Sovint em pregunte en quin moment vam començar a considerar que negar la realitat era una manera legítima d’habitar-la. En quin instant precís vam decidir que els fets podien ser sotmesos a votació, que una evidència científica tenia el mateix valor que una ocurrència pronunciada davant d’un micròfon, que la temperatura del planeta depenia, en última instància, de la nostra inclinació política.
Potser no va haver-hi un moment concret. Potser la renúncia es va produir lentament, sense escarafalls, com es deterioren les coses que semblaven destinades a durar sempre. Primer vam començar a desconfiar de les paraules. Després, de les institucions. Finalment, vam decidir desconfiar de la mateixa realitat quan aquesta ens exigia un esforç, una renúncia o una transformació del nostre model de vida.
Per això, quan parle del negacionisme climàtic com d’una forma de suïcidi social, no pretenc fer servir una expressió exagerada. No és una metàfora concebuda per espantar ningú. És, més aviat, el nom que donem a una societat que destrueix, amb una pertorbadora serenitat, les condicions que en fan possible la supervivència. Una societat que coneix el perill, que disposa de les dades, que contempla les conseqüències i que, malgrat tot, decideix continuar caminant en la mateixa direcció.
El que em desconcerta no és només que hi haja persones capaces de negar el canvi climàtic. Sempre hi ha hagut qui s’ha refugiat en la superstició, en la ignorància o, directament, en la mentida. El que em resulta vertaderament inquietant és que aquesta negació haja adquirit respectabilitat política. Que es presente com una opinió més. Que algú puga negar una realitat física amb la mateixa lleugeresa amb què discrepa sobre una llei, un impost o una manera d’organitzar l’Estat. Com si la calor extrema fora una ideologia, les riuades pogueren exercir el vot i la terra haguera de demanar-nos permís abans d’assecar-se.
Hi ha una forma de supèrbia en tot això. Una pretensió infantil segons la qual la realitat deixarà d’existir si apartem prou estona la mirada. Però el planeta no participa en les nostres discussions. No necessita convéncer-nos. Continua transformant-se mentre nosaltres discutim sobre el vocabulari, busquem culpables imaginaris o convertim les advertències científiques en una batalla cultural. I, mentrestant, cada estiu que arriba sembla voler explicar-nos alguna cosa que ens neguem a escoltar.
Les temperatures augmenten. Els incendis es tornen més voraços. Els cultius es perden. L’aigua escasseja. Les tempestes esdevenen més violentes. Les ciutats, concebudes com a espais de protecció, es transformen durant dies sencers en cambres de calor asfixiant. I, després de cada episodi, tornem a la normalitat amb una rapidesa que resulta quasi obscena. Com si la normalitat encara existira. Com si tot allò haguera estat només una interrupció desagradable i no una advertència.
Potser el primer que estem destruint és el pacte silenciós entre les generacions. Durant segles hem volgut creure que cada generació treballava perquè la següent poguera viure una mica millor. No sempre ha estat cert, naturalment. La història està plena de guerres, explotacions i herències enverinades. Però, almenys, persistia la idea moral que els fills no havien de pagar voluntàriament la comoditat dels pares. Ara sembla que hàgem renunciat fins i tot a aquesta ficció protectora.
Sabem que el nostre model de consum és insostenible. Sabem que els recursos són limitats i que una economia basada en el creixement permanent dins d’un planeta finit conté una contradicció elemental. I, així i tot, continuem ajornant qualsevol decisió que puga alterar el nostre confort immediat. No estem deixant als qui vindran un problema que desconeixíem. Els estem deixant un món deteriorat després d’haver estat advertits una vegada i una altra. Aquesta és la diferència moral. I no podrem dir que no ho sabíem.
Pense sovint en la gent jove, en la mena de futur que els oferim mentre els exigim responsabilitat, esforç i confiança. Els demanem que estudien, que treballen, que s’adapten, que tinguen fills, que creguen en les institucions. Però, al mateix temps, els lliurem un planeta més inestable, una economia més desigual i una democràcia cada vegada més incapaç de pensar més enllà de les pròximes eleccions. Els demanem esperança mentre nosaltres consumim les condicions que la farien possible.
Hi ha també una altra destrucció, potser menys visible: la de la raó col·lectiva. Les nostres societats no funcionen per intuïció. Els hospitals, les xarxes elèctriques, els sistemes d’abastiment, les infraestructures o la producció d’aliments depenen del coneixement acumulat. Depenen de dades, de càlculs, de persones capaces d’estudiar fenòmens complexos i advertir-nos dels riscos. Quan convertim la ciència en una opinió sotmesa a conveniència política, no desacreditem únicament els climatòlegs. Destruïm la mateixa possibilitat d’organitzar-nos racionalment.
