Hi ha una idea que escolte cada vegada amb més freqüència i que em produeix un desassossec difícil d’explicar. La defensen persones amb les quals compartisc bona part de les conviccions polítiques i, segurament per això, em costa encara més comprendre-la. Diuen que potser caldria deixar que l’extrema dreta arribara al poder, que governara sense entrebancs, que aplicara el seu programa i que la gent, en comprovar les conseqüències de les seues polítiques, n’acabaria despertant d’una vegada. Que només quan haguérem perdut allò que tenim seríem capaços d’entendre el valor del que havíem aconseguit.
És aquella vella idea del «com pitjor, millor», que reapareix de tant en tant amb l’aparença d’una estratègia política, però que a mi em sembla una aposta extraordinàriament perillosa.
Potser m’equivoque. No tinc cap certesa sobre el comportament de les societats ni pretenc endevinar què passarà demà. Però em costa acceptar que el patiment siga una garantia de lucidesa. Que una persona que perd la faena, que no pot pagar el lloguer o que veu com es deteriora l’hospital on l’atenen haja de comprendre necessàriament qui és responsable de la seua desgràcia. Tant de bo les coses funcionaren així. La història, però, ens ha ensenyat que la desesperació no sempre condueix a la rebel·lia. De vegades condueix a la resignació. I d’altres, a buscar un culpable, qualsevol culpable, encara que siga precisament aquell que menys responsabilitat té en el que ens passa.
Em preocupa, sobretot, la confiança amb què alguns donen per feta una reacció que ningú no pot garantir. Com si hi haguera una llei inevitable segons la qual, després d’un període de destrucció social, arribara una mena de primavera democràtica. Com si les societats disposaren d’un mecanisme de defensa que es posara en marxa automàticament quan el mal esdevinguera insuportable.
Però, i si no fora així? I si la por acabara sent més poderosa que la indignació? I si, després de desmantellar una part dels serveis públics, ens explicaren que els culpables de tot plegat són els immigrants, els pobres, els funcionaris o qualsevol altre col·lectiu convenientment assenyalat? I si una part de la gent s’ho creguera?
Hi ha una altra qüestió que em sembla encara més difícil d’acceptar. Quan algú defensa que les coses han d’empitjorar perquè la societat reaccione, de quines coses està parlant exactament? De les llistes d’espera d’un hospital? De les persones dependents que necessiten ajuda per alçar-se del llit? De les escoles que perden mestres? De les famílies que han de triar entre escalfar la casa o omplir la nevera?
Perquè darrere d’aquella formulació tan contundent hi ha persones de carn i ossos. I em sembla que no tenim dret a convertir les seues vides en el preu necessari d’una hipotètica presa de consciència col·lectiva.
A més, hi ha una contradicció que no aconseguisc resoldre. Si una societat està cansada, empobrida i desconfiada, per què hauríem de suposar que encara tindrà més força per organitzar-se quan les seues condicions de vida empitjoren? La precarietat no sempre deixa temps per a la protesta. Qui arriba exhaust a casa després de treballar tot el dia, qui viu amb la por de perdre el sou o qui ha d’atendre un familiar sense cap ajuda difícilment disposa de les mateixes energies que una persona amb la vida mínimament resolta. De vegades, sobreviure ocupa tot l’espai que hauria de correspondre a la ciutadania.
I encara hi ha un risc que em sembla especialment greu. Els drets democràtics, una vegada erosionats, no es recuperen necessàriament amb la mateixa facilitat amb què es perden. Les institucions poden afeblir-se, els contrapoders poden desaparéixer i els mitjans de comunicació poden quedar sotmesos a pressions que condicionen allò que la gent sap i allò que acaba creient. Esperar que la ciutadania reaccione quan la situació siga insostenible pressuposa que, arribat aquell moment, encara disposarà dels instruments necessaris per a fer-ho.
No voldria que se m’interpretara malament. No estic defensant la resignació, ni que hàgem d’acceptar les injustícies actuals per por que les coses siguen pitjors. Però em sembla que hi ha una distància enorme entre voler canviar una realitat insuficient i confiar que la seua destrucció ens conduirà a una realitat millor.
Potser el que hauríem de preguntar-nos és per què hi ha tanta gent que ja no confia en els qui diuen defensar els seus drets. Per què els serveis públics, que haurien de representar una de les grans conquestes de la democràcia, no sempre són percebuts com una garantia. Per què una part de la ciutadania escolta amb més atenció els qui prometen enderrocar-ho tot que no els qui es comprometen a conservar-ho. I, sobretot, què hem deixat de fer perquè això haja arribat a passar.
No tinc respostes senzilles. Ni crec que n’hi haja. Però em resistisc a pensar que l’única manera de recuperar la confiança de la gent siga permetre que perda allò que encara li queda.
He arribat a una edat en què les grans certeses em desperten més recel que entusiasme. Potser perquè he vist massa vegades com les conseqüències de les decisions polítiques acaben recaient sobre persones que no les han preses. I perquè sé que determinades pèrdues no es reparen amb una victòria electoral posterior. Hi ha malalties que no esperen, infanteses que no es repeteixen i vides que no poden quedar suspeses fins que arriben temps millors.
Per això, cada vegada que escolte aquell «com pitjor, millor», no puc evitar fer-me una pregunta molt senzilla: millor per a qui?
Perquè el pitjor, quan arriba, no és una teoria. I no hi ha cap garantia que, després d’haver-ho perdut tot, ens quede encara la força necessària per a recuperar-ho.
Fotografia de Carla Cerati (1926-2016) Gorizia, Ospedale psichiatrico, 1969