Social – filant prim

Els diners van i venen

La frase que encapçala aquesta peça la deia sovint la meua àvia. I la deia precisament una persona que havia conegut l’escassetat, les restriccions i les pèrdues. La pronunciava amb la senzillesa de qui sap distingir el preu de les coses del seu valor: “els diners van i venen”. La deixava anar si a casa es trencava alguna cosa, i de retruc, apareixia la queixa per la despesa que suposaria la reparació imprevista. No era resignació ni menyspreu pel treball que costava guanyar-se les garrofes. Era una manera antiga i profunda de mantenir un ordre de valors. Primer, la vida. Després, tota la resta. Un ordre que ara sembla haver-se invertit.

Cada vegada que una alerta d’emergència irromp als nostres telèfons trencant-nos la placidesa de la qual pensàvem que gaudiríem eternament, hi ha qui s’indigna. Estan convençuts que se n’abusa, que amb aquests “avisos indiscriminats” estem perjudicant el comerç i que les empreses perden diners. Ens irrita més una molèstia certa i immediata que un perill probable. Si ens quedem a casa i finalment no passa res, pensem que ens han alarmat debades. Però que el desastre no es produïsca al nostre carrer no vol dir que l’avís fora fals. Una previsió meteorològica no és una profecia exacta. Treballa amb probabilitats, i els fenòmens torrencials poden descarregar amb una violència enorme en un punt i deixar-ne un altre quasi intacte.

Ningú no discuteix que les alarmes s’han de fer servir amb rigor. Han de ser clares, concretes i proporcionades. Tenim clar que si s’envien sense criteri, poden perdre eficàcia. Però una cosa és exigir precisió a qui té la responsabilitat d’avisar-nos i una altra de molt diferent considerar abusiu que es protegisca la població perquè la precaució té un cost econòmic.

M’esmorze aquest matí, davant de la premsa, que un home va perdre la vida a Olivella. El seu vehicle va ser arrossegat per l’aigua. Al cap no em ve, precisament, la facturació ni el volum de negoci que haurà quedat ajornat per aquest fet. Pense, només, que aquell home ja no tornarà. La família ja no el sentirà obrir la porta de casa, deixar les claus damunt d’un moble ni respondrà a cap missatge tranquil·litzador. Ni compartirà cap àpat. Deixarà, això sí, un buit en la taula amb el que altres hauran d’aprendre a conviure. Podem calcular el valor del vehicle perdut, de les carreteres tallades que caldrà posar en ús, de les hores de treball que s’han perdut, però no trobarem cap mena de comptabilitat capaç de reparar una absència. Perquè una vida no torna.

I això és perquè som capaços de comptar amb molta precisió els diners que costa una alarma, però no les vides que salva. La persiana que no s’alça, el servei que no es presta o la jornada que es perd tenen un immediat registre comptable. En canvi, la persona que no va agafar el cotxe, que no va travessar una riera o que va arribar viva a casa gràcies a l’avís no figura en cap estadística. La prevenció té aquesta injustícia: quan funciona, sembla que no feia falta.

La memòria és una cosa curiosa. Poc ens ve al cap la DANA de 2024 que va deixar més de dos-cents morts al País Valencià. Sembla que ens costa recordar les cases negades, els cotxes amuntegats als carrers, el fang entrant per les portes i les famílies buscant a aquells que no tornaven. Ja ha quedat arrere aquelles hores sense notícies i la indignació per una alerta que va arribar quan ja teníem l’aigua a coll. Aleshores vam dir que s’hauria d’haver avisat abans, que unes hores, uns minuts, hagueren estat suficients per a estalviar tantes absències ara. Però ara, els avisos que arriben abans, ens molesten.

Sense tenir en compte que el cel ja no és el mateix de sempre, que les tempestes han decidit fugir de la cotilla dels calendaris antics i que l’aigua ja no vol romandre empresonada en els límits dels mapes de l’oratge. El canvi climàtic no explica cada tempesta concreta. Però hem entrat en un temps en què l’experiència passada ja no és una guia prou segura. Allò que abans consideràvem excepcional apareix amb més freqüència, i la incertesa obliga a reforçar la prudència, no a ridiculitzar-la.

No hauríem de menysprear les conseqüències econòmiques, sobretot per als autònoms, els comerços menuts o els treballadors que no poden teletreballar. Però aquest cost no pot resoldre’s exposant-los al perill, hauria de ser assumit col·lectivament mitjançant permisos, compensacions i protocols laborals clars. El problema no és que la seguretat interrompa l’economia; és que hàgem construït una economia que obliga moltes persones a triar entre protegir-se i cobrar.

Ens costa acceptar el límit i convertim el benefici econòmic en la mesura de totes les coses. Oblidem amb una rapidesa moralment inquietant, perquè una vida salvada no deixa factura, ni fotografia, ni titular. Només continua. I potser aquesta continuïtat silenciosa és justament el valor que hauríem d’aprendre a veure.

La meua àvia, que no havia llegit tractats d’economia ni informes sobre emergències climàtiques, ho intuïa. Sabia que els diners costen molt de guanyar, però també que es poden tornar a guanyar. Una persiana abaixada pot obrir-se l’endemà. Un edifici pot reconstruir-se. Una carretera pot reparar-se. Fins i tot després de la ruïna, amb ajuda i amb temps, és possible començar de nou. Però una persona morta no torna a casa.

Els diners van i venen, deia la meua àvia. La vida només va.

Foto de Alfredo Marco Pradil

L’última cadira

Al CAP, segons l’hora que vas, totes les cadires semblen ocupades. Cosa no gaire difícil que passe donat l’estretor dels llocs que tenim per esperar. Allà tots som pacients. Això vol dir, malalts, però també, no perdre la serenor. La gent espera amb un paper doblegat a la butxaca, rebregat d’incerteses, joguinejant amb el telèfon entre les mans o amb aquella mirada fatigada i perduda de qui ja no sap si fa vint minuts o una vida sencera que seu davant d’una porta tancada. Un estossec (potser més d’un), el plor d’una criatura despacienciada, una dona que pregunta si fa molta estona que ha entrat el que hi ha dins i un aixecament de muscles i rostres de contrarietat. Llavors, entra una família estrangera, ho sabem per la parla que fa servir, desconeguda, o per la forma de vestir. Busquen on seure i, de seguida, un grapat dels presents, amb una llambregada inquisitiva, recorren l’aspecte dels cossos i fan, en silenci, una suma equivocada.

