Categoria: Social

Ni Isidre ni miracles de la ‘Corte’

Els Sants de la Pedra i la memòria esborrada del nostre camp

Cada mes de maig assistim, entre la desídia mediàtica i l’amnèsia col·lectiva, a la celebració de Sant Isidre com a suposat patró dels llauradors i de la pagesia. Ens ho venen com un fet natural, gairebé atemporal, com si la terra hagués portat eixe nom gravat a les entranyes des del principi dels temps. Però en la història de la nostra cultura, les coses rarament són tan ingènues. L’omnipresència de Sant Isidre no és fruit de la devoció espontània; és, en realitat, una imposició cultural de ponent que va esborrar, a còpia d’influència política i centralisme, els autèntics protectors de la nostra terra.

Molt abans que la maquinària de la Villa y Corte madrilenya decidís dissenyar un santoral a la seua mida, la pagesia dels Països Catalans mirava al cel amb una angoixa molt concreta. A les terres valencianes i a bona part del Principat, el pitjor malson de l’estiu no era la falta de fe, sinó la pedregada sobtada que podia arruïnar l’esforç de tot un any en qüestió de minuts.

Per això, la devoció popular es girava cap a Sant Abdó i Sant Senén, popularment batejats com els Sants de la Pedra (o de forma més familiar, Sant Nin i Sant Non). La seua festa, el 30 de juliol, responia a un calendari vital i climàtic de trinxera. Eren protectors de suor, fang i cel negre, nascuts de la necessitat real de protegir les collites davant l’adversitat de l’oratge.

El cas del Principat i de la Catalunya Nord és encara més oblidat. Allà, el referent indiscutible de la terra era Sant Galderic, un pagés occità del segle IX a qui es treia en processó per demanar la pluja tan necessitada. Un sant de proximitat, lligat per vincles històrics i lingüístics transpirinencs al nostre teixit rural.

Com es va passar, doncs, d’aquesta riquesa de referents propis al monopoli absolut de Sant Isidre? La resposta no es troba en cap miracle celestial, sinó en una operació de màrqueting polític de primer ordre durant el segle XVII.

L’any 1622, en plena Contrareforma, la monarquia dels Àustries necessitava dotar la seua flamant capital imperial d’un relat històric i religiós potent. La canonització d’Isidre —un camperol de Madrid— va ser l’excusa perfecta. A partir d’aquell moment, mitjançant la pressió de la Corona i d’una Església cada cop més uniformitzadora, la figura del sant madrileny es va anar introduint a la força en el calendari festiu de les perifèries.

Substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic per Sant Isidre va ser un buidatge cultural tan subtil com eficaç: homogeneïtzar els sants protectors era el pas previ i necessari per a homogeneïtzar les lleis, les llengües i les identitats.

Avui en dia, la immensa majoria dels nostres llauradors celebren Sant Isidre sense saber que estan retent homenatge a un producte de la factoria dels Àustries, dissenyat específicament per arraconar la seua pròpia tradició.

Recordar Abdó, Senén o Galderic davant de la imposició d’Isidre no és un exercici de nostàlgia folklòrica de diumenge; és un acte de dignitat i de justícia històrica. Significa rebutjar els eufemismes i els relats oficials que ens venen des de ponent i, sobretot, recordar que la nostra relació amb la terra, amb el clima i amb la memòria col·lectiva mai ha necessitat cap homologació madrilenya per a existir. Diguem-ho també pel seu nom: els nostres treballadors de la terra tenen les seues pròpies arrels, i ja va sent hora de descolonitzar el santoral del nostre camp.

La benzina dels platós

L’intent d’agressió d’un conductor a un grup de mestres que tallaven de forma pacífica una via de comunicació no és un fet aïllat ni un simple atac de ràbia al volant. El que va passar ahir és la traducció directa a l’asfalt del “framing” o enquadrament mediàtic. És la traducció exacta de la violència verbal que es cuina diàriament a molts platós de televisió i titulars de premsa. Quan la paraula es llança com un dard des dels mitjans, la violència física acaba apareixent al carrer.

