Llibres – filant prim

L’home que mira enmig de la fosca

Sobre «Quadern en la penombra», de Manel Alonso i Català

Hi ha dolors que no caben dins de les paraules. Que les desborden, les inutilitzen, les deixen reduïdes a una pobra successió de sons incapaços d’explicar la dimensió de la tragèdia. Hi ha absències que no admeten consol perquè han alterat per sempre l’ordre natural de les coses. La mort d’un fill pertany a aquesta geografia impossible del patiment, a un territori per al qual ningú no ens ha ensenyat el camí. No hi ha brúixola ni mapa. Només una fosca que sembla estendre’s molt més enllà del lloc on arriba la mirada.

He llegit Quadern en la penombra, de Manel Alonso, publicat per Lletra Impresa, en la seua Col·lecció Ovidianes, amb la sensació d’estar travessant, a braç, una mar desconeguda. A cada pàgina he hagut de fer una alenada profunda abans de continuar, com si la lectura m’obligara a submergir-me en unes aigües massa fondes, on la llum arriba afeblida i el silenci adquireix una densitat difícil de suportar. I he imaginat Manel com un nàufrag aferrat a les paraules, a la fusta precària dels llibres, a la música, als petits rituals quotidians que encara li permeten mantenir-se a la superfície.

El dietari, escrit entre el 9 d’agost de 2022 i el 31 de desembre de 2023, és el testimoni d’un home que intenta continuar vivint després de la mort del seu fill menut, Arnau. Però seria injust reduir-lo a la crònica d’un dol. Perquè darrere de la tristesa, que travessa les pàgines com una remor persistent, hi ha una obstinada voluntat de permanència. La d’algú que, havent perdut una part essencial de la seua existència, es resisteix a perdre també la capacitat de mirar el món.

Fa temps, arran de la lectura del seu poemari Com una òliba, vaig trobar una expressió que em semblava adequada per definir Manel Alonso: l’home que mira. Encara avui continue pensant que aquesta és una de les seues qualitats literàries més notables. Manel mira. S’atura davant les coses que els altres deixem passar, escolta allò que sembla insignificant, descobreix en els gestos més humils una bellesa que sovint ens resulta invisible. Però ara la seua mirada ha conegut l’abisme. I no és possible contemplar el món de la mateixa manera després d’haver vist com s’ensorra una part irrecuperable de la pròpia vida.

Arran d’una anotació que fa a propòsit de la pel·lícula Interstellar, quan diu que parla de la història d’un home que, amb enteresa i valor, és capaç de superar els obstacles més grans per aconseguir el seu objectiu, he arribat a pensar que aquest dietari també és, d’alguna manera, el quadern de bitàcola d’una nau extraviada. Una nau que ha abandonat involuntàriament la seua òrbita i que avança per un univers del qual han desaparegut les referències conegudes. El pilot continua al seu lloc, examina els instruments, busca senyals, intenta reconéixer les constel·lacions. Però sap que el viatge ja no el conduirà al destí que havia imaginat. I, tanmateix, continua.

Aquesta perseverança és, probablement, una de les dimensions més commovedores del llibre. No hi trobem la grandiloqüència de qui es proclama vencedor de la desgràcia, ni la falsa serenitat de qui pretén haver fet les paus amb allò que és irreparable. Hi ha dies, lectures, trobades, desplaçaments, converses, indignació política. I també moments en els quals és inevitable deixar anar un somriure. Hi ha una agenda literària intensa i una necessitat gairebé física d’escriure. Hi ha, sobretot, una rutina pacientment construïda perquè la vida no acabe d’esfondrar-se.

Manel llegeix amb una voracitat admirable. Els llibres li proporcionen companyia, coneixement, consol, però també una manera de continuar dialogant amb el món. No són únicament un refugi on amagar-se del dolor; són finestres que encara pot obrir. Cada autor descobert, cada poema, cada història llegida sembla restituir-li una petita parcel·la de realitat. Quan afirma que la lectura el nodreix, que li dona vida i sentit a les coses, no està formulant una declaració retòrica d’amor a la literatura. Està parlant d’una necessitat vital. Una necessitat que es prolonga en l’escriptura. L’autor escriu per recordar, per ordenar el desgavell interior, per conversar amb els absents i amb els vius. Potser també per impedir que el temps, amb la seua indiferència, acabe desdibuixant allò que estima. Les paraules no restitueixen cap presència, però poden impedir que l’absència es convertisca en oblit.

