Soc de l’Alcúdia de Crespins. Vaig nàixer allí. I he viscut la major part de la meua vida entre aquells carrers que encara podria recórrer amb els ulls tancats. Cantonades on el temps no s’ha mogut del tot, veus que continuen portant-me fins a una infantesa que ja no existeix, a un temps de persones i espais que només conflueixen en el record, però que, d’alguna manera, encara m’esperen. Ara, per raons laborals i sentimentals, visc a Catalunya, però no he deixat de pertànyer al poble. Forma part de la meua biografia en tot el que escric. Una bona part de la meua família continua allí. Hi ha llocs dels quals un se’n va sense acabar d’anar-se’n mai.
Potser per això dol més.
Dol veure com l’Ajuntament de l’Alcúdia de Crespins, governat amb majoria absoluta pel Partit Popular, ha posat en marxa el procediment per retirar el nom d’Isabel-Clara Simó de l’institut del municipi. Dol, sobretot, sentir l’alcalde afirmar que l’escriptora alcoiana «no representa el nostre poble», com si la cultura haguera de presentar un certificat d’empadronament abans de travessar el terme municipal.
Caldria preguntar-li a l’alcalde què és exactament un poble. Trobe que la seua resposta ens resultaria molt interessant.
És només una suma de cognoms locals, partides rurals, séquies, carrers i accidents geogràfics? És un perímetre dibuixat sobre un mapa? Una frontera menuda dins la qual només poden ser reconeguts aquells que hi han nascut, hi han viscut o hi han estat soterrats? O un poble és també la llengua amb què els seus habitants han aprés a anomenar el món, els llibres que han llegit, les idees que els han ajudat a pensar i les persones que han dignificat la cultura a la qual pertanyen?
Perquè, si Isabel-Clara Simó no pot representar l’Alcúdia de Crespins pel fet d’haver nascut a Alcoi, tampoc no ens podrien representar Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Enric Valor. O fins i tot el mateix alcalde, si em forcen una mica. Hauríem de tancar-los a tots dins del seu terme municipal, com si foren propietats cadastrals i no veus capaces de travessar pobles, comarques, generacions i fronteres.
La cultura, però, no funciona així. La cultura és precisament allò que ens permet eixir del corral sense deixar de saber d’on venim.
El nom d’Isabel-Clara Simó no va aparéixer sobre la façana de l’institut per cap caprici. L’any 2020, quan el centre deixava de ser una secció de l’IES Sivera Font de Canals i necessitava una denominació pròpia, la comunitat educativa va voler que duguera el nom d’una dona rellevant. La proposta va ser aprovada pel Consell Escolar i es va tramitar perquè es convertira en la denominació oficial del centre. Hi havia, per tant, un criteri educatiu, una voluntat de reconéixer una dona i una decisió adoptada per l’òrgan que representava la comunitat escolar.
Ara el PP local pretén presentar aquella elecció com una imposició i la seua retirada com un acte de participació popular. Però la consulta organitzada per l’Ajuntament ofereix cinc noms alternatius i no permet votar per conservar l’actual. Isabel-Clara Simó ja ha estat expulsada de la papereta abans que ningú introduïsca el vot.
Això no és preguntar al poble si vol canviar el nom. És preguntar-li quin nom vol posar després d’haver decidit prèviament que Isabel-Clara Simó ha de desaparéixer.
La consulta no obri una decisió: intenta legitimar-la.
Però encara és més reveladora la justificació política. El PP no es limita a dir que l’autora no tenia una vinculació biogràfica directa amb el municipi. En el seu missatge públic al·ludeix expressament a la seua defensa dels «anomenats Països Catalans» i afirma que aquesta posició divideix el veïnat. És ací on cau la disfressa de la identitat local. El problema no és la distància entre Alcoi i l’Alcúdia de Crespins. El problema és el pensament d’Isabel-Clara Simó, el seu compromís amb la llengua i la seua manera d’entendre el país.
No li lleven el nom perquè no represente el poble. Li’l lleven perquè no representa el poble dòcil, culturalment desarmat i inofensiu que alguns voldrien construir.
El Partit Popular valencià fa temps que ha assumit una part substancial del marc ideològic de Vox. No sempre necessita governar-hi al costat. De vegades n’hi ha prou d’adoptar-ne el vocabulari, les obsessions i els enemics. La llengua es converteix en sospitosa. Els escriptors valencians són examinats segons el grau de docilitat política. La cultura pròpia és tolerada sempre que siga ornamental: una dansa durant les festes, una paraula antiga impresa al programa municipal, una cançó pronunciada sense massa convicció. Però quan aquesta cultura pensa, qüestiona o estableix vincles més enllà del regionalisme folklòric, apareix immediatament l’acusació de catalanisme.
