josepmanelvidal

Ni Isidre ni miracles de la ‘Corte’

Els Sants de la Pedra i la memòria esborrada del nostre camp

Cada mes de maig assistim, entre la desídia mediàtica i l’amnèsia col·lectiva, a la celebració de Sant Isidre com a suposat patró dels llauradors i de la pagesia. Ens ho venen com un fet natural, gairebé atemporal, com si la terra hagués portat eixe nom gravat a les entranyes des del principi dels temps. Però en la història de la nostra cultura, les coses rarament són tan ingènues. L’omnipresència de Sant Isidre no és fruit de la devoció espontània; és, en realitat, una imposició cultural de ponent que va esborrar, a còpia d’influència política i centralisme, els autèntics protectors de la nostra terra.

Molt abans que la maquinària de la Villa y Corte madrilenya decidís dissenyar un santoral a la seua mida, la pagesia dels Països Catalans mirava al cel amb una angoixa molt concreta. A les terres valencianes i a bona part del Principat, el pitjor malson de l’estiu no era la falta de fe, sinó la pedregada sobtada que podia arruïnar l’esforç de tot un any en qüestió de minuts.

Per això, la devoció popular es girava cap a Sant Abdó i Sant Senén, popularment batejats com els Sants de la Pedra (o de forma més familiar, Sant Nin i Sant Non). La seua festa, el 30 de juliol, responia a un calendari vital i climàtic de trinxera. Eren protectors de suor, fang i cel negre, nascuts de la necessitat real de protegir les collites davant l’adversitat de l’oratge.

El cas del Principat i de la Catalunya Nord és encara més oblidat. Allà, el referent indiscutible de la terra era Sant Galderic, un pagés occità del segle IX a qui es treia en processó per demanar la pluja tan necessitada. Un sant de proximitat, lligat per vincles històrics i lingüístics transpirinencs al nostre teixit rural.

Com es va passar, doncs, d’aquesta riquesa de referents propis al monopoli absolut de Sant Isidre? La resposta no es troba en cap miracle celestial, sinó en una operació de màrqueting polític de primer ordre durant el segle XVII.

L’any 1622, en plena Contrareforma, la monarquia dels Àustries necessitava dotar la seua flamant capital imperial d’un relat històric i religiós potent. La canonització d’Isidre —un camperol de Madrid— va ser l’excusa perfecta. A partir d’aquell moment, mitjançant la pressió de la Corona i d’una Església cada cop més uniformitzadora, la figura del sant madrileny es va anar introduint a la força en el calendari festiu de les perifèries.

Substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic per Sant Isidre va ser un buidatge cultural tan subtil com eficaç: homogeneïtzar els sants protectors era el pas previ i necessari per a homogeneïtzar les lleis, les llengües i les identitats.

Avui en dia, la immensa majoria dels nostres llauradors celebren Sant Isidre sense saber que estan retent homenatge a un producte de la factoria dels Àustries, dissenyat específicament per arraconar la seua pròpia tradició.

Recordar Abdó, Senén o Galderic davant de la imposició d’Isidre no és un exercici de nostàlgia folklòrica de diumenge; és un acte de dignitat i de justícia històrica. Significa rebutjar els eufemismes i els relats oficials que ens venen des de ponent i, sobretot, recordar que la nostra relació amb la terra, amb el clima i amb la memòria col·lectiva mai ha necessitat cap homologació madrilenya per a existir. Diguem-ho també pel seu nom: els nostres treballadors de la terra tenen les seues pròpies arrels, i ja va sent hora de descolonitzar el santoral del nostre camp.

La BRIMO al claustre: la revolució pedagògica de les porres

Cal agrair profundament a la consellera d’Interior la seua última i revolucionària aportació a la ciència de l’educació. En ple debat sobre la falta de recursos, les ràtios i la pèrdua de comprensió lectora, el govern ha trobat la solució definitiva: enviar els Mossos d’Esquadra a fer “mediació i control” a les escoles. Com és que a cap pedagog de prestigi se li havia acudit abans?