Fa dies que assistim a un bombardeig mediàtic i polític que titlla la vaga dels docents d’”abusiva”, “egoista” o “desproporcionada”. S’utilitzen conceptes tan perillosos com el d’afirmar que els ciutadans són “ostatges” dels manifestants. Si es repeteix aquest relat fins a l’avorriment, s’activa un mecanisme nociu: la deshumanització de qui protesta. El conductor enfurismat ahir ja no veia mestres defensant l’escola pública ni les condicions d’aprenentatge dels nens; només veia un obstacle físic, una molèstia logística que li espatllava la rutina diària.

Aquesta criminalització de la protesta crea una falsa barra lliure moral. L’agressor se sent legitimat perquè creu que actua en nom del “dret a treballar” o de la “gent normal”, convertint-se en l’heroi d’un relat distorsionat. És la victòria perfecta del poder: aconseguir que el penúltim (el conductor estressat per la precarietat del seu dia a dia) es baralle amb l’últim (el mestre mobilitzat que intenta salvar el sistema), mentre els vertaders responsables del conflicte miren l’espectacle des dels seus despatxos blindats, lliures de qualsevol culpa.

Quan comprem el discurs que el dret a no ser molestat en el trànsit és superior al dret constitucional a la dissidència, estem destruint el contracte social. L’agressió d’ahir és el símptoma d’una societat malalta de desinformació, que prefereix colpejar el termòmetre abans que curar la malaltia. Cal aixecar la mirada de l’embús de cotxes i recordar el motiu real de la protesta: perquè una societat que tolera la violència contra els seus mestres és una societat que ja ha renunciat a defensar el seu propi futur.

La causa segrestada

Vicent Partal escriu sobre l’amargor independentista. Posa el dit a la nafra, quan descriu un estat d’ànim col·lectiu que molts confonen amb la derrota o l’apatia. Però, i si aquesta amargor no fos el final d’un camí, sinó el resultat d’una traïció estratègica? La sensació que el moviment ha perdut el nord no prové de la inactivitat de la societat, sinó de la intervenció “tòxica” dels partits polítics en un espai que, fins aleshores, era lliure, horitzontal i viu.

La gran paradoxa és que el moviment independentista va arribar al seu punt àlgid quan era autònom, quan la societat civil marcava el ritme i els partits, a contracor, l’havien de seguir. Però el cavall de Troia va entrar el dia que les formacions polítiques van decidir “institucionalitzar” el moviment. En el moment en què els partits van segrestar les sigles i els lideratges, el foc de la revolta es va convertir en la fredor de la gestió. I aquí rau el problema: un partit polític, per definició —i entenem aquesta definició pels seus actes de “prudència”—, busca la supervivència i el poder. Un moviment civil, en canvi, busca la transformació i la dignitat. Són lògiques incompatibles.

El resultat d’aquest segrest és l’escena que veiem avui: unes assemblees de mestres —una de les potes més vitals de la societat civil— on, en comptes d’interlocutors polítics amb voluntat de diàleg, hi trobem agents d’intel·ligència policial. Quan la classe política ha buidat la política de contingut i l’ha substituït per “gestió de l’ordre”, la dissidència passa a ser tractada com un problema d’ordre públic. Els polítics ja no negocien, amenacen, perquè han oblidat (o potser han decidit ignorar) que l’autoritat no es mana amb por, sinó que es guanya amb exemple.

L’amargor de la qual parla Partal, doncs, és la tristesa de veure com el múscul que va fer tremolar un Estat ha acabat domesticat en despatxos i taules de negociació buides. Els partits no han aturat la independència perquè són incapaços; l’han aturat perquè la seua lògica d’institució demana ordre, control i, sobretot, estabilitat per mantenir les cadires.

Potser la solució no és esperar que torne l’espurna política, sinó entendre que la societat civil ha d’aprendre a caminar, una altra vegada, de manera autònoma. Si els mestres, els metges o qualsevol col·lectiu volen guanyar batalles reals, han de deixar de mirar cap al Parlament com a única via de salvació. La societat civil no ha mort, ni s’ha tornat apàtica; simplement ha entés, a cop de decepcions, que quan el partit polític entra a la cuina, la revolució es deixa de cuinar per quedar-se en una simple decoració de plat.

El país continua viu, treballant i protestant, però ho fa a pesar dels seus representants. I en aquesta desconnexió total, en aquest “viure a l’esquena” del sistema, potser és on començarà a néixer, finalment, el contrapoder real que el país necessita.

