Anem a pams, la peça suposadament periodística titulada Les escoles incorporen professionals sanitaris per reforçar l’educació inclusiva, que va publicar el diari ARA el 10 d’agost de 2026, no és una notícia. És un «contingut patrocinat», que és la manera elegant de dir que algú ha pagat perquè la seua propaganda aparega disfressada d’informació. L’etiqueta hi és, sí, però la peça té titular, fotografia, entradeta i redacció periodística. Tot està pensat perquè el lector la reba com una notícia, encara que no ho siga. I el que ens volen vendre és que posar professionals sanitaris en alguns centres educatius servirà per «reforçar l’educació inclusiva».
A veure: si hi ha alumnes que necessiten determinades cures durant l’horari escolar, és evident que han de rebre-les. I també és evident que una cura sanitària invasiva l’ha de fer una persona preparada, no un mestre, una vetlladora o qualsevol altre treballador del centre a qui toque assumir-la perquè no hi ha ningú més. Fins ací, res a discutir. Però això no és el mateix que fer una escola inclusiva.
La inclusió no consisteix a posar una infermera al centre i poder fer-se una fotografia al seu costat. Inclusió és que un alumne puga estar dins de l’aula, participar, aprendre i formar part del grup. És disposar dels mestres, educadors, vetlladors, orientadors i especialistes que necessita. És reduir unes ràtios que fan impossible atendre bé la diversitat. Una infermera pot atendre perfectament una necessitat mèdica. El que no farà és resoldre tots aquests problemes.
Per això resulta tan irritant l’ús que fan de la paraula «inclusió». L’agafen, la buiden de contingut i la col·loquen damunt de qualsevol mesura perquè tot semble més modern, més social i més progressista. Garantir l’atenció sanitària d’un alumne pot ser necessari perquè puga anar a escola, però això, per si sol, no el converteix en un alumne realment inclòs.
La mateixa publicitat explica que la prova pilot va atendre 204 casos en 57 centres, dins d’una població de prop de 22.000 alumnes. Però no diu quant costarà el desplegament, quants professionals es contractaran, quantes hores estaran en cada escola ni si una mateixa persona haurà d’anar passant d’un centre a un altre. Tampoc explica com han decidit que la prova ha estat «un èxit». Ho diuen els mateixos departaments que l’han organitzada i hem de donar-ho per bo. Un acte de fe, vaja.
Mentrestant, continuem tenint aules massificades, manca de vetlladors, baixes que no es cobreixen, especialistes insuficients i mestres que han de fer equilibris diaris per atendre alumnes amb necessitats molt diferents. Cap d’aquests problemes desapareixerà perquè hi haja un professional sanitari unes hores al centre.
Potser la mesura és necessària i està ben pensada. Però, si és així, que ens expliquen quants alumnes la necessiten, quant costarà, com s’organitzarà i quins resultats esperen obtenir. El que no haurien de fer és pagar un publireportatge, embolicar una actuació sanitària amb la paraula «inclusió» i presentar-la com si hagueren començat a resoldre els problemes estructurals de l’escola.
Les cures sanitàries s’han de garantir, per descomptat. Però la inclusió educativa és tota una altra cosa. I, pel que sembla, encara hi ha qui no ha entés —o no vol entendre— què significa.
Foto de Daniil Kondrashin