L’escola catalana ha viscut enganyada durant dècades de mètodes tous. Ens hem gastat fortunes en psicopedagogs, orientadors i educadors socials quan el que realment necessitàvem per resoldre un conflicte al pati era un furgó dels antiavalots. La “mediació”, com tothom sap, és molt més efectiva quan es fa amb casc, armadura i una porra extensible a la cintura. El diàleg està sobrevalorat; on estiga una bona ordre d’allunyament dictada al costat de la pissarra de P5, que es traguen les reunions amb les famílies.

A més, el concepte de “control” obre un ventall de possibilitats educatives meravellós. Imagineu la millora de l’eficiència a les escoles de màxima complexitat: en lloc de demanar més mestres o recursos per motivar els nens que passen dificultats, es posa un detector de metalls a l’entrada i un agent fent escorcolls preventius de motxilles. Fora llapis, fora gomes i, sobretot, fora qualsevol heretgia com una bandera de Palestina. L’ordre públic ha d’arribar abans que l’abecedari.

Aquest és el país que ens està quedant: un on els directors de l’administració actuen com a comissaris polítics per salvar la cadira, els informatius semblen publireportatges de Canal 9, i les escoles es confonen amb comissaries de barri. Si un alumne té un dubte existencial o una crisi d’ansietat, que demane hora amb el cap de patrulla del torn de matí. Al cap i a la fi, per què ensenyar-los a pensar si podem ensenyar-los directament a obeir sota vigilància?

Consellera, la seua proposta és sublim. Només un petit detall: quan comencen les detencions preventives a l’hora del menjador, recorde avisar les papereries per veure si podem bescanviar els #valsescola per un joc de manilles homologades. El sector ho agrairà.

La benzina dels platós

L’intent d’agressió d’un conductor a un grup de mestres que tallaven de forma pacífica una via de comunicació no és un fet aïllat ni un simple atac de ràbia al volant. El que va passar ahir és la traducció directa a l’asfalt del “framing” o enquadrament mediàtic. És la traducció exacta de la violència verbal que es cuina diàriament a molts platós de televisió i titulars de premsa. Quan la paraula es llança com un dard des dels mitjans, la violència física acaba apareixent al carrer.

Fa dies que assistim a un bombardeig mediàtic i polític que titlla la vaga dels docents d’”abusiva”, “egoista” o “desproporcionada”. S’utilitzen conceptes tan perillosos com el d’afirmar que els ciutadans són “ostatges” dels manifestants. Si es repeteix aquest relat fins a l’avorriment, s’activa un mecanisme nociu: la deshumanització de qui protesta. El conductor enfurismat ahir ja no veia mestres defensant l’escola pública ni les condicions d’aprenentatge dels nens; només veia un obstacle físic, una molèstia logística que li espatllava la rutina diària.

Aquesta criminalització de la protesta crea una falsa barra lliure moral. L’agressor se sent legitimat perquè creu que actua en nom del “dret a treballar” o de la “gent normal”, convertint-se en l’heroi d’un relat distorsionat. És la victòria perfecta del poder: aconseguir que el penúltim (el conductor estressat per la precarietat del seu dia a dia) es baralle amb l’últim (el mestre mobilitzat que intenta salvar el sistema), mentre els vertaders responsables del conflicte miren l’espectacle des dels seus despatxos blindats, lliures de qualsevol culpa.

Quan comprem el discurs que el dret a no ser molestat en el trànsit és superior al dret constitucional a la dissidència, estem destruint el contracte social. L’agressió d’ahir és el símptoma d’una societat malalta de desinformació, que prefereix colpejar el termòmetre abans que curar la malaltia. Cal aixecar la mirada de l’embús de cotxes i recordar el motiu real de la protesta: perquè una societat que tolera la violència contra els seus mestres és una societat que ja ha renunciat a defensar el seu propi futur.

L’escola no és una gestoria

No és la primera vegada que puc sentir algú que, interrogat sobre el seu parer sobre l’escola i l’educació en general, manifesta el seu desig autocomplaent, en reivindicar una “escola pràctica”. “Per què no ensenyen als nostres fills a fer la declaració de la renda? Per què no els expliquen com llegir una nòmina o com signar un contracte?”. La pregunta, formulada com si fos una exigència de “sentit comú”, amaga en realitat una rendició absoluta. És la confessió d’una societat que ha decidit que ja no val la pena ensenyar als seus fills a entendre el món, i que es conforma a ensenyar-los a sobreviure a la seua burocràcia.

