Soc valencià. Valencianet, si em permeteu la confessió afectuosa. I visc a Catalunya per raons professionals, però sobretot per una raó molt més difícil d’explicar amb conceptes polítics. Perquè la dona que estime és catalana i un dia vaig decidir que compartir la vida amb ella significava també compartir un lloc, unes preocupacions, una llengua, unes esperances i, inevitablement, algunes ferides.
Potser per això, quan parle de Catalunya, de vegades encara ho faig amb una certa prevenció. Com si haguera de demanar permís abans d’opinar. Com si la meua partida de naixement m’obligara a mantindre una prudent distància davant determinades discussions del país on visc. Però fa temps que em pregunte si aquesta cautela té gaire sentit.
No vaig nàixer a Catalunya, certament. Però hi visc. Hi treballe, pague impostos, estime, patisc les decisions polítiques que es prenen i les que no es prenen. Em preocupa la seua escola perquè forme part del seu engranatge. I perquè crec en l’escola pública. Em preocupa el seu català perquè sé perfectament, com a valencià, què significa veure com una llengua retrocedeix mentre tothom assegura que l’estima molt. Em preocupa la seua cohesió social, el seu futur econòmic, la seua cultura i la possibilitat que continue reconeixent-se a si mateixa d’ací a unes dècades.
No sé si això em converteix en català. Però sí que em converteix, sense cap dubte, en ciutadà de Catalunya. I des d’ací voldria parlar.
Em declare independentista. Però probablement no ho soc per les raons que alguns esperarien. Ho soc, abans de res, perquè crec fermament que les comunitats polítiques han de poder decidir lliurement el seu futur. Crec que una societat que planteja de manera persistent i majoritària una determinada aspiració política ha de poder expressar-la democràticament. I crec que la resposta a les urnes no pot ser mai la por a les urnes.
No necessite pensar que Espanya és un país detestable per voler que Catalunya puga decidir si vol deixar de formar-ne part. No necessite odiar ningú. I això, que em sembla tan elemental, s’ha convertit després del Procés en una distinció cada vegada més necessària. Perquè Catalunya viu una crisi profunda. I no em referisc només a la crisi de l’independentisme. Parle d’una certa incapacitat col·lectiva per imaginar què ve després d’una derrota, d’un fracàs, d’un intent interromput o de com vulguem anomenar allò que va passar.
El Procés va generar una energia extraordinària. Durant uns anys, una part enorme de la societat catalana va arribar a creure que la història podia accelerar-se. No va passar. I el problema no és només que no passara. El problema és que encara no hem sabut pensar políticament què significa que no passara.
Veig massa sovint una independència que ja no sap avançar i, per això, ha convertit la resistència en projecte, argumentacions on senyoregen les paraules resistir, bloquejar, confrontar, impedir, desestabilitzar. Paraules que poden formar part d’una estratègia política en un moment determinat, però que difícilment poden substituir una idea de país.
I aquests dies he tornat a pensar-hi en llegir la proposta amb què ALHORA consulta la seua militància sobre una eventual participació en les eleccions generals. El text parla d’un «programa anti-espanyol, de boicot» i afirma que els seus diputats votarien sempre «en el sentit que més perjudiqui l’estabilitat de l’Estat espanyol».
Confesse que em va produir una enorme tristesa. No perquè em faça por un independentisme contundent. El que em preocupa és un independentisme sense horitzó. Perquè si el criteri de la teua acció política és perjudicar l’altre, has deixat momentàniament de preguntar-te què beneficia els teus. I aquestes dues coses no són necessàriament la mateixa.
Que Espanya siga més feble no significa automàticament que Catalunya siga més forta. Que Espanya siga més ingovernable no significa necessàriament que Catalunya siga més governable. Que una institució espanyola fracasse no implica que una institució catalana funcione millor. Ho hauríem de saber, especialment, les persones d’esquerres. Perquè jo també soc això.
Soc mestre. Però mai no he pensat que ser mestre m’atorgue cap condició especial. Soc un treballador de la docència. Visc del meu salari. Forme part d’aquella immensa majoria de persones que necessitem que els serveis públics funcionen, que les escoles tinguen recursos, que els hospitals ens atenguen, que l’habitatge siga accessible i que arribar a final de mes no es convertisca en una proesa. La meua consciència nacional no ha substituït mai la meua consciència de classe. I precisament per això em costa entendre una política que situa la destrucció de l’adversari per damunt de les condicions materials de la gent a qui afirma representar.
Hi ha una cosa que l’esquerra i el catalanisme haurien de recordar: els països no són abstraccions. Els països són la gent que hi viu. Catalunya no és només una bandera, una història, una llengua o una aspiració nacional. Catalunya és també la dona que s’alça a les sis per anar a treballar. El jove que no pot independitzar-se perquè no pot pagar un lloguer. La família que espera una visita mèdica. El mestre que intenta que trenta alumnes aprenguen alguna cosa en una aula. El nouvingut que aprén català perquè vol formar part del lloc on ha arribat. L’àvia que continua parlant-lo perquè és la llengua amb què ha estimat tota la vida. Si la independència algun dia ha de tindre sentit, serà per a ells. No contra ningú. Per a ells.
Potser aquesta és la pregunta que ens falta després del Procés. No «què podem fer contra Espanya?». Sinó què podem fer per Catalunya? Com fem que el català torne a ser la llengua del país? Com recuperem una escola pública ambiciosa? Com construïm una economia que no condemne els joves a la precarietat? Com integrem els milers de persones que han arribat al país sense exigir-los que renuncien a qui són però convidant-les, alhora, a formar part d’un nosaltres? Com reconstruïm una majoria política suficient perquè la independència deixe de ser una identitat i torne a ser una possibilitat?
Aquestes preguntes són molt menys excitants que parlar de confrontació. També són infinitament més difícils. Perquè destruir una cosa és relativament senzill. Construir-ne una altra exigeix intel·ligència, paciència, contradiccions, negociació, generositat i temps. Potser ens hem acostumat massa a confondre radicalitat amb estridència.
Jo voldria un independentisme radical en el sentit més literal de la paraula: que anara a l’arrel. A l’arrel del país. A la llengua, l’escola, la cultural, als salaris, a l’habitatge, a la capacitat de conviure, a la democràcia. A la necessitat de construir una comunitat que tinga l’atractiu suficient perquè algú que va nàixer a centenars de quilòmetres d’ací puga arribar un dia i dir: jo també vull compartir aquest futur.
No sé si algun dia Catalunya serà independent. Continue pensant que ha de tindre dret a decidir-ho. Però sí que sé una altra cosa. El país que algun dia vulga ser independent haurà de començar a existir molt abans de la independència. Haurà de demostrar que sap cuidar la seua gent, incorporar els qui arriben, preservar la seua llengua, construir institucions dignes i imaginar un futur que no necessite un enemic per explicar-se.
Perquè una nació que només sap qui és quan mira allò que odia encara no ha acabat de descobrir-se. I perquè, al capdavall, un país no es construeix contra un altre país. Es construeix per a la gent que ha decidit viure-hi. Entre els quals, si m’ho permeteu, també hi soc jo.
