Pensament – filant prim

L’home que mira enmig de la fosca

Sobre «Quadern en la penombra», de Manel Alonso i Català

Hi ha dolors que no caben dins de les paraules. Que les desborden, les inutilitzen, les deixen reduïdes a una pobra successió de sons incapaços d’explicar la dimensió de la tragèdia. Hi ha absències que no admeten consol perquè han alterat per sempre l’ordre natural de les coses. La mort d’un fill pertany a aquesta geografia impossible del patiment, a un territori per al qual ningú no ens ha ensenyat el camí. No hi ha brúixola ni mapa. Només una fosca que sembla estendre’s molt més enllà del lloc on arriba la mirada.

He llegit Quadern en la penombra, de Manel Alonso, publicat per Lletra Impresa, en la seua Col·lecció Ovidianes, amb la sensació d’estar travessant, a braç, una mar desconeguda. A cada pàgina he hagut de fer una alenada profunda abans de continuar, com si la lectura m’obligara a submergir-me en unes aigües massa fondes, on la llum arriba afeblida i el silenci adquireix una densitat difícil de suportar. I he imaginat Manel com un nàufrag aferrat a les paraules, a la fusta precària dels llibres, a la música, als petits rituals quotidians que encara li permeten mantenir-se a la superfície.

El dietari, escrit entre el 9 d’agost de 2022 i el 31 de desembre de 2023, és el testimoni d’un home que intenta continuar vivint després de la mort del seu fill menut, Arnau. Però seria injust reduir-lo a la crònica d’un dol. Perquè darrere de la tristesa, que travessa les pàgines com una remor persistent, hi ha una obstinada voluntat de permanència. La d’algú que, havent perdut una part essencial de la seua existència, es resisteix a perdre també la capacitat de mirar el món.

Fa temps, arran de la lectura del seu poemari Com una òliba, vaig trobar una expressió que em semblava adequada per definir Manel Alonso: l’home que mira. Encara avui continue pensant que aquesta és una de les seues qualitats literàries més notables. Manel mira. S’atura davant les coses que els altres deixem passar, escolta allò que sembla insignificant, descobreix en els gestos més humils una bellesa que sovint ens resulta invisible. Però ara la seua mirada ha conegut l’abisme. I no és possible contemplar el món de la mateixa manera després d’haver vist com s’ensorra una part irrecuperable de la pròpia vida.

Arran d’una anotació que fa a propòsit de la pel·lícula Interstellar, quan diu que parla de la història d’un home que, amb enteresa i valor, és capaç de superar els obstacles més grans per aconseguir el seu objectiu, he arribat a pensar que aquest dietari també és, d’alguna manera, el quadern de bitàcola d’una nau extraviada. Una nau que ha abandonat involuntàriament la seua òrbita i que avança per un univers del qual han desaparegut les referències conegudes. El pilot continua al seu lloc, examina els instruments, busca senyals, intenta reconéixer les constel·lacions. Però sap que el viatge ja no el conduirà al destí que havia imaginat. I, tanmateix, continua.

Aquesta perseverança és, probablement, una de les dimensions més commovedores del llibre. No hi trobem la grandiloqüència de qui es proclama vencedor de la desgràcia, ni la falsa serenitat de qui pretén haver fet les paus amb allò que és irreparable. Hi ha dies, lectures, trobades, desplaçaments, converses, indignació política. I també moments en els quals és inevitable deixar anar un somriure. Hi ha una agenda literària intensa i una necessitat gairebé física d’escriure. Hi ha, sobretot, una rutina pacientment construïda perquè la vida no acabe d’esfondrar-se.

Manel llegeix amb una voracitat admirable. Els llibres li proporcionen companyia, coneixement, consol, però també una manera de continuar dialogant amb el món. No són únicament un refugi on amagar-se del dolor; són finestres que encara pot obrir. Cada autor descobert, cada poema, cada història llegida sembla restituir-li una petita parcel·la de realitat. Quan afirma que la lectura el nodreix, que li dona vida i sentit a les coses, no està formulant una declaració retòrica d’amor a la literatura. Està parlant d’una necessitat vital. Una necessitat que es prolonga en l’escriptura. L’autor escriu per recordar, per ordenar el desgavell interior, per conversar amb els absents i amb els vius. Potser també per impedir que el temps, amb la seua indiferència, acabe desdibuixant allò que estima. Les paraules no restitueixen cap presència, però poden impedir que l’absència es convertisca en oblit.

El dietari s’obri també a les ferides del món, a la injustícia, a la indiferència davant del sofriment dels altres, que Manel no ha deixat de mirar. La pena personal no ha anul·lat la seua consciència del dolor col·lectiu. I això també em sembla significatiu, perquè hi ha tragèdies que podrien justificar un tancament absolut, una renúncia a tot allò que queda fora del propi desengany. Ell, en canvi, conserva la capacitat d’indignar-se, de preocupar-se i, fins i tot, de denunciar les misèries de la política.

Però és quan tomba la mirada cap a les coses petites que la seua escriptura em resulta més lluminosa. Tot això continua existint. I aquesta constatació, aparentment elemental, adquireix una força immensa quan sabem des d’on està escrita. Perquè Manel no contempla aquestes escenes des de la innocència de qui encara confia en una felicitat duradora. Les contempla des del coneixement de la pèrdua. Sap que tot és fràgil, que vivim gairebé de miracle, que qualsevol dia pot obrir-se davall dels nostres peus un buit que no havíem sospitat. Però continua reconeixent la bellesa de les coses. És precisament en aquesta mirada on trobe una de les grans virtuts del llibre. La pena no ha aconseguit destruir del tot la seua capacitat d’admiració. Potser només qui ha sentit tan a prop la desaparició comprén fins a quin punt és prodigiós el gest de llevar-se cada matí, obrir un llibre, escoltar una cançó o veure com el sol torna a eixir.

No voldria, però, confondre aquesta persistència amb una victòria sobre el dolor. Hi ha ferides que no es curen, perquè la seua desaparició significaria, d’alguna manera, una altra pèrdua. L’Arnau continua present en aquestes pàgines, no com una ombra que calga expulsar, sinó com una absència estimada que forma part inseparable de la vida del pare. Potser la qüestió no consisteix a deixar arrere el fill perdut, sinó a trobar una manera de continuar vivint sense abandonar-lo. De fet, la idea d’aquella animeta que la família encén per l’Arnau, perquè l’acompanye en el seu camí, em sembla que converteix tot el dietari en aquest gest. Cada pàgina és una flama discreta enmig de la foscor. No pretén il·luminar l’univers ni abolir la nit. Només mantenir viva una claror suficient perquè l’amor no desaparega.

Acabe la lectura amb la sensació d’haver acompanyat un home durant un tram d’un camí que no hauria volgut recórrer mai. No sé si la literatura salva ningú. Potser seria excessiu atribuir-li una virtut tan poderosa. Sé, però, que de vegades proporciona una manera de resistir, de preservar una part de nosaltres mateixos quan tot sembla convidar-nos a la desaparició.

Manel Alonso continua sent, per a mi, l’home que mira. Però ara sé que darrere dels seus ulls hi ha una penombra que no s’esvairà fàcilment. I que, malgrat tot, encara és capaç de descobrir un cavall enmig del paisatge, el dibuix dels ocells damunt del cel, la música d’un blues, la bondat possible d’un gest. Potser això és el que més m’ha commogut d’aquest llibre: no el relat d’un home que mira de travessar la foscor, sinó el d’algú que, obligat a viure-hi, encara troba motius per a encendre el llum i continuar mirant.

El país que volem ser

Soc valencià. Valencianet, si em permeteu la confessió afectuosa. I visc a Catalunya per raons professionals, però sobretot per una raó molt més difícil d’explicar amb conceptes polítics. Perquè la dona que estime és catalana i un dia vaig decidir que compartir la vida amb ella significava també compartir un lloc, unes preocupacions, una llengua, unes esperances i, inevitablement, algunes ferides.

Potser per això, quan parle de Catalunya, de vegades encara ho faig amb una certa prevenció. Com si haguera de demanar permís abans d’opinar. Com si la meua partida de naixement m’obligara a mantindre una prudent distància davant determinades discussions del país on visc. Però fa temps que em pregunte si aquesta cautela té gaire sentit.

No vaig nàixer a Catalunya, certament. Però hi visc. Hi treballe, pague impostos, estime, patisc les decisions polítiques que es prenen i les que no es prenen. Em preocupa la seua escola perquè forme part del seu engranatge. I perquè crec en l’escola pública. Em preocupa el seu català perquè sé perfectament, com a valencià, què significa veure com una llengua retrocedeix mentre tothom assegura que l’estima molt. Em preocupa la seua cohesió social, el seu futur econòmic, la seua cultura i la possibilitat que continue reconeixent-se a si mateixa d’ací a unes dècades.