No cal escalfar-se el cap gaire per imaginar quin és el càlcul que estan fent. Falta personal sanitari, mestres i recursos de suport. I posats a sumar, falten habitatges, els salaris s’escurcen davant l’augment dels preus dels queviures i el mes continua tenint els mateixos dies. La vida s’ha convertit, de sobte, en un llençol estret que obliga a fer-nos decidir quina part del cos deixarem aquesta nit a la intempèrie. En acabant arriba algú més. Una persona que no pot amagar la seua precarietat i, per algun mecanisme antic, potser nascut de la por, potser alimentat amb precisió per aquells que mai no han hagut d’esperar en una sala com aquella, pensen que, aquesta gent, ha vingut a prendre’ns alguna cosa. Tant fa. Una cadira, una ajuda, la casa, el futur.

Tot i que no en som conscients en aquell moment, hi ha una discreta crueltat en aquesta manera de mirar el món. Però també hi ha un dolor que no hauríem de menystenir. Soc el primer que creu que no tota persona que sent inquietud davant la immigració és necessàriament racista, de la mateixa manera que no tota pregunta incòmoda amaga odi. Perquè sovint, abans que l’odi, hi ha una existència afeblida, una por que no podem concretar amb paraules. Hi ha la certesa que tot costa més i ens dura menys, que els fills no aconseguiran un habitatge independent i proper a nosaltres, que una malaltia desordenarà una família sencera. Que perdre el treball ja no significa perdre només un salari, sinó caure a través d’una esquerda de la qual ningú no sap com eixir.

L’error, però, comença quan busquem un rostre i el trobem sempre per sota nostre. Perquè és més fàcil veure la família que acaba d’entrar a la sala d’espera, que els qui han decidit, des dels seus despatxos inaccessibles, quant de personal caldrà per a atendre’ns en aquell CAP. És més fàcil assenyalar el migrant que lloga una habitació estreta i insalubre, que al propietari que ha convertit cinc habitacions en deu nínxols vergonyosos amb rendes impossibles. És més fàcil enfurismar-se amb qui demana una ajuda, que preguntar-se per què una gran empresa o un banc pot multiplicar els beneficis cada any, mentre els treballadors necessiten ajudes per arribar a final de mes. El pobre, el migrant, tenen un cos físic, ens passen per la vora, ocupen una cadira visible. El poder econòmic, en canvi, ha aprés a ocultar la seua fesomia. Habita en consells d’administració, fons d’inversió, lleis escrites amb paraules grandiloqüents i inofensives, portes giratòries, informes que ningú no llegeix. No necessita alçar la veu perquè són ells els qui decideixen les dimensions de l’espai que ocupem i la manera en la que ho fem.

I aquest és un dels grans fracassos de les forces polítiques d’esquerra, que han deixat de mostrar les autèntiques dimensions del problema. No parle només de la desunió, dels personalismes, de les petites guerres casolanes a les quals es lliuren mentre fora va creixent una fosca cada vegada més tenaç. Parle també d’una por més profunda, gairebé incorporada als gestos, que els fa apaivagar els discursos davant d’un poder econòmic que decideix quina cosa mereix ser tinguda en compte abans que la política comence a parlar.

Es guanyen eleccions, però això no significa que hi haja una acció de govern real sobre tot allò que ens determina la vida. Les inversions poden fugir, els capitals es poden moure, els mercats poden castigar, les empreses amenacen de tancar, els grans propietaris poden esperar fins que la nostra necessitat i desesperació ens obligue a cedir i arreplegar el fruit miserable que ja han comptabilitzat. Davant d’això, massa sovint, l’esquerra abaixa la veu o emmudeix directament. Administra els danys, sí. Reparteix benes i mercromina, i després ho anomena victòria. Simplement perquè la ferida, tot i oberta, no raja.

No vull ser tampoc injust negat les millores aconseguides, les proteccions, els drets ampliats, els salaris que s’han rescatat de la pura intempèrie, ni les veus que s’aixequen, fins i tot, dins de formacions que ja han dimitit en la seua idea de transformació social. Però tampoc vull pecar d’ingenu confonent contenció del dolor amb transformació de les seues causes. Hi ha governs que protegeixen millor que altres, és cert. Però protegir no sempre és canviar. I quan una força política assegura que les coses avancen mentre una família contempla amb desesperació, un mes rere l’altre, que el lloguer es menja tres quartes parts del sou, alguna cosa es trenca entre les paraules i la vida.

Per aquesta clivella entra l’extrema dreta.

I ho fa amb una explicació ben senzilla, amb un culpable proper i amb la promesa que tot tornarà a ser com abans —amb una nostàlgia llunyana, rància i regressiva— si fem fora algú, si tanquem portes, si enretirem ajudes, si fem més estret el cercle dels qui mereixen ser protegits. No ens donaran una explicació sobre per què falten habitatges públics, per què els serveis no creixen al mateix ritme que la població, per què els salaris han perdut força o per què treballar ja no és garantia per a eixir de la pobresa. No ho expliquen perquè una raó vertadera els obligaria a assenyalar aquells a qui serveixen. Prefereixen encendre un conflicte entre els afeblits i els qui, amb prou feines, conserven alguna cosa. Una batalla entre els que pateixen la precarietat. Una lluita entre pobres.

Ja ho sé que no en tenim prou amb respondre que la immigració no planteja cap dificultat. Molts sabem què és una aula saturada, una llista d’espera que s’eternitza davant del nostre patiment o una competència ferotge per un habitatge modest. Negar-ho no dissol la percepció. L’endureix.

La gent pot equivocar-se sobre les causes i tindre raó sobre la seua indignació. Assenyalar injustament el nouvingut i, al mateix temps, patir una mancança real. Si l’esquerra li diu que allò que viu no existeix, arribarà algú disposat a donar-li la raó, a confirmar-li que sí, que no s’equivoca. I li oferirà un enemic.

La veritat exigeix coratge i no cap en una consigna. La immigració aporta treballadors, cotitzacions, consum, joventut, cures. Sostenen una part de la vida que nosaltres preferim no mirar: els horts, les cuines, els magatzems de fruita, les habitacions on algú renta i té cura de la nostra gent gran. Però una arribada important de població també necessita escoles, metges, habitatges i transport. Si aquests recursos no augmenten, la pressió apareix. No perquè el migrant ens haja tret res, sinó perquè els poders públics no han posat una cadira més en la sala d’espera.

Aquesta cadira que falta és tota la política. Per això, la pregunta no és qui ha d’aixecar-se perquè un altre puga seure. La pregunta és qui ha decidit que havíem de disputar-nos les quatre cadires mal comptades que ens han posat, qui les va enretirar, qui va descobrir que la carència podia ser rendible i, sobretot, qui ha aconseguit que no mirem mai en la direcció correcta.

