Malgrat tota la “desinformació” que s’ha abocat en els mitjans, continue sense saber —i precisament per això— què va passar exactament aquells dies a l’altra banda de la tanca, qui va donar l’ordre, qui va permetre el pas i qui va decidir que uns quants milers de cossos desesperats podien servir per a mesurar la feblesa d’un país. Però hi ha paraules que no exigeixen expertesa per entendre cap a on ens condueixen. Paraules que, només de pronunciar-les, ja assenyalen l’enemic.
Una és invasió.
Ahir es van convocar concentracions en solidaritat amb el poble de Ceuta. Solidaritat és una paraula preciosa. Potser una de les poques que encara conserven alguna cosa neta després de fer-ne un ús, sovint, indegut. Ceuta ha patit, és una evidència. Els seus habitants han vist desbordats els carrers i s’ha trencat aquella sensació de normalitat amb què tots procurem travessar els dies. Hi ha hagut por, negocis tancats, famílies que han viscut sota la incertesa dels esdeveniments. Negar-ho seria una forma de menyspreu. Des de lluny és fàcil demanar serenitat a qui dorm amb la inquietud darrere de la porta. Precisament per això, caldria apropar-se amb molta prudència.
Però la solidaritat de la qual parlàvem abans, arriba acompanyada d’una altra paraula. Diuen que cal defensar Ceuta de la invasió. I aleshores alguna cosa canvia. Ja no veiem persones que caminen, que fugen, que han estat empentades cap a una frontera empeses per la fam, per la misèria, per l’engany o fins i tot per un govern disposat a utilitzar-les. Veiem una massa informe. Una cosa fosca i compacta que avança. Una amenaça sense rostre. La paraula, doncs, fa la seua faena abans que nosaltres ens n’adonem.
Una invasió necessita invasors. Necessita un nosaltres i un ells. Els nostres carrers, les nostres cases, els nostres fills, definits sota un paisatge físic conegut. Els altres, els seus cossos, la seua llengua, el color de la seua pell. No cal dir res més. La resta es va formant a poc a poc, com una taca d’humitat en la paret. Primer és una expressió pronunciada amb indignació. Després una consigna. Finalment, una manera de mirar amb suspicàcia i animadversió qualsevol persona que semble vindre de l’altra banda.
Potser una part dels qui van acudir a les concentracions no són xenòfobs. Segurament molts només van voler manifestar que Ceuta no està sola, que els seus habitants mereixen ajuda i que cap ciutat hauria de suportar sense recursos una situació així. Però les multituds no sempre acaben dient allò que cadascú creia haver anat a dir. De vegades, les paraules dels qui convoquen pesen més que les intencions dels qui hi assisteixen. I quan la solidaritat es construeix sobre la figura d’un enemic, deixa de ser enterament solidaritat.
Si un Estat ha empentat persones cap a la frontera per provocar una crisi, cal investigar-ho i exigir-ne responsabilitats. Però l’Estat que les utilitza i les persones fetes servir no són la mateixa cosa. Confondre-les és concedir als poderosos l’última victòria: que els nostres ulls castiguen precisament aquells dels quals ells s’han servit. Em preocupa aquesta facilitat amb què la por ens permet deixar de veure la realitat.
En les imatges que hem vist fins ara hi ha menors, persones exhaustes, gent que dorm al ras o espera una botella d’aigua. Gent que només hauran travessat una línia buscant una vida que imaginaven menys dura. Però la paraula invasió els iguala a tots. Esborra les diferències, les històries, les culpes concretes i les innocències. Els converteix en una sola criatura a la qual ja no cal escoltar perquè només ha vingut a ocupar-nos. I és aleshores quan la compassió comença a semblar una traïció.
Primer ens diuen que no és el moment de preguntar què els ha dut fins allí. Després, que interessar-se per ells significa oblidar els ceutins. Com si el dolor haguera de repartir-se en bàndols. Com si reconéixer la humanitat d’uns exigira negar la dels altres. Per acabar acceptant que només podem protegir els nostres si deixem de veure com a humans els qui arriben.
Això és el que em costa d’aquestes concentracions. No la solidaritat amb Ceuta, que compartisc, sinó la frontera moral que alguns han dibuixat al seu voltant. Dins, els qui mereixen la nostra por i la nostra tendresa. Fora, una multitud sense nom contra la qual tot sembla justificat.
Potser hauríem de ser capaços de reunir-nos per demanar protecció per als habitants de Ceuta, recursos per als seus serveis públics, investigació seriosa dels fets i responsabilitats polítiques. Però també per exigir que cap persona siga abandonada, colpejada o reduïda a la condició d’enemic pel seu origen. Hauríem de poder sostenir les dues coses sense que ens tremolara la veu. Perquè la solidaritat que només abraça els qui s’assemblen a nosaltres no és solidaritat. És pertinença. I sabem, o hauríem de saber ja, què acostuma a passar quan una societat comença a anomenar invasors els éssers humans que té al davant.
