josepmanelvidal

No és Isabel-Clara Simó qui no representa el poble.

Soc de l’Alcúdia de Crespins. Vaig nàixer allí. I he viscut la major part de la meua vida entre aquells carrers que encara podria recórrer amb els ulls tancats. Cantonades on el temps no s’ha mogut del tot, veus que continuen portant-me fins a una infantesa que ja no existeix, a un temps de persones i espais que només conflueixen en el record, però que, d’alguna manera, encara m’esperen. Ara, per raons laborals i sentimentals, visc a Catalunya, però no he deixat de pertànyer al poble. Forma part de la meua biografia en tot el que escric. Una bona part de la meua família continua allí. Hi ha llocs dels quals un se’n va sense acabar d’anar-se’n mai.

Potser per això dol més.

Dol veure com l’Ajuntament de l’Alcúdia de Crespins, governat amb majoria absoluta pel Partit Popular, ha posat en marxa el procediment per retirar el nom d’Isabel-Clara Simó de l’institut del municipi. Dol, sobretot, sentir l’alcalde afirmar que l’escriptora alcoiana «no representa el nostre poble», com si la cultura haguera de presentar un certificat d’empadronament abans de travessar el terme municipal.

Caldria preguntar-li a l’alcalde què és exactament un poble. Trobe que la seua resposta ens resultaria molt interessant.

És només una suma de cognoms locals, partides rurals, séquies, carrers i accidents geogràfics? És un perímetre dibuixat sobre un mapa? Una frontera menuda dins la qual només poden ser reconeguts aquells que hi han nascut, hi han viscut o hi han estat soterrats? O un poble és també la llengua amb què els seus habitants han aprés a anomenar el món, els llibres que han llegit, les idees que els han ajudat a pensar i les persones que han dignificat la cultura a la qual pertanyen?

Perquè, si Isabel-Clara Simó no pot representar l’Alcúdia de Crespins pel fet d’haver nascut a Alcoi, tampoc no ens podrien representar Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Enric Valor. O fins i tot el mateix alcalde, si em forcen una mica. Hauríem de tancar-los a tots dins del seu terme municipal, com si foren propietats cadastrals i no veus capaces de travessar pobles, comarques, generacions i fronteres.

La cultura, però, no funciona així. La cultura és precisament allò que ens permet eixir del corral sense deixar de saber d’on venim.

El nom d’Isabel-Clara Simó no va aparéixer sobre la façana de l’institut per cap caprici. L’any 2020, quan el centre deixava de ser una secció de l’IES Sivera Font de Canals i necessitava una denominació pròpia, la comunitat educativa va voler que duguera el nom d’una dona rellevant. La proposta va ser aprovada pel Consell Escolar i es va tramitar perquè es convertira en la denominació oficial del centre. Hi havia, per tant, un criteri educatiu, una voluntat de reconéixer una dona i una decisió adoptada per l’òrgan que representava la comunitat escolar.

Ara el PP local pretén presentar aquella elecció com una imposició i la seua retirada com un acte de participació popular. Però la consulta organitzada per l’Ajuntament ofereix cinc noms alternatius i no permet votar per conservar l’actual. Isabel-Clara Simó ja ha estat expulsada de la papereta abans que ningú introduïsca el vot.

Això no és preguntar al poble si vol canviar el nom. És preguntar-li quin nom vol posar després d’haver decidit prèviament que Isabel-Clara Simó ha de desaparéixer.

La consulta no obri una decisió: intenta legitimar-la.

Però encara és més reveladora la justificació política. El PP no es limita a dir que l’autora no tenia una vinculació biogràfica directa amb el municipi. En el seu missatge públic al·ludeix expressament a la seua defensa dels «anomenats Països Catalans» i afirma que aquesta posició divideix el veïnat. És ací on cau la disfressa de la identitat local. El problema no és la distància entre Alcoi i l’Alcúdia de Crespins. El problema és el pensament d’Isabel-Clara Simó, el seu compromís amb la llengua i la seua manera d’entendre el país.

No li lleven el nom perquè no represente el poble. Li’l lleven perquè no representa el poble dòcil, culturalment desarmat i inofensiu que alguns voldrien construir.

El Partit Popular valencià fa temps que ha assumit una part substancial del marc ideològic de Vox. No sempre necessita governar-hi al costat. De vegades n’hi ha prou d’adoptar-ne el vocabulari, les obsessions i els enemics. La llengua es converteix en sospitosa. Els escriptors valencians són examinats segons el grau de docilitat política. La cultura pròpia és tolerada sempre que siga ornamental: una dansa durant les festes, una paraula antiga impresa al programa municipal, una cançó pronunciada sense massa convicció. Però quan aquesta cultura pensa, qüestiona o estableix vincles més enllà del regionalisme folklòric, apareix immediatament l’acusació de catalanisme.

És una tècnica vella: primer es converteix una cultura en enemiga i després es presenta la seua eliminació com una mesura de convivència.

Vox ha fet d’aquesta hostilitat una bandera. El PP, en lloc de disputar-li el terreny, l’ha anat ocupant amb passes cada vegada més segures. Així, allò que hauria de ser una qüestió natural —que un institut valencià porte el nom d’una gran escriptora valenciana— es transforma en una guerra cultural fabricada des del poder. No perquè hi haguera un conflicte real, sinó perquè necessiten produir-lo. Necessiten un enemic insignificant, manejable, una placa que es puga despenjar, un nom contra el qual mobilitzar les pors que no saben convertir en política útil.

Mentrestant, els problemes autèntics de l’educació continuen allí: les infraestructures, els recursos, les condicions en què estudia l’alumnat i treballa el professorat. Una placa resulta més fàcil de retirar que una deficiència de reparar.

Una escriptora morta no convoca una protesta davant l’Ajuntament. No exigeix pressupostos. No respon a les xarxes. Es pot actuar contra la seua memòria amb aquella valentia peculiar que alguns governs només manifesten davant d’allò que no es pot defensar físicament. Però els llibres sí que poden defensar-la. I també els lectors. I les persones que no acceptem que una majoria absoluta atorgue a ningú la propietat moral del poble.

Perquè l’alcalde no és el poble.

El PP no és el poble.

L’equip de govern administra temporalment l’Ajuntament, però no és propietari de la memòria col·lectiva, ni de la identitat, ni del dret a decidir quines veus formen part de la nostra cultura. Guanyar unes eleccions permet governar. No permet dictaminar quina literatura ens representa, quins escriptors són prou purs ni quines idees poden entrar en un institut.

Quan un alcalde afirma que Isabel-Clara Simó no representa «el nostre poble», hauria d’explicar a qui inclou dins d’aquest possessiu. A mi no. A moltes altres persones nascudes o residents a l’Alcúdia de Crespins, tampoc. El poble no parla amb una sola veu, i encara menys amb la del partit que ocupa en cada moment els despatxos municipals.

