Les paraules no poden pronunciar-se des d’un govern sense conseqüències. No perquè siguen ofensives, ni perquè siguen provocadores, ni perquè puguen ferir sensibilitats, sinó perquè travessen una línia que qualsevol societat que es diga democràtica hauria de considerar infranquejable. Quan un ministre afirma que hi ha persones que no mereixen viure, que cada nit se n’haurien de matar trenta o quaranta, i arriba fins i tot a negar-los la condició de persones, ja no estem davant d’una opinió política que ens agrade més o menys. Estem davant de la deshumanització expressada des del poder. I això és molt més greu.
Podem discutir sobre una guerra. Podem discutir sobre terrorisme, sobre legítima defensa, sobre operacions militars, sobre seguretat, fronteres o responsabilitats. Podem discrepar profundament sobre totes aquestes qüestions. Però hi ha una cosa que no hauria d’admetre discussió: cap governant pot decidir que un grup d’éssers humans ha deixat de ser humà.
Perquè sabem on comença aquest camí. Comença canviant les paraules. Deixem de parlar de persones i comencem a parlar de coses, d’enemics absoluts, d’éssers indignes de continuar vius. Després la mort deixa de tenir nom i cognoms i es converteix en una xifra. Trenta. Quaranta. Cada nit. I arriba un moment que matar ja no sembla matar. Sembla una operació administrativa. A mi és això, potser, el que més m’esgarrifa. No solament la brutalitat del que es diu, sinó la normalitat amb què es diu. La tranquil·litat amb què un home amb responsabilitats de govern pot parlar de matar desenes de persones com qui parla d’un objectiu que cal complir abans de l’endemà.
No soc jurista internacional, però sé una cosa molt elemental: els drets humans no existeixen únicament per protegir les persones que ens agraden, les que pensen com nosaltres o les que considerem innocents. Existeixen precisament perquè ningú no puga decidir arbitràriament qui té dret a continuar sent persona. Per això aquestes declaracions haurien de tenir conseqüències. Conseqüències polítiques, diplomàtiques i, si correspon, judicials. Els governs democràtics no haurien de mirar cap a un altre costat. Les institucions europees no haurien de refugiar-se en comunicats buits. I els ciutadans tampoc no hauríem d’acceptar que una barbaritat com aquesta desaparega de l’actualitat al cap de dos dies, substituïda per la següent notícia.
No demane venjança. Demane responsabilitat. No demane que es neguen drets a qui nega els drets dels altres. Demane exactament el contrari: que la democràcia demostre que els drets, les lleis i els límits també serveixen quan és difícil aplicar-los. I tampoc no accepte que denunciar aquestes paraules puga confondre’s amb atacar un poble, una religió o una comunitat. Criticar Ben-Gvir no és atacar els jueus. Denunciar un governant israelià no és condemnar tota la societat israeliana. Precisament perquè rebutgem les culpabilitats col·lectives, hem d’assenyalar amb claredat les responsabilitats individuals.
El que ha dit aquest ministre ho ha dit ell. I és ell qui n’ha de respondre. Durant massa temps hem repetit que les grans atrocitats no comencen quan apareixen els morts. Comencen abans. Comencen quan algú aconsegueix convéncer-nos que determinada gent val menys. Quan deixem de sorprendre’ns davant d’un llenguatge que separa els humans entre els qui mereixen viure i els que no. Quan ens acostumem.
Per això no crec que aquesta siga una declaració més dins del soroll terrible d’aquesta guerra. Hi ha moments en què una societat ha de saber dir prou. Prou a convertir la mort en una quota. Prou a decidir qui mereix viure. Prou a negar la humanitat de tot un poble. I sobretot, prou al silenci còmode dels qui encara pensen que mirar cap a una altra banda els deixa fora de tot això. Perquè arriba un punt en què callar davant de determinades paraules ja no és prudència. És permetre que continuen avançant
