josepmanelvidal

L’home que mira enmig de la fosca

Sobre «Quadern en la penombra», de Manel Alonso i Català

Hi ha dolors que no caben dins de les paraules. Que les desborden, les inutilitzen, les deixen reduïdes a una pobra successió de sons incapaços d’explicar la dimensió de la tragèdia. Hi ha absències que no admeten consol perquè han alterat per sempre l’ordre natural de les coses. La mort d’un fill pertany a aquesta geografia impossible del patiment, a un territori per al qual ningú no ens ha ensenyat el camí. No hi ha brúixola ni mapa. Només una fosca que sembla estendre’s molt més enllà del lloc on arriba la mirada.

He llegit Quadern en la penombra, de Manel Alonso, publicat per Lletra Impresa, en la seua Col·lecció Ovidianes, amb la sensació d’estar travessant, a braç, una mar desconeguda. A cada pàgina he hagut de fer una alenada profunda abans de continuar, com si la lectura m’obligara a submergir-me en unes aigües massa fondes, on la llum arriba afeblida i el silenci adquireix una densitat difícil de suportar. I he imaginat Manel com un nàufrag aferrat a les paraules, a la fusta precària dels llibres, a la música, als petits rituals quotidians que encara li permeten mantenir-se a la superfície.

El dietari, escrit entre el 9 d’agost de 2022 i el 31 de desembre de 2023, és el testimoni d’un home que intenta continuar vivint després de la mort del seu fill menut, Arnau. Però seria injust reduir-lo a la crònica d’un dol. Perquè darrere de la tristesa, que travessa les pàgines com una remor persistent, hi ha una obstinada voluntat de permanència. La d’algú que, havent perdut una part essencial de la seua existència, es resisteix a perdre també la capacitat de mirar el món.

Fa temps, arran de la lectura del seu poemari Com una òliba, vaig trobar una expressió que em semblava adequada per definir Manel Alonso: l’home que mira. Encara avui continue pensant que aquesta és una de les seues qualitats literàries més notables. Manel mira. S’atura davant les coses que els altres deixem passar, escolta allò que sembla insignificant, descobreix en els gestos més humils una bellesa que sovint ens resulta invisible. Però ara la seua mirada ha conegut l’abisme. I no és possible contemplar el món de la mateixa manera després d’haver vist com s’ensorra una part irrecuperable de la pròpia vida.

Arran d’una anotació que fa a propòsit de la pel·lícula Interstellar, quan diu que parla de la història d’un home que, amb enteresa i valor, és capaç de superar els obstacles més grans per aconseguir el seu objectiu, he arribat a pensar que aquest dietari també és, d’alguna manera, el quadern de bitàcola d’una nau extraviada. Una nau que ha abandonat involuntàriament la seua òrbita i que avança per un univers del qual han desaparegut les referències conegudes. El pilot continua al seu lloc, examina els instruments, busca senyals, intenta reconéixer les constel·lacions. Però sap que el viatge ja no el conduirà al destí que havia imaginat. I, tanmateix, continua.

Aquesta perseverança és, probablement, una de les dimensions més commovedores del llibre. No hi trobem la grandiloqüència de qui es proclama vencedor de la desgràcia, ni la falsa serenitat de qui pretén haver fet les paus amb allò que és irreparable. Hi ha dies, lectures, trobades, desplaçaments, converses, indignació política. I també moments en els quals és inevitable deixar anar un somriure. Hi ha una agenda literària intensa i una necessitat gairebé física d’escriure. Hi ha, sobretot, una rutina pacientment construïda perquè la vida no acabe d’esfondrar-se.

Manel llegeix amb una voracitat admirable. Els llibres li proporcionen companyia, coneixement, consol, però també una manera de continuar dialogant amb el món. No són únicament un refugi on amagar-se del dolor; són finestres que encara pot obrir. Cada autor descobert, cada poema, cada història llegida sembla restituir-li una petita parcel·la de realitat. Quan afirma que la lectura el nodreix, que li dona vida i sentit a les coses, no està formulant una declaració retòrica d’amor a la literatura. Està parlant d’una necessitat vital. Una necessitat que es prolonga en l’escriptura. L’autor escriu per recordar, per ordenar el desgavell interior, per conversar amb els absents i amb els vius. Potser també per impedir que el temps, amb la seua indiferència, acabe desdibuixant allò que estima. Les paraules no restitueixen cap presència, però poden impedir que l’absència es convertisca en oblit.

El dietari s’obri també a les ferides del món, a la injustícia, a la indiferència davant del sofriment dels altres, que Manel no ha deixat de mirar. La pena personal no ha anul·lat la seua consciència del dolor col·lectiu. I això també em sembla significatiu, perquè hi ha tragèdies que podrien justificar un tancament absolut, una renúncia a tot allò que queda fora del propi desengany. Ell, en canvi, conserva la capacitat d’indignar-se, de preocupar-se i, fins i tot, de denunciar les misèries de la política.

Però és quan tomba la mirada cap a les coses petites que la seua escriptura em resulta més lluminosa. Tot això continua existint. I aquesta constatació, aparentment elemental, adquireix una força immensa quan sabem des d’on està escrita. Perquè Manel no contempla aquestes escenes des de la innocència de qui encara confia en una felicitat duradora. Les contempla des del coneixement de la pèrdua. Sap que tot és fràgil, que vivim gairebé de miracle, que qualsevol dia pot obrir-se davall dels nostres peus un buit que no havíem sospitat. Però continua reconeixent la bellesa de les coses. És precisament en aquesta mirada on trobe una de les grans virtuts del llibre. La pena no ha aconseguit destruir del tot la seua capacitat d’admiració. Potser només qui ha sentit tan a prop la desaparició comprén fins a quin punt és prodigiós el gest de llevar-se cada matí, obrir un llibre, escoltar una cançó o veure com el sol torna a eixir.

No voldria, però, confondre aquesta persistència amb una victòria sobre el dolor. Hi ha ferides que no es curen, perquè la seua desaparició significaria, d’alguna manera, una altra pèrdua. L’Arnau continua present en aquestes pàgines, no com una ombra que calga expulsar, sinó com una absència estimada que forma part inseparable de la vida del pare. Potser la qüestió no consisteix a deixar arrere el fill perdut, sinó a trobar una manera de continuar vivint sense abandonar-lo. De fet, la idea d’aquella animeta que la família encén per l’Arnau, perquè l’acompanye en el seu camí, em sembla que converteix tot el dietari en aquest gest. Cada pàgina és una flama discreta enmig de la foscor. No pretén il·luminar l’univers ni abolir la nit. Només mantenir viva una claror suficient perquè l’amor no desaparega.

Acabe la lectura amb la sensació d’haver acompanyat un home durant un tram d’un camí que no hauria volgut recórrer mai. No sé si la literatura salva ningú. Potser seria excessiu atribuir-li una virtut tan poderosa. Sé, però, que de vegades proporciona una manera de resistir, de preservar una part de nosaltres mateixos quan tot sembla convidar-nos a la desaparició.

Manel Alonso continua sent, per a mi, l’home que mira. Però ara sé que darrere dels seus ulls hi ha una penombra que no s’esvairà fàcilment. I que, malgrat tot, encara és capaç de descobrir un cavall enmig del paisatge, el dibuix dels ocells damunt del cel, la música d’un blues, la bondat possible d’un gest. Potser això és el que més m’ha commogut d’aquest llibre: no el relat d’un home que mira de travessar la foscor, sinó el d’algú que, obligat a viure-hi, encara troba motius per a encendre el llum i continuar mirant.

El país que volem ser

Soc valencià. Valencianet, si em permeteu la confessió afectuosa. I visc a Catalunya per raons professionals, però sobretot per una raó molt més difícil d’explicar amb conceptes polítics. Perquè la dona que estime és catalana i un dia vaig decidir que compartir la vida amb ella significava també compartir un lloc, unes preocupacions, una llengua, unes esperances i, inevitablement, algunes ferides.

Potser per això, quan parle de Catalunya, de vegades encara ho faig amb una certa prevenció. Com si haguera de demanar permís abans d’opinar. Com si la meua partida de naixement m’obligara a mantindre una prudent distància davant determinades discussions del país on visc. Però fa temps que em pregunte si aquesta cautela té gaire sentit.

No vaig nàixer a Catalunya, certament. Però hi visc. Hi treballe, pague impostos, estime, patisc les decisions polítiques que es prenen i les que no es prenen. Em preocupa la seua escola perquè forme part del seu engranatge. I perquè crec en l’escola pública. Em preocupa el seu català perquè sé perfectament, com a valencià, què significa veure com una llengua retrocedeix mentre tothom assegura que l’estima molt. Em preocupa la seua cohesió social, el seu futur econòmic, la seua cultura i la possibilitat que continue reconeixent-se a si mateixa d’ací a unes dècades.

No sé si això em converteix en català. Però sí que em converteix, sense cap dubte, en ciutadà de Catalunya. I des d’ací voldria parlar.

