M’ature davant d’una imatge de la manifestació d’ahir a Madrid. Un grup de gent, molt jove, amb el braç alçat. La salutació romana. Envoltats d’altres amb el rostre desencaixat pels crits d’odi o rancúnia, imagine. Ells, però, romanen impertèrrits. No semblen persones arrossegades per una inèrcia que desconeixen. Hi ha convicció als rostres. Fins i tot, una alegria inquietant, quasi radiant, com si aquell braç estés els obrís una porta i no ens recordés a la resta totes les que el feixisme va tancar.
El que més impacta és que són joves. Molt joves. No han conegut la dictadura, ni han sentit la por de parlar més del compte. Ni saben res de les matinades en què els escamots es passejaven pel poble i s’aturaven davant d’una porta que colpejaven amb la vehemència de l’autoritat violenta que els permetien representar. I tota la casa s’estremia perquè la nit acabava de canviar. No han crescut mirant una cadira buida sense poder preguntar qui seia allà abans. Ni han vist mai els homes que tornaven de la presó amb el cos desfet i la mirada perduda. El dolor d’una humanitat que va costar molt de recuperar.
I, tanmateix, allà hi són, aixecant el braç.
Potser precisament per això. Perquè no ho han conegut. Perquè per a ells el feixisme que representa pot haver deixat de ser una experiència humana i s’ha convertit en un logo vivent. Un uniforme, una bandera, una música marcial, una fotografia recuperada d’un passat que ja no fa olor del terror de les presons ni de la terra remoguda de les cunetes. Són l’expressió d’una simbologia que algú ha buidat de víctimes. I una imatge així pot semblar, fins i tot, una forma de rebel·lia.
El més terrible, però, és que dubte que tot puga explicar-se per ignorància. Seria massa senzill i massa indulgent. Estic convençut que alguns saben què significa aquell gest. Són conscients de la humiliació i l’amenaça que representa. Saben que és una forma de violència. I és per això que el fan. Hi ha una manera de sentir l’autoritat —que d’altra manera no tindrien— i que consisteix a provocar por als altres. Una força miserable, prestada per a qui no troba altra manera de ser-hi al món.
Vivim un temps pertorbador que fabrica desemparament per oferir, després, enemics. Un jove, un adolescent, que ignora el futur que tindrà, pot sentir-se insignificant. Creure que habita una societat on se sent exclòs i creu que són els altres qui decideixen per ell. I és llavors quan algú, en absència o dimissió d’un raonament, li assenyala un culpable. El diferent, el foraster, l’immigrant. El pobre. La dona que no vol callar el fet de ser menystinguda. El dissident. El que estima diferent. De sobte, el seu malestar té una causa simple i el món, que abans era confús, acaba dividit entre els seus i els altres. Aquesta és una de les més antigues habilitats del feixisme: oferir una “comunitat” a canvi d’una víctima.
Les xarxes socials —amb l’inestimable suport dels mitjans de comunicació— han posat la resta. Han convertit la política en gesticulació. La ideologia en estètica. La crueltat, en espectacle. Potser alguns es van aplegar com en un joc, una broma, per provocar, per escandalitzar els adults, qüestionar l’autoritat, per aconseguir uns segons de glòria dins d’una pantalla. Però aquestes “bromes” van vestint una casa on, en acabant, s’instal·larà l’odi per tots els racons. La ironia permet apropar-se al monstre sense haver de confessar que ens atrau. I, a força de repetir el gest, arriba un dia que ja no sabem si encara estem jugant o si el joc ens ha convertit en allò que fingíem ser.
Em pregunte què és el que no hem sabut transmetre. Segurament vam explicar el feixisme com una lliçó d’història que només aportava dates, noms i batalles, però no vam saber explicar aquell llarg hivern que va representar sobre la vida de moltíssimes famílies. El fred d’una cel·la i el dolor de les pallisses. Les dones, les àvies, fent quilòmetres a peu per portar-los un poc de menjar i la il·lusió d’una mica de consol. El fred d’una mare que prega, esperant que retorne aquell que s’han emportat. El fred d’una fossa oberta, de nit. Potser vam donar per fet que la democràcia seria una mena de sistema immunitari davant de l’odi i que s’inocularia per a sempre en els organismes que van sobreviure i que van vindre després. No vam comprendre que la memòria, si no es fa present, també mor. I si moren els testimonis, arriben els mercaders del passat. N’esborren el dolor, el frivolitzen, treuen els uniformes que tenien enterrats sota tones de sang i els netegen. Redrecen banderes i transvesteixen els botxins en personatges d’ordre. Llavors la dictadura ja no sembla una multitud de vides trencades, sinó una època en què —diuen— les coses estaven més clares, més definides. Sempre hi ha algú disposat a vendre aquest relat a canvi d’una falsa llibertat.
El que més por em fa no és el braç alçat. És l’entusiasme. Aquella alegria de saber-se membres d’alguna cosa, malgrat que la pertinença supose treure-li a algú la seua condició humana. Perquè el feixisme no apareix necessàriament quan apareixen les armes. Es presenta abans, quan humiliar ja no et fa vergonya, quan la compassió és considerada una feblesa. Quan el dolor alié es pot relativitzar o convertir en una xifra. Quan una multitud confon l’escalfor del ressentiment amb el de la fraternitat. I no ho és. És només una foguera que s’alimenta dels altres, de les víctimes que assenyalen els instigadors de l’odi.
La joventut d’aquells braços no assenyalen solament el passat. Assenyalen una possibilitat de present. Ens adverteixen que cap societat queda vacunada per haver patit una dictadura i que la barbàrie no sempre torna amb el rostre que recordàvem. De vegades torna amb un somriure innocent, mentre va enregistrant-se amb un telèfon, orgullós de la seua ignorància. Només té dinou anys i creu que acaba d’inventar un gest que, en realitat, va carregat de morts.
No hauríem de mirar-los amb menyspreu, però tampoc amb condescendència. Cal mirar-los amb la gravetat del que representen. I tornar a posar les víctimes d’aquell genocidi sota els símbols que ara aixequen. Posar noms concrets darrere de les xifres. Les mares, els fills, les cases buidades de matinada, el consol que mai no va arribar i els ossos que encara esperen sota la terra.
Un braç alçat pot semblar un gest insignificant. Un instant. Una provocació. Però la història ens ha ensenyat que, quan molts saluden el feixisme, moltes consciències es veuen obligades a abaixar la mirada i sempre acaba havent-hi algú que mai més podrà alçar-se.