El dietari s’obri també a les ferides del món, a la injustícia, a la indiferència davant del sofriment dels altres, que Manel no ha deixat de mirar. La pena personal no ha anul·lat la seua consciència del dolor col·lectiu. I això també em sembla significatiu, perquè hi ha tragèdies que podrien justificar un tancament absolut, una renúncia a tot allò que queda fora del propi desengany. Ell, en canvi, conserva la capacitat d’indignar-se, de preocupar-se i, fins i tot, de denunciar les misèries de la política.

Però és quan tomba la mirada cap a les coses petites que la seua escriptura em resulta més lluminosa. Tot això continua existint. I aquesta constatació, aparentment elemental, adquireix una força immensa quan sabem des d’on està escrita. Perquè Manel no contempla aquestes escenes des de la innocència de qui encara confia en una felicitat duradora. Les contempla des del coneixement de la pèrdua. Sap que tot és fràgil, que vivim gairebé de miracle, que qualsevol dia pot obrir-se davall dels nostres peus un buit que no havíem sospitat. Però continua reconeixent la bellesa de les coses. És precisament en aquesta mirada on trobe una de les grans virtuts del llibre. La pena no ha aconseguit destruir del tot la seua capacitat d’admiració. Potser només qui ha sentit tan a prop la desaparició comprén fins a quin punt és prodigiós el gest de llevar-se cada matí, obrir un llibre, escoltar una cançó o veure com el sol torna a eixir.

No voldria, però, confondre aquesta persistència amb una victòria sobre el dolor. Hi ha ferides que no es curen, perquè la seua desaparició significaria, d’alguna manera, una altra pèrdua. L’Arnau continua present en aquestes pàgines, no com una ombra que calga expulsar, sinó com una absència estimada que forma part inseparable de la vida del pare. Potser la qüestió no consisteix a deixar arrere el fill perdut, sinó a trobar una manera de continuar vivint sense abandonar-lo. De fet, la idea d’aquella animeta que la família encén per l’Arnau, perquè l’acompanye en el seu camí, em sembla que converteix tot el dietari en aquest gest. Cada pàgina és una flama discreta enmig de la foscor. No pretén il·luminar l’univers ni abolir la nit. Només mantenir viva una claror suficient perquè l’amor no desaparega.

Acabe la lectura amb la sensació d’haver acompanyat un home durant un tram d’un camí que no hauria volgut recórrer mai. No sé si la literatura salva ningú. Potser seria excessiu atribuir-li una virtut tan poderosa. Sé, però, que de vegades proporciona una manera de resistir, de preservar una part de nosaltres mateixos quan tot sembla convidar-nos a la desaparició.

Manel Alonso continua sent, per a mi, l’home que mira. Però ara sé que darrere dels seus ulls hi ha una penombra que no s’esvairà fàcilment. I que, malgrat tot, encara és capaç de descobrir un cavall enmig del paisatge, el dibuix dels ocells damunt del cel, la música d’un blues, la bondat possible d’un gest. Potser això és el que més m’ha commogut d’aquest llibre: no el relat d’un home que mira de travessar la foscor, sinó el d’algú que, obligat a viure-hi, encara troba motius per a encendre el llum i continuar mirant.

Els camps dels vençuts

Ens ha passat sovint que hi ha llibres que desapareixen de les llibreries sense haver desaparegut mai del tot. Continuen vivint en la memòria dels qui els llegiren, passen de mà en mà, reapareixen en una conversa o tornen, de tant en tant, a reclamar-nos des d’algun prestatge. Els camps dels vençuts, de Toni Cucarella, és per a mi un d’aquests llibres.

Ara l’Editorial Afers ha tingut l’encert de recuperar-lo i tornar-lo a posar en circulació, amb una edició nova i una coberta que em sembla especialment encertada: una imatge que té alguna cosa de record mal conservat, de passat que encara hi és, però que cal mirar amb atenció per a reconstruir-lo. I potser d’això parla el llibre, al capdavall. Han passat vint-i-quatre anys des que Columna el publicara l’any 2002 i potser aquest és un bon moment per tornar sobre una novel·la que, en realitat, conta coses que no han deixat mai d’acompanyar-nos.

La història del llibre té, a més, una d’aquelles petites injustícies literàries que el temps acaba posant en perspectiva. Els camps dels vençuts es va presentar al Premi Carlemany de novel·la i no va resultar guanyadora. Isabel-Clara Simó, que llavors formava part del jurat, va fer arribar després a l’autor, de manera privada, la seua opinió sobre l’obra. No era precisament tèbia: «Una de les millors novel·les de la dècada, i, dins del gènere de records, la millor, sense cap dubte.»