La imatge del País Valencià a TV3

Cal plantejar una reflexió incòmoda, però necessària, sobre la imatge del País Valencià que constantment ens projecten alguns informatius, especialment TV3. La sensació gairebé sistèmica és que, cada vegada que s’esmenta el País Valencià, el focus recau invariablement sobre qüestions lingüístiques, sobre polèmiques associades a la llengua. Com si la nostra parla fos l’única font de notícies i conflictes. La realitat, però, és molt més rica i complexa.

És innegable que, al País Valencià, l’idioma és un àmbit on, puntualment, sorgeixen tensions, i quan hi ha una “agressió” percebuda contra el català, la resposta ciutadana és immediata i vigorosa. Però és realment aquest l’únic relat que ens defineix? Tenim la percepció que, fora d’aquestes onades de protesta, la vida transcorre amb una normalitat que dista molt de la imatge de “selva vietnamita” on qualsevol catalanoparlant pot ser “abatut per un botifler”, una imatge, per cert, que només contribueix a crear distància i malentesos.

Mentre aquí es consumeix, es debat i es pateix una realitat polièdrica, els informatius semblen tenir una lent fixa que ignora la multitud de temes que realment ens afecten. Temes urgents, que generen debat i preocupació ciutadana. Temes que tenen noms i cognoms, que afecten la qualitat de vida de milers de valencians.

Però no, res d’això té citació ni continuïtat en els titulars d’aquests informatius. Només s’obren amb l’assetjament lingüístic. Això porta a una conclusió fal·laç: que els valencians som un poble conflictiu on parlar català és un tema delicat. I això, ho he de dir amb tota la claredat, és una gran mentida.

La meua pregunta és: són conscients els editors de notícies del mal que estan fent? Són conscients de com estan distorsionant la nostra imatge, tant per als catalans que ens observen com, fins i tot, per a nosaltres mateixos? Aquesta visió reduccionista no només és injusta, sinó que empobreix la comprensió mútua entre territoris veïns i alimenta un estereotip que no es correspon amb la realitat del dia a dia.

Crec fermament que aquesta situació mereix una reflexió més profunda per part dels mitjans implicats. És hora de trencar amb una narrativa tan limitada i d’abraçar la complexitat i la diversitat del País Valencià, oferint una imatge honesta i completa que inclogui tots aquells temes que veritablement preocupen i configuren la vida dels valencians.

Els límits no són una excepció: són l’estructura

Foto de Kaku Nguyen.

Davant la paraula prohibició s’activa una resistència gairebé instintiva perquè es llegeix des del registre polític —autoritarisme, censura, imposició— quan, en realitat, en educació posar límits no és un càstig. És una forma de cura.

Dir què es pot fer i què no es pot fer no és frustrar gratuïtament, sinó ordenar el món perquè el nen o l’adolescent puga habitar-lo sense perdre’s. El límit no nega el desig; el fa viable. Li dona forma, temps, direcció.

Quan sentim pares dir que no volen frustrar els seus fills, sovint el que hi ha darrere no és amor excessiu, sinó por. Por al conflicte, por de dir que no, por de no ser estimats. Però evitar la frustració en la infància no elimina la frustració: la desplaça. La posa més endavant, quan ja no hi ha xarxa, quan la vida no negocia, quan ningú no t’explica per què no. I aleshores la frustració no és pedagògica. És devastadora.

Un infant que no ha aprés que no tot és possible, que no tot és immediat, que no tot li serà concedit, arriba a l’edat adulta amb una expectativa falsa: la idea que el món li deu alguna cosa. I quan la realitat li posa un límit —un límit de veritat: laboral, afectiu, social— el cop és sec. No hi ha entrenament emocional per sostenir-lo.

És en eixe buit on proliferen les addiccions. No perquè la gent siga feble, sinó perquè no sap esperar, no sap tolerar, no sap sostenir el no. I ací les xarxes socials entren com un guant perfecte. Perquè ofereixen un món sense límits aparents. Un espai on sempre hi ha contingut, sempre hi ha validació, sempre hi ha una resposta. Un lloc on la frustració es dissol amb un gest del dit, on el desig no topa amb la realitat sinó amb un algoritme que el reconeix, el reforça i el dirigeix.