La compassió —la gran oblidada—, en moments així, no consisteix a ignorar els problemes ni a disfressar-los amb paraules amables. Consisteix a mirar als ulls el dolor sense deixar que ens enganyen sobre el seu origen. A entendre la por de qui perd el poc que tenia. Però també a impedir que aquesta por caiga, amb tot el pes d’una rancúnia imposada, sobre l’esquena d’aquell que acaba d’arribar sense res. Potser aquesta és la tasca més difícil de l’esquerra i també la més urgent. S’ha de tornar a unir allò que el poder a l’ombra vol mantenir separat. Oferir una veu única i comuna als qui esperen, als qui treballen, als qui tremolen davant de qualsevol rebut, als qui travessaren una frontera empesos per la desesperació i la fam, i als qui, sense haver-se mogut de casa, descobreixen que el seu país també els ha deixats enrere.

Perquè el dia que el pobre accepte i interioritze que el seu enemic és el més pobre, l’autèntic poder ja no haurà de defensar els seus privilegis. Els tindrà assegurats, se sentirà incontestable, a l’altra banda de la porta, vivint un privilegi que s’ha construït amb les nostres mancances. Sentint com discutim per les sobres que ens permeten. Per aquella última cadira.

Foto de Ersin İzan

La paraula invasió

Malgrat tota la “desinformació” que s’ha abocat en els mitjans, continue sense saber —i precisament per això— què va passar exactament aquells dies a l’altra banda de la tanca, qui va donar l’ordre, qui va permetre el pas i qui va decidir que uns quants milers de cossos desesperats podien servir per a mesurar la feblesa d’un país. Però hi ha paraules que no exigeixen expertesa per entendre cap a on ens condueixen. Paraules que, només de pronunciar-les, ja assenyalen l’enemic.

Una és invasió.

Ahir es van convocar concentracions en solidaritat amb el poble de Ceuta. Solidaritat és una paraula preciosa. Potser una de les poques que encara conserven alguna cosa neta després de fer-ne un ús, sovint, indegut. Ceuta ha patit, és una evidència. Els seus habitants han vist desbordats els carrers i s’ha trencat aquella sensació de normalitat amb què tots procurem travessar els dies. Hi ha hagut por, negocis tancats, famílies que han viscut sota la incertesa dels esdeveniments. Negar-ho seria una forma de menyspreu. Des de lluny és fàcil demanar serenitat a qui dorm amb la inquietud darrere de la porta. Precisament per això, caldria apropar-se amb molta prudència.

Però la solidaritat de la qual parlàvem abans, arriba acompanyada d’una altra paraula. Diuen que cal defensar Ceuta de la invasió. I aleshores alguna cosa canvia. Ja no veiem persones que caminen, que fugen, que han estat empentades cap a una frontera empeses per la fam, per la misèria, per l’engany o fins i tot per un govern disposat a utilitzar-les. Veiem una massa informe. Una cosa fosca i compacta que avança. Una amenaça sense rostre. La paraula, doncs, fa la seua faena abans que nosaltres ens n’adonem.

Una invasió necessita invasors. Necessita un nosaltres i un ells. Els nostres carrers, les nostres cases, els nostres fills, definits sota un paisatge físic conegut. Els altres, els seus cossos, la seua llengua, el color de la seua pell. No cal dir res més. La resta es va formant a poc a poc, com una taca d’humitat en la paret. Primer és una expressió pronunciada amb indignació. Després una consigna. Finalment, una manera de mirar amb suspicàcia i animadversió qualsevol persona que semble vindre de l’altra banda.

Potser una part dels qui van acudir a les concentracions no són xenòfobs. Segurament molts només van voler manifestar que Ceuta no està sola, que els seus habitants mereixen ajuda i que cap ciutat hauria de suportar sense recursos una situació així. Però les multituds no sempre acaben dient allò que cadascú creia haver anat a dir. De vegades, les paraules dels qui convoquen pesen més que les intencions dels qui hi assisteixen. I quan la solidaritat es construeix sobre la figura d’un enemic, deixa de ser enterament solidaritat.

Si un Estat ha empentat persones cap a la frontera per provocar una crisi, cal investigar-ho i exigir-ne responsabilitats. Però l’Estat que les utilitza i les persones fetes servir no són la mateixa cosa. Confondre-les és concedir als poderosos l’última victòria: que els nostres ulls castiguen precisament aquells dels quals ells s’han servit. Em preocupa aquesta facilitat amb què la por ens permet deixar de veure la realitat.

En les imatges que hem vist fins ara hi ha menors, persones exhaustes, gent que dorm al ras o espera una botella d’aigua. Gent que només hauran travessat una línia buscant una vida que imaginaven menys dura. Però la paraula invasió els iguala a tots. Esborra les diferències, les històries, les culpes concretes i les innocències. Els converteix en una sola criatura a la qual ja no cal escoltar perquè només ha vingut a ocupar-nos. I és aleshores quan la compassió comença a semblar una traïció.

Primer ens diuen que no és el moment de preguntar què els ha dut fins allí. Després, que interessar-se per ells significa oblidar els ceutins. Com si el dolor haguera de repartir-se en bàndols. Com si reconéixer la humanitat d’uns exigira negar la dels altres. Per acabar acceptant que només podem protegir els nostres si deixem de veure com a humans els qui arriben.

Això és el que em costa d’aquestes concentracions. No la solidaritat amb Ceuta, que compartisc, sinó la frontera moral que alguns han dibuixat al seu voltant. Dins, els qui mereixen la nostra por i la nostra tendresa. Fora, una multitud sense nom contra la qual tot sembla justificat.

Potser hauríem de ser capaços de reunir-nos per demanar protecció per als habitants de Ceuta, recursos per als seus serveis públics, investigació seriosa dels fets i responsabilitats polítiques. Però també per exigir que cap persona siga abandonada, colpejada o reduïda a la condició d’enemic pel seu origen. Hauríem de poder sostenir les dues coses sense que ens tremolara la veu. Perquè la solidaritat que només abraça els qui s’assemblen a nosaltres no és solidaritat. És pertinença. I sabem, o hauríem de saber ja, què acostuma a passar quan una societat comença a anomenar invasors els éssers humans que té al davant.