És una tècnica vella: primer es converteix una cultura en enemiga i després es presenta la seua eliminació com una mesura de convivència.
Vox ha fet d’aquesta hostilitat una bandera. El PP, en lloc de disputar-li el terreny, l’ha anat ocupant amb passes cada vegada més segures. Així, allò que hauria de ser una qüestió natural —que un institut valencià porte el nom d’una gran escriptora valenciana— es transforma en una guerra cultural fabricada des del poder. No perquè hi haguera un conflicte real, sinó perquè necessiten produir-lo. Necessiten un enemic insignificant, manejable, una placa que es puga despenjar, un nom contra el qual mobilitzar les pors que no saben convertir en política útil.
Mentrestant, els problemes autèntics de l’educació continuen allí: les infraestructures, els recursos, les condicions en què estudia l’alumnat i treballa el professorat. Una placa resulta més fàcil de retirar que una deficiència de reparar.
Una escriptora morta no convoca una protesta davant l’Ajuntament. No exigeix pressupostos. No respon a les xarxes. Es pot actuar contra la seua memòria amb aquella valentia peculiar que alguns governs només manifesten davant d’allò que no es pot defensar físicament. Però els llibres sí que poden defensar-la. I també els lectors. I les persones que no acceptem que una majoria absoluta atorgue a ningú la propietat moral del poble.
Perquè l’alcalde no és el poble.
El PP no és el poble.
L’equip de govern administra temporalment l’Ajuntament, però no és propietari de la memòria col·lectiva, ni de la identitat, ni del dret a decidir quines veus formen part de la nostra cultura. Guanyar unes eleccions permet governar. No permet dictaminar quina literatura ens representa, quins escriptors són prou purs ni quines idees poden entrar en un institut.
Quan un alcalde afirma que Isabel-Clara Simó no representa «el nostre poble», hauria d’explicar a qui inclou dins d’aquest possessiu. A mi no. A moltes altres persones nascudes o residents a l’Alcúdia de Crespins, tampoc. El poble no parla amb una sola veu, i encara menys amb la del partit que ocupa en cada moment els despatxos municipals.
Així que, no. No utilitzen el poble com una cortina darrere de la qual amagar una decisió ideològica.
Jo no necessite que Isabel-Clara Simó haguera nascut a l’Alcúdia de Crespins perquè em represente. Em representa perquè va escriure en la meua llengua. Perquè va contribuir a donar solidesa i dignitat a una literatura sovint tractada com a menor. Perquè va defensar el dret de pensar sense demanar permís. Perquè la seua obra forma part d’un patrimoni que no s’atura a la porta del terme municipal.
I, sobretot, perquè un institut és un lloc on els joves haurien d’aprendre que el món és més ample que el carrer on han nascut. Posar-li el nom d’una escriptora significa recordar-los cada matí que hi ha paraules més enllà de les consignes, llibres més enllà dels discursos i pensament més enllà de l’obediència.
Potser això és, precisament, el que molesta.
Isabel-Clara Simó va reivindicar el sapere aude: atrevir-se a pensar. El PP de l’Alcúdia de Crespins ha utilitzat fins i tot aquell discurs per justificar-ne l’exclusió, sense advertir potser la ironia profunda del gest: un govern que mostra una dona convidant-nos a pensar per explicar-nos per què cal esborrar el seu nom d’un centre educatiu.
Hi ha imatges que contenen tota una política.
Sembla que, per a l’equip de govern del PP, la intolerància i la incultura institucional representen millor l’Alcúdia de Crespins que una de les grans escriptores valencianes contemporànies. Però s’equivoquen. El nostre poble és molt més que aquesta decisió. És més plural que el seu govern, més digne que aquesta maniobra i més intel·ligent que la guerra cultural que intenten importar-li.
El que demane a l’Ajuntament és senzill: que retire aquesta iniciativa, que respecte la decisió de la comunitat educativa i que deixe de convertir la nostra cultura en el camp de batalla dels prejudicis del PP i de Vox.
Que governe el poble, però que no pretenga empetitir-lo.
Perquè el problema no és que Isabel-Clara Simó no represente l’Alcúdia de Crespins. El problema és que hi ha polítics que només reconeixen el poble quan aconsegueixen reduir-lo a la seua pròpia mida.