Així que, no. No utilitzen el poble com una cortina darrere de la qual amagar una decisió ideològica.

Jo no necessite que Isabel-Clara Simó haguera nascut a l’Alcúdia de Crespins perquè em represente. Em representa perquè va escriure en la meua llengua. Perquè va contribuir a donar solidesa i dignitat a una literatura sovint tractada com a menor. Perquè va defensar el dret de pensar sense demanar permís. Perquè la seua obra forma part d’un patrimoni que no s’atura a la porta del terme municipal.

I, sobretot, perquè un institut és un lloc on els joves haurien d’aprendre que el món és més ample que el carrer on han nascut. Posar-li el nom d’una escriptora significa recordar-los cada matí que hi ha paraules més enllà de les consignes, llibres més enllà dels discursos i pensament més enllà de l’obediència.

Potser això és, precisament, el que molesta.

Isabel-Clara Simó va reivindicar el sapere aude: atrevir-se a pensar. El PP de l’Alcúdia de Crespins ha utilitzat fins i tot aquell discurs per justificar-ne l’exclusió, sense advertir potser la ironia profunda del gest: un govern que mostra una dona convidant-nos a pensar per explicar-nos per què cal esborrar el seu nom d’un centre educatiu.

Hi ha imatges que contenen tota una política.

Sembla que, per a l’equip de govern del PP, la intolerància i la incultura institucional representen millor l’Alcúdia de Crespins que una de les grans escriptores valencianes contemporànies. Però s’equivoquen. El nostre poble és molt més que aquesta decisió. És més plural que el seu govern, més digne que aquesta maniobra i més intel·ligent que la guerra cultural que intenten importar-li.

El que demane a l’Ajuntament és senzill: que retire aquesta iniciativa, que respecte la decisió de la comunitat educativa i que deixe de convertir la nostra cultura en el camp de batalla dels prejudicis del PP i de Vox.

Que governe el poble, però que no pretenga empetitir-lo.

Perquè el problema no és que Isabel-Clara Simó no represente l’Alcúdia de Crespins. El problema és que hi ha polítics que només reconeixen el poble quan aconsegueixen reduir-lo a la seua pròpia mida.

L’explotació televisiva del ridícul: una fàbrica de legitimitat política.

Durant anys, determinats programes han anat construint una mena de zoològic humà: persones seleccionades no perquè tingueren res a dir, sinó perquè provocaven riure, indignació o perplexitat. L’espectador no havia d’escoltar-les; havia de mirar-les des de la superioritat. Però la televisió descobrí que el personatge estrident retenia l’audiència, que la barbaritat generava conversa i que l’escàndol era més rendible que qualsevol raonament. I aleshores deixà de buscar només individus excèntrics: començà a buscar opinions monstruoses.

El problema és que una idea no continua sent marginal quan és repetida cada vesprada, discutida en una taula i contestada per periodistes, tertulians o professors. Encara que siga per rebatre-la, la televisió ja li ha concedit alguna cosa decisiva: la condició d’opinió possible. Allò que abans hauria causat vergonya o rebuig passa primer a ser una provocació, després una “veu discrepant” i finalment una opció ideològica tan respectable com qualsevol altra.

La televisió va confondre pluralitat amb absència de criteri. Va actuar com si totes les afirmacions mereixeren el mateix escenari, com si el racisme, l’autoritarisme o la nostàlgia de la dictadura foren simples preferències polítiques, equivalents a una discrepància fiscal o territorial. I, sobretot, va acostumar el públic a considerar la desmesura una forma de sinceritat: qui insulta “parla clar”; qui menysprea “diu el que pensa”; qui menteix sense rubor “trenca amb el políticament correcte”.

Així, el personatge que inicialment era convidat perquè resultava grotesc acabà descobrint que la seua grotesca presència li atorgava poder. Ja no era l’objecte de l’espectacle: n’era el protagonista. I aquells que el mostraven per fer audiència començaren a dependre d’ell. El bufó va comprendre que podia ocupar el tron sense deixar de comportar-se com un bufó.

El més greu és que no solament han canviat les idees admissibles, sinó també els referents del sentit comú. Hem anat perdent la capacitat de distingir entre una opinió incòmoda i una indecència, entre una provocació i una mentida, entre la llibertat d’expressió i la conversió de l’odi en entreteniment. I quan una societat deixa de sentir vergonya davant de certes coses, no és que s’haja tornat més lliure: és que ha començat a quedar-se sense defenses.

El préstec.

Rebecca Makkai. Traducció d’Octavi Gil Pujol. Navona

El préstec és un relat sobre una jove bibliotecària que intenta rescatar un nen de deu anys, fascinat per la lectura, però que sospita que pateix la repressió ideològica religiosa de la seua família. No deixa de ser, alhora, una manera en què la protagonista també intenta rescatar-se ella mateixa d’una història pròpia a la qual li manca una identitat definida. Això fa que el rescat funciona en dues direccions, però cap dels dos rescats no és net ni complet. Lucy vol protegir Ian d’una família que intenta ofegar tot allò que en ell desborda la norma —la imaginació, la sensibilitat, potser també una identitat que encara no pot anomenar—, però alhora converteix el nen en una mena de resposta provisional al buit de la seua pròpia vida.

Això és el que em sembla més interessant de la novel·la: Makkai no presenta Lucy com una salvadora inequívoca. La seua intenció pot ser noble, però també hi ha projecció, fugida i apropiació. Lucy necessita creure que està rescatant Ian perquè així pot evitar preguntar-se de què fuig ella, què vol realment i fins a quin punt ha construït la seua identitat a partir de relats heretats: el passat del pare, la culpa familiar, els llibres i les històries dels altres.

També el títol, El préstec, em sembla molt suggeridor. No al·ludeix únicament al préstec bibliotecari. Lucy i Ian viuen durant un temps una vida prestada, fora de les regles ordinàries; ella es presta el paper de protectora i ell troba en els llibres identitats provisionals amb què resistir. Fins i tot la llibertat que experimenten és una llibertat en préstec, perquè saben que no pot durar indefinidament.

I hi ha una idea que la novel·la defensa amb molta força: llegir no és una evasió innocent. Per a Ian, els llibres constitueixen un territori de supervivència. Li permeten imaginar que existeixen altres formes de vida abans de poder viure-les. Per això la repressió familiar no consisteix només a controlar què llig, sinó a impedir-li descobrir que el món és més ampli que el relat únic que li han imposat.

El llibre deixa, a més, una incomoditat molt productiva: Lucy comprén la violència que pateix Ian, però no necessàriament comprén Ian en tota la seua complexitat. Potser intenta salvar-lo abans d’haver aprés a escoltar-lo. I és precisament aquesta imperfecció moral la que evita que la història es convertisca en una faula complaent sobre una bibliotecària heroica. Més que una història de salvació, és una història sobre la necessitat de salvar i els perills que aquesta necessitat comporta.