Foto de Mehmet Turgut Kirkgoz

Capitalisme i selecció natural

La selecció natural també la decideix el capitalisme. És cert que els ecosistemes que habitem no miren comptes corrents ni escriptures de propietat. Però el capitalisme sí que pot decidir qui queda exposat i qui disposa d’un lloc on refugiar-se. Qui arriba a temps al diagnòstic. Qui pot pagar-se el tractament. Qui viu en una casa preparada per no coure’s viu quan fa calor, per ser-hi lluny de l’esclat torrencial de l’aigua quan es desborda, de la fàbrica que contamina, del barri on l’aire es torna més espés i la vida, més curta. Els diners no concedeixen la immortalitat, però compren temps. Compren distància respecte dels riscos. Compren, fins i tot, el dret a esperar en unes condicions menys cruels. La pobresa, en canvi, no sent una condició biològica, acaba escrita al cos. En els pulmons, l’esquena, les dents. En aquella malaltia que s’hauria pogut detectar abans. En l’esgotament de qui no pot permetre’s emmalaltir perquè deixar de treballar també és una forma de caure. No sobreviu el més apte. Sobreviu, massa sovint, el més protegit. Ens parlaran de responsabilitat individual, de previsió, de mèrit. Com si totes les persones hagueren començat la cursa des del mateix lloc i amb la mateixa capacitat pulmonar. Com si la possibilitat de resistir una pandèmia, una catàstrofe climàtica o una malaltia greu fora una virtut privada i no el resultat d’un sistema que reparteix de manera desigual la seguretat i la intempèrie. El capitalisme porta camí de modificar les lleis profundes de l’evolució. Perquè ha aprés a administrar la vulnerabilitat. A decidir quins cossos tindran més defenses i quins arribaran al perill ja exhaust. A convertir la desigualtat econòmica en desigualtat davant de la mort. Quan la riquesa compra anys i la pobresa els perd, ja no podem parlar de fatalitat. És una selecció. I no té res de natural.

No, no veuré l’eclipsi

No perquè dubte que serà un fenomen extraordinari. Durant uns minuts, la llum canviarà, el paisatge adquirirà una aparença insòlita i moltes persones sentiran que assisteixen a una interrupció excepcional de l’ordre de les coses. Comprenc perfectament aquesta fascinació. El que em costa més és reconéixer com a pròpia l’expectació que s’ha anat construint al seu voltant.

Fa mesos que els mitjans ens indiquen on hem de posar la mirada. Ens expliquen què veurem, com haurem de veure-ho, quines precaucions haurem de prendre i fins i tot quina emoció haurà d’ocupar-nos el cos. Una experiència que podria haver estat íntima, espontània o simplement casual arriba a nosaltres completament interpretada. Abans que el cel s’enfosquisca, ja sabem que haurem de considerar aquell moment únic, irrepetible i memorable. Potser ho serà. Però resulta difícil distingir entre l’admiració que naix d’un mateix i la que ens ha estat suggerida amb tanta insistència.

Al voltant de l’eclipsi s’ha organitzat també una geografia molt concreta. Se’ns recomana viatjar a determinats llocs, reservar allotjament, ocupar miradors, comprar ulleres, contractar activitats i participar en celebracions preparades amb mesos d’antelació. Els indrets presentats com els millors per contemplar el cel acostumen a ser també aquells on la nostra presència resulta més fàcil de convertir en consum. No sempre se’ns condueix cap al paisatge més adequat per mirar, sinó cap al lloc on la nostra mirada és econòmicament més previsible.

Això és el que em produeix una certa resistència. No el fenomen, sinó la transformació de la curiositat en itinerari, de l’expectació en reserva i de la contemplació en producte. Anirem on ens han dit que hem d’anar, comprarem allò que ens han explicat que necessitem i, quan arribe el moment, alçarem els ulls gairebé alhora. Després farem fotografies molt semblants des de llocs anunciats com a excepcionals i conservarem la sensació d’haver pres una decisió personal.

Els éssers humans som més dirigibles del que ens agrada admetre. No cal que ningú ens impose res. N’hi ha prou a concentrar reiteradament l’atenció sobre un objecte, revestir-lo d’excepcionalitat i deixar que el desig de no quedar-ne al marge faça la resta. Acabem acudint voluntàriament al lloc que algú havia previst per a nosaltres.

No pretenc situar-me fora d’aquest mecanisme. La meua decisió de no veure l’eclipsi també ha nascut de la saturació mediàtica i, en aquest sentit, continua depenent d’allò que rebutja. Si ningú no n’haguera parlat amb tanta insistència, probablement l’hauria contemplat amb curiositat. Fins i tot la negativa és una resposta a la mirada que ens han proposat. Per això no hi ha cap heroisme en la meua renúncia. Només el desig modest de no participar en una emoció que sent massa preparada per endavant. Avui continuaré amb les meues coses i deixaré que l’eclipsi passe sense mi.

Potser la qüestió no és si mirarem o no mirarem el cel. La qüestió és saber quantes vegades, quan creiem haver triat cap a on mirar, algú ja haja decidit el lloc exacte on havíem de col·locar-nos.

Foto de Uélvis Santana

L’explotació televisiva del ridícul: una fàbrica de legitimitat política.

Durant anys, determinats programes han anat construint una mena de zoològic humà: persones seleccionades no perquè tingueren res a dir, sinó perquè provocaven riure, indignació o perplexitat. L’espectador no havia d’escoltar-les; havia de mirar-les des de la superioritat. Però la televisió descobrí que el personatge estrident retenia l’audiència, que la barbaritat generava conversa i que l’escàndol era més rendible que qualsevol raonament. I aleshores deixà de buscar només individus excèntrics: començà a buscar opinions monstruoses.

El problema és que una idea no continua sent marginal quan és repetida cada vesprada, discutida en una taula i contestada per periodistes, tertulians o professors. Encara que siga per rebatre-la, la televisió ja li ha concedit alguna cosa decisiva: la condició d’opinió possible. Allò que abans hauria causat vergonya o rebuig passa primer a ser una provocació, després una “veu discrepant” i finalment una opció ideològica tan respectable com qualsevol altra.

La televisió va confondre pluralitat amb absència de criteri. Va actuar com si totes les afirmacions mereixeren el mateix escenari, com si el racisme, l’autoritarisme o la nostàlgia de la dictadura foren simples preferències polítiques, equivalents a una discrepància fiscal o territorial. I, sobretot, va acostumar el públic a considerar la desmesura una forma de sinceritat: qui insulta “parla clar”; qui menysprea “diu el que pensa”; qui menteix sense rubor “trenca amb el políticament correcte”.

Així, el personatge que inicialment era convidat perquè resultava grotesc acabà descobrint que la seua grotesca presència li atorgava poder. Ja no era l’objecte de l’espectacle: n’era el protagonista. I aquells que el mostraven per fer audiència començaren a dependre d’ell. El bufó va comprendre que podia ocupar el tron sense deixar de comportar-se com un bufó.

El més greu és que no solament han canviat les idees admissibles, sinó també els referents del sentit comú. Hem anat perdent la capacitat de distingir entre una opinió incòmoda i una indecència, entre una provocació i una mentida, entre la llibertat d’expressió i la conversió de l’odi en entreteniment. I quan una societat deixa de sentir vergonya davant de certes coses, no és que s’haja tornat més lliure: és que ha començat a quedar-se sense defenses.

El parany del “ja és massa tard”: la darrera coartada del capitalisme fòssil.