Però això no és llibertat. És submissió disfressada d’elecció.

L’algoritme no et diu “no”. Et diu “encara més”. I precisament per això et converteix en una marioneta. No et frustra; t’anestesia. No et posa límits; te’ls substitueix per un consum infinit que et fa creure rei d’un espai on, en realitat, no ets.

Quan un adolescent entra massa prompte en aquest univers, no està aprenent a ser lliure. Està aprenent a evitar la frustració a qualsevol preu. I això és una escola molt perillosa. Per això cal dir-ho sense embuts, encara que incomode: el límit educa, la frustració educa, el “no” educa.

I evitar-los no és protegir; és desarmar.

Potser hauríem de començar a dir-ho així, canviant fins i tot el llenguatge: no parlem de prohibicions, parlem de límits maduratius. No parlem de censura, parlem de temps. No parlem de retallar llibertats, parlem de construir-les. Perquè la llibertat no apareix quan no hi ha límits, sinó quan has aprés a viure amb ells sense trencar-te.

I això, és una lliçó que no s’aprén davant d’una pantalla.

Quan l’entorn educa més que nosaltres

Foto de Peaton Hugo.

Hi ha notícies que no necessiten ser explicades a un mestre. Només llegides. El cos ja entén abans que el cap. Aquesta n’és una: PP i VOX prorroguen al País Valencià les llicències de vint-i-una cases d’apostes properes a instituts.

Eliminar la distància mínima entre salons de joc i centres educatius no és una decisió tècnica, ni administrativa, ni neutra. És una decisió pedagògica, encara que ningú no l’haja volgut dir així. Perquè l’educació no passa només dins les aules. Passa —sobretot— fora.

Nosaltres podem parlar d’esforç, d’esperança, de futur. Podem treballar l’autoestima, la paciència, el valor del temps lent. Però quan un xiquet o una adolescent surt de l’escola i es troba, a pocs metres, un local amb llums agressives, finestres opaques i promeses de diners fàcils, el missatge real no el donem nosaltres. El dona el carrer.

I el carrer, en aquest cas, desmenteix l’escola.

No és casualitat que aquests salons no s’instal·len a les zones més benestants. No és ingenuïtat urbanística. És estratègia. Allà on hi ha precarietat, frustració, temps mort, famílies cansades i joves sense horitzó clar, el joc es presenta com una eixida simbòlica: ràpida, falsa i addictiva. No ven només diners. Ven il·lusió encapsulada.

Com a mestres, sabem perfectament quins perfils tenim a l’aula. Sabem qui viu en pisos massificats, qui arrossega fracàs escolar, qui busca una identitat perquè ningú no l’espera enlloc. Sabem —encara que no sempre es diga en veu alta— que aquests xiquets són els més vulnerables a tot allò que promet una victòria sense procés.

I ara, des de les institucions, se’ls diu que això és acceptable. Que pot conviure amb l’escola. Que no passa res.

Però passa.

Passa que l’addicció al joc ja no és una patologia llunyana, adulta, excepcional. Passa que cada vegada arriba abans. Passa que després ens demanen als docents que fem educació emocional, prevenció, detecció precoç, mentre el mateix sistema desprotegeix l’entorn.

És una contradicció cruel: se’ns exigeix ser mur de contenció mentre es retira el fonament.

Eliminar la distància mínima no és només facilitar llicències. És acostar el risc. És normalitzar-lo. És dir que el benefici econòmic d’uns quants pesa més que la salut mental de molts. És, en el fons, assumir que hi ha barris on la protecció ja no és prioritària.

I això és una derrota moral.

No perquè el joc existisca —existirà sempre—, sinó perquè es renuncia a posar límits allà on són més necessaris. I l’educació, sense límits externs coherents, queda reduïda a un discurs bell però impotent.

Nosaltres continuarem fent classe. Continuarem mirant als ulls, acompanyant, sostenint. Però no podem deixar de dir-ho: quan l’entorn juga contra l’escola, l’escola juga en inferioritat.

I això no és una opinió. És una realitat que veiem cada dia, abans que cap estadística la confirme.

En un món de mascles, mostrar diversitat és perillós.

Foto de Alberto Ramírez Sobrino.

