Retornar a la infantesa o no haver-ne sortit encara. Ací rau el dubte. Romandre encara en un nivell que no correspon a l’edat física que tens. Ser encara presoner d’una cosa que s’ha convertit en un submon. Però tant fa. Et lligues un llençol vermell al coll i ja ets Superman. La percepció de les coses canvia. Res no pot parar-te. El reg sanguini sí, ha quedat bloquejat pel doble nus i, amb prou feines, si arriba l’oxigen al cervell. Això li ha passat al personatge de la fotografia. La tela li cau sobre els muscles com una peça de còmic patètica. Ell creu haver adquirit superpoders. És invulnerable a la vergonya. Ha adquirit el dret d’assenyalar desconeguts, d’enfilar-se als cotxes, de colpejar-los. De terroritzar la gent que viatja a dins. Abans era un pobre home, desconcertat, confós, enfadat. Ara és Espanya! I quan adquireix aquesta doble personalitat, qualsevol que se li pose al davant, esdevé l’enemic.
En el seu cas, no necessita saber qui viatja en el vehicle. Com si tingués una percepció extrasensorial, li ha arribat la notícia que són membres d’una perillosa ONG. Ha intentat pronunciar aquella breu reunió de lletres sense vocals. S’ennuega. Sort que ha pogut recórrer a un àudio. L’enemic ve del País Basc, de Navarra. Proetarres. Lot complet. Ràpidament, ha buscat la bandera, se l’ha lligada al coll amb sorprenent perícia —més quan potser encara fa servir sabatilles amb velcro— i, davant la impossibilitat d’articular paraula —té travessades a la gola les tres lletres de fonètica impossible— ha decidit ajudar tothom a base de coces.
Però mira per on, el cotxe no era el que esperaven. Dins viatjava una diputada de Ceuta —el seu poble—, un activista i, també, una advocada especialitzada en drets humans. Hi havia més concentració neuronal en aquell cotxe que fora. Malgrat els crits amb què han mirat d’identificar-se, per desfer la confusió, els herois d’opereta, no s’han aturat. Han continuat fotent-li llenya al cotxe.
I això és el que fa més por. Tot i l’error —que alguns dels presents han sigut conscients—, no importava. Perquè aquella multitud no s’havia aplegat al port a identificar ningú. Era allí per trobar un enemic. I quan una gentada necessita un enemic, les explicacions fan nosa. Dins del cotxe ja no viatgen persones, només éssers anònims, inconcrets, que mereixen ser caçats, abatuts.
L’home que salta sobre el cotxe des d’un marge elevat, alça els braços per completar aquell gest tan simiesc que correspon a la salvatjada del moment. Amb aquella teatralitat que concedeix als covards formar part d’una massa. Ell se sent pletòric d’heroïcitat. Si s’ha vist fotografiat, ara mateix estarà demanant el marc per penjar-se’l a la gàbia del zoològic on viu, i per gallejar davant de les visites dient-los que aquell dia va defensar Espanya! Però no hi ha cap pàtria en el seu gest. Només es veu un home atacant un vehicle ocupat, mentre la bandera, convertida en una vulgar disfressa, li tapa l’esquena i la vergonya moral que hauria de tenir.
Els agents són allí, a pocs metres. Miren cap a un altre lloc, d’esquena. Sostenen els uniformes, només. Però ningú es mou per immobilitzar-lo, ni perseguir-lo, ni convertir aquell delicte en una conseqüència immediata. És la imatge més exacta de la impunitat. L’home que encara no ha eixit de la fosca caverna de la ignorància sap que no serà detingut. De fet, es mou amb l’agilitat d’aquesta convicció. Hi ha policies. Segur que els ha vist. Tot i això, es llança.
No és difícil saber què hauria passat si la bandera lligada al coll hagués estat una estelada, una ikurriña o una bandera palestina. Si l’home hagués portat el rostre cobert. Si s’hagués llençat de la mateixa manera en una protesta sindical, antifeixista o per l’habitatge. No costa res imaginar que no hauria ni pogut prendre impuls amb aquella tranquil·litat, moure’s davant dels agents i retirar-se després, com qui passava per allà.
Sembla que no totes les violències són percebudes de la mateixa manera. N’hi ha que l’Estat reconeix immediatament com una amenaça. D’altres arriben embolcallades amb els seus colors, seguides de proclames identitàries en primera persona, i aleshores, es fan mereixedores d’uns segons suplementaris de comprensió. Se les anomena indignació, tensió, aldarull. S’excusa amb l’argument que la policia estava desbordada. Mentrestant, el cavernícola, vola.
No és un patriotisme d’estima. És una afirmació d’odi, de possessió. “Açò és nostre”, diuen. “Nosaltres decidim qui entra, qui parla, qui ajuda, qui és espanyol i qui mereix ser perseguit”. Un patriotisme de fronteres, de murs, de cossos deshumanitzats que colpejar. Els hi sobra l’immigrant, l’activista, el basc, el traïdor inventat. Aquest patriota és un pobre home, sol davant l’espill, que no té res a dir més enllà dels punys i les patades. El perfecte titella dels dirigents que, apostats fins i tot en l’escó d’un parlament, assenyalen les víctimes del seu odi ideològic. Cal caçar-los!
La bandera no és més que una llicència per a matar, primer que res, l’enteniment, l’evolució, la democràcia. La capa que promet superpoders a persones corrents. Algú ha treballat pacientment sobre les seues pors, ha posat nom i rostre a tot allò que l’angoixa i li ha entregat un culpable a qui poder tocar. L’agressió que veiem en la imatge va començar a formar-se molt abans, en una tertúlia, en un titular, en la paraula invasió pronunciada des d’un escó parlamentari. Els qui fabriquen l’enemic no solen embrutar-se les mans. Assenyalen, exciten, retiren la humanitat de determinats cossos i després, quan la multitud executa el relat, condemnen els excessos amb aquella gravetat impostada de qui contempla un incendi després d’haver repartit la gasolina. L’home es llança sobre el cotxe i ha de respondre’n; però també haurien de respondre, almenys políticament, els qui li han ensenyat contra qui podia llançar-se.
Imatge presa a les xarxes.