Perdoneu-me la insistència. El passat 10 de juliol, sota el títol “Estem avisats”, ja parlava sobre l’efecte contraproduent de presentar la problemàtica ecològica de manera que el lector acabés veient-se sobrepassat. Avui vull insistir perquè això també pot portar a una mena de “realisme” que sovint ens fa caure en la fatalitat i, de retruc, en la submissió perfecta per a no canviar absolutament res.

Durant dècades, els qui es beneficiaven del motor de destrucció ecològica global van tindre una estratègia clara: el negacionisme. “El clima sempre ha canviat”, deien. “Són cicles naturals”, repetien des de despatxos encatifats. Però la realitat no deixa d’imposar-se a colp d’incendis devastadors, sequeres extremes i pluges torrencials que ja no es poden amagar sota l’estora. Davant l’evidència incontestable, el discurs dels qui es resisteixen al canvi ha hagut de mutar. I ho ha fet cap a una narrativa molt més subtil, però infinitament més perillosa: el fatalisme.

Avui, els comentaris en fòrums i xarxes socials ja no diuen que el canvi climàtic siga mentida. Ara diuen que “ja no estem en situació de canviar res” i que, per tant, “és absurd frenar el creixement econòmic”. El nou dogma és senzill: com que la catàstrofe és inevitable, continuem amb la festa fins que s’apague la llum. Xafem l’accelerador directe cap al penya-segat perquè, total, “ja anem massa ràpid”.

Aquesta actitud no és realista. És una capitulació còmoda. És la coartada perfecta perquè res no canvie.

El parany comença fent-nos creure que la solució depenia de nosaltres, com a individus. Ens van convéncer que salvar el planeta consistia a tancar l’aixeta mentre ens rentàvem les dents o a comprar bosses de roba, mentrestant un grapat de multinacionals buidaven aqüífers i cremaven tones de carbó per minut. Quan ens adonem que eixa “responsabilitat individual” és del tot insuficient davant la magnitud del problema, la reacció lògica de la ciutadania és la frustració i l’apatia. “Si res del que faig importa, em desentenc del futur”.

I és just ací on el poder econòmic guanya la partida. Un ciutadà que creu que el món s’acaba i que no pot fer-hi res és un ciutadà que deixa d’exigir responsabilitats. És algú que es plega a la curtesa de mires d’uns governs que només “gestionen” a quatre anys vista, incapaços d’aplicar polítiques estructurals i valentes que vagen més enllà del pròxim cicle electoral.

El fatalisme climàtic obri la porta també, i de bat a bat, a un altre monstre polític: l’econacionalisme de l’extrema dreta. Quan s’accepta que el col·lapse climàtic és inevitable i que els recursos seran cada vegada més escassos, el discurs de la cooperació internacional s’enfonsa. El relat es converteix en un joc de supervivència nacional: “Si el vaixell s’enfonsa, blindem les nostres fronteres, guardem el que tenim i que s’ofegue la resta”. És una transició ecològica autoritària que fa de la por i de l’exclusió la seua única bandera.

Per a trencar aquest bucle suïcida, hem d’entendre que el fatalisme no és un diagnòstic científic, sinó un producte de màrqueting polític dissenyat per a mantindre els beneficis d’uns pocs. El canvi climàtic no és un interruptor de “sí o no”, de “tot o res”. Cada dècima de grau que aconseguim contindre gràcies a la reducció d’emissions compta. Cada hectàrea de bosc que salvem compta. No estem davant d’un final tancat, sinó d’un escenari en disputa constant.

Per a activar la societat, cal canviar de relat. L’ecologisme no pot continuar sent un catàleg de prohibicions i renúncies que espante les classes populars. Ha de ser un projecte de desitjabilitat social: reduir la jornada laboral per a guanyar temps lliure i de vida; recuperar l’espai públic per a ciutats més respirables, lliures de fums i de sorolls; garantir un transport públic gratuït i eficient perquè la transició verda no siga un luxe només a l’abast dels qui es poden comprar un cotxe elèctric de darrera generació.

La transició ecològica serà socialment justa o, simplement, no serà. Necessitem, ara més que mai, la planificació d’estats i d’organismes supranacionals decidits a plantar cara als lobbies de l’energia i la indústria fòssil. Però els governs només faran aquest pas si la ràbia i la por individuals es transformen en indignació i pressió col·lectiva als carrers.

La resignació és el luxe dels qui creuen que el seu estatus els salvarà de la tempesta. Per a la resta de la humanitat, lluitar per un futur viable no és una opció ideològica: és, ras i curt, pura defensa pròpia.

Fotografia: Omer Messinger / Getty Images.

Tinc un amic que té un veí que coneix algú…

Aquest article m’ha sortit llarg. Em sap greu. Però hi ha coses que s’han d’explicar com toca. Perquè les converses de taulell de bar tenen un avantatge: són fàcils d’iniciar i complicades de defensar. I si calgués fer un top-ten, la conversa més suada seria aquella que diu que la població migrant “copa” els serveis socials, que rep ajuda que la gent d’ací no té, que viu de paguetes i que, alhora, ens furta la feina. Aquesta conjuntura és la més curiosa, perquè acusa de no voler treballar i, al mateix temps, de llevar-te el treball. Però ja sabem que les ocurrències —etíliques o no— generades al fons del bar, no necessiten coherència. En tenen prou amb assenyalar un culpable. I troben encaix perfecte en la buidor rancúnia ideològica de l’extrema dreta.

La realitat, quan es mira amb dades i no amb ressentiment, és bastant més complexa. I també més incòmoda per als qui han convertit la migració en una diana electoral.

L’1 de gener de 2026, Espanya superava per primera vegada els deu milions de persones nascudes a l’estranger (dades de l’INE), dins d’una població total de 49,5 milions d’habitants. No parlem, per tant, d’un fenomen marginal, ni d’una anècdota, ni d’una invasió sobtada. Parlem d’una part estructural de la societat actual. Una part que treballa, estudia, cria fills, paga lloguers, obri negocis, cuida majors, neteja cases, serveix taules, reparteix paquets, sosté collites, condueix furgonetes, cotitza i també, com qualsevol altra part de la població, pot caure en la precarietat.

Una de les dades que més ajuda a desmuntar tòpics és la taxa d’activitat (dades que també podem aconseguir en el mateix INE). En el primer trimestre de 2026, la taxa d’activitat de la població estrangera era del 68,49%, mentre que la de la població espanyola era del 57,21%.

Dit així, algú podria llegir la xifra precipitadament i aprofitar-la per a dir: “Ho veus? Ens lleven la feina”. Però aquesta interpretació és falsa, perquè la taxa d’activitat no mesura qui té una feina, sinó qui està dins del mercat laboral. I estar dins del mercat laboral vol dir dues coses: o bé treballar, o bé estar buscant feina activament.

