Al CAP, segons l’hora que vas, totes les cadires semblen ocupades. Cosa no gaire difícil que passe donat l’estretor dels llocs que tenim per esperar. Allà tots som pacients. Això vol dir, malalts, però també, no perdre la serenor. La gent espera amb un paper doblegat a la butxaca, rebregat d’incerteses, joguinejant amb el telèfon entre les mans o amb aquella mirada fatigada i perduda de qui ja no sap si fa vint minuts o una vida sencera que seu davant d’una porta tancada. Un estossec (potser més d’un), el plor d’una criatura despacienciada, una dona que pregunta si fa molta estona que ha entrat el que hi ha dins i un aixecament de muscles i rostres de contrarietat. Llavors, entra una família estrangera, ho sabem per la parla que fa servir, desconeguda, o per la forma de vestir. Busquen on seure i, de seguida, un grapat dels presents, amb una llambregada inquisitiva, recorren l’aspecte dels cossos i fan, en silenci, una suma equivocada.
No cal escalfar-se el cap gaire per imaginar quin és el càlcul que estan fent. Falta personal sanitari, mestres i recursos de suport. I posats a sumar, falten habitatges, els salaris s’escurcen davant l’augment dels preus dels queviures i el mes continua tenint els mateixos dies. La vida s’ha convertit, de sobte, en un llençol estret que obliga a fer-nos decidir quina part del cos deixarem aquesta nit a la intempèrie. En acabant arriba algú més. Una persona que no pot amagar la seua precarietat i, per algun mecanisme antic, potser nascut de la por, potser alimentat amb precisió per aquells que mai no han hagut d’esperar en una sala com aquella, pensen que, aquesta gent, ha vingut a prendre’ns alguna cosa. Tant fa. Una cadira, una ajuda, la casa, el futur.
Tot i que no en som conscients en aquell moment, hi ha una discreta crueltat en aquesta manera de mirar el món. Però també hi ha un dolor que no hauríem de menystenir. Soc el primer que creu que no tota persona que sent inquietud davant la immigració és necessàriament racista, de la mateixa manera que no tota pregunta incòmoda amaga odi. Perquè sovint, abans que l’odi, hi ha una existència afeblida, una por que no podem concretar amb paraules. Hi ha la certesa que tot costa més i ens dura menys, que els fills no aconseguiran un habitatge independent i proper a nosaltres, que una malaltia desordenarà una família sencera. Que perdre el treball ja no significa perdre només un salari, sinó caure a través d’una esquerda de la qual ningú no sap com eixir.
L’error, però, comença quan busquem un rostre i el trobem sempre per sota nostre. Perquè és més fàcil veure la família que acaba d’entrar a la sala d’espera, que els qui han decidit, des dels seus despatxos inaccessibles, quant de personal caldrà per a atendre’ns en aquell CAP. És més fàcil assenyalar el migrant que lloga una habitació estreta i insalubre, que al propietari que ha convertit cinc habitacions en deu nínxols vergonyosos amb rendes impossibles. És més fàcil enfurismar-se amb qui demana una ajuda, que preguntar-se per què una gran empresa o un banc pot multiplicar els beneficis cada any, mentre els treballadors necessiten ajudes per arribar a final de mes. El pobre, el migrant, tenen un cos físic, ens passen per la vora, ocupen una cadira visible. El poder econòmic, en canvi, ha aprés a ocultar la seua fesomia. Habita en consells d’administració, fons d’inversió, lleis escrites amb paraules grandiloqüents i inofensives, portes giratòries, informes que ningú no llegeix. No necessita alçar la veu perquè són ells els qui decideixen les dimensions de l’espai que ocupem i la manera en la que ho fem.
I aquest és un dels grans fracassos de les forces polítiques d’esquerra, que han deixat de mostrar les autèntiques dimensions del problema. No parle només de la desunió, dels personalismes, de les petites guerres casolanes a les quals es lliuren mentre fora va creixent una fosca cada vegada més tenaç. Parle també d’una por més profunda, gairebé incorporada als gestos, que els fa apaivagar els discursos davant d’un poder econòmic que decideix quina cosa mereix ser tinguda en compte abans que la política comence a parlar.
Es guanyen eleccions, però això no significa que hi haja una acció de govern real sobre tot allò que ens determina la vida. Les inversions poden fugir, els capitals es poden moure, els mercats poden castigar, les empreses amenacen de tancar, els grans propietaris poden esperar fins que la nostra necessitat i desesperació ens obligue a cedir i arreplegar el fruit miserable que ja han comptabilitzat. Davant d’això, massa sovint, l’esquerra abaixa la veu o emmudeix directament. Administra els danys, sí. Reparteix benes i mercromina, i després ho anomena victòria. Simplement perquè la ferida, tot i oberta, no raja.