“Perquè el resultat de tota aquesta experiència, d’aquella primavera de bojos, d’aquell estiu de suplici, de tot el temps des de llavors, és que ja no crec que pugui salvar la gent. Ho he provat i he fracassat, i tot que no dubto que al món deu haver-hi gent que té aquest do, jo no en soc una. Jo ho faig tot massa complicat. Però els llibres ja són una altra història. Encara crec que els llibres et poden salvar.”

Te encontraré

Una obra de ficció no té l’obligació de ser realista, però sí de ser versemblant dins les regles que ella mateixa estableix. «Te encontraré» la sèrie de televisió que es pot veure en Netflix actualment, basada en un llibre best-seller d’Harlan Coben, no trenca simplement la versemblança: arriba un moment que abandona la causalitat i la substitueix per una successió de sobresalts.

El problema no és que hi haja molts girs. Un bon gir modifica tot el que havíem vist i, retrospectivament, ens permet descobrir els indicis que no havíem sabut interpretar. Ací, en canvi, moltes revelacions no estaven sembrades: apareixen perquè el guió les necessita, amb motivacions improvisades i explicacions acumulades a última hora. El responsable final, la manipulació de la clínica de fertilitat, el nen assassinat per substituir Matthew, l’alteració de l’ADN, la família mafiosa, els falsos testimonis… No formen una trama complexa: formen una muntanya de solucions apilades. El resum oficial mateix necessita una considerable gimnàstica explicativa per ordenar el desenllaç.

I mentrestant, tot funciona amb una facilitat pueril: un home empresonat es transforma en heroi d’acció; les fugides i les coincidències apareixen exactament quan convenen; policies, FBI, criminals i funcionaris són eficaços o idiotes segons les necessitats de cada escena; els personatges descobreixen connexions impossibles amb una telefonada o una intuïció; ningú no actua d’acord amb una psicologia estable, sinó d’acord amb el pròxim cliffhanger.

La paraula pueril ací em sembla especialment precisa, però no perquè la història siga senzilla. És infantil perquè confon complexitat amb acumulació i sorpresa amb intel·ligència. És com aquell nen que, mentre conta una història, va dient: «I aleshores aparegué un assassí… però en realitat era son pare… però hi havia una màfia… i el mort no era el mort… i la prova d’ADN estava falsificada…». Cada vegada que el relat queda atrapat, inventa una porta secreta.

A més, practica una forma una mica deshonesta de suspens: no ens oculta una informació que podríem haver deduït; simplement no l’ha construïda encara! Per això la resolució no produeix aquell plaer de pensar «com no ho havia vist?», sinó la sensació de preguntar-se «però d’on s’han tret ara tot això?».

I, tanmateix, ens l’engolim. Perquè està concebuda exactament per a això: cada episodi deixa una pregunta oberta, no perquè la resposta haja de ser bona, sinó perquè necessitem tancar-la. És una sèrie que no et convenç: et reté. Quan acaba, un no sent que haja recorregut una història, sinó que ha estat arrossegat per vuit episodis que s’han tret de la màniga. Un artefacte de fira.

El parany del “ja és massa tard”: la darrera coartada del capitalisme fòssil.

Perdoneu-me la insistència. El passat 10 de juliol, sota el títol “Estem avisats”, ja parlava sobre l’efecte contraproduent de presentar la problemàtica ecològica de manera que el lector acabés veient-se sobrepassat. Avui vull insistir perquè això també pot portar a una mena de “realisme” que sovint ens fa caure en la fatalitat i, de retruc, en la submissió perfecta per a no canviar absolutament res.

Durant dècades, els qui es beneficiaven del motor de destrucció ecològica global van tindre una estratègia clara: el negacionisme. “El clima sempre ha canviat”, deien. “Són cicles naturals”, repetien des de despatxos encatifats. Però la realitat no deixa d’imposar-se a colp d’incendis devastadors, sequeres extremes i pluges torrencials que ja no es poden amagar sota l’estora. Davant l’evidència incontestable, el discurs dels qui es resisteixen al canvi ha hagut de mutar. I ho ha fet cap a una narrativa molt més subtil, però infinitament més perillosa: el fatalisme.

Avui, els comentaris en fòrums i xarxes socials ja no diuen que el canvi climàtic siga mentida. Ara diuen que “ja no estem en situació de canviar res” i que, per tant, “és absurd frenar el creixement econòmic”. El nou dogma és senzill: com que la catàstrofe és inevitable, continuem amb la festa fins que s’apague la llum. Xafem l’accelerador directe cap al penya-segat perquè, total, “ja anem massa ràpid”.

Aquesta actitud no és realista. És una capitulació còmoda. És la coartada perfecta perquè res no canvie.

El parany comença fent-nos creure que la solució depenia de nosaltres, com a individus. Ens van convéncer que salvar el planeta consistia a tancar l’aixeta mentre ens rentàvem les dents o a comprar bosses de roba, mentrestant un grapat de multinacionals buidaven aqüífers i cremaven tones de carbó per minut. Quan ens adonem que eixa “responsabilitat individual” és del tot insuficient davant la magnitud del problema, la reacció lògica de la ciutadania és la frustració i l’apatia. “Si res del que faig importa, em desentenc del futur”.

I és just ací on el poder econòmic guanya la partida. Un ciutadà que creu que el món s’acaba i que no pot fer-hi res és un ciutadà que deixa d’exigir responsabilitats. És algú que es plega a la curtesa de mires d’uns governs que només “gestionen” a quatre anys vista, incapaços d’aplicar polítiques estructurals i valentes que vagen més enllà del pròxim cicle electoral.

El fatalisme climàtic obri la porta també, i de bat a bat, a un altre monstre polític: l’econacionalisme de l’extrema dreta. Quan s’accepta que el col·lapse climàtic és inevitable i que els recursos seran cada vegada més escassos, el discurs de la cooperació internacional s’enfonsa. El relat es converteix en un joc de supervivència nacional: “Si el vaixell s’enfonsa, blindem les nostres fronteres, guardem el que tenim i que s’ofegue la resta”. És una transició ecològica autoritària que fa de la por i de l’exclusió la seua única bandera.

Per a trencar aquest bucle suïcida, hem d’entendre que el fatalisme no és un diagnòstic científic, sinó un producte de màrqueting polític dissenyat per a mantindre els beneficis d’uns pocs. El canvi climàtic no és un interruptor de “sí o no”, de “tot o res”. Cada dècima de grau que aconseguim contindre gràcies a la reducció d’emissions compta. Cada hectàrea de bosc que salvem compta. No estem davant d’un final tancat, sinó d’un escenari en disputa constant.