Em declare independentista. Però probablement no ho soc per les raons que alguns esperarien. Ho soc, abans de res, perquè crec fermament que les comunitats polítiques han de poder decidir lliurement el seu futur. Crec que una societat que planteja de manera persistent i majoritària una determinada aspiració política ha de poder expressar-la democràticament. I crec que la resposta a les urnes no pot ser mai la por a les urnes.

No necessite pensar que Espanya és un país detestable per voler que Catalunya puga decidir si vol deixar de formar-ne part. No necessite odiar ningú. I això, que em sembla tan elemental, s’ha convertit després del Procés en una distinció cada vegada més necessària. Perquè Catalunya viu una crisi profunda. I no em referisc només a la crisi de l’independentisme. Parle d’una certa incapacitat col·lectiva per imaginar què ve després d’una derrota, d’un fracàs, d’un intent interromput o de com vulguem anomenar allò que va passar.

El Procés va generar una energia extraordinària. Durant uns anys, una part enorme de la societat catalana va arribar a creure que la història podia accelerar-se. No va passar. I el problema no és només que no passara. El problema és que encara no hem sabut pensar políticament què significa que no passara.

Veig massa sovint una independència que ja no sap avançar i, per això, ha convertit la resistència en projecte, argumentacions on senyoregen les paraules resistir, bloquejar, confrontar, impedir, desestabilitzar. Paraules que poden formar part d’una estratègia política en un moment determinat, però que difícilment poden substituir una idea de país.

I aquests dies he tornat a pensar-hi en llegir la proposta amb què ALHORA consulta la seua militància sobre una eventual participació en les eleccions generals. El text parla d’un «programa anti-espanyol, de boicot» i afirma que els seus diputats votarien sempre «en el sentit que més perjudiqui l’estabilitat de l’Estat espanyol».

Confesse que em va produir una enorme tristesa. No perquè em faça por un independentisme contundent. El que em preocupa és un independentisme sense horitzó. Perquè si el criteri de la teua acció política és perjudicar l’altre, has deixat momentàniament de preguntar-te què beneficia els teus. I aquestes dues coses no són necessàriament la mateixa.

Que Espanya siga més feble no significa automàticament que Catalunya siga més forta. Que Espanya siga més ingovernable no significa necessàriament que Catalunya siga més governable. Que una institució espanyola fracasse no implica que una institució catalana funcione millor. Ho hauríem de saber, especialment, les persones d’esquerres. Perquè jo també soc això.

Soc mestre. Però mai no he pensat que ser mestre m’atorgue cap condició especial. Soc un treballador de la docència. Visc del meu salari. Forme part d’aquella immensa majoria de persones que necessitem que els serveis públics funcionen, que les escoles tinguen recursos, que els hospitals ens atenguen, que l’habitatge siga accessible i que arribar a final de mes no es convertisca en una proesa. La meua consciència nacional no ha substituït mai la meua consciència de classe. I precisament per això em costa entendre una política que situa la destrucció de l’adversari per damunt de les condicions materials de la gent a qui afirma representar.

Hi ha una cosa que l’esquerra i el catalanisme haurien de recordar: els països no són abstraccions. Els països són la gent que hi viu. Catalunya no és només una bandera, una història, una llengua o una aspiració nacional. Catalunya és també la dona que s’alça a les sis per anar a treballar. El jove que no pot independitzar-se perquè no pot pagar un lloguer. La família que espera una visita mèdica. El mestre que intenta que trenta alumnes aprenguen alguna cosa en una aula. El nouvingut que aprén català perquè vol formar part del lloc on ha arribat. L’àvia que continua parlant-lo perquè és la llengua amb què ha estimat tota la vida. Si la independència algun dia ha de tindre sentit, serà per a ells. No contra ningú. Per a ells.

Potser aquesta és la pregunta que ens falta després del Procés. No «què podem fer contra Espanya?». Sinó què podem fer per Catalunya? Com fem que el català torne a ser la llengua del país? Com recuperem una escola pública ambiciosa? Com construïm una economia que no condemne els joves a la precarietat? Com integrem els milers de persones que han arribat al país sense exigir-los que renuncien a qui són però convidant-les, alhora, a formar part d’un nosaltres? Com reconstruïm una majoria política suficient perquè la independència deixe de ser una identitat i torne a ser una possibilitat?

Aquestes preguntes són molt menys excitants que parlar de confrontació. També són infinitament més difícils. Perquè destruir una cosa és relativament senzill. Construir-ne una altra exigeix intel·ligència, paciència, contradiccions, negociació, generositat i temps. Potser ens hem acostumat massa a confondre radicalitat amb estridència.

Jo voldria un independentisme radical en el sentit més literal de la paraula: que anara a l’arrel. A l’arrel del país. A la llengua, l’escola, la cultural, als salaris, a l’habitatge, a la capacitat de conviure, a la democràcia. A la necessitat de construir una comunitat que tinga l’atractiu suficient perquè algú que va nàixer a centenars de quilòmetres d’ací puga arribar un dia i dir: jo també vull compartir aquest futur.

No sé si algun dia Catalunya serà independent. Continue pensant que ha de tindre dret a decidir-ho. Però sí que sé una altra cosa. El país que algun dia vulga ser independent haurà de començar a existir molt abans de la independència. Haurà de demostrar que sap cuidar la seua gent, incorporar els qui arriben, preservar la seua llengua, construir institucions dignes i imaginar un futur que no necessite un enemic per explicar-se.

Perquè una nació que només sap qui és quan mira allò que odia encara no ha acabat de descobrir-se. I perquè, al capdavall, un país no es construeix contra un altre país. Es construeix per a la gent que ha decidit viure-hi. Entre els quals, si m’ho permeteu, també hi soc jo.

Les pensions no estan en fallida

El mercat ja ens té acostumats a la mateixa estratègia, que és més antiga que la tos. Intenta vendre’t coses convencen-te, primer, que no pots viure sense tenir-les. No és necessari ni parlar del producte, no cal ni explicar-lo. Només cal crear la necessitat, o la por en aquest cas. Entabanar-te dient-te que allò que tens —i que ha anat bé tota la vida—, no durarà, és insegur i qualsevol dia deixarà de funcionar. I com bades i t’ho mires amb desconfiança, ja tens a la porta el salvapàtries de torn portant-te la solució. Com la senyoreta del futur, aquella del lleixiu.

Amb les pensions està passant alguna cosa semblant. José María Figaredo, diputat de VOX, fa temps que insisteix a dir-nos que el sistema públic de pensions està trencat, esgotat, condemnat. Ha arribat a parlar de sistema “zombi”, una paraula específica per aconseguir provocar inquietud. Fer referència a allò que camina, però que en realitat és mort. I clar! Si és mort, caldrà organitzar-li el soterrar i buscar l’alternativa.

Però aquest discurs no és innocent.

Perquè Figaredo no es limita a advertir dels problemes que té el sistema de pensions —que els té— ni de les dificultats que provoca l’envelliment de la població —que també són evidents—. El pas següent és defensar un sistema on la part més gran —i sucosa!— de la nostra jubilació depenga de la capitalització, de l’estalvi individual, dels plans privats. És a dir: primer ens diuen que no ens podem refiar de la pensió pública i després ens expliquen que haurem de buscar-nos una altra seguretat.

I aquesta altra seguretat, casualment, s’ha de comprar, vaja!

No cal ser economista per a entendre què significa això. Si milions de treballadors arriben a la conclusió que quan es jubilen l’Estat no podrà pagar-los una pensió digna, què faran aquells que puguen permetre-s’ho? Contractaran un pla de pensions, un fons d’inversió, una assegurança d’estalvi, algun producte financer que els prometa protegir-los d’aquell futur que els han ensenyat a témer. I qui ven aquests productes? Ah, peixet! No sembla una pregunta especialment complicada.

Per això resulta tan interessant observar d’on ixen alguns dels informes amb què Figaredo reforça el seu discurs. Un dels organismes que ha citat és FEDEA, la “Fundación de Estudios de Economía Aplicada”. Una organització que es proclama independent, però que mira per on en el seu patronat hi ha BBVA, Santander, CaixaBank, Banc Sabadell, Banca March i Unicaja, entre altres grans empreses. I, creieu-me, no és una dada decorativa.

Sobretot quan els informes s’utilitzen políticament per defensar un canvi de model que faria créixer extraordinàriament el negoci privat de la jubilació. No fa falta imaginar una reunió secreta en un soterrani, amb banquers fumant puros i decidint com quedar-se les pensions dels jubilats. Les coses importants solen passar de manera molt més prosaica. Hi ha interessos. Hi ha models de societat. I hi ha decisions polítiques que afavoreixen uns interessos o uns altres.

El sistema públic de pensions parteix d’una idea molt senzilla: els riscos de la vida els afrontem col·lectivament. Treballem, contribuïm i, quan arriba el moment en què deixem de treballar, la societat garanteix uns ingressos. No perquè cadascú haja tingut l’habilitat d’invertir bé els seus estalvis, sinó perquè considerem que envellir amb dignitat és un dret.

