Categoria: Pluralitat

Ningú no té dret a decidir qui pot continuar sent persona

Les paraules no poden pronunciar-se des d’un govern sense conseqüències. No perquè siguen ofensives, ni perquè siguen provocadores, ni perquè puguen ferir sensibilitats, sinó perquè travessen una línia que qualsevol societat que es diga democràtica hauria de considerar infranquejable. Quan un ministre afirma que hi ha persones que no mereixen viure, que cada nit se n’haurien de matar trenta o quaranta, i arriba fins i tot a negar-los la condició de persones, ja no estem davant d’una opinió política que ens agrade més o menys. Estem davant de la deshumanització expressada des del poder. I això és molt més greu.

Podem discutir sobre una guerra. Podem discutir sobre terrorisme, sobre legítima defensa, sobre operacions militars, sobre seguretat, fronteres o responsabilitats. Podem discrepar profundament sobre totes aquestes qüestions. Però hi ha una cosa que no hauria d’admetre discussió: cap governant pot decidir que un grup d’éssers humans ha deixat de ser humà.

Perquè sabem on comença aquest camí. Comença canviant les paraules. Deixem de parlar de persones i comencem a parlar de coses, d’enemics absoluts, d’éssers indignes de continuar vius. Després la mort deixa de tenir nom i cognoms i es converteix en una xifra. Trenta. Quaranta. Cada nit. I arriba un moment que matar ja no sembla matar. Sembla una operació administrativa. A mi és això, potser, el que més m’esgarrifa. No solament la brutalitat del que es diu, sinó la normalitat amb què es diu. La tranquil·litat amb què un home amb responsabilitats de govern pot parlar de matar desenes de persones com qui parla d’un objectiu que cal complir abans de l’endemà.

No soc jurista internacional, però sé una cosa molt elemental: els drets humans no existeixen únicament per protegir les persones que ens agraden, les que pensen com nosaltres o les que considerem innocents. Existeixen precisament perquè ningú no puga decidir arbitràriament qui té dret a continuar sent persona. Per això aquestes declaracions haurien de tenir conseqüències. Conseqüències polítiques, diplomàtiques i, si correspon, judicials. Els governs democràtics no haurien de mirar cap a un altre costat. Les institucions europees no haurien de refugiar-se en comunicats buits. I els ciutadans tampoc no hauríem d’acceptar que una barbaritat com aquesta desaparega de l’actualitat al cap de dos dies, substituïda per la següent notícia.

No demane venjança. Demane responsabilitat. No demane que es neguen drets a qui nega els drets dels altres. Demane exactament el contrari: que la democràcia demostre que els drets, les lleis i els límits també serveixen quan és difícil aplicar-los. I tampoc no accepte que denunciar aquestes paraules puga confondre’s amb atacar un poble, una religió o una comunitat. Criticar Ben-Gvir no és atacar els jueus. Denunciar un governant israelià no és condemnar tota la societat israeliana. Precisament perquè rebutgem les culpabilitats col·lectives, hem d’assenyalar amb claredat les responsabilitats individuals.

El que ha dit aquest ministre ho ha dit ell. I és ell qui n’ha de respondre. Durant massa temps hem repetit que les grans atrocitats no comencen quan apareixen els morts. Comencen abans. Comencen quan algú aconsegueix convéncer-nos que determinada gent val menys. Quan deixem de sorprendre’ns davant d’un llenguatge que separa els humans entre els qui mereixen viure i els que no. Quan ens acostumem.

Per això no crec que aquesta siga una declaració més dins del soroll terrible d’aquesta guerra. Hi ha moments en què una societat ha de saber dir prou. Prou a convertir la mort en una quota. Prou a decidir qui mereix viure. Prou a negar la humanitat de tot un poble. I sobretot, prou al silenci còmode dels qui encara pensen que mirar cap a una altra banda els deixa fora de tot això. Perquè arriba un punt en què callar davant de determinades paraules ja no és prudència. És permetre que continuen avançant

Pactar amb els separatistes

Aquest matí, en un acte de debilitat i mentre buscava un exemplar de la revista EL TEMPS, he caigut en la temptació de comprar l’exemplar del dia de La Vanguardia, en la seua versió en català. En descàrrec meu m’agradaria dir que he sucumbit sobretot per les pàgines sobre crítica literària que he vist que tenia incorporades, i trobar diaris que oferisquen durant l’estiu opinions sobre llibres publicats, no és fàcil. També he comprat el Diari de Sabadell, però crec que aquesta qüestió la deixaré per a un altre moment. 

Confesse que és el primer cop que el llegisc, aquest diari. Així que m’he decidit a fer una immersió que em permetés fer-me una composició de lloc. He invertit un bon grapat d’hores fins a empassar-me’l sencer. Bo, m’he botat les xafarderies de rigor, que són l’àpat lleuger de l’estiu, segurament, i les pàgines esportives. Però he invertit paciència i atenció en els articles d’actualitat política i d’opinió, especialment.

Hi ha tres articles sobre els quals m’agradaria poder afegir una petita discrepància que ningú no m’ha demanat, és cert. Però allà va. 

El primer el signa Juan-José López Burniol i el titula “Examen de consciència (1)”. El nucli real del text és que l’autor accepta formalment la legitimitat del Govern espanyol i dels mecanismes parlamentaris, però converteix l’acord amb els independentistes en una desqualificació moral absoluta: no seria només una decisió equivocada, ni una cessió excessiva, sinó una traïció i una pèrdua de la pròpia identitat.

La frase en concret que m’ha cridat l’atenció és: «Pactar amb els separatistes és més greu que una traïció: és deixar de ser un mateix». Si no ho he entés malament el conflicte territorial ja no és concebut com una discrepància política, sinó com una “amenaça existencial”. No es discuteix què convé fer amb Catalunya o amb Euskadi; es defensa una determinada idea d’Espanya com si fos, alhora, la pròpia identitat personal.