Temps després, Columna li faria justícia i se’n faria càrrec de la publicació. Jo vaig escriure aleshores una ressenya que, rellegint-la ara, m’adone que hi ha poca cosa essencial que podria canviar.

La meua coneixença de Toni Cucarella és anterior a la coneixença de la seua literatura. De fet, una cosa va portar a l’altra. Així és com, per sort o per desgràcia, funcionen moltes vegades les coses en aquest país nostre, sobretot quan no disposem d’uns mitjans de comunicació capaços de posar la cultura del poble a l’abast de les persones. I de la mateixa manera que Cucarella ha estat sempre compromés amb el seu país, la seua literatura també ho està. Els camps dels vençuts n’és una bona prova.

Abans que parlàrem tant de memòria històrica, abans que es convertira en habitual reivindicar la necessitat d’obrir calaixos, traure’ls la pols i deixar de considerar virtuós aquell silenci tan llarg, Cucarella ja ens contava la història d’una gent obligada a fer exactament el contrari: amagar el patrimoni de la seua memòria, ablanir la voluntat i deixar-se portar pel corrent del franquisme, que tot ho amarava.

I tot això enmig de la misèria més clamorosa. Perquè Els camps dels vençuts parla dels qui perderen una guerra, però sobretot parla del que significa aprendre a viure com si l’hagueres merescuda. Això és potser el més terrible.

Coneixerem la història d’una família que vol desdir-se del seu passat perquè té por, però també perquè en sent vergonya. D’aquesta manera tan cruel van aconseguir inocular als derrotats el verí de la humiliació. No sols havien perdut; havien d’arribar a avergonyir-se d’haver defensat allò que havien defensat. I després havien d’ensenyar als fills a callar-ho. La por passa així d’una generació a una altra.

I també la mentida.

Per això el protagonista queda perplex quan comença a contrastar allò que sap —o allò que creu que sap— amb una realitat molt més dolorosa. Ha crescut dintre d’un relat que li havia estat construït precisament per protegir-lo. Els adults que callaven no eren necessàriament covards. Moltes vegades eren persones que havien aprés que parlar podia tenir conseqüències. El problema és que els silencis heretats acaben ocupant l’espai de la veritat. I aquesta és, probablement, una de les raons per les quals la novel·la continua sent tan actual.

Perquè la memòria no consisteix només a saber què va passar. Consisteix també a comprendre què va fer la por amb les persones que ho van viure. Què van haver de callar. Què van contar d’una altra manera i no es van atrevir a explicar mai als fills. I de quina manera els vencedors poden arribar a obtenir una última victòria quan aconsegueixen que els vençuts eduquen els seus descendents dintre del relat dels qui els derrotaren.

Derrota sobre derrota.

Però hi ha una altra raó per la qual sempre he tornat a Els camps dels vençuts, i té menys a veure amb la història i més amb la literatura. Hi ha en Cucarella una manera de contar el nostre món que em resulta profundament pròxima. Les descripcions, les expressions, la riquesa del vocabulari, els paisatges i els personatges produeixen aquella sensació estranya i preciosa que de vegades ofereix la literatura. La de reconéixer un lloc encara que no hi hages estat mai.

Perquè llegint-lo, un se sent a casa.

No en aquesta nova terra de formigó que hem anat construint damunt de l’altra, sinó en aquella que encara respira darrere de les paraules. Els carrers, els bancals, les cases, els arbres, les olors, les veus d’una gent que durant molt de temps gairebé no va tenir dret ni tan sols a explicar la seua pròpia història.

Potser per això celebre especialment que Afers haja recuperat ara aquesta novel·la. Els llibres també poden ser vençuts. Deixen d’editar-se, desapareixen de les taules de novetats, resulten difícils de trobar i, a poc a poc, una generació nova de lectors pot arribar a ignorar que van existir. No perquè hagen perdut valor, sinó simplement perquè el mercat editorial té una memòria molt més curta que la literatura.

Reeditar un llibre és, en certa manera, negar-se a acceptar aquesta derrota. I si hi ha una novel·la a la qual li escau aquesta segona oportunitat és precisament Els camps dels vençuts. La vaig recomanar fa molts anys i la torne a recomanar ara. Potser amb més convenciment encara. Perquè hi ha llibres que expliquen una època. I n’hi ha d’altres que ens adverteixen del que passa quan una societat decideix oblidar-la.

Els camps dels vençuts pertany, sense cap mena de dubte, als segons.