No sé si això em converteix en català. Però sí que em converteix, sense cap dubte, en ciutadà de Catalunya. I des d’ací voldria parlar.

Em declare independentista. Però probablement no ho soc per les raons que alguns esperarien. Ho soc, abans de res, perquè crec fermament que les comunitats polítiques han de poder decidir lliurement el seu futur. Crec que una societat que planteja de manera persistent i majoritària una determinada aspiració política ha de poder expressar-la democràticament. I crec que la resposta a les urnes no pot ser mai la por a les urnes.

No necessite pensar que Espanya és un país detestable per voler que Catalunya puga decidir si vol deixar de formar-ne part. No necessite odiar ningú. I això, que em sembla tan elemental, s’ha convertit després del Procés en una distinció cada vegada més necessària. Perquè Catalunya viu una crisi profunda. I no em referisc només a la crisi de l’independentisme. Parle d’una certa incapacitat col·lectiva per imaginar què ve després d’una derrota, d’un fracàs, d’un intent interromput o de com vulguem anomenar allò que va passar.

El Procés va generar una energia extraordinària. Durant uns anys, una part enorme de la societat catalana va arribar a creure que la història podia accelerar-se. No va passar. I el problema no és només que no passara. El problema és que encara no hem sabut pensar políticament què significa que no passara.

Veig massa sovint una independència que ja no sap avançar i, per això, ha convertit la resistència en projecte, argumentacions on senyoregen les paraules resistir, bloquejar, confrontar, impedir, desestabilitzar. Paraules que poden formar part d’una estratègia política en un moment determinat, però que difícilment poden substituir una idea de país.

I aquests dies he tornat a pensar-hi en llegir la proposta amb què ALHORA consulta la seua militància sobre una eventual participació en les eleccions generals. El text parla d’un «programa anti-espanyol, de boicot» i afirma que els seus diputats votarien sempre «en el sentit que més perjudiqui l’estabilitat de l’Estat espanyol».

Confesse que em va produir una enorme tristesa. No perquè em faça por un independentisme contundent. El que em preocupa és un independentisme sense horitzó. Perquè si el criteri de la teua acció política és perjudicar l’altre, has deixat momentàniament de preguntar-te què beneficia els teus. I aquestes dues coses no són necessàriament la mateixa.

Que Espanya siga més feble no significa automàticament que Catalunya siga més forta. Que Espanya siga més ingovernable no significa necessàriament que Catalunya siga més governable. Que una institució espanyola fracasse no implica que una institució catalana funcione millor. Ho hauríem de saber, especialment, les persones d’esquerres. Perquè jo també soc això.

Soc mestre. Però mai no he pensat que ser mestre m’atorgue cap condició especial. Soc un treballador de la docència. Visc del meu salari. Forme part d’aquella immensa majoria de persones que necessitem que els serveis públics funcionen, que les escoles tinguen recursos, que els hospitals ens atenguen, que l’habitatge siga accessible i que arribar a final de mes no es convertisca en una proesa. La meua consciència nacional no ha substituït mai la meua consciència de classe. I precisament per això em costa entendre una política que situa la destrucció de l’adversari per damunt de les condicions materials de la gent a qui afirma representar.

Hi ha una cosa que l’esquerra i el catalanisme haurien de recordar: els països no són abstraccions. Els països són la gent que hi viu. Catalunya no és només una bandera, una història, una llengua o una aspiració nacional. Catalunya és també la dona que s’alça a les sis per anar a treballar. El jove que no pot independitzar-se perquè no pot pagar un lloguer. La família que espera una visita mèdica. El mestre que intenta que trenta alumnes aprenguen alguna cosa en una aula. El nouvingut que aprén català perquè vol formar part del lloc on ha arribat. L’àvia que continua parlant-lo perquè és la llengua amb què ha estimat tota la vida. Si la independència algun dia ha de tindre sentit, serà per a ells. No contra ningú. Per a ells.

Potser aquesta és la pregunta que ens falta després del Procés. No «què podem fer contra Espanya?». Sinó què podem fer per Catalunya? Com fem que el català torne a ser la llengua del país? Com recuperem una escola pública ambiciosa? Com construïm una economia que no condemne els joves a la precarietat? Com integrem els milers de persones que han arribat al país sense exigir-los que renuncien a qui són però convidant-les, alhora, a formar part d’un nosaltres? Com reconstruïm una majoria política suficient perquè la independència deixe de ser una identitat i torne a ser una possibilitat?

Aquestes preguntes són molt menys excitants que parlar de confrontació. També són infinitament més difícils. Perquè destruir una cosa és relativament senzill. Construir-ne una altra exigeix intel·ligència, paciència, contradiccions, negociació, generositat i temps. Potser ens hem acostumat massa a confondre radicalitat amb estridència.

Jo voldria un independentisme radical en el sentit més literal de la paraula: que anara a l’arrel. A l’arrel del país. A la llengua, l’escola, la cultural, als salaris, a l’habitatge, a la capacitat de conviure, a la democràcia. A la necessitat de construir una comunitat que tinga l’atractiu suficient perquè algú que va nàixer a centenars de quilòmetres d’ací puga arribar un dia i dir: jo també vull compartir aquest futur.

No sé si algun dia Catalunya serà independent. Continue pensant que ha de tindre dret a decidir-ho. Però sí que sé una altra cosa. El país que algun dia vulga ser independent haurà de començar a existir molt abans de la independència. Haurà de demostrar que sap cuidar la seua gent, incorporar els qui arriben, preservar la seua llengua, construir institucions dignes i imaginar un futur que no necessite un enemic per explicar-se.

Perquè una nació que només sap qui és quan mira allò que odia encara no ha acabat de descobrir-se. I perquè, al capdavall, un país no es construeix contra un altre país. Es construeix per a la gent que ha decidit viure-hi. Entre els quals, si m’ho permeteu, també hi soc jo.

La humanitat de les institucions

A casa hem acabat una sèrie de televisió on, malgrat els petits defectes de la trama en la resolució de certes qüestions i la construcció temporal una mica confosa en segons quins moments, s’aboquen idees que no pots deixar anar, per la lucidesa que contenen. La sèrie és Promoción 09, creada per Tom Rob Smith. Segueix les vides i les carreres d’un equip de reclutes de l’FBI mentre se centra en la transformació del sistema de justícia penal dels Estats Units a mesura que s’altera per l’ús creixent de la intel·ligència artificial en la predicció de crims futurs. Idea que, inevitablement, ens duu a Minority Report (2002) i que ja va explorar visionàriament l’Steven Spielberg. Només que ara la IA ja és una realitat.

En un dels capítols, un dels protagonistes es veu obligat a defensar la inclusió de la intel·ligència artificial en la investigació policial. Els seus superiors, escèptics, li posen objeccions. No tot es pot deixar en mans d’una màquina, li venen a dir. Segons ells no es pot permetre que una IA acabe decidint per les persones. La resposta del personatge és inquietant perquè gira l’argument com un calcetí. Després de la inevitable pausa dramàtica li rebla al seu interlocutor que potser les institucions tradicionals ja funcionen, en bona part, artificialment. Continuen oferint respostes fabricades per unes estructures, unes normes i unes inèrcies que pertanyen a un món que ja no existeix. Tal volta ens espanta delegar decisions en una màquina —conclou— mentre acceptem sense alterar-se que moltes de les nostres institucions fa temps que han deixat de mirar la realitat que tenen davant.

La idea em va semblar extraordinària. I només unes hores després vaig comprendre fins a quin punt podia ser, tanmateix, terrible.

La meua dona és advocada. La seua feina sempre és motiu de debat a casa. No fa gaire, precisament arran del cas Maricarmen, parlàvem d’un procediment de desnonament que porta i que està intentant aturar. Una família de sis persones —tres generacions i amb una menor inclosa— esperava que l’administració pogués oferir-los alguna alternativa residencial. Però encara no l’han trobada. El jutjat havia de decidir si mantenia suspés el procediment mentre arribés alguna solució. I la resposta judicial conté aquestes paraules:

«Es evidente que la suspensión del proceso carece de cualquier tipo de objeto si las administraciones públicas competentes no proponen ninguna medida adecuada para hacer frente a la unidad familiar de la persona demandada.»

És difícil llegir aquesta frase sense aturar-se un moment. Com que l’administració que se n’hauria de fer càrrec no ha estat capaç d’aconseguir una solució per a aquella família —i precisament per això!— el jutjat considera que esperar ja no té objecte.