El model que volen proposar-nos va introduint una altra idea: ocupa’t tu del teu futur. Estalvia, inverteix, contracta i procura que les coses et vagen bé. Per a qui ara té trenta anys, un bon salari, estabilitat laboral i capacitat d’estalvi, pot sonar raonable. Però per a qui ha encadenat contractes temporals, ha cobrat sous baixos, ha passat temporades a l’atur, ha criat fills, ha pagat un lloguer impossible o simplement ha arribat just a final de mes, la cosa canvia una mica.

Perquè hi ha una diferència enorme entre el dret a una pensió i la possibilitat de comprar-se una pensió.

Aquesta diferència és precisament la que el discurs de Figaredo procura difuminar. Naturalment que hem de parlar del futur del sistema públic. Seria irresponsable no fer-ho. Vivim més anys, naixen menys criatures i la proporció entre treballadors i pensionistes està canviant. Tot això exigeix decisions. Però d’ací a proclamar que el sistema està «acabat» hi ha un salt considerable.

De fet, resulta especialment revelador que José Ignacio Conde-Ruiz, subdirector de la mateixa FEDEA i un dels economistes que més ha estudiat les pensions a Espanya, haja afirmat clarament que el sistema de pensions no està fallit. I el detall no és menor.

Quan algú, de manera irresponsable, diu açò s’acaba, busqueu-vos la vida, no fa altra cosa que obrir un mercat (no solucions). I ací és on hem de mirar Figaredo. No només pel que diu, sinó pel lloc cap on vol conduir-nos després d’haver-ho dit.

Perquè quan algú dedica tants esforços a convéncer-nos que una institució pública és inviable, sempre convé preguntar per a qui treballa realment, si representa al poble, a qui diu servir, o a uns altres interessos ocults. Està passant amb la sanitat. Està passant amb l’educació. I passarà amb molts serveis públics. Primer es deteriora la confiança. Després apareix l’alternativa privada com si fora una conseqüència inevitable de les lleis de la naturalesa.

No ho és. És una decisió política.

Les pensions públiques no són un fenomen meteorològic. No plouen del cel ni desapareixen perquè una fórmula matemàtica haja dictat sentència. Depenen de salaris, de cotitzacions, d’ocupació, de productivitat, d’impostos, de polítiques migratòries i, sobretot, de quina part de la riquesa d’un país decidim dedicar a garantir la vellesa dels qui l’han construït.

I alerta perquè ens volen fer passar com una veritat científica allò que és una opció ideològica. Perquè potser el negoci no consisteix només a vendre plans de pensions. Potser el negoci comença molt abans. Comença el dia que aconsegueixen que deixem de creure en la pensió pública. I per això, quan Figaredo torna a anunciar-nos la seua mort, abans de córrer a buscar una assegurança convindria fer-li una pregunta molt senzilla.

Qui guanya amb tot açò si nosaltres ens ho creiem?

Imatge creada amb IA

Els camps dels vençuts

Ens ha passat sovint que hi ha llibres que desapareixen de les llibreries sense haver desaparegut mai del tot. Continuen vivint en la memòria dels qui els llegiren, passen de mà en mà, reapareixen en una conversa o tornen, de tant en tant, a reclamar-nos des d’algun prestatge. Els camps dels vençuts, de Toni Cucarella, és per a mi un d’aquests llibres.

Ara l’Editorial Afers ha tingut l’encert de recuperar-lo i tornar-lo a posar en circulació, amb una edició nova i una coberta que em sembla especialment encertada: una imatge que té alguna cosa de record mal conservat, de passat que encara hi és, però que cal mirar amb atenció per a reconstruir-lo. I potser d’això parla el llibre, al capdavall. Han passat vint-i-quatre anys des que Columna el publicara l’any 2002 i potser aquest és un bon moment per tornar sobre una novel·la que, en realitat, conta coses que no han deixat mai d’acompanyar-nos.

La història del llibre té, a més, una d’aquelles petites injustícies literàries que el temps acaba posant en perspectiva. Els camps dels vençuts es va presentar al Premi Carlemany de novel·la i no va resultar guanyadora. Isabel-Clara Simó, que llavors formava part del jurat, va fer arribar després a l’autor, de manera privada, la seua opinió sobre l’obra. No era precisament tèbia: «Una de les millors novel·les de la dècada, i, dins del gènere de records, la millor, sense cap dubte.»

Temps després, Columna li faria justícia i se’n faria càrrec de la publicació. Jo vaig escriure aleshores una ressenya que, rellegint-la ara, m’adone que hi ha poca cosa essencial que podria canviar.

La meua coneixença de Toni Cucarella és anterior a la coneixença de la seua literatura. De fet, una cosa va portar a l’altra. Així és com, per sort o per desgràcia, funcionen moltes vegades les coses en aquest país nostre, sobretot quan no disposem d’uns mitjans de comunicació capaços de posar la cultura del poble a l’abast de les persones. I de la mateixa manera que Cucarella ha estat sempre compromés amb el seu país, la seua literatura també ho està. Els camps dels vençuts n’és una bona prova.

Abans que parlàrem tant de memòria històrica, abans que es convertira en habitual reivindicar la necessitat d’obrir calaixos, traure’ls la pols i deixar de considerar virtuós aquell silenci tan llarg, Cucarella ja ens contava la història d’una gent obligada a fer exactament el contrari: amagar el patrimoni de la seua memòria, ablanir la voluntat i deixar-se portar pel corrent del franquisme, que tot ho amarava.

I tot això enmig de la misèria més clamorosa. Perquè Els camps dels vençuts parla dels qui perderen una guerra, però sobretot parla del que significa aprendre a viure com si l’hagueres merescuda. Això és potser el més terrible.

Coneixerem la història d’una família que vol desdir-se del seu passat perquè té por, però també perquè en sent vergonya. D’aquesta manera tan cruel van aconseguir inocular als derrotats el verí de la humiliació. No sols havien perdut; havien d’arribar a avergonyir-se d’haver defensat allò que havien defensat. I després havien d’ensenyar als fills a callar-ho. La por passa així d’una generació a una altra.

I també la mentida.

Per això el protagonista queda perplex quan comença a contrastar allò que sap —o allò que creu que sap— amb una realitat molt més dolorosa. Ha crescut dintre d’un relat que li havia estat construït precisament per protegir-lo. Els adults que callaven no eren necessàriament covards. Moltes vegades eren persones que havien aprés que parlar podia tenir conseqüències. El problema és que els silencis heretats acaben ocupant l’espai de la veritat. I aquesta és, probablement, una de les raons per les quals la novel·la continua sent tan actual.

Perquè la memòria no consisteix només a saber què va passar. Consisteix també a comprendre què va fer la por amb les persones que ho van viure. Què van haver de callar. Què van contar d’una altra manera i no es van atrevir a explicar mai als fills. I de quina manera els vencedors poden arribar a obtenir una última victòria quan aconsegueixen que els vençuts eduquen els seus descendents dintre del relat dels qui els derrotaren.

Derrota sobre derrota.

Però hi ha una altra raó per la qual sempre he tornat a Els camps dels vençuts, i té menys a veure amb la història i més amb la literatura. Hi ha en Cucarella una manera de contar el nostre món que em resulta profundament pròxima. Les descripcions, les expressions, la riquesa del vocabulari, els paisatges i els personatges produeixen aquella sensació estranya i preciosa que de vegades ofereix la literatura. La de reconéixer un lloc encara que no hi hages estat mai.

Perquè llegint-lo, un se sent a casa.

No en aquesta nova terra de formigó que hem anat construint damunt de l’altra, sinó en aquella que encara respira darrere de les paraules. Els carrers, els bancals, les cases, els arbres, les olors, les veus d’una gent que durant molt de temps gairebé no va tenir dret ni tan sols a explicar la seua pròpia història.

Potser per això celebre especialment que Afers haja recuperat ara aquesta novel·la. Els llibres també poden ser vençuts. Deixen d’editar-se, desapareixen de les taules de novetats, resulten difícils de trobar i, a poc a poc, una generació nova de lectors pot arribar a ignorar que van existir. No perquè hagen perdut valor, sinó simplement perquè el mercat editorial té una memòria molt més curta que la literatura.

Reeditar un llibre és, en certa manera, negar-se a acceptar aquesta derrota. I si hi ha una novel·la a la qual li escau aquesta segona oportunitat és precisament Els camps dels vençuts. La vaig recomanar fa molts anys i la torne a recomanar ara. Potser amb més convenciment encara. Perquè hi ha llibres que expliquen una època. I n’hi ha d’altres que ens adverteixen del que passa quan una societat decideix oblidar-la.

Els camps dels vençuts pertany, sense cap mena de dubte, als segons.

La paraula i els fets

En el transcurs d’una amable conversa a la xarxa X (de Xiuxiuejar, no la d’Elon Musk), em recomanen llegir un article sobre la manipulació dels mitjans i la creació d’opinió. Accepte la proposta i me l’empasse sencer. No és gaire dur de llegir i se li veu el llautó de seguida. Hi ha una frase, en el text en qüestió de «Manipular» d’Alfons Durán-Pich, que sembla insignificant i que acaba sostenint tota la seua argumentació: «ningú no té dret a etiquetar un partit polític». L’autor parla dels mitjans que qualifiquen Aliança Catalana d’extrema dreta —aquest era el motiu de la conversa— i presenta aquesta expressió com una maniobra destinada a desacreditar-la. Però entre posar una etiqueta per estalviar-se una explicació i emprar una categoria després d’haver examinat uns fets hi ha una distància que l’article no recorre. Dona per resolta la qüestió just en el punt on caldria començar a pensar-la.

