Hi ha articles sobre el canvi climàtic que tenen la virtut d’explicar-nos, amb dades i mecanismes físics, la magnitud del que està passant. Ens parlen de l’Àrtic, del corrent en jet, de l’escalfament del Mediterrani, de les onades de calor marines, de les DANES, dels bloquejos atmosfèrics, dels rècords que cauen un darrere l’altre com si el clima haguera decidit deixar de fer concessions a la nostra incredulitat. Són textos necessaris, evidentment. Sense aquesta mena de diagnòstics encara viuríem en la fantasia confortable que tot plegat és una exageració de quatre alarmistes.
Però també hi ha un risc. Quan el relat del desastre és massa gran, massa absolut, massa incontestable, pot produir l’efecte contrari del que pretén. Ens deixa quiets, no ens activa, ens enfonsa. Ens converteix en espectadors d’una catàstrofe que sembla escrita abans que nosaltres hi puguem fer res.
És una paradoxa cruel. La informació que hauria de despertar-nos pot acabar adormint-nos d’una altra manera. Ja no amb la son del negacionisme, sinó amb la son de l’abandonament.
Perquè quan algú ens diu que l’Àrtic s’escalfa tres o quatre vegades més ràpid que la resta del planeta, que el Mediterrani és una caldera, que les onades de calor seran més freqüents, més llargues i més mortíferes, que els estius que recordàvem ja no tornaran, la primera reacció no sempre és política ni cívica. Sovint és íntima. Una mena de cansament anticipat. Una pregunta muda: i ara què? Què pot fer una persona normal davant d’una cosa tan immensa?
Aquesta és, probablement, una de les batalles més importants dels pròxims anys: impedir que la consciència climàtica derive en fatalisme. Perquè el fatalisme és molt còmode per als qui volen que no canvie res. Si tot està perdut, no cal regular res. Si tot és inevitable, no cal protegir ningú. Si la catàstrofe és natural, no cal revisar l’urbanisme, ni els horaris laborals, ni la gestió de l’aigua, ni la pobresa energètica, ni la manera com hem omplit de ciment els camins de l’aigua que ara torna a recordar.
Convé dir-ho clarament: no estem davant d’un destí. Estem davant d’una conseqüència.
La calor que ve no és una maledicció bíblica inevitable. És el resultat d’un model de vida, de producció i de consum que ha tractat l’atmosfera com un abocador invisible. Però també és el resultat de decisions concretes, municipals, autonòmiques, estatals i globals. I, precisament per això, no totes les conseqüències estan escrites amb la mateixa tinta.
Sí, farà més calor, hi haurà episodis més extrems, viurem estius que posaran a prova els cossos, les ciutats, els camps, els hospitals, les escoles i la resistència emocional d’una societat sencera. Però entre un episodi climàtic extrem i una tragèdia social hi ha una cadena de decisions. Hi ha barris amb arbres i barris sense ombra. Hi ha cases ben aïllades i pisos convertits en forns. Hi ha persones grans acompanyades i persones grans soles. Hi ha treballadors que poden adaptar els horaris i treballadors obligats a cremar-se sota el sol. Hi ha municipis amb refugis climàtics i municipis que encara consideren una plaça dura, sense un arbre, una forma moderna de progrés.
La calor no mata igual a tothom. Aquesta és una de les grans veritats que hauríem de repetir fins que deixara de semblar una frase i començara a semblar un programa polític.
Que la humanitat sobreviurà al canvi climàtic pot ser cert i, alhora, profundament imprecís. Perquè la humanitat és una paraula massa gran, massa abstracta. Qui és la humanitat? El turista que pot fugir a una casa climatitzada? La dona major que viu sola en un quart sense ascensor? El llaurador que contempla impotent com moren els arbres? El xiquet que dorm en una habitació que no baixa de trenta graus? La infermera que encadena torns en un hospital saturat? El treballador de la construcció que no pot triar quedar-se a casa perquè la factura arriba igualment?