Volem convertir l’escola en una gestoria de luxe. Volem que el mestre substituïsca el pare, la mare i l’assessor fiscal, potser perquè ens fa vertigen assumir que, com a adults, hem perdut la capacitat —o les ganes— de transmetre els coneixements bàsics de la vida als nostres descendents. Però reduir l’educació a la instrucció de formularis és una trampa. Una trampa que ens converteix en simples peons d’un sistema que no hem de comprendre, només d’obeir.

L’objectiu de l’escola no és crear “usuaris eficients” del sistema. Si ensenyem a un alumne a omplir una casella determinada, estem fent instrucció; si ensenyem a un alumne a pensar, estem fent educació. La diferència és abismal. La burocràcia canvia cada legislatura, les lleis s’esmenen i els formularis queden obsolets en un tancar i obrir d’ulls. En canvi, la capacitat de llegir críticament un text, la capacitat de raonar matemàticament un problema o la capacitat de qüestionar la filosofia d’un contracte social són les úniques eines que realment ens fan lliures.

Qui sap llegir amb rigor, pot llegir qualsevol clàusula abusiva. Qui entén els fonaments de les matemàtiques, pot auditar qualsevol nòmina i descobrir on li estan robant. Qui comprén la història i la filosofia, pot entendre per què el sistema funciona tal com funciona i, el més important, pot decidir que no li agrada i que cal desmuntar-lo.

La demanda de “practicitat” és, en el fons, una forma de covardia. Tenim por que els nostres fills sàpiguen massa sobre el món, perquè això els faria incòmodes, crítics i rebels. Preferim, per tant, que l’escola els ensenye a ser bons contribuents, obedients i predictibles. Estem canviant l’ànima de l’educació per un manual d’instruccions per a la vida administrativa.

Deixem d’exigir a l’escola que faça de gestoria. Deixem que siga un espai d’aprenentatge profund, un lloc on es construïsquen ments capaces de desxifrar la realitat en lloc d’ofegar-se en els seus papers. Si els nostres fills no saben omplir l’imprés de la renda, sempre podran aprendre-ho en una vesprada. Però si no saben pensar, si no saben llegir entre línies i si no saben qüestionar l’autoritat, estaran perduts per sempre. I aquesta, i no cap altra, és l’única utilitat que realment importa.

La causa segrestada

Vicent Partal escriu sobre l’amargor independentista. Posa el dit a la nafra, quan descriu un estat d’ànim col·lectiu que molts confonen amb la derrota o l’apatia. Però, i si aquesta amargor no fos el final d’un camí, sinó el resultat d’una traïció estratègica? La sensació que el moviment ha perdut el nord no prové de la inactivitat de la societat, sinó de la intervenció “tòxica” dels partits polítics en un espai que, fins aleshores, era lliure, horitzontal i viu.

La gran paradoxa és que el moviment independentista va arribar al seu punt àlgid quan era autònom, quan la societat civil marcava el ritme i els partits, a contracor, l’havien de seguir. Però el cavall de Troia va entrar el dia que les formacions polítiques van decidir “institucionalitzar” el moviment. En el moment en què els partits van segrestar les sigles i els lideratges, el foc de la revolta es va convertir en la fredor de la gestió. I aquí rau el problema: un partit polític, per definició —i entenem aquesta definició pels seus actes de “prudència”—, busca la supervivència i el poder. Un moviment civil, en canvi, busca la transformació i la dignitat. Són lògiques incompatibles.

El resultat d’aquest segrest és l’escena que veiem avui: unes assemblees de mestres —una de les potes més vitals de la societat civil— on, en comptes d’interlocutors polítics amb voluntat de diàleg, hi trobem agents d’intel·ligència policial. Quan la classe política ha buidat la política de contingut i l’ha substituït per “gestió de l’ordre”, la dissidència passa a ser tractada com un problema d’ordre públic. Els polítics ja no negocien, amenacen, perquè han oblidat (o potser han decidit ignorar) que l’autoritat no es mana amb por, sinó que es guanya amb exemple.