L’autor té raó quan ens convida a llegir els programes i a observar les actuacions. Una vegada més —per si hi ha hagut alguna rectificació, a la que el partit ens té tan acostumats—, faig recerca del programa d’Aliança Catalana i em trobe, entre altres coses, que defensa una moratòria migratòria. El seu objectiu és tancar les fronteres als immigrants econòmics i afirma que la immigració admissible ha de beneficiar el país sense “diluir” la cultura catalana. També proposa la repatriació dels menors estrangers no acompanyats. No li ho he llegit a la premsa ni ho he escoltat en cap programa televisiu. Són paraules del partit, escrites per a explicar-se davant dels possibles electors. Qualsevol persona pot considerar encertades o equivocades aquestes propostes. Però el que no pot fer és acusar de manipulació a qui les llegeix, les reprodueix sense afegir ni una coma i es pregunta a quina tradició política pertanyen.

La pregunta, naturalment, admet discussió. Una categoria política no és una sentència judicial, i fer-la servir no ens treu la necessitat d’argumentar. Però tampoc esdevé falsa perquè incomode el partit al qual s’aplica. L’article abans esmentat substitueix l’examen de les propostes per una sospita sobre les intencions dels qui les descriuen. Si dius “extrema dreta”, ja no cal escoltar per què ho dius. Has quedat inscrit entre els manipuladors. És una manera prou eficaç de tancar el debat mentre es reclama que el debat siga obert.

Encara resulta més estrany que el senyor Duran-Pich negue als altres el dret a qualificar i, unes línies després, descriga actors polítics concrets amb termes tan carregats de significat com “bel·licistes” o “feixistes”. Potser considera que en aquests casos els fets justifiquen les paraules. I precisament aquest és el criteri que hauria d’acceptar per a Aliança Catalana. Mirar primer els fets i discutir en acabant la precisió de les paraules. La mateixa exigència per a tothom.

L’article fou publicat el 7 de setembre. D’ençà d’aleshores s’ha produït un episodi que permet entendre millor per què importa distingir entre un prejudici i un fet verificable. A la Junta de Portaveus del Parlament, una diputada d’Aliança Catalana va votar a favor de reconsiderar l’amonestació a Vox pels cartells que anomenaven «assassí» Lluís Companys. Després, el partit va dir que el vot havia estat un error i va deixar constància de la seua posició contrària a retirar la sanció. La rectificació també forma part dels fets i s’ha de contar. Però haver rectificat no esborra el vot emés, de la mateixa manera que haver-lo emés no autoritza a inventar la intenció amb què es va fer.

Aquest hauria de ser, al capdavall, el treball modest i difícil de pensar políticament: llegir, comprovar, rectificar quan calga i no concedir a cap formació la facultat de decidir quines preguntes se li poden fer. Els mitjans poden manipular, és clar, no som tan ingenus. També poden equivocar-se els qui els critiquen. El que no ens acosta gens a la veritat és imaginar que la manipulació sempre arriba de fora i que les nostres conviccions ens en protegeixen. Potser comença justament allí, en la tranquil·litat amb què assenyalem els manipulats i mai no ens incloem entre les persones que podrien ser-ho.

Foto de Tara Winstead

La humanitat de les institucions

A casa hem acabat una sèrie de televisió on, malgrat els petits defectes de la trama en la resolució de certes qüestions i la construcció temporal una mica confosa en segons quins moments, s’aboquen idees que no pots deixar anar, per la lucidesa que contenen. La sèrie és Promoción 09, creada per Tom Rob Smith. Segueix les vides i les carreres d’un equip de reclutes de l’FBI mentre se centra en la transformació del sistema de justícia penal dels Estats Units a mesura que s’altera per l’ús creixent de la intel·ligència artificial en la predicció de crims futurs. Idea que, inevitablement, ens duu a Minority Report (2002) i que ja va explorar visionàriament l’Steven Spielberg. Només que ara la IA ja és una realitat.

En un dels capítols, un dels protagonistes es veu obligat a defensar la inclusió de la intel·ligència artificial en la investigació policial. Els seus superiors, escèptics, li posen objeccions. No tot es pot deixar en mans d’una màquina, li venen a dir. Segons ells no es pot permetre que una IA acabe decidint per les persones. La resposta del personatge és inquietant perquè gira l’argument com un calcetí. Després de la inevitable pausa dramàtica li rebla al seu interlocutor que potser les institucions tradicionals ja funcionen, en bona part, artificialment. Continuen oferint respostes fabricades per unes estructures, unes normes i unes inèrcies que pertanyen a un món que ja no existeix. Tal volta ens espanta delegar decisions en una màquina —conclou— mentre acceptem sense alterar-se que moltes de les nostres institucions fa temps que han deixat de mirar la realitat que tenen davant.

La idea em va semblar extraordinària. I només unes hores després vaig comprendre fins a quin punt podia ser, tanmateix, terrible.

La meua dona és advocada. La seua feina sempre és motiu de debat a casa. No fa gaire, precisament arran del cas Maricarmen, parlàvem d’un procediment de desnonament que porta i que està intentant aturar. Una família de sis persones —tres generacions i amb una menor inclosa— esperava que l’administració pogués oferir-los alguna alternativa residencial. Però encara no l’han trobada. El jutjat havia de decidir si mantenia suspés el procediment mentre arribés alguna solució. I la resposta judicial conté aquestes paraules:

«Es evidente que la suspensión del proceso carece de cualquier tipo de objeto si las administraciones públicas competentes no proponen ninguna medida adecuada para hacer frente a la unidad familiar de la persona demandada.»

És difícil llegir aquesta frase sense aturar-se un moment. Com que l’administració que se n’hauria de fer càrrec no ha estat capaç d’aconseguir una solució per a aquella família —i precisament per això!— el jutjat considera que esperar ja no té objecte.

Hi ha una lògica jurídica al darrere. Naturalment que n’hi ha. Un jutge no pot resoldre les causes que té damunt la taula segons les seues simpaties personals, ni convertir cada procediment en una decisió moral improvisada. Les normes existeixen també per protegir-nos de l’arbitrarietat. La llei limita el poder, estableix garanties, ordena conflictes, protegeix drets. Tot això és cert. Però alguna cosa grinyola més que una sénia de fusta, quan la incapacitat de l’Administració per resoldre un problema acaba convertint-se en la raó per a deixar de protegir qui pateix precisament aquell problema. Com no hem trobat una llar per a vosaltres, ja no té sentit continuar esperant la recerca. Llegit fora del llenguatge jurídic —i ací és sovint on apareix el debat a casa—, resulta difícil defugir la brutalitat de la frase. Però encara hi havia un altre fragment en la resolució que impressiona més:

«La labor del juzgador consiste en aplicar la ley —juzgando y haciendo ejecutar lo juzgado—.»

En principi, res a objectar. És la llei. És el procediment. És la funció del jutge. És la norma. I és en aquest moment que vaig tornar immediatament a la sèrie, considerant aquell diàleg sobre la intel·ligència artificial, i preguntant-me què significa que una cosa siga realment artificial.

Potser ens hem acostumat a associar la paraula amb ordinadors, algoritmes, robots, màquines capaces de donar-nos una resposta més enllà del nostre treball. Però artificial també és allò que ha perdut el contacte amb la matèria viva de què prové. Allò que reprodueix una forma sense recordar-ne ja el sentit. Allò que continua funcionant perquè el mecanisme encara funciona, encara que la raó que el justificava s’haja esvaït.

I ací està la cosa. Una institució pot ser profundament artificial sense que hi haja un sol ordinador decidint dins d’ella. Pot estar formada per persones, persones intel·ligents, honestes, preparades. I, tanmateix, comportar-se com una màquina. Introduïm un cas, comprovem els requisits, apliquem el protocol, produïm una resposta i que passe el següent.

Però la família, continua allí. Sis persones amb noms, roba dins dels armaris, plats a la cuina, llits que algú haurà de desfer, medicaments en algun calaix. Una família amb una criatura, possiblement, que no entén què vol dir allò de “llançament” —potser esbalaïda per la literalitat de la paraula—, però que entenen perfectament què significa que un adult li diga que ho ha d’arreplegar tot perquè allí, en la casa on han tornat cada dia després del món, ja no poden continuar-hi vivint.

Tot això existeix, però no per al procediment. I aquesta és una de les formes més terribles d’artificialitat institucional. Allò que no cap dins de l’expedient deixa de ser rellevant, encara que continue sent amb tota la seua cruesa fora d’ell. No és que la realitat s’haja esvaït de sobte. És que el sistema ha decidit que no cal mirar-la, veure-la.

