Els pressupostos no són mai només una suma de números. Són una declaració política. De fet, la mateixa memòria explicativa dels pressupostos de la Generalitat per al 2026 ho diu amb tota claredat: “el pressupost és el reflex financer de l’estratègia política d’un govern, l’expressió xifrada de les polítiques públiques que vol desenvolupar”. Per això, quan els mestres de l’educació pública sortim al carrer, no estem discutint només una nòmina, una ràtio o una substitució. Estem discutint el lloc que ocupa l’escola pública en les prioritats reals del país.
El Govern pot afirmar que Educació és una de les grans polítiques del pressupost. I no estaria mentint. La política 42, Educació, suma 9.362,8 milions d’euros en el pressupost consolidat del sector públic, amb un increment del 18% respecte del pressupost homologat de 2023. També incorpora 101.436 dotacions de personal vinculades a aquesta política. A primera vista, la xifra impressiona. Sembla que l’educació ocupa un espai central. Però la pregunta no és només quant es gasta. La pregunta decisiva és: què sosté aquesta despesa i què transforma realment?
Quan es mira la distribució dels diners, el relat oficial aguanta només a mitges. És cert que hi ha una gran massa de despesa destinada a personal públic. També és cert que el sistema educatiu català necessita una estructura pressupostària enorme per funcionar. Però això no resol la crítica de fons. Una cosa és mantenir un sistema en marxa i una altra molt diferent és respondre a la crisi que denunciem els mestres: ràtios massa altes, sobrecàrrega burocràtica, inclusió sense prou recursos, substitucions insuficients, pèrdua de poder adquisitiu i una sensació creixent d’abandonament dins de l’aula.
L’annex de personal confirma que hi ha una plantilla molt gran. Només en personal docent, hi consten 78.705 dotacions del Departament i 11.176 dotacions del Consorci d’Educació de Barcelona. En total, 89.881 dotacions docents. Aquesta dada impedeix fer una crítica simplista del tipus “no hi ha diners per a personal públic”. Sí que n’hi ha. El problema és un altre: la dimensió de la plantilla pressupostada no demostra que siga suficient per a afrontar la realitat de les aules.
El Govern pot dir que hi ha més docents, més dotacions i més pressupost. Però els mestres podem respondre amb una evidència quotidiana: si la inclusió depén de la bona voluntat del tutor, si les substitucions arriben tard, si la burocràcia devora hores de preparació i si les ràtios continuen dificultant l’atenció individualitzada, aleshores el pressupost pot ser gran i, alhora, insuficient. Aquesta és la clau: una despesa elevada no equival necessàriament a una política educativa justa.
El punt políticament més sensible apareix quan es compara aquesta estructura pública amb el pes de les transferències i els concerts. L’annex d’ajuts i subvencions mostra que el Departament manté una xarxa molt àmplia de finançament cap a actors diversos: corporacions locals, empreses privades, fundacions, entitats sense ànim de lucre, llars d’infants privades i centres concertats. Hi apareixen subvencions a 325 centres privats de llars d’infants, a 90 centres a través de fundacions i a 125 centres a través d’altres institucions sense ànim de lucre. També hi apareixen concerts educatius per nòmina delegada, despeses de funcionament, vetlladors per a alumnat amb necessitats educatives especials i centres d’entorns socioeconòmics desafavorits.
Això no permet dir, amb rigor, que el Govern invertisca més en la concertada que en la pública. Les dades no diuen això. El capítol de personal públic és molt superior. Però sí que permet afirmar una cosa políticament molt rellevant: la concertada i la privada subvencionada no són una anècdota pressupostària. Són una peça estructural del model. No apareixen com una ajuda puntual o marginal, sinó com una arquitectura estable, protegida i perfectament incorporada al funcionament ordinari del sistema educatiu.
Segons els càlculs fets sobre el full d’ingressos i despeses, els concerts educatius se situen al voltant dels 1.466 milions d’euros. Això representa aproximadament un 18,4% del pressupost del Departament d’Educació i Formació Professional i prop del 65% de les transferències corrents del mateix Departament. La dada és políticament incòmoda: mentre els mestres de la pública reclamem més mans, menys alumnes per aula i més recursos directes, el pressupost continua garantint una part molt significativa de recursos a la xarxa concertada.
