Seré franc. Em resulta molt seductora la idea de poder emancipar-me tot sol. Té aquell deix aventurer de Daniel Defoe o Michael Finkel. La cabana al bosc, la porta que es tanca darrere nostre. El soroll del món que va allunyant-se en la mesura que anem recuperant, a poc a poc, la propietat de les hores. I el millor de tot: treballar menys, necessitar menys, deure menys. Sense esperar que ningú ens allibere. No cal tindre el cul de les aspiracions llogat en cap sindicat, partit, dirigent o organització que acabe parlant en nom nostre fins al punt que s’oblide d’allò que realment necessitàvem.
Thoreau continua sent atractiu precisament per això. Perquè davant de la gran maquinària, ofereix un gest senzill: retirar-se. No consentir. Simplificar. Negar-se a lliurar la nostra vida a una estructura que ha volgut convéncer-nos perquè necessitem moltes més coses de les que realment ens fan falta i que, per aconseguir-les, haurem de donar gairebé tot el nostre temps —i mira, una altra referència literària, Michael Ende. Hi ha alguna cosa profundament digna en aquesta rebel·lió. Però també alguna cosa insuficient.
Això és el que pensava mentre llegia Menys Marx i més Thoreau, un article del filòsof i economista Juan Mateu que, si no l’he llegit malament, defensa l’emancipació de l’individu, desconfiant de les grans promeses col·lectives. La sospita no és absurda. La història està plagada d’organitzacions sorgides amb la intenció d’alliberar els altres que han acabat administrant-los la vida. Partits polítics que havien de representar el poble i acaben substituint-lo. Burocràcies que es van iniciar amb el noble sentit de la justícia i acaben parlant només de la seua pròpia supervivència. Revolucions que substitueixen les elits, sense eliminar-ne, precisament, la seua existència.
És important tenir-ho en compte. Però una cosa és desconfiar de qui pretén emancipar-nos des de dalt i una altra, molt diferent, és concloure que l’emancipació només pot ser individual. Perquè això em genera una sèrie de preguntes. Qui pot realment retirar-se? Qui pot reduir la seua dependència? Qui pot assumir la decisió de treballar menys, consumir menys, estalviar una part considerable dels seus ingressos i, amb els anys, construir-se prou autonomia per a deixar de vendre’s, cada dia, huit o deu hores de la seua vida? Potser algú pot fer-ho, però no tots.
Perquè hi ha una diferència abissal entre renunciar a una cosa i no haver-la tinguda mai. Thoreau podia ser conscient que no necessitava gaire. Però hi ha persones que ja viuen amb ben poc sense haver-ho escollit. No és el mateix la sobrietat que la pobresa, ni abandonar voluntàriament una comoditat que no poder pagar-la. No és el mateix decidir que els diners no governaran la teua vida, que arribar a final de mes sense saber si podràs comprar menjar abans que arribe la nòmina. La llibertat necessita, sovint, una mica de terra sota els peus. I no tothom la té.
Sí, és cert. Podem demanar-li a un treballador que estalvie, que invertisca, que escurce les seues necessitats. Que es prepare per a poder abandonar una feina que l’esgota fins treure-li el lleu. És un consell sensat per a qui disposa d’un marge. Però què pot estalviar aquell que ja li va just per pagar el lloguer? Què pot invertir qui arriba a casa amb cinquanta euros per acabar el mes? De què podem fer-lo prescindir si ja quasi no li queda res? Hi ha persones per a les quals la llibertat financera no és una decisió pendent. És una porta que no poden obrir. Encara més, que ni tan sols arriben a distingir en l’estret espai que habiten.
I aleshores apareix Marx. No el personatge altiu i solemne que ens representa l’estàtua del parc, la doctrina del seu llibre o el règim que en ell s’inspira. Tampoc el Marx que han agafat de pretext per justificar totes les coses que, molt probablement, ell mateix no hauria pogut ni reconéixer. Més aviat aquell que ens fa present una intuïció molt més simple: que les relacions entre persones no es produeixen en el buit i que la llibertat formal pot conviure perfectament amb una desigualtat material tan profunda que la convertisca gairebé en una ficció.
El treballador és lliure de rebutjar un salari. L’empresari és lliure de no contractar-lo. Formalment, són dos individus lliures, però només un dels dos potser pot esperar. I poder esperar és una forma enorme de poder. El que passa fam negocia malament. I el que té el lloguer pendent, qui té dos fills, qui necessita un medicament, qui sap que, darrere d’ell, hi ha una vintena llarga de persones que acceptaran el lloc que ell abandone. És ací on l’emancipació deixa de ser només una qüestió de voluntat.