El préstec.

Rebecca Makkai. Traducció d’Octavi Gil Pujol. Navona

El préstec és un relat sobre una jove bibliotecària que intenta rescatar un nen de deu anys, fascinat per la lectura, però que sospita que pateix la repressió ideològica religiosa de la seua família. No deixa de ser, alhora, una manera en què la protagonista també intenta rescatar-se ella mateixa d’una història pròpia a la qual li manca una identitat definida. Això fa que el rescat funciona en dues direccions, però cap dels dos rescats no és net ni complet. Lucy vol protegir Ian d’una família que intenta ofegar tot allò que en ell desborda la norma —la imaginació, la sensibilitat, potser també una identitat que encara no pot anomenar—, però alhora converteix el nen en una mena de resposta provisional al buit de la seua pròpia vida.

Això és el que em sembla més interessant de la novel·la: Makkai no presenta Lucy com una salvadora inequívoca. La seua intenció pot ser noble, però també hi ha projecció, fugida i apropiació. Lucy necessita creure que està rescatant Ian perquè així pot evitar preguntar-se de què fuig ella, què vol realment i fins a quin punt ha construït la seua identitat a partir de relats heretats: el passat del pare, la culpa familiar, els llibres i les històries dels altres.

També el títol, El préstec, em sembla molt suggeridor. No al·ludeix únicament al préstec bibliotecari. Lucy i Ian viuen durant un temps una vida prestada, fora de les regles ordinàries; ella es presta el paper de protectora i ell troba en els llibres identitats provisionals amb què resistir. Fins i tot la llibertat que experimenten és una llibertat en préstec, perquè saben que no pot durar indefinidament.

I hi ha una idea que la novel·la defensa amb molta força: llegir no és una evasió innocent. Per a Ian, els llibres constitueixen un territori de supervivència. Li permeten imaginar que existeixen altres formes de vida abans de poder viure-les. Per això la repressió familiar no consisteix només a controlar què llig, sinó a impedir-li descobrir que el món és més ampli que el relat únic que li han imposat.

El llibre deixa, a més, una incomoditat molt productiva: Lucy comprén la violència que pateix Ian, però no necessàriament comprén Ian en tota la seua complexitat. Potser intenta salvar-lo abans d’haver aprés a escoltar-lo. I és precisament aquesta imperfecció moral la que evita que la història es convertisca en una faula complaent sobre una bibliotecària heroica. Més que una història de salvació, és una història sobre la necessitat de salvar i els perills que aquesta necessitat comporta.

“Perquè el resultat de tota aquesta experiència, d’aquella primavera de bojos, d’aquell estiu de suplici, de tot el temps des de llavors, és que ja no crec que pugui salvar la gent. Ho he provat i he fracassat, i tot que no dubto que al món deu haver-hi gent que té aquest do, jo no en soc una. Jo ho faig tot massa complicat. Però els llibres ja són una altra història. Encara crec que els llibres et poden salvar.”

L’art d’habitar la frontera.

Arribe al llibre setmanes abans de complir els seixanta-un anys. Amb aquella consciència emboirada de consideracions que vas fent callar i que van defugint el pes del temps que t’has posat a sobre. S’han acabat les gambades amb les quals anaves d’un lloc a un altre i ara mesures les passes, curtes i pausades. Profitoses. Ets a prop de l’última frontera i no ets precisament el capità de l’Enterprise. Una que anirà concretant-se en la seua proximitat. Malgrat que tota frontera que anomenem “última” sol ser, en realitat, només una altra manera de posposar la pregunta essencial. Però tot això, en obrir el llibre, no ho saps. Ho saps després.

T’endinses a L’art d’habitar la frontera, editat per Barlin Libros sense buscar res en concret. Ets davant d’un regal de les passades festes de Nadal, fet amb una bona intuïció. Fins i tot, entres amb una idea equivocada. Pensant que et trobaries davant d’un llibre eminentment tècnic, gairebé un manual de geografia, cartografia, l’origen de les fronteres, les seues raons històriques. Aquelles asprors que esperes d’un estudi assenyat, sedimentades de saviesa universitària. I sí, tot això hi és. Però no és el que més t’ha colpit. El que t’ha desplaçat com a lector ha estat descobrir que, sota aquella aparença analítica, el llibre parla sobretot de la vida humana. Del valor —o del preu, si voleu— que assignem a les persones segons la banda de la línia on l’atzar ens col·loca (una referència que no és baldera, perquè la meua admirada Wisława Szymborska no s’insinua en el llibre, hi apareix).

