Senyor Feijóo,
Soc una de les persones que vosté ha decidit convertir en sospitosa davant d’un auditori empresarial. Estic de baixa laboral des del mes de novembre passat per una afecció neurològica que em provoca, sovint, pics de dolor incapacitant. Ho dic d’entrada, no per despertar compassió, sinó per posar un cos concret allí on vosté només ha volgut posar una estadística, un cost, una càrrega, una metàfora infame.
Vosté ha parlat de les baixes laborals com d’un “càncer”. Sap perfectament què fa quan tria una paraula així. No és una expressió neutra. No és una exageració innocent. És una manera de construir un enemic. Una manera de dir-li al país que darrere de cada baixa mèdica hi ha una sospita, un excés, una immoralitat encoberta. És una manera de preparar el terreny perquè, quan arriben les retallades, pareguen mesures de sanejament i no agressions contra persones vulnerables.
Jo no soc el seu enemic. No soc un frau, ni una rèmora, ni una amenaça per a l’estat, ni per a les empreses, ni per a l’economia. Soc una persona malalta que voldria tornar a treballar. Un mestre que voldria tornar a l’escola, veure els seus alumnes, recuperar una vida que la malaltia ha interromput sense demanar permís. Si poguera triar, no estaria de baixa. Si poguera imposar-me al dolor amb voluntat, ja ho hauria fet. Però el cos, senyor Feijóo, no sempre obeeix els eslògans de la dreta.
El més greu de les seues paraules no és només la crueltat de la metàfora. És el lloc des d’on la va pronunciar. Davant d’un fòrum empresarial, vosté va decidir que el missatge polític convenient era assenyalar les persones de baixa. No va triar parlar de les llistes d’espera, ni de la salut laboral, ni de la precarietat, de la pressió, de les malalties llargues, del dolor crònic, de les persones que treballen fins que el cos diu prou. Va triar parlar dels treballadors malalts com d’un problema que “no podem pagar”.
Aquest “no podem pagar” és una frase reveladora. Perquè sempre apareix en la mateixa direcció. No podem pagar les baixes. No podem pagar les pensions. No podem pagar els serveis públics. No podem pagar els drets laborals. No podem pagar la dependència. No podem pagar la cura. Però sembla que sempre podem pagar els privilegis fiscals dels de sempre, els rescats dels de dalt, les portes giratòries, les concessions, els negocis fets a l’ombra de l’Estat i les polítiques que converteixen la cosa pública en una oportunitat privada.
Per això la seua frase no és un accident. És un programa polític. És una declaració d’intencions. Vosté no parla només de baixes laborals: parla d’un model de societat. Un model en què la persona malalta ha de justificar-se, el treballador ha de demanar perdó per no rendir, el dret es converteix en sospita i la protecció social passa a ser presentada com una mena d’abús col·lectiu. És el vell discurs de sempre: quan l’economia falla, miren cap avall; quan cal trobar culpables, assenyalen els més febles.
Naturalment que el frau s’ha de perseguir. Però vosté sap que aquest no és el debat real. El frau és l’excusa perfecta per estendre una ombra sobre tothom. Amb el frau com a coartada, es qüestiona la baixa legítima, es prepara el retall, s’exigeix al treballador malalt que demostre una vegada i una altra que pateix de veritat, que no exagera, que no molesta, que no costa massa. És una política de la sospita. I una democràcia decent no pot organitzar la seua protecció social des de la sospita contra els vulnerables.
El que vosté anomena “absentisme” sovint és malaltia. El que anomena “cost” sovint és dolor. El que anomena “problema” sovint és una persona esperant una prova mèdica, una operació, una rehabilitació, un diagnòstic, una millora que no arriba. Hi ha gent que no treballa perquè no pot. Perquè s’ha trencat. Perquè el sistema sanitari arriba tard. Perquè la vida li ha imposat una batalla que ningú no veu des de les tribunes empresarials.
Però vosté va preferir la frase fàcil. Va preferir l’aplaudiment previsible. Va preferir presentar-se davant del poder econòmic com l’home disposat a posar ordre en el cos dels altres. I això és profundament indecent. Perquè un dirigent que aspira a governar no pot parlar dels malalts com si foren una plaga. No pot convertir un dret laboral en una anomalia moral. No pot insinuar que la dignitat d’una persona depén de la seua productivitat. No pot fer política amb la vulnerabilitat aliena com qui mou una fitxa electoral.
Aquesta és la qüestió de fons: vosté no ha ofés només les persones que estem de baixa. Ha revelat una idea molt pobra de país. Un país on la salut del treballador importa menys que el seu rendiment, on la protecció social és sempre sospitosa, on la malaltia molesta perquè interromp la maquinària, on el poder mira el dolor des del compte de resultats.
Jo no vull viure en aquest país. No vull que els meus alumnes cresquen pensant que una persona val només mentre produeix. No vull que una treballadora amb càncer, un obrer amb l’esquena destrossada, una mestra amb ansietat, un cuidador esgotat, una persona operada o algú amb dolor crònic hagen de sentir-se culpables per necessitar temps, tractament i protecció. No vull una política que ens obligue a triar entre la salut i el salari, entre curar-nos i ser assenyalats, entre descansar per prescripció mèdica i ser tractats com a sospitosos.
Vosté hauria de rectificar. No per estratègia, ni perquè li ho recomane cap assessor o perquè la frase haja generat malestar. Hauria de rectificar perquè un aspirant a president té l’obligació de saber que les paraules tenen conseqüències. I quan les paraules del poder cauen sobre les persones que pateixen, poden convertir-se en una segona forma de dolor.
No tot val per arribar al poder, senyor Feijóo. No val excitar la duresa contra els treballadors per agradar a un auditori empresarial, convertir la fragilitat humana en un argument econòmic. Fer de la compassió una feblesa i de la crueltat una prova de governabilitat.
Perseguisca el frau, si vol. Millore els controls, si cal. Reforce la sanitat pública, reduïsca les llistes d’espera, inspeccione les condicions laborals, estudie per què hi ha tanta gent que cau malalta o queda incapacitada temporalment. Faça política de veritat. Però no ens assenyale. No ens convertisca en el boc expiatori d’un país que vostés només saben mirar per sobre del muscle.
La meua baixa no és un càncer. La meua malaltia no és una culpa. El meu dolor no és una estratègia. I jo, com tantes altres persones, no necessite que vosté em done lliçons de responsabilitat des d’un faristol. Necessite que qui aspire a governar entenga una cosa elemental: una societat decent no es mesura per la duresa amb què tracta els seus malalts, sinó per la dignitat amb què els protegeix.