Per a activar la societat, cal canviar de relat. L’ecologisme no pot continuar sent un catàleg de prohibicions i renúncies que espante les classes populars. Ha de ser un projecte de desitjabilitat social: reduir la jornada laboral per a guanyar temps lliure i de vida; recuperar l’espai públic per a ciutats més respirables, lliures de fums i de sorolls; garantir un transport públic gratuït i eficient perquè la transició verda no siga un luxe només a l’abast dels qui es poden comprar un cotxe elèctric de darrera generació.

La transició ecològica serà socialment justa o, simplement, no serà. Necessitem, ara més que mai, la planificació d’estats i d’organismes supranacionals decidits a plantar cara als lobbies de l’energia i la indústria fòssil. Però els governs només faran aquest pas si la ràbia i la por individuals es transformen en indignació i pressió col·lectiva als carrers.

La resignació és el luxe dels qui creuen que el seu estatus els salvarà de la tempesta. Per a la resta de la humanitat, lluitar per un futur viable no és una opció ideològica: és, ras i curt, pura defensa pròpia.

Fotografia: Omer Messinger / Getty Images.

Qui adoctrina els nostres fills?

Ja hem descobert que, quan algú posa en conversa paraules com neutralitat, sembla que la protegeix de qualsevol mena de crítica. Qui podria oposar-se a una escola neutral? Qui defensaria que un mestre convertira l’aula en una sucursal d’un partit polític? La qüestió, però, no és aquesta. La qüestió sempre és una altra: qui decideix què és neutral i què deixa de ser-ho?

La proposta de Vox de crear una mena de vigilància ideològica sobre els centres educatius parteix d’una premissa aparentment irreprotxable. Diu que vol protegir els alumnes de l’adoctrinament. Però les idees no s’han de jutjar pel nom que es donen a elles mateixes, sinó pels efectes que produeixen. I darrere d’aquesta paraula tan pulcra, tan ben pentinada, s’amaga una vella temptació: la de controlar el relat.

Els règims autoritaris mai no comencen prohibint els llibres. Comencen preguntant-se per què cal llegir determinats llibres. Mai no tanquen una porta d’un colp. Primer hi col·loquen un vigilant. Algú que observe, que anote, que determine si allò que s’explica és acceptable. Després arriba la resta gairebé sense esforç. El professor deixa de parlar d’un tema perquè sap que pot generar una denúncia. La directora evita convidar una associació perquè no vol problemes. El claustre renuncia a una activitat perquè la tranquil·litat acaba pesant més que la llibertat. No cal prohibir res. N’hi ha prou d’aconseguir que la por faça la feina.

La censura més eficaç no és la que imposa un govern. És la que cadascú s’imposa a si mateix.

Perquè la neutralitat absoluta no existeix. Mai no ha existit. Triar què s’explica ja és una decisió. Triar què s’omet també. Explicar la Segona República sense parlar del colp d’estat és una opció ideològica. Explicar el franquisme sense la repressió és una opció ideològica. Parlar dels drets humans, però silenciar qui els va vulnerar també ho és. L’única diferència és que hi ha ideologies que aconsegueixen disfressar-se de sentit comú.

L’escola no existeix perquè els alumnes hi entren sense idees. Existeix perquè aprenguen a discutir-les. El seu deure no és fabricar ciutadans obedients, sinó persones capaces de distingir un fet d’una opinió, una prova d’un prejudici, una argumentació d’un eslògan. Això exigeix professors formats, crítics i lliures. No professors espantats.

És revelador que els qui reclamen aquesta neutralitat no acostumen a considerar ideològic el que ells mateixos defensen. Els incomoda parlar de feminisme, però no de família tradicional. Els sembla propaganda explicar la persecució de les persones homosexuals, però no reivindicar una determinada concepció moral de la societat. Troben adoctrinament en els estudis sobre el canvi climàtic, però no en la negació sistemàtica del consens científic. La neutralitat sempre coincideix, curiosament, amb les seues pròpies conviccions.

Potser perquè la neutralitat, quan entra en política, acostuma a ser una màscara. Una manera elegant de dir que unes idees poden circular i unes altres han de justificar permanentment la seua existència.

L’escola no necessita policies ideològics. Necessita bons mestres. Mestres que no diguen als alumnes què han de pensar, però que els ensenyen a pensar. Que els acostumen a desconfiar dels discursos massa simples, de les veritats absolutes i dels qui asseguren posseir-les totes. Mestres que expliquen la història sencera, encara que incomode, i la ciència tal com és, encara que contradiga les creences d’alguns. Mestres que facen preguntes abans que repartir consignes.

Perquè una democràcia madura no es defensa vigilant les aules. Es defensa omplint-les de coneixement.

I hi ha una última paradoxa que convé no perdre de vista. Quan un poder polític decideix crear mecanismes per controlar la «neutralitat ideològica» dels docents, allò que està fent, precisament, és introduir la seua pròpia ideologia dins de l’escola. Amb uniforme de neutralitat, si es vol. Però ideologia, al capdavall.

Potser la pregunta no és qui adoctrina els nostres fills.

Potser la pregunta és qui vol decidir què poden arribar a saber.

Foto de HONG SON

Tinc un amic que té un veí que coneix algú…

Aquest article m’ha sortit llarg. Em sap greu. Però hi ha coses que s’han d’explicar com toca. Perquè les converses de taulell de bar tenen un avantatge: són fàcils d’iniciar i complicades de defensar. I si calgués fer un top-ten, la conversa més suada seria aquella que diu que la població migrant “copa” els serveis socials, que rep ajuda que la gent d’ací no té, que viu de paguetes i que, alhora, ens furta la feina. Aquesta conjuntura és la més curiosa, perquè acusa de no voler treballar i, al mateix temps, de llevar-te el treball. Però ja sabem que les ocurrències —etíliques o no— generades al fons del bar, no necessiten coherència. En tenen prou amb assenyalar un culpable. I troben encaix perfecte en la buidor rancúnia ideològica de l’extrema dreta.

La realitat, quan es mira amb dades i no amb ressentiment, és bastant més complexa. I també més incòmoda per als qui han convertit la migració en una diana electoral.

L’1 de gener de 2026, Espanya superava per primera vegada els deu milions de persones nascudes a l’estranger (dades de l’INE), dins d’una població total de 49,5 milions d’habitants. No parlem, per tant, d’un fenomen marginal, ni d’una anècdota, ni d’una invasió sobtada. Parlem d’una part estructural de la societat actual. Una part que treballa, estudia, cria fills, paga lloguers, obri negocis, cuida majors, neteja cases, serveix taules, reparteix paquets, sosté collites, condueix furgonetes, cotitza i també, com qualsevol altra part de la població, pot caure en la precarietat.

