Em permetreu que relacione dues imatges vistes per televisió. La primera —i que no em puc treure del cap—, el jove de Tavernes de la Valldigna, fent tentines, provant de fugir mentre és literalment apallissat per un grup de salvatges de la seua edat, que el fan objecte d’un odi insòlit. Al vídeo —que ells mateixos han enregistrat i penjat públicament—, se sent algú que li crida que torne al Marroc, com si participar d’aquella agressió col·lectiva i covarda li donés l’autoritat d’expulsar ningú a puntades de peu. Se senten riures, també. Algú contempla l’espectacle i el troba divertit. Quina mena de persona hi ha darrere d’aquests riures?
L’altra imatge no és d’aquella nit. Un diputat de les Corts Generals, davant d’una càmera, parlant de migrants, diu que cal “cazarlos a todos, uno por uno”. El diputat en qüestió és José María Figaredo. En aquest cas es referia a Ceuta, i demanava que intervingués l’exèrcit per retornar-los al Marroc. El context de les seues paraules podem situar-lo allà. Va deixar anar més perles, però. Va anomenar “invasors” a aquelles persones. Dies després va voler explicar-se, afinar el sentit que li havia donat a la paraula “caçar”. Fos com fos, el va triar ell, el verb.
No sé si aquella gossada d’adolescents de Tavernes havia sentit mai al senyor diputat. No tinc cap motiu per a afirmar que l’agressió que van perpetrar fos conseqüència directa d’aquell discurs. Però una denúncia moral no necessita inventar una prova. N’hi ha prou de mirar què tenen en comú les dues escenes. En una, un representant públic (sic), parla d’éssers humans com si aquests no tingueren la mateixa condició que ell i les converteix, davant l’audiència, en peces que cal abatre. En l’altra, uns joves, cridant com una llopada, persegueixen i colpegen un xaval perquè el consideren foraster. Entre totes dues hi ha una manera de mirar l’altre, el diferent, que fa temps que demana permís per deshumanitzar-lo.
Sabem que les paraules d’un diputat poden arribar molt lluny. Tenen sovint la porta oberta per entrar a les cases, circular pels telèfons, repetir-se als bars i també als patis dels instituts. Qui ocupa una tribuna pública sap que trobarà gent disposada a prendre’s allò que diu com una autorització. Precisament per això, té una responsabilitat especial quan parla de persones que ja viuen exposades al menyspreu. Pot defensar les polítiques migratòries que considere. Pot reclamar controls i discutir les lleis. És, de fet, el que s’espera que faça. És la seua funció. Però quan diu caçar, i encara afegeix un per un, el que fa és contribuir a presentar aquelles persones com a preses i a ell mateix, com un miserable.
I quina lliçó aprenen els adolescents? Que l’origen d’algú no el fa mereixedor de protecció. Normalitza el menyspreu, perquè té lloc fins i tot entre els qui seuen en un escó i fan les lleis. Aprenen que la violència pot passar per decisió política. Hi haurà qui trobarà les paraules que necessitava per justificar la crueltat que ja portava dins. Mamada a casa. Per aquest motiu, un càrrec públic hauria de pensar en totes aquestes coses abans d’obrir la boca.
Em costa treure’m del cap el pobre xaval de Tavernes que intenta fugir, mentre els altres lladren al seu voltant. De la mateixa manera que em costa acceptar que Figaredo puga continuar parlant en nom de ningú. En un món on la humanitat tingués un pes i un valor real, aquelles afirmacions, aquell desdeny envers persones vulnerables, li hauria costat la inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. Perquè la representació exigeix reconéixer la dignitat de tothom. També la de qui no et votarà mai. Algú que convida obertament a perseguir persones ha renunciat a aquesta obligació.
Espere i desitge que els fets de Tavernes de la Valldigna puguen esclarir-se i s’exigisquen responsabilitats als autors i als còmplices de l’agressió. Mentrestant, als qui tenen un micròfon davant, els exigirem una cosa més elemental: que responguen per les paraules que han triat. Tant de bo la societat no perda el sentit comú i pose, en el seu moment, a cadascú al seu lloc. El jove agredit no era un invasor ni una presa. Era una persona que fugia dels colps. Hauria de ser impossible oblidar-ho.