És llavors quan t’adones que ja vivies en una frontera abans d’obrir-lo. No una frontera dibuixada en un mapa, sinó una interior: entre el silenci i la paraula, entre la pertinença i el desarrelament, entre allò que ets i allò que el món espera que sigues. Fins ara, aquest espai només l’havies sabut habitar des de la intuïció literària, com un territori íntim, gairebé espiritual. I de sobte apareix Natxo Escandell i t’obliga a entendre que aquesta experiència interior té un correlat exacte en la manera com hem organitzat el món.

Escandell despulla les fronteres. Les arrenca de la naturalitat amb què les solem acceptar i les mostra com el que són en realitat: construccions històriques, decisions polítiques, mecanismes de poder que acaben determinant vides senceres. El mapa deixa de ser una representació neutral i col·legial, i esdevé un instrument que ordena, separa, jerarquitza. Llegint-lo, entens que les fronteres no només divideixen territoris: separen drets, oportunitats, somnis, expectatives.

Hi ha un moment en què el llibre fa un gir encara més inquietant. Quan entres en la idea que no totes les fronteres són visibles. Que el capitalisme, desfermat i salvatge, crea les seues pròpies línies, molt més amples i molt més cruels que les polítiques. Delimita el valor de les matèries primeres, però desvaloritza les persones que les extreuen. Assigna preus, però retira dignitats. Just aquestes fronteres que no apareixen als mapes són les que més pesen sobre els cossos.

I ací la lectura deixa de ser només intel·lectual, per tornar-se gairebé física.

Quan Escandell parla de mars i d’oceans, et costa veure’ls com espais abstractes o estratègics. De sobte deixen de ser aquells espais immensos que sempre ens han construït amb aquella literatura fantàstica, omplint-nos l’imaginari de la mateixa ingenuïtat amb la qual trobem en els bassals de pluja anant cap a l’escola, que trepitgem, perquè l’aigua és això, llibertat. Aigua compartida. Aigua sense propietari. I, al mateix temps, veus aquests mateixos mars convertits en trampes mortals, plens de línies invisibles que no apareixen enlloc, però que atrapen i condemnen. L’aigua com a frontera absoluta. Encara tens atrapada en la retina de la memòria la imatge d’Aylan Kurdi, el seu cos de tres anys, mort en la platja, abatut d’indiferència, símbol obscé d’un món que ha decidit despullar-se de tota humanitat.

A partir d’aquí, el llibre ja no parla només del món. Parla de nosaltres. De les fronteres que alcem entre persones, entre llengües, entre identitats. De com naturalitzem l’exclusió fins al punt de no veure-la. De com convivim amb la tragèdia mentre continuem caminant vora l’aigua com si res.

El gran mèrit de L’art d’habitar la frontera no és oferir respostes tancades, sinó provocar aquest desplaçament interior. No acabes la lectura amb la sensació d’haver entés millor el planeta, sinó amb la incomoditat d’haver entés millor per què hi ha tantes vides que no compten. I també, potser, per què alguns de nosaltres sempre hem viscut en un lloc intermedi, en una frontera que no sabíem anomenar.

És d’agrair la bibliografia, que abans l’autor ha escampat entre les pàgines del llibre, reunida al final d’aquest, en un apèndix. Una porta que apunta cap a altres veus, cap a altres maneres d’habitar aquest límit, com la que has encetat, golafre, de Gloria Anzaldúa i el seu Borderlands/La Frontera, que encara no has acabat, però que ja tens clar que necessitaves llegir.

Potser aquesta és la prova més honesta que un llibre funciona: quan no t’ofereix conclusions, sinó consciència. Quan no t’explica només què és aquella línia invisible per al capital, i compacta i homicida per als pobres. Una frontera que t’obliga a mirar on estàs tu situat. I a assumir, sense escapatòries, que la banda que habites no és solament un atzar que agraeixes, sinó el lloc del món on has d’exercir la teua responsabilitat moral.

La llei del silenci

A Sempre han parlat per nosaltres, Najat El Hachmi no escriu des de la comoditat del consens, sinó des d’un lloc molt més incòmode: el de qui es nega a acceptar els silencis imposats, també —i sobretot— aquells que es disfressen de respecte cultural, de relativisme benintencionat o de progressisme mal entés.