No vull ser tampoc injust negat les millores aconseguides, les proteccions, els drets ampliats, els salaris que s’han rescatat de la pura intempèrie, ni les veus que s’aixequen, fins i tot, dins de formacions que ja han dimitit en la seua idea de transformació social. Però tampoc vull pecar d’ingenu confonent contenció del dolor amb transformació de les seues causes. Hi ha governs que protegeixen millor que altres, és cert. Però protegir no sempre és canviar. I quan una força política assegura que les coses avancen mentre una família contempla amb desesperació, un mes rere l’altre, que el lloguer es menja tres quartes parts del sou, alguna cosa es trenca entre les paraules i la vida.
Per aquesta clivella entra l’extrema dreta.
I ho fa amb una explicació ben senzilla, amb un culpable proper i amb la promesa que tot tornarà a ser com abans —amb una nostàlgia llunyana, rància i regressiva— si fem fora algú, si tanquem portes, si enretirem ajudes, si fem més estret el cercle dels qui mereixen ser protegits. No ens donaran una explicació sobre per què falten habitatges públics, per què els serveis no creixen al mateix ritme que la població, per què els salaris han perdut força o per què treballar ja no és garantia per a eixir de la pobresa. No ho expliquen perquè una raó vertadera els obligaria a assenyalar aquells a qui serveixen. Prefereixen encendre un conflicte entre els afeblits i els qui, amb prou feines, conserven alguna cosa. Una batalla entre els que pateixen la precarietat. Una lluita entre pobres.
Ja ho sé que no en tenim prou amb respondre que la immigració no planteja cap dificultat. Molts sabem què és una aula saturada, una llista d’espera que s’eternitza davant del nostre patiment o una competència ferotge per un habitatge modest. Negar-ho no dissol la percepció. L’endureix.
La gent pot equivocar-se sobre les causes i tindre raó sobre la seua indignació. Assenyalar injustament el nouvingut i, al mateix temps, patir una mancança real. Si l’esquerra li diu que allò que viu no existeix, arribarà algú disposat a donar-li la raó, a confirmar-li que sí, que no s’equivoca. I li oferirà un enemic.
La veritat exigeix coratge i no cap en una consigna. La immigració aporta treballadors, cotitzacions, consum, joventut, cures. Sostenen una part de la vida que nosaltres preferim no mirar: els horts, les cuines, els magatzems de fruita, les habitacions on algú renta i té cura de la nostra gent gran. Però una arribada important de població també necessita escoles, metges, habitatges i transport. Si aquests recursos no augmenten, la pressió apareix. No perquè el migrant ens haja tret res, sinó perquè els poders públics no han posat una cadira més en la sala d’espera.
Aquesta cadira que falta és tota la política. Per això, la pregunta no és qui ha d’aixecar-se perquè un altre puga seure. La pregunta és qui ha decidit que havíem de disputar-nos les quatre cadires mal comptades que ens han posat, qui les va enretirar, qui va descobrir que la carència podia ser rendible i, sobretot, qui ha aconseguit que no mirem mai en la direcció correcta.
La compassió —la gran oblidada—, en moments així, no consisteix a ignorar els problemes ni a disfressar-los amb paraules amables. Consisteix a mirar als ulls el dolor sense deixar que ens enganyen sobre el seu origen. A entendre la por de qui perd el poc que tenia. Però també a impedir que aquesta por caiga, amb tot el pes d’una rancúnia imposada, sobre l’esquena d’aquell que acaba d’arribar sense res. Potser aquesta és la tasca més difícil de l’esquerra i també la més urgent. S’ha de tornar a unir allò que el poder a l’ombra vol mantenir separat. Oferir una veu única i comuna als qui esperen, als qui treballen, als qui tremolen davant de qualsevol rebut, als qui travessaren una frontera empesos per la desesperació i la fam, i als qui, sense haver-se mogut de casa, descobreixen que el seu país també els ha deixats enrere.
Perquè el dia que el pobre accepte i interioritze que el seu enemic és el més pobre, l’autèntic poder ja no haurà de defensar els seus privilegis. Els tindrà assegurats, se sentirà incontestable, a l’altra banda de la porta, vivint un privilegi que s’ha construït amb les nostres mancances. Sentint com discutim per les sobres que ens permeten. Per aquella última cadira.