Una de les dades que més ajuda a desmuntar tòpics és la taxa d’activitat (dades que també podem aconseguir en el mateix INE). En el primer trimestre de 2026, la taxa d’activitat de la població estrangera era del 68,49%, mentre que la de la població espanyola era del 57,21%.

Dit així, algú podria llegir la xifra precipitadament i aprofitar-la per a dir: “Ho veus? Ens lleven la feina”. Però aquesta interpretació és falsa, perquè la taxa d’activitat no mesura qui té una feina, sinó qui està dins del mercat laboral. I estar dins del mercat laboral vol dir dues coses: o bé treballar, o bé estar buscant feina activament.

Per entendre-ho millor, imaginem dos grups de cent persones. En un grup hi ha moltes persones jubilades, estudiants o persones que no busquen feina. En l’altre grup hi ha més persones en edat de treballar, més gent que necessita ingressos i més gent que busca una ocupació. El segon grup tindrà una taxa d’activitat més alta, però això no vol dir que estiga “furtant” el treball al primer. Vol dir, simplement, que hi ha més gent intentant guanyar-se la vida.

De fet, la Seguretat Social registrava el juny de 2026 uns 3,36 milions d’afiliats estrangers. Tres milions tres-centes seixanta mil persones cotitzant. No és una nota al marge: és una part important del sosteniment del sistema, perquè quan es parla de pensions, de sanitat, de dependència o de serveis públics, convé recordar que tota persona que treballa i cotitza ajuda a sostindre’ls. També si ha nascut fora.

L’altre tòpic recurrent és el de les ajudes. Es diu que la població migrant rep pagues automàtiques, que arriba i cobra, que viu millor que la gent treballadora d’ací. Però l’Ingrés Mínim Vital, que és una de les principals prestacions estatals contra la pobresa, no funciona així. Per a sol·licitar-lo cal residència legal i efectiva a Espanya de manera continuada durant almenys un any, llevat d’algunes excepcions molt concretes vinculades a situacions de vulnerabilitat extrema. No és una paga universal, ni automàtica, ni reservada a persones estrangeres.

A més, les xifres de l’IMV mostren una realitat ben diferent de la caricatura. Al gener de 2026 arribava a 798.312 llars, en què vivien 2.441.675 persones. La quantia mitjana era de 546,8 euros al mes per llar. No per persona: per llar. I el 41% dels beneficiaris eren menors d’edat. Més encara: el 69,1% de les llars que rebien l’IMV convivien amb menors. Això no parla d’un exèrcit de vividors. Parla de pobresa familiar, de salaris insuficients, de criatures en llars vulnerables, de mares soles, de famílies que no arriben.

Però el discurs de l’extrema dreta necessita convertir la pobresa en sospita. Si una família vulnerable rep ajuda, se la presenta com una amenaça. Si una persona migrant treballa, se l’acusa de furtar la feina. Si no treballa, se l’acusa de viure de les ajudes. Faça el que faça, sempre és culpable. El relat està construït perquè no hi haja eixida.

La pregunta honesta hauria de ser una altra: per què tanta gent, nascuda ací o fora, necessita ajudes per viure? Per què hi ha treballadors pobres? Per què els lloguers s’han menjat els salaris? Per què hi ha ocupacions essencials tan mal pagades? Per què la cura, la neteja, l’hostaleria, el camp descansen sovint sobre cossos migrants precaritzats? El problema no és que una persona vinguda de fora cobre una ajuda si compleix els requisits. El problema és que hem acceptat una economia que necessita mà d’obra barata i després culpa eixa mateixa mà d’obra de tots els mals.

També convé recordar una altra dada: segons el Banc d’Espanya, entre 2022 i 2024 la població estrangera va aportar entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement anual del PIB per càpita. Això no vol dir que la migració no plantege reptes. Evidentment que en planteja: habitatge, escolarització, sanitat, cohesió social, condicions laborals, regularització administrativa, convivència. Però els reptes no es resolen amb odi, sinó amb polítiques públiques. I per a fer bones polítiques públiques cal començar per a dir la veritat.

La veritat és que la població migrant no “copa” els serveis socials com si hi haguera una conspiració organitzada per deixar fora la població autòctona. La veritat és que una part de la població migrant viu en condicions de vulnerabilitat econòmica més elevada. El Banc d’Espanya assenyalava que el 46% de les llars immigrants tenia menys de 15.000 euros anuals d’ingressos, davant del 25% de les llars amb cap de família nascut a Espanya. Quan aquestes llars necessiten ajuda, això no és privilegi: és pobresa.

I la pobresa no hauria de convertir-se en una competició entre pobres.

Aquest és el gran parany del discurs xenòfob: enfrontar el treballador precari d’ací amb el treballador precari d’allà; fer creure a qui no arriba a final de mes que el seu enemic és qui encara arriba amb més dificultat; ocultar que els grans beneficiaris de la precarietat no són les famílies migrants, sinó els qui paguen salaris baixos, els qui especulen amb l’habitatge, els qui retallen serveis públics i després assenyalen les cues que ells mateixos han provocat.

I no ens oblidem del populisme identitari que practica l’extrema dreta més “nostrada”. Es diu que “els immigrants” dificulten el manteniment de la llengua del país. La immigració treballadora i precaritzada, arriba a un lloc on el català ja és una llengua socialment afeblida, amb pocs incentius reals per aprendre-la, amb cursos insuficients i amb una pressió ambiental enorme del castellà o de l’anglés. Una altra cosa és la gentrificació lingüística: negocis, zones turístiques, restauració, hoteleria, habitatge de luxe, coworkings i comerços orientats a una clientela global on la llengua de prestigi ja no és ni tan sols el castellà, sinó l’anglés.

La desaparició del català a molts espais públics no és culpa d’una família vulnerable que acaba d’arribar, sinó d’un model econòmic que ha convertit barris sencers en aparadors turístics. El català no desapareix d’un restaurant perquè hi treballe una persona nascuda fora; desapareix quan el negoci decideix que la clientela que importa és la que parla anglés, quan la carta s’escriu per al visitant i no per al veí, quan la ciutat deixa de ser ciutat i passa a ser producte.

No cal idealitzar la migració per a defensar una mirada justa. Les societats reals són complexes. Hi ha conflictes, tensions i problemes. Però una cosa és parlar seriosament de recursos, planificació, drets i deures, i una altra molt diferent és fabricar un boc expiatori. Quan es diu “els immigrants ens lleven les ajudes” o “ens furten la feina”, no s’explica un problema: s’està simplificant fins a fer-lo mentida.

Les dades no confirmen el mite. Mostren una realitat més ampla: població migrant que treballa, que busca feina, que cotitza, que sosté sectors essencials, que contribueix al creixement i que, massa sovint, també pateix precarietat. No hi ha cap raó legítima per a negar els problemes. Però tampoc n’hi ha cap per acceptar que la mentida siga el preu de la por.

