Amb La bola negra hem completat les tres pel·lícules preseleccionades per representar Espanya als Oscars. L’inici és impactant, d’una força cinematogràfica que promet deixar-te ferit. Les interpretacions són excel·lents. També la de Guitarricadelafuente, que debuta com a actor amb una naturalitat que fa oblidar que és el seu primer paper. Javier Calvo i Javier Ambrossi en saben, de cinema. Hi ha una seguretat en la manera de construir les imatges que es reconeix de seguida.
Un dels grans encerts és la manera de mostrar la Guerra Civil. La despullen d’aquella èpica que tantes vegades ha servit per a embellir els conflictes bèl·lics. Hi ha sang, crueltat, incultura. Hi ha la destrucció d’éssers humans i de la capacitat de reconéixer-se en l’altre. Les banderes i les proclames no redimeixen res. La guerra degrada tot allò que toca. Aquesta mirada té un valor pedagògic que em sembla especialment necessari. Les noves generacions han de poder acostar-se al que va representar aquella guerra contesa, desencadenada pel cop d’estat contra la República. Han de poder veure què s’amaga darrere dels relats de glòria amb què encara es justifica tanta barbàrie. En un temps en què el franquisme torna a trobar qui li rente la cara, mostrar-ne la violència sense ornaments és una aportació que cal reconéixer.
Per això sap greu que una pel·lícula amb tanta força acabe desgastant allò que havia aconseguit. El metratge és excessiu i el missatge es reitera fins a perdre intensitat. Hi ha escenes magníficament rodades que sobren. L’espectador ja ha comprés, ja ha sentit, i la pel·lícula encara insisteix. Aquella insistència acaba interposant-se entre nosaltres i l’emoció. Sembla que li coste abandonar les seues pròpies imatges, deixar-les arrere perquè la història avance.
D’ací naix la nostra decepció, precisament, de les possibilitats que hi hem vist. El joc amb l’obra inacabada de Lorca és suggeridor i alimenta l’expectativa d’un final capaç de recollir tota aquella força. Però el final arriba quan la pel·lícula ja ha consumit bona part de la seua capacitat de commoure. L’ofici es manté; l’emoció no acaba d’arribar. I és una llàstima.
La bola negra ja ha estat escollida per representar Espanya als Oscars. Entenc que una obra d’aquesta ambició i qualitat cinematogràfica haja obtingut aquest reconeixement. Jo, però, em quede amb El ser querido. Em sembla més completa i més transcendent, perquè en aquesta, la força cinematogràfica, la narració i l’emoció arriben a formar una experiència completa. De La bola negra em queda l’admiració pel cinema que conté. Només la llasta allò que no ens ha fet sentir.