Per entendre-ho millor, imaginem dos grups de cent persones. En un grup hi ha moltes persones jubilades, estudiants o persones que no busquen feina. En l’altre grup hi ha més persones en edat de treballar, més gent que necessita ingressos i més gent que busca una ocupació. El segon grup tindrà una taxa d’activitat més alta, però això no vol dir que estiga “furtant” el treball al primer. Vol dir, simplement, que hi ha més gent intentant guanyar-se la vida.

De fet, la Seguretat Social registrava el juny de 2026 uns 3,36 milions d’afiliats estrangers. Tres milions tres-centes seixanta mil persones cotitzant. No és una nota al marge: és una part important del sosteniment del sistema, perquè quan es parla de pensions, de sanitat, de dependència o de serveis públics, convé recordar que tota persona que treballa i cotitza ajuda a sostindre’ls. També si ha nascut fora.

L’altre tòpic recurrent és el de les ajudes. Es diu que la població migrant rep pagues automàtiques, que arriba i cobra, que viu millor que la gent treballadora d’ací. Però l’Ingrés Mínim Vital, que és una de les principals prestacions estatals contra la pobresa, no funciona així. Per a sol·licitar-lo cal residència legal i efectiva a Espanya de manera continuada durant almenys un any, llevat d’algunes excepcions molt concretes vinculades a situacions de vulnerabilitat extrema. No és una paga universal, ni automàtica, ni reservada a persones estrangeres.

A més, les xifres de l’IMV mostren una realitat ben diferent de la caricatura. Al gener de 2026 arribava a 798.312 llars, en què vivien 2.441.675 persones. La quantia mitjana era de 546,8 euros al mes per llar. No per persona: per llar. I el 41% dels beneficiaris eren menors d’edat. Més encara: el 69,1% de les llars que rebien l’IMV convivien amb menors. Això no parla d’un exèrcit de vividors. Parla de pobresa familiar, de salaris insuficients, de criatures en llars vulnerables, de mares soles, de famílies que no arriben.

Però el discurs de l’extrema dreta necessita convertir la pobresa en sospita. Si una família vulnerable rep ajuda, se la presenta com una amenaça. Si una persona migrant treballa, se l’acusa de furtar la feina. Si no treballa, se l’acusa de viure de les ajudes. Faça el que faça, sempre és culpable. El relat està construït perquè no hi haja eixida.

La pregunta honesta hauria de ser una altra: per què tanta gent, nascuda ací o fora, necessita ajudes per viure? Per què hi ha treballadors pobres? Per què els lloguers s’han menjat els salaris? Per què hi ha ocupacions essencials tan mal pagades? Per què la cura, la neteja, l’hostaleria, el camp descansen sovint sobre cossos migrants precaritzats? El problema no és que una persona vinguda de fora cobre una ajuda si compleix els requisits. El problema és que hem acceptat una economia que necessita mà d’obra barata i després culpa eixa mateixa mà d’obra de tots els mals.

També convé recordar una altra dada: segons el Banc d’Espanya, entre 2022 i 2024 la població estrangera va aportar entre 0,4 i 0,7 punts percentuals al creixement anual del PIB per càpita. Això no vol dir que la migració no plantege reptes. Evidentment que en planteja: habitatge, escolarització, sanitat, cohesió social, condicions laborals, regularització administrativa, convivència. Però els reptes no es resolen amb odi, sinó amb polítiques públiques. I per a fer bones polítiques públiques cal començar per a dir la veritat.

La veritat és que la població migrant no “copa” els serveis socials com si hi haguera una conspiració organitzada per deixar fora la població autòctona. La veritat és que una part de la població migrant viu en condicions de vulnerabilitat econòmica més elevada. El Banc d’Espanya assenyalava que el 46% de les llars immigrants tenia menys de 15.000 euros anuals d’ingressos, davant del 25% de les llars amb cap de família nascut a Espanya. Quan aquestes llars necessiten ajuda, això no és privilegi: és pobresa.

I la pobresa no hauria de convertir-se en una competició entre pobres.

Aquest és el gran parany del discurs xenòfob: enfrontar el treballador precari d’ací amb el treballador precari d’allà; fer creure a qui no arriba a final de mes que el seu enemic és qui encara arriba amb més dificultat; ocultar que els grans beneficiaris de la precarietat no són les famílies migrants, sinó els qui paguen salaris baixos, els qui especulen amb l’habitatge, els qui retallen serveis públics i després assenyalen les cues que ells mateixos han provocat.

I no ens oblidem del populisme identitari que practica l’extrema dreta més “nostrada”. Es diu que “els immigrants” dificulten el manteniment de la llengua del país. La immigració treballadora i precaritzada, arriba a un lloc on el català ja és una llengua socialment afeblida, amb pocs incentius reals per aprendre-la, amb cursos insuficients i amb una pressió ambiental enorme del castellà o de l’anglés. Una altra cosa és la gentrificació lingüística: negocis, zones turístiques, restauració, hoteleria, habitatge de luxe, coworkings i comerços orientats a una clientela global on la llengua de prestigi ja no és ni tan sols el castellà, sinó l’anglés.

La desaparició del català a molts espais públics no és culpa d’una família vulnerable que acaba d’arribar, sinó d’un model econòmic que ha convertit barris sencers en aparadors turístics. El català no desapareix d’un restaurant perquè hi treballe una persona nascuda fora; desapareix quan el negoci decideix que la clientela que importa és la que parla anglés, quan la carta s’escriu per al visitant i no per al veí, quan la ciutat deixa de ser ciutat i passa a ser producte.

No cal idealitzar la migració per a defensar una mirada justa. Les societats reals són complexes. Hi ha conflictes, tensions i problemes. Però una cosa és parlar seriosament de recursos, planificació, drets i deures, i una altra molt diferent és fabricar un boc expiatori. Quan es diu “els immigrants ens lleven les ajudes” o “ens furten la feina”, no s’explica un problema: s’està simplificant fins a fer-lo mentida.

Les dades no confirmen el mite. Mostren una realitat més ampla: població migrant que treballa, que busca feina, que cotitza, que sosté sectors essencials, que contribueix al creixement i que, massa sovint, també pateix precarietat. No hi ha cap raó legítima per a negar els problemes. Però tampoc n’hi ha cap per acceptar que la mentida siga el preu de la por.

No ens sobren migrants; ens falten drets, salaris dignes, habitatge assequible i serveis públics ben finançats. I quan el poder aconsegueix que mirem cap avall per buscar culpables, quasi sempre és perquè no mirem cap amunt per trobar responsables.