Que conste que no estic proposant que els jutges resolguen segons la seua consciència en contra de les lleis. La meua dona ja m’avisa. Un estat de dret no podria sobreviure gaire temps d’aquesta manera. Tampoc es tracta de negar drets a l’altra part d’un procediment. Els conflictes jurídics ho són precisament perquè hi ha drets, interessos i obligacions que xoquen entre si. La qüestió és una altra.

Què passa quan hem construït normes incapaces d’assumir les conseqüències humanes de la seua pròpia aplicació? Què passa quan l’excepció humana apareix davant nostre i l’única resposta possible és “que no està prevista”? Què ocorre quan una institució continua fent correctament allò que sempre ha fet, però allò que sempre ha fet ja no dona resposta al món en què vivim? Potser aleshores hauríem de començar a distingir entre una institució que funciona i una institució que simplement continua en marxa. I no és el mateix.

Una administració pot continuar tramitant expedients mentre fracassa socialment. Un sistema sanitari pot continuar comptabilitzant visites mentre deixa pacients abandonats durant mesos. Una escola pot continuar expedint notes mentre perd la capacitat d’educar determinats alumnes. Una política d’habitatge pot complir escrupolosament tots els tràmits mentre deixa famílies a la intempèrie. Un jutjat pot produir resolucions jurídicament estructurades mentre la realitat humana queda cada vegada més lluny del llenguatge amb què aquelles resolucions són escrites.

En la forma, tot funciona. Els papers circulen, les notificacions arriben, els terminis vencen, les signatures germinen al final de cada document. El sistema respira. Però les persones s’ofeguen. Això és el que em sembla tan poderós d’aquella idea sobre la intel·ligència artificial.

Ens preocupa —amb raó— que una màquina puga prendre decisions sobre nosaltres sense comprendre realment què significa patir, perdre una casa, quedar-se sense treball, esperar una operació, criar un fill sense ajut, envellir sol, fugir d’una guerra. Ens espanta imaginar un algoritme dient: No compleix els requisits, Sol·licitud denegada, Risc assumible, Cas tancat. Però hauríem de preguntar-nos també quantes vegades ja diem exactament aquestes coses sense necessitat de cap algoritme.

Potser el perill no és només que les màquines aprenguen a comportar-se com nosaltres. El que ens hauria de preocupar és per què nosaltres mantenim intactes institucions que cada vegada s’assemblen més a les màquines. Institucions que processen, classifiquen, deriven, arxiven, contesten i que rarament alcen el cap. I precisament aquest gest és important. Perquè darrere de qualsevol norma, un dia, hi hagué una raó, i algú va pensar que aquella llei havia de protegir alguna cosa, que aquell procediment perseguia una finalitat. Que aquell dret servia perquè alguna persona no quedara indefensa davant d’una altra, davant d’una empresa o davant del mateix Estat.

La llei no naix per produir expedients —en aquest punt, a casa, tots estem d’acord—, naix per ordenar la convivència entre éssers humans. El procediment no és la finalitat, és una ferramenta. I quan la ferramenta comença a comportar-se com si ella mateixa fora l’objectiu de tot plegat, alguna cosa s’ha invertit.

En aquella resolució que abans he esmentat, apareix també una expressió que n’hi ha per a sucar-hi pa. El jutge parla d’interpretar els preceptes «de forma razonable». I aleshores apareix inevitablement una pregunta: raonable per a qui? Respecte de què? Raonable per preservar el ritme d’un procediment o per evitar una suspensió indefinida? Raonable per protegir els drets legítims de la propietat o per a l’Administració que no ha trobat una alternativa? Raonable per a les sis persones que l’endemà no sabran on dormiran?

La raó mai no habita completament fora de la realitat. Una decisió pot resultar perfectament racional dins d’un sistema i profundament absurda quan ix al carrer. Pot ser coherent en el paper i devastadora al voltant d’una taula. Pot cabre perfectament dins d’una resolució i no cabre de cap manera dins de la vida que tenim. Aquesta distància és el que hauríem de vigilar. Perquè les institucions són necessàries. Absolutament necessàries. Precisament per això hauríem d’exigir-los molt més que mera supervivència burocràtica.

Una democràcia no és només un conjunt de normes. És també la capacitat permanent de revisar-les. Una societat madura no hauria de preguntar-se únicament si una llei s’està aplicant correctament. Hauria de preguntar-se periòdicament si aquella llei continua servint per a allò que pretenia protegir.

De vegades tinc la sensació que intentem governar el present amb el vocabulari del passat. I quan el present no cap dins d’aquell codi, culpem el present. No està previst. No compleix els requisits. No concorre el pressupòsit, ni hi ha cobertura legal. És possible que totes aquestes frases siguen jurídicament correctes. Però una societat no pot resignar-se a viure eternament dins del jurídicament correcte si els resultats són humanament insostenibles.

Aquesta és una de les grans confusions del nostre temps: identificar justícia amb mera aplicació normativa. La llei és imprescindible per a arribar a la justícia. Però no sempre hi arriba. I quan no hi arriba, no hauríem de castigar el jutge perquè no invente una llei nova. Hauríem de mirar una mica més amunt. Hem de preguntar-nos per què el legislador no ha creat instruments suficients. Per què l’Administració no té recursos. Per què els serveis públics arriben tard. Per què permetem que els problemes socials acaben transformats en conflictes judicials que exigim després que resolga una persona asseguda davant d’un expedient. No heu pensat mai que potser demanem als jutges que administren les conseqüències d’un fracàs que s’ha produït molt abans d’entrar al jutjat?

Les nostres institucions han deixat de pensar en nosaltres sense que ens n’adonem. Continuen responent, produint documents, celebrant vistes i dictant resolucions. Però han perdut una cosa essencial. La capacitat de preguntar-se per què. Per què existeix aquesta norma, a qui havia de protegir, quina realitat volia ordenar. Què passa quan la seua aplicació produeix exactament el contrari del que una societat humanament decent voldria aconseguir. I això ens retorna, finalment, a la intel·ligència artificial.

Tal vegada la gran diferència entre intel·ligència i automatització no consisteix en la capacitat de donar una resposta. Qualsevol sistema prou sofisticat pot fer això. La intel·ligència apareix quan som capaços de dubtar de la resposta, quan ens plantegem si la pregunta estava ben formulada, quan descobrim que una regla útil en milers de casos anteriors pot ser monstruosa en la següent (la mil u). Apareix quan som capaços de veure la persona abans que l’expedient i recordem que darrere de cada categoria administrativa hi ha una vida que no encaixa a aquestes. Potser això és el més genuïnament humà que ens queda. La capacitat d’alçar el cap i mirar. De dir que açò no pot acabar així.

No sabem quina serà finalment la destinació d’aquella família de sis persones. Puc assegurar-vos que la meua dona lluita per elles amb tots els instruments que té a les mans, però també amb tota la voluntat emocional que el cas exigeix. I pensem molt en ells. Els pensem guardant la roba dins d’una bossa, precipitadament; en la criatura que pregunta desconcertada on van ara; en la mare i el pare que busquen una resposta que ignoren. Pensem també en totes les persones que, des d’un jutjat, una administració, uns serveis socials, darrere de la finestreta d’una oficina, intenten fer correctament la seua faena dins dels marges que se’ls han ofert.

Confiem en el fet que no tothom és cruel. Però això, precisament, és el que més ens inquieta. Perquè els sistemes més deshumanitzats no necessiten persones cruels. Només necessiten persones que facen la seua tasca correctament sense mirar més enllà dels papers que segellen. Potser per això ens espanta tant la intel·ligència artificial. Perquè ens obliga a mirar-nos en un espill. I en apropar-nos prou, descobrim que la pregunta no és únicament fins a quin punt permetrem que les màquines decidisquen sobre les nostres vides. La pregunta verdaderament incòmoda és una altra.

Quanta intel·ligència queda encara en les institucions que podem continuar anomenant humanes?

Foto de cottonbro studio

Permís de caça

Em permetreu que relacione dues imatges vistes per televisió. La primera —i que no em puc treure del cap—, el jove de Tavernes de la Valldigna, fent tentines, provant de fugir mentre és literalment apallissat per un grup de salvatges de la seua edat, que el fan objecte d’un odi insòlit. Al vídeo —que ells mateixos han enregistrat i penjat públicament—, se sent algú que li crida que torne al Marroc, com si participar d’aquella agressió col·lectiva i covarda li donés l’autoritat d’expulsar ningú a puntades de peu. Se senten riures, també. Algú contempla l’espectacle i el troba divertit. Quina mena de persona hi ha darrere d’aquests riures?

L’altra imatge no és d’aquella nit. Un diputat de les Corts Generals, davant d’una càmera, parlant de migrants, diu que cal “cazarlos a todos, uno por uno”. El diputat en qüestió és José María Figaredo. En aquest cas es referia a Ceuta, i demanava que intervingués l’exèrcit per retornar-los al Marroc. El context de les seues paraules podem situar-lo allà. Va deixar anar més perles, però. Va anomenar “invasors” a aquelles persones. Dies després va voler explicar-se, afinar el sentit que li havia donat a la paraula “caçar”. Fos com fos, el va triar ell, el verb.