L’amargor de la qual parla Partal, doncs, és la tristesa de veure com el múscul que va fer tremolar un Estat ha acabat domesticat en despatxos i taules de negociació buides. Els partits no han aturat la independència perquè són incapaços; l’han aturat perquè la seua lògica d’institució demana ordre, control i, sobretot, estabilitat per mantenir les cadires.

Potser la solució no és esperar que torne l’espurna política, sinó entendre que la societat civil ha d’aprendre a caminar, una altra vegada, de manera autònoma. Si els mestres, els metges o qualsevol col·lectiu volen guanyar batalles reals, han de deixar de mirar cap al Parlament com a única via de salvació. La societat civil no ha mort, ni s’ha tornat apàtica; simplement ha entés, a cop de decepcions, que quan el partit polític entra a la cuina, la revolució es deixa de cuinar per quedar-se en una simple decoració de plat.

El país continua viu, treballant i protestant, però ho fa a pesar dels seus representants. I en aquesta desconnexió total, en aquest “viure a l’esquena” del sistema, potser és on començarà a néixer, finalment, el contrapoder real que el país necessita.

El “Gran Germà” a les aules

Imagineu una assemblea de mestres. Gent que dedica el dia a educar els nostres fills parlant de ràtios, de manca de recursos, de l’administració d’un govern dimitit en la seua responsabilitat de donar el suport que cal i de la dignitat d’una professió que sosté el futur del país. Ara, imagineu que la persona que seu al vostre costat, la que pren notes o assenteix quan demaneu millores laborals, no és un docent, sinó un agent de policial, infiltrat. Aquesta imatge no és una distopia de ficció; és el reflex d’una realitat que esquerda els fonaments de la nostra convivència.

L’essència de qualsevol mobilitat social és la confiança. Si convertim les assemblees en escenaris de sospita, estem dinamitant l’únic espai on la ciutadania pot organitzar-se lliurement. Una societat que té por de reunir-se perquè no sap qui té al costat és, inevitablement, una societat més feble i submisa. Quan el Govern s’infiltra en els moviments civils d’arrel professional o social, el missatge que envia és clar: la vostra veu ens fa por, i us estem mirant.

George Orwell ens va advertir que el perill del “Gran Germà” no és només el càstig directe, sinó la dissuasió. L’objectiu final de l’espionatge al ciutadà no és detenir delinqüents —perquè en una assemblea de mestres no n’hi ha—, sinó instal·lar una ombra de dubte que faça que el ciutadà mitjà es quede a casa. Per què exposar-se? Per què parlar si puc acabar en un fitxer policial? Aquesta paràlisi és la victòria més dolça de l’autoritarisme: aconseguir que la dissidència muira abans de néixer per pur esgotament psicològic.

La gran paradoxa és que, en una democràcia que es vulga dir sana, la protesta i el conflicte social s’haurien de gestionar des dels despatxos de la política, no des de les unitats d’informació de la policia. Quan un govern recorre a la intel·ligència policial per “monitorar” mestres, està admetent la seua incapacitat per al diàleg. Està canviant la paraula pel seguiment, i el pacte per la vigilància.

No podem permetre que l’ordre públic siga l’excusa per al control polític. La dissidència no s’hauria de dissuadir; s’hauria d’escoltar. Perquè una democràcia que necessita espiar els seus mestres per sentir-se segura, és una democràcia que, en realitat, ja ha perdut tota la seua força moral. Ens calen més taules de negociació i molts menys agents d’incògnit entre el guix i la pissarra.

Vigilar o educar?

L’educació pública, especialment en els centres anomenats de “màxima complexitat”, es troba a la corda fluixa. Dia rere dia, els docents fem malabarismes per transformar aules en espais de pau, en illes de futur per a joves que, sovint, viuen en entorns on les oportunitats arriben amb comptagotes. Per això, la proposta d’introduir mossos d’esquadra de forma permanent als centres no és només una ocurrència desafortunada; és una esmena a la totalitat de la nostra funció social.

