Durant anys, determinats programes han anat construint una mena de zoològic humà: persones seleccionades no perquè tingueren res a dir, sinó perquè provocaven riure, indignació o perplexitat. L’espectador no havia d’escoltar-les; havia de mirar-les des de la superioritat. Però la televisió descobrí que el personatge estrident retenia l’audiència, que la barbaritat generava conversa i que l’escàndol era més rendible que qualsevol raonament. I aleshores deixà de buscar només individus excèntrics: començà a buscar opinions monstruoses.
El problema és que una idea no continua sent marginal quan és repetida cada vesprada, discutida en una taula i contestada per periodistes, tertulians o professors. Encara que siga per rebatre-la, la televisió ja li ha concedit alguna cosa decisiva: la condició d’opinió possible. Allò que abans hauria causat vergonya o rebuig passa primer a ser una provocació, després una “veu discrepant” i finalment una opció ideològica tan respectable com qualsevol altra.
La televisió va confondre pluralitat amb absència de criteri. Va actuar com si totes les afirmacions mereixeren el mateix escenari, com si el racisme, l’autoritarisme o la nostàlgia de la dictadura foren simples preferències polítiques, equivalents a una discrepància fiscal o territorial. I, sobretot, va acostumar el públic a considerar la desmesura una forma de sinceritat: qui insulta “parla clar”; qui menysprea “diu el que pensa”; qui menteix sense rubor “trenca amb el políticament correcte”.
Així, el personatge que inicialment era convidat perquè resultava grotesc acabà descobrint que la seua grotesca presència li atorgava poder. Ja no era l’objecte de l’espectacle: n’era el protagonista. I aquells que el mostraven per fer audiència començaren a dependre d’ell. El bufó va comprendre que podia ocupar el tron sense deixar de comportar-se com un bufó.
El més greu és que no solament han canviat les idees admissibles, sinó també els referents del sentit comú. Hem anat perdent la capacitat de distingir entre una opinió incòmoda i una indecència, entre una provocació i una mentida, entre la llibertat d’expressió i la conversió de l’odi en entreteniment. I quan una societat deixa de sentir vergonya davant de certes coses, no és que s’haja tornat més lliure: és que ha començat a quedar-se sense defenses.