I ací és on el relat del Govern es debilita. No perquè no hi haja despesa pública. N’hi ha molta. Sinó perquè el pressupost sembla pensat més per mantenir l’equilibri existent que no per alterar-lo. Paga la gran estructura de personal, sosté la xarxa de concerts i reparteix programes d’equitat, beques, menjador, transport, plans d’entorn i inclusió. Però no transmet una voluntat clara de girar el sistema cap a l’aula pública, cap a les condicions materials del professorat i cap a una transformació real de l’escola.
La inclusió n’és un exemple claríssim. El pressupost parla d’alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu, de vetlladors, de centres d’educació especial proveïdors de suport a la inclusió, de menjador, transport i plans educatius d’entorn. Tot això és necessari. Però vist des de l’aula, la inclusió no és una partida dispersa en un annex. És una criatura que necessita atenció, una mestra que no arriba a tot, una tutora que ha de fer de psicòloga, treballadora social i administrativa, una aula amb massa complexitat i massa poca ajuda. El Govern pressuposta dispositius; els mestres demanem condicions reals.
També és significativa la distància respecte del famós horitzó del 6% del PIB en educació. Fins i tot prenent la xifra més ampla, els 9.362,8 milions de la política educativa, la inversió queda molt lluny d’aquest objectiu. Amb les estimacions de PIB que hem utilitzat, se situa aproximadament al voltant del 2,7% del PIB. És a dir: el Govern pot dir que Educació és una prioritat dins del pressupost, però no pot presentar aquesta despesa com una aposta equivalent al 6% del PIB. La diferència no és tècnica; és política.
El conflicte, per tant, no és només laboral. És de model. Els mestres no diem simplement que volen cobrar més —que també, i amb raó, si hem perdut poder adquisitiu i dignitat professional. Diem que l’escola pública està sostenint una pressió que el pressupost no reconeix amb prou contundència. Diem que no es pot parlar d’equitat mentre la inclusió es descarrega sobre docents esgotats. Que no es pot parlar de qualitat mentre les ràtios dificulten ensenyar i acompanyar. Que no es pot parlar d’innovació mentre la burocràcia converteix el mestre en gestor de pantalles i informes.
Així doncs, la conclusió és clara: els pressupostos no abandonen l’educació pública, però tampoc no la rescaten. La mantenen. I en un moment de mobilització docent, això és precisament el problema. Perquè quan un sistema està tensionat, mantenir-lo no és neutral. Mantenir-lo pot voler dir perpetuar les mateixes desigualtats, la mateixa sobrecàrrega i la mateixa distància entre el despatx i l’aula.
El Govern pot demostrar que gasta molt en educació. El que no pot demostrar amb la mateixa força és que aquest pressupost responga al crit que ve dels centres públics. Hi ha diners per sostenir l’estructura. Hi ha diners per mantenir concerts. Hi ha diners per repartir programes i subvencions. Però no queda igualment clar que hi haja una decisió política prou valenta per a posar l’escola pública al centre de debò.
I al final, aquesta és la pregunta que haurien de respondre els pressupostos: no si el sistema continua funcionant, sinó per a qui funciona, a costa de qui funciona i amb quina dignitat el fem funcionar cada dia els mestres.1
- Per transparència, vull fer constar que en l’elaboració del text he utilitzat una eina d’intel·ligència artificial com a suport per ordenar la informació, fer comparacions pressupostàries i estructurar l’argumentació. La revisió final, la interpretació política i la responsabilitat del contingut són meues.
L’article parteix de documentació pressupostària pública —memòria explicativa, annex de personal, annex d’ajuts i subvencions i full pressupostari d’ingressos i despeses— i n’ofereix una lectura política i divulgativa. Les principals magnituds econòmiques que s’hi esmenten deriven de càlculs fets a partir del full pressupostari d’ingressos i despeses, motiu pel qual s’han formulat amb la prudència pròpia d’una anàlisi externa de les dades disponibles. ↩︎