L’escola ha de ser, per definició, un espai segur. Però la seguretat no és l’absència de conflicte garantida per la vigilància; la seguretat és la presència de vincles. En barris on la relació de l’alumnat amb les forces d’ordre sol estar marcada per la tensió, la sospita i el control al carrer, portar l’uniforme dins de l’institut significa carregar-se l’única “treva” que tenen aquests nois i noies. És dir-los, als ulls, que no els veiem com a alumnes a qui cal guiar, sinó com a delinqüents en potència a qui cal controlar.

Quan un centre escolar necessita ajuda, el que demana són mans, no manilles. Demana educadors socials que sàpiguen llegir el que hi ha darrere d’un crit; demana psicòlegs que tinguen temps per atendre el dol d’una pèrdua o el trauma d’un desnonament; demana ràtios que permeten mirar cada alumne a la cara. Substituir aquestes figures per agents policials és una forma de “dimissió pedagògica”. És acceptar que, davant la vulnerabilitat extrema, l’administració ja no té recursos per acompanyar, només per castigar.

A més, aquesta mesura alimenta el perillós fenomen de la criminalització de la pobresa. En un institut d’un barri benestant, un conflicte es resol amb una reunió amb la família i un psicòleg. En un centre de màxima complexitat, amb policia als passadissos, el mateix conflicte pot acabar en un expedient policial. Estem creant ciutadans de segona classe abans i tot que acaben l’ESO.

Com a docents, la nostra feina és ensenyar a pensar, a conviure i a reparar. El conflicte a l’aula és una oportunitat d’aprenentatge, no un atestat. L’escola no pot ser l’avantsala de la presó, sinó la porta d’entrada a una ciutadania plena. Menys uniformes i més educadors; menys por i més confiança. Només així podrem dir, amb dignitat, que estem educant per a la llibertat.

La imatge del País Valencià a TV3

Cal plantejar una reflexió incòmoda, però necessària, sobre la imatge del País Valencià que constantment ens projecten alguns informatius, especialment TV3. La sensació gairebé sistèmica és que, cada vegada que s’esmenta el País Valencià, el focus recau invariablement sobre qüestions lingüístiques, sobre polèmiques associades a la llengua. Com si la nostra parla fos l’única font de notícies i conflictes. La realitat, però, és molt més rica i complexa.

És innegable que, al País Valencià, l’idioma és un àmbit on, puntualment, sorgeixen tensions, i quan hi ha una “agressió” percebuda contra el català, la resposta ciutadana és immediata i vigorosa. Però és realment aquest l’únic relat que ens defineix? Tenim la percepció que, fora d’aquestes onades de protesta, la vida transcorre amb una normalitat que dista molt de la imatge de “selva vietnamita” on qualsevol catalanoparlant pot ser “abatut per un botifler”, una imatge, per cert, que només contribueix a crear distància i malentesos.

Mentre aquí es consumeix, es debat i es pateix una realitat polièdrica, els informatius semblen tenir una lent fixa que ignora la multitud de temes que realment ens afecten. Temes urgents, que generen debat i preocupació ciutadana. Temes que tenen noms i cognoms, que afecten la qualitat de vida de milers de valencians.

Però no, res d’això té citació ni continuïtat en els titulars d’aquests informatius. Només s’obren amb l’assetjament lingüístic. Això porta a una conclusió fal·laç: que els valencians som un poble conflictiu on parlar català és un tema delicat. I això, ho he de dir amb tota la claredat, és una gran mentida.

La meua pregunta és: són conscients els editors de notícies del mal que estan fent? Són conscients de com estan distorsionant la nostra imatge, tant per als catalans que ens observen com, fins i tot, per a nosaltres mateixos? Aquesta visió reduccionista no només és injusta, sinó que empobreix la comprensió mútua entre territoris veïns i alimenta un estereotip que no es correspon amb la realitat del dia a dia.

Crec fermament que aquesta situació mereix una reflexió més profunda per part dels mitjans implicats. És hora de trencar amb una narrativa tan limitada i d’abraçar la complexitat i la diversitat del País Valencià, oferint una imatge honesta i completa que inclogui tots aquells temes que veritablement preocupen i configuren la vida dels valencians.

