S’han reproduït les paraules però sense donar-nos el context. Allò que va passar abans. I és precisament aquest espai desaparegut l’únic lloc on encara podríem trobar una mica de veritat. Només ens diuen que dos alumnes d’un institut van assistir a un acte de VOX. I que un professor seu, després, els va anomenar fachapobres amb mitja neurona. Ningú ens ha posat en antecedents. No sabem si van entrar a classe amb l’orgull sorollós i fatxenda dels conversos, exhibint l’assistència com una medalla. Si van cridar alguna de les consignes escoltades o si, directament, van provocar a aquell home que abans els havia ensenyat història i que, potser, havia intentat explicar-los que els drets dels quals gaudim, no van caure del cel. Han tingut el dolorós cost de la presó, la sang vessada, els acomiadaments i moltes portes tancades de matinada.
Sí, ja ho sé, el context no absol les paraules. Però les torna més humanes. He llegit que el professor fou imprudent —em fascina que encara hi haja gent del gremi que se l’agafe amb paper de fumar. És una curiosa manera de jutjar-lo. La prudència és una virtut molt estimada per aquells que els agrada contemplar l’incendi des de lluny. Sigues prudent, mesura les paraules, no alces la veu. No incomodes els alumnes. No anomenes el llop. Sobretot si el llop ja el tens dins de l’aula amb una papereta electoral a la boca i, a sobre, no ha vingut precisament a conversar.
L’escola no és una cambra esterilitzada on totes les idees mereixen idèntica reverència. Hi ha idees que neguen drets, que converteixen el diferent en una amenaça i una nosa que cal apartar —fins i tot caçar! Davant d’això, el docent no pot mantenir-se neutral. Ha de parlar. Té l’obligació de fer-ho. Perquè el silenci del mestre no sempre és neutralitat. De vegades és abandonament.
Dir a dos joves que tenen mitja neurona no els ajuda a ells a comprendre la naturalesa del lloc on han decidit posar-se. Segurament es presentaran com a víctimes. L’extrema dreta sap alimentar-se d’aquestes coses. Sap convertir-ho tot en greuge identitari, en odi. Però no em preocupa tant la prudència del professor com la seua desesperació. Perquè en aquella frase podem trobar fàcilment el cansament de qui contempla com alguns fills de treballadors abracen una ideologia infame que es basa en el menyspreu dels febles. La paraula fachapobres va carregada d’una contradicció social vertiginosa. Pobres votant contra altres pobres perquè algú els ha concedit el miserable privilegi de sentir-se superiors a ells.
Si d’alguna cosa és responsable el professor és d’haver-lo posat davant d’aquell abisme. En l’exigència de la seua expulsió i inhabilitació per sempre només hi ha desig de venjança. Perquè VOX no defensa els alumnes: els utilitza. Els posarà davant dels cavalls per aconseguir carnassa. No vol una reparació. Vol una peça cobrada —eh, Frigodedo?—, un cap exposat a la plaça pública perquè la resta de docents aprenem la bona lliçó. Davant del llop convé callar.
Els prudents que demanen la seua mort civil primer haurien de respondre per les seues. I la resta de companys hauríem d’aprendre a distingir entre un error i un crim, entre l’home que perd els estreps i el partit que ha fet de la pèrdua de la compassió un programa polític.
No fou prudent, diuen. La pregunta que ens hauria d’inquietar és una altra. Què ens passa a nosaltres, que davant l’avanç del llop, discutim amb tanta passió les maneres de qui s’ha atrevit a cridar?
