Cada vegada que un incendi forestal devasta una part del país, reapareix la mateixa frase: “cal netejar els boscos”. Es diu amb una barreja d’indignació, impotència i sentit comú aparent. I és comprensible. Davant de les imatges del foc avançant, de les columnes de fum, dels veïns confinats, dels animals morts, de les cases amenaçades i de la feina heroica dels bombers, qualsevol voldria trobar una explicació senzilla i una solució immediata.
Però el problema és que els grans incendis del nostre temps ja no admeten solucions simples.
L’incendi de la Bisbal d’Empordà i les Gavarres, amb milers d’hectàrees afectades i milers de persones confinades, ens torna a situar davant d’una evidència que preferim no mirar de cara: el foc ja no és només un accident de l’estiu. És la conseqüència d’un territori abandonat, d’una massa forestal massa contínua, d’una activitat rural debilitada, d’un canvi climàtic que asseca el país i d’una política massa acostumada a actuar quan les flames ja són davant de casa. Segons les informacions publicades, el foc va avançar per una zona amb gran acumulació de combustible vegetal i amb més del 90% de la superfície del massís en mans privades, cosa que complica enormement la gestió forestal coordinada.
Per això convé començar pel principi: gestionar un bosc no vol dir convertir-lo en un jardí. Tampoc vol dir arrasar el sotabosc sense criteri, obrir pistes pertot arreu o fer de cada espai natural una zona domesticada. El bosc no és brut perquè siga bosc. El bosc es torna vulnerable quan queda abandonat dins d’un paisatge que ha perdut el mosaic que durant segles el feia més resistent: camps treballats, pastures, marges, camins, ramats, vinyes, oliverars, zones obertes i pobles habitats.
El que necessitem no és una política de “neteja”, sinó una política de gestió forestal preventiva, sostinguda i intel·ligent.
Això vol dir actuar abans de l’incendi, no després. Vol dir identificar els punts estratègics on el foc pot accelerar-se i convertir-se en incontrolable. Vol dir crear franges i eixos de contenció que trenquen la continuïtat de la vegetació. Vol dir protegir urbanitzacions, masies, càmpings i nuclis habitats situats en zones d’interfície urbana-forestal. La mateixa Generalitat reconeix que cal anar més enllà de la resposta operativa a l’emergència i planteja tres nivells d’intervenció: protecció dels nuclis habitats, gestió estratègica dels massissos i eixos de contenció per limitar la propagació dels grans incendis entre massissos.
Però els plans, per si sols, no apaguen cap foc. Els documents oficials són necessaris, però insuficients si no van acompanyats de pressupost, calendari, personal, continuïtat i control públic. La prevenció no pot dependre de la fotografia institucional posterior a cada catàstrofe. Ha de formar part d’una política estructural de país, al mateix nivell que la sanitat, l’educació o les infraestructures.
Un dels grans errors seria pensar que la prevenció és només una feina dels bombers. Els bombers són imprescindibles, però quan el foc ja ha esclatat sovint només poden contenir, protegir vides i intentar evitar el desastre major. La prevenció real comença molt abans: en la planificació territorial, en la política agrària, en el suport a la ramaderia extensiva, en l’aprofitament forestal sostenible, en la regulació urbanística i en la capacitat de mantenir viu el món rural.
Sabem que els ramats que pasturen en zones forestals ajuden a reduir la biomassa del sotabosc i, per tant, el risc d’incendi, alhora que poden contribuir a mantenir la biodiversitat i els espais oberts si es gestionen de manera equilibrada. No és cap nostàlgia bucòlica. És una eina moderna de prevenció.
També ho són les aclarides selectives, la reducció de la càrrega de combustible en zones estratègiques, la millora dels camins forestals necessaris per a l’actuació d’emergència i la creació de masses forestals menys vulnerables al foc de capçades. Les ajudes públiques ja parlen d’actuacions silvícoles de reducció del combustible, punts estratègics de gestió, franges de baixa càrrega i millora de la xarxa viària forestal. La qüestió és si aquestes mesures arriben tard, si arriben a prou llocs i si tenen la dimensió que exigeix l’emergència climàtica que ja tenim damunt.
El que no podem fer és continuar instal·lats en una contradicció insuportable: alarmar-nos cada vegada que crema el país i oblidar-nos-en quan arriben les pluges, el fred o la següent notícia. La política forestal no pot funcionar a colps d’emoció. No pot dependre de la memòria curta dels governs ni de la paciència infinita dels bombers. No podem permetre que cada incendi siga tractat com una fatalitat inevitable quan sabem perfectament que moltes de les seues conseqüències es poden minimitzar.
No evitarem tots els incendis. Dir això seria enganyar la gent. En un clima més càlid, més sec i més extrem, el foc formarà part del nostre futur. Però sí que podem evitar que cada incendi es convertisca en una catàstrofe anunciada. Podem reduir intensitats. Podem crear discontinuïtats. Podem protegir millor els pobles. Podem dificultar que una espurna es transforme en un monstre. Podem gestionar el territori amb la intel·ligència que exigeix una època que ja no perdona la improvisació.
I això demana coratge polític.
Valor per invertir en prevenció, encara que no done titulars immediats. Per coordinar propietaris privats, administracions, pagesia, ramaderia, tècnics forestals, bombers i ajuntaments. Valor per posar límits reals a activitats de risc els dies de perill extrem. Per explicar que el paisatge que tenim és també el resultat de les decisions que no hem pres. Cal coratge polític per a entendre que la defensa del territori no es fa només amb discursos verds, sinó amb pressupostos, brigades, ramats, plans executats i responsabilitats assumides.
Quan crema un bosc, no crema només una superfície de pins, alzines o matolls. Crema una part de la nostra seguretat, de la nostra memòria, de la nostra capacitat de viure en aquest territori. Però alerta! També crema la coartada dels qui sabien què calia fer i no ho han fet amb prou decisió.
La gestió forestal preventiva no és una mania ecologista ni una despesa prescindible. És una política de supervivència.
I ja fem tard.
