En el transcurs d’una amable conversa a la xarxa X (de Xiuxiuejar, no la d’Elon Musk), em recomanen llegir un article sobre la manipulació dels mitjans i la creació d’opinió. Accepte la proposta i me l’empasse sencer. No és gaire dur de llegir i se li veu el llautó de seguida. Hi ha una frase, en el text en qüestió de «Manipular» d’Alfons Durán-Pich, que sembla insignificant i que acaba sostenint tota la seua argumentació: «ningú no té dret a etiquetar un partit polític». L’autor parla dels mitjans que qualifiquen Aliança Catalana d’extrema dreta —aquest era el motiu de la conversa— i presenta aquesta expressió com una maniobra destinada a desacreditar-la. Però entre posar una etiqueta per estalviar-se una explicació i emprar una categoria després d’haver examinat uns fets hi ha una distància que l’article no recorre. Dona per resolta la qüestió just en el punt on caldria començar a pensar-la.
L’autor té raó quan ens convida a llegir els programes i a observar les actuacions. Una vegada més —per si hi ha hagut alguna rectificació, a la que el partit ens té tan acostumats—, faig recerca del programa d’Aliança Catalana i em trobe, entre altres coses, que defensa una moratòria migratòria. El seu objectiu és tancar les fronteres als immigrants econòmics i afirma que la immigració admissible ha de beneficiar el país sense “diluir” la cultura catalana. També proposa la repatriació dels menors estrangers no acompanyats. No li ho he llegit a la premsa ni ho he escoltat en cap programa televisiu. Són paraules del partit, escrites per a explicar-se davant dels possibles electors. Qualsevol persona pot considerar encertades o equivocades aquestes propostes. Però el que no pot fer és acusar de manipulació a qui les llegeix, les reprodueix sense afegir ni una coma i es pregunta a quina tradició política pertanyen.
La pregunta, naturalment, admet discussió. Una categoria política no és una sentència judicial, i fer-la servir no ens treu la necessitat d’argumentar. Però tampoc esdevé falsa perquè incomode el partit al qual s’aplica. L’article abans esmentat substitueix l’examen de les propostes per una sospita sobre les intencions dels qui les descriuen. Si dius “extrema dreta”, ja no cal escoltar per què ho dius. Has quedat inscrit entre els manipuladors. És una manera prou eficaç de tancar el debat mentre es reclama que el debat siga obert.
Encara resulta més estrany que el senyor Duran-Pich negue als altres el dret a qualificar i, unes línies després, descriga actors polítics concrets amb termes tan carregats de significat com “bel·licistes” o “feixistes”. Potser considera que en aquests casos els fets justifiquen les paraules. I precisament aquest és el criteri que hauria d’acceptar per a Aliança Catalana. Mirar primer els fets i discutir en acabant la precisió de les paraules. La mateixa exigència per a tothom.
L’article fou publicat el 7 de setembre. D’ençà d’aleshores s’ha produït un episodi que permet entendre millor per què importa distingir entre un prejudici i un fet verificable. A la Junta de Portaveus del Parlament, una diputada d’Aliança Catalana va votar a favor de reconsiderar l’amonestació a Vox pels cartells que anomenaven «assassí» Lluís Companys. Després, el partit va dir que el vot havia estat un error i va deixar constància de la seua posició contrària a retirar la sanció. La rectificació també forma part dels fets i s’ha de contar. Però haver rectificat no esborra el vot emés, de la mateixa manera que haver-lo emés no autoritza a inventar la intenció amb què es va fer.
Aquest hauria de ser, al capdavall, el treball modest i difícil de pensar políticament: llegir, comprovar, rectificar quan calga i no concedir a cap formació la facultat de decidir quines preguntes se li poden fer. Els mitjans poden manipular, és clar, no som tan ingenus. També poden equivocar-se els qui els critiquen. El que no ens acosta gens a la veritat és imaginar que la manipulació sempre arriba de fora i que les nostres conviccions ens en protegeixen. Potser comença justament allí, en la tranquil·litat amb què assenyalem els manipulats i mai no ens incloem entre les persones que podrien ser-ho.
