Una obra de ficció no té l’obligació de ser realista, però sí de ser versemblant dins les regles que ella mateixa estableix. «Te encontraré» la sèrie de televisió que es pot veure en Netflix actualment, basada en un llibre best-seller d’Harlan Coben, no trenca simplement la versemblança: arriba un moment que abandona la causalitat i la substitueix per una successió de sobresalts.
El problema no és que hi haja molts girs. Un bon gir modifica tot el que havíem vist i, retrospectivament, ens permet descobrir els indicis que no havíem sabut interpretar. Ací, en canvi, moltes revelacions no estaven sembrades: apareixen perquè el guió les necessita, amb motivacions improvisades i explicacions acumulades a última hora. El responsable final, la manipulació de la clínica de fertilitat, el nen assassinat per substituir Matthew, l’alteració de l’ADN, la família mafiosa, els falsos testimonis… No formen una trama complexa: formen una muntanya de solucions apilades. El resum oficial mateix necessita una considerable gimnàstica explicativa per ordenar el desenllaç.
I mentrestant, tot funciona amb una facilitat pueril: un home empresonat es transforma en heroi d’acció; les fugides i les coincidències apareixen exactament quan convenen; policies, FBI, criminals i funcionaris són eficaços o idiotes segons les necessitats de cada escena; els personatges descobreixen connexions impossibles amb una telefonada o una intuïció; ningú no actua d’acord amb una psicologia estable, sinó d’acord amb el pròxim cliffhanger.
La paraula pueril ací em sembla especialment precisa, però no perquè la història siga senzilla. És infantil perquè confon complexitat amb acumulació i sorpresa amb intel·ligència. És com aquell nen que, mentre conta una història, va dient: «I aleshores aparegué un assassí… però en realitat era son pare… però hi havia una màfia… i el mort no era el mort… i la prova d’ADN estava falsificada…». Cada vegada que el relat queda atrapat, inventa una porta secreta.
A més, practica una forma una mica deshonesta de suspens: no ens oculta una informació que podríem haver deduït; simplement no l’ha construïda encara! Per això la resolució no produeix aquell plaer de pensar «com no ho havia vist?», sinó la sensació de preguntar-se «però d’on s’han tret ara tot això?».
I, tanmateix, ens l’engolim. Perquè està concebuda exactament per a això: cada episodi deixa una pregunta oberta, no perquè la resposta haja de ser bona, sinó perquè necessitem tancar-la. És una sèrie que no et convenç: et reté. Quan acaba, un no sent que haja recorregut una història, sinó que ha estat arrossegat per vuit episodis que s’han tret de la màniga. Un artefacte de fira.
