El problema no és que el Papa defense la doctrina de l’Església catòlica. El problema és que ho faça des d’una tribuna institucional i amb la pretensió que una moral particular continue tenint dret de veto sobre la llibertat de tots. Una cosa és predicar una fe als qui lliurement la comparteixen. Una altra, molt diferent, és voler convertir aquesta fe en límit civil per a persones que no la professen, no la reconeixen o, senzillament, no volen que el seu cos, el seu dolor i la seua mort siguen administrats per una autoritat religiosa.
La vida és un bé immens, segurament el primer de tots. Però precisament per això no pot ser tractada com una propietat aliena. No pertany a l’Estat. No pertany a l’Església. No pertany a cap doctrina. No pertany tampoc a aquells que, des d’una posició confortable, decideixen quin grau de sofriment ha de suportar una altra persona perquè la seua idea abstracta de la vida continue intacta. La vida concreta sempre té un cos. Té una pell, una veu, una por, una història, una consciència. I hi ha moments en què parlar de la vida sense parlar del patiment de qui l’habita és una forma d’indecència moral.
Quan l’Església condemna l’eutanàsia en nom de la defensa de la vida, convindria preguntar-li de quina vida parla. Parla de la vida com a principi teològic o de la vida real d’una persona que ja no pot alçar-se, que ja no pot reconéixer-se, que viu atrapada en una degradació irreversible, que no vol ser recordada com una presència desfeta, reduïda a una supervivència sense voluntat? Perquè no és el mateix viure que continuar biològicament. No és el mateix respirar que poder habitar dignament el propi cos. No és el mateix ser cuidat que ser obligat a romandre.
Aquesta és la qüestió que sovint s’amaga darrere de les grans paraules. Ningú no defensa l’eutanàsia com una imposició. Ningú no obliga cap creient a sol·licitar-la. Ningú no arrabassa a cap catòlic el dret de morir d’acord amb la seua fe, amb la seua esperança, amb la seua manera d’entendre el dolor, la transcendència o el final. El que es defensa és exactament el contrari: que ningú no impose als altres la seua manera d’entendre el sofriment. Que una moral religiosa puga ser viscuda per qui la tria, però no patida per qui no l’ha triada.
Aquesta distinció és essencial: un dret no és una obligació. El dret a l’avortament no obliga ningú a avortar. El dret a l’eutanàsia no obliga ningú a morir. El matrimoni igualitari no obliga ningú a casar-se amb una persona del mateix sexe. El divorci no obliga ningú a divorciar-se. Els drets civils amplien l’espai de decisió de les persones; no confisquen la consciència de ningú. En canvi, negar-los sí que imposa. Negar-los sí que converteix una moral privada en una prohibició pública. Negar-los sí que diu a l’altre: el teu cos no et pertany prou, el teu dolor no compta prou, la teua decisió no val prou.
I ací apareix una de les grans contradiccions d’aquest discurs religiós. S’invoca la dignitat humana, però es nega a la persona la possibilitat de decidir sobre el tram més vulnerable de la seua existència. Es parla de compassió, però es converteix el patiment en una mena de deure. Es parla d’acompanyar, però de vegades acompanyar sembla voler dir retenir. Com si l’amor consistira sempre a allargar la vida i mai a escoltar la voluntat de qui ja no vol continuar d’aquella manera. Com si la dignitat fora aguantar-ho tot. Com si la persona desapareguera darrere d’una idea sagrada de la vida que ja no necessita escoltar la vida real.
No hi ha res de noble a perllongar el sofriment contra la voluntat de qui el pateix. No fa millor una societat obligar algú a travessar un final que considera intolerable. No fa més humana una comunitat negar a una persona lúcida, informada i malalta la possibilitat d’acomiadar-se abans que la malaltia li arrabasse la identitat. La grandesa moral no consisteix a imposar resistència als altres, sinó a garantir que cadascú puga afrontar el final segons la seua consciència, les seues conviccions i la seua idea de dignitat.
La mateixa idea val per a l’avortament, encara que siga un debat diferent i amb arestes pròpies. Cap institució religiosa hauria de decidir per una dona què ha de fer amb el seu cos, amb la seua maternitat, amb el seu projecte vital, amb la seua salut, amb la seua por o amb la seua impossibilitat. Es pot considerar l’avortament moralment inacceptable des d’una fe determinada. Es pot no triar-lo mai. Es pot predicar contra ell dins d’una comunitat religiosa. Però allò que no es pot fer en una societat plural és convertir aquesta convicció en una llei que obligue totes les dones, incloses aquelles que no comparteixen aquesta fe.
La democràcia no consisteix a esborrar les creences religioses de l’espai públic. Consisteix a impedir que una creença, per molt antiga, poderosa o respectable que siga per als seus fidels, governe la llibertat civil dels altres. L’Estat ha de protegir també els creients, naturalment. Però protegir-los no significa imposar la seua moral a la resta. Significa garantir que puguen viure segons aquesta moral sense impedir que els altres visquen segons la seua consciència.
Per això resulta tan inquietant aquesta visió patrimonial de la vida. Perquè sota la paraula “vida” s’hi amaga sovint una apropiació. La vida de qui? El cos de qui? El dolor de qui? La decisió de qui? És massa fàcil defensar la vida dels altres quan no s’és qui ha de suportar-ne l’agonia. És massa fàcil convertir el sofriment alié en una prova moral. És massa fàcil parlar d’“ocàs natural” quan la natura, en una habitació de malaltia terminal, pot ser una forma lenta i cruel de despossessió.
La vida ha de ser protegida, sí. Però protegir-la també és protegir la llibertat de qui la viu. També és protegir la seua consciència. També és protegir el dret a no ser reduït a un cos que continua quan la persona ja no pot o no vol continuar d’aquella manera. També és protegir l’amor dels qui acompanyen, perquè l’amor no sempre consisteix a retenir. De vegades, l’amor més difícil és acceptar que l’altre no ens pertany ni tan sols quan el perdem.
L’Església pot proposar el seu camí. Pot viure’l amb coherència. Pot demanar als seus fidels que l’assumisquen. Però no hauria de pretendre que aquest camí siga l’únic permés per a tota la societat. En una democràcia madura, la fe pot orientar consciències, però no segrestar drets. Pot consolar qui hi creu, però no condemnar qui no hi creu a patir d’acord amb una esperança aliena.
El dret a morir dignament no és una cultura de la mort. És, moltes vegades, l’última defensa de la vida entesa com a biografia, consciència i llibertat. El dret a decidir sobre el propi cos no és menyspreu per la vida. És reconeixement de la persona que l’habita. I cap institució, per sagrada que es considere, hauria de situar-se per damunt d’aquesta evidència: una vida sense llibertat sobre si mateixa corre el risc de deixar de ser dignitat per convertir-se en custòdia.
La vida no és patrimoni de ningú. I la dignitat tampoc.
Foto de Matteo Basile