Aquest no és un llibre conciliador. Tampoc no vol ser-ho. És un llibre que posa paraules allà on massa sovint es mana callar, i que ho fa sense eufemismes, sense demanar disculpes, sense la temptació d’endolcir el diagnòstic. El feminisme que defensa El Hachmi no és identitari ni ornamental: és material, vital, existencial. Té a veure amb el cos, amb la por, amb la llibertat real —no amb la retòrica de la tria, sinó amb la possibilitat efectiva de viure sense submissió.

La força del llibre rau en aquesta claredat: el masclisme no desapareix perquè canvie de llenguatge. Pot mutar, pot sofisticar-se, pot vestir-se de discurs emancipador; però continua sent masclisme quan limita la vida de les dones, quan converteix la desigualtat en identitat i la submissió en relat cultural.

El valor del text és doble. D’una banda, perquè desmunta sense embuts el parany del relativisme cultural aplicat al feminisme, aquest terreny relliscós on tot es pot justificar excepte la llibertat femenina. De l’altra, perquè ho fa des de dins, assumint el cost personal, simbòlic i social que implica alçar la veu en una cultura on fer-ho pot ser llegit com una traïció.

El Hachmi escriu amb una prosa neta, directa, sense artificis innecessaris. No busca lluir-se: busca ser entesa. I en aquest gest hi ha una ètica de l’escriptura que mereix ser destacada. El llibre avança entre memòria, anàlisi i denúncia amb una coherència que no decau, i aconsegueix una cosa poc habitual: fer pensar sense paternalismes, incomodar sense deshumanitzar.

Llegir Sempre han parlat per nosaltres és acceptar una invitació incòmoda, però imprescindible: revisar quines veus escoltem quan parlem de feminisme, quins silencis protegim en nom del respecte, i fins a quin punt estem disposats a defensar una llibertat que no admeta adjectius ni excepcions.

Aquest és un llibre que no busca tancar debats, sinó enretirar cortinatges. I en aquest gest, permetre que entre la claror sense tamisar. No un esclat amable i revelador, sinó un llambreig que obligue a mirar. I a no apartar els ulls mai més.

Algú s’ha encegat amb la resplendor

Trobar llibres que puguen oferir un bon estudi sobre Stephen King, l’escriptor, és molt difícil. Als EUA, certament, no. Ací, sí. A la meua biblioteca tinc les seues memòries, en català, publicades per L’altra editorial, sota el títol d’“Escriure. Memòries d’un ofici” i traduïdes per Martí Sales. Un excel·lent recull de textos a la semblança d’un dietari, que no solament descobreixen a l’autor sinó que ens donen pistes sobre la seua compulsiva vocació. Abans, però, ja teníem “Danza Macabra”, un assaig on el mestre ens fa una suggerent passejada pels mons de la fantasia i l’horror, que tant l’han complagut a ell i a aquells que hem llegit les seues produccions. I que ens situen inequívocament en el centre del seu imaginari.

Amb motiu del 75è aniversari de l’escriptor, també va aparéixer “Stephen King. Una gran celebración de la vida y la obra del gran maestro del terror” del crític literari Bev Vincent, editat per Libros Cúpula i traduït al castellà per Jaume Muñoz Cunill. Un estudi genuïnament literari que aprofundeix en la creativitat de les seues novel·les, relats curts, contes i adaptacions cinematogràfiques, cosa que el converteix en el llibre més complet sobre l’autor en les nostres contrades. Ara mateix, l’assaig més revelador que existeix sobre ell.

També hi ha d’altres, més vistosos, com “Stephen King. Guía ilustrada del maestro del terror”, dels crítics de cinema Matthieu Rostac i François Cau, editada per Lunwerg. Una entretinguda i original recopilació de tota la seua producció, farcida de curiositats, mapes dels llocs ficticis destacats i els motius més recurrents del seu univers literari i les adaptacions cinematogràfiques de les quals ha estat objecte.

Això sense oblidar “Todo sobre Stephen King”, escrit per l’argentí Ariel Bosi (a qui jo vaig seguint per Instagram perquè em resulta un divulgador interessant i proper, i compartim fanatisme) i que li va publicar Plaza&Janés. Un llibre molt complicat d’aconseguir ara i que només sovinteja els mercats de segona mà, venent-se a preu d’or i que ja va ser presentat en el seu moment com el llibre definitiu sobre el rei del terror. Un manual de consulta im-pres-cin-di-ble i que si, mereix algun elogi és per la seua exhaustivitat i rigor. Cert que li cal una actualització, però tenint en compte com és de prolífic el mestre King, no acabaríem mai.