No sé si aquella gossada d’adolescents de Tavernes havia sentit mai al senyor diputat. No tinc cap motiu per a afirmar que l’agressió que van perpetrar fos conseqüència directa d’aquell discurs. Però una denúncia moral no necessita inventar una prova. N’hi ha prou de mirar què tenen en comú les dues escenes. En una, un representant públic (sic), parla d’éssers humans com si aquests no tingueren la mateixa condició que ell i les converteix, davant l’audiència, en peces que cal abatre. En l’altra, uns joves, cridant com una llopada, persegueixen i colpegen un xaval perquè el consideren foraster. Entre totes dues hi ha una manera de mirar l’altre, el diferent, que fa temps que demana permís per deshumanitzar-lo.

Sabem que les paraules d’un diputat poden arribar molt lluny. Tenen sovint la porta oberta per entrar a les cases, circular pels telèfons, repetir-se als bars i també als patis dels instituts. Qui ocupa una tribuna pública sap que trobarà gent disposada a prendre’s allò que diu com una autorització. Precisament per això, té una responsabilitat especial quan parla de persones que ja viuen exposades al menyspreu. Pot defensar les polítiques migratòries que considere. Pot reclamar controls i discutir les lleis. És, de fet, el que s’espera que faça. És la seua funció. Però quan diu caçar, i encara afegeix un per un, el que fa és contribuir a presentar aquelles persones com a preses i a ell mateix, com un miserable.

I quina lliçó aprenen els adolescents? Que l’origen d’algú no el fa mereixedor de protecció. Normalitza el menyspreu, perquè té lloc fins i tot entre els qui seuen en un escó i fan les lleis. Aprenen que la violència pot passar per decisió política. Hi haurà qui trobarà les paraules que necessitava per justificar la crueltat que ja portava dins. Mamada a casa. Per aquest motiu, un càrrec públic hauria de pensar en totes aquestes coses abans d’obrir la boca.

Em costa treure’m del cap el pobre xaval de Tavernes que intenta fugir, mentre els altres lladren al seu voltant. De la mateixa manera que em costa acceptar que Figaredo puga continuar parlant en nom de ningú. En un món on la humanitat tingués un pes i un valor real, aquelles afirmacions, aquell desdeny envers persones vulnerables, li hauria costat la inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. Perquè la representació exigeix reconéixer la dignitat de tothom. També la de qui no et votarà mai. Algú que convida obertament a perseguir persones ha renunciat a aquesta obligació.

Espere i desitge que els fets de Tavernes de la Valldigna puguen esclarir-se i s’exigisquen responsabilitats als autors i als còmplices de l’agressió. Mentrestant, als qui tenen un micròfon davant, els exigirem una cosa més elemental: que responguen per les paraules que han triat. Tant de bo la societat no perda el sentit comú i pose, en el seu moment, a cadascú al seu lloc. El jove agredit no era un invasor ni una presa. Era una persona que fugia dels colps. Hauria de ser impossible oblidar-ho.

Foto de Jorge Urosa

La capa

Retornar a la infantesa o no haver-ne sortit encara. Ací rau el dubte. Romandre encara en un nivell que no correspon a l’edat física que tens. Ser encara presoner d’una cosa que s’ha convertit en un submon. Però tant fa. Et lligues un llençol vermell al coll i ja ets Superman. La percepció de les coses canvia. Res no pot parar-te. El reg sanguini sí, ha quedat bloquejat pel doble nus i, amb prou feines, si arriba l’oxigen al cervell. Això li ha passat al personatge de la fotografia. La tela li cau sobre els muscles com una peça de còmic patètica. Ell creu haver adquirit superpoders. És invulnerable a la vergonya. Ha adquirit el dret d’assenyalar desconeguts, d’enfilar-se als cotxes, de colpejar-los. De terroritzar la gent que viatja a dins. Abans era un pobre home, desconcertat, confós, enfadat. Ara és Espanya! I quan adquireix aquesta doble personalitat, qualsevol que se li pose al davant, esdevé l’enemic.

En el seu cas, no necessita saber qui viatja en el vehicle. Com si tingués una percepció extrasensorial, li ha arribat la notícia que són membres d’una perillosa ONG. Ha intentat pronunciar aquella breu reunió de lletres sense vocals. S’ennuega. Sort que ha pogut recórrer a un àudio. L’enemic ve del País Basc, de Navarra. Proetarres. Lot complet. Ràpidament, ha buscat la bandera, se l’ha lligada al coll amb sorprenent perícia —més quan potser encara fa servir sabatilles amb velcro— i, davant la impossibilitat d’articular paraula —té travessades a la gola les tres lletres de fonètica impossible— ha decidit ajudar tothom a base de coces.

Però mira per on, el cotxe no era el que esperaven. Dins viatjava una diputada de Ceuta —el seu poble—, un activista i, també, una advocada especialitzada en drets humans. Hi havia més concentració neuronal en aquell cotxe que fora. Malgrat els crits amb què han mirat d’identificar-se, per desfer la confusió, els herois d’opereta, no s’han aturat. Han continuat fotent-li llenya al cotxe.

I això és el que fa més por. Tot i l’error —que alguns dels presents han sigut conscients—, no importava. Perquè aquella multitud no s’havia aplegat al port a identificar ningú. Era allí per trobar un enemic. I quan una gentada necessita un enemic, les explicacions fan nosa. Dins del cotxe ja no viatgen persones, només éssers anònims, inconcrets, que mereixen ser caçats, abatuts.

L’home que salta sobre el cotxe des d’un marge elevat, alça els braços per completar aquell gest tan simiesc que correspon a la salvatjada del moment. Amb aquella teatralitat que concedeix als covards formar part d’una massa. Ell se sent pletòric d’heroïcitat. Si s’ha vist fotografiat, ara mateix estarà demanant el marc per penjar-se’l a la gàbia del zoològic on viu, i per gallejar davant de les visites dient-los que aquell dia va defensar Espanya! Però no hi ha cap pàtria en el seu gest. Només es veu un home atacant un vehicle ocupat, mentre la bandera, convertida en una vulgar disfressa, li tapa l’esquena i la vergonya moral que hauria de tenir.

Els agents són allí, a pocs metres. Miren cap a un altre lloc, d’esquena. Sostenen els uniformes, només. Però ningú es mou per immobilitzar-lo, ni perseguir-lo, ni convertir aquell delicte en una conseqüència immediata. És la imatge més exacta de la impunitat. L’home que encara no ha eixit de la fosca caverna de la ignorància sap que no serà detingut. De fet, es mou amb l’agilitat d’aquesta convicció. Hi ha policies. Segur que els ha vist. Tot i això, es llança.

No és difícil saber què hauria passat si la bandera lligada al coll hagués estat una estelada, una ikurriña o una bandera palestina. Si l’home hagués portat el rostre cobert. Si s’hagués llençat de la mateixa manera en una protesta sindical, antifeixista o per l’habitatge. No costa res imaginar que no hauria ni pogut prendre impuls amb aquella tranquil·litat, moure’s davant dels agents i retirar-se després, com qui passava per allà.

Sembla que no totes les violències són percebudes de la mateixa manera. N’hi ha que l’Estat reconeix immediatament com una amenaça. D’altres arriben embolcallades amb els seus colors, seguides de proclames identitàries en primera persona, i aleshores, es fan mereixedores d’uns segons suplementaris de comprensió. Se les anomena indignació, tensió, aldarull. S’excusa amb l’argument que la policia estava desbordada. Mentrestant, el cavernícola, vola.

No és un patriotisme d’estima. És una afirmació d’odi, de possessió. “Açò és nostre”, diuen. “Nosaltres decidim qui entra, qui parla, qui ajuda, qui és espanyol i qui mereix ser perseguit”. Un patriotisme de fronteres, de murs, de cossos deshumanitzats que colpejar. Els hi sobra l’immigrant, l’activista, el basc, el traïdor inventat. Aquest patriota és un pobre home, sol davant l’espill, que no té res a dir més enllà dels punys i les patades. El perfecte titella dels dirigents que, apostats fins i tot en l’escó d’un parlament, assenyalen les víctimes del seu odi ideològic. Cal caçar-los!

La bandera no és més que una llicència per a matar, primer que res, l’enteniment, l’evolució, la democràcia. La capa que promet superpoders a persones corrents. Algú ha treballat pacientment sobre les seues pors, ha posat nom i rostre a tot allò que l’angoixa i li ha entregat un culpable a qui poder tocar. L’agressió que veiem en la imatge va començar a formar-se molt abans, en una tertúlia, en un titular, en la paraula invasió pronunciada des d’un escó parlamentari. Els qui fabriquen l’enemic no solen embrutar-se les mans. Assenyalen, exciten, retiren la humanitat de determinats cossos i després, quan la multitud executa el relat, condemnen els excessos amb aquella gravetat impostada de qui contempla un incendi després d’haver repartit la gasolina. L’home es llança sobre el cotxe i ha de respondre’n; però també haurien de respondre, almenys políticament, els qui li han ensenyat contra qui podia llançar-se.