No ens sobren migrants; ens falten drets, salaris dignes, habitatge assequible i serveis públics ben finançats. I quan el poder aconsegueix que mirem cap avall per buscar culpables, quasi sempre és perquè no mirem cap amunt per trobar responsables.

Estem avisats

Hi ha articles sobre el canvi climàtic que tenen la virtut d’explicar-nos, amb dades i mecanismes físics, la magnitud del que està passant. Ens parlen de l’Àrtic, del corrent en jet, de l’escalfament del Mediterrani, de les onades de calor marines, de les DANES, dels bloquejos atmosfèrics, dels rècords que cauen un darrere l’altre com si el clima haguera decidit deixar de fer concessions a la nostra incredulitat. Són textos necessaris, evidentment. Sense aquesta mena de diagnòstics encara viuríem en la fantasia confortable que tot plegat és una exageració de quatre alarmistes.

Però també hi ha un risc. Quan el relat del desastre és massa gran, massa absolut, massa incontestable, pot produir l’efecte contrari del que pretén. Ens deixa quiets, no ens activa, ens enfonsa. Ens converteix en espectadors d’una catàstrofe que sembla escrita abans que nosaltres hi puguem fer res.

És una paradoxa cruel. La informació que hauria de despertar-nos pot acabar adormint-nos d’una altra manera. Ja no amb la son del negacionisme, sinó amb la son de l’abandonament.

Perquè quan algú ens diu que l’Àrtic s’escalfa tres o quatre vegades més ràpid que la resta del planeta, que el Mediterrani és una caldera, que les onades de calor seran més freqüents, més llargues i més mortíferes, que els estius que recordàvem ja no tornaran, la primera reacció no sempre és política ni cívica. Sovint és íntima. Una mena de cansament anticipat. Una pregunta muda: i ara què? Què pot fer una persona normal davant d’una cosa tan immensa?

Aquesta és, probablement, una de les batalles més importants dels pròxims anys: impedir que la consciència climàtica derive en fatalisme. Perquè el fatalisme és molt còmode per als qui volen que no canvie res. Si tot està perdut, no cal regular res. Si tot és inevitable, no cal protegir ningú. Si la catàstrofe és natural, no cal revisar l’urbanisme, ni els horaris laborals, ni la gestió de l’aigua, ni la pobresa energètica, ni la manera com hem omplit de ciment els camins de l’aigua que ara torna a recordar.

Convé dir-ho clarament: no estem davant d’un destí. Estem davant d’una conseqüència.

La calor que ve no és una maledicció bíblica inevitable. És el resultat d’un model de vida, de producció i de consum que ha tractat l’atmosfera com un abocador invisible. Però també és el resultat de decisions concretes, municipals, autonòmiques, estatals i globals. I, precisament per això, no totes les conseqüències estan escrites amb la mateixa tinta.

Sí, farà més calor, hi haurà episodis més extrems, viurem estius que posaran a prova els cossos, les ciutats, els camps, els hospitals, les escoles i la resistència emocional d’una societat sencera. Però entre un episodi climàtic extrem i una tragèdia social hi ha una cadena de decisions. Hi ha barris amb arbres i barris sense ombra. Hi ha cases ben aïllades i pisos convertits en forns. Hi ha persones grans acompanyades i persones grans soles. Hi ha treballadors que poden adaptar els horaris i treballadors obligats a cremar-se sota el sol. Hi ha municipis amb refugis climàtics i municipis que encara consideren una plaça dura, sense un arbre, una forma moderna de progrés.

La calor no mata igual a tothom. Aquesta és una de les grans veritats que hauríem de repetir fins que deixara de semblar una frase i començara a semblar un programa polític.

Que la humanitat sobreviurà al canvi climàtic pot ser cert i, alhora, profundament imprecís. Perquè la humanitat és una paraula massa gran, massa abstracta. Qui és la humanitat? El turista que pot fugir a una casa climatitzada? La dona major que viu sola en un quart sense ascensor? El llaurador que contempla impotent com moren els arbres? El xiquet que dorm en una habitació que no baixa de trenta graus? La infermera que encadena torns en un hospital saturat? El treballador de la construcció que no pot triar quedar-se a casa perquè la factura arriba igualment?

La pregunta no és només si sobreviurem. La pregunta és com sobreviurem, qui sobreviurà millor i a qui deixarem abandonat a la intempèrie.

Per això em sembla tan important canviar el to de la conversa. No per suavitzar el diagnòstic. No per vendre optimisme barat. No per fingir que tot s’arreglarà amb quatre plaques solars, unes bicicletes i una campanya institucional amb fulles verdes al cartell. L’esperança embotellada és una altra forma d’engany. Però l’apocalipsi sense eixida també ho és, perquè ens roba l’única cosa que encara pot servir-nos: la capacitat d’actuar.

Necessitem una esperança adulta. Una esperança sense ingenuïtat. Una esperança que no diga “tot anirà bé”, perquè això ja sabem que no és veritat. Una esperança que diga: “hi ha coses que encara poden anar menys malament si les fem ara, i hi ha vides que es poden salvar si deixem de mirar cap a una altra banda”.

Aquesta esperança no és un sentiment. És infraestructura.

Posar ombra als carrers. Arbrat real, no decoratiu. Rehabilitació d’habitatges. Garantir que cap escola siga un hivernacle al juny. Adaptar horaris laborals. Prohibir determinades feines a l’aire lliure en hores de risc extrem. Obrir biblioteques, centres cívics i equipaments públics com a refugis climàtics. Tenir censades les persones vulnerables. Contactar amb la gent gran quan arriben les nits tòrrides, no deixar-los abandonats. Planificar l’aigua com un bé escàs i no com una promesa electoral. Deixar de construir en zones inundables. Entendre que una vorera amb arbres pot ser una política de salut pública. Assumir que la ciutat del futur no pot continuar sent una planxa de ciment sota un sol cada vegada més violent.

Adaptar-se no és rendir-se. Adaptar-se és protegir la vida. I mitigar no és una mania ideològica: és evitar que l’adaptació es torne impossible.

El canvi climàtic ens obliga a mirar de cara una realitat incòmoda: durant massa temps hem confós benestar amb excés, progrés amb destrucció, llibertat amb consum il·limitat i seguretat amb aire condicionat privat. Però una societat no és segura perquè alguns puguen tancar-se a casa amb refrigeració mentre altres treballen, dormen o emmalalteixen en condicions insuportables. Una societat és segura quan organitza la protecció de tots abans que arribe l’emergència.

Potser aquesta és la idea que hem de rescatar del soroll dels informes, dels gràfics i de les metàfores catastròfiques: no estem condemnats, estem avisats.

I un avís encara no és una sentència. Un avís és una obligació.

