Ens ha passat sovint que hi ha llibres que desapareixen de les llibreries sense haver desaparegut mai del tot. Continuen vivint en la memòria dels qui els llegiren, passen de mà en mà, reapareixen en una conversa o tornen, de tant en tant, a reclamar-nos des d’algun prestatge. Els camps dels vençuts, de Toni Cucarella, és per a mi un d’aquests llibres.
Ara l’Editorial Afers ha tingut l’encert de recuperar-lo i tornar-lo a posar en circulació, amb una edició nova i una coberta que em sembla especialment encertada: una imatge que té alguna cosa de record mal conservat, de passat que encara hi és, però que cal mirar amb atenció per a reconstruir-lo. I potser d’això parla el llibre, al capdavall. Han passat vint-i-quatre anys des que Columna el publicara l’any 2002 i potser aquest és un bon moment per tornar sobre una novel·la que, en realitat, conta coses que no han deixat mai d’acompanyar-nos.
La història del llibre té, a més, una d’aquelles petites injustícies literàries que el temps acaba posant en perspectiva. Els camps dels vençuts es va presentar al Premi Carlemany de novel·la i no va resultar guanyadora. Isabel-Clara Simó, que llavors formava part del jurat, va fer arribar després a l’autor, de manera privada, la seua opinió sobre l’obra. No era precisament tèbia: «Una de les millors novel·les de la dècada, i, dins del gènere de records, la millor, sense cap dubte.»
Temps després, Columna li faria justícia i se’n faria càrrec de la publicació. Jo vaig escriure aleshores una ressenya que, rellegint-la ara, m’adone que hi ha poca cosa essencial que podria canviar.
La meua coneixença de Toni Cucarella és anterior a la coneixença de la seua literatura. De fet, una cosa va portar a l’altra. Així és com, per sort o per desgràcia, funcionen moltes vegades les coses en aquest país nostre, sobretot quan no disposem d’uns mitjans de comunicació capaços de posar la cultura del poble a l’abast de les persones. I de la mateixa manera que Cucarella ha estat sempre compromés amb el seu país, la seua literatura també ho està. Els camps dels vençuts n’és una bona prova.
Abans que parlàrem tant de memòria històrica, abans que es convertira en habitual reivindicar la necessitat d’obrir calaixos, traure’ls la pols i deixar de considerar virtuós aquell silenci tan llarg, Cucarella ja ens contava la història d’una gent obligada a fer exactament el contrari: amagar el patrimoni de la seua memòria, ablanir la voluntat i deixar-se portar pel corrent del franquisme, que tot ho amarava.
I tot això enmig de la misèria més clamorosa. Perquè Els camps dels vençuts parla dels qui perderen una guerra, però sobretot parla del que significa aprendre a viure com si l’hagueres merescuda. Això és potser el més terrible.
Coneixerem la història d’una família que vol desdir-se del seu passat perquè té por, però també perquè en sent vergonya. D’aquesta manera tan cruel van aconseguir inocular als derrotats el verí de la humiliació. No sols havien perdut; havien d’arribar a avergonyir-se d’haver defensat allò que havien defensat. I després havien d’ensenyar als fills a callar-ho. La por passa així d’una generació a una altra.
I també la mentida.
Per això el protagonista queda perplex quan comença a contrastar allò que sap —o allò que creu que sap— amb una realitat molt més dolorosa. Ha crescut dintre d’un relat que li havia estat construït precisament per protegir-lo. Els adults que callaven no eren necessàriament covards. Moltes vegades eren persones que havien aprés que parlar podia tenir conseqüències. El problema és que els silencis heretats acaben ocupant l’espai de la veritat. I aquesta és, probablement, una de les raons per les quals la novel·la continua sent tan actual.
Perquè la memòria no consisteix només a saber què va passar. Consisteix també a comprendre què va fer la por amb les persones que ho van viure. Què van haver de callar. Què van contar d’una altra manera i no es van atrevir a explicar mai als fills. I de quina manera els vencedors poden arribar a obtenir una última victòria quan aconsegueixen que els vençuts eduquen els seus descendents dintre del relat dels qui els derrotaren.
Derrota sobre derrota.
Però hi ha una altra raó per la qual sempre he tornat a Els camps dels vençuts, i té menys a veure amb la història i més amb la literatura. Hi ha en Cucarella una manera de contar el nostre món que em resulta profundament pròxima. Les descripcions, les expressions, la riquesa del vocabulari, els paisatges i els personatges produeixen aquella sensació estranya i preciosa que de vegades ofereix la literatura. La de reconéixer un lloc encara que no hi hages estat mai.
Perquè llegint-lo, un se sent a casa.
No en aquesta nova terra de formigó que hem anat construint damunt de l’altra, sinó en aquella que encara respira darrere de les paraules. Els carrers, els bancals, les cases, els arbres, les olors, les veus d’una gent que durant molt de temps gairebé no va tenir dret ni tan sols a explicar la seua pròpia història.
Potser per això celebre especialment que Afers haja recuperat ara aquesta novel·la. Els llibres també poden ser vençuts. Deixen d’editar-se, desapareixen de les taules de novetats, resulten difícils de trobar i, a poc a poc, una generació nova de lectors pot arribar a ignorar que van existir. No perquè hagen perdut valor, sinó simplement perquè el mercat editorial té una memòria molt més curta que la literatura.
Reeditar un llibre és, en certa manera, negar-se a acceptar aquesta derrota. I si hi ha una novel·la a la qual li escau aquesta segona oportunitat és precisament Els camps dels vençuts. La vaig recomanar fa molts anys i la torne a recomanar ara. Potser amb més convenciment encara. Perquè hi ha llibres que expliquen una època. I n’hi ha d’altres que ens adverteixen del que passa quan una societat decideix oblidar-la.
Els camps dels vençuts pertany, sense cap mena de dubte, als segons.