Imatge presa a les xarxes.

La casa i la intempèrie

La Constitució —aquell llibret que sembla tenir la sacralitat d’haver sigut escrit en el mont Sinaí, però que alhora es passen pel forro de l’entrecuix dia sí, dia també els qui més l’esmenten— diu que tothom té dret a un habitatge digne. Ho diu amb aquella solemnitat amb què les lleis pronuncien les paraules que després la realitat abandona miserablement. Habitatge digne. Dues paraules polides per la il·lusió del legislador, impreses en un paper que no passa fred, que no rep notificacions de desnonament imminent i que no sent com els passos de les forces de seguretat de l’amo s’aturen davant de la porta.

Un jutge decideix que, malgrat la vulnerabilitat social de la persona que ara habita la casa on vivia des de feia un bon grapat d’anys, l’ha d’abandonar perquè el propietari té, de sobte, una nova necessitat. La resolució que ha dictat, probablement, estarà ben construïda. Tindrà antecedents, fonaments de dret, terminis i signatures. El lot burocràtic complet. No sabem si hi havia cap frase improcedent i, per això mateix, la llei ha permés que es puga prendre aquella decisió que el jutge s’ha limitat a aplicar.

I la persona en qüestió, davant la desesperació, acaba suïcidant-se.

Cal dir-ho sense convertir la seua mort en una consigna. Ningú no pot entrar en l’últim pensament d’un ésser humà ni reduir una decisió tan extrema a una sola causa. Hi ha patiments que venen de molt lluny, ferides que ningú veu, una acumulació de derrotes que no és possible encabir en cap expedient. Però aquesta prudència no pot servir-nos d’excusa. No podem mirar cap a una altra banda i fingir que perdre la casa, quan ja es viu al límit, és només un incident contractual.

Una casa no és únicament quatre parets que pertanyen a algú. Per a qui hi viu, és el lloc on deixa les sabates quan ve del carrer, per preservar-la de la incerta pols dels camins que ha recorregut. És el lloc on guarda les fotografies que li arrepleguen els records. És aquella geografia acústica que reconeix amb els ulls tancats: el soroll que fa la nevera de nit, la queixa que fan les lleixes més atapeïdes de la biblioteca, el plaer de les bigues dilatant-se amb el fred de la nit. És l’adreça que ofereix quan li pregunten quin és el seu lloc en el món. És el seu límit entre la seua humanitat i la intempèrie. Traure algú de sa casa no és moure un cos d’un immoble a un altre. De vegades és arrancar-li les arrels de l’última certesa que li quedava.

La llei és precisa. Coneix perfectament el nom del propietari. Sap localitzar la finca, calcular la renda, fixar el termini, ordenar el lliurament de les claus. Però quan arriba el moment de preguntar on anirà la persona expulsada, la precisió desapareix. Aleshores compareixen les llistes d’espera, els informes, les derivacions, els telèfons que no contesten. El dret a la propietat té procediment. El dret a l’habitatge, massa sovint, només té literatura.

I en acabant diem que ningú no podia preveure-ho.

És possible que ningú poguera anticipar-se aquella mort concreta. Però sí que sabem què passa quan una societat abandona les persones quan inicien la seua caiguda lliure. Sabem què significa rebre una ordre de desallotjament quan no n’hi ha una altra porta a punt per a obrir-se. Sabem que la vulnerabilitat no és un concepte administratiu, sinó una vida que sovint penja d’un fil: una pensió escassa, una malaltia, una separació, una cadira buida. Si tallem un d’aquests fils i ens limitem a comprovar que el procediment ha estat correcte, no podem declarar-nos innocents perquè el document portava el segell de l’autoritat incontestable.

La deshumanització del nostre temps ha aprés a parlar amb educació. Concedeix deu dies. Informa dels recursos possibles. Escriu “llançament” allà on una persona llig “ja no tens lloc al món”. Després tanca l’expedient. Allò que més ha crescut en el vocabulari del sistema han estat els eufemismes. I això és el més insuportable. Saber que tot ha funcionat segons la llei i, alhora, que acabe d’una manera tan injusta. El sistema ha pogut complir amb el procediment, però ha estat incapaç de complir amb la suposada condició humana.

La compassió no consisteix a sentir pena quan ja és massa tard. Consisteix a interrompre la caiguda. A mirar i descobrir la persona abans que aquesta acabe sent una nota breu entre les notícies del dia. A entendre que cap resolució sobre un habitatge afecta només metres quadrats, rendes i títols de propietat. Darrere d’una porta hi ha algú intentant conservar la vida que tenia. De manera literal.

No sé què va pensar aquella persona en l’últim moment. Ningú no ho sap. I precisament per això hauríem de parlar amb respecte, sense utilitzar-la, sense convertir-la en bandera. Però respectar el seu silenci no significa silenciar allò que ha passat. Al contrari. Ens obliga a preguntar-nos quantes vegades més deixarem que una persona arribe a l’última vora mentre les institucions es passen d’una mà a l’altra un dret que la Constitució ha establit amb total claredat.

Una societat no es mesura per la contundència amb què protegeix les coses que tenen amo. Es mesura pel que és capaç de fer quan algú està a punt de quedar-se sense res. Aquesta vegada, darrere de la porta que la justícia va ordenar obrir, no hi havia només un habitatge que calia retornar. Hi havia una persona que necessitava no ser abandonada.

I l’hem abandonada.

Foto de Can Ceylan

El país que no va existir

Els records, de vegades, tornen encegats d’una llum que mai no va existir. El capvespre a la cuina de la casa dels pares, a l’hora de berenar. La veu acomboiada dels adults travessant una porta després de la feina. La mà que ens endreçava el coll de la camisa abans d’eixir al carrer, cap a l’escola. L’olor de sabó que feia la roba guardada en els calaixos de la còmoda. El rum-rum de la ràdio, sempre engegada, en aquella casa on ja no viu ningú. La memòria guarda aquestes petites joies i, en conservar-les, les separa de la intempèrie que les envoltava. El dolor que ens habitava s’apaga per les vores. Les privacions perden el nom que les definia en el dol de la precarietat. Els silencis que han deixat els grans en marxar, ja no van humitejats de la rancúnia i la por, només aquella quietud amable amb la qual ara ens revisiten. Passats els anys, arribem a creure’ns que hi havia una claror que encenia l’esperança en un món impossible, quan en realitat era ben minsa i entrava a casa entre el badall poruc d’una finestra de casa que mai no vam tenir el valor d’obrir del tot.

La nostàlgia pot arribar a ser un estat de confusió. No enyorem necessàriament el temps passat, sinó la persona que érem en aquell moment, la mirada incompleta amb la qual contemplàvem les coses, aquella sensació de fermesa que sentíem en saber que algú altre sostenia el pes del món mentre nosaltres ens féiem càrrec de la infantesa i que gestionàvem entre el joc i la cridòria al carrer, mentre esperàvem que ens convocaren a taula, per dinar. Quan algú assegura que abans es vivia millor, és possible que no parle de la vida, en el sentit col·lectiu amb el qual ens acumula la història, sinó d’aquell seguit de flaixos, de percepcions que se’ns han quedat enganxats a la junta dels llavis després d’una menja gustosa. L’olor del rent en obrir el pastador de l’àvia; la remor del carrer a la nit, el veïnat assegut a les portes de casa, rogle de cadires i riures; l’estiu i la joventut dels pares, la seua veu sencera i clara. Tot allò ens projecta una felicitat privada i s’escampa, com un oli vessat, sobre el paisatge sencer, confonent la ingenuïtat de la infantesa amb la bondat inexistent d’un règim pervers i l’escalfor d’aquella casa aleshores sense absències amb la temperatura moral d’un país.

Aquesta confusió, tan humana i tan comprensible, s’ha convertit en un discurs polític. La nostàlgia ja no és només un recurs íntim de la memòria, una manera de repassar les coses que hem perdut, sinó una política fantasmagòrica i insidiosa que han posat a circular com una promesa. Davant d’aquest present accelerat, desigual i difícil d’assumir i d’entendre, davant d’un futur que va perdent els accessos a l’esperança, representat molt sovint com una successió d’amenaces, hi ha qui ens ofereix el passat com si encara fos aquella casa intacta a la qual es pogués tornar. Sense dir-nos que, en aquell passat, no tots podien entrar i molta gent —molta!— va perdre la veu i la vida. Ens mostren només la façana restaurada amb uns suposats “ordre, seguretat i família”. Valors amb els quals s’amania la concepció més rància de l’existència. I es deixen la resta, ocult darrere de les cortines.

La maniobra és eficaç, perquè no la fan parlar amb la raó, sinó amb la ferida. A algú que sent que el present li fuig de les mans, no se li ofereixen causes, responsabilitats o solucions complexes. Se li ofereix una imatge. Un país sense conflicte aparent; una comunitat compacta, uniformitzada; un món on cadascú tenia un lloc i les coses tenien un nom estable. Però aquell ordre, quan va existir, no era una font d’harmonia. Fou una distribució imposada de la veu i del silenci, del privilegi i de l’obediència, de les vides que mereixien ser visibles i de les que havien de romandre, empresonades, en la penombra. Dir que cadascú sabia quin era el seu lloc estalvia la pregunta de qui ho havia decidit d’aquesta manera i què li passava a aquell o aquella que intentava abandonar-lo.