27 de març

El dolor no demana permís, no espera torn, no negocia. S’imposa.

És una forma de realitat que no admet distància. No es pot observar des de fora ni convertir en objecte de pensament sense que es desfigure. El dolor és immediat, i en aquesta immediatesa ocupa tot l’espai. No deixa zones lliures. No permet descans real.

El cos, que abans era mediació, es converteix en origen. Ja no és el lloc des d’on s’actua, sinó el lloc des d’on es pateix. I aquest desplaçament ho transforma tot. Perquè el dolor no és només una sensació; és una manera d’estar. Una forma d’existència que redueix la resta a un segon pla.

Hi ha moments en què el dolor es fa més intens, més agut, més difícil de sostenir. Però fins i tot quan disminueix, quan sembla retirar-se, no desapareix del tot. Deixa una empremta, una tensió de fons que condiciona cada instant. No hi ha un abans i un després del dolor; hi ha una continuïtat que només varia en intensitat.

I, tanmateix, el més desconcertant no és el dolor en si, sinó el que apareix quan calla.

Quan el dolor afluixa, no arriba la pau. Arriba el silenci. Un silenci que no consola, perquè no ompli res. Al contrari: fa visible allò que el dolor mantenia en suspens. Allò que ja no funciona, allò que s’ha perdut, allò que no tornarà.

Aquest silenci no és descans; és evidència.

És un altre dolor, menys estrident però més profund. Un dolor que no pressiona, sinó que mostra. Que no oprimeix, sinó que revela.

La percepció nítida del que ha quedat de tu.

Un cos que ja no respon com abans. Uns mecanismes que han deixat de complir la seua funció. Una estructura que es manté, però sense la coherència que la feia habitable.

I en aquest punt, el dolor ja no és només físic. És també la consciència d’aquesta transformació irreversible.

No allò que et passa, sinó allò en què t’has convertit.

25 de març

No sempre el dolor és la veu que crida. És alguna cosa més fonda, que habita el cos. Ahir, de sobte, el dit del mig de la mà dreta va començar a fer-me mal com si hagués rebut un cop. No hi ha record del traumatisme, cap causa, cap gest ni accident, així que deduïsc que forma part d’una nova fita en el recorregut del patiment. Només el dolor, net, aïllat, una petita afirmació del cos en el silenci del dia. I després, una línia invisible –una vibració– que neix al coll, travessa el muscle dret i descendeix fins a aquell punt concret de la mà. No és un trajecte lineal, anatòmic. És una mena de revelació. Durant uns instants, sent aquesta connexió amb una claredat estranya. Alguna cosa dins meu s’encén i assenyala: és per ací. Algú encén els llums d’un passadís que em recorre l’interior del braç i arriba a l’extrem per tocar-me amb la seua navalla freda. Tot de fiblades que apareixen i s’esvaeixen, com si l’hoste avancés a les palpentes i cada vegada que fa contacte amb les parets del recorregut, em fereix. El dolor és, llavors, una constel·lació. No és tant un patiment continu com una sèrie d’irrupcions breus, gairebé amb intel·ligència pròpia, que es manifesten quan el meu cos mira de moure’s d’una manera concreta. L’hoste està aprenent dels meus gestos i sap, així on col·locar-me millor els seus punts de turment. Amb ell, jo també comence a aprendre, lentament, els límits de la meua pròpia anatomia. Vaig alentint els avenços. Passes curtes. Gestos que elimine, definitivament. Avui –ara mateix– el dolor és una mena de rastre que ensume, mentre mire d’evitar-lo. És un nou llenguatge. Sense paraules, però no exempt de sentit. El cos no explica, indica. No argumenta, assenyala. I jo deixe de viure en la il·lusió d’una continuïtat silenciosa i comence a percebre aquestes interrupcions com petites esquerdes que em desfan, van podrint-me l’espera. El dolor no només fa mal. També m’orienta. Decideix el trajecte. M’empresona la ruta del viure. Habita aquesta casa malmesa que soc i que trasllade sense esma a cada racó de l’habitatge comú. Em fa viure la crueltat d’un món que s’ofereix constantment i jo aprenc, a poc a poc, a renunciar a prendre’l.