No és l’atzar. És l’algoritme. Em busca. Sovint m’astora la caminada amb les deixalles del feixista que m’empudega amb el podrimer del seu discurs o em deixa la bava relliscosa del seu passeig solemne. Això m’ha passat en entropessar-me amb el fragment del Pregó Taurí de la Goyesca de Ronda, perpetrat per Cayetana Álvarez de Toledo, que ha deixat caure a les xarxes. Un fragment on el que em sembla especialment revelador no és que cite Proust —que ja té una certa comicitat involuntària— sinó l’operació intel·lectual que fa amb ell, intentant elevar la tauromàquia del terreny concret —un animal és ferit i mort públicament com a espectacle— fins a una mena de metafísica de la vida: “la vida conté mort”, “la bellesa importa”, “el coratge és imprescindible”.
Ningú no discuteix que la vida conté mort. És veritat. La vida la porta a dintre des del primer instant. Com una ombra enganxada als peus. Morim nosaltres. Mor la gent que estimem. Moren els animals, els arbres, les cases i, fins i tot, la intel·ligència. Tot allò que existeix sembla haver signat, sense saber-ho, un pacte amb la desaparició. Però el problema moral de les corregudes de bous no és aquest. El problema és si el fet que la mort forme part de la vida és prou per a legitimar el patiment i la mort d’un animal i convertir-ho en una representació estètica. És un frau bastant sofisticat, fer passar una constatació ontològica —morim— per una justificació moral —per tant, podem ritualitzar la mort infringida a un altre ésser sensible.
Però la cosa no acaba ací. Després, en un segon moviment encara més “interessant”, ens trobem fusionades les paraules tauromàquia, nació, tradició i llibertat. Paraules grandiloqüents, antigues, amb llum pròpia, capaces d’il·luminar una plaça sencera i, alhora, d’enfosquir allò que hi passa al centre. Potser per això m’ha inquietat tant veure Proust entrar en una plaça de bous. Ell, que va dedicar tota una vida a perseguir allò que el temps ens furta, a descobrir de quina manera una olor, una música, una textura poden obrir de sobte una esquerda en el present i retornar-nos a una vida que créiem perduda. Proust convocat ara perquè done solemnitat al toc del trompeta, a l’home vestit de llums —que no trobareu en el seu enteniment— per a matar i un animal que no sap res de la nostra literatura (quasi en consonància amb l’autora del pregó).
Diu Cayetana que “heretar no és obeir els morts” sinó “exercir la llibertat entre els vius”. D’aquesta manera intenta resoldre la contradicció evident entre tradició i elecció moral contemporània. És a dir, la correguda de bous ja no seria defensable perquè “sempre s’ha fet”, argument cada vegada més feble, sinó perquè una nova generació la tria lliurement. Retòricament és hàbil. Però també permet formular-li una rèplica, fent servir les seues pròpies paraules. Precisament perquè heretar no és obeir els morts, una societat pot heretar la tauromàquia i decidir no renovar-la. La tradició no proporciona immunitat moral. I és ací on Proust queda una mica segrestat.
Li serveix com a capital cultural. Busca donar una solemnitat intel·lectual a una defensa que, despullada de literatura, seria molt més elemental. De fet, si ens fixem en l’última seqüència: “hi haurà un home. Un toro. I una ratlla a l’arena”, trobem bona retòrica, però és també una extraordinària operació d’ocultació lingüística. Falta alguna cosa. Perquè no diu “un home armat i un animal que serà ferit fins a morir”. El bou apareix com si participés simètricament en una prova existencial entre dos contendents. Però aquesta simetria és fictícia. L’home coneix el ritual, disposa d’instruments, auxiliar i regles. L’animal no ha escollit estar allí ni comprén el significat cultural que els humans volen atribuir-li a la situació. Això explica també l’abundància de paraules com bellesa, coratge, llibertat, història, cultura, lleialtat, veritat. Són conceptes prestigiosos moralment. Però va acumulant-los en el discurs fins que la mort del bou queda gairebé fora de camp.
Resulta francament pertorbador descobrir que citar Proust no és només un acte de pedanteria. Proust està fent feina política dins del discurs. Està ajudant a transformar una pràctica discutible des del punt de vista del patiment animal en una batalla cultural sobre què significa ser lliure, adult i espanyol. De fet, la frase més discutible de tot el fragment, per a mi, és precisament aquesta: “més adulta”. Perquè suggereix subtilment que qui rebutja la correguda no ho fa per una consideració moral raonada sobre el patiment, sinó perquè és incapaç d’acceptar la mort, la duresa o la complexitat de la vida. I això és una trampa retòrica, convertir la compassió en infantilisme i la crueltat ritualitzada en maduresa. És ací, molt més que en Proust, on crec que hi ha el nervi ideològic del pregó.
No, senyora Cayetana. L’autèntica hora de la veritat és el moment en què desapareixen Proust, Espanya, la tradició, la música, el vestit de llums i totes les paraules magnífiques que hem anat acumulant. I queda només això. Un ésser viu davant d’un altre. I la possibilitat de decidir què fem amb el poder que tenim sobre ell.
Imatge generada amb IA.