Estem avisats

Hi ha articles sobre el canvi climàtic que tenen la virtut d’explicar-nos, amb dades i mecanismes físics, la magnitud del que està passant. Ens parlen de l’Àrtic, del corrent en jet, de l’escalfament del Mediterrani, de les onades de calor marines, de les DANES, dels bloquejos atmosfèrics, dels rècords que cauen un darrere l’altre com si el clima haguera decidit deixar de fer concessions a la nostra incredulitat. Són textos necessaris, evidentment. Sense aquesta mena de diagnòstics encara viuríem en la fantasia confortable que tot plegat és una exageració de quatre alarmistes.

Però també hi ha un risc. Quan el relat del desastre és massa gran, massa absolut, massa incontestable, pot produir l’efecte contrari del que pretén. Ens deixa quiets, no ens activa, ens enfonsa. Ens converteix en espectadors d’una catàstrofe que sembla escrita abans que nosaltres hi puguem fer res.

És una paradoxa cruel. La informació que hauria de despertar-nos pot acabar adormint-nos d’una altra manera. Ja no amb la son del negacionisme, sinó amb la son de l’abandonament.

Perquè quan algú ens diu que l’Àrtic s’escalfa tres o quatre vegades més ràpid que la resta del planeta, que el Mediterrani és una caldera, que les onades de calor seran més freqüents, més llargues i més mortíferes, que els estius que recordàvem ja no tornaran, la primera reacció no sempre és política ni cívica. Sovint és íntima. Una mena de cansament anticipat. Una pregunta muda: i ara què? Què pot fer una persona normal davant d’una cosa tan immensa?

Aquesta és, probablement, una de les batalles més importants dels pròxims anys: impedir que la consciència climàtica derive en fatalisme. Perquè el fatalisme és molt còmode per als qui volen que no canvie res. Si tot està perdut, no cal regular res. Si tot és inevitable, no cal protegir ningú. Si la catàstrofe és natural, no cal revisar l’urbanisme, ni els horaris laborals, ni la gestió de l’aigua, ni la pobresa energètica, ni la manera com hem omplit de ciment els camins de l’aigua que ara torna a recordar.

Convé dir-ho clarament: no estem davant d’un destí. Estem davant d’una conseqüència.

La calor que ve no és una maledicció bíblica inevitable. És el resultat d’un model de vida, de producció i de consum que ha tractat l’atmosfera com un abocador invisible. Però també és el resultat de decisions concretes, municipals, autonòmiques, estatals i globals. I, precisament per això, no totes les conseqüències estan escrites amb la mateixa tinta.

Sí, farà més calor, hi haurà episodis més extrems, viurem estius que posaran a prova els cossos, les ciutats, els camps, els hospitals, les escoles i la resistència emocional d’una societat sencera. Però entre un episodi climàtic extrem i una tragèdia social hi ha una cadena de decisions. Hi ha barris amb arbres i barris sense ombra. Hi ha cases ben aïllades i pisos convertits en forns. Hi ha persones grans acompanyades i persones grans soles. Hi ha treballadors que poden adaptar els horaris i treballadors obligats a cremar-se sota el sol. Hi ha municipis amb refugis climàtics i municipis que encara consideren una plaça dura, sense un arbre, una forma moderna de progrés.

La calor no mata igual a tothom. Aquesta és una de les grans veritats que hauríem de repetir fins que deixara de semblar una frase i començara a semblar un programa polític.

Que la humanitat sobreviurà al canvi climàtic pot ser cert i, alhora, profundament imprecís. Perquè la humanitat és una paraula massa gran, massa abstracta. Qui és la humanitat? El turista que pot fugir a una casa climatitzada? La dona major que viu sola en un quart sense ascensor? El llaurador que contempla impotent com moren els arbres? El xiquet que dorm en una habitació que no baixa de trenta graus? La infermera que encadena torns en un hospital saturat? El treballador de la construcció que no pot triar quedar-se a casa perquè la factura arriba igualment?

La pregunta no és només si sobreviurem. La pregunta és com sobreviurem, qui sobreviurà millor i a qui deixarem abandonat a la intempèrie.

Per això em sembla tan important canviar el to de la conversa. No per suavitzar el diagnòstic. No per vendre optimisme barat. No per fingir que tot s’arreglarà amb quatre plaques solars, unes bicicletes i una campanya institucional amb fulles verdes al cartell. L’esperança embotellada és una altra forma d’engany. Però l’apocalipsi sense eixida també ho és, perquè ens roba l’única cosa que encara pot servir-nos: la capacitat d’actuar.

Necessitem una esperança adulta. Una esperança sense ingenuïtat. Una esperança que no diga “tot anirà bé”, perquè això ja sabem que no és veritat. Una esperança que diga: “hi ha coses que encara poden anar menys malament si les fem ara, i hi ha vides que es poden salvar si deixem de mirar cap a una altra banda”.

Aquesta esperança no és un sentiment. És infraestructura.

Posar ombra als carrers. Arbrat real, no decoratiu. Rehabilitació d’habitatges. Garantir que cap escola siga un hivernacle al juny. Adaptar horaris laborals. Prohibir determinades feines a l’aire lliure en hores de risc extrem. Obrir biblioteques, centres cívics i equipaments públics com a refugis climàtics. Tenir censades les persones vulnerables. Contactar amb la gent gran quan arriben les nits tòrrides, no deixar-los abandonats. Planificar l’aigua com un bé escàs i no com una promesa electoral. Deixar de construir en zones inundables. Entendre que una vorera amb arbres pot ser una política de salut pública. Assumir que la ciutat del futur no pot continuar sent una planxa de ciment sota un sol cada vegada més violent.

Adaptar-se no és rendir-se. Adaptar-se és protegir la vida. I mitigar no és una mania ideològica: és evitar que l’adaptació es torne impossible.

El canvi climàtic ens obliga a mirar de cara una realitat incòmoda: durant massa temps hem confós benestar amb excés, progrés amb destrucció, llibertat amb consum il·limitat i seguretat amb aire condicionat privat. Però una societat no és segura perquè alguns puguen tancar-se a casa amb refrigeració mentre altres treballen, dormen o emmalalteixen en condicions insuportables. Una societat és segura quan organitza la protecció de tots abans que arribe l’emergència.

Potser aquesta és la idea que hem de rescatar del soroll dels informes, dels gràfics i de les metàfores catastròfiques: no estem condemnats, estem avisats.

I un avís encara no és una sentència. Un avís és una obligació.

Ens diu que cal actuar abans de la següent onada, abans de la pròxima nit sense descans, abans del pròxim incendi, abans de la pròxima DANA, abans que tornem a escoltar, amb la mateixa expressió de sorpresa fingida, que ningú no podia imaginar una cosa així.