Ens diu que cal actuar abans de la següent onada, abans de la pròxima nit sense descans, abans del pròxim incendi, abans de la pròxima DANA, abans que tornem a escoltar, amb la mateixa expressió de sorpresa fingida, que ningú no podia imaginar una cosa així.

Sí que ho podíem imaginar. Ens ho diuen sense parar. Ens ho diu la ciència, ens ho diu el cos quan no pot dormir, ens ho diuen els camps secs, els embassaments exhausts, els carrers sense ombra, les urgències hospitalàries, els avis que no baixen a comprar perquè la ciutat s’ha tornat hostil.

El desastre no serà només climàtic. Serà moral si, sabent-ho, no fem res.

Per això convé llegir els articles que ens espanten, però no quedar-nos a viure dins de l’espant. La por pot ser un principi, però no pot ser una casa. Hem de convertir-la en exigència, en comunitat, en polítiques concretes, en una altra manera de pensar les ciutats i els pobles, en una altra relació amb l’aigua, amb l’energia, amb el territori i amb els altres.

La calor que ve posarà a prova la nostra capacitat de sobreviure. Però, sobretot, posarà a prova la nostra capacitat de no abandonar-nos. De comprendre, d’una vegada, que ningú no se salva del tot a soles.

Foto de Adem Erkoç.

No som el seu enemic

Senyor Feijóo,

Soc una de les persones que vosté ha decidit convertir en sospitosa davant d’un auditori empresarial. Estic de baixa laboral des del mes de novembre passat per una afecció neurològica que em provoca, sovint, pics de dolor incapacitant. Ho dic d’entrada, no per despertar compassió, sinó per posar un cos concret allí on vosté només ha volgut posar una estadística, un cost, una càrrega, una metàfora infame.

Vosté ha parlat de les baixes laborals com d’un “càncer”. Sap perfectament què fa quan tria una paraula així. No és una expressió neutra. No és una exageració innocent. És una manera de construir un enemic. Una manera de dir-li al país que darrere de cada baixa mèdica hi ha una sospita, un excés, una immoralitat encoberta. És una manera de preparar el terreny perquè, quan arriben les retallades, pareguen mesures de sanejament i no agressions contra persones vulnerables.

Jo no soc el seu enemic. No soc un frau, ni una rèmora, ni una amenaça per a l’estat, ni per a les empreses, ni per a l’economia. Soc una persona malalta que voldria tornar a treballar. Un mestre que voldria tornar a l’escola, veure els seus alumnes, recuperar una vida que la malaltia ha interromput sense demanar permís. Si poguera triar, no estaria de baixa. Si poguera imposar-me al dolor amb voluntat, ja ho hauria fet. Però el cos, senyor Feijóo, no sempre obeeix els eslògans de la dreta.

El més greu de les seues paraules no és només la crueltat de la metàfora. És el lloc des d’on la va pronunciar. Davant d’un fòrum empresarial, vosté va decidir que el missatge polític convenient era assenyalar les persones de baixa. No va triar parlar de les llistes d’espera, ni de la salut laboral, ni de la precarietat, de la pressió, de les malalties llargues, del dolor crònic, de les persones que treballen fins que el cos diu prou. Va triar parlar dels treballadors malalts com d’un problema que “no podem pagar”.

Aquest “no podem pagar” és una frase reveladora. Perquè sempre apareix en la mateixa direcció. No podem pagar les baixes. No podem pagar les pensions. No podem pagar els serveis públics. No podem pagar els drets laborals. No podem pagar la dependència. No podem pagar la cura. Però sembla que sempre podem pagar els privilegis fiscals dels de sempre, els rescats dels de dalt, les portes giratòries, les concessions, els negocis fets a l’ombra de l’Estat i les polítiques que converteixen la cosa pública en una oportunitat privada.

Per això la seua frase no és un accident. És un programa polític. És una declaració d’intencions. Vosté no parla només de baixes laborals: parla d’un model de societat. Un model en què la persona malalta ha de justificar-se, el treballador ha de demanar perdó per no rendir, el dret es converteix en sospita i la protecció social passa a ser presentada com una mena d’abús col·lectiu. És el vell discurs de sempre: quan l’economia falla, miren cap avall; quan cal trobar culpables, assenyalen els més febles.

Naturalment que el frau s’ha de perseguir. Però vosté sap que aquest no és el debat real. El frau és l’excusa perfecta per estendre una ombra sobre tothom. Amb el frau com a coartada, es qüestiona la baixa legítima, es prepara el retall, s’exigeix al treballador malalt que demostre una vegada i una altra que pateix de veritat, que no exagera, que no molesta, que no costa massa. És una política de la sospita. I una democràcia decent no pot organitzar la seua protecció social des de la sospita contra els vulnerables.

El que vosté anomena “absentisme” sovint és malaltia. El que anomena “cost” sovint és dolor. El que anomena “problema” sovint és una persona esperant una prova mèdica, una operació, una rehabilitació, un diagnòstic, una millora que no arriba. Hi ha gent que no treballa perquè no pot. Perquè s’ha trencat. Perquè el sistema sanitari arriba tard. Perquè la vida li ha imposat una batalla que ningú no veu des de les tribunes empresarials.

Però vosté va preferir la frase fàcil. Va preferir l’aplaudiment previsible. Va preferir presentar-se davant del poder econòmic com l’home disposat a posar ordre en el cos dels altres. I això és profundament indecent. Perquè un dirigent que aspira a governar no pot parlar dels malalts com si foren una plaga. No pot convertir un dret laboral en una anomalia moral. No pot insinuar que la dignitat d’una persona depén de la seua productivitat. No pot fer política amb la vulnerabilitat aliena com qui mou una fitxa electoral.

Aquesta és la qüestió de fons: vosté no ha ofés només les persones que estem de baixa. Ha revelat una idea molt pobra de país. Un país on la salut del treballador importa menys que el seu rendiment, on la protecció social és sempre sospitosa, on la malaltia molesta perquè interromp la maquinària, on el poder mira el dolor des del compte de resultats.

Jo no vull viure en aquest país. No vull que els meus alumnes cresquen pensant que una persona val només mentre produeix. No vull que una treballadora amb càncer, un obrer amb l’esquena destrossada, una mestra amb ansietat, un cuidador esgotat, una persona operada o algú amb dolor crònic hagen de sentir-se culpables per necessitar temps, tractament i protecció. No vull una política que ens obligue a triar entre la salut i el salari, entre curar-nos i ser assenyalats, entre descansar per prescripció mèdica i ser tractats com a sospitosos.

Vosté hauria de rectificar. No per estratègia, ni perquè li ho recomane cap assessor o perquè la frase haja generat malestar. Hauria de rectificar perquè un aspirant a president té l’obligació de saber que les paraules tenen conseqüències. I quan les paraules del poder cauen sobre les persones que pateixen, poden convertir-se en una segona forma de dolor.