Hi ha una lògica jurídica al darrere. Naturalment que n’hi ha. Un jutge no pot resoldre les causes que té damunt la taula segons les seues simpaties personals, ni convertir cada procediment en una decisió moral improvisada. Les normes existeixen també per protegir-nos de l’arbitrarietat. La llei limita el poder, estableix garanties, ordena conflictes, protegeix drets. Tot això és cert. Però alguna cosa grinyola més que una sénia de fusta, quan la incapacitat de l’Administració per resoldre un problema acaba convertint-se en la raó per a deixar de protegir qui pateix precisament aquell problema. Com no hem trobat una llar per a vosaltres, ja no té sentit continuar esperant la recerca. Llegit fora del llenguatge jurídic —i ací és sovint on apareix el debat a casa—, resulta difícil defugir la brutalitat de la frase. Però encara hi havia un altre fragment en la resolució que impressiona més:

«La labor del juzgador consiste en aplicar la ley —juzgando y haciendo ejecutar lo juzgado—.»

En principi, res a objectar. És la llei. És el procediment. És la funció del jutge. És la norma. I és en aquest moment que vaig tornar immediatament a la sèrie, considerant aquell diàleg sobre la intel·ligència artificial, i preguntant-me què significa que una cosa siga realment artificial.

Potser ens hem acostumat a associar la paraula amb ordinadors, algoritmes, robots, màquines capaces de donar-nos una resposta més enllà del nostre treball. Però artificial també és allò que ha perdut el contacte amb la matèria viva de què prové. Allò que reprodueix una forma sense recordar-ne ja el sentit. Allò que continua funcionant perquè el mecanisme encara funciona, encara que la raó que el justificava s’haja esvaït.

I ací està la cosa. Una institució pot ser profundament artificial sense que hi haja un sol ordinador decidint dins d’ella. Pot estar formada per persones, persones intel·ligents, honestes, preparades. I, tanmateix, comportar-se com una màquina. Introduïm un cas, comprovem els requisits, apliquem el protocol, produïm una resposta i que passe el següent.

Però la família, continua allí. Sis persones amb noms, roba dins dels armaris, plats a la cuina, llits que algú haurà de desfer, medicaments en algun calaix. Una família amb una criatura, possiblement, que no entén què vol dir allò de “llançament” —potser esbalaïda per la literalitat de la paraula—, però que entenen perfectament què significa que un adult li diga que ho ha d’arreplegar tot perquè allí, en la casa on han tornat cada dia després del món, ja no poden continuar-hi vivint.

Tot això existeix, però no per al procediment. I aquesta és una de les formes més terribles d’artificialitat institucional. Allò que no cap dins de l’expedient deixa de ser rellevant, encara que continue sent amb tota la seua cruesa fora d’ell. No és que la realitat s’haja esvaït de sobte. És que el sistema ha decidit que no cal mirar-la, veure-la.

Que conste que no estic proposant que els jutges resolguen segons la seua consciència en contra de les lleis. La meua dona ja m’avisa. Un estat de dret no podria sobreviure gaire temps d’aquesta manera. Tampoc es tracta de negar drets a l’altra part d’un procediment. Els conflictes jurídics ho són precisament perquè hi ha drets, interessos i obligacions que xoquen entre si. La qüestió és una altra.

Què passa quan hem construït normes incapaces d’assumir les conseqüències humanes de la seua pròpia aplicació? Què passa quan l’excepció humana apareix davant nostre i l’única resposta possible és “que no està prevista”? Què ocorre quan una institució continua fent correctament allò que sempre ha fet, però allò que sempre ha fet ja no dona resposta al món en què vivim? Potser aleshores hauríem de començar a distingir entre una institució que funciona i una institució que simplement continua en marxa. I no és el mateix.

Una administració pot continuar tramitant expedients mentre fracassa socialment. Un sistema sanitari pot continuar comptabilitzant visites mentre deixa pacients abandonats durant mesos. Una escola pot continuar expedint notes mentre perd la capacitat d’educar determinats alumnes. Una política d’habitatge pot complir escrupolosament tots els tràmits mentre deixa famílies a la intempèrie. Un jutjat pot produir resolucions jurídicament estructurades mentre la realitat humana queda cada vegada més lluny del llenguatge amb què aquelles resolucions són escrites.

En la forma, tot funciona. Els papers circulen, les notificacions arriben, els terminis vencen, les signatures germinen al final de cada document. El sistema respira. Però les persones s’ofeguen. Això és el que em sembla tan poderós d’aquella idea sobre la intel·ligència artificial.

Ens preocupa —amb raó— que una màquina puga prendre decisions sobre nosaltres sense comprendre realment què significa patir, perdre una casa, quedar-se sense treball, esperar una operació, criar un fill sense ajut, envellir sol, fugir d’una guerra. Ens espanta imaginar un algoritme dient: No compleix els requisits, Sol·licitud denegada, Risc assumible, Cas tancat. Però hauríem de preguntar-nos també quantes vegades ja diem exactament aquestes coses sense necessitat de cap algoritme.

Potser el perill no és només que les màquines aprenguen a comportar-se com nosaltres. El que ens hauria de preocupar és per què nosaltres mantenim intactes institucions que cada vegada s’assemblen més a les màquines. Institucions que processen, classifiquen, deriven, arxiven, contesten i que rarament alcen el cap. I precisament aquest gest és important. Perquè darrere de qualsevol norma, un dia, hi hagué una raó, i algú va pensar que aquella llei havia de protegir alguna cosa, que aquell procediment perseguia una finalitat. Que aquell dret servia perquè alguna persona no quedara indefensa davant d’una altra, davant d’una empresa o davant del mateix Estat.

La llei no naix per produir expedients —en aquest punt, a casa, tots estem d’acord—, naix per ordenar la convivència entre éssers humans. El procediment no és la finalitat, és una ferramenta. I quan la ferramenta comença a comportar-se com si ella mateixa fora l’objectiu de tot plegat, alguna cosa s’ha invertit.

En aquella resolució que abans he esmentat, apareix també una expressió que n’hi ha per a sucar-hi pa. El jutge parla d’interpretar els preceptes «de forma razonable». I aleshores apareix inevitablement una pregunta: raonable per a qui? Respecte de què? Raonable per preservar el ritme d’un procediment o per evitar una suspensió indefinida? Raonable per protegir els drets legítims de la propietat o per a l’Administració que no ha trobat una alternativa? Raonable per a les sis persones que l’endemà no sabran on dormiran?

La raó mai no habita completament fora de la realitat. Una decisió pot resultar perfectament racional dins d’un sistema i profundament absurda quan ix al carrer. Pot ser coherent en el paper i devastadora al voltant d’una taula. Pot cabre perfectament dins d’una resolució i no cabre de cap manera dins de la vida que tenim. Aquesta distància és el que hauríem de vigilar. Perquè les institucions són necessàries. Absolutament necessàries. Precisament per això hauríem d’exigir-los molt més que mera supervivència burocràtica.

Una democràcia no és només un conjunt de normes. És també la capacitat permanent de revisar-les. Una societat madura no hauria de preguntar-se únicament si una llei s’està aplicant correctament. Hauria de preguntar-se periòdicament si aquella llei continua servint per a allò que pretenia protegir.

De vegades tinc la sensació que intentem governar el present amb el vocabulari del passat. I quan el present no cap dins d’aquell codi, culpem el present. No està previst. No compleix els requisits. No concorre el pressupòsit, ni hi ha cobertura legal. És possible que totes aquestes frases siguen jurídicament correctes. Però una societat no pot resignar-se a viure eternament dins del jurídicament correcte si els resultats són humanament insostenibles.

Aquesta és una de les grans confusions del nostre temps: identificar justícia amb mera aplicació normativa. La llei és imprescindible per a arribar a la justícia. Però no sempre hi arriba. I quan no hi arriba, no hauríem de castigar el jutge perquè no invente una llei nova. Hauríem de mirar una mica més amunt. Hem de preguntar-nos per què el legislador no ha creat instruments suficients. Per què l’Administració no té recursos. Per què els serveis públics arriben tard. Per què permetem que els problemes socials acaben transformats en conflictes judicials que exigim després que resolga una persona asseguda davant d’un expedient. No heu pensat mai que potser demanem als jutges que administren les conseqüències d’un fracàs que s’ha produït molt abans d’entrar al jutjat?

Les nostres institucions han deixat de pensar en nosaltres sense que ens n’adonem. Continuen responent, produint documents, celebrant vistes i dictant resolucions. Però han perdut una cosa essencial. La capacitat de preguntar-se per què. Per què existeix aquesta norma, a qui havia de protegir, quina realitat volia ordenar. Què passa quan la seua aplicació produeix exactament el contrari del que una societat humanament decent voldria aconseguir. I això ens retorna, finalment, a la intel·ligència artificial.

Tal vegada la gran diferència entre intel·ligència i automatització no consisteix en la capacitat de donar una resposta. Qualsevol sistema prou sofisticat pot fer això. La intel·ligència apareix quan som capaços de dubtar de la resposta, quan ens plantegem si la pregunta estava ben formulada, quan descobrim que una regla útil en milers de casos anteriors pot ser monstruosa en la següent (la mil u). Apareix quan som capaços de veure la persona abans que l’expedient i recordem que darrere de cada categoria administrativa hi ha una vida que no encaixa a aquestes. Potser això és el més genuïnament humà que ens queda. La capacitat d’alçar el cap i mirar. De dir que açò no pot acabar així.

