Una benedicció massa cara

Foto de Mehmet Turgut Kirkgoz

Jo vaig apostasiar fa uns quants anys de l’Església catòlica. No va ser cap gest teatral ni una provocació buida. Va ser una decisió íntima, presa després d’haver viscut en carn pròpia la distància enorme que hi ha entre els principis que proclama i la manca d’empatia que, massa sovint, practica.

Per això em costa mirar l’Església només com una institució espiritual. També és un poder. Un poder antic, organitzat, protegit, amb influència política, patrimoni, privilegis i fins i tot un Estat propi. Un poder que parla d’humilitat mentre ocupa trons, d’amor mentre exclou, de pobresa mentre acumula, de misericòrdia mentre jutja.

Que vinguen a Barcelona o no, francament, m’és igual. Que parlen català, si volen, també. El català no necessita una benedicció vaticana per existir ni per ser defensat. Ja el van defensar, sovint amb molta més dignitat, persones que no necessitaven sotanes ni rituals solemnes per entendre que una llengua és una forma de poble, de memòria i de resistència.

El que em dol és una altra cosa: la quantitat de diners, d’energia institucional i de mitjans públics que som capaços de mobilitzar per una visita que no resoldrà cap dels problemes reals de la gent. No abaixarà els lloguers. No millorarà les escoles. No reduirà les llistes d’espera. No donarà sostre a ningú. No alleujarà la precarietat. No farà més just aquest país.

Tot això, en bona part, per beneir una parròquia monumental, nascuda del somni místic —i també al·lucinat— d’un home que probablement té més valor històric per la seua defensa del català en una societat que el volia arraconar que no per l’ús religiós que ara se’n vol fer.

A mi no em molesta que cadascú crega en allò que necessite creure. Em molesta que una institució que predica la renúncia continue exigint centralitat, honors, diners i reverència pública. Em molesta que en nom de la fe es continue confonent espiritualitat amb poder, cultura amb submissió i patrimoni amb propaganda.

La fe, quan és sincera, pertany a les persones. El privilegi, no. I això és el que caldria començar a discutir sense tanta genuflexió.