Etiqueta: Drets Civils

La benzina dels platós

L’intent d’agressió d’un conductor a un grup de mestres que tallaven de forma pacífica una via de comunicació no és un fet aïllat ni un simple atac de ràbia al volant. El que va passar ahir és la traducció directa a l’asfalt del «framing» o enquadrament mediàtic. És la traducció exacta de la violència verbal que es cuina diàriament a molts platós de televisió i titulars de premsa. Quan la paraula es llança com un dard des dels mitjans, la violència física acaba apareixent al carrer.

Fa dies que assistim a un bombardeig mediàtic i polític que titlla la vaga dels docents d’»abusiva», «egoista» o «desproporcionada». S’utilitzen conceptes tan perillosos com el d’afirmar que els ciutadans són «ostatges» dels manifestants. Si es repeteix aquest relat fins a l’avorriment, s’activa un mecanisme nociu: la deshumanització de qui protesta. El conductor enfurismat ahir ja no veia mestres defensant l’escola pública ni les condicions d’aprenentatge dels nens; només veia un obstacle físic, una molèstia logística que li espatllava la rutina diària.

Aquesta criminalització de la protesta crea una falsa barra lliure moral. L’agressor se sent legitimat perquè creu que actua en nom del «dret a treballar» o de la «gent normal», convertint-se en l’heroi d’un relat distorsionat. És la victòria perfecta del poder: aconseguir que el penúltim (el conductor estressat per la precarietat del seu dia a dia) es baralle amb l’últim (el mestre mobilitzat que intenta salvar el sistema), mentre els vertaders responsables del conflicte miren l’espectacle des dels seus despatxos blindats, lliures de qualsevol culpa.

Quan comprem el discurs que el dret a no ser molestat en el trànsit és superior al dret constitucional a la dissidència, estem destruint el contracte social. L’agressió d’ahir és el símptoma d’una societat malalta de desinformació, que prefereix colpejar el termòmetre abans que curar la malaltia. Cal aixecar la mirada de l’embús de cotxes i recordar el motiu real de la protesta: perquè una societat que tolera la violència contra els seus mestres és una societat que ja ha renunciat a defensar el seu propi futur.

El «Gran Germà» a les aules

Imagineu una assemblea de mestres. Gent que dedica el dia a educar els nostres fills parlant de ràtios, de manca de recursos, de l’administració d’un govern dimitit en la seua responsabilitat de donar el suport que cal i de la dignitat d’una professió que sosté el futur del país. Ara, imagineu que la persona que seu al vostre costat, la que pren notes o assenteix quan demaneu millores laborals, no és un docent, sinó un agent de policial, infiltrat. Aquesta imatge no és una distopia de ficció; és el reflex d’una realitat que esquerda els fonaments de la nostra convivència.

L’essència de qualsevol mobilitat social és la confiança. Si convertim les assemblees en escenaris de sospita, estem dinamitant l’únic espai on la ciutadania pot organitzar-se lliurement. Una societat que té por de reunir-se perquè no sap qui té al costat és, inevitablement, una societat més feble i submisa. Quan el Govern s’infiltra en els moviments civils d’arrel professional o social, el missatge que envia és clar: la vostra veu ens fa por, i us estem mirant.

George Orwell ens va advertir que el perill del «Gran Germà» no és només el càstig directe, sinó la dissuasió. L’objectiu final de l’espionatge al ciutadà no és detenir delinqüents —perquè en una assemblea de mestres no n’hi ha—, sinó instal·lar una ombra de dubte que faça que el ciutadà mitjà es quede a casa. Per què exposar-se? Per què parlar si puc acabar en un fitxer policial? Aquesta paràlisi és la victòria més dolça de l’autoritarisme: aconseguir que la dissidència muira abans de néixer per pur esgotament psicològic.

La gran paradoxa és que, en una democràcia que es vulga dir sana, la protesta i el conflicte social s’haurien de gestionar des dels despatxos de la política, no des de les unitats d’informació de la policia. Quan un govern recorre a la intel·ligència policial per «monitorar» mestres, està admetent la seua incapacitat per al diàleg. Està canviant la paraula pel seguiment, i el pacte per la vigilància.

No podem permetre que l’ordre públic siga l’excusa per al control polític. La dissidència no s’hauria de dissuadir; s’hauria d’escoltar. Perquè una democràcia que necessita espiar els seus mestres per sentir-se segura, és una democràcia que, en realitat, ja ha perdut tota la seua força moral. Ens calen més taules de negociació i molts menys agents d’incògnit entre el guix i la pissarra.