Per què faig aquesta introducció? Doncs perquè recentment he anat a parar a un nou estudi literari (sic), aquesta vegada perpetrat per un tal Tony Jiménez, sota el títol de “Stephen King. El resplandor del genio” i editat per una desconeguda (per a mi) Montaigne/Berenice. Presentat com un assaig apassionat i rigorós, després de llegit el seu primer capítol, és només un recull de totes aquelles coses que ja sabem, però argumentades com si foren els xafardejos d’una portera de finca. Els patiments d’algú que no vol perdre el camí de l’èxit i que condicionaran, no solament la seua vida personal i familiar, així com la seua producció literària (a la que no es fa referència, curiosament), estan narrats amb força mal gust. Com tampoc es poden fer passar per rigoroses les opinions personals del senyor Jiménez sobre els llibres, que no prenen més entitat que un “m’agrada” sota l’entrada d’algú en una xarxa social. Això sense afegir que té una narració descurada, farcida de repeticions, d’idees anodines i ressuades i que traeix, precisament, la màxima del mestre King, quan diu que el més important d’escriure és reescriure!

Crec que el senyor Jiménez aconsegueix ben bé el contrari del que es proposava: passa de voler ressenyar un geni resplendent a enfosquir-nos totes les expectatives sobre el mateix. L’editorial ha deixat tota la feina d’edició a la sinopsi: un parany per a lectors compulsius com jo. Li hauria anat millor haver prestat més atenció al contingut i l’expressió, a l’organització del text i a l’eliminació de fragments que, lluny d’ajudar a entendre l’obra del senyor King, empastifen el resultat. No es pot parlar de rigor quan tot és una barreja d’anècdotes i llocs comuns, d’allò que pots trobar-te als llibres anomenats mediàtics, i que es venen a les parades de les botigues d’aeroports, abans no acaben en paradetes de fira de segona mà.

La senyora Dalloway

Encara pendents de la devastació que ha suposat un fenomen meteorològic com la DANA —o potser per això mateix— la lectura d’aquesta novel·la m’ha resultat pertorbadorament vigent. La tasca de viure s’imposa, sempre, tossudament. De vegades obscenament. Com quan no tenim més remei que assumir els deures d’aquells que ens han deixat el buit per sempre, sense tenir en compte que l’existència subsegüent ens imposa tasques que no podem obviar i de les quals som deutors dels que encara són vius. Hi ha festes d’aniversari per planificar, informes trimestrals pendents per tancar el curs, llibres nous per llegir. Just quan encara som amb la mirada fixada en l’ahir, en la catàstrofe dels passats huit mesos i aquell cúmul de restes que s’obstinen a despertar-nos els morts, el fet d’existir encara ens obliga a refer el que ha quedat destrossat.

La senyora Dalloway de Virginia Woolf, traduïda per Dolors Udina al català per a La Magrana, és una novel·la obsessionada amb aquesta qüestió: com és possible continuar endavant? Com pot algú fer una festa després de la inundació? Quan som davant d’una Anglaterra esmicolada, desconcertada amb la trencadissa d’una guerra devastadora, obligada a afrontar les restes i les agonies del seu imperi i on persisteix la feina dels vius.

No vull tampoc que ningú pense que estem davant d’una ficció distòpica, a l’estil de La carretera, de Cormac McCarthy, posem per cas. Dubte que l’autora s’imaginés mai res de semblant, tot i el significat tan profund que ofereix aquest clàssic. Però la vida que representa sí que està esguitada pels morts i la presència fantasmal que deixen en el record dels vius, que miren de perpetuar unes inèrcies que ja han canviat completament malgrat els seus afanys caducs.

La senyora Dalloway és una reflexió sobre la fi d’una nació que va dominar el món. La representació d’una cultura decadent que recorre gairebé tots els personatges. La necessitat obsessiva de mantenir un ordre sota el sostre desaparegut de la casa que habitàvem. I tot contat amb una prosa elegant, fascinant, amb frases envejablement estructurades i un ritme capaç de fer bressolar paràgrafs sencers, sense esgotar-se. Un goig que no podem deixar passar.

Els nens són reis

Amb Els nens són reis, traducció del gran Jordi Martín Lloret per a Edicions 62, Delphine de Vigan fa seu el món de les xarxes socials i les aparences. De Vigan ha construït un thriller al voltant d’un canvi profund que s’ha produït en la societat durant els últims vint anys. El lector descobreix la Mélanie, que va créixer envoltada del culte a la telerealitat i que, a l’era de YouTube, decideix retratar la vida quotidiana dels seus dos fills petits: la Kimmy i el Sammy. L’èxit amb milions de subscriptors no es fa esperar. Fins al dia en què, de cop, la seua filla de quatre anys desapareix. El que segueix, en paral·lel, és la investigació dirigida per una inspectora de la Brigada Criminal.