El passat que se’ns ven en aquestes proclames és un país que mai no va existir. Si més no, no d’igual manera per a tots. Potser va ser suportable per a aquells que no van haver de patir persecucions perquè vivien confortablement encaixats en la norma. Per a qui tenia algú que responia per ell —un padrí ben posicionat—, un cognom que obria portes, una llengua que no li calia amagar, una sexualitat “normativa” que no el condemnava, una fe que endiumenjava en l’oficialitat hipòcrita d’alguna església o una actitud prou covarda per a no discutir-la. Perquè una època no pot jutjar-se només a partir dels records de les persones a qui el poder va permetre viure al marge de la repressió. També està feta d’aquells que no van poder contar-ho, dels qui van emigrar, dels qui van ser empresonats, depurats, humiliats o assassinats. De les dones (totes!) obligades a ser una minoria civil i moral. Dels treballadors obligats a acceptar la precarietat i una disciplina de silenci, sense queixes ni reivindicacions. De les famílies, espantades, que no podien respondre a certes preguntes dels fills, perquè ni tan sols podien fer-se.

Aquesta operació de maquillatge del franquisme és especialment perillosa. No estem parlant d’un decorat antic, de fotografies en blanc i negre, d’una manera més parsimoniosa de travessar els dies. Parlem d’una dictadura que va sorgir a partir d’una guerra, iniciada per un cop d’estat contra la democràcia i que van bescanviar per la repressió, el terror, la censura i l’eliminació sumària de la discrepància. Que entre els plecs d’aquell temps hi hagués persones que s’estimaren, celebraren festes, criaren fills, treballaren i conegueren instants de felicitat no converteix el sistema que les envoltava en un sistema amable. La vida obri escletxes fins i tot en els murs més durs, però resulta pervers atribuir-li al mur la llum que aconseguia deixar passar.

La gent troba manera de viure els seus afectes també sota les dictadures, riure enmig de la pobresa, preparar dinars mentre està lliurant-se una guerra, fer créixer plantes als balcons de la casa on viu empresonada. Aquesta capacitat humana de rescatar una mica de vida en condicions adverses és digna d’admiració, però no pot servir per a absoldre-les condicions. Els moments de joia dels nostres avis no van ser un mèrit del franquisme. Van ser una forma de resistència davant la grisor, l’escassetat i la por que la dictadura havia naturalitzat. No podem confondre una cosa amb l’altra.

És fals dir que tornar signifique recuperar. No cal citar Einstein per a saber que la història no permet repetir un tracte en sentit contrari i trobar cada referència que vam tenir al lloc on la vam deixar. Invocar el passat no ens tornarà la gent que ha marxat, ni la joventut, ni els carrers sense trànsit, perquè les estructures familiars, laborals i veïnals eren unes altres. No ens tornarà aquella suposada senzillesa, perquè el món que la feia possible —amb totes les seues proteccions i totes les seues injustícies— ja no existeix. El que sí que pot retornar són les jerarquies, els silencis, la sospita contra el diferent, l’autoritarisme, la idea perversa que hi ha drets excessius i vides que demanen massa. La nostàlgia promet la casa, però només conserva la clau d’aquell soterrani fosc i humit que va ser el crim de la dictadura.

La insatisfacció és un terreny molt fèrtil per a aquells que ens venen aquesta política. Quan les institucions democràtiques no garanteixen una vida digna, quan el treball ja no et protegeix de la pobresa, l’habitatge es converteix en un privilegi impossible d’assumir i la incertesa ocupa el lloc que abans reservàvem al futur, la defensa abstracta dels drets pot semblar insuficient. No basta dir a la gent que mai no havia tingut tanta llibertat si aquesta llibertat ha de ser exercida des de l’angoixa, la solitud o la impossibilitat d’arribar a final de mes. La democràcia no pot limitar-se a recordar-nos tot allò que podríem perdre. Ha de tenir més presència, demostrar que la dignitat no és una paraula que podem trobar escrita i llegir en una llei, sinó un valor inalienable que no ens expulsarà de la casa on vivim, que tindrem un metge que atendrà les nostres indisposicions i flaqueses físiques, una escola que no abandonarà els nostres fills i ens permetrà una vellesa que no serà castigada amb l’ostracisme ni la misèria.

La nostàlgia, en política, és un discurs reaccionari i incapacitant. Converteix el passat en un mite idealitzat que impedeix analitzar els problemes del present. Una explicació, simple, que cala en la gent que se sent en la intempèrie, posant-li al davant culpables senzills i palpables. El foraster, la feminista, les llengües que reclamen existir, els pobres que encara són més pobres. Qualsevol que ens done un pretext per a descarregar en ell la frustració sense tocar l’estructura que, precisament, l’ha produïda. I a continuació anomenar ordre a la distribució de la por. Moltes persones, cansades de no entendre el que ens està passant, acullen l’argument perquè creuen que així ja tenen una resposta, una frontera i un enemic.

Els drets, mentrestant, s’afebleixen. Van patint una fragilitat que només percebem quan comencen a desaparéixer. Ens hem acostumat a tenir-los de la mateixa manera que acceptem l’automatisme de l’aigua que ix de l’aixeta o la llum que s’encén en prémer un interruptor. Pensem que formen part de la naturalesa de les coses, que una societat com la nostra, que els ha reconegut, ja no pot retirar-los sense deixar de reconéixer-se a ella mateixa. Però un dret no és una característica geològica del país. Tots són una construcció humana. Van nàixer d’un greuge, d’una desobediència arriscada, d’una persona que es va negar a continuar ocupant la marginació que li havien assignat en el seu trajecte. I allò que ha sigut construït també pot ser desmuntat. Peça a peça. Sense estrèpit. Amb una reforma, una excepció, una emergència permanent. Se’l degrada amb un canvi de circumstàncies i deixa de significar res.

La meua àvia deia que aturar-se és començar dues vegades. Pensava que amb allò, valorava la perseverança. Era una d’aquelles sentències casolanes, polides pel temps. Però ara també la sent com una advertència política. Parar el camí dels drets no significa quedar-nos exactament on érem. Hi ha aturades que ja són un retrocés, perquè mentre nosaltres dubtem, altres s’esforcen a canviar el sentit de les paraules, per tornar discutibles les certeses acordades, per convertir la igualtat en excés, la veritat sobre la història en un acte de rancúnia i la compassió envers els altres en un acte de feblesa.

El problema rau en, si una vegada comprés l’error, podrem refer íntegrament el camí? Serà possible recuperar les institucions erosionades, la confiança perduda, la capacitat de conviure amb qui s’ha considerat diferent? Les lleis poden restituir-se. El més complicat és restituir la consciència que les van fer necessàries. Un dret suprimit pot tornar a redactar-se, però ja hi haurà persones expulsades, vides trencades, pors instal·lades a dins de casa. La violència política no només causa víctimes directes, també modifica el clima moral. Ensenya a mirar cap a un altre costat, integra l’abús en el paisatge i deixa en la llengua una pols que costarà generacions treure’s de sobre.

Per això, convé desconfiar d’aquells que ens venen el passat com una solució i ens l’empaqueten com un regal enverinat. No es tracta de viure sense memòria, sinó de reivindicar-la completa. Cal ser capaços de conservar la tendresa de llavors, els espais que ens eren comuns i la por que potser els adults dissimulaven mentre nosaltres berenàvem al caliu d’aquella cuina petita. La memòria democràtica no hauria d’arrabassar-nos els records afables ni culpabilitzar-nos per haver sigut feliços en temps injustos. Hauria d’ajudar-nos a separar aquella felicitat, del desig de poder amb el qual volen apropiar-se-la. La tendresa era de les persones. El silenci era, sovint, la imposició d’un règim genocida i corrupte.

Madurar és això. Aprendre que l’aparent paradís de la infantesa no era un país, sinó una habitació protegida durant unes hores per algú de casa que carregava, fora de l’abast de la nostra mirada, amb les dificultats del món. No podem tornar-hi. I qualsevol que ens prometa aquest retorn sap que menteix.

Podem visitar aquell racó de la memòria. Tocar els objectes que encara conservem d’aquell temps i que guarden l’escalfor i les veus d’aquells que ja no hi són amb nosaltres. Però després, hem de saber tornar i tancar la porta amb cura, tot sabent que cap societat justa no es construeix caminant d’esquena al futur. Perquè el passat pot oferir-nos consol, aprenentatge i arrels, però el que mai no ens tornarà és aquella casa habitable per a tots. I si, seduïts per la seua llum falsejada, consentim que ens desmantellen el patrimoni humà acumulat, potser descobrirem que començar dues vegades ja no era el pitjor. El pitjor serà no recordar en quin punt del camí ens vam perdre.

Foto de Esra Erdem