La selecció natural també la decideix el capitalisme. És cert que els ecosistemes que habitem no miren comptes corrents ni escriptures de propietat. Però el capitalisme sí que pot decidir qui queda exposat i qui disposa d’un lloc on refugiar-se. Qui arriba a temps al diagnòstic. Qui pot pagar-se el tractament. Qui viu en una casa preparada per no coure’s viu quan fa calor, per ser-hi lluny de l’esclat torrencial de l’aigua quan es desborda, de la fàbrica que contamina, del barri on l’aire es torna més espés i la vida, més curta. Els diners no concedeixen la immortalitat, però compren temps. Compren distància respecte dels riscos. Compren, fins i tot, el dret a esperar en unes condicions menys cruels. La pobresa, en canvi, no sent una condició biològica, acaba escrita al cos. En els pulmons, l’esquena, les dents. En aquella malaltia que s’hauria pogut detectar abans. En l’esgotament de qui no pot permetre’s emmalaltir perquè deixar de treballar també és una forma de caure. No sobreviu el més apte. Sobreviu, massa sovint, el més protegit. Ens parlaran de responsabilitat individual, de previsió, de mèrit. Com si totes les persones hagueren començat la cursa des del mateix lloc i amb la mateixa capacitat pulmonar. Com si la possibilitat de resistir una pandèmia, una catàstrofe climàtica o una malaltia greu fora una virtut privada i no el resultat d’un sistema que reparteix de manera desigual la seguretat i la intempèrie. El capitalisme porta camí de modificar les lleis profundes de l’evolució. Perquè ha aprés a administrar la vulnerabilitat. A decidir quins cossos tindran més defenses i quins arribaran al perill ja exhaust. A convertir la desigualtat econòmica en desigualtat davant de la mort. Quan la riquesa compra anys i la pobresa els perd, ja no podem parlar de fatalitat. És una selecció. I no té res de natural.
