Aquesta estada salvatge

“Però hi ha indrets/ofegats en el propòsit/de fugir de la misèria/ganivetant-te la mirada/i, llavors, només pots ser/hemorràgia de paraules.”

El passat divendres, 6 de novembre, vaig ser guardonat amb el XXI Premi de Poesia Ibn Hafaja —i que es lliura en el marc dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira—, per l’obra titulada Aquesta estada salvatge, un treball que naix davant la sensació d’una impotència creixent i que, a poc a poc, es torna insuportable. Em sentia interpel·lat per tot allò que passava al meu voltant, commogut, aclaparat, gairebé ofegat per una realitat que se’m tirava al damunt sense deixar-me la més petita possibilitat de fer-hi res. Només mirar. Contemplar la barbàrie. I em feia por que aquella contemplació silenciosa acabara convertint-se en una forma d’acceptació.

No volia resignar-m’hi. No volia que la meua incapacitat per canviar les coses acabara confonent-se amb la indiferència. Perquè hi ha una manera de dissentir que, si no va acompanyada d’algun gest, corre el risc de convertir-se en una peça més de l’engranatge que sosté allò que condemnem. I jo no volia ser-hi, en aquell lloc. Necessitava rebel·lar-me, encara que només disposara de les paraules.

D’aquesta necessitat naixen els poemes. No de la certesa que la poesia puga redimir res, ni de la ingenuïtat de pensar que un vers aturarà una guerra o retornarà la vida a una criatura morta en una platja. Conec massa bé la fragilitat de les paraules davant de determinades atrocitats. Però també em resistisc a acceptar que siguen inútils. Potser no poden canviar la realitat, però sí que poden impedir que ens hi acostumem sense fer-nos preguntes.

M’interessava la paraula estada perquè conté una certa idea de provisionalitat. Som ací durant un temps que desconeixem, intentant fer habitable un món que sovint sembla obstinat a negar-nos aquesta possibilitat. I salvatge no fa referència a la natura, sinó a nosaltres, a la violència que som capaços d’exercir sobre els altres, sovint amb una normalitat administrativa, política o social que em resulta especialment inquietant.

Però el títol també té una dimensió més íntima. La vida és aquesta estada breu, plena de pèrdues, de contradiccions, d’afectes i de preguntes que probablement no arribarem a respondre.

Hi ha també una altra dimensió del llibre que considere important. Molts dels poemes naixen acompanyats de versos o fragments d’altres escriptors i escriptores. No els he incorporat com a simples citacions, ni com una manera de buscar autoritat en les seues veus. Són, sobretot, una invitació al diàleg. De vegades, el poema intenta respondre allò que un altre autor ha deixat escrit; altres, s’atreveix a discrepar-ne o a continuar el pensament per un camí diferent. I, en alguns casos, he volgut imaginar que podia allargar el crit just allà on la veu de l’altre semblava interrompuda. Una pretensió probablement agosarada, perquè les veus dels grans poetes no arriben a emmudir mai. Més aviat continuen parlant molt després d’haver-se acabat d’escriure.

En el fons, Aquesta estada salvatge és el testimoni d’una incomoditat profunda amb el món que habitem, però també amb nosaltres mateixos, amb aquesta facilitat inquietant que tenim per adaptar-nos a l’horror i continuar vivint. He escrit el llibre per retornar la capacitat de commoure’ns, de sentir vergonya, de no considerar inevitable tot allò que és profundament injust.

Perquè estic profundament convençut que escriure és només això: una manera de no participar, amb el silenci, en la normalització de la barbàrie.