Espanya no és un estat que puga organitzar-se de diverses maneres, sinó una realitat anterior a la democràcia, gairebé natural i sagrada. Una sola nació, un sol subjecte polític i una sola sobirania concebuda com a indivisible. Les altres identitats nacionals poden ser tolerades com a folklore, cultura regional o sentiment privat, però no com a subjectes polítics amb voluntat pròpia. Quan aspiren a decidir, deixen de ser una diversitat interna i passen a ser percebudes com una insurrecció.

D’ací prové l’asimetria moral. El nacionalisme espanyol rarament es reconeix a si mateix com a nacionalisme: es presenta com a normalitat, sentit comú, constitucionalisme o simple defensa de l’Estat. En canvi, el nacionalisme català o basc és qualificat d’ideologia, egoisme, supremacisme o deslleialtat. Una identitat es considera universal; les altres, particulars i sospitoses.

La paraula «separatista» pot descriure tècnicament qui pretén separar un territori, però en aquest discurs no és descriptiva: és una acusació. Funciona com «sediciós», «enemic interior» o «traïdor». Permet evitar la pregunta incòmoda: per què una part considerable d’una societat democràtica ha arribat a desitjar un estat propi? En lloc d’examinar les causes, es condemna moralment el desig. Així no cal escoltar-lo ni oferir-li cap resposta política.

Hi ha també una concepció patrimonial de l’Estat. Catalunya o Euskadi són imaginades com a parts que “pertanyen” a Espanya, no com a comunitats formades per ciutadans que poden discutir democràticament la seua relació amb l’Estat. Per això, quan algú proposa negociar amb els seus representants, alguns ho viuen com si el govern entregara una propietat nacional a qui pretén sostraure-la. El verb ja no és «negociar», sinó «cedir», «vendre», «humiliar-se» o «trair».

Ningú no qüestiona que defensar la unitat d’Espanya és una posició democràticament legítima. També ho és advertir que, dins del marc jurídic actual, no existeix un dret unilateral de secessió. Però d’això no es desprén que l’independentisme siga il·legítim. Una idea política pot no estar prevista per la llei vigent i, alhora, ser defensable democràticament. Les constitucions no són fenòmens meteorològics, són obres polítiques i poden ser reformades. Precisament la política existeix per transformar en normes els conflictes i les aspiracions que les normes anteriors no han sabut resoldre.

El problema comença quan la unitat territorial deixa de ser una preferència política i es converteix en una prova de moralitat. Aleshores, pactar amb partits independentistes —votats legalment per milions de ciutadans— és presentat com una contaminació. Ja no importa el contingut del pacte, sinó la identitat de l’interlocutor. Aquesta lògica considera que hi ha representants amb els quals es pot negociar i representants que, encara que hagen estat elegits, haurien de quedar fora del joc polític. És una democràcia condicional: els vots són legítims mentre no qüestionen el marc nacional preestablert.

La frase «deixar de ser un mateix» és especialment reveladora. Expressa una identitat fràgil, incapaç d’imaginar que Espanya puga continuar existint si es reconeix com a composta, plural o plurinacional. Com si reconéixer l’altre implicara desaparéixer. Però una identitat política segura no necessita negar les altres; pot negociar-hi, conviure-hi i fins i tot acceptar que algun dia vulguen marxar.

En el fons, aquesta gent no tem únicament la separació d’un territori. Tem perdre el monopoli sobre la definició d’Espanya. Tem que l’Estat deixe de ser l’expressió natural d’una sola nació i haja d’admetre que dins seu existeixen comunitats que es pensen com a nacions. I aquesta admissió obligaria a substituir el vell esquema de subordinació —una nació i diverses regions— per una relació entre subjectes que exigeixen reconeixement.

La paradoxa és que, en considerar traïció qualsevol negociació, poden acabar fent impossible la convivència que diuen defensar. Un estat no es manté unit només perquè prohibeix separar-se, sinó perquè una majoria suficient dels qui l’integren considera que val la pena continuar-hi. Quan l’única resposta és la desqualificació, la unitat deixa de ser un projecte compartit i es converteix en una imposició. I les imposicions poden preservar fronteres durant un temps, però difícilment construeixen lleialtats.

El nucli del debat és precisament aquest: quan una discrepància política es converteix en una acusació de traïció, ja no es pretén discutir amb l’altre, sinó expulsar-lo moralment de la comunitat democràtica.

I la frase de Burniol és especialment reveladora perquè no diu que pactar siga un error, una imprudència o una concessió excessiva, sinó que suposa «deixar de ser un mateix». És a dir, situa una determinada concepció d’Espanya per damunt de la política i, en certa manera, també de la democràcia. La identitat nacional esdevé intocable; tot allò que la qüestiona ja no és una alternativa legítima, sinó una profanació.

Més que un examen de consciència, d’aquells que es practiquen en el confessionari ombrívol d’una església, el que revela l’article és la necessitat d’un examen democràtic de la pròpia identitat. No perquè crega que l’autor patisca cap trastorn —déu me’n guard!—, sinó perquè ha convertit una qüestió política —la forma territorial de l’Estat i els pactes que la democràcia permet— en una amenaça contra la seua pròpia continuïtat moral. Quan negociar amb l’altre significa “deixar de ser un mateix”, el problema ja no és el pacte: és una idea del jo incapaç d’acceptar la pluralitat, el desacord i la transformació. I una identitat que només pot conservar-se negant la legitimitat de les altres no necessita penitència, sinó aprendre a conviure amb una democràcia que, precisament per ser-ho, no li promet romandre intacta.