No sabem quina serà finalment la destinació d’aquella família de sis persones. Puc assegurar-vos que la meua dona lluita per elles amb tots els instruments que té a les mans, però també amb tota la voluntat emocional que el cas exigeix. I pensem molt en ells. Els pensem guardant la roba dins d’una bossa, precipitadament; en la criatura que pregunta desconcertada on van ara; en la mare i el pare que busquen una resposta que ignoren. Pensem també en totes les persones que, des d’un jutjat, una administració, uns serveis socials, darrere de la finestreta d’una oficina, intenten fer correctament la seua faena dins dels marges que se’ls han ofert.

Confiem en el fet que no tothom és cruel. Però això, precisament, és el que més ens inquieta. Perquè els sistemes més deshumanitzats no necessiten persones cruels. Només necessiten persones que facen la seua tasca correctament sense mirar més enllà dels papers que segellen. Potser per això ens espanta tant la intel·ligència artificial. Perquè ens obliga a mirar-nos en un espill. I en apropar-nos prou, descobrim que la pregunta no és únicament fins a quin punt permetrem que les màquines decidisquen sobre les nostres vides. La pregunta verdaderament incòmoda és una altra.

Quanta intel·ligència queda encara en les institucions que podem continuar anomenant humanes?

Foto de cottonbro studio

Permís de caça

Em permetreu que relacione dues imatges vistes per televisió. La primera —i que no em puc treure del cap—, el jove de Tavernes de la Valldigna, fent tentines, provant de fugir mentre és literalment apallissat per un grup de salvatges de la seua edat, que el fan objecte d’un odi insòlit. Al vídeo —que ells mateixos han enregistrat i penjat públicament—, se sent algú que li crida que torne al Marroc, com si participar d’aquella agressió col·lectiva i covarda li donés l’autoritat d’expulsar ningú a puntades de peu. Se senten riures, també. Algú contempla l’espectacle i el troba divertit. Quina mena de persona hi ha darrere d’aquests riures?

L’altra imatge no és d’aquella nit. Un diputat de les Corts Generals, davant d’una càmera, parlant de migrants, diu que cal “cazarlos a todos, uno por uno”. El diputat en qüestió és José María Figaredo. En aquest cas es referia a Ceuta, i demanava que intervingués l’exèrcit per retornar-los al Marroc. El context de les seues paraules podem situar-lo allà. Va deixar anar més perles, però. Va anomenar “invasors” a aquelles persones. Dies després va voler explicar-se, afinar el sentit que li havia donat a la paraula “caçar”. Fos com fos, el va triar ell, el verb.

No sé si aquella gossada d’adolescents de Tavernes havia sentit mai al senyor diputat. No tinc cap motiu per a afirmar que l’agressió que van perpetrar fos conseqüència directa d’aquell discurs. Però una denúncia moral no necessita inventar una prova. N’hi ha prou de mirar què tenen en comú les dues escenes. En una, un representant públic (sic), parla d’éssers humans com si aquests no tingueren la mateixa condició que ell i les converteix, davant l’audiència, en peces que cal abatre. En l’altra, uns joves, cridant com una llopada, persegueixen i colpegen un xaval perquè el consideren foraster. Entre totes dues hi ha una manera de mirar l’altre, el diferent, que fa temps que demana permís per deshumanitzar-lo.

Sabem que les paraules d’un diputat poden arribar molt lluny. Tenen sovint la porta oberta per entrar a les cases, circular pels telèfons, repetir-se als bars i també als patis dels instituts. Qui ocupa una tribuna pública sap que trobarà gent disposada a prendre’s allò que diu com una autorització. Precisament per això, té una responsabilitat especial quan parla de persones que ja viuen exposades al menyspreu. Pot defensar les polítiques migratòries que considere. Pot reclamar controls i discutir les lleis. És, de fet, el que s’espera que faça. És la seua funció. Però quan diu caçar, i encara afegeix un per un, el que fa és contribuir a presentar aquelles persones com a preses i a ell mateix, com un miserable.

I quina lliçó aprenen els adolescents? Que l’origen d’algú no el fa mereixedor de protecció. Normalitza el menyspreu, perquè té lloc fins i tot entre els qui seuen en un escó i fan les lleis. Aprenen que la violència pot passar per decisió política. Hi haurà qui trobarà les paraules que necessitava per justificar la crueltat que ja portava dins. Mamada a casa. Per aquest motiu, un càrrec públic hauria de pensar en totes aquestes coses abans d’obrir la boca.

Em costa treure’m del cap el pobre xaval de Tavernes que intenta fugir, mentre els altres lladren al seu voltant. De la mateixa manera que em costa acceptar que Figaredo puga continuar parlant en nom de ningú. En un món on la humanitat tingués un pes i un valor real, aquelles afirmacions, aquell desdeny envers persones vulnerables, li hauria costat la inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. Perquè la representació exigeix reconéixer la dignitat de tothom. També la de qui no et votarà mai. Algú que convida obertament a perseguir persones ha renunciat a aquesta obligació.

Espere i desitge que els fets de Tavernes de la Valldigna puguen esclarir-se i s’exigisquen responsabilitats als autors i als còmplices de l’agressió. Mentrestant, als qui tenen un micròfon davant, els exigirem una cosa més elemental: que responguen per les paraules que han triat. Tant de bo la societat no perda el sentit comú i pose, en el seu moment, a cadascú al seu lloc. El jove agredit no era un invasor ni una presa. Era una persona que fugia dels colps. Hauria de ser impossible oblidar-ho.

Foto de Jorge Urosa

El país que no va existir

Els records, de vegades, tornen encegats d’una llum que mai no va existir. El capvespre a la cuina de la casa dels pares, a l’hora de berenar. La veu acomboiada dels adults travessant una porta després de la feina. La mà que ens endreçava el coll de la camisa abans d’eixir al carrer, cap a l’escola. L’olor de sabó que feia la roba guardada en els calaixos de la còmoda. El rum-rum de la ràdio, sempre engegada, en aquella casa on ja no viu ningú. La memòria guarda aquestes petites joies i, en conservar-les, les separa de la intempèrie que les envoltava. El dolor que ens habitava s’apaga per les vores. Les privacions perden el nom que les definia en el dol de la precarietat. Els silencis que han deixat els grans en marxar, ja no van humitejats de la rancúnia i la por, només aquella quietud amable amb la qual ara ens revisiten. Passats els anys, arribem a creure’ns que hi havia una claror que encenia l’esperança en un món impossible, quan en realitat era ben minsa i entrava a casa entre el badall poruc d’una finestra de casa que mai no vam tenir el valor d’obrir del tot.

La nostàlgia pot arribar a ser un estat de confusió. No enyorem necessàriament el temps passat, sinó la persona que érem en aquell moment, la mirada incompleta amb la qual contemplàvem les coses, aquella sensació de fermesa que sentíem en saber que algú altre sostenia el pes del món mentre nosaltres ens féiem càrrec de la infantesa i que gestionàvem entre el joc i la cridòria al carrer, mentre esperàvem que ens convocaren a taula, per dinar. Quan algú assegura que abans es vivia millor, és possible que no parle de la vida, en el sentit col·lectiu amb el qual ens acumula la història, sinó d’aquell seguit de flaixos, de percepcions que se’ns han quedat enganxats a la junta dels llavis després d’una menja gustosa. L’olor del rent en obrir el pastador de l’àvia; la remor del carrer a la nit, el veïnat assegut a les portes de casa, rogle de cadires i riures; l’estiu i la joventut dels pares, la seua veu sencera i clara. Tot allò ens projecta una felicitat privada i s’escampa, com un oli vessat, sobre el paisatge sencer, confonent la ingenuïtat de la infantesa amb la bondat inexistent d’un règim pervers i l’escalfor d’aquella casa aleshores sense absències amb la temperatura moral d’un país.

Aquesta confusió, tan humana i tan comprensible, s’ha convertit en un discurs polític. La nostàlgia ja no és només un recurs íntim de la memòria, una manera de repassar les coses que hem perdut, sinó una política fantasmagòrica i insidiosa que han posat a circular com una promesa. Davant d’aquest present accelerat, desigual i difícil d’assumir i d’entendre, davant d’un futur que va perdent els accessos a l’esperança, representat molt sovint com una successió d’amenaces, hi ha qui ens ofereix el passat com si encara fos aquella casa intacta a la qual es pogués tornar. Sense dir-nos que, en aquell passat, no tots podien entrar i molta gent —molta!— va perdre la veu i la vida. Ens mostren només la façana restaurada amb uns suposats “ordre, seguretat i família”. Valors amb els quals s’amania la concepció més rància de l’existència. I es deixen la resta, ocult darrere de les cortines.