L’estadi va aplaudir. Durant uns segons, el futbol —aquest territori ritual de crits, jerarquies i cossos en tensió— va quedar suspés en una mena de silenci amable. Un àrbitre demanava matrimoni al seu company davant de milers de persones. No hi havia provocació, ni desafiament, ni gest èpic. Només amor. Només una escena humana, mínima, com tantes altres que passen desapercebudes cada cap de setmana quan encaixen amb la norma.

Una setmana després, la norma va respondre.

No dins de l’estadi, no sota els focus, no davant les càmeres. Va respondre a casa, de nit, amb un cos colpejat i un missatge clar: hi ha espais on pots existir, però no mostrar-te; viure, però no fer-te visible; estimar, però en silenci.

Aquest episodi no parla només d’un àrbitre. Parla del món que habitem. D’un món encara construït, en molts àmbits, sobre una masculinitat tancada, defensiva, que confon identitat amb amenaça i diversitat amb desordre. El futbol n’és un exemple extrem, però no una excepció. És un mirall ampliat.

El que es va castigar no va ser un individu, sinó un símbol. El gest va trencar el pacte implícit d’un espai que admet moltes coses —violència verbal, humiliació, rivalitats tribals— però que encara viu amb incomoditat qualsevol expressió que qüestione el relat únic de què vol dir “ser home”. En aquest relat, l’afecte visible entre homes continua sent una esquerda intolerable.

Cal dir-ho amb claredat pedagògica: això no és una reacció espontània, ni un excés puntual, ni obra d’un boig solitari. És violència apresa. És la resposta d’una cultura que ha ensenyat que hi ha identitats legítimes i d’altres que només són acceptables si no fan soroll. Si no ocupen espai. Si no emocionen.

Mostrar diversitat no és provocar. És existir. Però en un món de mascles —no d’homes, sinó de mascles— l’existència diferent és llegida com una pèrdua de control. I quan el control es percep en perill, apareix el càstig. Sempre fora de càmera. Sempre amb l’excusa que “no tocava”, que “no era el lloc”, que “això és política”.

No. Això és vida.

El problema no és que un gest d’amor siga públic. El problema és un món on l’amor necessita protecció. Un món on encara hi ha qui creu que la identitat pròpia només pot sostenir-se negant la dels altres.

Potser la pregunta no és per què va passar això. Potser la pregunta és per què encara ens sorprén.

I mentre discutim si el futbol és o no és el lloc adequat, hi ha infants que observen. Als patis, a les grades, a casa. Aprenen de pressa. Aprenen qui pot mostrar-se i qui ha d’amagar-se. Qui rep aplaudiments i qui rep cops.

Encara som a temps d’ensenyar-los una altra cosa. Però només si deixem de mirar cap a una altra banda quan el món castiga, amb violència, allò que simplement s’atreveix a ser.

El lloc on les coses passen

Foto de Miguel Á. Padriñán.

Sabem que hi ha territoris que no reclamen res. No alcen la veu. No entren als titulars. Simplement llisquen entre les vetes del temps. La comarca és un d’aquests llocs. Un espai on la vida es mou sense demanar permís: la gent treballa, es forma, es desplaça, envelleix, torna. Tot ocorre allí, encara que sovint ningú no li done nom.

Llegint l’article recent d’Àngels Doménech García, publicat a Investigaciones Geográficas, sobre la funcionalitat de l’espai comarcal i l’efecte dels instruments de planificació formativa i d’ocupació a la Marina Baixa, un té la sensació que algú, per fi, s’ha aturat a mirar aquest moviment lent, gairebé invisible. No per jutjar-lo. No per ordenar-lo. Només per entendre’l.

La Marina Baixa és un territori estirat. El litoral ple, intens, accelerat. L’interior més buit, més silenciós, sostingut amb dificultat. Entre tots dos, una xarxa de desplaçaments quotidians, d’oficis temporals, d’oportunitats que apareixen i desapareixen. No és un mapa. És una respiració desigual.

L’article en qüestió parla de planificació, de governança, d’instruments institucionals. Però sota aquest llenguatge —necessari i precís— hi ha una altra cosa que es deixa sentir: la idea que governar bé és entendre com funciona realment un lloc. No com figura en els decrets, sinó com batega, com existeix, com viu.