La pregunta no és només si sobreviurem. La pregunta és com sobreviurem, qui sobreviurà millor i a qui deixarem abandonat a la intempèrie.
Per això em sembla tan important canviar el to de la conversa. No per suavitzar el diagnòstic. No per vendre optimisme barat. No per fingir que tot s’arreglarà amb quatre plaques solars, unes bicicletes i una campanya institucional amb fulles verdes al cartell. L’esperança embotellada és una altra forma d’engany. Però l’apocalipsi sense eixida també ho és, perquè ens roba l’única cosa que encara pot servir-nos: la capacitat d’actuar.
Necessitem una esperança adulta. Una esperança sense ingenuïtat. Una esperança que no diga “tot anirà bé”, perquè això ja sabem que no és veritat. Una esperança que diga: “hi ha coses que encara poden anar menys malament si les fem ara, i hi ha vides que es poden salvar si deixem de mirar cap a una altra banda”.
Aquesta esperança no és un sentiment. És infraestructura.
Posar ombra als carrers. Arbrat real, no decoratiu. Rehabilitació d’habitatges. Garantir que cap escola siga un hivernacle al juny. Adaptar horaris laborals. Prohibir determinades feines a l’aire lliure en hores de risc extrem. Obrir biblioteques, centres cívics i equipaments públics com a refugis climàtics. Tenir censades les persones vulnerables. Contactar amb la gent gran quan arriben les nits tòrrides, no deixar-los abandonats. Planificar l’aigua com un bé escàs i no com una promesa electoral. Deixar de construir en zones inundables. Entendre que una vorera amb arbres pot ser una política de salut pública. Assumir que la ciutat del futur no pot continuar sent una planxa de ciment sota un sol cada vegada més violent.
Adaptar-se no és rendir-se. Adaptar-se és protegir la vida. I mitigar no és una mania ideològica: és evitar que l’adaptació es torne impossible.
El canvi climàtic ens obliga a mirar de cara una realitat incòmoda: durant massa temps hem confós benestar amb excés, progrés amb destrucció, llibertat amb consum il·limitat i seguretat amb aire condicionat privat. Però una societat no és segura perquè alguns puguen tancar-se a casa amb refrigeració mentre altres treballen, dormen o emmalalteixen en condicions insuportables. Una societat és segura quan organitza la protecció de tots abans que arribe l’emergència.
Potser aquesta és la idea que hem de rescatar del soroll dels informes, dels gràfics i de les metàfores catastròfiques: no estem condemnats, estem avisats.
I un avís encara no és una sentència. Un avís és una obligació.
Ens diu que cal actuar abans de la següent onada, abans de la pròxima nit sense descans, abans del pròxim incendi, abans de la pròxima DANA, abans que tornem a escoltar, amb la mateixa expressió de sorpresa fingida, que ningú no podia imaginar una cosa així.
Sí que ho podíem imaginar. Ens ho diuen sense parar. Ens ho diu la ciència, ens ho diu el cos quan no pot dormir, ens ho diuen els camps secs, els embassaments exhausts, els carrers sense ombra, les urgències hospitalàries, els avis que no baixen a comprar perquè la ciutat s’ha tornat hostil.
El desastre no serà només climàtic. Serà moral si, sabent-ho, no fem res.
Per això convé llegir els articles que ens espanten, però no quedar-nos a viure dins de l’espant. La por pot ser un principi, però no pot ser una casa. Hem de convertir-la en exigència, en comunitat, en polítiques concretes, en una altra manera de pensar les ciutats i els pobles, en una altra relació amb l’aigua, amb l’energia, amb el territori i amb els altres.
La calor que ve posarà a prova la nostra capacitat de sobreviure. Però, sobretot, posarà a prova la nostra capacitat de no abandonar-nos. De comprendre, d’una vegada, que ningú no se salva del tot a soles.