La maniobra és eficaç, perquè no la fan parlar amb la raó, sinó amb la ferida. A algú que sent que el present li fuig de les mans, no se li ofereixen causes, responsabilitats o solucions complexes. Se li ofereix una imatge. Un país sense conflicte aparent; una comunitat compacta, uniformitzada; un món on cadascú tenia un lloc i les coses tenien un nom estable. Però aquell ordre, quan va existir, no era una font d’harmonia. Fou una distribució imposada de la veu i del silenci, del privilegi i de l’obediència, de les vides que mereixien ser visibles i de les que havien de romandre, empresonades, en la penombra. Dir que cadascú sabia quin era el seu lloc estalvia la pregunta de qui ho havia decidit d’aquesta manera i què li passava a aquell o aquella que intentava abandonar-lo.

El passat que se’ns ven en aquestes proclames és un país que mai no va existir. Si més no, no d’igual manera per a tots. Potser va ser suportable per a aquells que no van haver de patir persecucions perquè vivien confortablement encaixats en la norma. Per a qui tenia algú que responia per ell —un padrí ben posicionat—, un cognom que obria portes, una llengua que no li calia amagar, una sexualitat “normativa” que no el condemnava, una fe que endiumenjava en l’oficialitat hipòcrita d’alguna església o una actitud prou covarda per a no discutir-la. Perquè una època no pot jutjar-se només a partir dels records de les persones a qui el poder va permetre viure al marge de la repressió. També està feta d’aquells que no van poder contar-ho, dels qui van emigrar, dels qui van ser empresonats, depurats, humiliats o assassinats. De les dones (totes!) obligades a ser una minoria civil i moral. Dels treballadors obligats a acceptar la precarietat i una disciplina de silenci, sense queixes ni reivindicacions. De les famílies, espantades, que no podien respondre a certes preguntes dels fills, perquè ni tan sols podien fer-se.

Aquesta operació de maquillatge del franquisme és especialment perillosa. No estem parlant d’un decorat antic, de fotografies en blanc i negre, d’una manera més parsimoniosa de travessar els dies. Parlem d’una dictadura que va sorgir a partir d’una guerra, iniciada per un cop d’estat contra la democràcia i que van bescanviar per la repressió, el terror, la censura i l’eliminació sumària de la discrepància. Que entre els plecs d’aquell temps hi hagués persones que s’estimaren, celebraren festes, criaren fills, treballaren i conegueren instants de felicitat no converteix el sistema que les envoltava en un sistema amable. La vida obri escletxes fins i tot en els murs més durs, però resulta pervers atribuir-li al mur la llum que aconseguia deixar passar.

La gent troba manera de viure els seus afectes també sota les dictadures, riure enmig de la pobresa, preparar dinars mentre està lliurant-se una guerra, fer créixer plantes als balcons de la casa on viu empresonada. Aquesta capacitat humana de rescatar una mica de vida en condicions adverses és digna d’admiració, però no pot servir per a absoldre-les condicions. Els moments de joia dels nostres avis no van ser un mèrit del franquisme. Van ser una forma de resistència davant la grisor, l’escassetat i la por que la dictadura havia naturalitzat. No podem confondre una cosa amb l’altra.

És fals dir que tornar signifique recuperar. No cal citar Einstein per a saber que la història no permet repetir un tracte en sentit contrari i trobar cada referència que vam tenir al lloc on la vam deixar. Invocar el passat no ens tornarà la gent que ha marxat, ni la joventut, ni els carrers sense trànsit, perquè les estructures familiars, laborals i veïnals eren unes altres. No ens tornarà aquella suposada senzillesa, perquè el món que la feia possible —amb totes les seues proteccions i totes les seues injustícies— ja no existeix. El que sí que pot retornar són les jerarquies, els silencis, la sospita contra el diferent, l’autoritarisme, la idea perversa que hi ha drets excessius i vides que demanen massa. La nostàlgia promet la casa, però només conserva la clau d’aquell soterrani fosc i humit que va ser el crim de la dictadura.

La insatisfacció és un terreny molt fèrtil per a aquells que ens venen aquesta política. Quan les institucions democràtiques no garanteixen una vida digna, quan el treball ja no et protegeix de la pobresa, l’habitatge es converteix en un privilegi impossible d’assumir i la incertesa ocupa el lloc que abans reservàvem al futur, la defensa abstracta dels drets pot semblar insuficient. No basta dir a la gent que mai no havia tingut tanta llibertat si aquesta llibertat ha de ser exercida des de l’angoixa, la solitud o la impossibilitat d’arribar a final de mes. La democràcia no pot limitar-se a recordar-nos tot allò que podríem perdre. Ha de tenir més presència, demostrar que la dignitat no és una paraula que podem trobar escrita i llegir en una llei, sinó un valor inalienable que no ens expulsarà de la casa on vivim, que tindrem un metge que atendrà les nostres indisposicions i flaqueses físiques, una escola que no abandonarà els nostres fills i ens permetrà una vellesa que no serà castigada amb l’ostracisme ni la misèria.

La nostàlgia, en política, és un discurs reaccionari i incapacitant. Converteix el passat en un mite idealitzat que impedeix analitzar els problemes del present. Una explicació, simple, que cala en la gent que se sent en la intempèrie, posant-li al davant culpables senzills i palpables. El foraster, la feminista, les llengües que reclamen existir, els pobres que encara són més pobres. Qualsevol que ens done un pretext per a descarregar en ell la frustració sense tocar l’estructura que, precisament, l’ha produïda. I a continuació anomenar ordre a la distribució de la por. Moltes persones, cansades de no entendre el que ens està passant, acullen l’argument perquè creuen que així ja tenen una resposta, una frontera i un enemic.

Els drets, mentrestant, s’afebleixen. Van patint una fragilitat que només percebem quan comencen a desaparéixer. Ens hem acostumat a tenir-los de la mateixa manera que acceptem l’automatisme de l’aigua que ix de l’aixeta o la llum que s’encén en prémer un interruptor. Pensem que formen part de la naturalesa de les coses, que una societat com la nostra, que els ha reconegut, ja no pot retirar-los sense deixar de reconéixer-se a ella mateixa. Però un dret no és una característica geològica del país. Tots són una construcció humana. Van nàixer d’un greuge, d’una desobediència arriscada, d’una persona que es va negar a continuar ocupant la marginació que li havien assignat en el seu trajecte. I allò que ha sigut construït també pot ser desmuntat. Peça a peça. Sense estrèpit. Amb una reforma, una excepció, una emergència permanent. Se’l degrada amb un canvi de circumstàncies i deixa de significar res.

La meua àvia deia que aturar-se és començar dues vegades. Pensava que amb allò, valorava la perseverança. Era una d’aquelles sentències casolanes, polides pel temps. Però ara també la sent com una advertència política. Parar el camí dels drets no significa quedar-nos exactament on érem. Hi ha aturades que ja són un retrocés, perquè mentre nosaltres dubtem, altres s’esforcen a canviar el sentit de les paraules, per tornar discutibles les certeses acordades, per convertir la igualtat en excés, la veritat sobre la història en un acte de rancúnia i la compassió envers els altres en un acte de feblesa.

El problema rau en, si una vegada comprés l’error, podrem refer íntegrament el camí? Serà possible recuperar les institucions erosionades, la confiança perduda, la capacitat de conviure amb qui s’ha considerat diferent? Les lleis poden restituir-se. El més complicat és restituir la consciència que les van fer necessàries. Un dret suprimit pot tornar a redactar-se, però ja hi haurà persones expulsades, vides trencades, pors instal·lades a dins de casa. La violència política no només causa víctimes directes, també modifica el clima moral. Ensenya a mirar cap a un altre costat, integra l’abús en el paisatge i deixa en la llengua una pols que costarà generacions treure’s de sobre.

Per això, convé desconfiar d’aquells que ens venen el passat com una solució i ens l’empaqueten com un regal enverinat. No es tracta de viure sense memòria, sinó de reivindicar-la completa. Cal ser capaços de conservar la tendresa de llavors, els espais que ens eren comuns i la por que potser els adults dissimulaven mentre nosaltres berenàvem al caliu d’aquella cuina petita. La memòria democràtica no hauria d’arrabassar-nos els records afables ni culpabilitzar-nos per haver sigut feliços en temps injustos. Hauria d’ajudar-nos a separar aquella felicitat, del desig de poder amb el qual volen apropiar-se-la. La tendresa era de les persones. El silenci era, sovint, la imposició d’un règim genocida i corrupte.

Madurar és això. Aprendre que l’aparent paradís de la infantesa no era un país, sinó una habitació protegida durant unes hores per algú de casa que carregava, fora de l’abast de la nostra mirada, amb les dificultats del món. No podem tornar-hi. I qualsevol que ens prometa aquest retorn sap que menteix.