Hi ha comarques que existeixen sense existir del tot. No tenen poder propi, ni competències plenes, ni veu clara. I, tanmateix, són l’escenari real de la vida. És allí on la formació connecta —o no— amb el treball. On l’ocupació és possible o precària. On el futur pren forma, encara que siga fràgil. Marcades amb l’obstinat i humil propòsit d’existir.

El text mostra com alguns instruments recents intenten cosir aquest territori dispers. Ho fan amb dificultats, amb límits evidents, amb dependències. Però també amb una intuïció valuosa: que pensar junts, a escala comarcal, pot ser una manera d’escoltar millor el territori.

Potser el fet més colpidor no és el que l’article afirma, sinó el que deixa entreveure: que moltes vegades el problema no és la manca de dades, sinó la manca d’atenció. No sabem què fer perquè no mirem prou. O perquè mirem des de massa lluny.

Aquest treball no ofereix solucions ràpides. No promet miracles. Fa una cosa més rara i més necessària: posa paraules a una realitat que ja hi era. I en fer-ho, la dignifica.

Potser pensar la comarca no és una qüestió administrativa, sinó un acte de cura. Reconéixer el lloc on les coses passen. Donar-li temps. Escoltar-lo sense presses.

De vegades, això ja és una forma de justícia.

Abans de curar, protegir.

Foto de RDNE Stock project.

Hi ha una cosa que em costa d’entendre en el debat sobre la prohibició de les xarxes socials als menors de setze anys. I és la resistència d’alguns terapeutes a una mesura que, en teoria, hauria d’anar en la mateixa direcció que la seua feina quotidiana. Professionals que treballen amb addiccions, amb ansietat, amb trastorns de la imatge, amb adolescents trencats per una comparació constant amb cossos, vides i èxits impossibles. Professionals que veuen cada dia les conseqüències d’un entorn digital dissenyat per captar l’atenció. I que, malgrat això, s’oposen a una mesura de contenció prèvia.

No dubte de la seua bona fe. Però crec que s’equivoquen de lloc.

La teràpia i la política pública no operen en el mateix pla. El terapeuta treballa amb el dany ja produït, amb la ferida oberta, amb el subjecte que ha entrat en el circuit de la dependència o del malestar. La política pública, en canvi, no tracta casos; posa límits estructurals. No cura; protegeix. I confondre aquests dos nivells porta a conclusions errònies.

És cert que prohibir no cura. Però ningú no ha dit que cure. El que fa —o el que hauria de fer— és evitar que el dany es produïsca abans que siga necessari curar-lo.

Dir que una prohibició no serveix perquè no resol el problema de fons és un argument que, aplicat a altres àmbits, ens semblaria insostenible. No esperem que un adolescent tinga una relació madura amb l’alcohol per permetre-li beure. No confiem en la seua capacitat d’autoregulació davant del joc d’apostes. Ni exposem deliberadament un cos en formació a substàncies addictives amb l’argument que després ja l’acompanyarem terapèuticament.

Per què, doncs, ho fem amb entorns digitals dissenyats explícitament per explotar els mecanismes de recompensa, la por al rebuig i la necessitat de validació?

Sovint, darrere d’aquesta oposició, hi ha una idea molt arrelada: la defensa de l’autonomia del menor. Però cal dir-ho clarament: no hi ha autonomia real quan l’entorn està pensat per manipular. No hi ha llibertat quan el disseny està orientat a generar dependència. Confiar en la capacitat d’autoregulació d’un adolescent en aquests contextos no és empoderar-lo; és abandonar-lo.

I ací apareix una altra confusió, encara més delicada: la d’entendre els trastorns derivats d’aquest ús com un dany col·lateral inevitable, com el preu a pagar per viure en el món contemporani. Com si la tasca del terapeuta començara necessàriament després de la caiguda, i no tinguera res a dir sobre l’altura des de la qual deixem caure.

La prevenció no invalida la teràpia. La fa menys necessària. I això, lluny de ser una amenaça per a cap professió, hauria de ser un horitzó compartit.

Potser el que incomoda de la prohibició no és tant la mesura en si com el que revela: que durant anys hem normalitzat un entorn que sabem que fa mal, i que hem delegat la clínica allò que hauríem d’haver assumit com a responsabilitat col·lectiva. Posar un límit ara ens obliga a reconéixer que abans no l’hem posat.