Sí que ho podíem imaginar. Ens ho diuen sense parar. Ens ho diu la ciència, ens ho diu el cos quan no pot dormir, ens ho diuen els camps secs, els embassaments exhausts, els carrers sense ombra, les urgències hospitalàries, els avis que no baixen a comprar perquè la ciutat s’ha tornat hostil.

El desastre no serà només climàtic. Serà moral si, sabent-ho, no fem res.

Per això convé llegir els articles que ens espanten, però no quedar-nos a viure dins de l’espant. La por pot ser un principi, però no pot ser una casa. Hem de convertir-la en exigència, en comunitat, en polítiques concretes, en una altra manera de pensar les ciutats i els pobles, en una altra relació amb l’aigua, amb l’energia, amb el territori i amb els altres.

La calor que ve posarà a prova la nostra capacitat de sobreviure. Però, sobretot, posarà a prova la nostra capacitat de no abandonar-nos. De comprendre, d’una vegada, que ningú no se salva del tot a soles.

Foto de Adem Erkoç.

Barcelona, ciutat aparador

El Tour de França comença a Barcelona i la ciutat, una vegada més, és convidada a contemplar-se a si mateixa en una pantalla gegant. No importa tant el ciclisme, ni l’esport, ni tan sols la passió legítima de molts aficionats. El que importa és la imatge. El decorat. La postal. Aquesta Barcelona que les institucions continuen oferint al món com si fos una marca de luxe i no una ciutat habitada per gent que treballa, compra el pa, agafa el metro, acompanya els fills a escola, cuida els pares, necessita dormir i té dret a una vida quotidiana que no estiga permanentment subordinada a l’espectacle.

L’Ajuntament ho presenta amb aquella llengua de suro de tots els grans esdeveniments: projecció internacional, impacte mediàtic, retorn econòmic, capitalitat esportiva. El web oficial del Grand Départ diu que el Tour situarà Barcelona “al cor del ciclisme mundial” i que servirà per a mostrar la cultura, el paisatge i la capacitat organitzativa del país. També recorda que la cursa es retransmet a més de 190 països i que el Grand Départ és una plataforma perquè les ciutats ensenyen la seua economia i el seu relat al món. Dit així, tot sembla inevitable, modern, brillant, incontestable. Però darrere d’aquest vocabulari hi ha una pregunta molt senzilla que quasi mai no es formula: qui paga el preu real d’aquesta brillantor?

No parlem només dels diners, encara que també. Barcelona pagarà 9,68 milions d’euros, IVA inclòs, a Amaury Sport Organisation per acollir la sortida del Tour, segons el contracte publicat i recollit per la premsa local. Parlem, sobretot, d’una manera d’entendre la ciutat: com un plató disponible, com una superfície logística, com una successió d’escenaris preparats perquè les càmeres troben el seu enquadrament perfecte. La Sagrada Família, Montjuïc, el litoral, el Passeig de Gràcia, el Fòrum: cada lloc és reduït a teló de fons. La ciutat real, amb les seues contradiccions, les seues ferides i la seua fatiga, desapareix sota una capa de pintura institucional.

La paradoxa és cruel. Ens diuen que aquests esdeveniments connecten Barcelona amb el món, però cada vegada la desconnecten més del seu veïnat. La connecten amb audiències remotes, amb patrocinadors, amb televisions, amb fluxos turístics, amb estadístiques triomfals de retorn econòmic. Però la desconnecten de la vida petita, que és l’única vida que una ciutat té de veritat. Durant el pas del Tour hi haurà talls, desviaments i restriccions de circulació; només les etapes del 5 i el 6 de juliol travessaran 61 municipis d’11 comarques, segons el dispositiu de mobilitat de la Generalitat. A Barcelona, el 4 de juliol, onze línies de bus quedaran sense servei i moltes altres modificaran el recorregut; el metro haurà de reforçar-se per absorbir una alteració que la mateixa ciutat s’ha imposat.

Aquest és el mecanisme. Primer es crea el problema i després es ven com a èxit la capacitat d’administrar-lo. Es talla la ciutat i es presumeix del dispositiu. S’ompli l’espai públic de tanques i es parla de convivència. Es dificulta la vida quotidiana i es diu que és per situar Barcelona al mapa, com si Barcelona no hi fos ja, com si necessités demostrar cada dos anys que encara existeix davant d’Europa. El vell complex de ciutat olímpica ha acabat convertit en una addicció: si no hi ha macroesdeveniment, sembla que la ciutat perda pistonada. Si no hi ha càmera internacional, sembla que el dia no compte.

El més inquietant és que aquesta lògica ja no es presenta com una excepció, sinó com un programa. El conseller d’Esports de la Generalitat ha dit sense embuts que volen “un gran esdeveniment internacional a l’any” a Catalunya. Un a l’any! És a dir: una vida urbana condemnada a la interrupció periòdica, a la provisionalitat, al muntatge i desmuntatge constants, a la ciutat pensada no des de la necessitat dels seus habitants, sinó des del calendari dels grans operadors esportius, turístics i mediàtics. Avui el Tour, ahir la Copa Amèrica, demà el Mundial, despús-demà qualsevol altre artefacte amb prou capacitat per a ocupar carrers, titulars i pressupostos.

I mentrestant, la qualitat de vida es va erosionant amb una discreció quasi administrativa. No passa de colp. No hi ha un dia exacte en què una ciutat deixe de pertànyer als seus veïns. Passa per acumulació. Una setmana no pots circular. Una altra no pots dormir. Una altra no pots pagar el lloguer perquè el barri s’ha convertit en un producte. Una altra t’expliquen que has de suportar les molèsties perquè el món ens mira. I, a poc a poc, el veí descobreix que la seua paciència forma part del pressupost. Que la seua incomoditat és una partida invisible. Que la seua vida és el cost no declarat de la promoció internacional.

Barcelona no necessita més aparadors. Necessita ombra, habitatge, silenci, transport públic que funcione quan no hi ha càmeres, barris on encara es puga viure sense sentir que un sempre està de pas dins d’un decorat aliè. Necessita recuperar una idea elemental: una ciutat no és millor perquè l’aplaudisquen des de fora, sinó perquè permet viure millor als qui hi són dins.

El Tour passarà, com passen tots aquests esdeveniments. Quedaran les imatges aèries, les declaracions satisfetes, les xifres de retorn, els vídeos promocionals i aquella sensació d’haver estat, durant uns dies, al centre del món. Però també quedarà una altra cosa, més difícil de mesurar: el cansament. La intuïció amarga que Barcelona, de tant voler mostrar-se, ja no sap escoltar-se. I que una ciutat convertida en aparador pot acabar sent això: molt bonica des de fora i cada vegada més inhabitable per dins.

Foto de Oleg Prachuk