Podem visitar aquell racó de la memòria. Tocar els objectes que encara conservem d’aquell temps i que guarden l’escalfor i les veus d’aquells que ja no hi són amb nosaltres. Però després, hem de saber tornar i tancar la porta amb cura, tot sabent que cap societat justa no es construeix caminant d’esquena al futur. Perquè el passat pot oferir-nos consol, aprenentatge i arrels, però el que mai no ens tornarà és aquella casa habitable per a tots. I si, seduïts per la seua llum falsejada, consentim que ens desmantellen el patrimoni humà acumulat, potser descobrirem que començar dues vegades ja no era el pitjor. El pitjor serà no recordar en quin punt del camí ens vam perdre.

Foto de Esra Erdem

La prudència i el llop

S’han reproduït les paraules però sense donar-nos el context. Allò que va passar abans. I és precisament aquest espai desaparegut l’únic lloc on encara podríem trobar una mica de veritat. Només ens diuen que dos alumnes d’un institut van assistir a un acte de VOX. I que un professor seu, després, els va anomenar fachapobres amb mitja neurona. Ningú ens ha posat en antecedents. No sabem si van entrar a classe amb l’orgull sorollós i fatxenda dels conversos, exhibint l’assistència com una medalla. Si van cridar alguna de les consignes escoltades o si, directament, van provocar a aquell home que abans els havia ensenyat història i que, potser, havia intentat explicar-los que els drets dels quals gaudim, no van caure del cel. Han tingut el dolorós cost de la presó, la sang vessada, els acomiadaments i moltes portes tancades de matinada.

Sí, ja ho sé, el context no absol les paraules. Però les torna més humanes. He llegit que el professor fou imprudent —em fascina que encara hi haja gent del gremi que se l’agafe amb paper de fumar. És una curiosa manera de jutjar-lo. La prudència és una virtut molt estimada per aquells que els agrada contemplar l’incendi des de lluny. Sigues prudent, mesura les paraules, no alces la veu. No incomodes els alumnes. No anomenes el llop. Sobretot si el llop ja el tens dins de l’aula amb una papereta electoral a la boca i, a sobre, no ha vingut precisament a conversar.

L’escola no és una cambra esterilitzada on totes les idees mereixen idèntica reverència. Hi ha idees que neguen drets, que converteixen el diferent en una amenaça i una nosa que cal apartar —fins i tot caçar! Davant d’això, el docent no pot mantenir-se neutral. Ha de parlar. Té l’obligació de fer-ho. Perquè el silenci del mestre no sempre és neutralitat. De vegades és abandonament.

Dir a dos joves que tenen mitja neurona no els ajuda a ells a comprendre la naturalesa del lloc on han decidit posar-se. Segurament es presentaran com a víctimes. L’extrema dreta sap alimentar-se d’aquestes coses. Sap convertir-ho tot en greuge identitari, en odi. Però no em preocupa tant la prudència del professor com la seua desesperació. Perquè en aquella frase podem trobar fàcilment el cansament de qui contempla com alguns fills de treballadors abracen una ideologia infame que es basa en el menyspreu dels febles. La paraula fachapobres va carregada d’una contradicció social vertiginosa. Pobres votant contra altres pobres perquè algú els ha concedit el miserable privilegi de sentir-se superiors a ells.

Si d’alguna cosa és responsable el professor és d’haver-lo posat davant d’aquell abisme. En l’exigència de la seua expulsió i inhabilitació per sempre només hi ha desig de venjança. Perquè VOX no defensa els alumnes: els utilitza. Els posarà davant dels cavalls per aconseguir carnassa. No vol una reparació. Vol una peça cobrada —eh, Frigodedo?—, un cap exposat a la plaça pública perquè la resta de docents aprenem la bona lliçó. Davant del llop convé callar.

Els prudents que demanen la seua mort civil primer haurien de respondre per les seues. I la resta de companys hauríem d’aprendre a distingir entre un error i un crim, entre l’home que perd els estreps i el partit que ha fet de la pèrdua de la compassió un programa polític.

No fou prudent, diuen. La pregunta que ens hauria d’inquietar és una altra. Què ens passa a nosaltres, que davant l’avanç del llop, discutim amb tanta passió les maneres de qui s’ha atrevit a cridar?

Foto de RDNE Stock project

Els diners van i venen

La frase que encapçala aquesta peça la deia sovint la meua àvia. I la deia precisament una persona que havia conegut l’escassetat, les restriccions i les pèrdues. La pronunciava amb la senzillesa de qui sap distingir el preu de les coses del seu valor: “els diners van i venen”. La deixava anar si a casa es trencava alguna cosa, i de retruc, apareixia la queixa per la despesa que suposaria la reparació imprevista. No era resignació ni menyspreu pel treball que costava guanyar-se les garrofes. Era una manera antiga i profunda de mantenir un ordre de valors. Primer, la vida. Després, tota la resta. Un ordre que ara sembla haver-se invertit.

Cada vegada que una alerta d’emergència irromp als nostres telèfons trencant-nos la placidesa de la qual pensàvem que gaudiríem eternament, hi ha qui s’indigna. Estan convençuts que se n’abusa, que amb aquests “avisos indiscriminats” estem perjudicant el comerç i que les empreses perden diners. Ens irrita més una molèstia certa i immediata que un perill probable. Si ens quedem a casa i finalment no passa res, pensem que ens han alarmat debades. Però que el desastre no es produïsca al nostre carrer no vol dir que l’avís fora fals. Una previsió meteorològica no és una profecia exacta. Treballa amb probabilitats, i els fenòmens torrencials poden descarregar amb una violència enorme en un punt i deixar-ne un altre quasi intacte.

Ningú no discuteix que les alarmes s’han de fer servir amb rigor. Han de ser clares, concretes i proporcionades. Tenim clar que si s’envien sense criteri, poden perdre eficàcia. Però una cosa és exigir precisió a qui té la responsabilitat d’avisar-nos i una altra de molt diferent considerar abusiu que es protegisca la població perquè la precaució té un cost econòmic.

M’esmorze aquest matí, davant de la premsa, que un home va perdre la vida a Olivella. El seu vehicle va ser arrossegat per l’aigua. Al cap no em ve, precisament, la facturació ni el volum de negoci que haurà quedat ajornat per aquest fet. Pense, només, que aquell home ja no tornarà. La família ja no el sentirà obrir la porta de casa, deixar les claus damunt d’un moble ni respondrà a cap missatge tranquil·litzador. Ni compartirà cap àpat. Deixarà, això sí, un buit en la taula amb el que altres hauran d’aprendre a conviure. Podem calcular el valor del vehicle perdut, de les carreteres tallades que caldrà posar en ús, de les hores de treball que s’han perdut, però no trobarem cap mena de comptabilitat capaç de reparar una absència. Perquè una vida no torna.

I això és perquè som capaços de comptar amb molta precisió els diners que costa una alarma, però no les vides que salva. La persiana que no s’alça, el servei que no es presta o la jornada que es perd tenen un immediat registre comptable. En canvi, la persona que no va agafar el cotxe, que no va travessar una riera o que va arribar viva a casa gràcies a l’avís no figura en cap estadística. La prevenció té aquesta injustícia: quan funciona, sembla que no feia falta.

La memòria és una cosa curiosa. Poc ens ve al cap la DANA de 2024 que va deixar més de dos-cents morts al País Valencià. Sembla que ens costa recordar les cases negades, els cotxes amuntegats als carrers, el fang entrant per les portes i les famílies buscant a aquells que no tornaven. Ja ha quedat arrere aquelles hores sense notícies i la indignació per una alerta que va arribar quan ja teníem l’aigua a coll. Aleshores vam dir que s’hauria d’haver avisat abans, que unes hores, uns minuts, hagueren estat suficients per a estalviar tantes absències ara. Però ara, els avisos que arriben abans, ens molesten.

Sense tenir en compte que el cel ja no és el mateix de sempre, que les tempestes han decidit fugir de la cotilla dels calendaris antics i que l’aigua ja no vol romandre empresonada en els límits dels mapes de l’oratge. El canvi climàtic no explica cada tempesta concreta. Però hem entrat en un temps en què l’experiència passada ja no és una guia prou segura. Allò que abans consideràvem excepcional apareix amb més freqüència, i la incertesa obliga a reforçar la prudència, no a ridiculitzar-la.

No hauríem de menysprear les conseqüències econòmiques, sobretot per als autònoms, els comerços menuts o els treballadors que no poden teletreballar. Però aquest cost no pot resoldre’s exposant-los al perill, hauria de ser assumit col·lectivament mitjançant permisos, compensacions i protocols laborals clars. El problema no és que la seguretat interrompa l’economia; és que hàgem construït una economia que obliga moltes persones a triar entre protegir-se i cobrar.

Ens costa acceptar el límit i convertim el benefici econòmic en la mesura de totes les coses. Oblidem amb una rapidesa moralment inquietant, perquè una vida salvada no deixa factura, ni fotografia, ni titular. Només continua. I potser aquesta continuïtat silenciosa és justament el valor que hauríem d’aprendre a veure.