No tot el que després es pot tractar hauria d’haver estat permés abans. Aquesta és una idea incòmoda, però fonamental.

I potser el debat no va de prohibicions ni de llibertats, sinó d’una pregunta més simple i més exigent: si sabem el que sabem, per què ens costa tant protegir abans?

La comunitat inexistent

Foto de Keira Burton.

En aquests dies de debat sobre l’edat mínima per accedir a les xarxes socials, la conversa pública sembla haver-se instal·lat en un terreny molt concret: la dopamina, els algoritmes, el disseny addictiu, la salut mental. Parlem del que fan les pantalles al cervell dels adolescents. Parlem de regulació, de verificació d’edat, de límits legals. I tot això és necessari. Però, mentre discutim això, hi ha una pregunta que quasi ningú expressa i que, potser, és la més decisiva de totes.

Què és exactament una comunitat? No què sembla, ni què simula, ni què connecta. Què és.

Perquè potser el problema no és només que les xarxes socials puguen fer mal al cervell adolescent. Potser el problema és més profund i més silenciós: que poden arribar a ocupar simbòlicament el lloc d’allò que no poden oferir.

La comunitat humana no és una suma de contactes. No és una llista de perfils. No és un flux constant d’interaccions breus, editables i reversibles. La comunitat és una experiència corporal. Té presència, té gest, té silencis compartits, té mirades que no es poden esquivar, té incomoditats que no es poden tancar amb un clic.

La comunitat té fricció. I és aquesta fricció la que educa.

Aprenem a conviure no quan tot flueix, sinó quan alguna cosa incomoda. Quan hem de negociar el conflicte cara a cara. Quan el cos de l’altre és present i no podem escapar-nos. Quan el temps és lent i les relacions no es poden editar.

Les xarxes socials, fins i tot si foren ètiques, els seus algoritmes estigueren regulats, i si eliminàrem tots els mecanismes de retenció de l’atenció, continuarien tenint una característica que les fa radicalment diferents de la comunitat real: són espais sense cos.

Són àmbits on la relació és fragmentada, optimitzada, dissenyada perquè siga còmoda. Espais on podem mostrar només allò que volem mostrar, on podem desaparéixer quan volem, on el conflicte es resol amb silenci, amb bloqueig, amb evasió.

I el cervell adolescent aprén el que practica.

Si practica relacions mediades, editables i escàpoles, està aprenent una forma de vincular-se que no és la que sosté una societat. Està aprenent una idea de comunitat que no és comunitat, sinó una simulació amable d’aquesta.

Pot arribar a sentir que ja té comunitat, que ja està connectat amb els altres, que ja forma part d’alguna cosa. Quan, en realitat, el que té és una xarxa de contactes sense fricció humana. I la fricció humana és el que ens fa créixer.

Per això el debat sobre les xarxes en adolescents no pot quedar-se només en la salut mental ni en la regulació tecnològica. Hi ha una qüestió antropològica de fons que ens interpel·la com a societat: quin espai estem deixant que ocupe, en la vida dels joves, allò que hauria d’estar reservat a l’experiència directa amb els altres. Perquè la comunitat no és un lloc on tot és possible. És un lloc on no tot és còmode.

La comunitat real obliga a esperar, a escoltar, a tolerar, a gestionar la frustració, a llegir el rostre de l’altre, a entendre el gest, a acceptar la presència. És un aprenentatge lent, físic i, sovint, incòmode. Però és aquest aprenentatge el que ens permet evolucionar com a societat.

Quan un adolescent passa hores en un entorn que elimina precisament aquesta incomoditat, està deixant de practicar alguna cosa que no pot aprendre enlloc més.

Potser el veritable risc no és només el que les xarxes fan al seu cervell, sinó el que li impedeixen practicar amb el cos.

I això no es resol només regulant el disseny ni fixant una edat mínima. Això ens obliga a preguntar-nos quins espais reals de trobada estem oferint. Quina comunitat tangible tenen al seu abast. Quin lloc ocupa, en les seues vides, el món que no es pot editar.

Perquè, encara que les xarxes foren perfectes, continuarien sense poder ser l’indret on un adolescent aprén què és una comunitat.

I potser aquest és el debat que encara no hem començat.