esquena. Sostenen els uniformes, només. Però ningú es mou per immobilitzar-lo, ni perseguir-lo, ni convertir aquell delicte en una conseqüència immediata. És la imatge més exacta de la impunitat. L’home que encara no ha eixit de la fosca caverna de la ignorància sap que no serà detingut. De fet, es mou amb l’agilitat d’aquesta convicció. Hi ha policies. Segur que els ha vist. Tot i això, es llança.

No és difícil saber què hauria passat si la bandera lligada al coll hagués estat una estelada, una ikurriña o una bandera palestina. Si l’home hagués portat el rostre cobert. Si s’hagués llençat de la mateixa manera en una protesta sindical, antifeixista o per l’habitatge. No costa res imaginar que no hauria ni pogut prendre impuls amb aquella tranquil·litat, moure’s davant dels agents i retirar-se després, com qui passava per allà. 

Sembla que no totes les violències són percebudes de la mateixa manera. N’hi ha que l’Estat reconeix immediatament com una amenaça. D’altres arriben embolcallades amb els seus colors, seguides de proclames identitàries en primera persona, i aleshores, es fan mereixedores d’uns segons suplementaris de comprensió. Se les anomena indignació, tensió, aldarull. S’excusa amb l’argument que la policia estava desbordada. Mentrestant, el cavernícola, vola. 

No és un patriotisme d’estima. És una afirmació d’odi, de possessió. “Açò és nostre”, diuen. “Nosaltres decidim qui entra, qui parla, qui ajuda, qui és espanyol i qui mereix ser perseguit”. Un patriotisme de fronteres, de murs, de cossos deshumanitzats que colpejar. Els hi sobra l’immigrant, l’activista, el basc, el traïdor inventat. Aquest patriota és un pobre home, sol davant l’espill, que no té res a dir més enllà dels punys i les patades. El perfecte titella dels dirigents que, apostats fins i tot en l’escó d’un parlament, assenyalen les víctimes del seu odi ideològic. Cal caçar-los!

La bandera no és més que una llicència per a matar, primer que res, l’enteniment, l’evolució, la democràcia. La capa que promet superpoders a persones corrents. Algú ha treballat pacientment sobre les seues pors, ha posat nom i rostre a tot allò que l’angoixa i li ha entregat un culpable a qui poder tocar. L’agressió que veiem en la imatge va començar a formar-se molt abans, en una tertúlia, en un titular, en la paraula invasió pronunciada des d’un escó parlamentari. Els qui fabriquen l’enemic no solen embrutar-se les mans. Assenyalen, exciten, retiren la humanitat de determinats cossos i després, quan la multitud executa el relat, condemnen els excessos amb aquella gravetat impostada de qui contempla un incendi després d’haver repartit la gasolina. L’home es llança sobre el cotxe i ha de respondre’n; però també haurien de respondre, almenys políticament, els qui li han ensenyat contra qui podia llançar-se.

Imatge presa a les xarxes.