El senyor Puig té una dèria amb la gent que arriba al país. Només cal llegir «Diagnòstic, teràpia i esperança» al diari ARA del 8 d’agost. Fins i tot quan no la nomena, la deixa asseguda al banc dels acusats. No necessita ni esmentar-los. La immigració és el subjecte el·líptic de bona part del text: allò que no diu, però vol que el lector pose dins de cada buit.
El mecanisme és prou clar. Puig enumera problemes reals —habitatge inaccessible, salaris baixos, degradació de la sanitat i de l’ensenyament— i després introdueix la seua causa predilecta: «la població continua creixent a un ritme molt superior a la capacitat de resposta d’aquests serveis». Formalment, parla de població; políticament assenyala la gent que arriba. I la pregunta sobre PISA —«algú dubta que els resultats […] haurien estat pitjors […] si els centres haguessin exclòs només un 5% de l’alumnat?»— acaba de deixar el missatge damunt la taula: hi ha una part de l’alumnat que fa baixar el nivell, encara que no s’atrevisca a identificar-la obertament.
El truc consisteix a presentar una interpretació ideològica com si fora una deducció tècnica inevitable. Però entre el creixement demogràfic i el deteriorament dels serveis hi ha moltes decisions polítiques que desapareixen del seu diagnòstic: la insuficiència de la inversió, les privatitzacions, la segregació escolar, la concentració de l’alumnat vulnerable en determinats centres, la precarització del treball docent i sanitari, l’especulació immobiliària, els pisos turístics, la falta d’habitatge públic i un model econòmic que necessita mà d’obra barata.
Puig veu correctament una contradicció: Catalunya creix en PIB, però aquest creixement no millora la vida de la majoria. El problema és que, quan busca responsables, mira sobretot cap avall. No pregunta prou qui contracta amb salaris miserables, qui es beneficia dels lloguers desorbitats, qui especula amb el sòl o qui ha decidit que els serveis públics no cresqueren al mateix ritme que la població. La gent que arriba apareix com la causa del col·lapse; els qui obtenen beneficis del model, com una força gairebé natural i innominada.
El diagnòstic pot semblar socialdemòcrata; el boc expiatori, però, és el de sempre.