Si només acceptem les conclusions científiques quan coincideixen amb els nostres interessos, ja no estem confiant en la ciència. Estem exigint-li que ens done la raó. I una societat que substitueix el coneixement per la creença, la investigació pel prejudici i l’evidència per la consigna acaba perdent la capacitat d’afrontar qualsevol crisi. No només la climàtica. També una pandèmia, una fallida energètica, una escassetat d’aigua o una crisi alimentària. Negar la ciència quan resulta incòmoda és una forma de desarmament. Ens deixa indefensos davant del món.
Però el canvi climàtic no és únicament una qüestió científica o ambiental. És també una qüestió de classe. De poder. De desigualtat. No tots patirem igual. Les persones amb més recursos podran protegir-se durant més temps. Tindran cases més ben aïllades, climatització, assegurances, capacitat de desplaçar-se, accés a aliments més cars i a zones menys exposades. Potser podran comprar, temporalment, una sensació de seguretat.
Els altres patiran primer. Els qui treballen a l’aire lliure. Els qui viuen en habitatges precaris. Els qui no poden permetre’s encendre l’aire condicionat. Els agricultors que contemplen amb desesperació com es perd una collita. Les famílies que veuen inundada la casa. Les persones majors que afronten sols una onada de calor. Els països que menys han contribuït al problema i que, tanmateix, en rebran els efectes més devastadors.
El negacionisme climàtic protegeix els privilegiats perquè retarda les decisions. Els concedeix temps. Els permet conservar beneficis mentre les conseqüències es desplacen cap a la perifèria, cap als barris pobres, cap als països empobrits, cap a un futur en què els responsables esperen no haver de retre comptes. Per això no és una posició neutral. Negar o ajornar també és decidir. Decidir qui patirà primer, qui haurà d’abandonar sa casa, qui pagarà el preu de la nostra comoditat.
El gran engany consisteix a imaginar que l’economia, les ciutats i la tecnologia existeixen al marge de la naturalesa. Parlem del medi ambient com si fora un decorat que ens envolta. Un paisatge exterior. Una cosa que podem protegir quan ens sobra temps o diners. Però nosaltres també som medi ambient. El nostre cos depén de l’aigua, de l’aire, de la temperatura, dels aliments i de l’estabilitat dels ecosistemes. No hi ha cultura sense agricultura, ni economia sense recursos. No hi ha ciutat capaç de sobreviure indefinidament sense aigua, energia o un clima habitable.
Hem construït edificis immensos, xarxes digitals, mercats globals i màquines extraordinàries, i això ens ha fet creure que havíem deixat enrere la nostra fragilitat. Però continuem depenent d’una capa molt fina de terra fèrtil, d’una temperatura suportable i d’un cicle de pluges que no podem fabricar. La nostra sofisticació no ens ha separat de la biosfera. Només ens ha fet oblidar que en formem part.
Tal vegada això és el més terrible del negacionisme: no expressa únicament ignorància, sinó una voluntat de no saber. Una ceguesa buscada. La decisió de continuar vivint com fins ara encara que ja sapiguem que aquest “fins ara” està destruint el demà.
No sé si arribarem a reaccionar a temps. Desconfie de les proclames grandiloqüents i de les solucions que exigeixen sacrificis individuals mentre deixen intactes els grans interessos econòmics. Però també sé que la resignació és una altra forma de negació. Ens caldrà canviar moltes coses: la manera de produir, de consumir, de moure’ns i d’entendre el benestar. Sobretot, haurem de recuperar la capacitat de pensar-nos com una comunitat que no acaba en nosaltres mateixos. Una comunitat formada també pels qui encara no han nascut, pels qui viuen lluny i pels qui no disposen de veu ni de poder. El contrari és aquest suïcidi lent, metòdic, administrat.
Una societat que talla la branca sobre la qual està asseguda pot discutir durant hores sobre qui és el propietari de l’arbre. Pot culpar els altres. Pot prohibir que s’utilitze la paraula caiguda. Inventar enemics, conspiracions i terroristes imaginaris. Però la branca continuarà trencant-se. I la gravetat, indiferent a les nostres banderes i als nostres discursos, acabarà fent la resta.