La meua àvia, que no havia llegit tractats d’economia ni informes sobre emergències climàtiques, ho intuïa. Sabia que els diners costen molt de guanyar, però també que es poden tornar a guanyar. Una persiana abaixada pot obrir-se l’endemà. Un edifici pot reconstruir-se. Una carretera pot reparar-se. Fins i tot després de la ruïna, amb ajuda i amb temps, és possible començar de nou. Però una persona morta no torna a casa.

Els diners van i venen, deia la meua àvia. La vida només va.

Foto de Alfredo Marco Pradil

Qui pot permetre’s Thoreau?

Seré franc. Em resulta molt seductora la idea de poder emancipar-me tot sol. Té aquell deix aventurer de Daniel Defoe o Michael Finkel. La cabana al bosc, la porta que es tanca darrere nostre. El soroll del món que va allunyant-se en la mesura que anem recuperant, a poc a poc, la propietat de les hores. I el millor de tot: treballar menys, necessitar menys, deure menys. Sense esperar que ningú ens allibere. No cal tindre el cul de les aspiracions llogat en cap sindicat, partit, dirigent o organització que acabe parlant en nom nostre fins al punt que s’oblide d’allò que realment necessitàvem.

Thoreau continua sent atractiu precisament per això. Perquè davant de la gran maquinària, ofereix un gest senzill: retirar-se. No consentir. Simplificar. Negar-se a lliurar la nostra vida a una estructura que ha volgut convéncer-nos perquè necessitem moltes més coses de les que realment ens fan falta i que, per aconseguir-les, haurem de donar gairebé tot el nostre temps —i mira, una altra referència literària, Michael Ende. Hi ha alguna cosa profundament digna en aquesta rebel·lió. Però també alguna cosa insuficient.

Això és el que pensava mentre llegia Menys Marx i més Thoreau, un article del filòsof i economista Juan Mateu que, si no l’he llegit malament, defensa l’emancipació de l’individu, desconfiant de les grans promeses col·lectives. La sospita no és absurda. La història està plagada d’organitzacions sorgides amb la intenció d’alliberar els altres que han acabat administrant-los la vida. Partits polítics que havien de representar el poble i acaben substituint-lo. Burocràcies que es van iniciar amb el noble sentit de la justícia i acaben parlant només de la seua pròpia supervivència. Revolucions que substitueixen les elits, sense eliminar-ne, precisament, la seua existència.

És important tenir-ho en compte. Però una cosa és desconfiar de qui pretén emancipar-nos des de dalt i una altra, molt diferent, és concloure que l’emancipació només pot ser individual. Perquè això em genera una sèrie de preguntes. Qui pot realment retirar-se? Qui pot reduir la seua dependència? Qui pot assumir la decisió de treballar menys, consumir menys, estalviar una part considerable dels seus ingressos i, amb els anys, construir-se prou autonomia per a deixar de vendre’s, cada dia, huit o deu hores de la seua vida? Potser algú pot fer-ho, però no tots.

Perquè hi ha una diferència abissal entre renunciar a una cosa i no haver-la tinguda mai. Thoreau podia ser conscient que no necessitava gaire. Però hi ha persones que ja viuen amb ben poc sense haver-ho escollit. No és el mateix la sobrietat que la pobresa, ni abandonar voluntàriament una comoditat que no poder pagar-la. No és el mateix decidir que els diners no governaran la teua vida, que arribar a final de mes sense saber si podràs comprar menjar abans que arribe la nòmina. La llibertat necessita, sovint, una mica de terra sota els peus. I no tothom la té.

Sí, és cert. Podem demanar-li a un treballador que estalvie, que invertisca, que escurce les seues necessitats. Que es prepare per a poder abandonar una feina que l’esgota fins treure-li el lleu. És un consell sensat per a qui disposa d’un marge. Però què pot estalviar aquell que ja li va just per pagar el lloguer? Què pot invertir qui arriba a casa amb cinquanta euros per acabar el mes? De què podem fer-lo prescindir si ja quasi no li queda res? Hi ha persones per a les quals la llibertat financera no és una decisió pendent. És una porta que no poden obrir. Encara més, que ni tan sols arriben a distingir en l’estret espai que habiten.

I aleshores apareix Marx. No el personatge altiu i solemne que ens representa l’estàtua del parc, la doctrina del seu llibre o el règim que en ell s’inspira. Tampoc el Marx que han agafat de pretext per justificar totes les coses que, molt probablement, ell mateix no hauria pogut ni reconéixer. Més aviat aquell que ens fa present una intuïció molt més simple: que les relacions entre persones no es produeixen en el buit i que la llibertat formal pot conviure perfectament amb una desigualtat material tan profunda que la convertisca gairebé en una ficció.

El treballador és lliure de rebutjar un salari. L’empresari és lliure de no contractar-lo. Formalment, són dos individus lliures, però només un dels dos potser pot esperar. I poder esperar és una forma enorme de poder. El que passa fam negocia malament. I el que té el lloguer pendent, qui té dos fills, qui necessita un medicament, qui sap que, darrere d’ell, hi ha una vintena llarga de persones que acceptaran el lloc que ell abandone. És ací on l’emancipació deixa de ser només una qüestió de voluntat.

Durant tot aquest temps, els treballadors no s’han organitzat perquè han estat incapaços de pensar individualment. Ho van fer precisament perquè van entendre una cosa elemental: que sols eren febles. Un home, davant d’una fàbrica, és només un home. Mil homes davant d’una fàbrica són una altra cosa. I d’aquesta diferència van nàixer salaris, descansos, limitacions de jornada, mesures de seguretat, vacances, permisos, indemnitzacions, pensions. Cap d’aquestes conquestes frena l’individu en la recerca de la seua pròpia forma de viure. Ans al contrari, li dona una mica més de terra sota els peus, on afermar-se per triar-la.

Aquesta és la paradoxa que sovint oblidem: moltes de les llibertats que avui experimentem com a individuals van necessitar, abans, una força col·lectiva. La persona que pot abandonar una mala feina, perquè té cobertura sanitària pública, gaudeix d’una llibertat individual sostinguda col·lectivament. La dona maltractada que pot separar-se d’un marit perquè té una pensió, un salari o una xarxa pública que impedeix que la decisió la condemne a la misèria, està exercint una decisió íntima sostinguda per estructures que altres van haver de construir. El treballador que pot dir que no a una condició abusiva perquè existeix una legislació laboral no és menys lliure perquè algú haja escrit aquella llei. Probablement, la seua renúncia és possible perquè la llei existeix.

Això no converteix l’Estat en un redemptor. Tampoc el sindicat, el partit ni cap altre col·lectiu. Qualsevol estructura que concentre poder ha de ser vigilada. I, evidentment, aquella que diu exercir-lo en nom dels febles, més encara. Però hi ha una distància enorme entre vigilar el poder col·lectiu i imaginar que podem prescindir-ne. Perquè davant del poder ja organitzat —l’empresa, el capital, el mercat, el propietari, el monopoli— l’individu pur no és necessàriament l’home lliure que camina cap al bosc. De vegades és només un home sol. I la solitud també pot ser una forma de submissió.

Potser Marx i Thoreau no haurien de trobar-se als extrems d’una disjuntiva. De fet, necessitem alguna cosa de tots dos. De Thoreau, a desconfiar de la vida convertida en consum. La capacitat de preguntar-nos quantes coses posseïm i quantes ens posseeixen a nosaltres. L’obstinació de preservar una part de nosaltres fora de l’abast del mercat, de l’Estat, de l’empresa, de la moda, de la multitud.

De Marx, agafaria la sospita que no totes les cadenes són interiors. Que hi ha persones que poden simplificar la vida i altres a les quals la vida ja es ha estat simplificada brutalment. Que darrere de moltes decisions que creiem que són personals, hi ha salaris, herències, habitatges, propietats i una distribució prèvia del poder.

No em preocupa que algú vulga retirar-se a Walden. De fet, m’ho imagine i em sembla una idea bella. El que em preocupa és convertir aquella cabana en una resposta universal. Perquè abans de proposar-li a algú que abandone la ciutat, convé que ens preguntem primer si té on anar. Abans de recomanar-li que treballe menys, caldrà saber si podrà pagar el lloguer amb aquesta decisió. Abans d’explicar-li que pot deslliurar-se del sistema, hauríem de mirar fins a quin punt el sistema depén precisament del fet que ell no puga deixar-lo.

L’emancipació individual ens ha de dur a preguntar-nos de quina manera podem recuperar la nostra vida. L’emancipació col·lectiva introdueix una pregunta una mica més incòmoda: què hem de construir perquè recuperar-la no siga el privilegi d’uns pocs. Perquè la llibertat que només poden exercir els qui disposen de prou recursos —diners, temps, salut o patrimoni— és una llibertat anòmala. Potser real per a qui la té, però que deixa molta gent a la intempèrie.