Durant tot aquest temps, els treballadors no s’han organitzat perquè han estat incapaços de pensar individualment. Ho van fer precisament perquè van entendre una cosa elemental: que sols eren febles. Un home, davant d’una fàbrica, és només un home. Mil homes davant d’una fàbrica són una altra cosa. I d’aquesta diferència van nàixer salaris, descansos, limitacions de jornada, mesures de seguretat, vacances, permisos, indemnitzacions, pensions. Cap d’aquestes conquestes frena l’individu en la recerca de la seua pròpia forma de viure. Ans al contrari, li dona una mica més de terra sota els peus, on afermar-se per triar-la.
Aquesta és la paradoxa que sovint oblidem: moltes de les llibertats que avui experimentem com a individuals van necessitar, abans, una força col·lectiva. La persona que pot abandonar una mala feina, perquè té cobertura sanitària pública, gaudeix d’una llibertat individual sostinguda col·lectivament. La dona maltractada que pot separar-se d’un marit perquè té una pensió, un salari o una xarxa pública que impedeix que la decisió la condemne a la misèria, està exercint una decisió íntima sostinguda per estructures que altres van haver de construir. El treballador que pot dir que no a una condició abusiva perquè existeix una legislació laboral no és menys lliure perquè algú haja escrit aquella llei. Probablement, la seua renúncia és possible perquè la llei existeix.
Això no converteix l’Estat en un redemptor. Tampoc el sindicat, el partit ni cap altre col·lectiu. Qualsevol estructura que concentre poder ha de ser vigilada. I, evidentment, aquella que diu exercir-lo en nom dels febles, més encara. Però hi ha una distància enorme entre vigilar el poder col·lectiu i imaginar que podem prescindir-ne. Perquè davant del poder ja organitzat —l’empresa, el capital, el mercat, el propietari, el monopoli— l’individu pur no és necessàriament l’home lliure que camina cap al bosc. De vegades és només un home sol. I la solitud també pot ser una forma de submissió.
Potser Marx i Thoreau no haurien de trobar-se als extrems d’una disjuntiva. De fet, necessitem alguna cosa de tots dos. De Thoreau, a desconfiar de la vida convertida en consum. La capacitat de preguntar-nos quantes coses posseïm i quantes ens posseeixen a nosaltres. L’obstinació de preservar una part de nosaltres fora de l’abast del mercat, de l’Estat, de l’empresa, de la moda, de la multitud.
De Marx, agafaria la sospita que no totes les cadenes són interiors. Que hi ha persones que poden simplificar la vida i altres a les quals la vida ja es ha estat simplificada brutalment. Que darrere de moltes decisions que creiem que són personals, hi ha salaris, herències, habitatges, propietats i una distribució prèvia del poder.
No em preocupa que algú vulga retirar-se a Walden. De fet, m’ho imagine i em sembla una idea bella. El que em preocupa és convertir aquella cabana en una resposta universal. Perquè abans de proposar-li a algú que abandone la ciutat, convé que ens preguntem primer si té on anar. Abans de recomanar-li que treballe menys, caldrà saber si podrà pagar el lloguer amb aquesta decisió. Abans d’explicar-li que pot deslliurar-se del sistema, hauríem de mirar fins a quin punt el sistema depén precisament del fet que ell no puga deixar-lo.
L’emancipació individual ens ha de dur a preguntar-nos de quina manera podem recuperar la nostra vida. L’emancipació col·lectiva introdueix una pregunta una mica més incòmoda: què hem de construir perquè recuperar-la no siga el privilegi d’uns pocs. Perquè la llibertat que només poden exercir els qui disposen de prou recursos —diners, temps, salut o patrimoni— és una llibertat anòmala. Potser real per a qui la té, però que deixa molta gent a la intempèrie.
I potser el problema no és que hi haja massa Marx i poc Thoreau. Potser el problema arriba quan mirem d’explicar Thoreau a algú que no té ni bosc, ni cabana, ni estalvis, ni temps per distingir i seure davant de la porta d’eixida i descobrir quantes coses podria deixar de necessitar.
Hi ha qui abandona el món. Però hi ha qui necessita, primer, que el món afluixe una mica la mà amb el que el té ben agafat.