No tot val per arribar al poder, senyor Feijóo. No val excitar la duresa contra els treballadors per agradar a un auditori empresarial, convertir la fragilitat humana en un argument econòmic. Fer de la compassió una feblesa i de la crueltat una prova de governabilitat.

Perseguisca el frau, si vol. Millore els controls, si cal. Reforce la sanitat pública, reduïsca les llistes d’espera, inspeccione les condicions laborals, estudie per què hi ha tanta gent que cau malalta o queda incapacitada temporalment. Faça política de veritat. Però no ens assenyale. No ens convertisca en el boc expiatori d’un país que vostés només saben mirar per sobre del muscle.

La meua baixa no és un càncer. La meua malaltia no és una culpa. El meu dolor no és una estratègia. I jo, com tantes altres persones, no necessite que vosté em done lliçons de responsabilitat des d’un faristol. Necessite que qui aspire a governar entenga una cosa elemental: una societat decent no es mesura per la duresa amb què tracta els seus malalts, sinó per la dignitat amb què els protegeix.

Foto de Tima Miroshnichenko

Barcelona, ciutat aparador

El Tour de França comença a Barcelona i la ciutat, una vegada més, és convidada a contemplar-se a si mateixa en una pantalla gegant. No importa tant el ciclisme, ni l’esport, ni tan sols la passió legítima de molts aficionats. El que importa és la imatge. El decorat. La postal. Aquesta Barcelona que les institucions continuen oferint al món com si fos una marca de luxe i no una ciutat habitada per gent que treballa, compra el pa, agafa el metro, acompanya els fills a escola, cuida els pares, necessita dormir i té dret a una vida quotidiana que no estiga permanentment subordinada a l’espectacle.

L’Ajuntament ho presenta amb aquella llengua de suro de tots els grans esdeveniments: projecció internacional, impacte mediàtic, retorn econòmic, capitalitat esportiva. El web oficial del Grand Départ diu que el Tour situarà Barcelona “al cor del ciclisme mundial” i que servirà per a mostrar la cultura, el paisatge i la capacitat organitzativa del país. També recorda que la cursa es retransmet a més de 190 països i que el Grand Départ és una plataforma perquè les ciutats ensenyen la seua economia i el seu relat al món. Dit així, tot sembla inevitable, modern, brillant, incontestable. Però darrere d’aquest vocabulari hi ha una pregunta molt senzilla que quasi mai no es formula: qui paga el preu real d’aquesta brillantor?

No parlem només dels diners, encara que també. Barcelona pagarà 9,68 milions d’euros, IVA inclòs, a Amaury Sport Organisation per acollir la sortida del Tour, segons el contracte publicat i recollit per la premsa local. Parlem, sobretot, d’una manera d’entendre la ciutat: com un plató disponible, com una superfície logística, com una successió d’escenaris preparats perquè les càmeres troben el seu enquadrament perfecte. La Sagrada Família, Montjuïc, el litoral, el Passeig de Gràcia, el Fòrum: cada lloc és reduït a teló de fons. La ciutat real, amb les seues contradiccions, les seues ferides i la seua fatiga, desapareix sota una capa de pintura institucional.

La paradoxa és cruel. Ens diuen que aquests esdeveniments connecten Barcelona amb el món, però cada vegada la desconnecten més del seu veïnat. La connecten amb audiències remotes, amb patrocinadors, amb televisions, amb fluxos turístics, amb estadístiques triomfals de retorn econòmic. Però la desconnecten de la vida petita, que és l’única vida que una ciutat té de veritat. Durant el pas del Tour hi haurà talls, desviaments i restriccions de circulació; només les etapes del 5 i el 6 de juliol travessaran 61 municipis d’11 comarques, segons el dispositiu de mobilitat de la Generalitat. A Barcelona, el 4 de juliol, onze línies de bus quedaran sense servei i moltes altres modificaran el recorregut; el metro haurà de reforçar-se per absorbir una alteració que la mateixa ciutat s’ha imposat.

Aquest és el mecanisme. Primer es crea el problema i després es ven com a èxit la capacitat d’administrar-lo. Es talla la ciutat i es presumeix del dispositiu. S’ompli l’espai públic de tanques i es parla de convivència. Es dificulta la vida quotidiana i es diu que és per situar Barcelona al mapa, com si Barcelona no hi fos ja, com si necessités demostrar cada dos anys que encara existeix davant d’Europa. El vell complex de ciutat olímpica ha acabat convertit en una addicció: si no hi ha macroesdeveniment, sembla que la ciutat perda pistonada. Si no hi ha càmera internacional, sembla que el dia no compte.

El més inquietant és que aquesta lògica ja no es presenta com una excepció, sinó com un programa. El conseller d’Esports de la Generalitat ha dit sense embuts que volen “un gran esdeveniment internacional a l’any” a Catalunya. Un a l’any! És a dir: una vida urbana condemnada a la interrupció periòdica, a la provisionalitat, al muntatge i desmuntatge constants, a la ciutat pensada no des de la necessitat dels seus habitants, sinó des del calendari dels grans operadors esportius, turístics i mediàtics. Avui el Tour, ahir la Copa Amèrica, demà el Mundial, despús-demà qualsevol altre artefacte amb prou capacitat per a ocupar carrers, titulars i pressupostos.

I mentrestant, la qualitat de vida es va erosionant amb una discreció quasi administrativa. No passa de colp. No hi ha un dia exacte en què una ciutat deixe de pertànyer als seus veïns. Passa per acumulació. Una setmana no pots circular. Una altra no pots dormir. Una altra no pots pagar el lloguer perquè el barri s’ha convertit en un producte. Una altra t’expliquen que has de suportar les molèsties perquè el món ens mira. I, a poc a poc, el veí descobreix que la seua paciència forma part del pressupost. Que la seua incomoditat és una partida invisible. Que la seua vida és el cost no declarat de la promoció internacional.

Barcelona no necessita més aparadors. Necessita ombra, habitatge, silenci, transport públic que funcione quan no hi ha càmeres, barris on encara es puga viure sense sentir que un sempre està de pas dins d’un decorat aliè. Necessita recuperar una idea elemental: una ciutat no és millor perquè l’aplaudisquen des de fora, sinó perquè permet viure millor als qui hi són dins.

El Tour passarà, com passen tots aquests esdeveniments. Quedaran les imatges aèries, les declaracions satisfetes, les xifres de retorn, els vídeos promocionals i aquella sensació d’haver estat, durant uns dies, al centre del món. Però també quedarà una altra cosa, més difícil de mesurar: el cansament. La intuïció amarga que Barcelona, de tant voler mostrar-se, ja no sap escoltar-se. I que una ciutat convertida en aparador pot acabar sent això: molt bonica des de fora i cada vegada més inhabitable per dins.

Foto de Oleg Prachuk