L’intent d’agressió d’un conductor a un grup de mestres que tallaven de forma pacífica una via de comunicació no és un fet aïllat ni un simple atac de ràbia al volant. El que va passar ahir és la traducció directa a l’asfalt del «framing» o enquadrament mediàtic. És la traducció exacta de la violència verbal que es cuina diàriament a molts platós de televisió i titulars de premsa. Quan la paraula es llança com un dard des dels mitjans, la violència física acaba apareixent al carrer.
Fa dies que assistim a un bombardeig mediàtic i polític que titlla la vaga dels docents d’»abusiva», «egoista» o «desproporcionada». S’utilitzen conceptes tan perillosos com el d’afirmar que els ciutadans són «ostatges» dels manifestants. Si es repeteix aquest relat fins a l’avorriment, s’activa un mecanisme nociu: la deshumanització de qui protesta. El conductor enfurismat ahir ja no veia mestres defensant l’escola pública ni les condicions d’aprenentatge dels nens; només veia un obstacle físic, una molèstia logística que li espatllava la rutina diària.
Aquesta criminalització de la protesta crea una falsa barra lliure moral. L’agressor se sent legitimat perquè creu que actua en nom del «dret a treballar» o de la «gent normal», convertint-se en l’heroi d’un relat distorsionat. És la victòria perfecta del poder: aconseguir que el penúltim (el conductor estressat per la precarietat del seu dia a dia) es baralle amb l’últim (el mestre mobilitzat que intenta salvar el sistema), mentre els vertaders responsables del conflicte miren l’espectacle des dels seus despatxos blindats, lliures de qualsevol culpa.
Quan comprem el discurs que el dret a no ser molestat en el trànsit és superior al dret constitucional a la dissidència, estem destruint el contracte social. L’agressió d’ahir és el símptoma d’una societat malalta de desinformació, que prefereix colpejar el termòmetre abans que curar la malaltia. Cal aixecar la mirada de l’embús de cotxes i recordar el motiu real de la protesta: perquè una societat que tolera la violència contra els seus mestres és una societat que ja ha renunciat a defensar el seu propi futur.
M’ha fet pensar, Poeta. Més enllà del cas concret, em preocupa la normalització d’una tensió permanent que sembla haver-se instal·lat en molts espais quotidians. A la taula de Nadal, a les converses de barra de bar, al volant, a la cua del súper… tinc la sensació que cada vegada costa més escoltar sense enfadar-se o sense convertir l’altre en un enemic.
I això em fa por. Em preocupa vore com discursos que semblaven propis de determinats mitjans o programes molt concrets acaben filtrant-se en la manera com convivim, com ens dirigim a l’altre.
Tens tota la raó del món. Eixa ‘benzina’ de la qual parle a l’article no es queda mai tancada al plató. Els mitjans i les xarxes són el laboratori on es fabrica el verí, però la taula de Nadal, la barra del bar o la cua del súper són els llocs on es testa el producte. Ens estan canviant el sistema operatiu de la convivència sense que ens n’adonem, basant-lo en dinàmiques molt perilloses.
La indústria de l’entreteniment i de la política ha descobert que l’atenció no es capta amb l’argument, sinó amb la indignació. La ràbia ven, el matís avorreix. El problema és que hem aprés a consumir eixa ràbia diària com si fos un café matinal, i després eixim al carrer amb el dipòsit ple i la metxa curta.
Davant d’aquesta inèrcia que ens empeny a l’enfrontament permanent, el vertader acte revolucionari i poètic ja no és cridar més fort, sinó abaixar el volum. Negar-se a comprar la benzina. Mirar la persona que tenim davant —a la barra del bar o a la cua— no com un enemic conceptual, sinó com un igual que, segurament, està tan cansat i espantat com nosaltres.
Gràcies per recordar-me, amb el teu comentari, per què escrivim: per a intentar obrir xicotetes esquerdes de dubte i de pau enmig d’aquest soroll tan eixordador. Una abraçada, geògrafa.