He de confessar que m’he sentit una mica decebut, perquè m’he trobat amb una lectura aspra. Una narrativa més aviat notarial. Una cosa així com la fredor d’una tesi doctoral que busca fonamentar-se en un discurs que li done autoritat acadèmica, pes resolutiu i incontestable, però construïda amb personatges que no acaben d’arrelar en el destí de la trama.

Malgrat això, de Vigan explora —talment com ha fet amb totes les seues obres—els excessos dels nostres temps. Ha intentat representar un futur pròxim que mostrarà víctimes col·laterals que no en tindran prou amb posar un “m’agrada” per expressar el seu crit d’auxili. Trobe que és un llibre que podria haver estat més potent del que ha resultat finalment.

Zoo City

Zoo City, escrita per Lauren Beukes i traduïda per Lluís Delgado per a MaiMes, no és ciència-ficció en el sentit clàssic. No hi ha naus extraterrestres, ni marcians viscosos o estacions espacials esterilitzades. Hi ha bruixeria, drogues i mutació genètica. El món de Zoo City és contemporani i reconeixiblement sud-africà. La xenofòbia és encara un sentiment molt estés. Les ciutats estan separades per fortes línies de diferència que recorden l’apartheid. Però la gent no es divideix segons línies racials, sinó sobre la base d’una condició estranya anomenada aposimbiosi, també conegut com a ser “animals”. Ser “animaled”, el concepte al voltant del qual es construeix tota la novel·la, és el resultat d’una mutació genètica que va tenir lloc a principis dels anys 2000 i va provocar un vincle estrany entre alguns humans i animals. Una mena d’estigma, de lletra escarlata, més bé, que pateix la protagonista, Zinzi December.

La construcció del món s’aconsegueix d’una manera discreta, sigil·losa. Els personatges no passen temps explicant-se el seu món quotidià (una “càrrega” constant en altres històries SF), de manera que vas agafant el resultat, els detalls a mesura que avança la trama, i Beukes és prou bona en el seu ofici per assegurar-se que això no esdevinga en una confusió.

La trama del thriller beu de l’orgullosa tradició de Chandler i Hammett. En el camí cap a un clímax extremadament desordenat i repugnant, aporta una tendresa secreta i una humanitat al seu retrat descontrolat de l’aquí i l’ara, fent evolucionar el viatge personal de la protagonista, cap a una integritat fràgil però decidida.

Estem davant d’una bona novel·la que brilla, especialment, per la seua evocació de la Sud-àfrica urbana contemporània. És fantàstica a l’hora de captar el soroll, les olors, el xoc de colors, l’energia pura i el caos.

L’any 2011, la novel·la va guanyar el prestigiós premi Arthur C. Clark de ciència-ficció.

Jo, un altre

A “Yo, otro. Crónica del cambio”, llibre d’Imre Kertész, traduït per Adan Kovacsics per a Acantilado, és un text escrit de manera brillant, irònic i apassionant, que alhora vol ser un diari fragmentari dels anys 1992 a 1995. Una crònica de la vida extremadament significativa per a l’escriptor. Un cúmul de notes que són de vegades filosòfiques, de vegades literàries, de vegades plantejant qüestions morals, de vegades biogràfiques i, en ocasions meravellosament poètiques.

L’autor enceta el llibre dient: “Jo soc una ficció”, en un intent d’entendre què és aquest “jo”, i què l’ha fet i l’ha canviat. Kertész s’enfronta constantment al passat, incloses les seues experiències d’Auschwitz, amb un to instructiu i a l’hora, distanciat —”Déu va crear el món, l’home va crear Auschwitz”—. Ens mostra una realitat que va conéixer de primera mà i que no ha pogut superar: forma part del seu ésser i tota la seua vida —diu— ha estat un seguit de reescriptures del que significa l’existència que li ha quedat com a supervivent. Què és l’antisemitisme i la culpa, són qüestions que sorgeixen constantment i originen més preguntes i arguments que no sempre pot respondre i que obrin rutes quasi divergents. I, en aquest camí, el jo deixa de ser el que és, allò que havia sigut, per esdevenir una altra cosa. Un canvi constant que mira d’explicar-se. Una ficció impregnada de realitat.

En resum: un text catàrtic i fascinant.

P.D. La versió en català és de Quaderns Crema.