I potser el problema no és que hi haja massa Marx i poc Thoreau. Potser el problema arriba quan mirem d’explicar Thoreau a algú que no té ni bosc, ni cabana, ni estalvis, ni temps per distingir i seure davant de la porta d’eixida i descobrir quantes coses podria deixar de necessitar.

Hi ha qui abandona el món. Però hi ha qui necessita, primer, que el món afluixe una mica la mà amb el que el té ben agafat.

Foto de Nezaket

El dret a callar

Segons com, el silenci pot interpretar-se com una forma de prudència i de protecció. De vegades pot ser producte del cansament, la por o el desconeixement. També hi ha el silenci honest d’aquell qui sap que no té res a dir i prefereix no afegir la seua veu al soroll. Aquest, precisament, no hauríem de menysprear-lo. Vivim en un temps que ens obliga —o ens fa sentir obligats— a opinar sobre totes les coses, immediatament, com si la nostra consciència pogués funcionar a la velocitat d’una pantalla.

Però hi ha silencis que pesen. I no el trenquem perquè algú ens ho demane, sinó perquè alguna cosa que ocorre davant nostre sembla que ens exigeix un posicionament. Una injustícia. Una persecució. Un poble sotmés al dolor. Una multitud de morts que, després d’haver estat ocupant les portades durant un bon grapat de dies, comença a poc a poc a convertir-se en una dada estadística: una xifra. I malgrat l’instant terrible que creua tots els telenotícies, el món continua funcionant. Els restaurants obrin. Els avions s’enlairen. Els estadis s’omplin. I nosaltres sopem. Potser aquesta és una de les capacitats més inquietants de l’ésser humà. Acostumar-se. No cal negar el patiment dels altres. En tenim prou amb incorporar-lo al paisatge amable de les nostres circumstàncies.

Arribats ací em pregunte què significa ser artista. No si el músic ha d’obligar-se a convertir cada concert en un míting, ni si un escriptor ha d’introduir en cada llibre l’inventari complet de les injustícies del seu temps. Perquè si sotmetem l’art a una obligació moral, aquest corre el perill de deixar de ser-ho per reduir-se a una consigna. Sabem de societats que exigien als seus creadors que escrigueren allò que convenia escriure, pintar allò que convenia pintar i cantar allò que calia escoltar. I no és això.

Parle d’una altra cosa. Parle del que suposa tenir entre les mans el privilegi extraordinari de cantar damunt d’un escenari, abocat a cinquanta mil persones. De ser un escriptor reconegut que cada vegada que treu al mercat un llibre, durant unes hores, entra en la intimitat de milers de desconeguts. Un actor immensament popular que presta el seu rostre per contar històries que altres persones faran seues. Aquesta capacitat no concedeix a ningú cap superioritat moral. Un artista pot ser tan covard, tan confús, tan miserable i tan lúcid com qualsevol altre. Però posseeix una cosa que la majoria no tenim: una veu amplificada. I aquesta qualitat plantejarà, tard o d’hora, què fem amb ella.

Fa uns dies vaig llegir les explicacions d’un cantant força conegut mundialment, després que un altre artista que li feia de teloner en la seua gira, compromés públicament amb la causa Palestina, es veié obligat a abandonar l’espectacle. El cantant deia que la decisió no havia estat seua, que respectava el seu company, que a ell també l’horroritzava el patiment que el sionisme israelià infligia als palestins —no, no va ser tan concret com acabe d’escriure jo ara. Ell també tenia les seues opinions, va dir, encara que havia decidit no expressar-les públicament. I per això, assegurava, que no era còmplice.

No m’interessa jutjar-lo, només m’interessa la frase. “Tinc les meues conviccions, però són privades”. Hi ha alguna cosa profundament contemporània en aquesta afirmació. La consciència queda preservada en un refugi interior, intacta, mentre la vida pública continua el seu curs. Jo pense això, sent això i estic horroritzat. Però allò que pense, sent o em commou no modifica en cap cas els meus actes.

No dic tampoc que no siga legítim. Però no puc evitar preguntar-me: per a què serveixen, doncs, les conviccions? No ho dic només pels artistes. Ho dic per tothom. Hem convertit la consciència en una propietat privada. Podem indignar-nos davant d’una pantalla i continuar sopant. Sentir compassió i passar a la notícia següent. Podem considerar intolerable una injustícia sense permetre que aquesta altere ni un centímetre l’altura moral de la nostra existència. I no podem oblidar que hi hagué molts moments en la història, en què la cultura va entendre que una de les seues funcions era precisament impedir aquesta comoditat.

Picasso no va aturar les bombes pintant Guernica. Primo Levi no va desfer l’horror d’Auschwitz escrivint. Víctor Jara no va enderrocar una dictadura amb una guitarra. Però tots van fer una cosa extraordinària: impedir que determinades víctimes desaparegueren del tot. Ells van mirar. I van convertir aquella mirada en una creació. I d’aquesta manera, més tard, nosaltres, ja no podíem dir que no ho sabíem.

Aquesta és, potser, una de les formes més profundes del compromís artístic. No oferir respostes correctes, ni dir-nos a qui hem de votar, què hem de pensar o a qui hem d’odiar. És una cosa més difícil. Obligar-nos a mirar. Perquè el poder no sempre necessita ocultar les víctimes. De vegades en té prou mostrar-les tantes vegades que, simplement, deixem de veure-les com el que són: víctimes.

No puc treure’m del cap Gaza. Els edificis ensorrats, reduïts a runa. Estris i persones empolsegades. Pares carregant el cadàver del fill mort. Criatures cobertes de sang. Hospitals convertits en objectius i destruïts, aliens al seu propòsit principal. Tanque els ulls i enganxats a la memòria de la retina veig la fam, els desplaçaments, els plors, els abusos i la crueltat. Ho veig perquè les imatges no han deixat de produir-se davant nostre. Abocant-nos al perill d’acabar travessant una frontera moral terrible: la que separa l’horror del costum.

La primera fotografia ens destrossa. La número mil acaba encaixant en la quotidianitat de les hores. És llavors quan la cultura resulta necessària. No perquè dispose d’una veritat superior, sinó perquè pot retornar un nom a allò que ha acabat convertint-se en una estadística. Pot rescatar una cara concreta de la multitud informe. Pot fer-nos escoltar l’alenada que hi ha darrere de cada xifra. Aconseguir que un mort torne a ser, durant uns instants, una persona que tenia una mare, una habitació plena de records, de futur i una cançó entre els llavis.

La política parla de territoris. Els exèrcits parlen d’objectius. Els governs parlen de seguretat. L’art pot parlar d’un home, d’una dona, d’un xiquet. I això, que pot semblar tan poca cosa davant de la maquinària sofisticada i pesant d’un tanc, és precisament el que els fanatismes han intentat destruir sempre. La singularitat de l’altre. Per això em costa acceptar del tot la idea que un creador puga separar radicalment la seua obra del món. En té dret, naturalment. I ningú no hauria d’exigir-li una cançó, una novel·la o una declaració. Ara bé, tenir dret a callar no significa que tots els silencis siguen iguals. Perquè hi ha silencis que protegeixen, silencis que escolten i silencis que dubten. Però hi ha silencis que, sense voler, mantenen intacte el món que diem —amb la boca petita, sovint— que no ens agrada.

La diferència, crec, està en el risc. Una convicció que no ens costa res és una creença confortable. El compromís comença quan allò que creiem entra en conflicte amb alguna cosa que podem perdre: diners, públic, contractes, prestigi, amistats, tranquil·litat.

No podem exigir heroisme a ningú, però tampoc hauríem de confondre l’absència d’heroisme amb la neutralitat. Perquè aquesta viu en un lloc estrany. Molt estrany. Sobretot quan algú que era al nostre costat ha hagut de pagar un preu per parlar. I potser per això continue pensant en aquella frase —”tinc les meues opinions, però no parle públicament d’elles”— i la comprenc. Fins i tot puc haver-la pronunciada jo mateix en algun moment de la meua vida. Això és el que més m’inquieta. Perquè darrere d’ella hi ha una pregunta que ja no repercuteix només a aquell cantant, sinó a cadascun de nosaltres.

Què val una convicció quan només la mantenim mentre no ens obligue a fer res?

No sé si els artistes tenen el deure de contestar aquesta pregunta. Però estic convençut que la cultura ha nascut, una vegada i una altra, amb persones que no van poder evitar fer-se-la. Aquest és el seu compromís. No parlar sempre, de tot i parlar bé. Només conservar alguna cosa que el món perd amb una facilitat espantosa. I és la capacitat de mirar un altre ésser humà sense que aquest perda aquesta qualitat que l’agermana amb nosaltres. No reduir-lo a una bandera, una frontera, una raça, una religió, un enemic o una estadística. Veure una persona.

I no apartar la mirada.

Imatge: Arnaud Finistre/AFP/Getty Images